Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Dones amb molta espenta, fertilitat i ancianes agraïdes

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què captem trets matriarcalistes, és “L’oncle Peret i la tieta Joana”, la qual és prou coneguda en tot l’àmbit lingüístic. Temps arrere, hi havia un matrimoni que eren llauradors i pobres: Pere i Joana.

Nogensmenys, “Una vegada van sembrar una col en l’hortet que tenien davant de casa. Eixa col es va fer tan i tan grossa que va arribar al cel” (p. 244). Començarem dient que la col, en la cultura catalana, és associada al lloc on naixen molts nadons (i, així, amb la maternitat) com també amb la vulva, part del cos que té relació amb la fertilitat. En aquestes línies, com en moltes contarelles, la prosperitat va unida a la reproducció.

Més avant, “La dona, qui era més interessada i més llesta que el seu marit, li va dir:

-Xe, Peret: ja que tenim una col tan grossa que arriba fins al cel, has de pujar-te-n’hi i demanar al Senyor que et done bona cosa de diners, que és el que no tenim!

Peret se’n va pujar col amunt, col amunt (…) i se’n va baixar després a sa casa ja ben carregat” (p. 245). Per tant, la dona és qui mena i ell fa de ruc de càrrega (com, fins i tot, reflecteix el text).

Tot seguit, com diu el compilador, “es van comprar una galera amb dos cavalls i van començar a fer de rics” (p. 245), fins al punt que, un dia, Joana diu a Pere:

“-Ara, ens n’anem a missa: tu, ben mudat; i jo, també.

Així, que es van posar ben mudats i elegants per anar a missa de dotze” (p. 245), això és, a la missa principal en molts indrets catalanoparlants (ací, potser, la d’un diumenge).

Passa que, en un moment determinat, la dona pretenia que el rector els tractàs com si ell fos un serf i, com que el Senyor ho capeix, els diu:

“-Ara tornareu a ser els mateixos d’abans, que la vostra avarícia vos ha perdut!” (p. 245).

Llavors, la narració ho indica de manera simbòlica: “La col es va assecar (…). I això és perquè vegem que la vanitat i l’orgull no serveix per a res” (p. 245).

Agregarem que el final del relat va acompanyat d’uns versets escatològics:

“Conte contat, ja s’ha acabat!

Qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 245).

Cal dir que, a diferència de les altres versions que havíem tractat, ací hi ha un personatge que pretén que un altre i terrenal (el rector) els faça d’esclau.

Una altra contarella en la mateixa obra, a cura de Rafael Beltran, i en què es copsa el matriarcalisme, és “La caixeta màgica (Aladí)”, amb un xic que passa a ser adult: “Això era un xic que li deien Paco i que un dia descansava als peus d’uns arbres. (…) se li va aparéixer una iaia (…), qui li va dir:

-Bon dia, Paco!

-I vós, com sabeu el meu nom? -li va demanar ell amb curiositat.

-Perquè ho sé i no se’n parle més -va respondre la iaia, sense voler donar més explicacions. -Jo voldria una favor de tu. (…) Voldria que, si poguera ser, pujares a la copa d’aquests arbres. (…) Puja dalt i hi veuràs una cambra grossa. Dins, hi ha una caixeta on jo tinc tot el meu poder” (p. 248) i tres gossos (de la provecta) amb monedes diferents (cada u dels tres en té d’una color): d’or, d’argent i de coure. Ben mirat, ella el recompensa amb una bossa que Paco podrà omplir de les monedes que el xic vullga, com a agraïment a la tasca que l’anciana li ha encomanat.

En nexe amb aquestes línies, Paco (el jove) és molt a prop de la mare (l’arbre és femení), en un espai feminal i on ell rep una velleta amb molta espenta, dona que encara porta les regnes de la seua vida (a banda de persones al seu càrrec, tot i l’edat) i que prea els qui li adoben el terreny (els metalls que Paco podrà agafar).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, amb molta espenta, que salven i deixondides

General, , , , , ,

Continuant amb la rondalla “La Tia Misèria”, de l’antologia esmentada, uns xiquets que, en la tardor, pugen a la figuera, no poden baixar-ne fins que la dona, en sentir plors, ho fa possible:

“-De manera que éreu vosaltres els qui em furtàveu les figues! Ara sí que esteu ben apanyats!” -va dir (…) l’ama de la figuera” (p. 186). Sobre la consideració “ama de la figuera”, el 5 de maig del 2026 ens evocà la cançó de bressol valenciana “La meua xiqueta és l’ama”, la qual, entre d’altres parts de la lletra, en la versió que he aprés des que era un xiquet, diu “La meua xiqueta és l’ama / del corral i del carrer, / de la figuereta…”.

Passa que, com que els al·lots li diuen que no ho tornaran a fer, ella, que era bonhomiosa, els fa prometre que no s’atansaran més per on viu la Tia Misèria. Aleshores, com que sí que li ho accepten, pogueren fer camí i, altrament, com indiquen uns mots molt sucosos (en nexe amb l’educació matriarcal), “mai de la vida no se’ls va ocórrer tornar a furtar-li les figues, les quals van poder ser, per fi, assaborides per l’ama” (p. 186). A tot açò, cal dir que la figa simbolitza les parts genitals de la dona i, així, ens diu que la Tia Misèria va fruir la sexualitat molt de temps.

