Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Rondalles escatalògiques amb dones amb iniciativa i que subministren

General, , , , , ,

Una altra contarella arreplegada en el recull de Rafael Beltran, i en què copsem trets de caire matriarcals i escatològics, és “Santa Rita”. Així, “Santa Rita era una jove molt bona i de molt bon cor i era casada amb un home (…) ella tenia molta paciència” (p. 427).

El marit, tots els dies, en aplegar a casa, li demanava què havia fet per a menjar. Un dia, la dona “pensa a fer-li totes les menjades que sabia preparar i, així, quan l’home hi aplegara, que en triara” (p. 428). Per consegüent, indistintament del tracte de l’home, el personatge femení és qui el forneix, no ho fa ell, ni el marit recorre a un altre home: el seu futur depén de l’esposa.

Passa que un dia, una lloca entra a la cuina, puja damunt la taula i, “enmig de tots els plats, va i es caga. Santa Rita aparta la gallina de la taula, però, en eixe moment, hi arriba l’home” (p. 428). Llavors, amb molta iniciativa i amb espenta, la muller “agafa el saler i el posa damunt de la merda perquè l’home no la veiera” (p. 428).

Un poc després, el marit s’acosta a la taula, li demana pels diferents menjars, ella els destapa i, així, ell comprova que és cert lo que li diu i, al capdavall, l’espòs li amolla uns mots que apareixen en relats pareguts:

“-Puix, si hagueres fet merda…

I Santa Rita alça el saler que hi havia enmig de la taula i li diu:

-Mira: també la tens aquí” (pp. 428-429).

La contalla vinent, “El matrimoni molt unit”, en la mateixa compilació, trau un tracte molt favorable cap a la muller: “Això diu que era un matrimoni que estaven molt units i que s’avenien molt bé, no discutien mai per res.

Una vegada, l’home, qui feia la partideta al casino, parlava amb els altres hòmens sobre les dones i tots en treien algun defecte (…). Ell va dir que la seua dona (…) no s’enutjava mai amb ell” (p. 429).

Aleshores, un amic li proposa que, en compte d’entrar de cara el ruc a casa, que l’entre de cul. La dona, en veure-ho, li respon “Mira: molt ben pensat! (…) Ara, que hi entre de cul!” (p. 429).

En un altre passatge, l’esposa el convida a la taula i “una de les gallines va revolar per allà damunt. I (…) es va cagar” (p. 429) al mig de la taula.

Igualment, perquè el marit no veiés el pastís, “hi va col·locar damunt un saler d’eixos redons antics, amb el cul per amunt” (p. 429), mots que lliguen la dona, almenys, simbòlicament, amb el passat.

Finalment, ja assegut a taula el matrimoni, l’home intenta enutjar-la, àdhuc, amollant-li que ell volia “Una bona merda!” (p. 430), però la muller “tothora tenia allò que el seu marit li demanava” (p. 430) i, així, era la proveïdora (com la marona amb el nen que mama) i continuaren units.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Dª Antonia Martínez, matriarcalisme, emprenedores, bonesa i filantropia

General, , , , , , ,

Dones organitzadores, amb molta iniciativa i amb molta espenta.

Ací parlarem sobre dones organitzadores i, igualment, amb molta espenta. Direm que, el 4 d’octubre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, mitjançant un missatge, em comentà (per a ampliar la informació sobre dones amb molta iniciativa i, en línia amb lo que tractem), que Juan Antonio Boluda, vinculat amb l’Ajuntament de Benigànim, “va fer un article molt interessant sobre ‘Doña’ Antonia Martínez, una dona de València que va beneficiar molt Benigànim i la festa de la Beata Inés.

Pot interessar-te també com a exemple de matriarca”.
Un poc després, li posí que “la cosa, en bona mesura, va en eixe seny”. Aleshores, ell m’afegí: “Pots demanar també per Leonor Ortiz. Dona riquíssima que va fundar un asil, ací, a la vila. Tots els pobres que anaren al soterrar, cobraren el jornal del dia sencer…”. En escriure, aquestes frases, en aquest estudi, l’11 d’octubre del 2020, lo primer que m’eixí fou “Impressionant”. En acabant, plasmarem part de l’escrit que figurava l’11 d’octubre del 2020 en el mur de Facebook “Beata Inés de Benigànim”, amb un escrit extens encapçalat pel títol “Dª ANTONIA MARTINEZ ‘La Millonaria’ y su devoción a la Beata”, i redactat per Juan Antonio Boluda, el qual, entre d’altres coses (i amb lleugers retocs), diu així:  

“Transcurría la multitudinaria procesión de la Beata Inés que cada 21 de enero congrega a miles de devotos no solo de Benigànim, sino de toda la Comunidad Valenciana. Yo era uno de ellos, este año[1], por motivos de trabajo, acompañaba a los reporteros de un medio de comunicación que habían llegado a Benigànim para hacerse eco de la fiesta, me había comprometido con ellos que los guiaría y les explicaría todo aquello que quisieran saber, pensando que yo lo podría saber todo. 

Ni mucho menos, ese mismo día me llevé una sorpresa cuando una vecina de Benigànim, persona a la que yo le tengo mucho afecto, me dice con esa expresión que nos caracteriza ‘¡Que poca vergüenza!, ¿mira que nadie acordarse de esta señora que tanto ha hecho por esta fiesta?’. Nos miramos sorprendidos, como queriendo decir: ‘Esta mujer, ¿qué dice? Si, la Millonaria…’, insistía ella, Dª Antonia Martínez. Me quedé pensativo, ‘Es verdad’, dije yo, si que había oído hablar de la Millonaria, que era una mujer muy devota, que le había tocado la lotería…

 Esa persona era la Tia Pepica, conocida como ‘La Muda’, y le prometí que escribiría un artículo para el programa de fiestas del año siguiente y que la recordaríamos. Quedé con ella para que me pusiera un poco en antecedentes y, en una agradable conversación, me contó algunas cosas del personaje”.

