Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Dones amb molta espenta, fortes, educadores i molt obertes

Una altra entrada en nexe amb la dona en la família catalanoparlant és “Ja que no tinc àvia… ella sí que té néta” (https://elmati.cat/ja-que-no-tinc-avia-ella-si-te-neta), de Cristina Trias i publicada en “El Matí digital” en març del 2012. Primerament, posa que Ella va néixer un 8 de març. Avui faria 98 anys” i que era forta i amb molta espenta. Així, l’autora comenta que “va resistir la guerra, va resistir la postguerra (…). El seu tercer fill era la seva empresa.

L’àvia Pilar era una dona amb un caràcter fort, (…) una dona emprenedora, lluitadora, amb geni i ingeni, autoritària, dominant, intransigent, molt recta, molt noble i molt lleial”. I, així, comparteix molts punts en comú amb moltes dones catalanoparlants del primer quart del segle XX.

Igualment, afig que la padrina era, “D’una honradesa envejable i una dolçor que només deixava entreveure si l’enganxaves en la seva intimitat” i, “Molt aficionada a fer ganxet, era capaç de fer un cobrellit de dos metres i mig amb una mostra de paper que no feia més de 10 cm.” com també àgil.

A banda, l’àvia Pilar tenia bones mans i “Els seus consells sempre van ser savis i jo no puc més que pensar que quina sort vaig tenir de tenir-la”.

Més avant, Cristina Trias indica que la padrina era “Dona, empresària, mare i muller a l’antiga… com podia no canviar? hauria hagut de posar aquests adjectius, ara? o potser només la constància, la perseverança, fortalesa, les ganes de tirar endavant, les ganes, sobretot, de poder tornar a fer de dona d’aquell temps, haurien estat suficients per mantenir en obert tota la dolçor”.

Un altre article interessant i que té a veure amb el mateix tema és “La inspiració de les padrines” (https://www.jornal.cat/opinio/38033/inspiracio-padrines-maria-grimalt), de Maria Clara Grimalt Vert i publicat en el “Jornal.cat” el 27 de novembre del 2023. Així, escriu sobre les seues àvies (de la comarca catalana del Pallars Jussà) i, entre d’altres coses, posa que em venen records que fan olor de valentiacom també que, arran de la bona avinença amb elles, anava forjant en mi uns valors i una manera de veure el món. Un amor que potser abraçava poc, però abrigava l’ànima.

(…) jo aprenia de la vostra generositat, de la vostra valentia, dels vostres somnis (…) i il·lusions. Aprenia a ser creativa, a tenir iniciativa, a regalar, a observar, a llegir, a cosir…”.

Un altre tret en línia amb el matriarcalisme, i que plasma Maria Clara Grimalt Vert, és que “Organitzaven activitats per a la canalla. Quedaven els vespres per fer-la petar amb les veïnes a la fresca”.

Ben avançat l’article, copsem que el que ens fa humans és això: el compartir”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Padrines amb molta espenta, fortes, que deixen empremta i senzilles

Una altra entrada en què captem trets sobre la dona en la família tradicional catalanoparlant és “Homenatge a la Padrina” (https://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/homenatge-a-la-padrina), publicada en el blog “Des de l’Exili” el 22 d’octubre del 2009. Així, comenta que la padrina, una dona amb noranta-nou anys, a pocs mesos de fer-ne els cent, tenia molt a veure amb la cuina i amb la casa del poble en Montroig del Camp, en què, quan eren petits, sempre aprofitaven per a fruir amb animalets, amb altres xiquets i, com el narrador indica, per a connectar “Les olors dels temps antics amb els de la modernitat que arribava”.

Entrant en com era l’àvia, escriu que La padrina no va tenir una vida fàcil, com la majoria dels catalans que varen viure la guerra i la postguerra. Ella era filla, junt amb altres dues germanes, del que abans s’anomenava un home de bé. El meu besavi, de ca la Torra, va marcar molt el caràcter de la padrina i, de retruc, el del meu pare (…). El meu besavi de ca la Torra era una persona molt respectada i estimada i tothom li demanava parer per resoldre els problemes entre la gent del poble. Malgrat ser d’idees republicanes, en acabar la guerra, no va ser denunciat per ningú i no va haver d’exiliar-se”. Resulta interessant que, en una família, hi hagués lo que es deia “un home de bé” i que li deixàs empremta, ja que es tractava d’un tipus de mitjancer de què ens han parlat i que, com ara, trau el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez  (1866-1946).

De fet, més avant, afig que, “Pel meu besavi de ca la Torra, els meus padrins sabien que, si el padrí es presentava a files, el matarien per ser de dretes l’endemà d’allistar-se. Per això, conjuntament amb el besavi, varen urgir un pla” i feren possible que se salvàs.

Quan passa a la postguerra, reflecteix part del caràcter i de la manera de ser de l’àvia: “La padrina tenia molta empenta i era la que sempre obligava al padrí a dur a terme les idees que ella tenia. El padrí era un home intel·ligent i llest, però, sense l’empenta de la padrina, no hauria aconseguit ni la meitat del que va fer. Gràcies a la padrina, les idees del padrí varen donar el seu fruit.  

