Arxiu d'etiquetes: Simona Gay (1898-1969)

Una carallada i fadrines i festeigs matriarcals en el Rosselló

General, , , , ,

Prosseguint amb composicions del mateix ram i que figuren en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay (1898-1969), hem triat “[ Se casar n’és una gran carallada…!”, la qual, d’acord amb una nota a peu de pàgina, “La Simona degué jutjar massa vulgar per a ser publicada la lletra d’aqueixa cançó, que hem trobat en un plec de fulls” (p. 302). Com a mostra, és abundant en simbolisme. En primer lloc, n’escriurem uns versos:
“Se casar n’és una gran carallada

sense tenir lo que cal (…)

i, sovint, cal beure del poal.

Fadrins, beguem una tirada

i restem com sem

i jo m’estic fadrí” (p. 302).

 

Per tant, hi ha una invitació a fer una carallada (mot que prové de “carall”, sinònim de “penis”, però també dels òrgans genitals femenins i, a més, en nexe amb “bona humorada”). Doncs bé: en aquestes línies s’uneixen tots tres. Ben mirat, el fet de “beure del poal” (equivalent a “beure del setrill”), per una banda, vol dir tenir una relació sexual amb un home i, per una altra, xuclar mitjançant el contacte amb les mamelles (amb els cànters) de la dona (puix que, en el Rosselló, el terme “poal”, com diu el DCVB, va unit a “Càntir, recipient amb broc per a beure”).

No deixarem fora que, com en una cançó coneguda en què un home, sense permís d’una dona que dormia, mena cap on és ella i la besa i en què,  quan ella el desaprova, aquest home li respon que se’n va content perquè ha assolit el seu objectiu, ací hi ha uns versos amb punts en comú: els hòmens, després de xuplar-les i, altrament, amb rapidesa, les deixen i continuen fadrins…

Una altra composició arreplegada en l’antologia esmentada és “La mar n’és bona”, amb signes que empiulen amb algunes rondalles en què el personatge femení és més voluminós que el masculí. Fou recollida en 1939:

“La mar n’és bona,

marin joiós;

d’una minyona,

n’és amorós” (p. 310).

 

O siga que, al costat de la immensitat de la dona (la joveneta), hi ha el mariner.

Una altra cançó que lliga amb moltes contarelles i amb comentaris que ens feren respecte de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, fins i tot, dels anys quaranta, és “Quan el sol passa la serra”, moment en què, en seny figurat, s’inicia la nit, és a dir, al capdavall de la vesprada. Això l’empelta amb la tradició matriarcalista de la foscor:

“Quan el sol passa la serra,

 me comenci d’alegrar

que demà serà diumenge:

al galant, podré parlar.

Quan el sol passa la serra,

que encara n’hi ha un xic xic;

encara tinc confiança

de veure el galant la nit” (p. 310).

 

Adduirem que aquests versos foren transmesos per Caterineta Siné (1856) i per Teresa Oms (1883-1965). I una anècdota que connecta amb mots que ens han reportat sobre altres parelles del primer quart del segle XX i amb aquesta composició: ma mare conta que, algunes vegades, quan els seus pares festejaven, mon avi matern (nascut en 1906) s’atansava de nit cap a on vivia la núvia i, aleshores, era u dels instants en què es veien els dos jóvens.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Cançons de festeig i parts en el llit

General, , , , ,

Prosseguint amb composicions del Rosselló arreplegades per Simona Gay en aquest llibre, passem per Illa, de què ella, agraïda i tot, diu: “Illa no ha pogut servar un antic folklore, encara que se’n trobi rastres, mes ha guardat cançons nascudes al país mateix i, demés, s’hi han fixat estadants dels Aspres (…).

Vull celebrar la gentilesa, la cortesia, de les dones del meu país i de tots els vilatges on em som fet amigues. Per me complaure, s’han rememoriat les cançons perdudes. Han recercat les perles esgarriades per a relligar el fil de les antigues paraules i m’han cantat” (p. 294).

