Arxiu d'etiquetes: dones que menen

Xiquetes, fadrines i mares ben considerades i fills sobirans

Una altra contarella en què copsem trets matriarcalistes i que figura en la tesi “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “La Dàtila Càndida”, amb passatges pareguts: “Això era una dona i un home que se n’anaven per un jardí que era d’un negre i en què hi havia dàtils. Sa dona va dir al marit que li’n collira.

Ell li diu:

-No, que són d’un negre i ens matarà.

-Doncs jo en vull. Jo en vull -era prenyada.

Llavors, l’home li amolla:

-Doncs, toca…

Agafa i li’n cull. I, en això, el negre diu al marit:

-Mireu. No vos mate a tots dos; però, si és xiqueta, per a mi. Si és xiquet, per a vosaltres -i va ser xiqueta” (pp. 124-125).

Així, la parella, com si fossen Adam i Eva en el Paradís, podíem dir que vivien en una mena de glòria terrenal en què la muller és qui condueix i, recta, aconsegueix que ell li seguesca les directrius, potser perquè la dona cercava tenir menjar i, de pas, alimentar el nadó.

Afegirem que, en trobar-se el marit amb el negre, el negre prefereix una xiqueta, la qual, al capdavall, vindrà afavorida per eixa “fertilitat” que, en altres rondalles, fructifica amb camps ufanosos i amb bona avinença en un reialme.

Altrament, com que el negre és de color fosc, es decanta per un futur personatge femení que, simbòlicament, lliga amb l’obscuritat: una altre empelt mare (africà) i filla.

Després, el negre “se l’endú, li fa una torre… ¡altíssima, altíssima! i la tanca dalt d’aquell bastiment. I tots es dies li comptava els cabellets. (…) I la xiqueta li tirava cabells i ell hi pujava” (p. 125).

És a dir: el negre la posa en la màxima categoria, la xiqueta (la infància) és molt ben considerada (com si fos la grandesa) i cada dia la visitava i la nina li donava forces, era lo que el mantenia amb vida. Per consegüent, hi ha un eixart home-nena i home-infantesa i, de rebot, ambdós n’ixen guanyant.

Com a mostra, la narradora indica que la noia “tenia tota classe de coses, de joguets, fins i tot, un gatet. Tenia de tot.

I el rei, qui tenia tres fills, va dir a tots tres que, es qui duguera sa núvia més bella, es casaria amb ella i que li donaria la corona. I els tres fills se’n varen anar pel món a cercar una xica garrida” (p. 125).

Per mitjà d’aquests paraules del monarca, ve a dir als fills que tots tres s’hauran de guanyar les garrofes si volen que, en l’esdevenidor, siguen ells els reis de cada una de les seues vides i que una de les funcions del sobirà és rebre el vistiplau dels súbdits, dels habitants del territori que governa (el consentiment femení cap als jovenets). A més, es plasma el pas de l’adolescència a l’època madura de la joventut (els darrers anys, ja pròxims a l’entrada en l’etapa adulta i de criança i de l’educació dels descendents). Ben mirat, cada u dels tres haurà d’aprovar les órdens que rebrà de la fadrina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, hòmens que complementen i ritu de pas

Revenint a la contarella “La Torre d’Aragó”, de Tàrbena (la Marina Baixa) i arreplegada per Joan-Lluís Monjo i Mascaró, hi ha signes matriarcalistes, per exemple, quan el xicot (en forma d’àguila) s’atansa cap al palau on estaven la xica i el negre. Llavors, ella diu al negre:

“-Tracta d’agafar-me-la! Tracta d’agafar-me-la! –i es negre, tot lo que la jove volia, ho feia.

Se’n va i s’aguileta ja es va deixar agafar a posta” (p. 113), puix que l’animalet era interessat per la fadrina.

Després, la dona, primerament, nota un embalum (l’àguila havia passat a home) i, successivament, com que no l’agafa el negre, l’au es transforma (en formiga, en àguila…).

Això sí: en un moment del relat, amb el noi com a home, diu a la fadrina: “Jo sóc aquell que estàvem en aquell castell i he vingut a cercar-te. Però, ¡fins que es negre no es muira, no ens podem casar! Tu, demà, fent la bajoca, li dius ‘Quan et moriràs?’ i vejam què t’amolla” (p. 114).