La padrina no era gaire afectuosa, sempre estava enfeinada, portant la casa, les gallines o cuidant la finca, mai va tenir temps per poder-s’hi dedicar amb els fills, néts i besnéts. Però jo sempre recordo que els seus ulls blaus em reien quan em mirava amb aquella cara endurida per la lluita de portar endavant la família durant la guerra i la postguerra, mentre em deia:
Estàs fet un xic fadrí!!’”.
Per consegüent, altra vegada ens trobem amb dones que la dedicació a la família i als altres anava més bé encaminada a fer que anassen avant, que es mantinguessen forts. Igualment, encara que no destacassen per la seua amabilitat, això no els impedia reforçar els néts, encoratjar-los, en aquest cas, empiulant l’edat amb la superació (el nét fadrí, jove, vigorós).

Prosseguint amb l’entrada “Homenatge a la Padrina”, algunes persones exposen uns comentaris que aporten informació interessant que enllaça amb el matriarcalisme; i ho fan, en bona mesura, amb intenció de conservar el lligam entre els membres de la família. Com a exemple, Montse, d’alguna manera, escriu sobre la influència de l’àvia: “us haig d’explicar dels records que en tinc, d’aquella època d’infantesa; sí: els tinc aquí palpant-los cada dia. Per mi, no són solament de la infantesa, ja que m’he quedat sempre, aquí, al poble. Abans, creia que m’havia perdut moltes coses al quedar-me aquí. La vida, així, ho ha portat. (…)

Tots portem dintre nostre una mica d’aquesta força de la padrina i del padrí (…). El que sí m’agradaria comentar és [ que, ] amb la senzillesa que vivien, portaven una vida molt austera, cosa que, cada vegada, valoro més en la meva pròpia vida. Al venir a viure aquí, de seguida, vaig impregnar-me d’aquesta sensació: no hi havia quasi endolls, guardaven coses impensables per nosaltres (pots de vidre a manta, bosses de plàstic…), tenien lo just i necessari per viure… i això que no els faltava res. Avui dia, ho tenim tot i encara tenim la sensació que ens falta alguna cosa: ‘Si tingués allò’ o ‘Si pogués anar a tal lloc’…; no ens conformem en res. En fi, va bé pensar, de tant en tant, que no necessitem tant per viure i que també es pot ser feliç; potser ho dic perquè realment no ens falta res”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat al marit, amb molta espenta i transmissores de tradicions

Un altre escrit que hem triat per a aquest punt és l’entrada “116 cartes d’amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa” (https://mariabruguera.blogspot.com/2017/06/116-cartes-damor-la-memoria-dels-avis.html), publicada per Maria Bruguera Martí en el blog “Històries de Palafrugell. Recuperació d’històries sentides de Palafrugell i rodalies”. Primerament, diu que, “De vegades, la vida et dóna la possibilitat de conèixer a persones que et poden marcar sempre. Jo no vaig tenir la sort de conèixer a l’avi Paulí, però sí a l’àvia Lluïsa i, a través de la meva mare (la filla gran dels avis), la descoberta que la vida, la pots modelar a la teva mida i extraure’n el més bell d’allò més diminut”.

Més avant, comenta que “Parlar amb l’àvia era com obrir un llibre ple d’història; d’històries de guerra, de post-guerra, de fam, de misèria i de supervivència, però també de costums estranys. ‘–La major diversió de joventut eren les festes anuals en honor als patrons: el vot de la vila o la processó de les cuques de Sant Sebastià, les festes del barri de Santa Margarida i les de Santa Rosa de Llafranc’… M’explicava, mentre els seus ulls es perdien en l’abisme del record. Però, quasi mai em va parlar de l’avi Paulí”.

Com podem veure, l’escriptora plasma que la dona (sa àvia) era qui més li parlava sobre la història i sobre vivències com també que li transmetia saviesa i folklore relacionat amb el poble. A més, captem que hi havia festes en record d’èpoques difícils que s’havien superat (possiblement, aquest és el significat de la processó de les cuques), de barri i una santa vinculada amb el poble.

Quant al fet que sa padrina a penes parlàs sobre l’avi (qui havia hagut d’anar a la guerra), hem trobat casos en què les dones (o altres familiars) preferien no tractar-lo.

També copsem que, amb motiu de la contesa, l’àvia, “Com la majoria de les dones que varen haver de viure la guerra soles amb familiars a llur càrrec, va resultar ser molt espavilada; va aprendre ràpidament l’ofici del bescanvi i de com fer mans i mànigues per trobar menjar: ‘-Al davant de casa, hi havia una fleca (…) i, de tant en tant, la mare em manava a comprar-hi un pa negre, tot i que sempre hi havia moltes cues i la gent sempre em passava al davant’. M’explica la meva mare, que, aleshores, només tenia set anys”.

Tocant el tema de com eren els dos avis, escriu que “L’avi era molt actiu, afectuós i juganer, però també tenia força geni. (…) i l’àvia, sempre al seu costat, li donava suport en tot i, a més, feia de modista”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que menen masos, en associacions, amb molta espenta, educadores i pageses

Un altre article en què apareix el tema de les dones i el paper que feien en la família és “Homenatge a les dones” (https://www.horanova.cat/homenatge-a-les-dones), de Marina Ramió i publicat en el periòdic “Hora Nova”, de l’Alt Empordà, el 29 de maig del 2018. L’autora posa trets que hem trobat en alguns llibres, en entrades en blogs i en webs com també en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920:un article en homenatge a les dones que han format part de la meva família materna, des de la mare de la meva rebesàvia fins a la generació de la meva àvia”.

