Arxiu d'etiquetes: col·laboració

La dona porta els pantalons i molt oberta

 

El 1r de setembre del 2021, posí en el meu mur una foto treta del número 35 de la revista catalana “El Portarró” (https://issuu.com/pnaiguestortes/docs/el_portarro_35) on, en la secció “L’entrevista”, es pot llegir que la comarca del Pallars, “Malgrat aquesta aparença era una societat matriarcal” (p. 52). I, al moment, diferents persones escrigueren comentaris relatius a aquest fet, i que plasmem tot seguit: “No només al Pallars. La meva família és de Moià[1], i tant a casa meva com d’altres, estava clar que no eren nuclis patriarcals. Tot girava al voltant de l’àvia o mare, que era la qui manava”. Al moment, li responguí “I, en el cas dels meus pares, ma mare té la darrera paraula, així com sa mare (la meua àvia materna) ho feia respecte a son pare (el meu avi matern)” i Àngel Blanch afig que “A casa meva, també: l’última paraula la tenia ma mare. A casa ma mare, a Moià, l’àvia Maria duia els pantalons. Admiro aquestes dones, però fortes i valentes”. Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), després de llegir els comentaris esmentats, em preguntà “Lluís Barberà. I a quina casa no????”  i li contestí “Tu, Àngel, jo i moltes persones sabem i assumim que això és cert. Molts comentaris vostres i, moltes vegades, informació treta d’Internet, van en eixa línia.

La teua dona, ¿és catalana de naixement? I, si és així, ¿podries escriure’m sobre lo que toquem ací? ¿I altres vivències en eixa línia i que tu coneixes (sempre, de parelles catalanoparlants)?”. La resposta de Ricard Jové, interessant, és “Sí és catalana de naixement, de pare i mare. El seu avi, de Vilanova i la Geltrú; la seva àvia, de Xàtiva. La seva mare, catalana, nascuda, diguem que per casualitat, a València capital i, a partir dels 4 anys, a Barcelona”.

A més, Àngel Blanch Picanyol, en un altre moment del dia, addueix que “Per part de mare, quasi tothom era de pagès. Quan anàvem a visitar algun parent, a pagès, o a una altra casa, encara que no fossin parent, qui sortia a rebre’t, era la dona, la mestressa, la qui manava”. I, immediatament, li comentí que, “Quan venen els meus pares a visitar-me, la gran majoria de les vegades, qui n’entra primer… és ma mare” i ell respon: “Ep! Això sempre!”. Aquest comentari d’Àngel Blanch em feu veure lo que jo ja associava amb aquest detall vinculat amb el matriarcalisme, com ho havia comentat a ma mare. I, a banda, Àngel Blanch, també escrigué “I, a pagès, si bé l’home se’n cuidava del bestiar gran i els camps grans, i els beneficis eren per la família, per la casa,… la dona se’n cuidava del bestiar petit (conills, gallines,…), i els beneficis eren pel que ella considerés, i no havia de passar comptes al marit”, comentari que considerí “Molt interessant” i a què ell afegí “És que ho havia vist infinitat de vegades a casa ma mare, i a casa d’altres parents, a Moià, a Collsuspina, a Prats de Lluçanès, a Navàs…”.

Uns altres comentaris en relació amb les línies sobre el Pallars, són “A casa dels meus pares, a Lleida, la meva mare sempre deia ‘Ell, potser és l’amo, però jo sóc la mestressa”, això és, “la senyora ama” (en el País Valencià) i, com ara, “la madona” (en les Illes Balears), “A ma casa, a Rafelcofer[2], i a la majoria de les cases del poble, la mare portava la casa, economia, educació, intendència… Mon pare sols portava el sou a casa.

Ma mare, moltes vegades, per no dir-nos un ‘no’ rotund, deia ‘Pregunta-li-ho, a ton pare’, però, mon pare sabia que havia de dir que ‘no’ perquè ma mare així ho decidia” (Pura Escriva Eleneta), “Jo sóc del Baix Llobregat i, a casa, sempre hem sigut dones i hem tirat endavant pràcticament tot. La meva mare sempre deia ‘Si falta un home, tot va endavant; si falta una dona, la casa va avall’(Angels Salvador), “Em fa riure. Penso que, a la majoria de cases, és així” (Carme L. Grau).