Tot seguit, Juan Antonio Boluda afig que, segons ell (i hi estic totalment d’acord), “Pienso que son historias que los mayores deben recordar y los jóvenes debemos conocer”. Per això, addueix que “Allá fui y me puse a preguntar y a recoger información. La verdad es que, cuanto más preguntaba, más interesante y más justo me parecía recordar la vida y la relación de esta personalidad con el pueblo de Benigànim. Me sorprende la popularidad y la admiración con la que todo el mundo al que yo consultaba me hablaba de aquella señora de Valencia que venía a la Beata y que le había tocado la lotería. Coinciden en lo mismo ‘Era una gran persona’ y, a todos, despierta recuerdos entrañables, destacando su generosidad con este pueblo y su Beata. 

Lo primero que llega a mis manos de ella es una fotografía, en una de sus innumerables visitas al asilo de ‘Las Hermanitas de los pobres’ de Benigànim, con las monjitas, ante una suculenta paella y rodeada de mucha gente. Veo que es una persona de presencia importante, de constitución grande, solidaria, emprendedora, decidida y, según me cuentan, profundamente creyente[2].

Era el año 1952, la economía española estaba cerca de una fallida técnica, era época de hambre, fue el año que se suprimieron las cartillas de racionamiento, se establece la libertad de precios, comercio y la circulación de productos alimentarios. 

(…) Dª Antonia Martínez Segura, viuda del Industrial Gabriel Mari Montañana, era propietaria de una empresa de fogones de petróleo a la calle Azcárraga de Valencia, una esmaltería situada a la calle Torres de la misma capital y un taller de sartenes en Mislata. Esa fue la herencia acogida de su marido, que había fallecido muy joven junto a cinco hijos que llevar adelante: Gabriel, Pepe, Antonio, Vicente y Carmen. Los negocios no pasaban por buenos momentos, a su cargo tenía a setenta operarios que iban a quedarse sin trabajo; luchadora y defensora de los trabajadores, intentó, por todos los medios y con mucho coraje, que eso no fuese así.

Como persona creyente, era asidua a la Catedral de Valencia. Allí visitaba con mucha frecuencia a esa monjita que está en un altar, la Beata Josefa de Santa Inés de Benigànim, de la que era muy devota y a la que le tenía muchísima fe. Pedía fervorosamente por su situación y la de sus empleados. 

Recurriendo tentar a la suerte y en uso de su devoción, pidió a la Beateta de Benigànim que les tocara la lotería, un número entero que había comprado para Navidad, y que había repartido entre sus trabajadores a cada uno en proporción al sueldo que tenía, el resto se lo quedó ella. La sorpresa fue tremenda: el gordo de la lotería de Navidad de aquel año fue para ese número. A partir de ahí, comenzó la relación de Dª Antonia Martínez con el pueblo de Benigànim y su Beata Inés. 

Días después, vino a Benigànim a dar las gracias a la Beata Inés un autobús con todos sus trabajadores.

(…) El Alcalde de Benigànim era el querido y recordado Don Vicente Boluda Palop, que hizo, con mucha caballerosidad, de perfecto anfitrión ante la comitiva y, a partir de ahí, se estableció un entrañable vínculo de amistad entre la familia de éste y la de Dª Antonia, a la que acompañaba y recibía en todas sus innumerables visitas. Benigànim era un pueblo de labradores que, poco a poco, iba creciendo gracias a las industrias del vidrio, madera, alpargatas y el textil. Pequeño, alegre y festero, en aquellos tiempos, en el mes de enero, se celebraba de manera esplendorosa la fiesta de San Antonio Abad, era una de los festejos más grandes. A la fiesta en honor a la Beata Inés, se hacía el solemne novenario al que cada año acudían a predicar oradores de mucha solera como Don Enrique Albiol, Don Juan Benavent, el Padre Salvador…. y el día 21 de enero se hacía pasacalle con ‘trons’, Misa Comunión y la Misa Mayor, más que nada, para los devotos que venían de fuera. 

(…)  Dª Antonia Martínez, con su bondad, sentía que tenía mucho que agradecer a la Beata Inés y, no solo a ella, sino a todo el que le rodeaba como su pueblo Benigànim, y así lo hacía adquiriendo compromisos con la parroquia, las Monjas Agustinas Descalzas y los más necesitados, convirtiéndose en una auténtica embajadora. La gente recuerda cuando venía siempre rodeada de personalidades, sobre todo, a la procesión. 

La imagen y las andas que actualmente recorren las calles de Benigànim de la Beata con el Ángel obra del escultor Don Carmelo Vicent y a la que todos veneramos, fue una donación de Dª Antonia Martínez.

 (…) Que la imagen pertenecería a todo lo pueblo y sería conservada por el Excelentísimo Ayuntamiento de Benigànim. La donante se guardaba el derecho a que la imagen pudiere pasar a ser propiedad de la hermandad Inesina. 

(…) Aunque no he tenido la oportunidad de consultar algún documento que lo acredita, me dicen y me lo confirman las Religiosas del Convento de las Agustinas Descalzas que también la imagen de la Purísima Concepción que preside el altar mayor de la iglesia de la Beata, fue también una donación de Dª Antonia Martínez y que las pendientes de brillantes que llevaba la Purísima eran de una cuñada que vivía en Bellús y que murió de una larga enfermedad. Mucha gente del pueblo recuerda cuando, desde un balcón de la casa de la familia Mataix situada a la Plaza de la Beata, en un baño de multitud, junto al Alcalde D. Vicente Boluda, se leyó el acta de donación de la imagen. También donó una campana.

Transcurrían los años y Dª Antonia Martínez continuaba visitando Benigànim, no fallaba nunca en los días más señalados, Navidad y Reyes, el día de la Madre…, visitas que siempre eran gratas. Era querida y conocida por la gente del pueblo, de forma cariñosa, como ‘La Millonaria’.