Entre d’altres coses, escriu “Començo amb una dona que es deia Ignacia Corominas Paralols. Era la mare de la meva rebesàvia, es va casar amb l’hereu del mas on vivim actualment, el pare de la meva rebesàvia, en Lluís Pujol Serra. Ella va néixer lluny de l’Alt Empordà, era filla de Sant Miquel de Campmajor. (…) Va tenir quatre fills. La segona, la meva rebesàvia, la Rosa, aquí el meu petit homenatge a la Ignacia, que potser jo amb ella marco l’inici de la història de la meva família, ja que la Ignacia va néixer al mateix poble que el meu pare i jo”.

Igualment, indica que “La Rosa Pujol Corominas, la meva rebesàvia, era una dona que, per amor, va marxar a la Vajol a viure i allà va tenir els seus fills, però també sé que, per amor, va tornar a Boadella, al seu mas, a cuidar el seu pare; la gent del poble la coneixia com la Julianna. També sé que el seu pare li va fer la donació del mas on avui vivim: per ella, va ser un tresor, fou mare de cinc fills i sé que, igual que jo, va tenir inquietuds polítiques”. Quant al tema de l’interés per la política, direm que, com ara, Pere Riutort, en la seua explanació (del 2018), posa “Ma mare tenia molt de sentit de la política, més que mon pare; per això, quan es parla de drets de la dona, sempre pense en ma mare, en la seua intel·ligència i en la seua manera de viure, amb responsabilitat cristiana, d’amor als altres, quan estaven en situacions de necessitat. Això, insensiblement, m’ha portat a acceptar que la intel·ligència i la capacitat de realització, de govern, no va unida a un sexe: és igualment de l’home i de la dona” (p. 151).

En acabant, Marina Ramió vincula la seua rebesàvia amb el fet de menar una associació, en aquest cas, un sindicat: “Sé que va presidir el sindicat de l’oli que hi havia a Boadella i es va involucrar també en moviments polítics (…). Va ser mare, àvia i besàvia i, sobretot, una dona que va eclipsar-ho tot. Del meu rebesavi, sé molt poc: només sé que es deia Martí Suñer i que, encara avui, jo porto el seu cognom perquè era la rebesàvia la qui marcava els passos”. Per consegüent, ens trobem amb un exemple més en què una dona és qui dirigeix, no sols la casa, sinó activitats socials.

Més avant, fa referència a una altra dona que empunya les regnes (ací, d’un mas), en lloc de fer-ho un home i, així, amb un fet, sovint, silenciat en grups feministes que, moltes vegades, recorren a lo que se sol dir grans figures (les quals, a més, en aquests ambients, són estrangeres, de fora de la península ibèrica, potser, per una mena d’exotisme): “Ara seguiré amb una altra dona de la família, la meva besàvia Trinitat Duran Cantenys. Ella era la jove de la Rosa, l’admiro perquè va tenir dos fills que se li van morir de petits i, tot i així, encara va tenir dos fills més, i va treballar també com a pagesa. Va marcar un abans i un després en valentia, ella va ser important perquè va tirar endavant dos masos: un que era el del seu marit i un altre com a masovera”. En acabant, addueix que es tractava d’una “dona amb molt caràcter, que marcava perfil, va criar els seus fills i també la meva mare i tia”.

Finalment, en un altre passatge, Marina Ramió descriu sobre la seua àvia, “la Maria Cantenys Pla, la iaia Maria, la iaia que em va començar a introduir a la Segona República i la Guerra Civil, també la iaia que em va parlar de la rebesàvia Rosa. De ben petita, ja m’acollia a passar vacances d’estiu a casa seva, la iaia va ser pagesa sempre i va tirar endavant: primer, el mas on vivia com a masovera i, després, el nostre mas. Ella em va explicar la seva història familiar i també em va introduir, sense saber-ho, el meu amor cap a la història familiar i la història del país”. Com podem veure, altra vegada, és una dona (ací, una àvia) qui transmet la tradició familiar i el sentiment de pertinença a la terra junt amb el lligam a lo vernacle (en aquest article, a Catalunya)

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones comerciants, que conserven tradicions, remeieres i fortes

En relació amb el tema de la dona en la família catalanoparlant, en l’entrada “Els meus avis el Magí de les cabres i la Rosa de Cal Palatí” (https://caminadesdelsdimecres.wordpress.com/2023/10/06/els-meus-avis-el-magi-de-les-cabres-i-la-rosa-de-cal-palati), publicada en la web “El Gegant de la Porra 2” el 6 d’octubre del 2023, podem llegir sobre un matrimoni nascut en el darrer quart del segle XIX. Així, el marit (Magí Sendra i Bartolí) fou nat en 1885; i la dona (Rosa Martí i Esplugas), en 1886.  Sobre la dona, comenta que “L’àvia, quan es va casar, va anar a viure a Sant Magí de Brufaganya i, al cap d’uns anys, el rector li va proposar portar l’hostal. L’àvia, a més, era la cuinera de l’hostal (l’hostal estava situat a la primera casa a la Plaça de l’Església)”. En primer lloc, direm que Sant Magí de Brufaganya és en el terme municipal de Pontils (en la comarca catalana Conca de Barberà).