En línia amb aquests comentaris en relació amb les paraules sobre el Pallars, però en un missatge que m’envià Jesús Banyuls Garcia el 2 de setembre del 2021, l’amic em preguntà “Què et sembla aquesta expressió: ‘CASA DE XICS, CASA DE RICS’. Clar, la sé dels anys cinquanta i anterior, quan els xics portaven el jornal a casa. La xica quedava reclosa a les labors casolanes. Ja diràs la teua opinió. Gràcies”. Immediatament, li comentí que “La casa de dones és la rica, perquè gestionen molt bé.

Es plasma en més d’una rondalla i en algunes arreplegades per Ximo Caturla”. I ell, tot seguit, em respongué “Sí. Està demostrat que, la casa, l’administra la dona. Ja ho sentia en comentaris de persones majors que comentàvem que la dona que sabia administrar casa era molt: es notava de la que no era tan eficient. Aquests comentaris els tinc molt gravats en la memòria.

Els meus pares tenien una botiga d’alimentació i es feien eixe tipus de comentaris. Gràcies”.

Un poc després, li passí el post vinculat amb la dona en el Pallars i acompanyat de lo que havien plasmat les persones que opinaren sobre el tema. Com a detall, el 3 de setembre, cerquí en Internet la dita “Casa de xics, casa de rics”  i, en la web “El Refranyer”, trobí un refrany tocant el tema, però de línia matriarcal: “A la casa que Déu els vol rics, dóna primer les xiques que els xics” , acompanyat de l’explicació “Les dones solen preferir xiqueta, per afinitat de caràcters i perquè el dia de demà li resultarà més útil que un xiquet”. Per tant, fins i tot, a nivell popular, Déu tria abans una xiqueta que un xiquet… Són moltes les persones que, no sols han comentat que consideren millor que siga la dona qui porte la gestió i qui comane la casa, la família, etc. (i no, en el cas dels hòmens, per ser un manta, un malfaener), sinó perquè, com comentava Pere Riutort (1935) sobre son pare, el 19 de juny del 2021, i sobre la seua dona (la mare de Pere Riutort), sabia més que ell, el marit (detall que apareix en moltes rondalles): “En efecte, [la meua dona] sap mes que jo”. Cal dir que els dos feien molt bona pasta.

En eixe sentit, si bé hi ha qui pot considerar que la dona continua discriminada en el treball,… com escriguí a Jesús Banyuls, en el meu mur, el 3 de setembre del 2021, “Llegint comentaris en Facebook, en blogs, en web, per correu electrònic, etc., aplegues a la conclusió que el franquisme retallà moltes llibertats a les dones, qui, trenta anys arrere o menys, eren les que movien la casa, l’economia, les que triaven, etc.”.

De fet, en la rondalla mallorquina “Es port de sa cibolla blanca”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, un pare decideix que siga el fill, En Robert, qui continue la seua empresa (“navega tu, que ets jove. Una cosa et comana: que no tocs mai en es port de sa cibolla blanca, perquè s’hi campen malament”, p. 101). La mare li diu “Ten aquesta de mi: sempre i onsevulla sies, fes el bé i no miris a qui; que qui bé fa, bé trobarà”, p. 101). I el fill, entre no complicar-se la vida o triar per lo social, es decanta per lo que li ha dit sa mare. I això li permet fer via, anar cap al demà i, de pas, alliberar, per compassió, una dona que era esclava i a qui tracta i considera bé des del primer moment:
“Es casen, s’embarquen i es mariners feren ullots ferms, com veieren aquella al·lota que s’entregava amb so patró i que era tan garrida i ben carada.

-És sa meua dona –els diu En Robert, Respecteu-la per tal.

-Vol dir que vos sou casat? –diuen es mariners, badant uns ulls com uns salers.

-Si fa –diu En Robert-.Que no trobau que he tengut bon gust?” (p. 111). I, un poc després, llegim:

“Filleta –diu En Robert a sa dona-, ara tu ens has de dir es regnat de ton pare a on devers ens cau” (p. 111).

Robert, a tothora estarà de part d’ella i, com que hi havia uns nobles que no podien acceptar que un home que no pertanyia a la noblesa, com era En Robert, es casàs amb la princesa, posen en perill En Robert i, de rebot, la seua dona. Però, com en moltes rondalles, un home tornarà un favor a En Robert i això permetrà que En Robert puga anar a la cort, amb la intenció de reviscolar la filla del rei i, a més, cantar les veritats[3] (fins i tot, amb una guitarra)  i “Sa seua filla[4] i En Robert contaren tot lo que els havia passat.