Estaba pendiente de todas las necesidades del pueblo y numerosos los donativos y las donaciones que hacía. Todos los 21 de enero, así como dos o tres veces al año, obsequiaba la comida en el asilo de las Hermanitas de los pobres y compartía mesa con ellos. También lo hacía en el asilo de las Hijas de la caridad, repartía juguetes para todos los niños y niñas, incluido algún año me cuentan que pagaba la banda de música para la cabalgata de los Reyes Magos. Era todo un ejemplo de caridad y bondad para el pueblo de su venerada Beata a la que tanta ayuda le había pedido y tan correspondida se había sentido.

El día 2 de enero de 1960, en una sesión de pleno ordinario (…) la nombraron hija adoptiva de la Villa Real de Benigànim en gratitud a su comportamiento con este pueblo, al que tan ligada estaba y se sentía desde hacía algunos años, a su generosidad con los más necesitados, a su fe en la Beata Inés, a la que ella impregnaba el manifiesto de su devoción allá donde iba y en todos los actos de su vida.

(…) También el pueblo de Benigànim la honró dedicándole una calle a su nombre.
El año 1967 monta una fábrica en Meliana con el nombre de VIUDA DE GABRIEL MARI MONTAÑANA, que actualmente existe con el mismo nombre, dirigida por tercera generación, o sea, por los nietos, y dedicada a la fabricación y distribución de productos bajo la marca PRÁCTIC (Chimeneas, tuberías, accesorios de baño para calefacciones, fregaderos…)”. 

A continuació, Juan Antonio Boluda escriu: “hablo con Antonio Jorge Mari Calvo, de cincuenta y un años, nieto de Dª Antonia, hijo de Antonio, el tercero de los hijos. Me recuerda muchas cosas de su abuela: cuando era niño con ocho años, vino alguna vez a la Beata con ella; recuerda las monjitas que le daban pastelitos y caramelos, me pregunta por las Hermanitas de los pobres, me cuenta que Dª Antonia tenía un carácter fuerte y con mucha personalidad, pero tenía un corazón grandísimo, lleno de bondad y generosidad, que la vida de su familia estaba marcada con mucho orgullo por un sistema social con el que prevalecía la línea materna como autoridad, es decir, era una autentica Matriarca, y su recuerdo estaba muy presente en la vida de toda la familia”

I, finalment, Juan Antonio Boluda, entre d’altres coses, indica que “Hoy, más de cincuenta años después, creo que es justo hacer una pequeña conmemoración y, con lo poquito que he podido plasmar en este breve homenaje, espero haber despertado un recuerdo entrañable entre la gente que la conoció y vivió alguno de estos acontecimientos. Entre los que no, haber aportado alguna cosa más a la historia de nuestro pueblo y de la fiesta de la Beata”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: 

[1] Aquesta entrada de Facebook és del 9 de març del 2017.

[2] El remarcat és meu i, ho faig, entre d’altres coses, per a veure que coincideix amb unes línies que escriu Manuel Sanchis Guarner (en el llibre “La llengua dels valencians”), quan comenta que, en el segle XVIII, la gran majoria dels valencians eren molt religiosos com també quan, un amic meu, autor del llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escriu que l’àvia Damiana, matriarca de la cultura colla en el nord de Xile, és ”una dona minera, del Poble dels Colla, natural de l’altiplà andí, de costums i vida propis, d’organització matriarcal i molt religiós” (p. 3) i que, “Per al poble colla, la matriarca és l’autoritat, tant civil com religiosa i, fins i tot, la judicial” (p. 4).

Un fet semblant el trobem en el llibre “Cuentos valencianos”, de Vicente Blasco Ibáñez, quan, en el relat “La cencerrada”, diu que “Marieta (…) se metió en el estudio siguiendo a su marido.

Ahora se fijaba en aquella habitación, la mejor de las casas, con su sillería de Vitoria, las paredes cubiertas de cromos religiosos con apagadas lamparillas al frente (…)

Sobre la ventruda cómoda (…) elevábase una enorme urna llena de santos” (p. 54).

Dones amb iniciativa, per damunt de la bellesa i emparades pel marit

General, , , , , , ,

Una altra narració compilada en l’obra de Rafael Beltran, i amb signes matriarcalistes i, àdhuc, eròtics i favorables a la dona, és “Pelleranques”, la qual podríem dir que és una defensa de lo femení. Així, “L’hostal era quiet, amanoset, vetust i de netedat assegurada. (…) N’era una dona qui regentava l’hostal. Aquest hostalàs era situat a vora carretera, a l’eixida d’una vila eixerida i de bona gent” (p. 333): quietud, fàcil de manejar, molt antic i una dona que el mena són alguns dels trets que, fins i tot, lliguen amb la nit i, igualment, amb l’hivern junt amb el fet que hi haja una fonda en la banda exterior de l’indret, un detall que evoca les rondalles amb bruixes que es reunien en un lloc paregut. 

Quan ja es disposava a despullar-se per a gitar-se, veu un lladre davall del llit i, amb enginy, s’ho trau de les mans perquè s’hi atanse l’espòs: “Em posaré davant l’espill i començaré a queixar-me” (p. 334) i ho feia “mentre es palpava les molles de braços i de cames. La jovenesa li era fugida sense cap mirament. (…)

-Tan trempada que era quan era jove i ara tot són pelleranques. Ara, ja no sóc més que pelleranques!

Conforme es toquejava pels braços i per les cames, cridava tan fort com podia:

-Pelleranques, pelleranques. Ai! Déu meu, pelleranques!

(..:) De la fosca dels carrerons, se n’acostaven cresols i atxes de vent, amb timidesa. Tothom fa presagis i conspiracions en la nit silent. Es clou el pensament al voltant de les possibles dobletes d’or i del cos desitjable, encara, de l’hostalera. Hom hi acudeix per no perdre’s la jugada” (p. 334).

En nexe amb aquest paràgraf, direm que, el 8 de juny del 2026, en escriure sobre aquest relat, atenent als darrers mots sobre les dobletes i sobre el cos, vaig intuir (i diguí): “L’hostal, ¿seria una casa de putes?”. Doncs sí: en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terme “hostaler -a” significa “Propietari d’un bordell a la València medieval” i, tot i que, primerament, indica que era d’ús antic, apareix en una contarella publicada… en 1999. No debades, el passatge es pot entendre com una rememoració d’antics clients i, ben mirat, de la muller, més encara, si observem el possible significat de “jugada” (paraula associada al terme «jugar» i, així, a la relació entre un home i una dona i, com ara, a la copulació).

