Arxiu d'etiquetes: Simona Gay (1898-1969)

Mestresses i dones que salven l’home i que emparen

General, , , , ,

Prosseguint amb la contarella “Conte del pebrer”, recollida en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, el fill petit del rei (en Romà) troba un pastor que li canvia el vestit de drap fi que portava el xicot per un mantell amb caputxa. Després, el jove “anà a tustar pels masos dient ‘Bon dia, l’amo o Bon dia, mestressa, ¿no els faltaria un pastre?’” (p. 472), o siga, un pastor.

Com que tothom veia que tenia la cara clara i les mans netes, pensaven que deixaria esgarriar les ovelles. Llavors, “Una dona el volgué ajudar:

-Vés més lluny, fent camí trobaràs tres cirers al davant d’un mas on cerquen un pastre: et podrien llogar.

 

Ell, que se n’hi va de pressa i la mestressa li va fer bon acolliment” (p. 472). Així, per una banda, hi ha la dona que fa valença en Romà i, per una altra, la figura de la senyora ama, qui acull el minyó.

Ara bé: “En aqueix mas, hi venia tot sovint la filla del senyor. (…) És que s’enyorava tota sola al castell, sense companyes. S’encertà que vingué aqueix dia i la masovera li contà com havia llogat un pastorellet (…), qui tenia la cara i les maneres d’un senyor verdader, hauria de tornar al vespre per al veure” (p. 472). En altres mots, la princesa (na Mancineta) també s’atansa als senzills, al poble (ací, representats per la masera i pel pastor).

Igualment, en veure’s els dos fadrins, s’observaven: “ell, de sa bellesa; ella, de la distinció de les seves maneres” (p. 472).

Més avant, hi ha uns passatges en què el fill del rei (acompanyat del ramat, i ell, al capdavant) s’acosta a una font i a un arbre (dos signes femenins) i la dona serà qui el salvarà, qui li donarà lo que ell ha de menester: “I les va deixar en una coma d’herba fresca. (…) A vora d’una font amagada sota l’arbreda, el pastoret va dir:

-Per la virtut (…), que sigui jo un cavaller vestit de plata amb un cavall ensellat de plata” (pp. 472-473): ell és cobert per un detall femení (la roba d’argent, una color obscura) i el cavall és fosc. Això li aplana el camí perquè ell guanye: “poc temps després, van veure arribar al castell un cavaller emplatiat (…), qui guanya el combat i desapareix com havia vingut” (p. 473).

En un fragment posterior de la rondalla, la jove Mancineta comença a pensar que eixe minyó (en Romà) li fa qüestions curioses.

Respecte de la masovera (na Caterineta), representa la mare intuïtiva i que encerta: “no sabia què pensar i, més es mirava el pastor nou, més entenia que no era pastor (…) li feia una vida de senyor perquè en tenia les maneres” (p. 473), és a dir, que la madona, a més, recompensava en Romà.

Cap al final del relat, el fill del rei tenia una ferida en el peu i la Caterineta capta que tortejava. Per això, demana al noi:

“-Senyor Romà: ens vol mostrar el seu peu?

Es veié descobert. La Mancineta ja corria per a fer venir un metge del castell. (…) I tots s’hi ajudaven. Quan fou curada la nafra, els agraí la pena que feia:

-I ara, la veritat, ja la sabeu… Sóc el cavaller del torneig” (p. 474). Una altra mostra en què la dona (ací, una mestressa i una noble jove) salven un home (el xicot).

Finalment, ell es posà genoll en terra i diu a la Mancineta: “Em faria plaer de veure el meu pare” (p. 474), ella li ho accepta i, a més, el pare hi va venir de pressa. El fill no s’havia mort.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb reis generosos, amb bona sensibilitat i pietosos

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre esmentat, i triada per la folklorista Simona Gay (1898-1969), és “La font d’Oli”. En primer lloc, direm que es capeix l’arquetip del rei i que ho fa en nexe amb els Pobles matriarcalistes. Així, en un país tot d’oliveres (u dels arbres més típics dels Pobles mediterranis), en els dies més escurçats de cap d’any, “entre les branques movedisses, alternaven les cobles i perlejava el riure del jovent, mentre queien, plic i ploc, els manats d’olives” (p. 467). El fet que, durant les tasques (en aquest cas, agrícoles) es cantàs, ha estat un element propi de les cultures de caire tel·lúric.

