Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Dones amb espenta, fortes i molt obertes

El 13 de novembre del 2023, en resposta a una qüestió que férem a Rosa Rovira sobre poemes relatius a la maternitat (i que empiulassen amb la literatura matriarcal), entre d’altres coses, ens n’envià uns quants trets del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, com ara, els següents:
Glossa de mare
La mare és, l’estel vivent,
que il·lumina, nostra vida,
és flor i joia, resplendent,
i ja mai, no es veu fallida.

La mare és, en nostre món,
el gresol, de l’existència,
que embolcalla i correspon,
a tota la descendència.

La mare és, gentil tresor,
de totes les criatures,
i aconhorta, amb tendre amor,
fins, a les edats madures.

La mare és, el Si fidel,
on podem, aconsellar-nos,
és un blau pedaç de Cel,
que no pot, desemparar-nos.

La mare és, bell infinit,
on s’hi viu, sense enyorança,
i que mai, no es fa de nit,
és on forja, l’esperança.

La mare és, l’argent sublim,
que reviu, la benaurança,
és el TOT, el que vivim,
estimem-la, amb confiança.

I a la mare, respecteu,
els seus petons, al front encara,
nois i noies, que guardeu,
els sincers, petons de mare.

Són relíquies, de pur Cel,
és la lluïssor, de l’estelada,
molt més dolços que la mel,
són els sublims, petons de mare!

30 gener de 1979”.

Com podem veure, la mare (dona) és forta, genera descendència, empiula amb la figura del tresor (com també ho fan, per exemple, les dones d’aigua), fa costat als nens (criatures) i als fills, quan són més grans.
A més, la figura de la mare enllaça amb la de la consellera que ha baixat del cel (com, per exemple, en la cultura colla, en què el déu sol envia els raigs a la Mare Terra, la Pacha Mama) i que no deixa caure els seus fills.
Igualment, la figura materna és una dona amb espenta, que va cap al demà (l’esperança que posa Ramon Tanyà i Lleonart).
Afegirem que la dona, com en moltes rondalles i en llegendes en llengua catalana, té a veure amb lo fosc (ací, amb l’argent), amb la idea de conjunt. I, més encara: l’escriptor considera que la mare ha d’estar ben tractada i estimada, fins i tot, físicament.
Finalment, adduirem que Ramon Tanyà i Lleonart plasma que la mare de què escriu és una persona sincera: també en els besos (petons), més dolços que la mel.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que marquen la pauta, àgils, que salven i molt obertes

Prosseguint amb el relat de “La Ventafocs”, plasmat per Joan Amades, ja en el ball, el rei li demana permís per a ballar junt amb ella i la Ventafocs li ho accepta. Per consegüent, es fa lo que la dona vol. Igualment, ell li dona un anell amb una pedra verda (p. 15), color que, com el blanc en altres narracions, està associat a la infantesa, a l’inici, al sorgiment. Ara bé, quan s’acaba el ball i el monarca pretenia convidar-la, ella fa via i “se’n va anar a corre-cuita” (p. 15).

Tot seguit, el rei se n’adona i “es va aconsolar pensant que la tornaria a veure en el ball de l’endemà” (p. 15).

La Ventafocs, en aplegar al seu dormidor, fica en una sabata l’anell verd que li havia donat el monarca.

L’endemà, pel cal rei, es parlava de la noia i, “Quan fou vespre, es va fer el segon ball” (p. 17), o siga, en un moment del dia vinculat amb lo femení. A més, la jove agafa una ametla i li n’ix un vestit daurat, unes sabates d’or i joies més llampurnants i boniques que les de la vespra “i se’n va anar cap al ball” (p. 17). Per consegüent, en aquest segon passatge, veiem el color daurat, associat amb la part activa de la persona. De fet, el rei, durant el ball, “per fer-la contenta, li va donar un anell amb una pedra vermella, gairebé tan bonic com el que ella ja portava” (p. 18). I, així, com en altres rondalles o bé com, per exemple, en goigs dedicats als Sants de la Pedra, copsem que, en el punt de partida (el primer ball), el color empiula amb la infantesa, mentres que, en el segon (de color vermell), ho fa amb la joventut. Igualment, el narrador comenta que l’anell de la dona era un poc més formós que el de l’home.

A banda, quan la noia ja és en l’habitació, fica l’anell (símbol d’aliança i de forma redona, femení) en una sabata.

El tercer dia, durant el vespre (pp. 19 i 20), es celebra un ball i la Ventafocs obri una anou i assisteix amb un vestit ple de campanelles que feien un so dolç. En l’acte reial, el monarca li dona una pedra blava i, a ella, que fa via per a que no la descobrissen, li cau una sabateta i no recula per a arreplegar-la (p. 20).