En eixe seny, “Al portalàs, es fa un rodolí de gent que espera la degolla o la festa. I, aleshores, va entrar el seu home i ella va exclamar:

-Mira: davall del llit, hi ha un lladre!

I, així, d’aquesta manera, el seu marit el va agafar i se’l van endur a la presó.

I l’hostalera no recobrà la bellesa, però sí una mica l’escalf al cor en sentir-se tan estimada pel marit i amb el calaix ordenat” (p. 334).

Per consegüent, hi ha un eixart entre l’home i la muller, ambdós es fan valença, ella comanda, però ell la protegeix. I, més encara: el marit prima l’esposa com a persona, i no per la bellesa, ni el culte a les aparences.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Dones amb molta espenta, fertilitat i ancianes agraïdes

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què captem trets matriarcalistes, és “L’oncle Peret i la tieta Joana”, la qual és prou coneguda en tot l’àmbit lingüístic. Temps arrere, hi havia un matrimoni que eren llauradors i pobres: Pere i Joana.

Nogensmenys, “Una vegada van sembrar una col en l’hortet que tenien davant de casa. Eixa col es va fer tan i tan grossa que va arribar al cel” (p. 244). Començarem dient que la col, en la cultura catalana, és associada al lloc on naixen molts nadons (i, així, amb la maternitat) com també amb la vulva, part del cos que té relació amb la fertilitat. En aquestes línies, com en moltes contarelles, la prosperitat va unida a la reproducció.

Més avant, “La dona, qui era més interessada i més llesta que el seu marit, li va dir:

-Xe, Peret: ja que tenim una col tan grossa que arriba fins al cel, has de pujar-te-n’hi i demanar al Senyor que et done bona cosa de diners, que és el que no tenim!

Peret se’n va pujar col amunt, col amunt (…) i se’n va baixar després a sa casa ja ben carregat” (p. 245). Per tant, la dona és qui mena i ell fa de ruc de càrrega (com, fins i tot, reflecteix el text).

Tot seguit, com diu el compilador, “es van comprar una galera amb dos cavalls i van començar a fer de rics” (p. 245), fins al punt que, un dia, Joana diu a Pere:

“-Ara, ens n’anem a missa: tu, ben mudat; i jo, també.

Així, que es van posar ben mudats i elegants per anar a missa de dotze” (p. 245), això és, a la missa principal en molts indrets catalanoparlants (ací, potser, la d’un diumenge).

Passa que, en un moment determinat, la dona pretenia que el rector els tractàs com si ell fos un serf i, com que el Senyor ho capeix, els diu:

“-Ara tornareu a ser els mateixos d’abans, que la vostra avarícia vos ha perdut!” (p. 245).

Llavors, la narració ho indica de manera simbòlica: “La col es va assecar (…). I això és perquè vegem que la vanitat i l’orgull no serveix per a res” (p. 245).

Agregarem que el final del relat va acompanyat d’uns versets escatològics:

“Conte contat, ja s’ha acabat!

Qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 245).

Cal dir que, a diferència de les altres versions que havíem tractat, ací hi ha un personatge que pretén que un altre i terrenal (el rector) els faça d’esclau.

Una altra contarella en la mateixa obra, a cura de Rafael Beltran, i en què es copsa el matriarcalisme, és “La caixeta màgica (Aladí)”, amb un xic que passa a ser adult: “Això era un xic que li deien Paco i que un dia descansava als peus d’uns arbres. (…) se li va aparéixer una iaia (…), qui li va dir:

-Bon dia, Paco!

-I vós, com sabeu el meu nom? -li va demanar ell amb curiositat.

-Perquè ho sé i no se’n parle més -va respondre la iaia, sense voler donar més explicacions. -Jo voldria una favor de tu. (…) Voldria que, si poguera ser, pujares a la copa d’aquests arbres. (…) Puja dalt i hi veuràs una cambra grossa. Dins, hi ha una caixeta on jo tinc tot el meu poder” (p. 248) i tres gossos (de la provecta) amb monedes diferents (cada u dels tres en té d’una color): d’or, d’argent i de coure. Ben mirat, ella el recompensa amb una bossa que Paco podrà omplir de les monedes que el xic vullga, com a agraïment a la tasca que l’anciana li ha encomanat.

En nexe amb aquestes línies, Paco (el jove) és molt a prop de la mare (l’arbre és femení), en un espai feminal i on ell rep una velleta amb molta espenta, dona que encara porta les regnes de la seua vida (a banda de persones al seu càrrec, tot i l’edat) i que prea els qui li adoben el terreny (els metalls que Paco podrà agafar).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, amb molta espenta, que salven i deixondides

General, , , , , ,

Continuant amb la rondalla “La Tia Misèria”, de l’antologia esmentada, uns xiquets que, en la tardor, pugen a la figuera, no poden baixar-ne fins que la dona, en sentir plors, ho fa possible:

“-De manera que éreu vosaltres els qui em furtàveu les figues! Ara sí que esteu ben apanyats!” -va dir (…) l’ama de la figuera” (p. 186). Sobre la consideració “ama de la figuera”, el 5 de maig del 2026 ens evocà la cançó de bressol valenciana “La meua xiqueta és l’ama”, la qual, entre d’altres parts de la lletra, en la versió que he aprés des que era un xiquet, diu “La meua xiqueta és l’ama / del corral i del carrer, / de la figuereta…”.

Passa que, com que els al·lots li diuen que no ho tornaran a fer, ella, que era bonhomiosa, els fa prometre que no s’atansaran més per on viu la Tia Misèria. Aleshores, com que sí que li ho accepten, pogueren fer camí i, altrament, com indiquen uns mots molt sucosos (en nexe amb l’educació matriarcal), “mai de la vida no se’ls va ocórrer tornar a furtar-li les figues, les quals van poder ser, per fi, assaborides per l’ama” (p. 186). A tot açò, cal dir que la figa simbolitza les parts genitals de la dona i, així, ens diu que la Tia Misèria va fruir la sexualitat molt de temps.