A continuació, agrega unes quantes cançons eròtiques amb el tema del festeig. Així, en “La reina de la moreria” (p. 296), posa unes paraules, possiblement, de la dona que li l’amollà: “’Un trosset de la cançó més vella me l’ha cantat ma mare, d’una veu pura, a noranta-sis anys’. L’havia apresa de sa mare, Teresa Batlle Batllessa, de Vinçà.

‘El dia de Sant Joan

és gran festa, cristians:

els moros de moreria

n’han captivat una nina (bis).

Si el rei moro la veiés,

d’ella, s’enamoraria (bis)”.

 

Cal dir que, com que la informadora havia nascut en 1866, no descartem que sa mare ho hagués fet entre 1830 i 1840 o un poc després.

En nexe amb la composició “Pere Joan”, l’estudiosa ens indica que li la facilità Zina Mas (1869), de qui escriu que “Era vestida a la catalana (…). La Zina, calma i secreta, encara que tan vella, tingué plaer a recordar les pregàries antigues i les paraules d’algunes cançons.

‘Pere Joan se vol casar

amb una minyona bonica.

Pere Joan se vol casar

amb una nina de Perpinyà.

 

Ella diu que no hi vol anar

perquè no sap on dormiria.

Ella diu que no hi vol anar

perquè no sap on dormirà.

 

I la faran dormir en un llit

de roses i roseretes,

i la faran dormir en un llit

 de rosetes tot florit” (p. 296).

 

Sobre aquests versos, per una banda, plasmen una dona garrida i ben tractada (la xica bonica) i, per una altra, perquè ella se senta bé, li concediran, com aquell qui diu, la cambra en què millor dormirà i en què no es trobarà estranya.

És més: les darreres dues línies, al meu coneixement, són la culminació d’un passatge implícit 1) en què els dos haurien estat en el llit on haurien tingut relacions o 2) en què, després d’unes relacions, ella és mare i té un nadó i, per això, “la faran dormir en un llit / de rosetes tot florit”, o siga, després d’haver parit amb l’ajuda d’una comare.

En eixe seny, aquesta floració evoca la primavera, època de l’any en què molts arbres i moltes plantes la fan o bé en què obrin les poncelles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones acompanyades de marit, de la canalla i maternitat

General, , , , , , ,

Continuant amb música matriarcal en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), tot seguit, en posa unes quantes de caire eròtic, com ara, “Muntanyes de Canigó (B)”. Així, un home comenta que no sap si anar-se’n de matí o fer-ho de vesprada, però, al capdavall, diu:

“I me som determinat

de me n’anar a la vesprada.

Quan som arribat allí,

som trapat porta tancada:

‘-Enamorada: baixa a obrir

que tinc la barba gelada (…).

-Com baixaria a obrir,

quan ne som al llit cotxada?’.

D’una banda, hi ha el marit 

i, de l’altra, la canalla’” (p. 290).

 

O siga que, en aquest passatge, hi ha un simbolisme ben manifest: l’home té fred (en un moment del dia no precisament associat a lo masculí) i la dona és en companyia del marit i, almenys, de dos fills (puix que parla de la canalla). Aquest darrer detall reflecteix que, quan hi ha bona avinença (bé en la vida real, bé, per exemple, en les rondalles), les parelles són com un empelt que adoba la «fertilitat» (que nasquen nins). Altrament, la muller és interessada per la maternitat i, per això, és colgada junt amb els xiquets, possiblement, de pocs anyets.

Després, hi ha un diàleg entre el marit i la dona i es plasma molt de vocabulari eròtic que tractarem més avant:

“Mentre tingué aquestes raons,

el marit se despertava.

‘-Amb qui enraones, tu,

amb qui enraones ara?

-Amb el forner de l’endret,

que em diu si som pastat encara.

-Com hauria pastat jo,

si no tinc farina passada?

Faré anar els mossos al bosc,

les criades iran a l’aigua.

-Tu, marit, que ets ben xaiet,

hauries d’anar a la caçada” (p. 290).

 

Per consegüent, el personatge femení amolla que el marit encara no ha fet la penetració i, per això, no hi ha hagut eixe eixart entre el penis i la dona (no ha entrat en el forn). Ben mirat, l’home addueix que encara no ha tingut relacions sexuals amb ella (ell no té la farina passada).