A continuació, ella ho trau al negre, qui li indica com podria fer la xica que ell perdés eixa capacitat: algú havia de venir a una vila on hi havia una serp que es menjava tots els qui s’hi presentaven i, més avant, trencar a ell un ou en el front.

Aquest fet lliga la figura masculina amb el manifest d’un secret, mentres que la femenina empelta amb la persona deixondida.

Tot seguit, altra vegada, es plasma que ella és qui mena i que ell la respecta i la creu: “es negre, com que li feia lo que ella li deia, solta l’aguileta. (…) se’n va a aqueixa vila on estava aqueixa serp” (p. 115).

No deixarem fora que, al moment, hi ha un fragment (en castellà) en què el negre és associat a la figura del cavaller alliberador i, ves per on, els dos narradors (un home i una dona) el relacionen amb el castellà.

Ben mirat, la fadrina s’acosta a ca son pare, ho comenta i tots dos acorden que ella seguesca la serp i que li done el pa.

Afegirem que, quan la xicota ja l’ha morta, el negre comença a estar feble i, al capdavall, apareix el jovenet transformat, qui se’n va al llit on era l’home i “Li trenca s’ou en es front, es mor el negre i la filla i el xic es casen” (p. 116).

Per tant, 1) el personatge femení (al principi, una xiqueta de menys de set anys) ha passat a casar-se amb un fadrí, 2) tots dos s’han complementat i han fet possible que es morís el negre, 3) el pare, qui, altra vegada, confia en la filla, te bona avinença amb ella i preparen com resoldre el tema del negre i 4) la fadrina culmina el procés de pas de xiqueta a jove i, a més, a esposar-se, sense que el futur espòs tracte de lluir-se com a alliberador, un detall vinculat amb moltes narracions autòctones en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pactes, dones amb iniciativa, eixerides i sopluig

Prosseguint amb contarelles arreplegades en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró i de caire matriarcal, hi ha “Pixau i cagau”: “Açò era un llop, una raboseta, un porquet i una gallineta. Tots quatre miraven el temps, lleig, i (…) sa raboseta va dir:

-¿Voleu que fem una caseta perquè, si plou, tinguem cobert?” (p. 65).

I tots tres ho acordaren.

Cal dir que, en aquesta narració, el llop és l’animal passiu (el qual, a més, simbòlicament, és associat a lo solar). Així, la raboseta es lleva la pell i se’n va bastir una. Després, el porquet, que va més lluny, “fossant fossant, es va trobar una ferradureta i també en va fer una” (p. 65). No deixarem fora que el porc té un paper femení i maternal i que l’empiula amb la ferradura (per la forma de mitja lluna).

En acabant, el llop, després d’haver-se engolit la guineu, tracta d’entrar en ca la gallineta (que n’havia construït una) i, com que les parets eren de ploma, menja la gallina. Quant a la guilla, ell també se l’engul.

Nogensmenys, de nit, en assajar-ho amb el porquet (quasi sempre, en narracions, representat per una bacona o per una truja, no pel mascle), no aconsegueix assolar-li la casa. Així, 1) l’animal constructor és una dona i 2) la seua força ha estat durant la nit.

Ja de dia, el llop li diu: “Jo sé un bancal carregat de faves i ens hi podríem anar a menjar-ne.

Llavors, li amolla el porquet:

-¡Ai!, doncs, anem-hi!

I se’n van (…) i el porquet li comenta:

-Mira: vós que sou més major, aneu per sa vora; jo hi aniré per dalt” (p. 66).

D’aquesta manera, hi ha un pacte entre tots dos; i la part femenina, que porta la iniciativa, que té la darrera paraula i que és deixondida, es posa dalt (senyal que ella mena).

A continuació, el porquet “li va pegar un espentó i el va tirar marge avall” (p. 66).

Però la cosa no fineix ací. Com que el llop era curtet i volia menjar i jaure sense haver de pencar, fa una encaixada amb una haca, qui, immediatament, copsa com ell li lleva una punxa i, aleshores, el porquet li tira una guitza i el llop, ben fotut, fa via.