Malgrat que passaven els anys i que, fins i tot, se li presenta una dona amb una dalla (la mort), la tia encara conserva les seues ganes de viure i la seua iniciativa. Com a mostra, “va dir a la Mort:

-Bé: (…) ¿per què no pugeu a la figuera i em colliu tres figues que hi resten i, així, mentre jo m’arregle, vós les agafeu i jo me les menge pel camí?” (p. 187). I, com que la Mort ho aprova i la provecta tenia la darrera paraula, no en pot baixar.

Aquest fet impedia que es morís la gent de la vila i, ben mirat, àdhuc, el metge de l’indret veu la Mort dalt de l’arbre i, quan ell va pujar-hi, “hi va romandre enganxat” (p. 187).

Això fa que el paper de la velleta siga decisiu, fins al punt que ella és qui salvarà la Mort, l’home… i els familiars del metge: “Aneu a cercar la Tia Misèria i que ens traga d’ací. Ella és l’única que pot ajudar-nos a baixar de la figuera” (p. 188).

En acabant, l’anciana, deixondida i, sabent que la Mort també hi seria, diu als familiars:

“-No, no, que se m’emportarà!

En això, la Mort els va dir:

-Digueu-li que li promet solemnement que jo no passaré mai a per ella.

-En aquest cas -va dir Misèria-, que baixen tots!” (p. 188).

Per tant, la dona assoleix el seu objectiu i, més encara: “la Mort no va passar mai per sa casa i, per això, diuen que la misèria en el món no s’acabarà mai” (p. 188).

Una manera didàctica d’ensenyar temes com el de la mort, els efectes de la longevitat i, és clar, la misèria com també de donar-los una explicació més senzilla. I, a banda, de reflectir un fet ben present de què ens han reportat en relació amb dones nascudes abans de 1920 i que copsem en algunes narracions: les que passaven dels huitanta anys (com és el cas de la Tia Misèria), sovint, encara eren fortes i prou actives.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, amb molta espenta i amb la darrera paraula

General, ,

En un correu electrònic sobre pedagogia matriarcal, amb resposta de Francesc Castellano Vilamu, del 23 d’abril del 2020, llegim (en relació amb la burgesia catalana i, principalment, a la de la ciutat de Barcelona) que “Els fills, mentre eren petits, estaven en mans de les mares, a vegades, d’una mainadera, fins que anaven a l’escola, generalment, de capellans i, en molts casos, a la Universitat[1], on solien estudiar Dret. Però el més important era que els pares els portaven a les fàbriques a aprendre, ja quan eren adolescents, com funcionava, quines eren les funcions de cadascú dins l’empresa i, sobretot, que els treballadors veiessin qui era el futur amo i senyor. Si la fàbrica era fora de Barcelona, a les colònies tèxtils, per exemple, el fill acompanyava el pare de tant en tant exactament pel mateix aprenentatge (…).

A les fàbriques hi havia una lògica explotació sexual[2], noies que, si volien prosperar dins l’empresa (passar a encarregada pot ser un cas), havien de sotmetre’s als requeriments (no de l’amo, sinó del director o de l’administrador). L’amo estava lluny; el director o el contramestre estava al costat”.

Quant a les diferents maneres d’actuar dins de la burgesia i, ací, altrament, tocant el tema de la sexualitat, escriu que “La petita burgesia volia imitar la gran, però no sempre ho podien fer, perquè el seu capital era menor. També eren, en bona part, lligats a l’església, però, ideològicament, molt més evolucionats i progressistes; és interessant senyalar que alguns n’eren maçons. Aquesta ja va omplir la ciutat de fills segons que eren advocats, metges, notaris…

Una figura molt interessant d’aquesta burgesia menor era la ‘querida’ (així, en castellà), acceptada per la muller legítima que imagino que, en ella, hi veia un descans de les necessitats eròtiques del marit; pensem que la seva educació moral i sexual era molt rígida. La ‘querida’ vivia en estatges que els senyors els havien muntat i, de fet, eren una parella de fet durant pràcticament tota la vida; moltes vivien per l’actual Ronda de Sant Antoni i per carrers de l’Eixample veïns. Hi ha una anècdota que considero genial: es diu que, en una representació al Liceu, a platea, hi havia el matrimoni Ferrerons. L’home va dir a la muller ‘Mira, noia, ¿veus aquella mossa d’aquell palco? Doncs és la querida del senyor tal’. La dona va agafar els prismàtics, se la va mirar i, molt seriosa, va dir al marit ‘¿Vols que et digui una cosa, Ferrerons? La NOSTRA és més guapa!!!’. Sí: la ‘querida’ era assumida perfectament per la legítima”.

Adduirem que, el 3 de novembre del 2020, després que jo hagués enviat unes fotos a uns quants amics, en relació amb l’article “Cançons i glosses eròtiques”, de Felip Munar i Munar i publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge que m’ha paregut prou en línia amb l’anècdota que hem llegit un poc més amunt: “Una dona del meu veïnat era sabedora que l’home li posava les banyes. I va anar una altra dona a refregar-li pels morros el que passava, pels morros. I, la primera, li va respondre:

-Xica, ¿saps què t’he de dir? Que bata qui bata, l’era és meua!”.

I no m’ho pensí dues vegades i escriguí a Jose V.:

“-Una dona amb molta espenta”

I, ell, em posà “I tant!”.

