Arxiu d'etiquetes: dones que menen

“Rudiments d’anatomia”, pits, sexes i dones realistes

General, , , , ,

En acabant, el músic Miquel Pujadó passa als pits.

“Hi ha pits insolents, i d’altres que cauen sobre el melic.

N’hi ha amb mugrons petits i grossos, turgents, de pa de pessic.

Hi ha pits que per aguantar-los cal una grua, i n’hi ha

de la mida d’una t’ronja, que caben just a la mà.

Hi ha pits que els sostenidors empresonen, i hi ha pits

que es gronxen alegrement a l’abast dels ulls i els dits.

Hi ha pits tan recautxutats que se’ls veu massa el llautó,

p’rò n’hi ha que et fan venir ganes de mamar com un nadó.

He vist pits de tota mida

viatjant amunt i avall,

no en tens prou amb una vida

per conèixe’ls amb detall.

Però els pits que em tornen ximple

són els teus: així de simple.

El teu mascaró de proa

és un doble Krakatoa;

si encara està disponible,

si no el tens emparaulat

ja em diràs si veus possible

fer-me un lloc al seu costat.

Roda el món i torna al Born…

Això ho sap tant ell com ella:

el qui fuig de la paella

acaba sovint al forn”.

En el darrer apartat de la composició, l’artista ens porta al sexe i, no solament trau, per exemple, el tema dels pèls, sinó el de la prostitució, el de la penetració, el pas femení a la joventut (la flor desclosa), la introducció de semen en la vulva (la xuclada), l’home que demana permís a la dona durant l’acte sexual (“Si encara està disponible, / si et va bé, si no et sap greu”) i que deixa que ella tinga la darrera paraula, en funció de si considera factible (“si veus possible”) i, així, enllaçant amb la realitat.

“Hi ha sexes calbs, i n’hi ha d’altres que t’hi perds en la boscúria.

Per més d’un, es condemnava el Papa i tota la cúria.

N’hi ha que no reben visites, d’altres són com un mercat:

obren quasi tot el dia i tothom hi és convidat.

N’hi ha que fan que un angelet es transformi en un diable.

N’hi ha que et neguen la humitat si no duus impermeable.

Uns t’acullen amb dolcesa, n’hi ha d’altres que trenquen nous,

p’rò tots fan com el lleter, que deixa a la porta els ous.

He vist sexes molt diversos,

perquè el món n’està ben ple,

i n’hi ha ben bé dos terços

que m’han fet perdre l’alè.

P’rò la teva flor desclosa,

noia, és tota una altra cosa:

un forat negre amb la dèria

de xuclar tota matèria!

Si encara està disponible,

si et va bé, si no et sap greu,

ja em diràs si veus possible

fer-me un lloc a dintre seu.

Roda el món i torna al Born…

Això ho sap tant ell com ella:

el qui fuig de la paella

acaba sovint al forn”.

 

Per consegüent, tres darrers versos plasmen que, tant l’home com la muller, tenen present que la dona se l’emporta al seu camp, en aquest cas, a la vulva (simbòlicament, a la sexualitat amb caire matriarcalista i amb la dona com a part activa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa, deixondides, que organitzen i que menen

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’antologia de Rafael Beltran, en la contalla “La raboseta, el rabosot i el formatge”, ben estesa, hi ha trets considerables: així, no és la dona que enganya l’home, sinó que, si de cas, ho fa com a resposta a una mala passada que ell li havia fet abans, una diferència interessant. I més: ella lliga amb la frase valenciana “Pensat i fet” (en primer lloc, es pensa i, després, s’actua), mentres que ell n’obra en línia amb la castellana “Dicho y hecho” (més aïna, impulsiu): “Una nit, la raboseta anava pel camp i, en això, s’abocà a un pou. Llavors, cregué veure-hi un formatge, dins l’aigua. Per comprovar-ho, va tirar una pedra a l’aigua. Es va adonar, tot seguit, que es tractava del reflex de la lluna plena” (p. 97). Nit, pou, formatge (cercle i llet), aigua, pedra, lluna…

“Aleshores, la sagaç raboseta es prometé fer una mala jugada al rabosot, el qual la nit anterior li havia furtat de la boca una gallina” (p. 97).

Quan el troba, li fa una proposició:

“-Rabosot: jo sé on hi ha un formatge. Anem-hi i ens el partirem.

-Bo! No perdem temps, que la fam em pessiga l’estómac.

(…) Amb quatre camallades, doncs, van arribar al pou. La raboseta assenyalà el reflex de la lluna:

(…) -Xé! Sí. I ben gros que és! -exclamà l’altre, en mirar l’interior del pou” (p. 97).