I més: “després, el llop es troba dos bous que es partien un bancal (…). Un tros era millor; i, s’altre, era més fluix” (p. 66).

Passa que el llop els proposa fer de mitjancer i els bous li diuen que ell es pose enmig de tots dos i, un poc després, el primer dels esmentats n’eixirà perdent:

“-Doncs, jo vos el partiré. Però heu de fer lo que jo vos diré: jo em posaré enmig i, es qui més prompte hi aplegarà, tindrà sa part que és sa millor.

I així ho varen fer” (p. 66).

Cal remarcar que, 1) en rondalles més antigues (aquesta fou recollida en 1994), com ara, anteriors a 1980 o a 1932, abundarien els personatges femenins empeltats amb signes matriarcalistes (ací, en el porquet i en el fet que, llevat del llop, la resta basteixen un habitatge), i 2) en què, per exemple, en comparació amb aquest passatge final, hem capit dues bacones o dues femelles que, així, fan fora la possibilitat que l’animal roín faça miques la maternitat i el lligam mare-fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Educació maternal, xiquets eixerits i mares interessades pels fills

Una altra rondalla que hem triat de la recerca sobre el patrimoni rondallístic de la vila de Tàrbena (la Marina Baixa), i amb punts en comú amb relats semblants de tot l’àmbit lingüístic, és “Es xotets”, en què és ben present lo maternal. Nogensmenys, direm que fou arreplegada en 1992 i que els fillets de la xota no són cabretes, sinó mascles, un fet significatiu: la introducció de personatges, sovint, amb detalls no matriarcalistes o bé masculinitzats en la seua psicologia (i no cal que siguen hòmens), va unida a la penetració del castellà en la vida social i en l’ús diari en àmbits tradicionalment catalanoparlants del segle XVIII fins al primer quart del segle XX. Així, diu:

“Una volta era una cabreta que tenia set fillets: set xotets. Feia molt de fred, ella volia anar a cercar llenya i els va dir:

-Tanqueu-vos dins des corral i no obriu sa porta perquè hi ha un llop que va per aquí i, si vos enganya, vos se menjarà.

I sa cabreta se’n va anar” (p. 58).

En tocar el llop a la porta, el més grandet li diu “la mareta té sa veueta més fineta. Tu la tens molt grossa: tu ets es llop” (p. 58). Heus ací un primer detall: en els Pobles matriarcalistes, és ben considerada la veu fina, la natural, en lloc de la rudesa, ni de la veu forta.

En eixe seny, la dona salvarà l’home (ací, el mascle), puix que la marona és vinculada amb el part, amb la criança (els ous):

“-Ai: com els enganyaré? -diu es llop-. Ai: me’n vaig a aqueix corral, que n’hi ha molt, de gallines, i que em donen ous (perquè es ous cruns fan sa veu fineta).

I va menjar es ous” (p. 59).

Tot i això, en revenir a ca la cabreta, el xotet més grandet veu que el llop té les potes negres.

En acabant, encara que el foraster passa per un molí i que el moliner l’empolsega amb farina, el xotet “més xicotet, que era espaviladet i era tan xicotiu, es va amagar dins de sa caixeta (…).

Com que, al moment, ve sa mare, veu la porta oberta i ja ho va pensar. Se’n va anar corrent!:

-Ai! Es meus fillets!” (pp. 59-60).

És a dir: per una banda, el fillet recorre a un material de recepció (la caixeta) i, simbòlicament, ho fa a la cabreta, qui el troba i li demana un poc després.

Ben mirat, es plasma la importància maternal: ella posa interés pels xiquets.

A continuació, mare i fill (ací, com si fossen un empelt) menen cap a la vora del riu i, quan hi són, la cabra, amb una destral, obri la panxeta del llop “i varen eixir tots es fillets.

-¡Mare, mare!” (p. 60).

Altrament, la cap de casa mena l’acció posterior i l’explica als xotets: “li omplirem sa panxa ben plena de pedres i, després, el cosirem” (p. 60) i, quan la marona, de darrere d’una soca d’un arbre estant, capta que el llop s’atansa al riu i hi cau, diu als fillets:

“-Hala! Ja no ens destorbarà més! Ja no farà més maldats!” (p. 60).