Malgrat que passaven els anys i que, fins i tot, se li presenta una dona amb una dalla (la mort), la tia encara conserva les seues ganes de viure i la seua iniciativa. Com a mostra, “va dir a la Mort:

-Bé: (…) ¿per què no pugeu a la figuera i em colliu tres figues que hi resten i, així, mentre jo m’arregle, vós les agafeu i jo me les menge pel camí?” (p. 187). I, com que la Mort ho aprova i la provecta tenia la darrera paraula, no en pot baixar.

Aquest fet impedia que es morís la gent de la vila i, ben mirat, àdhuc, el metge de l’indret veu la Mort dalt de l’arbre i, quan ell va pujar-hi, “hi va romandre enganxat” (p. 187).

Això fa que el paper de la velleta siga decisiu, fins al punt que ella és qui salvarà la Mort, l’home… i els familiars del metge: “Aneu a cercar la Tia Misèria i que ens traga d’ací. Ella és l’única que pot ajudar-nos a baixar de la figuera” (p. 188).

En acabant, l’anciana, deixondida i, sabent que la Mort també hi seria, diu als familiars:

“-No, no, que se m’emportarà!

En això, la Mort els va dir:

-Digueu-li que li promet solemnement que jo no passaré mai a per ella.

-En aquest cas -va dir Misèria-, que baixen tots!” (p. 188).

Per tant, la dona assoleix el seu objectiu i, més encara: “la Mort no va passar mai per sa casa i, per això, diuen que la misèria en el món no s’acabarà mai” (p. 188).

Una manera didàctica d’ensenyar temes com el de la mort, els efectes de la longevitat i, és clar, la misèria com també de donar-los una explicació més senzilla. I, a banda, de reflectir un fet ben present de què ens han reportat en relació amb dones nascudes abans de 1920 i que copsem en algunes narracions: les que passaven dels huitanta anys (com és el cas de la Tia Misèria), sovint, encara eren fortes i prou actives.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, amb molta espenta i amb la darrera paraula

General, ,

En un correu electrònic sobre pedagogia matriarcal, amb resposta de Francesc Castellano Vilamu, del 23 d’abril del 2020, llegim (en relació amb la burgesia catalana i, principalment, a la de la ciutat de Barcelona) que “Els fills, mentre eren petits, estaven en mans de les mares, a vegades, d’una mainadera, fins que anaven a l’escola, generalment, de capellans i, en molts casos, a la Universitat[1], on solien estudiar Dret. Però el més important era que els pares els portaven a les fàbriques a aprendre, ja quan eren adolescents, com funcionava, quines eren les funcions de cadascú dins l’empresa i, sobretot, que els treballadors veiessin qui era el futur amo i senyor. Si la fàbrica era fora de Barcelona, a les colònies tèxtils, per exemple, el fill acompanyava el pare de tant en tant exactament pel mateix aprenentatge (…).

A les fàbriques hi havia una lògica explotació sexual[2], noies que, si volien prosperar dins l’empresa (passar a encarregada pot ser un cas), havien de sotmetre’s als requeriments (no de l’amo, sinó del director o de l’administrador). L’amo estava lluny; el director o el contramestre estava al costat”.

Quant a les diferents maneres d’actuar dins de la burgesia i, ací, altrament, tocant el tema de la sexualitat, escriu que “La petita burgesia volia imitar la gran, però no sempre ho podien fer, perquè el seu capital era menor. També eren, en bona part, lligats a l’església, però, ideològicament, molt més evolucionats i progressistes; és interessant senyalar que alguns n’eren maçons. Aquesta ja va omplir la ciutat de fills segons que eren advocats, metges, notaris…

Una figura molt interessant d’aquesta burgesia menor era la ‘querida’ (així, en castellà), acceptada per la muller legítima que imagino que, en ella, hi veia un descans de les necessitats eròtiques del marit; pensem que la seva educació moral i sexual era molt rígida. La ‘querida’ vivia en estatges que els senyors els havien muntat i, de fet, eren una parella de fet durant pràcticament tota la vida; moltes vivien per l’actual Ronda de Sant Antoni i per carrers de l’Eixample veïns. Hi ha una anècdota que considero genial: es diu que, en una representació al Liceu, a platea, hi havia el matrimoni Ferrerons. L’home va dir a la muller ‘Mira, noia, ¿veus aquella mossa d’aquell palco? Doncs és la querida del senyor tal’. La dona va agafar els prismàtics, se la va mirar i, molt seriosa, va dir al marit ‘¿Vols que et digui una cosa, Ferrerons? La NOSTRA és més guapa!!!’. Sí: la ‘querida’ era assumida perfectament per la legítima”.

Adduirem que, el 3 de novembre del 2020, després que jo hagués enviat unes fotos a uns quants amics, en relació amb l’article “Cançons i glosses eròtiques”, de Felip Munar i Munar i publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge que m’ha paregut prou en línia amb l’anècdota que hem llegit un poc més amunt: “Una dona del meu veïnat era sabedora que l’home li posava les banyes. I va anar una altra dona a refregar-li pels morros el que passava, pels morros. I, la primera, li va respondre:

-Xica, ¿saps què t’he de dir? Que bata qui bata, l’era és meua!”.

I no m’ho pensí dues vegades i escriguí a Jose V.:

“-Una dona amb molta espenta”

I, ell, em posà “I tant!”.

En un fet de la mateixa corda, ma mare, el 13 de novembre del 2020, durant una conversa en què li traguí aquest cas narrat per Jose V. Sanchis Pastor, me’n parlà d’u en què una dona que sabia que l’home eixia amb una muller, amb intenció que no ho fes, cada dia, un poc abans de sopar, es mudava com si fos un diumenge i, fins i tot, li deia “¡Mira quin sopar he fet!”. I com que, cada vegada, ho feia més, al capdavall, el marit deixà la segona dona, però no la dona amb qui era casat. La muller, qui donava moltes facilitats a l’home (qui deia anar-se’n a l’assaig) i que, a banda, era guilopa i tenia molta iniciativa, amollava a unes altres: “Que siga lo que vullga, que vaja amb qui vullga, però que porte els diners a casa”. I, com indicava ma mare, “És que, com em deia, una dona, ‘No és qüestió de fer, és qüestió de saber fer’.