El 12 d’abril del 2026, mentres escrivia sobre aquesta narració, vaig capir que, així com el rabosot és prim (i anava unit a la idea de llibertat i a la de cercar), la guineu ho feia amb la d’abundància (puix que ella és qui li comenta de repartir, fet que indicaria que la guilla sí que en té a donar, a diferència del personatge masculí, més en línia amb la figura del captaire).

Passa que “El rabosot, egoista com sempre, va pensar a fer-se amb el formatge i no donar-ne ni un bocí a la raboseta. Tot seguit, doncs, es va llançar a l’aigua: xop! És clar, després de la cabussada, va restar decebut” (p. 97).

Al capdavall, la guineu li va fer la raó:

“-Ets més babau que una col. Això t’ha passat per tal que escarmes i, una altra volta, no sigues tan avariciós” (p. 97).

Tocant a la rondalla “La raboseta bordeta i el rabosot bacorot”, de la mateixa corda i en l’esmentat  “Rondalles populars valencianes”, empelta amb relats en què la dona evita segar i en què ell porta la càrrega de la faena que haurien de fer entre tots dos. El simbolisme de cada animal és paregut al tradicional: ell, càndid; ella, deixondida. Així, “El rabosot era molt fartó; i la raboseta, en canvi, menjava molt poquet. Com que ell estava mig desmaiat, ella va dir al rabosot:

-Saps què podríem fer? Ara que estan tots a la missa (…) i que les dones deuen tenir l’olla al foc, tu vas i fas repicar les campanes i jo entraré per la xemeneia d’una casa, furtaré el dinar, el duré ací i ens el menjarem” (p. 98).

Més avall, la font original plasma que “la raboseta, molt més astuta que el rabosot, era qui s’encarregava de preparar les coses; i ell, molt més soca que ella, feia el que, a ella, li passava pel cap” (p. 98), mots que remarque en negreta i que connecten amb refranys i amb comentaris que ens han fet. Com a mostra, molt avançada la contarella, hi ha un fragment que diu que ambdós passen just a prop d’una bassa i que ell li demana:

“-On vols que ens posem, raboseta?

-Ací, damunt de la paret de la bassa, rabosot” (p. 99).

Enllaçant amb la paret, direm que solen ser de pedra i de fang, dos materials “femenins”; a més, el fet que romanguen damunt, expressa que, si més no, ho devien fer en pla, detall que connecta amb el simbolisme de la dona (així com, en Nepal, la part superior del pal a què és lligada l’elefant femella… és horitzontal, mentres que la del tronc vinculat amb l’elefant mascle, ho fa en punta i mirant cap al cel).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa, organitzadores, que menen i la maternitat

General, , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “El llop i la rabosa”, molt estesa i amb frases que plasmen signes matriarcalistes: “Això va anar i era un matrimoni que no tenia fills. A l’home, li deien el Llop i, a la dona, la Rabosa, com als seus pares. Ara sabreu per què la muller tenia aquest nom tan ben posat.

Com era costum a la vila, un dia, la dona li proposà” (p. 91).

De manera que la narradora indica que, tradicionalment, la dona era qui presentava les idees al marit, un tret ben reflectit en la cultura vernacla.

A continuació, trau un menjar que, no sols he conegut, sinó que he menjat:

“-Vols que, enguany, fem confitura?

-Ai, doncs bé. –Respongué el Llop. -Fem confitura.

-Mira: la faré de tomata. -Pensà la Raboseta” (p. 91).

Ara bé, com en altres fonts, l’home també participa en les activitats en la cuina. En qualsevol cas, cal dir que aquesta contalla fou publicada en el 2001 en Picanya (una vila de l’Horta de València):

“L’home encengué el foc, hi ficà la caldera i, entre els dos, feren la confitura. (…) Passaren uns dies i la Raboseta, llépola com era” (p. 91), va pensar com se la podria menjar. I, altra vegada, el personatge femení va per davant del masculí: “I en eixos pensaments estava, quan el Llobet li digué:

-Encetem la confitura?

-No, no” (p. 91).

Més avant, la dona fa el paper d’organitzadora i ell la segueix:

“-Demà t‘hauràs d’endur l’esmorzar i el dinar.

-Ai, per què? -Demanà ell, molt sorprès.

-Perquè l’amiga que jo tinc a Alcàsser ha tingut una xiqueta i vol que jo en siga la padrina, i demà fan el bateig. Per això, t’has d’endur els dos àpats i, quan vinga, ja et contaré el que hem fet al bateig.