Nogensmenys, molt avançada la primavera, “El rei del país, qui vivia en un castell quitllat[1] en un roquetar, fou assabentat per fi de la misèria del poble i en tingué pietat. S’encertava que s’havia molt bé proveït d’oli l’any d’abans. La filarella de gerres encara plenes feia goig en el celler i en volgué fer aprofitar la gent. Manà al seu majordom de fer fer la crida: que rajaria una font d’oli on tots podrien pouar de franc una vegada, el dia vinent, de sol ixent a sol ponent.

Era pel juny, quan el dia es menja la nit de tot cap i, a l’alba, tot el poble era a l’espera (…) quina processó pel caminet que menava a la font d’un dia! Gerres i gerricons, olla i ferrada, perol o caldera, tot era bo a emplenar d’aquell oli de sabor enyorada” (p. 467).

Així, el monarca, en lloc de fruir només ell i els seus alts càrrecs o els qui viuen més pròxims i de manera contínua al sobirà, decideix compartir part de la seua riquesa que havia estat reservada per a altres moments i, de pas, els habitants del regne hi tenen accés. A banda, com que no és un escanyapobres, el detall esdevé u dels dies més llargs de l’any i, de rebot, no sols hi hauria més temps perquè els seus súbdits en poguessen arreplegar oli, sinó que més persones podrien endur-se’n. En resum, un home generós i amb bona sensibilitat.

A més, “Una pobra dona que s’havia aixecat quan llostrejava per a anar a fer llenya i que no havia sentit la crida del vespre, perquè vivia en una caseta molt retirada a prop del bosc, anà cap al tard a casa del forner a portar un feix de llenya i a cercar pa. Aquí només es parlava de l’anar i venir de la font d’oli. (…) La font rajava gota per gota quan hi parà la terrissa. Mentre vigilava el degotadís d’oli, passà el fill del rei. Encara jovenet, no tenia apresa la pietat del pobre i s’exclamà, rient i burlaner:

-Que us ha deixat enlluernada la posta del sol? Ha passat l’hora d’emplenar l’olla!” (pp. 467-468).

Per tant, hi ha una anciana, amb força, que, enjorn, fa faenes per a la casa i que, en caure el sol, torna al niu. Adduirem que, en aquesta narració, la vellesa i la pobresa van unides i que, com veurem més avant, la saviesa de la provecta i la seua vigor seran la compensació al fet de no haver pogut prendre més oli del que li era necessari.

Igualment, com en altres relats, es plasma que els majors han de ser ben tractats i que encara poden tenir capacitat de decisió i d’influència en els altres. Això fa que el minyó haja de superar unes quantes proves… en què les dones (unes fadrines) li indicaran què haurà de fer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Dret.

Bones administradores, hòmens líders i pares que eduquen

General, , , , ,

Una altra rondalla compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), i amb signes matriarcals, és “En Pipetis”, pareguda a la d’altres fonts. Així, hi ha un personatge bord (en Pipetis, qui, a banda de dedicar-se a la cacera, és ferrer). A més, Nostre Senyor i Sant Pere passegen pel món i “volgueren comprovar la bona voluntat” (p. 463) d’aquest caçaire. Com que el Mestre i el sant ja el coneixien, les portes del cel li les havien tancades: “Cada nit juga que jugaràs. El ferrer, per a pagar els deutes del joc, se n’havia fet les darreres lluïses guardades de temps per la mare en la mitja negra sota els llençols del cim de l’armari, les vinyes de la plana, la blanquetera i els ermots de la garriga. Un dia de pèrdua més gran, (…) s’havia venut l’ànima al dimoni, en canvi de pessetes” (p. 463).

O siga que el narrador indica que, així com en Pipetis feia juguesques, sa mare havia estat previsora, puix que havia alçat monedes, les havia desades en terreny femení (la color negra i la mitja com també en l’armari). Afegirem que l’armari, junt amb la roba, és u dels símbols que van units a la prosperitat. Mentrestant, ell havia perdut fins al punt que les terres eren ermes (no fructificaven).