Doncs bé, en resposta a aquests mots de ma mare, el 14 de novembre del 2020, en el meu mur de Facebook, on havia escrit la vespra sobre aquesta anècdota contada per ma mare, Jose V. Sanchis Pastor plasmà “Com la dona del meu veïnat… El marit, pastor d’ovelles, s’apanyava amb la dona d’un altre pastor… I una altra dona del veïnat, li diu: ‘-Xica! Que el teu home es veu amb tal dona…

I respon la primera: ‘Saps què t’he de dir? Que bata qui bata, l’era, meua!’.

I aquella se’n va anar amb un pam de nas”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ens parla d’una família que, si bé benestant, tenia assimilat que era interessant estudiar en la universitat, un punt interessant a tenir present.

[2] Capim que l’explotació sexual la veiem vinculada amb el món capitalista industrial, puix que no en parla de temps anteriors i, a més, com un pont cap a la prosperitat econòmica de la dona i a costa de l’home, un fet que no va en línia amb la cultura catalana. Recordem que, en els segles de què fa esment, el sistema judicial ja no era el català (tot i que es conservava en part), sinó el castellà, de tradició conservadora i repressiva.

A més, comentarem que, aquest tret, és present, com ara, en el llibre “Inspiracions del jove Curro. Poemes eròtics del segle XIX” (https://mariatoldra.files.wordpress.com/2019/09/inspiracions-del-jove-curro-2a-ed.-2019.pdf)l segle XIX i que, com ara, entre 1850 i l’any 1900, incrementà, més o menys, una quarta part el nombre d’habitants), a cura de Pep Vila (en l’edició del 2019).

Direm que hi ha molts poemes en què la dona apareix degradada, com si es tractàs d’un producte a consumir, a diferència de la gran quantitat de poemes i de cançons eròtics de la música popular mallorquina (arreplegades per Gabriel Janer Manila) com també de rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens (a primeri, basat en els escrits per Marcelo Fradera (en Mataró, una ciutat catalana prou industrial,… en el segle XX) en Pineda de Mar, una vila que, entre 1850 i l’any 1900, a penes augmentà el nombre d’habitants i que era més aïna una localitat senzilla, en què la dona és ben tractada i és ben considerada.

Dones emprenedores, fortes i lliberals del segle XX

General, , , ,

Continuant amb “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González, la cosa no acaba ací, en lo relatiu a lo matriarcal: “Els nouvinguts, van treballar tota la seva vida i van formar la seva família en la casa de la tia, Can Martí” (p. 47). Un tercer punt en línia amb el matriarcalisme.

I, anys després, Maria Mataró, com que el seu nét únic no seria la persona més encertada per a continuar el negoci, en cerca una altra, a qui nomenarà hereva universal: la seua neboda Ma. Dolors. Hem de menester dir que Ma. Dolors i el seu marit també feien bona pasta i que tenien molt d’esperit emprenedor, i això féu possible que la Maria i els dos membres de la parella sintonitzassen molt bé.

Fins ací, bona part d’aquest exemple matriarcalista i no cal dir que d’esperit emprenedor i de molta iniciativa, no sols per part d’una dona que fa la funció de lo que podríem dir matriarca, sinó dels qui continuen l’empresa iniciada temps arrere i que s’amplia (i que s’actualitza) contínuament. Ara bé, en aquest article, hi ha el testimoni d’una neboda de Maria Mataró, Irene Montasell Gel, el qual ens aporta moltes pistes sobre lo matriarcal en tot l’àmbit lingüístic, puix que hem trobat coincidències amb persones de punts ben llunyans i que també exercien aquest paper.

Així, Irene Montasell Gel, en nom dels seus germans i seu, escriu que “La definim com una dona amb molta personalitat, segura d’ella mateixa, amb una vida gens fàcil, ni còmoda, madurada pels cops durs que se li van anar presentant a la vida. Al mateix temps, era una persona de molta fe, creient i la seva confiança en Déu l’animava a superar tots els obstacles que trobava.

(…) La botiga, a casa, sempre estava oberta. (…) I si et demanaven una cosa que s’havia acabat o, en aquell moment no la tenia, deia: ‘No et preocupis: tal dia en tindrem’.

 (…) una vegada, una persona del poble que ja ha passat a millor vida, un dia li va dir: ‘Per què voleu tantes coses Maria, tantes finques, tants diners…? Valdria més que tot el que teniu ho repartíssiu als que no tenim res’. I ella, amb molt de sentit comú, li va respondre: ‘Si ho tinguessis tu, de seguida, t’ho vendries i jo t’ho compraria’. Volia donar-li a entendre que cadascú és com és i que no s’hi pot fer més.

Al mateix temps, era estalviadora, però no ‘tacanya’ ni garrepa, i era generosa amb la gent del poble necessitada. A moltes famílies que tenien dificultat per a menjar, ella els fiava i els anotava en una llibreta els deutes per al dia que poguessin pagar-los.

A més, ens ensenyava a estalviar. Deia que tot el que s’estalvia es té. Abans, es cosia la roba: mitjons, camises, botons, etc.” (p. 49).

Irene Montasell agrega que “També facilitava que, al poble, s’hi fessin millores, cedint terrenys i locals.

(…) Als tres germans, ens estimava molt (…). Va voler que tinguéssim una educació i una preparació cultural, uns estudis per a la vida. I que, gràcies a Déu, ens han servit. Sempre hem agraït que ens ensenyessin a treballar i a funcionar per no dependre de ningú.

 (…) La relació amb el meu pare també la tinc força present. Dues persones de caràcter fort, lluitadores per a un mateix fi. Eren ‘carn i ungla’. La tia tenia una idea i el pare ja la posava en pràctica. ‘Francisco, això…’, i el pare hi anava de cap. Al mateix temps, pel caràcter fort que tenien, xocaven, s’enfadaven, però, al cap de poc, es normalitzava la relació” (p. 50).

