Una altra contarella en què copsem signes matriarcals, com ara, que la dona salva l’home (en aquest cas, a un pare i a un altre home) és “El ram de rosetes blanques”, compilada per Simona Gay i que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”.

Un home que tenia tres filles boniques se’n va a la fira i, en tornar, havia de portar roba de seda, sabates de vernís i, per a la petita, una flor.

“Ell, que va comprar les robes i va descuidar el ram.

Passant davant d’un hort, va veure un roser de rosetes blanques i va collir una rosa. Del roser, va sortir-ne una bèstia” (p. 489), qui li diu que, com que era la que més li agradava, un any després hauria de venir-hi amb la més xicoteta de les filles.

“Quan va fer l’any, ell, ja ben malalt, els ho va contar tot. La més petita va  voler partir per al salvar i, forta i morta, el va haver d’acompanyar” (p. 489), un senyal que la més joveneta era qui més estimava el pare i que ell, a diferència de les filles, apareix com un personatge feble, com en moltes narracions.

Com a mostra, el pare i la filla “Van arribar a l’hort, van trobar un bonic palau. La porta es va obrir sola. Ningú a dintre. Més lluny, trapen taula parada. Van oir una veu: ‘-Mengeu i beveu’(…).

Van seguir totes les cambres, tot d’allò més bell.

A la darrera, van oir:

-Aqueixa és la teva: dormiràs aquí.

-Filla: et manca pas res. Mes, ai,.. què faràs aquí?

-Deixeu-me, pare, partiu consolat.

Ell se’n va anar, la porta de fora es va tancar sola.

A ella, li va eixir una bèstia:

-Som jo el mestre. Viuràs amb jo” (p. 489).

Sobre les línies que hem posat adés, no descartem que representen el pas de la infantesa a la joventut i, entremig, ella, per un moment, ha de deslligar-se del pare i, ací, ho fa amb un personatge que, en algun seny, podria simbolitzar la saviesa (és un mestre).

Mentrestant, el tità “Se l’emmena a l’hort. Els fan música, mengen i beuen i va passar el temps” (p. 489) i, altrament, la petita entra en el món de la sexualitat ben acollida, festiva i unida a la fruïció de viure la vida. Això explica que, en un altre fragment, no sols reba informació sobre les seues germanes, sinó que “Sobre el llit, troba tots els presents per a la seva gent. A la porta, una carrossa.

A casa, tothom content de la veure” (p. 489).

En altres paraules: una jove tractada com una reina (en la fase anterior a ser la governadora del seu dia rere dia) i ben rebuda per la gent, estimada pel poble.

En casar-se la mitjana de les germanes (l’animaló ho reporta a la petita), ella la visita i “Torna a dir que arribaria tal dia.

Les germanes, geloses, la fan estar un dia de més” (p. 490).

Llavors, com en versions paregudes, “L’endemà va pas trobar la carrossa. Ella que, a peu, va córrer al palau. Tot fosc. De bèstia, enlloc. Per fi, la va trobar mig morta. Ella que l’abraça… i quina dissort!

-Ai, bèstia, jo que et deia que em volia pas casar amb tu, ara, de gran goig, amb tu, em casaria.

La bèstia es va moure, en va eixir un bonic minyó:

-Eri encantat fins que una minyona es volgués casar amb mi.

Es van casar” (p. 490).

El resultat és que la fidelitat a l’educador ha estat lo que ha adobat el pas final a la condició que la noia té de dona. Com hem vist, la minyona, fins i tot, en els moments més crítics del xicot, no l’ha deixat caure i, més encara, s’ha proposat salvar-lo. Ara bé, no és un alliberament unit a ànsies de passar a la història, ni de figurar ella com una heroïna.

Finalment, el fadrí amolla uns mots (junt amb un agraïment) que també hi ha en rondalles de la mateixa corda: ell necessitava una dona que el tragués del pou i ella ho ha complit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.