En un fet de la mateixa corda, ma mare, el 13 de novembre del 2020, durant una conversa en què li traguí aquest cas narrat per Jose V. Sanchis Pastor, me’n parlà d’u en què una dona que sabia que l’home eixia amb una muller, amb intenció que no ho fes, cada dia, un poc abans de sopar, es mudava com si fos un diumenge i, fins i tot, li deia “¡Mira quin sopar he fet!”. I com que, cada vegada, ho feia més, al capdavall, el marit deixà la segona dona, però no la dona amb qui era casat. La muller, qui donava moltes facilitats a l’home (qui deia anar-se’n a l’assaig) i que, a banda, era guilopa i tenia molta iniciativa, amollava a unes altres: “Que siga lo que vullga, que vaja amb qui vullga, però que porte els diners a casa”. I, com indicava ma mare, “És que, com em deia, una dona, ‘No és qüestió de fer, és qüestió de saber fer’.

Doncs bé, en resposta a aquests mots de ma mare, el 14 de novembre del 2020, en el meu mur de Facebook, on havia escrit la vespra sobre aquesta anècdota contada per ma mare, Jose V. Sanchis Pastor plasmà “Com la dona del meu veïnat… El marit, pastor d’ovelles, s’apanyava amb la dona d’un altre pastor… I una altra dona del veïnat, li diu: ‘-Xica! Que el teu home es veu amb tal dona…

I respon la primera: ‘Saps què t’he de dir? Que bata qui bata, l’era, meua!’.

I aquella se’n va anar amb un pam de nas”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ens parla d’una família que, si bé benestant, tenia assimilat que era interessant estudiar en la universitat, un punt interessant a tenir present.

[2] Capim que l’explotació sexual la veiem vinculada amb el món capitalista industrial, puix que no en parla de temps anteriors i, a més, com un pont cap a la prosperitat econòmica de la dona i a costa de l’home, un fet que no va en línia amb la cultura catalana. Recordem que, en els segles de què fa esment, el sistema judicial ja no era el català (tot i que es conservava en part), sinó el castellà, de tradició conservadora i repressiva.

A més, comentarem que, aquest tret, és present, com ara, en el llibre “Inspiracions del jove Curro. Poemes eròtics del segle XIX” (https://mariatoldra.files.wordpress.com/2019/09/inspiracions-del-jove-curro-2a-ed.-2019.pdf)l segle XIX i que, com ara, entre 1850 i l’any 1900, incrementà, més o menys, una quarta part el nombre d’habitants), a cura de Pep Vila (en l’edició del 2019).

Direm que hi ha molts poemes en què la dona apareix degradada, com si es tractàs d’un producte a consumir, a diferència de la gran quantitat de poemes i de cançons eròtics de la música popular mallorquina (arreplegades per Gabriel Janer Manila) com també de rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens (a primeri, basat en els escrits per Marcelo Fradera (en Mataró, una ciutat catalana prou industrial,… en el segle XX) en Pineda de Mar, una vila que, entre 1850 i l’any 1900, a penes augmentà el nombre d’habitants i que era més aïna una localitat senzilla, en què la dona és ben tractada i és ben considerada.

Dones emprenedores, fortes i lliberals del segle XX

General, , , ,

Continuant amb “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González, la cosa no acaba ací, en lo relatiu a lo matriarcal: “Els nouvinguts, van treballar tota la seva vida i van formar la seva família en la casa de la tia, Can Martí” (p. 47). Un tercer punt en línia amb el matriarcalisme.

I, anys després, Maria Mataró, com que el seu nét únic no seria la persona més encertada per a continuar el negoci, en cerca una altra, a qui nomenarà hereva universal: la seua neboda Ma. Dolors. Hem de menester dir que Ma. Dolors i el seu marit també feien bona pasta i que tenien molt d’esperit emprenedor, i això féu possible que la Maria i els dos membres de la parella sintonitzassen molt bé.

Fins ací, bona part d’aquest exemple matriarcalista i no cal dir que d’esperit emprenedor i de molta iniciativa, no sols per part d’una dona que fa la funció de lo que podríem dir matriarca, sinó dels qui continuen l’empresa iniciada temps arrere i que s’amplia (i que s’actualitza) contínuament. Ara bé, en aquest article, hi ha el testimoni d’una neboda de Maria Mataró, Irene Montasell Gel, el qual ens aporta moltes pistes sobre lo matriarcal en tot l’àmbit lingüístic, puix que hem trobat coincidències amb persones de punts ben llunyans i que també exercien aquest paper.

Així, Irene Montasell Gel, en nom dels seus germans i seu, escriu que “La definim com una dona amb molta personalitat, segura d’ella mateixa, amb una vida gens fàcil, ni còmoda, madurada pels cops durs que se li van anar presentant a la vida. Al mateix temps, era una persona de molta fe, creient i la seva confiança en Déu l’animava a superar tots els obstacles que trobava.

(…) La botiga, a casa, sempre estava oberta. (…) I si et demanaven una cosa que s’havia acabat o, en aquell moment no la tenia, deia: ‘No et preocupis: tal dia en tindrem’.

 (…) una vegada, una persona del poble que ja ha passat a millor vida, un dia li va dir: ‘Per què voleu tantes coses Maria, tantes finques, tants diners…? Valdria més que tot el que teniu ho repartíssiu als que no tenim res’. I ella, amb molt de sentit comú, li va respondre: ‘Si ho tinguessis tu, de seguida, t’ho vendries i jo t’ho compraria’. Volia donar-li a entendre que cadascú és com és i que no s’hi pot fer més.