Passa que en Pipetis (el ferrer) no escoltava Sant Pere, però, després de veure Nostre Senyor (qui li fa unes propostes que ell sí que acull), la cosa li anirà millor:

“Quan hagué passat la ribera, Nostre Senyor, amb veu dolça, va dir:

-Pipetis: no et donaré ni or, ni plata. Et faré els tres dons que desitjaràs.

No s’ho fa dir dues vegades, en Pipetis:

-Jo voldria que, amb la meua flauta, pogués fer ballar tot ço que voldria.

-Bé -respongué Nostre Senyor” (p. 463).

Per tant, com en altres relats vernacles, el caçaire es considera capacitat per a fer de líder i que molta gent el seguesca. Igualment, li demanarà un fusell i un sac (perquè hi fes entrar tot lo que li vingués a bé, p. 464).

Quant al paper de la flauta, apareix quan diu “per a fer ballar les minyonetes (…) aqueix ball dels ocells” (p. 464) i que “la flauta els feia rondinejar de valent; i el cop de fusell no mancava el peix més gros” (p. 464).

Altrament, el diable “no se’n podia avenir de veure que en Pipetis, de magrelenc i mal girbit que era, es feia a poc a poc més gras, tot un senyor amb bossa sempre plena” (p. 465) i, com que vida tan xalada ha de tenir fi, “Arribà l’hora de complir aquells mals tractes passats amb el dimoni” (p. 465).

En acabant, com en altres contalles, el ferrer guanya la mà al diable. Ara bé, no farà a Déu, ni a Sant Pere, perquè no l’acolliran en el cel; i, al capdavall, en Pipetis es mor.

Com a remitjó, un poc després d’haver estat narrada aquesta contarella, la folklorista ens comenta que, “Quan tenia uns cinc o sis anys, vaig sentir a casa la rondalla d’en Pipetis. La contava la Françoise  Soubrà, Roca, de casada, nascuda a Illa en 1870. (…). El pare d’ella, Pere Soubrà, l’hi havia ensenyat. Descabdellaven les rondalles en les vetllades passades junts amb els pastors, al mas de Bret” (p. 467).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritu de pas a la joventut i sobiranes tolerants i matriarcals

General, , , , , ,

Continuant amb la contarella “Un pobre home…”, en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, copsem que les germanes “Van tustar a la porta i n’eixí una geganta que no feia mala cara.

‘-Ens voleu donar recer per a la nit i treball per a demà?’ -diu la Finota. (…) ‘-Ens amagarem de nits i, quan l’amo serà a fora, treballarem” (p. 455).

Com a mostra del caràcter arriscat de les jovenetes, “L’endemà, a punta de dia, quan el gegant se n’anà per les seves, la geganta obrí el forn i les minyones es posaren al treball. L’Eulàlia se’n va a l’aigua; la Roberta, escombra; la Finota vol pastar” (p. 455).

Sobre aquest passatge, és curiós que la xica més petita encaixe amb el refrany “Ell s’ho pasta, ell s’ho cuina”, fet per la fa germana en cap de totes tres.

A més, en un paràgraf posterior, na Finota és qui “va trobar una clau i, al bell fons, un bagul que la clau obria. Veu a dintre una roba de sol, una roba de llum, una roba d’esteles i sabatetes endaurades tot just a la mida del seu peu petitet. La setmana d’abans, a casa seva, havia sentit una crida: que es faria al palau un ball al qual tot el jovent del país era convidat” (p. 456). Tocant a aquestes línies, la solució és en el fons (en la mare, en el bagul) i va adjunta a una ponderació simbòlica (sol i lluna; estels i sabates, això és, cel i terra) i, al capdavall, passa a lo tel·lúric (la vida terrenal que empiula amb el sobirà, qui dóna una oportunitat a tots els jóvens).

Després, un personatge femení i ancestral (la padrina i no, com ara, la Mare de Déu, la qual hauria substituït un personatge pagà) li farà costat, exerceix el seu paper de mare i és plasmat de manera positiva:

“-¡Padrina, padrina: ajudeu-me!

La padrina és ja rere la porta, mudada de dona vella, i li ensenya una bonica carrossa amb cavalls blancs. Li encomana:

-Cal eixir del ball abans que hagi acabat de tocar la mitja nit.

Ella abraça la padrina dient-li que ja pot ser confiada” (p. 456).