Al capdavall, la família de Maria Mataró agraeix el fet que el “Centre d’Estudis de Sant Cebrià” fes el reconeixement a la Maria.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones que salven, que empelten i amb bona empatia

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla del bon cagar, en la versió exposada en el treball “Cavallers de capa i capell”, la fetillera (la filla del rei) parla amb el monarca, qui li diu “he pensat que em volia bona cosa (…), em sap molt de greu perquè ara ja no la podré trobar. (…).

-Potser la teniu més a prop del que us penseu. Ara, aneu-vos-en a palau i preneu-vos aquestes herbes durant uns dies i, quan estigueu bé, torneu per ací…

El rei va agafar el farcellet d’herbes i se’n va tornar cap a palau” (p. 31). I, així, ell fa lo que li diu la dona, fins que un dia, en el palau, nota l’anell de la seua filla.

L’endemà “se’n va tornar a ca la fetillera a donar-li les gràcies” (p. 31) i li comenta que eixa aliança era la de la seua filla petita, la qui ell enyorava.

Llavors, ella “es va llevar la caputxa i li va dir:

-Ací la teniu, la vostra filla. L’anell és meu i (…) no m’he oblidat mai que sou mon pare. Després de tants anys, heu aprés la lliçó.

El rei es va posar a plorar (…), va demanar perdó a la seua filla, la va abraçar i tots dos se’n van tornar a palau, on ara, ja sí, van poder viure durant la resta de les seues vides” (p. 31).

Sobre aquests darrers passatges, capim que la filla es lleva la caputxa i que, al moment, passa a ser acceptada com a filla i, de pas, son pare empelta amb ella.

Com a anècdota, direm que, el 4 d’abril del 2026, en el meu mur, on havia posat una cançó de campament que aprenguí en castellà a primeria dels anys huitanta i que destacava la bellesa del cagar, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929 en les Borges del Camp), escrigué “Vam tenir un gran metge valencià, a la vila. Un gran home i un metge inestimable. Amic de tothom! Recordo que explicava alguns acudits i algunes dites. Un dia ens va dir ‘El millor piropo que li pots tirar a una noia és: ‘T’estimo més que un bon cagar!’”. Agraesc aquest detall, com li indiquí el mateix dia.

En la contalla “La bona xiqueta”, recollida en la mateixa recerca, una xiqueta viu junt amb son pare (qui era viudo) i ho feia al costat d’una veïna que, com en altres relats, era viuda. La dona, quan “la xiqueta passava a prop de casa, li deia:

-Si em case amb ton pare, et faré tots els dies, per a sopar, sopetes de llet i mel” (p. 32). El primer dels aliments lliga amb la maternitat; el segon, amb la facilitat per a guanyar-se la simpatia de moltes persones.

Al capdavall, la xiqueta aconsegueix que es case el pare i, per tant, es fa lo que ella vol. Nogensmenys, molt prompte, la dona i la germanastra l’envien a llavar al riu, on troba una velleta, a qui ella ajuda a arreplegar un llençol i li renta molta roba.

Després dels detalls a la provecta, l’anciana li diu:

“-Com que has estat tan bona, demà, quan t’alces, tindràs un present.

-Però si jo no vull res!!! Jo no he de menester cap present!!!” (p. 32).

L’endemà, la madrastra, en veure la fillastra, li demana com és que té un estel lluent en el front. En acabant, la xiqueta explica a la mare que la vespra havia fet valença a una velleta. Aleshores, la mare amolla a la seua filla: “hui tu aniràs a llavar i, si veus la vella, l’ajudes, a veure si, a tu, també t’ix demà un estel d’or al front.

Per la vesprada, la germanastra se’n va anar al riu amb una cistella de roba i, allà que es va trobar la velleta” (p. 33).

Però com que aquesta xiqueta només li fa costat amb el llençolet i no, a més, a llavar-li la roba (fets que, en aplegar a casa, comenta a la mare), l’endemà crida a sa mare i ambdues copsen que, “per la seua falta de compassió, li havia eixit un moc de polit al front, que li penjava sobre el nas (…) i no es va poder casar mai. Pel contrari, la xiqueta sempre va dur l’estel al front i va fer un bon casament” (p. 34).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles eròtiques, amb ritu de pas a dona i dones arriscades

General, , , , ,

Rondalles plasmades en l’estudi “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, treball d’Oreto Doménech i Masià (1976).

Tot seguit, amb lleugers retocs, tractarem sobre les contarelles que figuren en el treball del màster “La política de les dones”, amb nom “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes” (https://diposit.ub.edu/server/api/core/bitstreams/926d22fb-9b9c-4459-9783-f28662d5203e/content), d’Oreto Doménech i Masià, i publicat en el 2022 pel “Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona”.

En aquesta segona part, figura el document “Annex de rondalles analitzades”. Primerament, comença amb un relat escatològic en què una dona guanya a un capellà que no havia vist mai una dona despullada, “El rector porquerol”, i, així, ella passa a “servir per a sempre a cal rector, i aquest mai més es va amollar cap pet, ni bufa, almenys, davant de tots…” (p. 4).

En el relat posterior, “El pintor i les monges vergonyoses”, hi ha un simbolisme manifest: 1) tres dones (això és, plural, col·lectiu, “les tres mares”), en aquest cas, representant la joventut, l’edat adulta i la dona major; les dones que acorden fer una acció conjunta, i el respecte cap a lo femení (ací, l’església, lloc que empiula amb la vagina i, per extensió, amb la vulva), considerat sagrat, a tractar bé, com indica la superiora (la dona més gran):

“-Germanes: no podem dir les coses així com voldríem (…), que és dins l’església i això és sagrat!!” (p. 5).

En canvi, l’home, en nexe amb la rudesa i amb dir les coses pel seu nom, sense barroquismes i sense embuts, els amolla:

“-Germanetes, germanetes, no tingau tantes punyetes que, per a dir-me que se’m veuen els collons, no ens calen tantes cançons…” (p. 5).