Al mateix temps, era estalviadora, però no ‘tacanya’ ni garrepa, i era generosa amb la gent del poble necessitada. A moltes famílies que tenien dificultat per a menjar, ella els fiava i els anotava en una llibreta els deutes per al dia que poguessin pagar-los.

A més, ens ensenyava a estalviar. Deia que tot el que s’estalvia es té. Abans, es cosia la roba: mitjons, camises, botons, etc.” (p. 49).

Irene Montasell agrega que “També facilitava que, al poble, s’hi fessin millores, cedint terrenys i locals.

(…) Als tres germans, ens estimava molt (…). Va voler que tinguéssim una educació i una preparació cultural, uns estudis per a la vida. I que, gràcies a Déu, ens han servit. Sempre hem agraït que ens ensenyessin a treballar i a funcionar per no dependre de ningú.

 (…) La relació amb el meu pare també la tinc força present. Dues persones de caràcter fort, lluitadores per a un mateix fi. Eren ‘carn i ungla’. La tia tenia una idea i el pare ja la posava en pràctica. ‘Francisco, això…’, i el pare hi anava de cap. Al mateix temps, pel caràcter fort que tenien, xocaven, s’enfadaven, però, al cap de poc, es normalitzava la relació” (p. 50).

Al capdavall, la família de Maria Mataró agraeix el fet que el “Centre d’Estudis de Sant Cebrià” fes el reconeixement a la Maria.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones que salven, que empelten i amb bona empatia

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla del bon cagar, en la versió exposada en el treball “Cavallers de capa i capell”, la fetillera (la filla del rei) parla amb el monarca, qui li diu “he pensat que em volia bona cosa (…), em sap molt de greu perquè ara ja no la podré trobar. (…).

-Potser la teniu més a prop del que us penseu. Ara, aneu-vos-en a palau i preneu-vos aquestes herbes durant uns dies i, quan estigueu bé, torneu per ací…

El rei va agafar el farcellet d’herbes i se’n va tornar cap a palau” (p. 31). I, així, ell fa lo que li diu la dona, fins que un dia, en el palau, nota l’anell de la seua filla.

L’endemà “se’n va tornar a ca la fetillera a donar-li les gràcies” (p. 31) i li comenta que eixa aliança era la de la seua filla petita, la qui ell enyorava.

Llavors, ella “es va llevar la caputxa i li va dir:

-Ací la teniu, la vostra filla. L’anell és meu i (…) no m’he oblidat mai que sou mon pare. Després de tants anys, heu aprés la lliçó.

El rei es va posar a plorar (…), va demanar perdó a la seua filla, la va abraçar i tots dos se’n van tornar a palau, on ara, ja sí, van poder viure durant la resta de les seues vides” (p. 31).

Sobre aquests darrers passatges, capim que la filla es lleva la caputxa i que, al moment, passa a ser acceptada com a filla i, de pas, son pare empelta amb ella.

Com a anècdota, direm que, el 4 d’abril del 2026, en el meu mur, on havia posat una cançó de campament que aprenguí en castellà a primeria dels anys huitanta i que destacava la bellesa del cagar, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929 en les Borges del Camp), escrigué “Vam tenir un gran metge valencià, a la vila. Un gran home i un metge inestimable. Amic de tothom! Recordo que explicava alguns acudits i algunes dites. Un dia ens va dir ‘El millor piropo que li pots tirar a una noia és: ‘T’estimo més que un bon cagar!’”. Agraesc aquest detall, com li indiquí el mateix dia.

En la contalla “La bona xiqueta”, recollida en la mateixa recerca, una xiqueta viu junt amb son pare (qui era viudo) i ho feia al costat d’una veïna que, com en altres relats, era viuda. La dona, quan “la xiqueta passava a prop de casa, li deia:

-Si em case amb ton pare, et faré tots els dies, per a sopar, sopetes de llet i mel” (p. 32). El primer dels aliments lliga amb la maternitat; el segon, amb la facilitat per a guanyar-se la simpatia de moltes persones.

Al capdavall, la xiqueta aconsegueix que es case el pare i, per tant, es fa lo que ella vol. Nogensmenys, molt prompte, la dona i la germanastra l’envien a llavar al riu, on troba una velleta, a qui ella ajuda a arreplegar un llençol i li renta molta roba.

Després dels detalls a la provecta, l’anciana li diu:

“-Com que has estat tan bona, demà, quan t’alces, tindràs un present.

-Però si jo no vull res!!! Jo no he de menester cap present!!!” (p. 32).

L’endemà, la madrastra, en veure la fillastra, li demana com és que té un estel lluent en el front. En acabant, la xiqueta explica a la mare que la vespra havia fet valença a una velleta. Aleshores, la mare amolla a la seua filla: “hui tu aniràs a llavar i, si veus la vella, l’ajudes, a veure si, a tu, també t’ix demà un estel d’or al front.

Per la vesprada, la germanastra se’n va anar al riu amb una cistella de roba i, allà que es va trobar la velleta” (p. 33).

Però com que aquesta xiqueta només li fa costat amb el llençolet i no, a més, a llavar-li la roba (fets que, en aplegar a casa, comenta a la mare), l’endemà crida a sa mare i ambdues copsen que, “per la seua falta de compassió, li havia eixit un moc de polit al front, que li penjava sobre el nas (…) i no es va poder casar mai. Pel contrari, la xiqueta sempre va dur l’estel al front i va fer un bon casament” (p. 34).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles eròtiques, amb ritu de pas a dona i dones arriscades

General, , , , ,

Rondalles plasmades en l’estudi “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, treball d’Oreto Doménech i Masià (1976).