Tot seguit, com en altres relats, el príncep veu que la joveneta ha perdut la sabateta daurada. Aleshores, com que no hi podia entrar la sabateta a ningú, el cap d’estat opta per una idea, possiblement, a penes present en contalles d’aquest ram:

“-Doncs aniré jo amb vosaltres fora vila i passarem en totes les cases” (p. 457), o siga, el sobirà i els seus acompanyants.

Afegirem que, en aquesta narració, les filles no van acompanyades de cap personatge adult (ni de la mare, ni del pare) i, ben mirat, les dues germanes més grans no tenen enveja de la més xiqueta (na Filona). Així, el príncep diu que vinga i “Els vailets la van a cercar. En la sala, li amiden la sabateta, tot just feta pel seu peu petitet. Ella en mostra l’altra, la qual porta a la mà, i se la posa rient. La padrina ix (…) i , d’una paraula, la vesteix d’una roba que té totes les colors de l’arc de Sant Martí” (p. 457).

En nexe amb aquests darrers mots, l’acte de lo que podríem dir “coronació” (recordem que la corona és circular i, així, femenina) 1) és realitzat per una dona (la velleta), qui, a banda, 2) la muda (li fa valença) i 3) no consisteix en una cessió de poders, sinó que la provecta ha considerat que la jove ha de ser una sobirana tolerant (el detall de l’arc esmentat). Per consegüent, l’anciana posa la seua confiança en una regina… de caire matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Xiquetes que passen a l’adolescència, en grup i velles que les emparen

General, , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que hi ha en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), és “Un pobre home…”. Així, un pobre home es guanyava la vida com a llenyater i “Un dia, sense dir res, deixa la dona a casa amb els tres nens més petits i es va fer seguir les tres filles: l’Eulàlia, la Roberta i la Finota. Les va menar molt lluny, en una contrada que no coneixien, i les deixà en un alzinar” (p. 455) i ho fa amb el pa que hi havia en casa perquè, “així, no es moririen de gana el temps de s’espavilar per a trobar recer” (p. 455). Com podem veure, el narrador associa la dona amb la protecció cap als més febles (ací, els xiquets) i la fortalesa va lligada a les xiques, en qui el marit, encara que les deixa, confia que sabran valer-se per elles mateixes per a tirar avant. A més, les considera deixondides, preparades per a la vida.

Cal dir que, en aquest paràgraf, els personatges més menuts són masculins i que els que podríem dir més voluminosos i amb més anys són femenins, un detall que apareix en més d’una contalla de tradició catalana.

Més avant, les xiques veuen que el pare no fa acte de presència (potser perquè totes tres, d’alguna manera, entren en l’adolescència i perquè la més gran passa a la joventut) i, de fet, ell ja no figura més en el relat. Llavors, en un bosc espés, la germana més petita (na Finota), qui farà de capitana, “digué que calia al mig de la clariana fer un clot i que sembrés un aglà que li havia donat la seva padrina, en cas de necessitat.

Vet aquí que, de l’aglà, en surt a tot arreu un arbre que, amb un ruixat i, després, amb el sol calent de fi de tarda, es posa a créixer, talment que fou l’arbre més alt del bosc. Cal dir que la padrina era bruixota per a tenir tal aglà” (p. 455).

Per tant, com a resultat de l’eixart entre les xiques (la jovenesa) i l’àvia (la vellesa), entre l’aigua (necessària perquè puga arrelar un arbre en la terra i tenir vida) i el sol (el qual facilita que cresca la vegetació),… totes tres van amunt. Agregarem que, tot seguit, el relator fa una mena d’agraïment al paper de la velleta.

En acabant, la germana gran i la mitjana s’encamen al roure, però, altra vegada, la més xiqueta (na Finota) és qui adoba la situació: “La Finota, la més petita i la més eixerida, s’encama al roure, arriba al bell cim de l’alta branca i diu:

-Jo veig rama i cel i ocells i, allà, una claror.

-‘Doncs, anem-hi’ -diuen les germanes.

Tot caminant, van arribar on hi havia la claror.

 

Era el castell del gegant” (p. 455).