En altres mots, la dona ha estat més deixondida que l’home, ha fet valença als fills i, a més, el nexe entre la cabreta i els xotets ha adobat el terreny als personatges de bon cor, a la bonesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Informadores, cançons de bateig, maternitat i la senyora núvia

Revenint a l’apartat de l’obra «Folklore íntim del Rosselló» en què tracta sobre les pabordesses, la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969) també escriu

“La Maria Bassó, (…) en 1876, (…) era molt discreta. Em va dir cobles de les més antigues: ‘Dama de valia, / dama de valor, / la més gentil dama…’” (p. 380).

En acabant, posa que, en 1963, “vaig veure, a la carretera de Planès, dues dones d’edat (…) semblaven talment les velles majorales conegudes en 1937 que feren reflorir el temps passat i, naturalment, els vaig parlar com si les coneixia: eren les nebodes de la Maria Vergès de Planès, la Maria i l’Anna Pyguillem. És elles que m’han fet conèixer les darreres majorales. (…).

Maria Barderis [ , nascuda en 1881] (…). Fa gràcia la vivacitat del seu gest i del seu parlar. Retroba la tonada alegre de les cançons del pandero i recorda (..) el temps vell: ‘Ja el fèiem batre, el pandero; ja el tocàvem i colp del fer sonar el pandero amb els cascavells i una cucarda de roses que hi havia al mig. Tot saltava i ballava. Ja l’havíem fet espolsar el pandero!’” (pp. 380 i 382).

A continuació, afig dues dones que li reportaren sobre lletres en nexe amb el bateig:

“Maria Gaillarde [ , nada en 1885], (…) recordarà la cançó per al bateig en 1963: ‘’Déu li do ventura / a l’infant que és nat…’.

I la Margarida Terrade diu la seguida a la llevadora que portava l’infant a batejar: ‘La senyora llevadora / molt de gràcies ne pot fer / a l’humil Verge Maria, / puix que tot li ha anat bé’” (p. 382).

Al capdavall, la investigadora informa que “La Josefina Gaurenne era de les darreres pabordesses; hauria refusat de tocar el pandero en 1912 (…). La darrera pabordessa de qui m’han donat el nom seria Honorina Galté, nascuda en 1892” (p. 382).

Unes pàgines després, entra en cançons. Sobre la primera que escriurem, “Per la Mare de Déu”, transmesa per Emilie Naudeillo (nada en 1874), reflecteix el costum matriarcalista de contribuir:

“La Verge en teniu a taula,

que li’n faci caritat,

cada u del que voldrà” (p. 388).

 

Un altre tret que capim és que on va la corda, va el poal. Per exemple, en la composició “Per al vicari

(…) Quan vostè ne treu la missa,

los àngels li’n van davant,

també la Verge Maria;

quina ditxa companyia” (p. 390).

 

En passar als versos musicals de “Per la núvia” (p. 392), hi ha la variant A, en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i uns mots que ens evoquen la figura de la senyora ama (la mestressa):

“La senyora núvia,

mireu-la com va;

 amb tanta hermosura,

bé la’n pot portar.

 

Nuvieta, nuvieta,

casadeta us han,

la casa del pare,

no l’oblideu mai” (p. 392).

 

I, en la variant B d’aquesta cançó, hi ha uns versets de dues dones nascudes en el darrer terç del segle XIX en què captem unes línies que apareixen en més d’una composició: la dona sota un roseret, el qual, poc o molt, fa el paper d’arbre. Així, diu

“-On dormirà la núvia anit?

-Sota d’un roseret de roses.

-On dormirà la núvia anit?

-Sota d’un roseret florit” (p. 392).