Aleshores, en cal rei, es parlava de la galant donzella i el monarca “estava esperançat de trobar-la, amb la sabata que havia perdut” (p. 21). Per això, decideix anar casa per casa, per tot el regne, “Amb el seu cotxe més bo i seguit de tota una corrua llarga de criats” (p. 22) i la gent “el feien entrar i feien sortir les noies, que estaven totes cofoies de poder parlar amb el senyor rei” (p. 22). Aquest tret enllaça amb altres rondalles matriarcalistes en què el monarca, molt obert, s’acosta a la gent.

Ell, “cada dia se sentia més enamorat d’aquella donzella que, com més anava, més estimava” (pp. 22-23).

Ara bé, com que el rei no aconseguia trobar la jove, començava a defallir. No obstant això, la xica, que no volia que ell caigués, “va demanar per fer-li un brou” (p. 23) i, en ficar-hi l’anell verd i trobar-lo ell, el rei es feu un poc més fort “i en demanà més” (p. 23). Com podem veure, és la dona qui fa possible que l’home reviscole, que millore i ho realitza mitjançant l’aliança, símbol d’amistat.

En un segon passatge amb brou, la xica fica l’anell vermell i ell, altra vegada, reviu i “va manar que li’n portessin més.

La Ventafocs va tornar a fer més brou i va tirar a la xicra l’anell de la pedra blava que li havia donat el rei en el darrer ball” (p. 24).

Finalment, per a que el rei la reconegués, la noia es posa la sabateta que tenia i u dels espardenyots de Ventafocs (p. 24). Cal dir que, quasi segur, es refereix al color blau marí (en nexe amb la dona, amb l’aigua i amb el matriarcalisme), en lloc del blau cel (que ho faria amb lo celestial i amb lo masculí). És a dir, passem del verd (infantesa) al roig (joventut) i al blau (maduresa): la dona està a un pas de casar-se.

Llavors, el rei prova a veure si la sabateta que ell tenia encaixa amb el peu de la Ventafocs “i li venia ben bé del tot. (…) Va fer preparar les bodes i, al cap de quatre dies, es van casar” (p. 25). Per tant, ell s’agenolla a la dona i ella és qui li aprova el casament: un tret que enllaça amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones fortes, eixerides, generoses i molt obertes

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, és “Misèria”. El relat tracta d’una velleta que vivia en una coveta i que, davant, hi havia “una perera de molt bona llei i molt carregadora, la qual era sa delícia (…), puix les peres que feia eren delicioses” (pp. 207-208) i, com que hi havia xicons que, sovint, s’acostaven a l’arbre i, en acabant, “prenien la perera com a fortalesa per a llurs jocs de lladres i agutzils” (p. 208), la dona, encara forta, es desfeia dels xics. Com podem veure, ens trobem amb detalls eròtics (com ara, la perera i les peres, ja que les peres simbolitzen les mamelles). O siga, captem una dona que encara està viva sexualment (ací, igualment, per mitjà de la seua fortalesa).

Afegirem que, “quan arreplegava per al dia, se n’anava a la seua coveta” (p. 208).

“Va ocórrer que una boqueta nit es presentà en la coveta un pobre vell demanant hostada i sopar. Misèria el va acollir bé” (p. 208) i ella se’n va a un racó (p. 209). Per consegüent, copsem trets matriarcalistes, per exemple, la generositat, la coveta (el qual empiula amb la dona i amb la maternitat) i el racó.

“Al sendemà, de matí, a penes esclafava l’alba, alçant-se el vellet, digué a Misèria lo agraït que estava pel bon acolliment que li havia fet i, per a respondre, li concediria lo que demanara, puix ell era Sant Joaquim” (p. 209). Per consegüent, l’home fa costat a la dona i li aplana el camí: “No va ser peresosa la vella i digué:

-Senyor: feu-me la gràcia que, el que puge a la perera, no puga baixar-ne fins a que jo no li ho mane.

– Concedit -va dir aquell” (p. 209) i se n’anà.

Així, la dona apareix de nit (és quan el rep, quan l’acull) i l’home (ací, Sant Joaquim) està en nexe amb l’eixida del sol (amb el matí). És a dir, la velleta ho fa amb un moment del dia vinculat amb lo femení i, en canvi, ell, amb lo masculí.  

A mitjan relat, la dona, guilopa, diu a la mort:

“— Guapo, anem, de seguida. Però mira: mentres, jo m’enllestisc i, per a avançar, podries collir les tres peres que li queden, a la perera” (p. 210)… i es fa lo que vol l’anciana i, a més, aconsegueix que la mort reste agafada a l’arbre com també, en acabant, ho fa un metge (p. 211).