Per tant, la dona a més de fer de cap d’un lloc de pas i, igualment, de petita empresa, fou la persona en qui confià el capellà, per a aquella funció.

És més, tot seguit, copsem que “Era una gran cuinera. A Vilanova, quan teníem les cabres, s’encarregava de vendre’n la llet (…). L’àvia també tenia cura dels animals que teníem: gallines, ànecs, conills i porcs. Recordo que, quan anava amb el pare a la vinya, ella recollia les herbes amb un sac pels conills, també una herba anomenada cuscunilla, que ens la menjàvem amb les amanides”.

Un poc després, captem el paper que Rosa “de Cal Palatí” feia en la transmissió de la cultura tradicional (tasca que, majoritàriament, desenvolupen les dones), àdhuc, de les que podrien ser eròtiques (ací, amb el conegut rector de Vallfogona, 1582-1623, qui n’aportà a la literatura catalana): “L’àvia sí que la recordo bé. Era una bona dona i sempre m’explicava contes i llegendes d’aquelles terres amb una guineu i amb un llop de protagonistes, on el que sempre sortia malparat era el llop”, és a dir, en què el personatge femení ix guanyant (tret en nexe amb la tradició vernacla en terres catalanoparlants).

A banda, la padrina “També explicava històries, anècdotes i llegendes del Rector de Vallfogona, les quals, segurament, havia escoltat dels visitants que passaven per l’hostal” i addueix “També recordo que, quan nevava, l’àvia posava neu amb oli amb uns pots i deia que eren per les cremades; també tenia una pomada de serp que servia per a moltes coses. “En aquells indrets, a les masies, feien els medicaments amb herbes, oli, esperit i serps”. I, així, el paper de remeier (bé en la casa, bé, possiblement, a nivell del poble o més) estava en mans de dones. No obstant això, cal dir que, en l’inici de l’entrada, el narrador plasma que l’avi, a més de pastor, “també tenia certa cura dels animals i de les persones, els posava bé els ossos, curava l’espatllat, l’esquinç i altres problemes deguts als cops”. En relació amb aquesta entrada, el 29 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià un correu electrònic en què deia Bon dia i bon cap de setmana, Lluís,

M’encanten aquestes històries que vas penjant, encara que algunes no les puc comentar, però sempre m’interessen molt. Avui, aquesta de l’àvia de Sant Martí de la Brufaganya l’he trobada molt atractiva i m’ha fet venir a la memòria moltes de les coses viscudes personalment, Lluís.

Recordo els pastors del poble, que tenien una certa fama fama de ‘curanderos’, especialment, de les fractures. Recordo el meu pare, que ens curava les angines a través dels canells, segons el costat que teníem l’angina; ens curava d”espatllat’, fent una certa maniobra asseguts en una cadira i posant-nos d’esquena a la seva esquena, sacsejant-nos repetidament.

I el meu germà i jo, em fa l’efecte que ja ho he dit alguna vegada, com que érem bessons, teníem unes virtuts terapèutiques per a guarir persones i animals.

Ai, Senyor, com han canviat les coses.

Una forta abraçada!!!!”.

Un altre escrit que hem considerat interessant i, igualment, que enllaça amb dones nascudes en el segle XIX, és “El poble de Biniamar celebra els 107 anys de la padrina de Mallorca” (https://www.dbalears.cat/balears/balears/2006/08/27/132074/el-poble-de-biniamar-celebra-els-107-anys-de-la-padrina-de-mallorca.html), amb molts detalls que empiulen amb lo matriarcalista. Aparegué en el diari digital “dBalears” en el 2006. Primerament, direm que Biniamar és un llogaret de Selva (en la comarca del Raiguer de Mallorca).

L’article posa El poble de Biniamar celebrà anit els 107 anys de la seva veïna Margalida Reus Bonafè, amb una missa i un sopar cuinat a moltes cases del poble per commemorar-ho. Margalida Reus és la dona més gran de Mallorca i, tot i la seva edat, conserva una salut de ferro. Aquesta fadrina puja la compra tots els dies per les dretes costes de Biniamar sense necessitat d’emprar ni tan sols el gaiato”.

Entre els qui han pres part en la recerca sobre el matriarcalisme, ens han reflectit molts comentaris referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i fortes. En eixe sentit, com algunes vegades m’ha dit ma mare, qui passava dels huitanta anys, els passava, volent dir que, a voltes, hi havia qui n’aplegava als noranta… o més i, a banda, amb fortalesa física i amb espenta.

A continuació, exposa que, “a ella, li agrada encara posar rentadores i netejar la seva habitació, a més de cuinar de tant en tant.

Aquesta dona, que ha viscut tres segles i ha viatjat a França, València i Barcelona, fou una amant de la lectura i passà molts anys cuidant diferents familiars. ‘Vaig haver de cuidar de ma mare, del meu pare i també d’un germà’, diu resignada. (…) Pep, el nebot que ara viu amb ella, la defineix com la clàssica ‘madona’ mallorquina”, això és, com la senyora ama (en terres valencianes) i com la mestressa (en Catalunya), qui mena en la família, fins al punt de determinar què farà el marit i què li permetrà, quan isca de casa (o en fer-ho tots dos).