És per això que, per una banda, qui fa de líder (na Finota), exerceix de cap de colla i, altrament, les altres la reforcen i les accions són fetes conjuntament, motiu pel qual la gran i la mitjana responen com qui acull bé lo que ha exposat el més avançat i, ben mirat, accepten la figura del caporal. Aquests tractes són signes matriarcalistes junt amb el detall que, no per tenir més anys, el més gran dirigeix l’equip, sinó el més preparat i que, alhora, és més aprovat pel col·lectiu. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Filles grans que fan de mare i filles petites arriscades

General, , , , ,

No deixarem fora que, en nexe amb germanes que feien el paper de mare, és present en la rondalla “La més petita”, compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay (1898-1969). Així, “En una gran casa pagesa, vivien cinc filles amb el pare i amb la mare, totes cinc eixerides i boniques. La més gran complia els disset anys, quan la més petita en feia sis. La mare els acostumava al treball i eren dòcils i bones minyones.

Un dia arribà una lletra de les Amèriques, portant noves que un oncle de la mare s’havia mort i que ella havia d’anar a recollir l’heretatge. Un viatge tan llarg no espantava pas la dona, qui era molt decidida, mes li dolia deixar les filles i el marit. Acomiadant-se amb recança, encomanà a la més gran, qui era l’Esteveta, de menar la casa del millor que podria com ho tenia ensenyat; a la segona i a la mitjancera, Jerònima i Quimeta, de fer els llits i de fregar els plats; i, a les darreres, la Cristina i la Mancineta, de creure la més gran i de fer bondat” (p. 451). Com podem veure, la germana de més edat passa a un paper important, mentres que el del pare és secundari, fins al punt que ella és qui substitueix la marona (en lloc de fer-ho el marit) i, d’aquesta manera, n’Esteveta (amb disset anys) exerceix de directora i el càrrec no és cedit de mare a pare (tot i que l’home encara viu) i, per això, eixa mena de successió és via femenina, un tret matriarcalista.

Altrament, n’Esteveta, com a mare, el desenvolupa i, “Aviat, la més petita repotegà que l’Esteveta la feia anar al llit massa d’hora, com les gallines al joquiner. Una nit, al moment d’anar a dormir, s’enfadà d’allò més i eixí amb aqueix trencat:

-N’hi ha prou de ser la més petita i de sempre escoltar: ara vull ser la més gran.

-Sí que te’l vendria, el plat de llentilles -digué l’Esteveta; i li contà la història d’Esaú i de Jacob.

La nena escoltà com sabia escoltar una rondalla (…), mes no es desdigué de la seva cabòria:

-Vull ser la més gran: sóc jo qui manaré.

-És que has de saber que, per tenir els drets, segueixen els deures-respongué la Jerònima-. Et pertocaria de t’aixecar la primera i d’enllestir la feina.

-Això rai! -féu la nena resolta-, no em costa pas de matinejar” (p. 451).

Per tant, la primera de les germanes fa d’educadora, de transmissora de la cultura tradicional i recorre a un passatge bíblic de dos germans bessons.

Més avant, la més petita es deixondí i, “decidida com el vespre, saltà del llit” (p. 451) i lliga amb la marona (el vespre i, més encara, la nit, els moments de més foscor del dia).

Passa que, malgrat que la xiqueta no assoleix el seu objectiu, quan torna el pare i la veu, ell li demana:

 “-I, com et va, mestressa? (…) Jo que ho prenia de broma: ¿com t’ho has fet per t’aixecar tan dematí? Bé n’ets, d’espavilada! (…).

La nena (…) es recolzà en els braços del pare:

-Diguis: ¿tornarà aviat la mama? Pensi que esperaré un poc per ser la més gran, perquè, a ella, li faria pena quan tornarà, que no fossi la més petita…” (p. 452).

Per consegüent, la funció paternal apareix al capdavall del relat i ell no és qui marcarà què farà la filleta (na Mancineta), sinó que l’al·lota ja ha pres la seua decisió: amb el temps, la noieta portarà les regnes de sa vida. Això sí: caldrà esperar fins que siga com n’Esteveta (la germana gran, de dèsset anys i que ha fet de cap de colla, almenys, dels fills i, en bona mesura, de la casa, puix que l’ascendent a penes hi és).

Com a afegitó, el 31 de juliol del 2026, Montserratp ens escrivia aquests mots en Twitter sobre part dels temes del relat: «I esposes que fan de mares dels marits quan envelleixen».

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Música matriarcal del Rosselló del primer quart del segle XX

General, , , , , , ,

 

Música matriarcal en el llibre «Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969).