Adduirem que, ni els xicots, ni la mort, ni el metge en pogueren baixar (cadascú, en un passatge de la narració) i la velleta consentí “que tots es soltaren i, als de dalt, baixar, (…) i tots se n’anaren desvanits cap a son lloc” (p. 212) i, al capdavall, “abandonà també la seua coveta, anant-se’n pel món” (p. 212). D’aquesta manera, la rondalla exposa un fet que hem trobat associat a moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: la dona que, tot i l’edat, encara està forta, servicial i amb molta espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

Dones que hereten, que sedueixen, arriscades i molt obertes

Prosseguint amb la rondalla “La més xicoteta, la més sabuda”, arreplegada per Francesc Martínez i Martínez en l’esmentada obra de 1920, el senyor “es va dirigir al sabater dos voltes sogre i li demanà la filla que li quedava” (p. 203). El pare no volia quedar-se sense cap de les filles, “però esta va saltar dient que ella sí que volia casar-se amb el seu cunyat (…) i ella era la que s’havia de casar” (p. 204). Llavors, els pares ho consenteixen a la filla. “A tot açò, al nóvio, li queia la bava al veure la fortalesa d’aquella xicona, pensant que era, de prendada, que estava d’ell” (p. 204). Resulta interessant aquests passatges: 1) la part forta (àdhuc, arriscada) és la dona i ell n’és la passiva i feble, 2) la jove, amb molta espenta, aconsegueix que els seus pares permeten que ella es case amb l’home i 3) ella sent atracció pel futur marit. 

Quan ja vivien junts, el senyor “li presentà totes les riqueses que tenia, fent-la ama i manaire de tots aquells bens” (p. 204). Per tant, l’home prefereix cedir a la jove i ella ho acull bé. Això sí: una dia, la xica se n’anà al rebost, al celler i “se n’isqué al corral i veié una formosor de gallines i un indià molt polit que li deien el titot. Sense por de sullar-se la basquinya de seda que portava, agarrà u d’aquells animals i, matant-lo, se’l menjà rostit” (p. 204) i, en acabant, molts més.

A banda, el dia que només restava el darrer dels animalets, el senyor baixa al corral i la veu. Passa que ella, eixerida, li respon que se’ls ha menjats… Aleshores, l’home cau a terra i només deia “titot i tot” i la xicota, espavilada, “va fer gent i, entre tots, el varen portar al llit, sense que ell parara de dir titot i tot. Veient que se n’anava per punts, a la carrera, feu vindre l’Escrivà i li digué:

-Mire, senyor notari: el pobret del meu marit es mor i, com em volia tant, vol deixar-me tot lo que té. Pregunte-li-ho vosté i veurà, (…) pregunte-li-ho i veurà” (p. 205).

Tot seguit, el notari fa lo que li diu la dona:

“- ¿Li deixa tota la seua hisenda a la seua muller?

-Titot i tot, titot i tot (…).

-¿Veu, senyor notari? El pobret, tot. Tot ho vol per a mi, tot m’ho deixa” (p. 205). Altra vegada, la xica respon amb raboseria i sedueix l’escrivà, qui “va fer el testament, nomenant hereua de tot la filla del sabater, el qual aplegà a temps per a veure com el seu gendre” (p. 206) moria. “Assabentat del testament, deia a la seua dona:

-La més xicoteta, la més sabuda.

Me’l contà la nina, ma parenta Llucieta Martínez i Martínez” (p. 206). Adduirem que aquesta rondalla, des de mitjan narració, plasma el tema de la sexualitat matriarcal: la dona és qui salva l’home i qui el mena on vol (“On va la corda, va el poal”).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Dones que menen un equip, que toquen els peus en terra i molt obertes

Una altra narració que figura en el llibre de Francesc Martínez i Martínez, de 1920, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El rei de la Sarabanda”. Primerament, direm que la sarabanda és un ball. Un dia, un lleó, de manera majestuosa, caminava per un bancal “i, al posar l’arpa damunt d’un gran terròs, de baix d’este, isqué un animalet” (p. 194) i digué al lleó: “’¿Qui eres tu, tan malcriat com gran, que t’has atrevit a xapar-me com si jo fóra menyspreable?’. L’al·ludit, majestàtic, (…) respongué: ‘Jo soc el senyor de les selves i dels boscs, soc el lleó, rei de les feres. A mi, ni l’home em fa parar’ afegint, (…) ‘I tu, ¿qui eres, que tant de soroll mous?’” (p. 194). Com podem veure, prompte apareix un tema important: ningú no ha de ser menyspreat, per exemple, pel fet de no tenir tant de poder com un altre. 

A més, el narrador afig que l’animalet (com diu, més avant, un grill), “empinant-se sobre les dos potetes de darrere i amb molt de coratge, respongué: ‘Jo soc el Rei de la Sarabanda i no consentisc que ningú em falte, disposat a castigar com es mereix al malcriat que s’atrevisca a fer-ho. Per lo mateix, penedeix-te del maltractament que m’has donat, si no vols que et pese’” (pp. 194-195). Tot seguit, el lleó es burla del grill i aquest li diu que es prepare, ja que, “per gran que u siga, de ningú, no deu fer menyspreu” (p. 195).