(…) A aquells nobles que havien comès es crim, perquè el confessaren i el ploraven (…), els perdonaren la vida, però no els deixaren anar pus pel mig.

(…) El rei donà sa corona a sa seua filla i a En Robert, que foren uns reis de primera, i varen viure anys” (p. 120). Observem que, en aquesta rondalla, es cita, en primer lloc, la dona (el rei la fa reina, hereua) i En Robert la complementa, però és ella qui diu lo que cal fer i es fa lo que vol la dona.

Per tant, en un règim polític amb aquesta línia, la dona no hauria estat discriminada del treball ni en moltíssims camps en què ho ha estat. Les rondalles així ho plasmen. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Moianès.

[2] Població valenciana de la comarca de la Safor.

[3] En Robert diu les veritats mentres toca la guitarra.

[4] La filla del rei.

El fill del rei, molt obert i salvat per la dona

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home és “L’hereu de la corona”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VI. En ella, des de molt prompte, una fada diu al rei que “aquest infant serà tan afectat de comandar, que no estarà a pler fins que Vossa Reial Majestat li haurà donada la corona” (p. 78).

Un poc després, el rei tractarà de posar-ho difícil al fill, a qui veu com un competidor. Ara bé, el príncep, immediatament, troba que “Tres fades afinen aquell infantó, l’apleguen, i el posen a mamar a una lloba dins aquell mateix barranc.

Com tengué desset anys, ses fades li diuen:

-Vés a tal camí, i passarà ton pare i li diràs: mans, mon pare, jo som l’hereu de la corona(p. 78).

El rei, al moment, li diu que el jove li ha de portar la llet de groviera. I, el príncep, com al llarg de quasi tota la rondalla, recorre a les fades. Les fades li comenten què ha de fer en cada moment: “Jas aquest cavall, caminaràs tres dies, trobaràs un castell, no t’hi aturis” (p. 79), I, com que ell segueix les directrius que li donen, i, a més, amb molta espenta i amb rapidesa, ho aconsegueix amb molta facilitat.

Així, podem llegir “El fill del rei arriba a ses fades, que li diuen:

-Ves-te’n a aquell mateix camí, passarà el rei i li diràs: Mans, mon pare; jo som l’hereu de la corona. I vet ací la llet de groviera.

S’al·lot se n’hi va; passa el rei, li fa aquella escomesa, i, com el rei el sent, li diu:

-Però no tens les tres taronges d’arenal.

Se’n va s’al·lot a ses fades, les ho conta i li diuen:

-Torna a prendre es cavall; camina caminaràs tres dies, trobaràs un jardí, no t’hi aturis.

(…) S’al·lot ho feu així” (p. 80).

Per tant, veiem reflectit que la dona salva l’home, en aquest cas, les tres fades aplanen el camí al príncep i que ell accepta lo que li comenten i fa lo que elles consideren millor.

De nou, el rei li demana més: que el fill li porte la Bella Astresa del món, que és una jove. I, ací, tot i que, primerament, les fades no sabien què fer, que l’hereu els demana cap a on ha de prendre, elles tres, sense pensar-s’ho dues vegades, “agafen una grapada de pols, l’amollen a l’aire i per allà on la se’n du es vent fan prendre es fill del rei amb un cavall (…) i li diuen:

En haver de menester res, diràs: Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que surta tal cosa; i lo que demanaràs, et sortirà” (p. 81). Novament, veiem que es fa lo que vol la dona, que la dona salva l’home i una frase que em cridà l’atenció i que relacione amb el matriarcalisme: “que la mia mare m’ha comanat” (p. 81), la qual apareix en distints moments de la rondalla.

Al moment, apareix un gegant i, posteriorment, dos més. I, com que el fill del rei és molt obert i molt col·laborador amb ells, els gegants li ho posaran molt fàcil des del primer instant i, òbviament, seguint les indicacions de les fades (“es fa lo que vol la dona”, que deia el meu avi matern). I li faran costat de manera que ell podrà superar les proves que li posarà un senyor, el qual té una jove de dèsset anys en un castell.  Igualment, el fill del monarca actua amb molta espenta, encoratjat i, a banda, agraint els gegants. Per això, “A la fi, es fill del rei diu:

-Senyor, pactes són pactes. Som sortit bé de ses tres proves; per lo mateix, ara vos pertoca mostrar-me sa vostra filla.