Quant a la rondalla “El rander”, coneguda en altres indrets catalanoparlants, apareixen tres personatges: una jove, sa mare i un home que tracta de passar-s’ho bé a costa de la xica. Així, “Conten que hi havia una vegada una xica molt bonica que tenia una alfàbega en un balcó d’una casa, que era enfront d’un hostal (…).

En aquell hostal, hi havia un senyor que tots els dies veia com la xicota eixia al balcó a regar l’alfàbega, i sempre li feia la mateixa qüestió: ‘Marieta: quantes fulletes té la mateta?’” (p. 5). Cal dir que “regar l’alfàbega” vol dir tenir un home relacions sexuals amb una dona. Per consegüent, el text, ací, va unit a la jovenesa de la fadrina.

Com que ella no sabia què respondre-li, se’n va cap a dins i ho comenta a sa mare (com també farà dues vegades més). En el primer cas, ella li demanarà “Cavaller de capa i capell, quants estels hi ha en el cel?” (p. 5).

Llavors, la joveneta se n’allibera i ho diu a sa mare.

Ara bé, altra vegada ho intenta l’home; i, altra volta, la mare és qui orienta la xicota i, fins i tot, la dona parla amb el rander, qui fa dues besades a la filla (el pacte que li havia presentat la mare).

Al capdavall, mare i fadrina fan un acord: “Filla meua: això ho hem d’apanyar. Ja veurem el que fem” (p. 6) i, com que ell cau malalt, la mare va pensar que podien aprofitar el fet: “’Ara, ens n’anem totes dues a veure quina cosa fem’.

Mare i filla se’n varen anar a cal rander” (pp. 6-7) i l’adulta fa un paper que ens podria evocar la remeiera i, ben mirat, emancipa i guareix l’home. Això sí: “li va posar una safanòria pel cul, al rander, i mare i filla se’n van tornar a sa casa” (p. 7), uns mots que lliguen amb una mena d’aliança entre les dues dones. Afegirem que la carlota simbolitza el penis, un detall a tenir present en el desenvolupament final de la rondalla: un home hauria introduït el membre viril al rander… i, així, es plasma una possible relació entre homosexuals.

Finalment, quan el rander passa per ca la jove i ell li diu “I la besada del rander?” (p. 7), “aquesta vegada, la xica va ser més valenta i li va dir: ‘I la safanòria pel cul?’”.

En sentir això, el rander va envermellir de vergonya i tothom se li burlava rient-se amb la barra ajupida. Així doncs, mai més no es va burlar de la xica que regava la mata d’alfàbega al balcó…” (p. 7) i la jove pogué gaudir més la sexualitat en la minyonesa i, a més, esdevé sobirana de sa vida i té la darrera paraula, en lloc de deixar-la en mans de sa mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones ben considerades i amb iniciativa i gaudi

General, , , , ,

Igualment, l’escriptor trau uns versos en què la dona allibera de la soledat l’home i, com en algunes cançons mallorquines, ella fa com si l’agafàs de la mà i el portàs al seu terreny (la vulva), un indret acompanyat de detalls de la natura (les mimoses):

“on em faràs naufragar

per a portar-me a l’altar

que voltaràs de mimoses” (p. 241).

 

A més, com a més dones, Narcís Comadira té l’estimada Pepa amb bon esguard i amb bonesa, de qui el poeta no se separa:

“Llefiscoses assutzenes

totes les noies morenes.

Com que tu ets de les rosses,

diré que sou bones mosses” (p. 241).

 

Però, tot i això, ell només es decanta per una dona: per Pepa:

“A mi i a la meva escola,

m’agrada una noia sola,

amb la qual, sense manies,

puguis jugar-hi uns quants dies.

Molt millor si és bufoneta

i quant més si es diu Pepeta!

I fins t’accepto el contracte

abans de poder fer l’acte” (p. 242).

 

Sobre el mot “contracte”, encara que fos en seny informal, podria enllaçar amb el tema de la prostitució; en canvi, el del terme “acord” (el qual no és un sinònim complet del primer mot), no necessàriament. Això sí: en ambdós casos, la dona té la darrera paraula.

En la composició posterior, de Josep Elias, “En nom d’una moral”, direm que fou plasmat a la darreria del règim franquista, en 1969, i que, potser, comença amb un desig de poder viure la sexualitat en un ambient més favorable legalment. No obstant això, l’escena esdevé ben avançada la vesprada, o siga, en un moment femení del dia:

“Caldria fer un poc més l’amor amb les dones estimades

Senzillament, com la darrera paraula d’una conversa

Mai eterna, sinó una mica casual, cap al tard” (p. 244).

 

Quant al poema “Quadern de moralitats, I”, de Vicent Andrés Estellés, escrit uns anys després, en 1972, és en nexe amb una fruïció de l’erotisme i de lo sexual, fets que lliguen amb el matriarcalisme. Com podrem veure, les pilotes del joc tenen relació amb els testicles i, a més a més, amb l’acte sexual:

“Bevíem el conyac mentre miràvem

les xicones del tennis amb les cuixes

totes a l’aire, raonables vespres,

les xicones corrien i saltaven” (p. 245).

 

Per consegüent, els hòmens apareixen com la part passiva, mentres que les dónes en són l’activa, fins al punt que

“Una xicona que jugava al tennis

 

aparegué prenyada de sis mesos,

i era que ella i una altra, als vestuaris,

ho feien amb aquell que arreplegava

 

les pilotes, sol·lícit, quan jugaven” (p. 245).

 

En passar als versos de “Poemes epigramàtics”, del català Josep Palau i Fabre (1917-2008), captem una dona oberta a l’home i que permet que ell faça la penetració. Afegirem que el vocabulari evoca el de la natura, com ara, la comparació entre el coll de l’úter i el de la flor (l’estil):

“Un coll en arc, tibant,

el meu desig provoca

d’obrir-li una gran boca

amb l’estilet: tallant!” (p. 255).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.