 

Per consegüent, aquests versos empelten amb la primavera, època en què floreixen les plantes i els arbres.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Balls, danses i cançons eròtiques i matriarcals catalanes

Enllaçant amb cançons vinculades amb balls i danses matriarcals, en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, n’hi ha unes quantes. Així, en l’entrada “La bella Marion”, la folklorista Simona Gay (1898-1969) indica que “Les cançons de molí‘, diu Joan Amades, ‘es canten amb aire de dansa i havien estat ballades precisament als molins; els balls eren generalment llicenciosos i excessivament alegres’” (p. 262). Quant a la lletra de la composició, n’hem triat aquests versos:

“La Mariona se’n va al molí

amb una filosa d’or fi,

a cavall sus d’un ase.

(…) A cavall sus d’un ase,

la bella Marion.

 

Quan lo moliner la veu venir,

de riure, no se’n pot tenir.

M’hauràs tu, la primera” (p. 262).

 

Per tant, així com, en el parlar popular, hi ha les expressions “Ser l’animal de càrrega” i, com ara, “Ser el ruc (o l’ase) de càrrega”,  en relació amb el fet que la dona és qui comanda (i no l’home), en aquests versets, són explícits.

A més, com que devia ser una dona amb molta espenta, la reacció del moliner concorda amb aquest detall i ho destaca. Ara bé: quan ell li parla, ¿vol dir que desitja tenir relacions amb ella, encara que siga amb motiu del ball de què escriuen la folklorista i Joan Amades? No ho descartem. En eixe seny, en els versos immediats, el narrador amolla que,

“Del temps que la roda fa el seu torn,

el moliner la va a abraçar;

darrere la farinera, la tom patatum,

darrere la farinera, la bella Marion” (p. 262).

 

Ben mirat, el personatge masculí, ¿té unió sexual amb la seua muller i, en acabant, amb la Marion? ¿O és que el moliner empelta la farinera amb la bellesa? Recordem que la lletra diu “darrere la farinera, la bella Marion”. Les dues possibilitats són vàlides: i més, tenint present que, en rondalles eròtiques arreplegades per l’Arxiduc (de la Mallorca del darrer decenni del segle XIX), hi ha narracions molt obertes en aquesta línia, més de lo que em podia imaginar abans d’endinsar-me en aquesta part de la cultura tradicional catalana en les Illes Balears.

En qualsevol cas, la composició fou transmesa per Maria Olivé (1880-1969).

En la cançó que ve a continuació, “L’amo que ve de la llaurada”, en la mateixa obra de folklore català, Simona Gay ens comenta que “es cantava per al ball rodó de les dones, en ocasió de les feines del camp: ‘Totes les desgràcies vénen quan un hom n’és casat’, diu la tornada” (p. 264). En altres mots, altra volta, el personatge masculí ix perdent, perjudicat, no el femení.

La lletra ens evoca, en part, uns versos de la cançó valenciana “La manta al coll”, quan l’oncle Pep torna de l’horta i veu que, mentres ell pujava l’escaleta de sa casa, un home la baixava i li ensenyava el pardalet (penis). Però, ací, de llaurar, això és, de fer l’amor amb alguna dona:

“L’amo se’n ve de la llaurada,

tot trist i desconsolat (…).

Troba la seva muller en taula

amb dos frares al costat:

‘-Tu, l’amo: porta-nos beure,

ja que Déu te n’ha donat’” (p. 264).

 

Afegirem que la cançó inclou dues dones més:

“Les criades són en cambra

que plomen tres colomats.

(…) -Tres que ne tenim en taula

i tres que no ens sem menjat.

‘-Si ne daves una aleta d’aqueixos

colomats?’” (p. 264).

 

Sobre les línies anteriors, direm que, d’acord amb el DCVB, “Plomar” vol dir “Posar ploma; començar a treure plomes un ocell”. I, com que l’ocell representa el penis…, podria simbolitzar tres xics (els colomats) que han passat a la joventut.

Finalment, Miquela Valls Robinson, l’editora literària, exposa uns versos que escrits en el quadern de transcripcions de l’estudiosa. I n’hem triat els que diuen

“i, al cap de l’agullada, el cucut li ha cantat.

(…) Seré bo per besar nines i també per llepar plats” (p. 266).