-Bé, dona, si ha de ser així…

I així fou com el Llobet se n’anà” (pp. 91-92).

Adduirem que, tant el primer xiquet a batejar com també el segon i el tercer,… és una xiqueta i que la dona, contínuament, és vinculada amb la melositat.

Altrament, quan el marit li fa la qüestió, en diferents passatges, com és que ella ha estat nomenada padrina, la Raboseta, guilopa, li diu “Han fet un bateig preciós i jo anava molt elegant!”, “Ai, mira, deu ser que jo tinc gràcia per a això. No sé”, “Ui, molt bé. Tan bonic o més que l’anterior. Preciós!” (p. 92), frases que, entre d’altres coses, empiulen amb la bona consideració cap a lo maternal i, ací, cap al nadó, qui simbolitza l’esperança en el demà i la pervivència. Aquests detalls no els havíem vist tan remarcats en altres narracions de tot l’àmbit lingüístic.

Finalment, cal agregar que, ben avançat el relat, tots dos tornen a fer un dinar junts (p. 93) i, així, no és un signe només en nexe amb la dona, tret que hem trobat en comentaris que ens han fet sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que proposen, amb iniciativa, que menen i maternals

General, , , , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Rondalles populars valencianes. Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal” de Rafael Beltran (ed.).

En aquest recull, bé de contarelles valencianes de terres catalanoparlants, bé de la zona castellanoparlant del País Valencià, a cura de Rafael Beltran i editada per la Universitat de València en el 2007, hi ha narracions amb detalls matriarcalistes. Així, en la contalla “Les desgràcies del rabosot”, un rabosot, un matí, “davallava de la muntanya a una vila en cerca d’alguna cosa que pogués posar-se a la boca. I heus ací que es trobà una ferradura enmig del camí i es digué ‘Ferradura pel camí: bon dia tindrem hui’. Al cap d’una estona, es troba un rastre de botifarres (…), més endavant, es troba un tros de cansalada (…). Més tard, troba una raboseta” (p. 87). O siga que, primerament, apareix un símbol femení (la ferradura) unit a la forma semicircular i a la bona sort associada a lo feminal, un signe que trau el personatge masculí: reconeix que la dona és qui el salvarà.

Després, copsem la botifarra, la qual és en nexe amb la color negra i amb el penis (com hem pogut veure en música vernacla, com ara, de Pasqua). Ara bé: ell ho rebutja tot. I, en veure la guineu, ella li demana:

“-Xe!, com va la vida, compare rabosot?

-Doncs, cada vegada, amb la panxa més buida (…). Baixe a la vila, on espere trobar coses menjívoles” (p. 87).

Llavors, ella, qui, a diferència del company, no era una senyoreta, “li proposa:

-Què et sembla si, mentre jo agafe el menjar a les cases on no siguen els amos, tu vigiles fora i, després, ens el repartim?

-M’agrada la idea -assentí, tot satisfet, el rabosot” (p. 87).

Per consegüent, la dona és qui porta la iniciativa i ell li l’accepta.

A continuació, com en altres relats, mentres que ella resta assaciada, ell és unflat de colps per part de veïns de la vila. Cal dir que, en aquest passatge, ella fa com qui gestiona la casa, mentres que ell empiula amb la vida exterior, tot i que la guilla també ix fora.

Això sí, de forma que la rabosa guanye la mà, com si l’home hagués rebut una bona palissa. I, amb astúcia, la guineu li comenta: “Veges si em portes al be, que no tinc forces per al viatge.

El rabosot, com pogué, se la carregà al llom. Era al colp del migdia quan regressaren cap a la muntanya. El rabosot, pobre, anava costera amunt, amb un pam de llengua fora” (p. 88) i li amolla uns versos amb què sospita que ella ha jugat brut.

Altra vegada, els símbols són ben repartits:  el migjorn, l’home, la força, a migdia; la dona, en eixe moment (qui, aleshores, podria paréixer feble),… és qui dirigeix l’home, no a revés.

En un passatge posterior i, amb la guilla com qui empunya les regnes d’un cavall, ell pensava fer una mala passada a “una bacona voltada dels seus porquets, deixà la raboseta i s’encaminà cap a aquells. La bacona, en veure venir el rabosot, conegué de seguida, les seues intencions. Quan el tingué davant, li féu la següent explicació” (p. 88), amb l’objectiu de salvar els seus fillets i, al capdavall, ell ho acull bé: “Anem, doncs, a la séquia, i els batege i, tot seguit, et menjaràs el que més t’agrade.