El nebot també diu que “Sempre li ha agradat comandar. Encara ara no deixa que ningú entri a la seva habitació per fer-la neta. De fet, a vegades, ella mateixa diu que és ella qui em cuida”.

Finalment, l’article agrega que, “Tot i així, cada dia rep la visita d’algun dels seus nombrosos nebots i, al poble, la coneix tothom, ja que sovint baixa a comprar”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Pedagogia matriarcal: dones que fan de sopluig, fortes i bondadoses

Un altre article que hem trobat adient per al tema de la pedagogia matriarcal és “La mare” (https://www.elnacional.cat/ca/opinio/mare_1231503_102.html), de Pilar Rahola (nascuda en 1958), catalana, publicat en el diari digital “El Nacional”, en el 2024, amb motiu de la celebració del noranté natalici de sa mare. Entre d’altres coses, escriu Mantens intactes els trets de la bellesa que un dia va enamorar el pare i que el pas del temps ha reescrit amb benevolència, sense esborrar el traç. La mirada intensa, viva, eternament jove, immune a la fatiga dels anys. Una mirada de mirar el món amb avidesa, inquieta i alhora serena, capaç de sorprendre’s amb la ingenuïtat d’una adolescent, feliç de cada nova descoberta. Però, sobretot, una mirada de mirar-nos, sempre fitant-nos endins, per saber què ens passa, quins neguits ens atabalen, quines penes ens traspassen. Inquisitiva i vigilant, sempre a l’aguait, com un far inalterable que ens guia en la tempesta”. Altra vegada, copsem un fet prou habitual en el matriarcalisme: la tendència a la integritat, persones que desenvolupen prou la part activa com també la receptiva, ben plasmades en aquestes paraules.

Tot seguit, posa “Ho saps molt bé: tots venim a tu, les teves filles, les teves germanes, els teus nets i ara els teus besnets, la família sencera et cerca i et necessita, perquè ets un recer segur on aixoplugar-nos quan les malvestats ens encalcen i apareixen, implacables, les nostres fragilitats”. Per tant, inclou tant els hòmens, com les dones i, per això, podríem dir que la dona salva l’home.

A continuació, Pilar Rahola comenta que, “En els bons moments, ningú no gaudeix com tu, riallera exultant per cada passa ferma, per cada fita aconseguida. Ets la nostra hooligan primera, la fan més entusiasta dels nostres petits èxits. Però és en els mals moments quan et fas gran, mare, molt gran, amb les teves ales protectores que ens recullen i ens consolen, indestructibles, acollidores, sanadores”. El tret de l’espenta femenina i el de la dona acollidora i forta figuren en moltes fonts (no sols comentaris) referents a catalanoparlants del primer quart del segle XX.

Igualment, ens afig que, “Per molt que volem lluny, a la recerca de les nostres ambicions i delits, sabem que hi ets en la caiguda, recollint els bocins trencats, recosint-nos, com una filadora pacient. Et confesso que la teva fortalesa ha estat la meva durant tota la vida, una font inesgotable d’empenta i determinació que m’ha inspirat i m’ha permès avançar, fins i tot quan la marea venia en contra. I cada vegada que he ensopegat, he tornat a tu com aquella nena petita amb els genolls pelats que plorava endins, per no semblar poruga”. Un altre fet real, i que hem captat en moltes persones que han rebut una educació matriarcal (o que han passat molt de temps junt amb les seues àvies), és l’empremta que han deixat les padrines o bé les mares i, si no, els bons records com també que consideren que tenien molts punts interessants, àdhuc, per al present. En el cas de ma mare (1943), sobretot, la seua àvia paterna (1878), qui visqué noranta anys: forta, servicial, arriscada, molt treballadora, amb molta espenta, senzilla i molt oberta.

En acabant, l’articulista reflecteix l’agraïment que tenen a sa mare i el connecta com si fos un present: “Tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal”.

De fet, afig “No sé si ets conscient de la força i la seguretat que ens dones, autèntica matriarca d’una família que has treballat amb delicadesa dia a dia, cuidant-la i amorosint-la. Aquesta família que ara et contempla feliç i agraïda és la teva obra, la teva conquesta. Ens has esculpit amb un cisell indomable, dotant-nos del coratge que la vida ens exigirà, però també amb un pinzell suau que ens recorda, a cada instant, la bondat de l’ànima”.  

També escriu sobre el sentiment de pertinença a la terra: “Dona de conviccions fermes, ens has transmés el compromís per la nostra petita i ferida pàtria, la força per somiar horitzons llunyans i la grandesa d’estimar sense condicions”.

Més avant, Pilar Rahola plasma “Ara fas noranta anys, noranta, mare, caram, el número nou impressiona! Però estàs esplèndida en els teus noranta anys, ferma, decidida, independent de tots, intacta la teva personalitat imponent. És cert que l’edat t’ha frenat les passes, que abans eren infatigables, i que ara els genolls marquen un ritme pausat. La salut i els anys, que ens recorden com n’és d’implacable, la biologia. Però el temps no ha esquerdat la teva constància, el teu amor infinit per nosaltres, que som els teus sempiterns maldecaps, la teva capacitat de protegir-nos”.