Tot seguit, amb lleugers retocs, tractarem sobre les contarelles que figuren en el treball del màster “La política de les dones”, amb nom “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes” (https://diposit.ub.edu/server/api/core/bitstreams/926d22fb-9b9c-4459-9783-f28662d5203e/content), d’Oreto Doménech i Masià, i publicat en el 2022 pel “Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona”.

En aquesta segona part, figura el document “Annex de rondalles analitzades”. Primerament, comença amb un relat escatològic en què una dona guanya a un capellà que no havia vist mai una dona despullada, “El rector porquerol”, i, així, ella passa a “servir per a sempre a cal rector, i aquest mai més es va amollar cap pet, ni bufa, almenys, davant de tots…” (p. 4).

En el relat posterior, “El pintor i les monges vergonyoses”, hi ha un simbolisme manifest: 1) tres dones (això és, plural, col·lectiu, “les tres mares”), en aquest cas, representant la joventut, l’edat adulta i la dona major; les dones que acorden fer una acció conjunta, i el respecte cap a lo femení (ací, l’església, lloc que empiula amb la vagina i, per extensió, amb la vulva), considerat sagrat, a tractar bé, com indica la superiora (la dona més gran):

“-Germanes: no podem dir les coses així com voldríem (…), que és dins l’església i això és sagrat!!” (p. 5).

En canvi, l’home, en nexe amb la rudesa i amb dir les coses pel seu nom, sense barroquismes i sense embuts, els amolla:

“-Germanetes, germanetes, no tingau tantes punyetes que, per a dir-me que se’m veuen els collons, no ens calen tantes cançons…” (p. 5).

Quant a la rondalla “El rander”, coneguda en altres indrets catalanoparlants, apareixen tres personatges: una jove, sa mare i un home que tracta de passar-s’ho bé a costa de la xica. Així, “Conten que hi havia una vegada una xica molt bonica que tenia una alfàbega en un balcó d’una casa, que era enfront d’un hostal (…).

En aquell hostal, hi havia un senyor que tots els dies veia com la xicota eixia al balcó a regar l’alfàbega, i sempre li feia la mateixa qüestió: ‘Marieta: quantes fulletes té la mateta?’” (p. 5). Cal dir que “regar l’alfàbega” vol dir tenir un home relacions sexuals amb una dona. Per consegüent, el text, ací, va unit a la jovenesa de la fadrina.

Com que ella no sabia què respondre-li, se’n va cap a dins i ho comenta a sa mare (com també farà dues vegades més). En el primer cas, ella li demanarà “Cavaller de capa i capell, quants estels hi ha en el cel?” (p. 5).

Llavors, la joveneta se n’allibera i ho diu a sa mare.

Ara bé, altra vegada ho intenta l’home; i, altra volta, la mare és qui orienta la xicota i, fins i tot, la dona parla amb el rander, qui fa dues besades a la filla (el pacte que li havia presentat la mare).

Al capdavall, mare i fadrina fan un acord: “Filla meua: això ho hem d’apanyar. Ja veurem el que fem” (p. 6) i, com que ell cau malalt, la mare va pensar que podien aprofitar el fet: “’Ara, ens n’anem totes dues a veure quina cosa fem’.

Mare i filla se’n varen anar a cal rander” (pp. 6-7) i l’adulta fa un paper que ens podria evocar la remeiera i, ben mirat, emancipa i guareix l’home. Això sí: “li va posar una safanòria pel cul, al rander, i mare i filla se’n van tornar a sa casa” (p. 7), uns mots que lliguen amb una mena d’aliança entre les dues dones. Afegirem que la carlota simbolitza el penis, un detall a tenir present en el desenvolupament final de la rondalla: un home hauria introduït el membre viril al rander… i, així, es plasma una possible relació entre homosexuals.

Finalment, quan el rander passa per ca la jove i ell li diu “I la besada del rander?” (p. 7), “aquesta vegada, la xica va ser més valenta i li va dir: ‘I la safanòria pel cul?’”.

En sentir això, el rander va envermellir de vergonya i tothom se li burlava rient-se amb la barra ajupida. Així doncs, mai més no es va burlar de la xica que regava la mata d’alfàbega al balcó…” (p. 7) i la jove pogué gaudir més la sexualitat en la minyonesa i, a més, esdevé sobirana de sa vida i té la darrera paraula, en lloc de deixar-la en mans de sa mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones ben considerades i amb iniciativa i gaudi

General, , , , ,

Igualment, l’escriptor trau uns versos en què la dona allibera de la soledat l’home i, com en algunes cançons mallorquines, ella fa com si l’agafàs de la mà i el portàs al seu terreny (la vulva), un indret acompanyat de detalls de la natura (les mimoses):

“on em faràs naufragar

per a portar-me a l’altar

que voltaràs de mimoses” (p. 241).

 

A més, com a més dones, Narcís Comadira té l’estimada Pepa amb bon esguard i amb bonesa, de qui el poeta no se separa:

“Llefiscoses assutzenes

totes les noies morenes.

Com que tu ets de les rosses,

diré que sou bones mosses” (p. 241).

 

Però, tot i això, ell només es decanta per una dona: per Pepa:

“A mi i a la meva escola,

m’agrada una noia sola,

amb la qual, sense manies,

puguis jugar-hi uns quants dies.

Molt millor si és bufoneta

i quant més si es diu Pepeta!