-Ho trobe molt raonable. Fes-ho ràpidament, que encara no he pegat ni un mosset en tot el dia” (p. 88).

Finalment, en tocar el torn al darrer dels porquets, la truja tirà el rabosot a l’aigua i pegà a fugir junt amb la xicalla i, en un tres i no res, foren lluny de l’enemic.

I tot, per una ferradura que ell havia desestimat i que li hauria portat sort, si hagués aprofitat lo que li eixia pel camí i que li hauria servit per a menjar i, de pas, per a viure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones i jóvens amb molta espenta, deixondides i que pacten

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató és “Les tres filles del rei”. Un rei se’n va a la guerra i, “Al vespre, truca una vella, la gran l’obre. Dóna una figa a cada una: les grans se la mengen; la petita, no” (p. 236) i, així, la més xicoteta no s’adorm. Ben mirat, la més xiqueta veu què feia l’anciana.

A més, es plasma el paper de la dona, àdhuc, ja major, en la cultura matriarcal (ací, com a cap de colla), ja que “aquella vella fa comparèixer altres dos lladres i es posen a foradar (…); la noia se’n va al celler a cercar un sabre i, a un lladre que entrava pel forat (…), li pega colp i li lleva una orella” (p. 236).

A continuació, el monarca torna de la guerra i, en acabant, fa unes dictes: “Ell havia promès que, qui li mataria una bestiota que tenia al regne, es casaria amb una filla seva; aquells lladres la maten i volen la filla petita” (p. 236) i, així, el sobirà compleix amb la paraula i la xicota es casa amb el lladre de l’orella tallada.

Passa que la dona, com que no ho volia, “demana per a anar a rentar el mocador, que el duia brut de llàgrimes, i l’hi deixen anar” (p. 236). Després, apareixen detalls matriarcalistes, com ara, una bassa i l’aigua, ambdues en nexe amb lo femení. Llavors, ella ho aprofita i fa via i, encara que l’acacen (la dona va per davant i on va la corda, va el poal), ella se’n va cap al palau.

Entremig, en línia amb el pactisme, “Ella troba un carreter que l’amaga a dintre un roure” (p. 236), un arbre present en rondalles i que, com tots, empiula amb lo maternal i, per tant, ella s’acosta a la mare. A més, “canvia el vestit amb una pastora” (p. 236) i, com que els escurabosses no la coneixen, “al capdavall, arriba al palau del seu pare vestida de pastora, ho explica tot i el seu pare la fa pubilla” (p. 236).

Un altre relat en el mateix llibre de Pau Bertran i Bros i en què capim el paper de les persones de bon cor, és “Els lladres, descoberts pel rector”, en una contarella prou coneguda en terres catalanoparlants. Un capellà, a qui havien furtat una mula, assegura que no ho dirà a ningú. I ho fa, un detall que enllaça amb el matriarcalisme. Així, un diumenge, “mentres deia l’ofici, va veure els lladres sota la trona, els descobreix, sense faltar la promesa” (p. 238). Tot seguit, fins i tot, diu a Joan Blanc quins són, on són i quina roba porten i ho remata amb unes paraules en llatí.

Una altra narració de l’obra “El rondallari català” i que empiula amb lo matriarcalista és “El poder que té rentar-se les mans”. Un pare deixa la filla al dimoni, però, com que ella era deixondida, el diable la cerca i, en captar que la jove s’havia llavat les mans, se’n va.

Igualment, la noia recorre a orins “i el dimoni tampoc se la va poder endur aquell dia” (p. 240). L’endemà, la xicota recorre al vi i el diable “se’n va haver d’entornar” (p. 240) i, per consegüent, es fa lo que vol la dona, la qual recorre a u dels trets vinculats amb lo femení i amb lo tel·lúric: l’aigua.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat, que pacten i que menen

General, , , , ,

Una altra narració arreplegada pel folklorista de Collbató és “La gallina i companys que anaven a Roma”, en la mateixa obra. Una gallina se n’anava a Roma i, pel camí, es troba amb un gall, amb una cabra i amb un porc (el qual, per un detall final, veiem que és una truja). En un passatge del relat, tots quatre fan un pacte, un tret associat al matriarcalisme i molt present en la cultura catalana: “arriben a un bosc; ells, que s’hi aturen i determinen de fer-s’hi cadascú la seva casa” (p. 215).