En acabant, fan un pacte i, el dia assenyalat, “anaven apareixent ramats de bèsties composts de diferents classes” (p. 196): raboses, llops, el lleó, una escorta de gats, javalins, micos, etc. (pp. 196-197). A més, ho feien “uns, portant tamborins; altres, trompetes, corns i diferents flautes, ordenant-los que uns redoblaren ben fort i altres bufaren” (p. 197).

Referent al grill, li fan costat mosques, tàvens, abelles, vespes, escarabats, “altres animalets, dels que se la ventegen per l’aire” (p. 197). Llavors, quan el grill els ordena que comencen a revolar,  cauen les feres i els aliats del lleó, qui, al capdavall, mena els seus: “¡A l’aigua, companyons!, ¡a la mar!’ i, a esta, seguit de tot l’exèrcit, es va tirar, ofegant-se en les ones, però no sense que, abans, oïra al grill que, per l’aire, (…) deia: ‘Compare Lleó: ¿veus com no hi ha enemic menyspreable, per roín que siga?’.

Me’l contà el tio Pantorrilles, d’Altea la Vella” (pp. 198-199).

Per consegüent, la rondalla plasma alguns trets que empiulen amb lo matriarcalista: el vol (diversificat), en lloc del pas majestuós i recte (que enllaçaria amb lo masculí); la senzillesa i l’acció en equip (ací, amb l’estil dels roders), en comptes de la solemnitat. A banda, els animalets són petits, mentres que els aliats del lleó (i ell) són grossos. Això recorda rondalles en què una espasa és més llarga i més voluminosa i, en canvi, una altra és curta i la que salva és la xicoteta (a més de ser la triada pel personatge més jove i que segueix la pauta d’un aliat femení). Adduirem que el grill és un animal en contacte amb la terra i que vola, mentres que el lleó viu tocant la terra, però no s’hi endinsa ni vola.

Altra vegada, el missatge educatiu és reflecteix des de molt prompte: no és cosa de créixer a força de fer petits els altres, sinó actuant de manera receptiva i molt oberta cap a ells.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Cap d’Any i venturós any nou.

Dones amb espenta, l’educació matriarcal i la jovenesa

Una altra narració recopilada per Francesc Martínez i Martínez en la mateixa obra de 1912, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Els saragüells del tio Pantorrilla”, la qual té parts d’erotisme. “Els que, pel camí de les Rotes, voltejant, abaixaven en busca de la partida dels Arcs, veien al tio Pantorrilla regant el seu bancalet, precisament, el primer de la partida, el que està enclotxat entre dos filloles i els dos camins en què es parteix l’abans nomenat.

Quan l’aigua li tocava de nit, (…) enmig del bancal, posava en alt i encreuellats els seus saragüells” (p. 142). Com veiem, apareix molt de vocabulari relacionat amb la terra i amb l’aigua: el bancal (un tros de terra conradissa), les filloles (séquies petites respecte a la séquia mare), la nit (tret que empiula amb la dona). Afegirem que els saragüells són uns calçons molt amples i mitjans que portaven els llauradors i que eren molt típics en el litoral valencià, en Terres de l’Ebre i, fins i tot, en l’Horta de Múrcia, com poguérem llegir en Viquipèdia el 2 de desembre del 2023.

Una vegada, un home demana al tio Pantorrilla què havia esdevingut aquell dia i ell li respongué: “Un dissabte, per la nit, estant regant ací, al toc de les dotze, vaig oir un gran avalot per l’aire, el que em va fer alçar el cap, veient un ramat de bruixes” (p. 142). Altra vegada, copsem que les dones estan en nexe amb la foscor, amb la nit.

Aquell dia, el tio Pantorrilla digué “’¡Qui no les poguera arranjar en un jonc i passar-les per aigua de sal, com a les sardines!’ (…). Quasi no havia acabat  de pronunciar similars paraules, quan (…) se’n vingueren damunt (…) mamprenent-me a pessics (…) i alçant-me en alt (…) , em varen traure els saragüells” (pp. 142-143). Per consegüent, captem dones fortes, diligents i arriscades.

Llavors, el tio Pantorrilla, quant als saragüells, “arreplegant-los jo, al vol, per a defendre’m de les escomeses i pensant espantar-les com a les mosques, agarrant-los dels camals, vaig intentar aüixar-les. Més prompte que ho haguera fet.

Al punt, desaparegueren, prenent vol cap a les Foies Blanques” (p. 143), possiblement, perquè ell portava el fondello (un reforç de roba) dels saragüells.

En el relat que ve a continuació, “Sap més que li han ensenyat”, també en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, es plasma molt el matriarcalisme. Així, hi havia un corb vell que es veia en un destret i amb poques plomes. Un dia “va veure un niu d’animalets de la seua espècie, que encara estaven pelats i, traient forces de flaquesa” (p. 144), s’enfilà per l’arbre i, “aprofitant l’ocasió que el paret i la mareta no estaven” (p. 144), es fica junt amb els altres animalets que hi havia en el niu. 