En aquesta obra, hi ha rondalles en què apareix el tema musical i, fins i tot, cançons. Així, en la contarella “El poder del cant”, comença dient que, “Al primer decenni del segle [ XX], Nofre era un sabater de bona anomenada. (…) Quan comença una cançó catalana del temps vell, la seva filla, que les té ben apreses, canta a mitja veu, fins que es despunti un cant tan clar que ni un passarell. (…) en Nofre, per als més joves, cantava ‘La Margarideta rega l’enfalga’ i una rondalla encadenada: ‘Vaig dir a la vella que me dongui coca’. L’Angelica era somniosa…” (pp. 444-445 i 447).

En un passatge de la plana 447, dues dones (la Caterineta i l’Esperança), ja d’edat, cullen olives i na Caterineta diu a n’Angelica:
“-(…) Canta, filla, que ja te seguirem. Per te donar cor, cantaré primer corrandes d’Illa i dels voltants:

‘A Illa, són les boniques, les nines de Sant Miquel;

a Bula, són les trempades, si son molt escampillades;

a Rodés, les salta-rocs han sentit el violí;

a Vinçà, les rovellades, totes s’han arramassades.

 

Les minyones de Corbera,

si ne van de cinc en cinc,

porten flocs a les sabates

per enganyar els fadrins’.

 

-Rebràs una pedregada d’olives, Caterineta: mira que n’hi ha una que ve de Corbera ací; i una de Vinçà.

-Ja ho sé que fan pler de mirar, prova que la corranda pot ser mentida -respon la cantaire-. Ara, Angelica, t’escoltem.

I, d’un oliu, s’aixeca la veu d’or:

‘Quan jo n’era petiteta,

en tenia molt, d’aimadors;

i ara, que sóc grandeta,

jo ne tinc fora que dos:

lo un és un fadrí sastre;

l’altre n’és un teixidor.

Me’n vaig a l’horta de mon pare,

jo ne culli un ram de flors.

Si doni les flors al sastre,

el teixidor serà fellós.

Ni sé com voleu que faci,

si tots dos em tenen l’amor’” (pp. 447-448).

 

Sobre aquesta composició, hi ha una nota (p. 448) que, per exemple, posa “Al mecanoscrit de 1962, la Mancineta cantava una altra cançó del mateix capítol: ‘De matinet, em vaig llevar… Rossinyol, bon rossinyol, quin consell me vols donar’”.

Tornant al camp de les oliveres, Simona Gay afig “I, sense esperar més, comença ‘El pardal’ que la colla canta d’una sola veu: ‘Voldríem oir Tot a vora de la mar prega la Caterineta. D’aquesta cançó encativadora, se’n destaca una estrofa:

‘Mariner se posa a cantar

cançons molt belles (bis)

i, amb el cant del mariner,

s’ha adormideta,

s’ha adormideta’” (p. 448).

 

Quant a aquesta cançó, al capdavall del relat, capim que la xicota (l’Angelica) és abraçada per una dona i que la jove salva l’home: “Entenia que val més una minyona fresca, honesta i valenta (…):

-T’has ben llestat la promesa, Jaume!

Ell explicà el miracle de la cançó que l’havia guarit d’un mal d’amor per li fer trobar l’amor verdadera” (p. 450).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El pagès, la fruïció de la natura i el contacte amb la mare

General, , , , , ,

Continuant amb la contarella “Les tres fonts”, arreplegada per la folklorista Simona Gay (1898-1969), també hi ha signes del mateix ram quan diu que, al dia foscant, el xicot decau, però que, en veure una miqueta de foc, se n’alegra. I, així, la dona salva l’home.

A més, hi ha un fragment que ens pot evocar els raigs del déu Sol, en davallar a la terra i donar vida a la Pachamama i, de rebot, donem pas a la infància. Cal dir que eixe instant és relatat per un pastor de mitjana edat i no per una anciana: “El matí de Sant Joan, el primer que s’emmiralla al bassiot de la font a l’alba (…), quan el toca el primer raig de sol” (p. 440).

En un altre apartat en la mateixa pàgina, el jovenet empelta amb la marona, amb la natura i, com en altres punts de la contalla, ho fa de nit i amb caire maternal: “Quina sort de penetrar el misteri d’aquesta nit de fe i d’amor, pensava en Romà! (…) i començà, en la immensitat silenciosa, la cançó (…) de l’esquellejar de la vacada. Tota la nit bressà el somni d’en Romà” i, per això, dormí amb placidesa.