 

Així, hi ha hagut una penetració del penis (l’agullada), el cornut (el cucut) ha dit les veritats (potser, respecte de l’engany de la seua muller) i, al capdavall, copsem que un home es considera capacitat per a besar xiques i, àdhuc, intuesc que per a llepar mamelles (per la forma redona dels plats, malgrat que “plats” i “llepar plats” no apareguen en alguns diccionaris de vocabulari eròtic i sexual que hem consultat, ni tampoc en diccionaris de simbologia o bé de fantasia popular catalana).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Rosselló, dones senzilles, afecte i sexualitat matriarcal

Revenint al llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de l’esmentada investigadora, en la composició “Casada amb un cabrer”, hi ha uns detalls que evoquen la figura de la dona d’aigua, per les prioritats femenines i per les de l’home. Així, el personatge masculí demana a la seua muller:

“-Què me’n donareu per paga? (bis)

-Un petó i una abraçada,

rossinyol, d’un vol…

 

M’estimi més un formatge (bis)

que un petó i una abraçada” (p. 268),

 

potser perquè ella siga més preparada, puix que el formatge empelta amb la mare i… amb la llet.

Unes pàgines després, Simona Gay trau el seu sentiment a la terra, a què ella és agraïda: “No em sé desprendre d’aquest país asprós, on som a l’aguait d’un passat (…) i que, en mi, senti viure, potser per les arrels vives que m’estaquen a Corbera de dalt (…). Entorn meu, el vinyer (…) apunta en secret la dolça paga del feinejar de tot l’any. La terra pobra no és desagraïda” (p. 270).

En endinsar-se en la lletra de la cançó “La marinera” (molt coneguda com “A la vora de la mar” i altres variants), copsem curiositats a què encara no havíem accedit i que desconeixíem. Així, la compiladora indica que “Alguns han pensat que vingué del nord [ d’Europa], quan l’Anglaterra portà la seva ajuda, al temps de les guerres de religió. Un fill de rei, d’un reialme, més o menys, llegendari, s’enamora d’una joveneta humil, que brodava asseguda en la platja. Una cosa és certa: la mateixa cançó es canta amb la mateixa melodia a la costa d’Escòcia i a la Costa Brava” (p. 272).

Altrament, cal remarcar que els folkloristes Manuel Milà i Fontanals i Joan Amades (nascuts en el segle XIX) inclouen el mariner en el títol, mentres que l’estudiosa diu “la meva cantaire ha posat l’accent en la humil brodadora que esdevé més present al final, en què es veu vestida com la dona d’un pescador (…). Convé de se referir al preciós Cançoner del nostre folklorista rossellonès, en Pere Vidal, qui ha recollit la cançó a Cerdanya en 1883” (p. 272). En acabant, posa el final, transmés per Maria Carrera (1879), Rosina Payré  (1881) i per Teresa Oms (1883-1965), el qual no el repeteix cap dels tres folkloristes que ha citat la catalana: “la joveneta seguda en la platja, massa distreta del brodar i que té menester per l’acabar de seda vermella. La demana al mariner que ve d’acostar. Ell és corprès: ‘moriré si l’amor no em dau, gentil donzella’. Aquest plany que es repeteix (…) em permet de donar la variant on la donzella és princesa” (p. 274).

En altres paraules, Simona Gay presenta els versos en què el personatge masculí, eròticament, depén del femení, encara que ell ho faça amb una actitud romàntica, àdhuc, quan, al capdavall de la lletra que podem llegir més avant, el mariner comenta a la joveneta que, sense ella, ell cauria, es moriria.

Per consegüent, en aquesta composició, l’home és la part feble en el camp sexual i, en canvi, la fadrina (qui té una germana casada amb el rei i una que és princesa) és la més garrida i té la darrera paraula. Ara bé: com que la princesa no li ho aprova (no li diu que pretenga casar-se amb ell), la noble sí que assoleix dedicar-se a brodar i, així, a coses més senzilles i que li fan. I ell, si de cas, haurà de cercar una altra dona com a futura esposa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que protegeixen, que menen, acollidores i maternitat

Prosseguint amb l’obra de Simona Gay, en la composició “Casada amb un pastor”, es plasma el matriarcalisme, puix que la dona s’estima més la plana del Rosselló que no la muntanya. Així, en la versió de Gracieta Baux (nada en 1889), podem llegir “Ell resta a la muntanya a rossegar el bastó, / jo m’estic a la plana, plana del Rosselló” (p. 242).