Ara bé: la dona preferiria gitar-se amb qui seria el nouvingut, qui havia estat set anys lluny. No debades, ella diu “Tu, marit, que ets ben xaiet, / hauries d’anar a la caçada” (p. 290) i, altrament, la muller el considera fidel, «bon xiquet».

Unes pàgines després, la investigadora exposa una nota bibliogràfica “amb refrany: ‘Una polleta rossa / petita bonica / vos porta l’esmorzar / petita com va” (p. 292). És a dir, una joveneta garrida que, atenent al tractament de vós, potser, fa de criada d’una xica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Els lligams mare-filla i germana-germà i dones arriscades

General, , , , , ,

Prosseguint amb cançons arreplegades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, també hi ha signes matriarcalistes en “El testament”. Així, la filleta del rei parla amb sa mare, qui li demana com farà el testament. Llavors, la filla li diu que té set castells dins de França i, quant al repartiment, li comenta: 1) en dóna tres als pobres, 2) “quatre, a un germà meu”, 3) la roba blanca (associada a la innocència, al bon cor) serà per a la Mare de Déu (la mare) i 4) la cinta blava (de la color del cel), la destinarà a Déu (el pare).

Després, la marona li fa la qüestió

“-Ai, filla, la mia filla, mes ai!

En, a mi, què me deixeu? (bis).

-Ai, mare, la mia mare, mes ai:

us deixo l’espòs meu” (p. 276).

 

És a dir: una part important va a marginats; després, la majoria, al germà i, al capdavall, el marit de la filla passarà a viure amb la mare. Per tant, com escriu l’antropòloga Josefina Roma en el llibre “Rondallari de Pineda”, una compilació de rondalles que narraren a la folklorista Sara Llorens a primeria del segle XX en Pineda de Mar, hi ha un paper sucós dels germans (ací, el germà enllaça amb la mare, no amb la figura paterna, detall que, al meu coneixement, lliga amb el matriarcalisme).

Una altra composició que hem considerat interessant és en el punt “Complanta: De la vileta d’Arles”, en què una dama arriscada se’n va a parlar amb el comandant i, més avant, amb el monarca:

“Va anar trobar el comandant.

-Deixeu anar el meu marit.

 

-Sigueu tranquil, noble dama:

demà matí serà ací” (p. 280).

 

En els versos posteriors, la muller s’acosta, veu que el militar l’ha enganyada i opta per menar-se al sobirà:

“Quan el rei veu aquesta dama:

-Tingueu pietat de mi.

-De vós, tindré pietat

com n’heu pel marit” (p. 280).

 

Passa que ell li proposa com a alternativa u dels seus tres germans. Nogensmenys, ella,

“Oint això, noble dama,

li declara ‘Bona nit’,

en s’arrencant una pistola 

que li clava dintre el pit” (p. 280).

 

Unes pàgines després, hi ha la composició “Els tres dallaires (B)”, eròtica, de Llívia, la qual l’informador Jaume Rovelló (1864-1952) havia apresa en 1882:

“Si n’eren tres dallaires,

tots tres en un prat (…).

N’hi ha una pell roseta

que els hi porta el dinar.

De tan lluny com la’n veuen,

 se’n posen a millar.

 

N’hi ha un dels dallaires

que ell no pot dallar.

(…)’-Si hi ha una pell roseta

que em fa sospirar’” (p. 286).

 

En els versets immediats, l’home amolla que vindrà a raonar-ho amb el pare de la fadrina (a qui diuen Rosa). Tanmateix, la xica és més forta que el pare (malgrat que ambdós ploren) i que el germà que té la xicota.

Finalment, apareix la marona, de qui, de la mateixa manera que el parent, la jove en fa referència com si, quan ella es casarà, l’enyorarà, com si hi hagués un lligam entre la mare i na Rosa:

“La pobra de ma mare,

quan ella ho sabrà,

ne ten fora una filla

i encara se li’n va” (p. 286).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones atrevides, que menen i mares que salven els fills

General, , , , , , , ,

Continuant amb cançons arreplegades per la folklorista Simona Gay (1898-1969) i que figuren en l’esmentada obra, hem triat “A Sant Jaume de Galícia”, en què hi ha signes associats al matriarcalisme. Així, per exemple, una fadrina diu

“Si som fet una promesa,

 a Sant Jaume de Galícia,

me’n som anat a dinar

a l’hostal d’aqueixa vila (bis).