En acabant, la rondalla trau detalls de l’inici de la primavera, després de plasmar que, “per la tercera font, trobaria roques de figura estranya en el bon camí” (p. 440). Dolls, roques i diversitat (creativitat) lliguen amb lo femení. En eixe seny, “Es perfilava un isard a la punta d’una roca” (p. 440), com el fill que, tot i els pocs anys, és en nexe amb la mare: de fet, posteriorment, llegim que “en Romà s’hi veia, com a deixeble escoltant un mestre” (p. 441) i ho fa amb un home investigador de laboratori (qui és metge), qui considerava que “el progrés aconseguit podia, ho sabia ell, contribuir a destruir el món” (p. 441), mots interessants.

Un altre eixart mare-fill és quan Simona Gay posa que, a en Romà, “li semblà que tot ho veia millor, com si l’aigua de neu tingués el poder d’aclarir el pensament”  (p. 441) i, així, elements feminals.

Afegirem un passatge en què hi ha la figura de la mare (simbolitzada per la natura) i l’interés dels fills per la marona i per la bonesa. Així, el facultatiu amolla a en Romà unes paraules adients per a l’educació matriarcal:

“-Tota una vall que, d’aquí, és a prop, és un jardí per qui ho sap conèixer. S’hi crien flors singulars com en cap lloc del món. Tot sovint, l’home passa enmig de meravelles sense se n’adonar. Avui he volgut tastar (…) l’aigua de la font de les altures (…) i contemplar el grandiós paisatge per ho servar en la mirada. (…).

-Li puc demanar si és satisfet amb la cerca de les plantes?

-(…) A Fontalba, ja he entés que no cal ser exclusiu. (…) No és el meu ofici. Sóc metge i tinc l’afany d’alleugerir la sofrença dels homes. La botànica és el meu divertiment. Tot home afeinat té necessitat d’un divertiment, si vol guardar el cor obert. (…) Tots els camins són bons si són de llum i de pau. Divers és l’home; i diversos, els talents. Cadascú ha de menar a bé la seva obra. De vegades, l’obra a complir serà senzillament la pròpia vida i és obra de preu si és obra d’amor” (p. 442).

Connectant amb les paraules del metge, en febrer del 2018, un cardiòleg ens demanà si érem en contacte amb la natura. Li responguí que sí i ens agregà que això era vital.

Finalment, direm que aquesta relació amb la mare (ací, associada a la vall i al jardí), d’acord amb estudis sobre la creativitat, és una de les variables que més l’afavoreix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El pagès i el gaudi de la natura, de fonts i la mare

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el relat citat de l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, altra vegada copsem passatges femenins, ben reflectits per mitjà de l’abundància de vocabulari del narrador. En primer lloc, hi ha una presentació del parer del noi (en Romà) i el d’un pastor, poc o molt, de la seua edat: “En Romà reia de bon cor i, no perdent coratge, deia el seu acontentament de respirar l’aire més pur (…). El pastoret se l’escoltava pensant: ‘Aqueix sí que sap expressar les coses que tu portes endins’. I en Romà es deia: ‘El pastoret no sap de lletra, mena una vida primitiva, deslligada del món i qui sap si no ten ell el secret del goig senzill?’. (…) Per fi, el pastoret aconsellà al company de no fer massa tard a la font, de se tenir a compte dels maleficis de l’ombra” (p. 438).

Per tant, en aquesta secció, hi ha un xicot amb bonesa i amb força, en contacte amb la natura (de què frueix), dedicat al camp i que capta com és el company i que, a més, ho fa de manera encertada. Ben mirat, hi ha un pastor relacionat amb un desarrelament del món (pel seu nomadisme) i cercador del gaudi. Al costat del vailet, el rabadà té present lo feminal (la font), però com a complement i, per això, associa l’ombra amb una mena de sortilegi i diu a en Romà que hi vaja a espai.