“Vingueren aquells i, el nostre ancià, piulant, tragué el bec, com sos germans postissos” (p.  144) i es pegà una bona fartada.

Passa que els altres ocells començaren a plomar i a moure’s i, “últimament, guiats pels parets, començaren a volar” (p. 144). Ara bé, com que el corb no creixia i tragava més que els germans junts, en Tots Sants, aquests pares li digueren que no anaven bé de menjar: el raïm, les figues, la dacsa, les olives, les pluges, etc.. I més: “Així, que és menester que et faces un ànim i que isques d’ahí. Mira: els teus germanets ja fa a muntó de temps que se la busquen” (p. 145). Aquestes paraules, al meu coneixement, empiulen amb l’estil d’educació matriarcal.

Aleshores, “a l’oir estes raons, va respondre el porretó: ‘Miren: vagen als plans de l’Albir, que allí, el tio Pep de l’Hermosa té una figuereta tardana que fa unes figues molt bones i és carregadora’” (p. 145). Immediatament, el pare i la mare es digueren “Este dimoni sap més que li han ensenyat. I, de dos becades, el tiraren de dalt a baix” (p. 145). Adduirem que, des de la primera lectura que férem d’aquesta rondalla, vinculàrem les figues amb la vulva. Com a tret interessant, el tio Pep té una bona figuera, en fa moltes i… és tardana: podríem enllaçar-la amb la joventut en el moment en què, tradicionalment, es solia tenir més fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones acollidores, que fan costat, generoses i molt obertes

Una altra narració recopilada per Sara Llorens, en 1903, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El llangardaix”, en el mateix llibre. Un pare amb tres filles, “Un cop que anava al molí, va seure en una soca de pi. Tot d’un plegat, li surt un llangardaix i li diu que es vol casar amb una de les seves filles” (p. 179).

En acabant, l’home se’n torna plorant a casa i, com en altres rondalles, la més petita de les filles serà la que actuarà amb més espenta. Així, “Ell plorava i el veu la petita.

-Què teniu?

Diu: -He trobat un llangardaix que diu que, si no et vols casar amb ell, em donarà un mal de ventre que em cuidarà a matar.

-Ja m’hi casaré jo, pare, perquè no patiu.

S’hi casa i el llangardaix la va portar al seu palau” (p. 179).

Com veiem, la dona té més espenta que l’home (ací, el pare) i, a més, pacta que ella el salvarà.

“Un dia, ella veu, passejant pel jardí, que tots els arbres i les flors anaven cap avall” (p. 179), la xica demana al llangardaix què li passava i ell li respon que el pare de la noia està molt malalt:

“-Deixa’m anar a veure’l!

-No, que no tornaries.

-Sí que tornaré! Deixa-m’hi anar!

-Doncs vés, però, quan la gosseta blanca et faci tres salts a la falda, torna.

Ella se’n va i va poder tenir cura del seu pare” (p. 179).

Per tant, com en el passatge posterior (en què la noia tornarà a sa casa, però per a ajudar a sa mare), ens trobem amb el jardí, tret molt vinculat amb lo matriarcalista. Igualment, es fa lo que ella vol i la jove farà costat a tots dos, fins que es posen bons.

“Al cap de més dies, veu totes les plantes del jardí negres.

Diu: -Què resigna? Digues-m’ho!

(…) -És que el teu pare s’ha mort.

-Deixa-m’hi anar a veure’l.

-No, que no tornaries.

-Sí que tornaré! Deixa-m’hi anar!

-Doncs vés” (p. 181).

Ara bé, la xicota se’n va a cercar la gosseta blanca, però no l’havia vista i, “Camina que caminaràs, en arribant el vespre, troba una barraqueta amb una dona al portal. Diu: -Me voldries recollir?

(…) Aquella dona, que era una bona dona, la va recollir i la va amagar a la cendrera, ben acotxada.

(…) L’endemà, abans que el gegant es despertés, la dona va despertar a la noia i li va donar un pinyonet.

Diu: -No el trenquis fins a la millor alegria del món. I ara, vés-te’n. Al vespre, trobaràs una altra barraqueta, que és d’una germana meva. Digues-li que et reculli, que jo també t’he recollit” (p. 181).

En aquest passatge, podem copsar el tema de la generositat, d’acollir persones i, a més, es reflecteix que la dona és més eixerida que l’home (ja que el gegant que vivia junt amb ella, que havia captat olor a cristians, no s’ha fet amb la minyona). A banda, apareix el tema de la cendra (tret relacionat amb la mort) i fruits secs (un pinyonet eixit, quasi segur, d’un pi), dos detalls que empiulen amb la tardor i amb la festivitat del dia dels Difunts (2 de novembre).