I, com en una contalla que vaig oir quan era xiquet, només resistirà la casa de la truja, qui aplega a acords… durant la nit (un moment feminal del dia, p. 216): anar a l’hort de les cols, fer-ho a l’hort de les bledes i trobar-se en l’hort de l’encisam.

Passa que la bacona obri una miqueta la porta de la casa i, aleshores, ell hi entra i se la vol menjar.

Ara bé: el llop diu a la truja: “tu mateix agafa la perola i vés-te’n a la font a cercar-te l’aigua.

(…) A la font, ¡feia uns plors!… La guineu ho va sentir i hi va córrer” (p. 216).

En acabant, la guilla s’interessa per la dona, fan una barrina en què la rabosa, qui coneixia el llop, tocaria un flabiol perquè ell li obrís la porta.

Al capdavall, la dona i la companya llancen al llop l’aigua que hi havia en la perola… i el maten.

Una altra contarella en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), en què es plasmen trets matriarcals, és “El corb, la guineu i el llop”. La guineu veu que el corb menja un formatge i, per a aconseguir el seu objectiu, li diu:

“-Ai, corb, corbet: hauries de cantar una mica, tu que tens la veu tan dolça. ¡M’enyoro més de sentir-te! Canta un xic.

El corb, sentint-se alabar la veu, tanmateix, va voler cantar (…). I, és clar, li va caure el formatge” (p. 217). Per consegüent, l’home ha fet lo que li ha indicat la dona i, a més, ella ha assolit lo que volia.

En un altre passatge d’aquesta rondalla, la dona (la guineu) torna a eixir guanyant. Ella és dins d’un pou; ell, fora. Després, la guilla li comenta que menja formatge fresc i molt bo. Llavors, com que el llop vol menjar-ne, li demana com podria fer-ho… i la dona li marca les directrius i s’allibera.

A continuació, tots dos se’n van a una vila i, més encara, l’estudiós posa que l’home “se’n va anar a prendre consell de la guineu” (p. 218) i el llop seguirà el rumb que ella li dirà i, immediatament, la dona, amb intenció de franquejar-se de l’altre, porta l’avís a la vila, dient on era el llop. I, finalment, el maten i, a banda, se salva la rabosa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que toquen els peus en terra, que porten la iniciativa i pageses

General, , , , , ,

Una altra rondalla semblant, però amb un rector i amb sa neboda i majordona, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El robatori del senyor rector que volia un marit valent per a la majordona”, recollida en el llibre del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891). Un vespre, un jove que volia casar-se amb la majordona (qui era molt garrida), passa per cal rector, qui “volia que, el que es casés amb la seva neboda, fos un xic valent.

-Això rai! -diu-, encara que me’n vinguin cent -respon el jove” (p. 114).

Llavors, el capellà diu al xicot que faça el mort eixa nit al mig de l’església. A un segon jove, li comenta que haurà de vetlar el difunt. I, quant al tercer, com ja havia fet el mossén amb els altres dos, “li diu que, com que és una casa de camp, desitjaria que fos un jove que fos un poc valent.
(…) El jove li diu que sí i el rector el vesteix de Llucifer i el fa anar cap a baix a l’església, tot vestit de llums” (p. 115). En altres paraules, el minyó es vist de dona.

Un poc després, s’ajunten els tres fadrins i fugen. Però, a banda, “el senyor rector, un per un, els va desenganyar completament dient que eren uns covards” (p. 115).

En un paràgraf posterior, u dels tres proposa als companys:
“-N’hi hem de fer una, al rector: mirem de romandre tancats dins de l’església, al vespre” (p. 115).

Com podem veure, tot i que els personatges són clarament masculins (llevat de la majordona), els fets esdevenen a principi de la nit, en l’interior i, a més, en una església (local que, en el vocabulari eròtic i sexual, simbolitza la vagina i, per extensió, la vulva), tres trets que empiulen amb lo matriarcal junt amb el vestit que es posa el tercer (femení).

Igualment, “quan va ser més tard, varen encendre totes les llànties i tots els ciris i es varen posar a cantar, vestits d’àngels, amb una gran solemnitat” (p. 115).

Per consegüent, el rector i els tres fadrins recorren a la cultura de la mentira; i els jóvens ho fan per mitjà de figures que tenen a veure amb lo patriarcal i amb lo celestial: els àngels. Ben mirat, en companyia d’un altre detall que no és propi dels Pobles matriarcals: la solemnitat.

Per contra, en acabant, apareix la neboda, qui representa lo tel·lúric i la cultura vernacla: “I la majordona els va sentir i va cridar:

-Senyor rector: a baix, a l’església, hi ha tres àngels que canten.