No deixarem fora que la delectança de la natura és ben manifesta en en Romà, una cosa que hem capit en llauradors i en gent molt vinculada amb el camp i amb l’agricultura i que la riquesa descriptiva del transmissor de la rondalla ho adoba i, altrament, la part maternal (unida a la dolcesa, a la font de vida i a la color argent): “En Romà travessava les cortines de la pineda; a cada branca, lluïa l’or transparent de la reïna, els perfums del bosc afalagaven els sentits. (…) Que ben anomenada era la Coma Dolça! Ara, era un bosc platejat, (…) l’escomesa més viva de l’ocellada, tot anunciava la font” (p. 438).

No debades, més avant, hi ha un ocell amb un paper de marona (tot i que no és presentat com a mare, malgrat la proximitat a la nit o, fins i tot, la plasmació de moments nocturns), el qual diu al jovenet: “Vine amb mi: s’està bé en un llit de falguera i de molsa” (p. 438), això és, com qui roman tombat en plena natura i, en aquest cas, tocant el cos matern. Així, ell “Sentia el respir de la nit (…), obrí la porta a polit i penetrà dins l’ampla nit… (…) I la vida de la nit era bàlsam” (p. 439).

Un poc després, hi ha unes paraules amb la funció matriarcal del xic i amb el paper errant pastoral. Com ara, en Romà li proposa:

“-Ets un germà! Et poguessi menar fins a Fontalba!

-És que no es pot deixar mai el ramat. Donaràs l’enhorabona al pastor de la jaça de dalt: m’ensenyà a fer de pastoret, et farà bon acolliment. Ja faré els senyals aquest vespre” (p. 439).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La transmissió de la cultura tradicional matriarcal, fonts i maternitat

General, , , , , , ,

En endinsar-nos en la secció “Contes d’imaginació”, dins del llibre “Folklore íntim del Rosselló”, la folklorista Simona Gay comença per una rondalla plena de simbolisme associat a la dona i capim trets propis de jóvens de la Catalunya Nord: “Les tres fonts”.

En una vall de muntanya, hi havia un vailet que es deia en Romà, qui “venia de la vila, talment féu seva la vida camperola. Eixerit i trempat, donava un cop de mà a qui el necessitava, era com un pagès més encuriosit que els altres: s’entretenia dels costums, de les llegendes, i aviat sabé tots els termes del país. Recercava la conversa dels vells que saben coses antigues i paraules desusades. Entre tots, l’atreia un pastor (…) assegut en una pedra blanca no gaire lluny dels canalots de la font i de l’abeurador de les vaques. (…) Aquella vida recordava amb en Romà que no se cansava de l’oir parlar de les nits (…) les fonts que són l’alegria de la muntanya: la Font de l’ocell, Fontalba, Aiguaneix” (p. 437).

Per consegüent, el relat és iniciat amb molts signes de què ens han indicat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 junt amb el costum d’aprendre dels més vells (qui solien ser vinculats amb la saviesa i amb la conservació de les tradicions i del llegat ancestral de la terra). Ben mirat, en presentar la figura del pastor (la qual no és de caire matriarcalista), la connecta amb la color blanca (masculina, solar) i, nogensmenys, la situa a prop de tres detalls femenins: la font, l’abeurador (lloc que fa un paper semblant al de les mamelles de la mare, però, ací, en nexe amb les vaques) i, en tercer lloc, les vaques (animal maternal).

Afegirem que, tot i que el pastor ancià parla al vailet del cel de la boca, de la nina dels ulls i en la soca de l’orella, “El jovenet, de nits, somnià un bosc d’encanteri, platejat d’aigües gemmades” (p. 437). En altres mots: encara que, primerament, el xicot absorbeix del pastor (lo celestial, lo visual davant una orella i una soca feminals), en arribar la nit, ell lliga amb lo tel·lúric: l’obagor, el bosc (la natura abundant), la color fosca de l’argent (empeltada, en moltes contarelles, amb la dona), lo líquid (com les aigües maternals) i la preciositat de les pedres esmentades (i, en la contalla, com un eixart amb la marona).

En línia amb aquesta tendència, més avall, posa que el noi en Romà, “En la gran soledat, sentia només la veu de l’aigua. I, d’on venia aquesta aigua de nit? La seva frescor travessava el pit” (p. 437). És a dir, el minyó entra en terreny de la mare, ho fa en l’obscuritat i en la frescor (com un empelt entre la nit i la dona) i és enllaçat amb la mareta de qui un dia mamava (ací, representada per la font, com si les popes ho fossen).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.