I fins t’accepto el contracte

abans de poder fer l’acte” (p. 242).

 

Sobre el mot “contracte”, encara que fos en seny informal, podria enllaçar amb el tema de la prostitució; en canvi, el del terme “acord” (el qual no és un sinònim complet del primer mot), no necessàriament. Això sí: en ambdós casos, la dona té la darrera paraula.

En la composició posterior, de Josep Elias, “En nom d’una moral”, direm que fou plasmat a la darreria del règim franquista, en 1969, i que, potser, comença amb un desig de poder viure la sexualitat en un ambient més favorable legalment. No obstant això, l’escena esdevé ben avançada la vesprada, o siga, en un moment femení del dia:

“Caldria fer un poc més l’amor amb les dones estimades

Senzillament, com la darrera paraula d’una conversa

Mai eterna, sinó una mica casual, cap al tard” (p. 244).

 

Quant al poema “Quadern de moralitats, I”, de Vicent Andrés Estellés, escrit uns anys després, en 1972, és en nexe amb una fruïció de l’erotisme i de lo sexual, fets que lliguen amb el matriarcalisme. Com podrem veure, les pilotes del joc tenen relació amb els testicles i, a més a més, amb l’acte sexual:

“Bevíem el conyac mentre miràvem

les xicones del tennis amb les cuixes

totes a l’aire, raonables vespres,

les xicones corrien i saltaven” (p. 245).

 

Per consegüent, els hòmens apareixen com la part passiva, mentres que les dónes en són l’activa, fins al punt que

“Una xicona que jugava al tennis

 

aparegué prenyada de sis mesos,

i era que ella i una altra, als vestuaris,

ho feien amb aquell que arreplegava

 

les pilotes, sol·lícit, quan jugaven” (p. 245).

 

En passar als versos de “Poemes epigramàtics”, del català Josep Palau i Fabre (1917-2008), captem una dona oberta a l’home i que permet que ell faça la penetració. Afegirem que el vocabulari evoca el de la natura, com ara, la comparació entre el coll de l’úter i el de la flor (l’estil):

“Un coll en arc, tibant,

el meu desig provoca

d’obrir-li una gran boca

amb l’estilet: tallant!” (p. 255).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Poesia eròtica, la dona salva l’home i ritu de pas femení a l’adolescència

General, , , , , , ,

En els versos d’”Idil·li etern”, del mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), capim un altre exemple en què la dona (una jove) allibera un personatge masculí, enmig de molts detalls matriarcals:

“pel bell matí amorós ve de la font veïna

amb l’àmfora gentil que plora clapotant.

 

De sobte, eixint del bosc, un jove caminant

demana un glop pietós de l’hídria nacarina;

(…) l’incògnit vianant de ruta misteriosa

la gerra temptatriu alçava amb mà golosa

i amb àvid gargoteix bevia llargament” (p. 67).

 

Així, per una banda, l’home cerca la dona, la troba i, com si fos un nen creatiu (ell s’endinsa en un camí amb misteri, això és, s’atansa a la foscúria), xucla molt de les mames i, mitjançant la llet materna (la gerra), reviscola. En tractar aquest poema, veiérem que hi havia un terme que no trobàrem en diferents diccionaris, “temptatriu”, i que el consideràrem com un mestall de “temptatiu” i de “matriu”.

En “La inquietud primaveral de la donzella”, del barceloní Josep Massó Ventós (1891-1931), apareix una jove amb molta iniciativa, distints passatges que, simbòlicament, ens podrien portar a l’associació actiu-passiu (al lligam Yin-Yang) i no cal dir que a uns versos vernacles:

“Ara voldria submergir-me tota

dintre l’aire de mar que el cos perfuma

i en l’aigua clara d’una platja ignota

rienta d’or de sol i flor d’escuma.

 

Després vindria a ajeure’m per la prada,

xopa i subtil la cabellera boja:

cercaria una flor ben aromada

per fondre-hi en un bes ma boca roja.

 

Enjoiaria aprés mon cor de dea

amb ramatges florits de les fontanes,

i arrencaria a córrer pels camins,

 

embriaga del sol de les clarianes

tot oïnt l’allunyada melopea

d’un flabiol de sàtir bosc endins” (p. 68).

 

Per consegüent, una primavera (representada per la jove amb vitalitat, qui perfuma el cos, qui s’acosta a aigües d’indrets desconeguts i que toquen la mar) que també és viscuda en la terra (enmig de l’herba, femení) acompanyada del vent (masculí, però connectat amb la mare, de la mateixa manera que el catxirulo ho fa amb qui el vola), una amor per la natura (la besada a les flors), un ambient en què la dona és considerada com una deessa agermanada amb la naturalesa, amb els dolls (la vulva) que embriaguen hòmens (el sol del despuntar del dia) i de l’home que toca un flabiol en un bosc (símbol de lo inexplorat i, com en aquest cas, els pèls del pubis, com encertàrem el 12 de febrer del 2026 abans de cercar aquest mot en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, quan diguí “I si foren els pèls del pubis?”). En altres paraules, un poema dedicat a la primavera de la vida i que podríem empiular amb l’inici de l’adolescència, més que amb la jovenesa (estació que ho faria amb l’estiu).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet, política i dones nobiliàries valentes i que governaven

General, , , , , ,

Igualment, en la narració “Un fesol val una lliura barcelonesa”, hi ha detalls que ens porten a moments de l’Edat Mitjana en què el paper de la dona era molt important, àdhuc, en lo polític. Així, “L’abat del Reial Monestir de Poblet era, tal volta, el més ric i poderós senyor eclesiàstic de Catalunya: tantes eren les rendes, els alous i els dominis de la comunitat que presidia” (p. 56).