I el senyor rector li diu:

-¡Vés, vés, dona, vés!

I ella li respon:

-Sí, sí: vingui.

I el senyor rector va anar a escoltar i sent que cantaven (…):

-‘Senyor rector: si es vol salvar,

els diners ha de portar’.

I el senyor rector diu:
-Ara sí que me n’he d’anar del món, que em criden els àngels” (p. 116).

O siga que, primerament, sembla que el capellà porte la iniciativa, però, al capdavall, ell segueix les indicacions de la dona.

A continuació, en aplegar a l’església, els tres xicots peguen colps forts al rector i el deixen mig fet xixines.

Finalment, la majordona torna a enllaçar amb lo matriarcalista, mentres que l’home ho fa amb lo eteri, fet que explica el comentari amb què la neboda remata la rondalla:

“A l’endemà, quan la majordona va anar a donar menjar a les gallines, se’l troba allà, a terra, i diu:
-Senyor rector, ¿què hi fa, aquí?

-Espero -diu- que obrin les portes del cel.

Diu:

-Sí… -diu- ¡i és a les portes del galliner!” (p. 116).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.                                                      

Dones que menen, que perdonen i que salven l’home penedit

General, , , , , , , , , ,

Una altra contalla de l’obra “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), en què copsem trets matriarcalistes, és “El ruc de les bruixes”. “Una vegada era un mosso d’una casa que va entrar a saber que les seves mestresses, sogra i nora, eren bruixes i que, a les nits, sortien per la xemeneia (…). Ell, que ho va voler experimentar, i un dia es posa a fer l’adormit a l’escó” (p. 25). Comencem, doncs, amb unes frases relacionades amb un moment femení i actiu del dia en els Pobles matriarcalistes: la nit. Igualment, aquesta rondalla comença amb el tema sexual (les dones i, a més, per damunt del mànec de la granera, això és, de l’home, el tronc recte de la qual ens portaria al penis).

Les dues dones, després d’haver preparat unes olles amb untets, se’n van cap a Altafulla, una vila famosa per la bruixeria.

I “ell ho va veure tot i, encara no van ser fora, s’alça per fer com elles” (p. 25): l’home imita la dona, no al contrari; ella és, per dir-ho així, el model a seguir.

“Després, ben tip, s’unta, l’home I:

-¡Altafulla, xemeneia amunt! -i, tot plegat, es torna un ruc (¡Havia errat l’olla dels untets!)” (p. 25). Aquest detall empiula amb un fet cultural: en els Pobles esmentats, les dones menen l’ase (l’home, és a dir, l’animal de càrrega) i, altra vegada, capim el simbolisme de l’olla (circular i receptiu).

I més: quan les mestresses (l’anciana de la casa i la joveneta) tornen a casa i veuen que, en el perol, hi ha un gat (animal, sovint, vinculat amb les bruixes), podien haver castigat el xicot, no solament, fent que romangués sense poder-se moure… En eixe seny, Pau Bertran i Bros atorga molta importància a la vella, puix que diu que “semblava un dimoni” (p. 25).

Ara bé: el preu que pagarà el jove per haver passat la ratlla resulta significatiu, com molt bé exposa l’estudiós, potser, una bona temporada (de l’hivern de la vellesa, a bona part de la primavera de la infantesa i de la bonhomia), com si es tractàs d’una mena de fase de penediment (en aquest relat, masculí). Així, “Tant i tant, la jove va arribar a tenir-ne compassió, i un dia li va dir:

-Mira: ara ve la festa del Roser; quan passi la processó per aquí davant, surt. Amb una queixalada, arrenca una rosa del tabernacle de la Mare de Déu i et tornaràs home altra vegada” (p. 26). Adduirem que, no sols l’home segueix les directrius de la jove, sinó que les fa, possiblement, en el mes de maig, un mes que té molt a veure amb la figura maternal, amb la de Nostra Senyora i amb les flors. I, ben mirat, un personatge feminal (Nostra Senyora) salvarà l’home…

Afegirem que, com que Pau Bertran i Bros era català i, en el relat, inclou les roses, pensem que el passatge esdevé en plena primavera i, més encara, tenint present que qui parla amb el minyó és una fadrina (no una dona que passa per la maduresa de la vida, o siga, per la primavera d’hivern).