Més avant, la segona germana rebrà la jove amb la mateixa simpatia que la primera i li donarà una avellaneta (un altre fruit sec). Igualment, aquesta segona dona fa de baula amb la primera i, així, aplana el camí a la xicota. I una tercera germana, per l’estil, però li donarà una anou.

En un quart passatge, la jove “arriba a la plaça del rei.

D’alegria, trenca el pinyonet i li surt un fus i una filosa tot d’or! amb seda per filar” (p. 182).

Les criades de la reina reporten la regina i la conviden a comprar-li el fus i la filosa. La noia diu a la reina “-Una nit de dormir amb el rei, només vull” (p. 182) i, al capdavall, la dona s’hi va avenir com també, posteriorment, quan la noia òbriga una avellana.

Finalment, la reina, a petició de les criades, accepta comprar tot el joc de la xica: “No ho sabrà pas el rei, farem com ahir.

Però vet aquí que el rei es desperta a mitjanit i s’enamora de la noia! L’endemà treu fora la reina i es queda aquesta, per reina” (p. 183). Per consegüent, la xicota ha afavorit que, així com ella feia reviscolar el jardí (son pare i sa mare), ara ho farà amb el rei, qui, agraït, l’acull i la fa reina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, amb molta espenta, amb bona empatia i molt obertes

Una altra rondalla en què es copsen molts trets matriarcals, i que figura en l’obra esmentada de Joan Bellmunt i Figueras, és “La dona heroica”. Uns jóvens apleguen a un poble (Fulleda) i se’n van cap a la plaça, on hi havia un grup de vells en una vesprada fresca de tardor (p. 391), és a dir, de l’estació relacionada amb la maduresa. Els jóvens, molt oberts, els diuen “ens hem assabentat que, en aquest poble, s’hi troba una forta arrel de la nostra història, i veníem a veure si vosaltres ens podríeu ajudar a descobrir-la.

-Us referiu a l’Agustina Saragossa? -feren els vells.

-A la mateixa!

-Doncs us explicarem el que sabem. Seieu, seieu” (pp. 391-392).

Per tant, hi ha una relació (i bona) entre la joventut i els vells, a qui els jóvens consideren que, per dir-ho així, són els portadors de la saviesa i que els podrien fer costat. Igualment, la resposta dels ancians és oberta i, a més, d’acord amb la meua experiència (entre el 2009 i el 2011, escoltí moltes converses amb persones majors de setanta anys o, àdhuc, de huitanta anys), em diu que solen fer-ho, entre altres coses, perquè tots dos guanyen: uns, com a educadors; els altres, com a aprenents de saviesa i tot.

Més avant, els ancians comenten que un pastor donà l’avís als sometents (els exèrcits populars que es mobilitzaven en casos puntuals), en aquest relat, “per donar suport als lluitadors d’aquesta terra” (p. 392). Una vegada reagrupats, “La població, guiada i encoratjada per una dona que estava de pas i es trobava en un hostal” (p. 392). I tot, “contra l’invasor,… fins al punt que aquests es van haver de retirar derrotats” (p. 392).

Igualment, podem llegir que aquella dona, amb un nen a l’espatla, “es posà de nou al front d’aquella gentada, amb forts crits d’ànim per a tots i, essent la primera a donar exemple, s’apressà de nou a defensar el poble” (pp. 392-393). Per consegüent, ens trobem amb una dona que fa de cap del grup, que encoratja els qui ella dirigeix i, a banda, que predica amb l’exemple, al mateix temps que defensa la terra (un tret matriarcalista unit, com ara, a l’educació matriarcal del donar exemple).

Tot seguit, els catalans vencen els francesos “i n’havien fet tres, de presoners, als quals la gent volia penjar a la forca. (…) però, en aquell moment, aparegué la dona i cridà:

-Què voleu fer? Això és un assassinat! I els catalans no som assassins, mai matem a sang freda, només en combat! I la nostra cavallerositat ens ha de dur a protegir el vençut amb la mateixa mà que hem lluitat contra ell” (p. 393). Aquestes paraules de la dona empiulen amb lo matriarcalista, ben plasmat en unes frases que he oït, més d’una vegada, a dones (com ara, a ma mare i a una cosina de mon pare nascuda a mitjan dels anys trenta del segle XX): “Una dona sap lo que significa tenir un fill. Els nou mesos en relació amb el xiquet, dins de la mare, abans de nàixer, es recorden tota la vida. Per això, moltes dones no volem la guerra”.

Tot seguit, alguns demanen a la dona:

“-Qui ets tu, que tan valentament has lluitat al nostre costat, tot i ésser forastera? -cridaren alguns.

-Sóc dels vostres, sóc catalana.

-Quin és el teu nom, valerosa dona?

-Agustina.

Els ànims s’anaren calmant, a poc a poc, gràcies a les paraules d’aquella dona que demostrava valentia i honradesa, tot fent honor al tarannà de la gent de les Garrigues” (p. 393).