Ben mirat, en els versos musicals següents, Germena Baudet trau uns mots semblants a uns que ens han posat en més d’una responsió sobre música eròtica:

“No hi ha lliri sense flor,

ni rosa sense poncella,

ni nina sense galant,

ni barca sense bandera” (p. 242).

 

Una altra cançó interessant simbòlicament és “A la porta…”, la qual coincideix amb trets sobre quan uns xics s’atansaven a cantar (com ara, amb una guitarra, com en alguns comentaris que ens han fet) a una joveneta encara fadrina:

“Si voleu que jo no hi passi,

minyona, al vostre carrer,

si voleu que jo no hi passi,

muralles hi haureu de fer.

Si feu muralles de roses,

en passant, les colliré,

colliré la més hermosa:

les altres, les deixaré.

Calenteta esteu, minyona,

jo, al carrer, tot mort de fred;

feu-me part de la flassada,

guardeu-vos el llençolet” (pp. 242 i 244).

 

Com es pot veure, la xicota és en millors condicions que el noi i ell li demana si la fadrina l’admetria en el llit o si bé el cobriria amb la flassada. Per consegüent, ella fa de protectora, com si fos una mare als nens.

En una línia pareguda, hi ha “Si me’n vaig”, una cançó en què la dona convida el jove:

“Ella me diu si vull venir,

me convida a sopar amb ella (…).

A sopar, ja hi soparé,

més dormir, ja t’ho estimi” (p. 244).

 

Una altra composició sucosa és “L’enamorada”, també arreplegada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), en què un enamorat s’acosta a veure una minyona, qui es pentina en el balcó. Com a mostra que la dona té la darrera paraula, l’home diu

“Jo li’n presenti un ram,

un ram de roses blanques.

El ram ja me l’ha pres,

l’amor no li ha agradada” (p. 246).

 

Més avant, el fadrí li comenta:

“-Galant jove en sou prenyada.

-Sí som prenys, pariré,

ne comenci pas d’ara.

(…) Que ja ne som fet tres,

quatre aquesta vegada;

l’honor prou bé lo tinc,

també com ma germana” (p. 246).

 

En altres paraules, la maternitat és ben considerada, en aquest cas, en uns versos compilats de Germena Baudet (1879-1969), un tret matriarcalista que connecta amb moltes rondalles vernacles en terres catalanoparlants: ací és ben acollida per la jove i per la seua germana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones atrevides, que menen i mares que salven els fills

Continuant amb cançons arreplegades per la folklorista Simona Gay (1898-1969) i que figuren en l’esmentada obra, hem triat “A Sant Jaume de Galícia”, en què hi ha signes associats al matriarcalisme. Així, per exemple, una fadrina diu

“Si som fet una promesa,

 a Sant Jaume de Galícia,

me’n som anat a dinar

a l’hostal d’aqueixa vila (bis).

L’hostessa d’aqueix hostal

n’és un bri massa atrevida,

el fadrí n’és vergonyós

(…) si li’n demana un petó” (p. 214),

 

de manera que coincideixen amb com apareixen simbolitzats l’home i la dona en moltes rondalles i, àdhuc, en parelles catalanoparlants en què la dona havia nascut abans de 1920.

És més: ambdós són condemnats per la justícia i

“Si ne veu venir sa mare

(…) a ne vostè i a la companyia,

vinc a despenjar el meu fill,

que encara és tot ple de vida.

(…) Això és un miracle del cel

fet de la Verge Maria (bis).

Han despenjat el fadrí

i han despenjat la fadrina.

El fadrí ha viscut un any” (pp. 214 i 216).

 

En altres mots, la mare tracta de salvar el fill i, més avant, la Mare de Déu (la segona mare en la composició) adoba que tant el xic com la xica resten protegits i, a més, la marona recupera el seu xicot. Per tant, es plasma el tema de la maternitat i allò que se sol sentir en el parlar popular: “Una mare no abandonaria mai un fill”.