Finalment, posarem que, un altre dia que sol celebrar-se la festivitat de la Mare de Déu del Roser (però no tant en Catalunya), és el 7 d’octubre (com indica el filòleg Gabriel Bibiloni en el seu llibre “Santoral apòcrif. Els sants i la cultura popular”, p.4, publicat en el 2024 per Edicions Documenta Balear), un mes en l’etapa en què la terra fa saó (i, simbòlicament, les persones en l’època adulta de la vida) i, més aïna, de reflexió.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Àvies i dones que fan de pal de paller, avis molt oberts i lligams amb la terra

General, , , , ,

Una altra entrada en què apareix el tema de la dona en la família catalanoparlant és “Elegia dels Farriols (Ferriols) Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa” (https://tribusdelasegarra.cat/2024/06/06/elegia-dels-farriols-ferriols-homenatge-als-meus-avis-padrins-esteve-i-elisa), escrita per Ricard Domingo el 15 de setembre del 2020 i publicada en la web “Tribus de la Segarra”. Així, posa que “Els Farriols, què són? Una casa pairal, records d’infantesa, dels avis (padrins), oncles, cosines. Records dels camps de blat, d’ordi, dels temps de sega, del batre, dels trills, del garbejar, de les tandes, de girar la batuda, del sol que semblava que queia foc, de records…, records i records.

La masia està situada al capdamunt d’un turó des d’on es veu tota la vall de l’incipient riu Gaià”.

Igualment, comenta que “També la carretera que va a Sta. Coloma de Queralt. Els dilluns era, suposo que encara deu ser, mercat, aquell mercat de pagesia on anaven a vendre llurs mercaderies casolanes i fresques, fins i tot, vives, on el regateig era la norma, tant a la puja com a la baixa. Allà es trobaven parents, amics i coneguts de tota la comarca”. Sobre aquest tema, direm que hem trobat moltes fonts en què s’exposava sobre dones que, o bé anaven als mercats i exercien el seu paper comercial (no sols com a compradores), o bé, fins i tot, portaven petits comerços (sovint, familiars), en casa.

A més, afig un tret molt comú en els Pobles matriarcalistes: la dona fa de pal de paller. Com a exemple, “La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera, era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil; en aquelles èpoques, res era fàcil, però se’n sortia força bé, malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro”.

En un altre passatge de l’escrit, plasma que “En Pep es va quedar vidu i la padrina…

I la padrina es va quedar sola en el govern de la masia com única dona”. Aquest fet ve a dir que ella tenia molta espenta: no se sentia sola, ans emparada.

Quant a vivències del narrador (Ricard Domingo), indica que, “a casa dels altres avis, on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol, vaig començar a interpretar les lletres i axis a llegir. Com que els contes eren d’abans de la guerra, ho eren en català i, sense adonar-me’n, llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi: per primer cop, em vaig trobar en una llengua diferent … Tot i que, uns mesos després, ja no se’m feia estranya”. Per tant, ens trobem en un ambient favorable a la llengua vernacla, com ara, en temps anteriors al franquisme (ací, mitjançant llibres i tot), perquè ho havia estat en la Catalunya promotora de la llengua (durant la Mancomunitat i en els anys de la Segona República espanyola).

A banda, copsem que Ricard Domingo prefereix la vida en el camp, un indret on la dona tenia la darrera paraula (realitat reflectida en la figura de la mestressa, equivalent a la senyora ama valenciana i a la madona mallorquina): “Em passava el temps pensant a tornar als Farriols: els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot, els dilluns, en què anar a mercat era la veritable festa. Que costava que arribés l’estiu!

Els mossos que venien per ajudar al segar i batre, no sempre eren els mateixos: a vegades, eren gent força original. Recordo un tal Ignasi de Tous, que se li va donar una habitació i, al cap d’un parell de dies, li digué a la padrina: ‘Mestressa, ¿què us faria res si anava a dormir a la pallissa, doncs no estic avesat a dormir tancat en un quarto i dormir amb matalàs i llençols?’. I es va passar l’estiu dormint sempre a la pallissa. Era un bon mosso.

Cap al final de l’entrada, Ricard Domingo addueix que ell, quan podia, anava junt amb son avi: “Jo sempre anava amb ell i aprenia tot allò que es relacionava amb la mel i les abelles. Si agafaven malalties, les havíem de separar del seu conjunt transportant-les en una mena de civera a través del bosc fins a trobar el lloc ideal perquè es guarissin”.

Per consegüent, encara que, en el reportatge, la dona va unida a la comanda de la casa pairal i de la propietat, les paraules que el narrador associa, per exemple, a son padrí, són positives, entre d’altres coses, perquè l’adult li permetia sentir-se de gust en el terreny i fruir del nexe amb la terra.