En acabant, escriu abadies i vassalls que tenia el monestir i, després de passar pel Regne de València (fa esment dels llocs d’Aldaia i de Quart de Poblet, en algun temps, el graner dels monjos), comenta que, “com ja diu l’adagi, ‘A gran senyor, gran honor’” (p. 57) i posa que “els vassalls de la baronia d’Algerri escoltaren els consells de la noble senyora na Eufrasina de X. perquè deixessin, com deixaren, de reconèixer l’abat com senyor jurisdiccional i campal de la dita baronia, amb mer i mixt imperi sobre les viles d’ella, amb motiu de l’enquesta que dita na Eufrasina seguia en el Reial Senat de Catalunya contra el monestir, disputant-li el senyoriu de la dita baronia, fundant sos drets i ses pretensions en antics pergamins trobats a l’arxiu del palau de son noble llinatge com successora que era, per línia directa, del malaurat comte d’Urgell, a qui havia pertangut el domini de la dita baronia; la qual, Ferran d’Antequera, després d’apoderar-se’n, vengué al monestir que, per complaure el monarca, no vacil·là a arriscar el crescut preu de la compra” (pp. 57-58).

Així, hi ha una dona propietària i que exerceix el poder en uns territoris nobiliaris, amb influència en els seus habitants, els quals li fan costat en un projecte que consideren positiu per a la gent. A banda, aquesta noble (n’Eufrasina) comptava amb territoris que, potser, de manera federal (concedint part de llibertat per a regir-los a altres nobles), els governava. I més: participava en u dels organismes polítics de Catalunya (també conegut com Reial Audiència i com Reial Consell de Catalunya), el qual hi exercia el poder judicial en nom del rei i que havia estat instaurat per Ferran II en l’any 1493. Per tant, la informació, tirant per baix, respon a la darrera dècada del segle XV, sobretot, si tenim present que Ferran d’Antequera passà a ser el sobirà de la Corona Catalanoaragonesa en 1412.

Ben mirat, la senyora na Eufrasina, com a mostra de la seua potestat, s’empara, com plasma l’historiador Jaume Ramon Vidales: “fundant sos drets i ses pretensions en antics pergamins trobats a l’arxiu del palau de son noble llinatge, com a successora que era per línia directa (…) del (…) comte d’Urgell” (p. 57), això és, del noble català que perdé després que, entre els representants dels diferents estats de la Corona Catalanoagonesa, triassen Ferran d’Antequera, de rama castellana, com a successor del Martí l’Humà, qui s’havia mort sense descendència.

Al capdavall de l’exposició sobre el paper d’aquesta senyora feudal del segle XV i, potser, també del XVI, l’autor addueix que “Fou el cas que, anant de pas el pare bosser, muntat en sa mula, de l’una vila a l’altra de la referida baronia, s’escaigué a passar prop del casal d’aquella noble senyora” (p. 58), n’Eufrasina d’X..

U dels motius pels quals podem considerar sucós aquest relat és perquè si, com ara, consultem el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles, veiem que, fins i tot, en el segle XVI, hi havia dones amb molta espenta i independents en temes polítics o bé de caire religiós, com ara, en Palma, en 1510, on “Elisabet Xifre es negà tossudament a entrar en religió i va encaminar la seva vocació fundant la primera escola per a nenes” (p. 207). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mercaders que demanen per la madona, per la senyora ama, per la mestressa

General, , ,

I, en u dels darrers passatges de l’obra “Sa madona du es maneig”, hi ha unes línies de què parlí a ma mare el 13 de maig del 2020:

“MARGALIDA: ¿Què m’has de dir que no t’hi cap, i tens mitja plana buida?

PERE: Deixa’m fer.

MARGALIDA: Això d’es ‘contrabàndol’ ho hauràs de deixar. Amb sos fills tan ben col·locats… Ja és hora que ho deixis. Fa més de dos anys que es civils no s’acosten per aquí. Boscana, abans, pareixia ca-seva. Avui, acostar-se per aquí compromet qualsevol. (L’amo, distret, es du el tinter a la boca en lloc de la tassa. La madona l’atura.) I ara què fas?

PERE: No ho sé, què faig! No me facis més sermons, que me fas perdre es ‘quelibri’.

MARGALIDA: Escriu i acaba aviat. Ja callaré. (L’amo segueix escrivint. La madona, al cap d’un moment, torna envestir.) Tots es amos de Bascana han fet més retxa[1] que tu. Ton pare, a dins Mallorca, tenia més nom que es capità general. I no en parlem d’es teu padrí. De Pollença[2] i tot venien a cercar-lo per fer establits. Avui l’amo de Boscana, ¿què és? Un homo que fuig d’es civils. Quan vénen mercaders demanen per sa madona. És sa madona, qui du es maneig. I no seria res que Boscana no tengués amo. És que de deu vespres nou, sa madona sols no té homo. (L’amo aixeca el cap i se la mira.)

PERE: (Rubricant[3] la carta i mostrant-la a la madona). Llegeix això. (La madona va llegint i, així com llegeix, es va posant alegre […])” (pp. 338-339).