No hi hagué més remei: la hi hagué de mostrar” (p. 90).

Un poc després, el fill i la filla, la Bella Astresa del món, restaren enamorats, cada u de l’altre. I I apleguen les fades i, com un senyal més de matriarcalisme, podem llegir que “Anau tot dret a cal rei, i li diràs (…) vet ací la Bella Astresa del món(p. 91), i, així, les tres fades salven el fill hereu i ell segueix les directrius que li indiquen.

Finalment, el rei, diu al fill: “Fill meu, massa que la t’has guanyada, a sa corona.

A l’acte, la se lleva de dalt es cap i la posa as cap des seu fill, que aquell mateix dia es casà amb la Bella Astresa del món(p. 92).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.

Llibertat, esperit emprenedor i molta creativitat, trets matriarcals

 

En el llibre Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha una rondalla en línia amb el matriarcalisme, “Els animals fan fortuna”, ja que uns animals (un ase, un gat, un gos i un gall) a què els seus amos consideren vells i que cal sacrificar-los, accepten la iniciativa del primer, d’un ase, “que era un ase assenyat i discret” (p. 75), i, a més, “decidiren que, amb uns amos que no eren de fiar, no podien tornar cadascú a sa casa” (p, 78).

I, encara que el gos els preguntàs què farien si no tornaven a casa (recordem que el gos és un animal que sol simbolitzar la fidelitat a l’amo), “el gall, tal com és el seu costum en les hores matinals, prengué la paraula i (…) el seu discurs fou brillant” (p. 78). Direm que, el gall, a més, ací vinculat amb les primeres hores del matí, ho està també amb la primavera, l’estació associada als xiquets, al renaixement de la vida i a la iniciativa. Per això, a continuació, com qui va cap al demà, molt creatiu i amb esperit emprenedor i tot, diu el gall: “’Per a viure, no necessita ningú un amo[1]. A mi m’ha agradat sempre la música. Com que som amics, bona gent i hem fet fortuna, ens podem comprar instruments, formar una banda de música, guanyar-nos el jornal tocant i acabar la vida junts’” (p. 78).

Continuant amb aquesta rondalla, va en consonància amb unes paraules que escriu Jaume Vicens Vives, en la seua obra “Notícia de Catalunya”, quan parla d’una actitud “cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51) i que “Naveguem malament amb idees generals i conceptes abstractes” (p. 51), com és el cas dels pobles matriarcals: són de viure i d’actuar, en aquesta rondalla, amb molta creativitat.

I “la idea del gall agradà a tots. I se n’anaren a una casa de música” (p. 79). El gall, que fa de cap de colla, així com el capdavanter ho fa d’un grup, i, per tant, n’és el director d’orquestra (mai millor dit, si més no, en el sentit simbòlic), “els mirava.

-I tu no vols res? –li preguntà el gos.

-Ah, a mi m’agrada cantar.

Però es veu que s’ho pensà millor i afegí:

-Com que qui canta té les mans lliures[2], compreu una  guitarra per a mi.

I, equipats ja cadascú amb el seu instrument, els quatre amics, amb bon ànim i de millor humor, se n’anaren pel món a fer música i tractar de ser feliços junts” (p. 79).

En aquest conte, de rebot, es plasma un tret matriarcal interessant: cap dels quatre amics s’havia proposat (ni havia presentat als altres) cap idea amb la intenció de fer una revolta contra els anteriors amos (¡ni tan sols nomésen contra d’u!): el passat és passat (i l’accepten com fou) i, ara, lo que consideren que val és anar cap al demà i, per descomptat, amb l’esperit juvenil i amb els aires renovadors i amb l’obertura que apareix en el text.

I més encara: els pobles matriarcals no menyspreen les persones velles, àdhuc, quan són molt creatives i emprenedores, ja que es considera que són les principals portadores de la saviesa que ha passat de generació en generació i, en eixe sentit, sobretot, mitjançant les àvies (o padrines) i les mares.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el tema del matriarcalisme i en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Extern, més enllà de cada u de nosaltres.

[2] Un altre símbol: les mans lliures, la llibertat.