En eixa línia, finalment, escriu que, “A partir del 1956, es van acabar les estades estiuenques, però no l’estimació pels Farriols, que, d’alguna manera, encara perdura i, de tant en tant, hi tinc de fer alguna anada… Seure sota la freixa, al davant de la capelleta,… I recordar, somiar…”. I, així, es fa manifest el lligam entre Ricard Domingo (ací, nét) i els avis, entre el passat i el present i, òbviament, amb la casa pairal i amb la terra.

Àdhuc, podem pensar que aquests bons records del passat li faciliten veure amb esperança l’esdevenidor (els records van associats a lo pretèrit, mentres que els somnis ho fan a la infantesa, època que, simbòlicament, empiula amb les il·lusions).

En relació amb aquesta entrada, el 30 de novembre del 2024, Montserrat Cortadella ens envià un missatge en què deia “Lo poc que vaig viure de la pagesia, és que les dones varen tirar del carro: al càntir, la font. I, més cap aquí, amb la guitarra, cantàvem cançons sota una figuera. I l’endemà, a remull, en una bassa que servia per donar aigua al bestiar.

Dolços records”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que menen, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La Regineta”. Un matrimoni feia anys que eren casats i, un dia, el marit demanà que volia ser pare, encara que fos d’un fill petit com una regineta, això és, “com una granoteta d’aquelles tan petites i totes verdes” (p. 286). Per tant, apareix la granota, un animalet vinculat amb l’aigua, u dels passatges típicament femenins junt amb la terra.

Tot seguit, té una filleta, “Però, amb tot i ésser tan xica, xica, feia tota la feina com una dona gran i, sobretot, cantava com un àngel, amb una veu que encisava. Cada dia anava a portar el dinar al seu pare” (p. 286) i, mentres que ella l’esperava per a tornar a casa, la filla “es posava dalt d’un arbre i canta que canta” (p. 286) com també cantava quan tots dos feien via cap a casa.

Un dia, mentres que son pare treballava i ella cantava, passa el príncep, l’ou i, de seguida, “tot van ésser orelles per sentir aquell cant que semblava baixat del cel” (p. 287) i demana al pagès (ací, al pare) qui hi cantava. Com podem veure, en aquesta rondalla, apareix un sentit molt vinculat amb lo matriarcal (l’oïda) i, a banda, un fill del rei molt obert.

Llavors, el príncep diu, al pare, que es volia casar amb la filla i que “la paraula de príncep no torna enrere (…). Vull conèixer (…) la vostra filla” (pp. 287-288) i la noia es posa a l’espatla de son pare i diu al xicot “Senyor príncep: aquí em teniu” (p. 288).

En un passatge immediat, es reflecteix un altre tret matriarcal: els pactes baix d’un arbre. Així, “el fill del rei va enviar a cercar el capellà del poble i, allí mateix, sota de l’arbre (…), els va casar.

(…)  El príncep, tot sovint, anava a veure la seva mullereta i passaven llargues estones sota l’arbre” (p. 288).

Més avant, el rei i la reina digueren al príncep que, “com més aviat, millor, portés al palau la seva esposa, puix que volien conèixer la seva nora” (p. 289). Copsem, així, uns pares molt oberts.

Un altre passatge interessant, i en què es plasma el matriarcalisme, és quan diu que, un dia, la Regineta “es va fer el càrrec de seguir-lo d’amagat i d’anar amb ell fins al palau. I, així que el príncep va muntar al cavall i se’n va anar, ella va saltar damunt d’un gall i va córrer cap al seu darrere. El pollastre corria tant com el cavall” (p. 290). Per consegüent, així com el noble està associat al cavall, ella mena un animalet vinculat amb lo masculí (el gall, en nexe amb el matí, amb l’eixida del sol) i és la dona qui té la darrera paraula. A més, la Regineta és una dona amb molta espenta.

A continuació, el príncep i la noia “van passar per davant d’una església i el capellà (…) els va ruixar d’aigua beneita. Al moment, la Regineta es va tornar una gentil donzella rossa (…). I el gall es va tornar un cavall blanc” (p. 290). Altra vegada, la dona (ací, na Regineta) és qui porta el cavall, el qual, a més, és de color blanc, el qual té a veure amb lo masculí.

Finalment, “el príncep prou la va conèixer que era la seva muller i, en arribar al palau, (…) la va presentar als seus pares” (p. 290) i, molt prompte, el xicot “passà a ésser rei i la Regineta va ésser reina” (p. 291). Per això, podem dir que, encara que ella semblàs xicoteta, té un paper molt important, en aquest relat, reina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)