En la plana 220, entrem en “Corrandes”, cançons prou populars en tot l’àmbit lingüístic, com ara, els primers versos:

“De cançons, en cantaria;

de cançons, en cantaré.

Ne tinc, les butxaques plenes:

per vós, les deslligaré.

 

Corrandes són corrandes

 i corrandes són cançons,

no hi ha millor barreja

com minyones i minyons.

 

(…) Tramuntana s’ha girada

de per amunt i de per avall:

els homes porten l’albarda

i les dones van a cavall” (p. 220).

 

Sobre aquesta darrera estrofa, direm que, mentres que l’home és qui porta el fardatge (el DCVB defineix “albarda” com un aparell “que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó”), la dona és qui el mena (bé si ella va a peu i empunya el cavall mentres que l’animal transporta el pes, bé si la xicota és damunt de l’albarda). Com solem dir: “L’home és el ruc de càrrega”.

Sense deixar fora la joventut, afegirem que, en la composició següent, “Consell al jovenet”, la lletra indica què han de fer els fadrins en festejar. De totes maneres, hem considerat interessant unes paraules que addueix l’estudiosa en acabar una explicació posterior: “La casa dels Fons era acollidora. Es deia: ‘Això és la casa del Bon Déu: quan es despara taula per l’un, es para per a l’altre’”, un tema que hem tret en la recerca. I, ben mirat, agrega que, en la muntanya de Bula d’Amunt, les veus fresques “cantaven les cançons populars” (p. 222).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, que salven i ben tractades

Prosseguint amb la rondalla esmentada, recollida per la folklorista catalana Simona Gay i que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, el moliner porta el xiquet a la seua dona i, en acabant, ho fa amb la nina i la muller cria els nens.

Agregarem que, mentrestant, la mare del fill del rei fa que posen l’al·lota dins una baixa fossa.

Ben mirat, els infants es desperten (ell, amb huit anys; ella, amb set) i, com que se’n volien anar, ho comenten al moliner, qui els ho accepta.

Després, ambdós xiquets “Van trapar un bosc amb una caseta:

-Tu iràs a la caça -va dir la nina- i jo cuinaré” (p. 505).

En altres mots, la filla porta la casa, n’és la mestressa i, altrament, es fa lo que ella vol.

“La reina va passar (..). Hi va anar i els va dir:

‘-Us caldria aquí una font que ragés per a regar les flors’. I diu al nin: ‘Vés al bosc negre, fumaràs un colp en la porta que s’obre a mitjanit i que, al repic, es tanca. Portaràs una ampolla de l’aigua que hi raja” (pp. 505-506).

Per tant, els actes esdevenen en un moment de foscor (durant la nit) i és aleshores quan la dona domina… i ho fa associada a lo aquós.

Passa que, com que toquen les dotze de la nit i el nen no ho assoleix, la sobirana diu a la xiqueta:

“-Et cal anar a cercar el teu germà (…).

En camí, va trapar Nostre Senyor:

-On vas?

-A cercar mon germà, que és al bosc negre.

-El traparàs amb l’ocell darrere la porta. (…) Agafa l’ocell i torneu tots dos: és l’ocell (…) merla blanca amb tres cues” (p. 506).

Així, un personatge adult i de bon cor fa de guia de la noia, qui, en el passatge immediat, ja en casa, copsa que la reina (i mare del príncep), quan va veure els dos al·lots, diu:

“-Us vull convidar a fer un dinar.

La reina anava a servir. El seu fill va tornar mentre sopaven. La reina li va dir que la seva dona era morta. L’ocell es va posar a cantar i ho va cantar tot” (p. 506), per exemple, que el príncep se n’havia anat deixant la dona prenyada, que els nadons havien estat recollits pel moliner i les intencions de la regina.

Finalment, l’ocell amolla “’En aquesta taula, manca un cobert. La que hi hauria de ser, la posaren en una baixa fossa’.

El fill del rei, tot corrent, hi baixa: la seva dona tenia pas salvi de vida. Ell va fer matar la mare i féu empresonar la criada. La seva dona es va aparellar” (p. 506), o siga, guarir. I, així, el príncep acull la part femenina i tracta bé la dona i, de pas, ella es restableix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.