La pedagogia matriarcal i la superació, en les rondalles

 

En relació amb rondalles que reflecteixen la pedagogia matriarcal, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha un conte, “El gegant geperut”, que ho plasma molt bé. En aquesta rondalla de l’Horta de València, hi ha un xiquet, Tomasset, fill de gegants, qui, des de molt petit, no vol créixer i que, a canvi, prefereix fer-ho en anys, però geperut. Els seus pares veuen que, des de molt xiquet, “Ell començà a parlar amb un discurs molt coherent” (p. 90) com també que Tomasset té molta iniciativa: “ell, a quatre grapes unes vegades i, d’altres, al passet menut dels infants, se n’anava pel seu compte sense deixar que els pares l’agafaren pel braç” (p. 90).

Igualment, a Tomasset, “El mestre i sos pares, cada dia més preocupats, li predicaven: ‘Tu eres un gegant i els gegants han de ser grans i forts. Veges què podràs fer tu arrupit, caminant a trompades o arrossegant-te per terra com un cuc” (p. 92). Fins i tot, quan ja havia fet vint-i-un anys, seguia negant-se a créixer (p. 92). Sobre aquesta xifra, direm que, durant molt de temps, estigué associada a l’inici del servici militar en l’Estat espanyol, en què, algunes persones,  consideraven que la formació militar ajudava a ser hòmens de profit. De totes maneres, el 9 de juny del 2021, durant una segona lectura d’aquest passatge, considerí que és als vint-i-un anys quan, més o menys, es considera que el cos d’un jove ha crescut al màxim. En qualsevol cas, a eixa edat, Tomasset copsa que, un xiquet, un poc abans de Nadal (un moment de l’any que, simbòlicament, està associat a la mort, a la vellesa i també a la renovació de la vida, com ara, la festa de Nadal, quan ja ha passat el dia més curt en llum, en l’hemisferi nord de la Terra, i al xiquet que naix com també a la sembra), vol agafar uns dàtils que hi ha en una palmera.

I, des d’eixe moment, Tomasset farà un canvi considerable: vol ajudar el xiquet. I, per tant, és menester crear-hi un vincle. El xiquet estava a punt d’agafar uns dàtils, però, si ho feia, bé amb una mà, bé amb l’altra, cauria. I moltes persones no sabien com auxiliar el nen. Igualment, Tomasset entra en acció i adopta una decisió que marcarà el seu futur: vol créixer, cap a dalt, i conéixer lo que l’envolta, la vida, relacionar-se amb els altres i amb lo que passa en el seu ambient més pròxim, en el poble i en el món.

Per això, “Tomasset es digué: ‘He d’intentar-ho’. I, amb totes les dificultats que suposava per a ell desplaçar-se, s’acostà a la palmera. Amb molta dificultat, estirà el cap i els braços amunt, però, com que no havia volgut créixer, hi feia curt fent puntetes i tot. Els presents el miraven. Ell recordà de sobte que s’havia rebordonit per decisió pròpia. Per primera vegada en la vida, se sentí ridícul. I, maleint aquella por que l’havia dominat, es digué que havia arribat el moment de trencar amb un passat mediocre[1], de créixer i, aferrant-se a la soca, començà a (…) desfer els plecs i els embolics del seu cos” (p. 93).

I ell, encoratjat i amb molta espenta, “seguí redreçant-se amb voluntat ferma d’arribar alt” (p. 93). I ací és quan es plasmen trets que ens han portat a vincular aquest conte amb la pedagogia matriarcal, ja que es valora positivament la voluntat, en lloc de menysprear qui vol millorar, fins i tot, pel bé dels altres: “Tomasset creixia enmig de la plaça i a la vista de tots aquells que, admirats i sorpresos, aplaudien i cridaven ‘valent!’ i ‘amunt!” sense parar. Mentrestant, (…) ell (…) s’enlairava amb els braços en alt i, sorprés ell mateix, de veure’s tan alt i no marejar-se ni sentir por, seguia estirant-se i creixent a poc a poc, perquè no era prou gran encara per a arribar dalt. ‘Au, valent, que ja falta poc!’, cridà un home, i ho féu” (p. 94). Veiem, per tant, una pedagogia que encoratja l’aprenent, indistintament de l’edat que tinga, no sols quan és un xiquet.