Com podem veure, en aquest article, apareix prou el tema maternal (la dona com a sopluig dels fills i d’altres persones) i, igualment, detalls en nexe amb la fortalesa i amb lo que es podria considerar actiu, com, de fet, ho copsem en part de les darreres paraules de l’entrada: “Avui que som aquí per celebrar la teva llarga vida, deixa’m dir-te que tenir-te com a mare és un aprenentatge constant, un repte extraordinari, una font de solidesa i voluntat. I, per sobre de tot, tenir-te com a mare és un meravellós regal. Gràcies per una vida entregada a nosaltres. Gràcies per ser la nostra roca irreductible, la nostra font d’inspiració, mare nostra, mare de mares. Per molts anys, Pilar”. I, així, moltes característiques de què parla Pilar Rahola enllacen amb les que tenien dones de què redacten en altres fonts o, com ara, de què ens han comentat.

Ens referim a signes que, si bé ja figuren en dones nascudes en el darrer terç del segle XIX, encara ho feien en les del primer terç del segle XX. Totes eren catalanoparlants i la gran majoria feia més d’una generació que vivien de terres vernacles.

Finalment, direm que el 25 de novembre del 2024 rebérem un correu electrònic de Ricard Jové Hortoneda en què ens escrivia “Lluís, bon dia i bona setmana,

Potser és perquè fa molts anys que la conec, a la Pilar Rahola, i ens ha portat sempre de la maneta de la seva obra colossal; o potser és aquest notable homenatge als 90 anys de la seva mare, que m’ha emocionat. Jo no sé d’on treus els escrits, però sempre encertes la diana sensible. T’ho agraeixo molt, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”. 

La resposta és de tocar els peus en terra i de posar-nos en la pell de l’altre mitjançant l’escolta (o, si no ho fem directament, com si ens parlassen), en lloc d’escoltar amb intenció, tot seguit, de criticar sense arguments sòlids i, si no n’hi ha, d’hipòtesis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el cordó matriarcal i dones amb molta espenta i agraïdes

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i molts trets matriarcalistes, i que figura en l’entrada “’El pou, l’origen’: poema dedicat a la meua mare” (https://passalavidapassa.blogspot.com/2015/04/el-pou-lorigen-poema-dedicat-la-meua.html), en el blog “Passa la vida”, diu així:

“EL POU. L’ORIGEN

 

La meua mare és sàvia,

destria, entre milers, la taronja més dolça

i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta

madur entre les mans. Desulla tomaqueres,

precisa, diligent com va pujar els fills,

i s’ha llegit pocs llibres, però llig

d’una hora lluny el cor de les persones”.

 

Per tant, copsem una dona amb molta espenta, amb molta facilitat per a posar-se en la pell de l’altre.

A més, la filla addueix que la mare és

“Portadora de vida, com diu el seu llinatge.

Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams

i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin

misteri fa esclatar un gladiol; què espenta

el sol cada matí fins al cap del carrer”.

 

A banda, aquesta dona, com moltes dones nascudes abans de 1920 i, com si es tractàs d’una comare, enllaça amb la terra (i a qui està agraïda) i, de pas, amb la maternitat (simbolitzada, ací, pel pou, com ho podria fer, per exemple, per una cova):
“N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit

com si hi covara un ram de caderneres. Sap

com fer brollar un pou al centre d’un bancal,

que tot és qüestió de foradar ben fondo.

 

I vet ací —’què et sembla…!’— que al cap de quatre dies

li vessa la marjal a sota els peus contents”.

 

En aquests versos, també es reflecteix la facilitat que tindria per a fer possible que hi hagués aigua, tret que podríem empiular, igualment, amb qui en té per a fer que cada persona puga aportar a la societat lo que millor té, el seu punt fort. Adduirem que, a més, enllacen tres trets femenins i matriarcalistes: la terra (el pou), lo interior (el pou) i lo maternal (ací, el pou i, per descomptat, el naixement del nadó, representat per la marjal amb aigua).

Altres detalls que podríem relacionar amb el matriarcalisme, amb la dona i amb lo fosc, és quan Maria Josep Escrivà exposa sobre el conhort (que té a veure amb la tardor) i sobre la mort (la qual encaixa amb l’hivern):

“Xarrala de malnom, fins i tot sense veu

conversa amb els seus morts. Consol reparador

quan els vius no l’escolten: ‘Què faig, què no faig

i tingueu pietat de nosaltres’”.

 

Finalment, Maria Josep Escrivà posa

“Així

he comprès que existeixen tants cels com tants pesars

hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe, 

ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:

l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser

apèndix i ella va ser pou, origen

mare de vitalícia fortuna”

 

I, per consegüent, lliga la fe amb la maternitat (el melic que ella compartia amb la mare el compara amb eixe vincle que encara té amb la mareta) i, així, perviu la relació entre la progenitora (el pou) i la filla (apèndix).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El 14 d’octubre del 2024 rebérem un comentari de Roser Santolària, el qual deia: Bon dia, Lluís;

He rellegit quasi d’una tirada tots els capítols de ‘Pertinença a la terra’. Molt bona la tria dels poemes.