Aquestes paraules enllacen amb molts comentaris relacionats amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren fortes i, en alguns casos, que feien de cap de grup.

Un poc després, els vells addueixen als jóvens “nosaltres us hem volgut contar el que hem sentit explicar d’ella, aquí, a la nostra terra” (p. 393), unes paraules en nexe amb l’educació matriarcal (de generació en generació, molt per mitjà d’escoltar i, igualment, sovint, de mares i d’àvies a fills i a nets i, òbviament, a persones més jóvens d’edat).

Afegirem que els vells els comenten que en Fulleda (la població on ells estan) vivia un pagés (el pare d’Agustina) que feu via cap a Barcelona i que ell i la dona amb qui es casà, com a parella, “era molt treballadora, forta, honesta i independent. Els seus amics eren la gent del poble. Tothom els tenia en gran estima. (…) eren gent d’aquest poble, Fulleda” (p. 393).

Finalment, els vells confirmen als jóvens que Agustina fou engendrada en les Garrigues (p. 394) i que “així ens ho han explicat, així ens ho diu la tradició, la llegenda, i nosaltres ho expliquem -feren els vells, tot retirant-se endins de les cases respectives, car el sol ja baixava i la tarda començava a fresquejar” (p. 394).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que lideren sexualment, lliures, bondadoses i molt obertes

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La bruixa Mamaxó”. U dels qui repartien el correu per Lleida i per diferents pobles de la contrada, un dia “va veure, per primera i única vegada, ‘el ball de les bruixes’. (…).

Hi havia al poble una noia molt bonica, (…) vivia als afores del poble, en una cova (…); el seu nom era Mamaxó” (p. 165). I, malgrat que ningú no se li acostava perquè deien que es reunia amb bruixes, “La noia tenia un gat a la cova, que era pràcticament la seva única companyia i, on ella anava, el gat la seguia” (p. 165). Dos trets que tenen a veure amb lo que podríem dir “llibertat en la comunitat [matriarcal] “. Recordem que els gats són animals que van prou per lliure, encara, a vegades, se’ls puga veure junts. Així, copsem una dona que està vinculada amb una cova (el lloc on es gesta el nen del demà) i, a banda, que l’home (el gat) la segueix, com en el refrany “On va la corda, va el poal”. 

En línia amb el refrany, resulta prou significatiu l’ús del verb “anar”, bé en el relat, bé en la dita i, d’aquesta manera, permet trobar una associació entre l’aforisme i el matriarcalisme: la dona té la darrera paraula.

Però un dia, un jove del poble la veu “avançant amb el seu caminar jove i encisador i no pogué estar-se de dir:

-Aquest no és el caminar d’una bruixa. (…) la Mamaxó és jove i té un caminar dolç. M’aproparé a parlar-li” (p. 165).

Un poc després, es veuen i, quan ell li diu que està molt atrafegada, la dona, amb personalitat, li contesta:

“-Qui ets tu que et poses en el meu camí?” (p. 166).

Mamaxó li addueix que s’ho pense bé, malgrat que, com veiem més avant, “si és cert que tenia poder de bruixeria, també és cert que mai no el va usar per fer mal a algú” (p. 166). O siga, el relat transmet el missatge que, encara que les persones podem fer el bé i podem fer el mal, sempre podem optar per viure i respondre als altres amb la part positiva, sense tractar de derruir les vides d’altri.

A més, en línia amb la sexualitat matriarcal, la dona és qui fa passar unes proves al jove: “La parella s’estimava, però ella, abans de casar-se, va voler fer una sèrie de proves al noi (…) i, a poc a poc, aquest semblà anar-se refredant (…), fins al punt que tornà amb els amics, deixant quasi de banda la Mamaxó” (p. 166). Ara bé, “a ella, no se li apagava el foc” (p. 166), continuava viva. Per consegüent, veiem que la dona, en lo eròtic, és qui aporta vida a l’altre (ací, a un home), més que en el sentit contrari.

Un altre dia, la jove Mamaxó, des de l’entrada de la cova, veu com passava un grup de gent i que, “entre ells, hi anava el seu estimat” (p. 166), un poc abans d’acabar l’any.

Aleshores, ella diu “Aquesta nit duré a terme el que he decidit i ja està. Quan tornin pel camí, ho faré!” (p. 166) i ell, a poc a poc, s’acosta vers el lloc d’on eixia un gemec i, de darrere d’unes oliveres estant, “ho pogué reconèixer, a la llum de la lluna” (p. 166): era la Mamaxó. Per consegüent, com en altres narracions, parlant en térmens militars, l’home està en la rereguarda, mentres que la dona ho fa al front i, igualment, amb els vents al seu favor (la llum en la nit, un tret matriarcal) i més alliberada: “Despentinada, es contorsionava com si dansés, estirant mans i cabells vers l’aire.