Immediatament, passem a un passatge en què el xiquet podria caure, i és ací quan Tomasset, “que l’havia vist caure també, pegà una darrera estirada, els vestits acabaren d’esclafir i ell, alliberat finalment d’aquelles traves i de les corbes del seu cos, empomà la criatura quan encara era dalt” (p. 94). Aquestes línies, des del primer moment, em recordaren el joc de volar un catxirulo, el meu joc preferit, quan actues per a que la il·lusió (el xiquet d’aquest conte) tinga vida.

El xiquet, com a compensació, “sentint-se aguantat i tan prop dels dàtils, estirà els bracets i se n’omplí les butxaques de pressa. Salvat i abastat l’objectiu de la seua escalada, es girà de cara al seu salvador i se li abraonà al coll” (p. 94). Un passatge no solament preciós, sinó que plasma una relació molt bona entre el xiquet i el jove Tomasset.

Un poc després, veiem que, Tomasset, “senyor del seu cos, se separà de la palmera , s’atreví a mirar a terra i no sentí por” (p. 94). I, tot seguit, són els pares qui veuen que és Tomasset, a qui “se’l veren davant gran i poderós com ells. ‘Però , si és el nostre Tomasset!’ s’exclamà la mare” (p. 94). Entre els dos pares, qui primer ho descobreix és la mare, fet que podríem relacionar amb el matriarcalisme. I, el pare, respon a ella: “’És ell de veritat! I que gran s’ha fet!’, corroborà el pare” (p. 94). A més, “Anaven a abraçar-lo, però ell portava encara la criatura al coll i son pare li digué: ‘Acaba la faena, fill, que les faenes no és bo deixar-les mai a mitges’. Tomasset acotà i el deixava a terra quan hi arribà la mare del xiquet, ‘Gràcies, Tomasset, has salvat el meu fill’” (p. 94). Per tant, els pares no sancionen mai Tomasset, ni el critiquen per com podia haver actuat durant molts anys, sinó que es centren en com és ara, com actua i valoren positivament, no sols la seua espenta, i que actue de manera oberta, sinó també el fet que col·labore amb el xiquet.

Però no és prou: Tomasset, “pensant que allò de ser tan gran no era tan dolent, s’acostà als pares, els mirà a la cara i se n’anaren ja els tres plegats quan, Tomasset, recordant el xiquet de la palmera, li cridà des de les altures dels gegants: ‘I tu, quan vulgues dàtils, m’ho dius, et!’.

‘Molt bé, fill!’, aprovà son pare. I els tres gegants, aclamats pel veïnat, i molt contents, se n’anaren xano-xano a fer vida de gegant” (pp. 94-95). O siga que, Tomasset aplega a un acord amb els seus pares, els fa costat i, a més, en relació amb el xiquet, Tomasset s’ofereix, al xiquet per a col·laborar junt amb ell, en un futur. Per tant, no solament s’ha obert, amb molta espenta i molt servicial, sinó, àdhuc, son pare aprova la disposició de Tomasset a la generositat.

Finalment, aquesta rondalla plasma que convé que cadascú, si bé siga sociable, es dedique, en bona mida, a fer la vida com més fàcil li resulte, en aquest cas, a fer-ne, de gegant.

Personalment, era la primera vegada que llegia una rondalla d’aquesta línia i en què els pares encoratjassen tant l’evolució dels fills (en aquest cas, Tomasset) com la seua obertura, motiu pel qual considerí que calia incloure-la en el punt referent a la pedagogia matriarcal, ja que, a més, veiem que la formació, l’encoratjament, l’espenta, etc., han sorgit de Tomasset (el fill) i acompanyat de la participació i de l’impuls dels habitants del poble i dels fills, fins i tot, amb un pare que actua de manera molt oberta, com també ho fa la mare. 

Agraesc els comentaris de ma mare, en relació amb aquesta rondalla, i la manera d’ensenyar i d’encoratjar de persones vinculades a la pedagogia i que ho han fet de manera matriarcal: com ara, Pere Riutort Mestre (Petra, 1935), com també un amic que, entre altres coses, és psicòleg i ha fet de mestre, i com moltes persones que m’han exposat les seues vivències en relació amb el tema de la pedagogia matriarcal.

 

 

Nota: [1] Aquesta mediocritat no té a veure amb l’educació que havia rebut per part de sa mare, ni de son pare.