Mª Josep Escrivà ja la coneixia, gran dona poeta. El poeta Ramon Tanyà i Lleonart no sabia res d’ell; i el poeta de Massarrojos, doncs tampoc era conegut per mi.

Gràcies per enviar-me escrits tan bonics i tan preciosos sobre el matriarcalisme”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, dones realistes, de bon cor i amb molta espenta

Un altre poema de la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, en què copsem trets que enllacen amb lo matriarcal (sobretot, en el tema de l’educació), és “Passem pel camí dreturer” (p. 206):

“Que en la vida, s’obrin camins d’esperança,

curulls de justícia, seny, coratge, veritat,

que s’albirin senderons, amb benaurança,

viaranys sublims, florejats de llibertat”.

 

Aquests primers versos podríem dir que trauen diferents etapes de la vida: la infantesa (esperança), la justícia, el sentit comú i la veritat (la tardor), la valentia (l’estiu). A més, evoquen el naixement d’un riu (els camins estrets i acompanyats de fe en el demà).

A banda, l’escriptor de Gurb diu

“Que la vida sigui, cruïlla neta d’esbarzers,

que no trontolli, la fe ni l’esperança,

que refloreixin, constantment calius sincers,

embolcallats suaument amb delectança.

 

Per arribar al final seriós, del darrer camí,

amb venturós repòs, d’aurora lluminosa,

albirar el gloriós, immaculat destí,

magnificència de pau, esplendorosa”.

 

Per tant, l’autor transmet eixe esper associat a la infància i, òbviament, facilitat per la mare en el seu vincle amb el nin i per l’ambient en què la mareta i el fill participen tocant els peus en terra.

Igualment, en una línia semblant, sobretot, pel missatge, en la composició “A la molt simpàtica hortolana Margarida Vilardell i Comas horta de la Serra. Vic” (p. 208) en el llibre “Consells, glosses i records”, també captem literatura matriarcal:

“Margarida, enginy i traça,

vostre somriure, és constant,

sincer espill de la plaça,

admirada, versemblant”.

 

Altra vegada, Ramon Tanyà i Lleonart trau el tema del bon cor (i, ací, a part, té a veure amb l’ambient sincer que plasmen en espais oberts i d’aplecs, com ara, en la típica plaça del poble, moltes persones amb sentiment de pertinença a la terra).

També afig una dona amb molta espenta i amb bona avinença en la seua vida:

“Faci fred, faci calor,

es remoguin les ventades,

sou el nèctar de la flor,

joliu ressò, gentils mirades.

 

Amb anhel de joventut,

serenor, sense fatigues,

seny, amor, amb pulcritud,

pomell de flors, sempre ungides”.

 

 

Després d’aquestes paraules (que podríem connectar amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), el poeta reflecteix una dona amb el sentiment esmentat, realista i, al capdavall, que ha creat escola (en bona mesura, gràcies a la seua bonesa) i amb la seua part maternal:

“Sou digna i formal madrona,

embolcallada de tendror,

viva arrel de nostra Osona,

ferma imatge, amb resplendor.

 

I en l’ahir, avui i sempre,

us volem felicitar,

encimbellant el vostre exemple,

i l’immens cor, per estimar!”.   

 

Finalment, direm que, el 12 d’octubre del 2024, quan posàrem aquests poemes en la web “Malandia”, Ricard Jové Hortoneda, un home molt obert i nascut en 1929, ens envià un comentari en un correu electrònic: “Hola, Lluís, bona tarda,

T’agraeixo molt que m’hagis portat a casa aquest Ramon Tanyà, poeta. Era un perfectament desconegut per mi, i m’encanta.

Una abraçada.

País i Poesia!!!!”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim unes paraules del pintor matriarcalista Miquel Torner de Semir plasmades el 12 d’octubre del 2024: “L’enemic és Espanya, no ens volen catalans, ni llengua, ni identitat: ens volen castellans, rebaixar-nos a la seva condició de gent estúpida sense cap noció de llibertat, de democràcia, corruptes i llepaculs del poder, de tot”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

L’arbre matriarcal, la mestressa i la mare receptiva i amb espenta

Un altre poema de l’escriptor de Gurb, plasmat en 1987 (en plena vellesa) i en què es reflecteix lo matriarcal (ací, mitjançant l’arbre, és a dir, la mare i els fills), és “Relíquia” (pp. 107-108), quan diu

“Arbre esmicolat, sortidor eixut,

beneïda l’hora, que m’ha dut aquí,

jardí desolat, la nostra joventut,

la font, que no vessa, em fa plorar a mi.

 

Sembla que era ahir, que dins el misteri,

tombats a la molsa, en l’aigua sentíem,

de la fresca ungida, suau intemperi,

la música dolça, i a ple sol gaudíem.

 

Dintre la piscina, guaitàvem els peixos,

de les atzeroles, muntàvem la branca,

collíem bestioles i fèiem esqueixos,

de tendra brotada, ben ramada i franca”.

 

 

En aquestes tres estrofes, no sols copsa la infantesa, sinó que hi ha un nexe amb la natura (l’aigua, la frescor, els sons, els animalets, els arbres) i, a més, trau paraules que representen la primavera de la vida (com ara, la brotada, el bon cor) i la jovenesa (la creació de les rames).