En aquestes, sentí les petjades d’un grup nombrós de gent. A mesura que s’atansaven, pogué reconèixer els joves del poble, els quals, (…) avançaren amb pas trèmul i apinyats” (p. 167). Tornem a captar, en aquest passatge, que la dona, a més de llibertat, frueix d’una espenta que no té l’home, detall que podem enllaçar amb refranys i, per descomptat, amb comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920 respecte als marits.

De colp, la Mamaxó digué ben fort:

“-Bruixa sóc, t’he estimat i cap mal no t’he donat; però, sense el teu amor, desapareixeré i sempre cabra seré -i, a l’instant, es convertí en cabra” (p. 167). En altres paraules, les dones trien en lo sexual i hi tenen la darrera paraula.

Finalment, afegirem que “Els joves, en adonar-se del fet, intentaren encerclar-la, però fou impossible, car es feia fonedissa una vegada i una altra, fins que, per fi, desaparegué” (p. 167)… perquè ells no l’agafaren. En relats com aquest, resulta interessant llegir les paraules que figuren en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mari Carmen Basterretxea, quant a les bruixes (pp. 103-105) i al seu vincle amb el model de vida matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones atrevides, eixerides, generoses i molt obertes

Continuant amb la rondalla “La vall d’Omar”, plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, el pare de la jove musulmana envià “una esquadra de soldats moros a cercar-los, no van trigar a localitzar el lloc on s’havien refugiat” (p. 140) i, “en veure el noi, li dispararen una fletxa. Però també, en aquell instant, la noia s’adonà del fet i s’interposà entre el seu estimat i la fletxa enviada” (p. 140) i la xicota cau a terra, des d’on, com a noble, deia als soldats de son pare:
“-Detureu-vos, no li féu res” (p. 140). I així ho fan (per tant, la dona té la darrera paraula) i, a banda, tampoc no la maten, detall que reflecteix que la dona està ben apreciada. De fet, el pare, en veure la jove, comprengué l’amor “que devia haver-hi entre els dos” (p. 140), ordena que la guaresquen i, tot seguit, perdona el noi.

Finalment, “Diu la tradició que la noia es guarí i que, a partir d’aquell moment, nasqué una forta amistat entre les dues famílies” (p. 141) i, així, bones relacions entre cristians i musulmans.

En la rondalla que ve a continuació, “La salvadora del castell”, també en el mateix llibre, es conta que, en un castell de Sant Oïsme que, segons la tradició, es salvà de l’enderrocament ordenat per Felip V en el segle XVIII, hi havia una jove senyora que era valenta.

Així, quan la tropa forana es presentà en el castell, “va sortir a rebre’ls la noble dama, ben abillada amb les millors robes. (…) La mestressa havia estat avisada a temps (…) i havia preparat un pla de salvament, ajudada per la seva gent d’armes (…) i, ara, en la recepció, semblaven servents” (p. 141). Com veiem, apareix la dona, associada a la noblesa, i, igualment, a la figura de la mestressa, com una autoritat eixerida que compta amb els altres, que els organitza i que els dirigeix de manera molt oberta.

La senyora convida els forasters a acompanyar-la en el dinar que els havia preparat” (p. 141). A més, copsem la sexualitat matriarcal, la qual no va en línia amb la figura del capità dels que venien de fora: “el seu capità va pensar, conqueridor de joves com era, que havia estat ell, amb la seva figura, qui havia causat l’impacte a la jove vídua i va respondre afirmativament al convit, pensant que, després (…), podia acabar amb la dama a l’alcova” (p. 141), és a dir, en una cambra petita per a dormir.

Per això, al capdavall, el capitost “li oferí la possibilitat d’emportar-se del castell tots els mobles que volgués, que ell, generós com era, li deixava treure, encara que seria bo que ella ho agraís d’alguna manera (i, en aquest punt, mirà en direcció a l’alcova)” (p. 141).

Aleshores, “va sorgir a flor de llavi la valentia que la dona catalana té arrelada al cor i li contestà:

-Sou al meu castell i jo en sóc la senyora, la que dono les ordres. Us he tractat com a hostes, a vós i als qui us acompanyen. (…) Marxeu, aneu ben lluny d’ací, que no vull que la meva gent faci com si de la matança dels porcs es tractés. Vinga, fora!, i no torneu mai més per aquesta terra, ni en aquest castell (…), que voleu trencar les llibertats del nostre poble. Fora, fora!” (p. 142).

Al moment, “El capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove vídua, senyora del castell, que, a pesar de la seva joventut, demostrà l’energia i la noblesa de la dona catalana” (p. 142). Com podem veure, el fet que una dona siga qui porte el castell (com qui ho fa en una casa o, per exemple, en una associació) està ben considerat i no es desaprova. A més, captem que es considera positiu la noblesa.

Finalment, copsem que “fou d’aquesta manera que el castell escapà del càstig de l’enderroc i ella entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell de la baronia de Sant Oïsme” (p. 142).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.