Altra vegada, és la dona qui dirigeix la casa, qui l’administra, una dona molt arriscada i, a més, una dona que sap llegir. Aquest darrer detall és un fet que comentí a ma mare, perquè, en la cultura basca, com poguí veure un dia, no sols era la dona qui més coneixia el castellà (al cap i a la fi, era qui feia les gestions amb els representants de l’administració), sinó que, com la madona, era la matriarca. Ella, si fa no fa, em digué “El control, que [la madona] qui mana… Ací [, en el País Valencià,] també hi ha moltes dones així; i, abans, també, moltes”.

Tornant a ma mare, però, ara, el 26 de maig del 2020, li fiu un avanç d’un article que jo havia tret de l’obra “Dones amb història al Maresme”[4] (http://xac.gencat.cat/web/.content/xac/01_continguts_arxius_comarcals/ac_maresme/06_publicacions_acm/trobadaentitatsXLlibreTripa09_02_17.pdf): “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta[5] en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González. Dir que, no sols s’ajusta a com actuava l’àvia paterna de ma mare (nata en 1878), sinó, ben mirat, a com ho fa ma mare. Convé dir que em vaig sentir molt reflectit en el reportatge, fins al punt que el 26 de maig del 2020 li n’envií un exemplar per mitjà d’un correu electrònic.

Prosseguint amb aquest escrit, l’autor diu que Maria Mataró Romà provenia d’un avi amb esperit emprenedor i que ja havia muntat una fàbrica tèxtil (p. 43). Ella era la segona de huit germans i només se’n salvaren una germana i ella. És més: un germà seu, Pere Màrtir, qui es forjava com a successor de l’empresa que portaven els seus pares, morí a trenta anys. I això aplanà el camí per a que ella fos qui impulsàs l’afer.

Quant a la forma de ser, Maria Mataró Romà, “Era una dona emprenedora, molt treballadora, de voluntat ferma, bona administradora, austera, estalviadora i també solidària i generosa amb els seus conciutadans. El seu esperit de servei, la seva capacitat de treball, d’esforç i bona administració, la van portat a reconstruir l’empresa familiar que va arribar a ser la més important del poble en aquells moments, a fer-la gran, a prosperar i a aconseguir un dels patrimonis més grans a Sant Cebrià de Vallalta.

La botiga familiar de queviures-economat va esdevenir, amb el temps, per obra de la Maria, un considerable patrimoni: carnisseria, supermercat, bar, hotel-restaurant, cinema i altres explotacions rurals” (p. 44).

Del seu estil de vida, en destacarem que, per exemple, “La seva empresa va donar feina a moltes famílies del poble. (…) Va ajudar molta gent i va contribuir al benestar i al progrés del poble. Molts vilatans no sabien llegir ni escriure i ella els ajudava a llegir i a escriure les seves cartes.

(…) Quan el poble tenia alguna necessitat i la Maria podia ajudar, l’alcalde solia demanar ajuda a Can Matri; i ella, si la demanda estava al seu abast, sempre solia respondre desinteressadament i generosament. Era una solidaritat natural de veïnatge” (p. 44).

A banda, trencà molts esquemes de l’època: “Ella no era la dona del patró tipus de la seva època. La Maria va trencar motllos tirant endavant un negoci sent una dona separada, la qual cosa no era freqüent, ni ben vista en el moment històric que li va tocar viure. Sola, va haver d’afrontar dues tasques importants: pujar el seu fill i tirar endavant el negoci familiar” (p. 45).

Altrament, aprofitava el temps i “El nou patrimoni que anava adquirint, no era un afany de tenir propietat sense més, ans al contrari, era un suport i un plus afegit al comerç (…) i per oferir millor qualitat i servei” (p. 46).

En fer-se relativament major, va confiar en dues persones i li feren costat, al mateix temps que ella els aplanava el camí: “Es trobava sense ningú de la seva família fent-li costat i ajudant-la en el treball. Va parlar amb la seva germana Irene, la possibilitat que la Maria Dolors Gel Mataró, la seva neboda i fillola, vingués a Sant Cebrià, quan es casés, per treballar juntament amb el seu espòs a casa seva. Ho van parlar amb els interessats. Així va ser.

(…) El nou matrimoni es va instal·lar a casa de la tia per treballar en el negoci familiar que ella els havia ofert. No tenien cap sou, però la Maria corria amb les despeses de manutenció i qualsevol altra necessitat: metge, medecines, roba… Amb el temps, els anava compensant i incentivant comprant alguna finca que escripturava a nom de la neboda i del seu espòs” (p. 47).

D’aquestes línies, n’ixen temes interessants: 1) la nova parella, passa a viure… en la casa de l’ama, no en una casa pròpia o llogada, un fet que em sorprengué en llegir-lo, per primera vegada i 2), com ma mare (qui era l’ànima de la drogueria que portaven els seus pares, la neboda i el marit rebien tota classe d’ajudes). La diferència és que, ma mare (1943), en casar-se (1968) deixà el negoci familiar, tot i que, com m’ha comentat, ella era qui més espenta tenia i, altrament, que portar un comerç és un tema que se li dóna bé.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Fer retxa vol dir fer gran paper, tenir gran prestigi, prosperar molt.

[2] Pollença és una població que hi ha en el nord de l’illa de Mallorca.

[3] Ací vol dir posant el títol a la lletra.

[4] Es tracta del recull de la “Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme”, celebrada en Arenys de Munt el 16 d’abril del 2016. Consulta feta el 26 de maig del 2020.

[5] Sant Cebrià de Vallalta és una vila de la comarca catalana del Maresme.