Tot seguit, posa que

“Ningú sap com era, que entre l’esponera,

de l’hort senyorívol, que reclòs pantava,

l’arbre centenari, l’antiga olivera,

de soca torçuda, viva arrel troncada.

 

Al forc[1] de la branca, senyora i majora,

amb sana alegria, gronxàvem i rèiem,

penjats en la corda, de la gronxadora,

fins a la vesprada, quan quasi no hi vèiem”.

 

 

Quant a aquests versos, ens evocaren uns de poesia popular escrits per Manuel Nácher (1917-2008), d’Aldaia (l’Horta de València), en la composició “Tradisió i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940)”, publicada en el llibre de les festes patronals de 1973, quan comenta sobre què feien, de xiquets i de jóvens, per l’horta del poble.

Igualment, Ramon Tanyà i Lleonart diu que l’arbre és vell. Això sí: representat per una dona “senyora i majora”, tret que enllaça amb el paper de la dona en la cultura matriarcalista, i receptiva a les persones de la seua edat com també, àdhuc, als infants i als més jóvens.

En acabant, escriu que

“Somni semblaria, el temps que ha passat,

les meves ferides, no es tornen a obrir,

de la vida meva, el seny, m’ha salvat,

quan veig que sí raja la font, del jardí”

 

i, així, el poeta de Gurb diu que el fet de tocar terra li ha fet possible no tenir ferides del passat, ni nostàlgia i veure que la font de vida (lo femení) encara raja i que el jardí és viu. Per això,

“Trenta anys de la vida, senzilla humana,

ben sublim penyora, d’un món disbauxat,

amb la gronxadora, els tanys[2] i la rama,

joventut inquieta, caire desolat”.

 

 

Finalment, empiula el present amb característiques que ell vincula amb la dona de la terra i, amb espenta, ell opta per camins més oberts:

“No obstant, fora penes, que facin sofrir,

amb honrós coratge, fermesa i afanys,

amb joia, admiro la font del jardí,

ferm i humil hostatge, d’aquests viaranys[3]!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Podria representar, en sentit figurat, la trena.

[2] Brots.

[3] Camins estrets.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Llegenda del pomeró” i dones amb molta espenta i maternals

Una altra composició del llibre “Consells, glosses i records”, en aquest cas, escrita en 1920 i recopilada per l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, en què copsem la maternitat junt amb la literatura matriarcal (ací, mitjançant uns versos relacionats amb Nadal), és una llegenda que el 21 de setembre del 2024 no figurava en Internet. En primer lloc, en posarem el text i, tot seguit, el tractarem:

LLEGENDA DEL POMERÓ

 

Josep venia, de la sembrada,

molt cansat i amb el bastó,

trobant l’esposa, assentada,

meditant, amb devoció.

 

De la soca, en surt la rama,

de la rama, en surt la flor,

de la flor, en neix la Verge,

i, de la Verge, el Redemptor.

 

Josep preguntà a l’esposa:

‘-Maria, què ha estat això?’.

Els ulls abaixà, plorosa,

responent-li: ‘-No ho sé jo’.

 

Josep en recollí la roba  

i quasi n’omplí el sarró,

disposant-se a abandonar-la.

I Maria digué: ’ -Això, no!’.

 

Emprengueren la caminada,

camins de pols i amargor,

trobant-se ella molt cansada

i s’assegué sota un pomeró.

 

Ella té set, no hi ha cap font;

demanant-li una poma,

Josep va fer el tocason

dient-li que cap no és bona.

 

Endebades insistí,

Josep veu les branques altes;

el pomeró es reverdí

i deixà molt bé les branques.

 

Maria pogué collir el fruit

i assadollà la gola encesa,

Josep no va fer més el buit,

aconhortant-la amb dolcesa.

 

I aquesta és la llegenda,

saturada de dolçor,

i aquí acaba la cloenda

i llegenda del pomeró” (pp. 18-19).

 

Com podem veure, apareix el tema de lo maternal, del naixement. Afegirem que, com escriu Julius Evola en el llibre “Metafísica del sexo”, el terme “verge”, “en l’Antiguitat, s’usava, a vegades, per a designar la dona que encara no havia tingut experiències sexuals i també la dona no casada, la xicota que podia haver-ne tingut, però no en qualitat d’esposa i que volia evitar el vincle i la subordinació al matrimoni” (p. 159), trets que empiulen amb lo matriarcal.

A continuació, és la dona qui porta la iniciativa, fan via cap a Egipte, lo femení es plasma en nexe amb l’ombra de l’arbre (la foscor), però, encara que el marit fa com si no hi hagués cap poma bona, Nostra Senyora insisteix.

En acabant, arran de l’actitud de la dona, reviscola la vida (les branques i els seus fruits) i, a més, és ella qui els cull (una persona amb molta espenta). Llavors, l’home (Sant Josep) s’acosta a la muller (la Mare de Déu) i, de pas, al xiquet.

Per consegüent, l’actitud femenina ha salvat el Nen de poc de temps i, així, l’esdevenidor com també les relacions entre la parella i amb el nin (amb la infantesa, això és, amb el futur).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)