L’hostessa d’aqueix hostal

n’és un bri massa atrevida,

el fadrí n’és vergonyós

(…) si li’n demana un petó” (p. 214),

 

de manera que coincideixen amb com apareixen simbolitzats l’home i la dona en moltes rondalles i, àdhuc, en parelles catalanoparlants en què la dona havia nascut abans de 1920.

És més: ambdós són condemnats per la justícia i

“Si ne veu venir sa mare

(…) a ne vostè i a la companyia,

vinc a despenjar el meu fill,

que encara és tot ple de vida.

(…) Això és un miracle del cel

fet de la Verge Maria (bis).

Han despenjat el fadrí

i han despenjat la fadrina.

El fadrí ha viscut un any” (pp. 214 i 216).

 

En altres mots, la mare tracta de salvar el fill i, més avant, la Mare de Déu (la segona mare en la composició) adoba que tant el xic com la xica resten protegits i, a més, la marona recupera el seu xicot. Per tant, es plasma el tema de la maternitat i allò que se sol sentir en el parlar popular: “Una mare no abandonaria mai un fill”.

En la plana 220, entrem en “Corrandes”, cançons prou populars en tot l’àmbit lingüístic, com ara, els primers versos:

“De cançons, en cantaria;

de cançons, en cantaré.

Ne tinc, les butxaques plenes:

per vós, les deslligaré.

 

Corrandes són corrandes

 i corrandes són cançons,

no hi ha millor barreja

com minyones i minyons.

 

(…) Tramuntana s’ha girada

de per amunt i de per avall:

els homes porten l’albarda

i les dones van a cavall” (p. 220).

 

Sobre aquesta darrera estrofa, direm que, mentres que l’home és qui porta el fardatge (el DCVB defineix “albarda” com un aparell “que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó”), la dona és qui el mena (bé si ella va a peu i empunya el cavall mentres que l’animal transporta el pes, bé si la xicota és damunt de l’albarda). Com solem dir: “L’home és el ruc de càrrega”.

Sense deixar fora la joventut, afegirem que, en la composició següent, “Consell al jovenet”, la lletra indica què han de fer els fadrins en festejar. De totes maneres, hem considerat interessant unes paraules que addueix l’estudiosa en acabar una explicació posterior: “La casa dels Fons era acollidora. Es deia: ‘Això és la casa del Bon Déu: quan es despara taula per l’un, es para per a l’altre’”, un tema que hem tret en la recerca. I, ben mirat, agrega que, en la muntanya de Bula d’Amunt, les veus fresques “cantaven les cançons populars” (p. 222).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Agraïments a la terra, berenar femení i filles que conviden

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’antologia de l’obra de Simona Gay, en l’entrada “La flor de perera”, hi ha una explicació amb un detall que hem considerat interessant, tot i que resumit en pocs mots: “Joan Amades cita només el Romancerillo. (…) el monjo cull la lletra en lloc de besar la terra” (p. 204). Així, com en algunes contalles (àdhuc, compilades per la folklorista catalana Sara Llorens en la Pineda de Mar de la primera dècada del segle XX), el personatge femení i ancià (molt sovint, una velleta) restaria substituït per u, masculí i, en el nostre cas, de caire religiós (o bé per la Mare de Déu, qui suplantaria un personatge pagà). Caldria esbrinar més l’evolució de les progressives versions d’aquesta cançó per un motiu senzill: en les cultures matriarcalistes, la terra (la mare) és besada com a senyal d’agraïment, així com un fill (de la infantesa i fins que es mor la marona) ho faria amb la dona que el va parir (i, si no pogués amb ella, amb una altra dona major, qui representaria el paper maternal).

Tocant altra vegada l’empelt mare-filla, en la cançó “Teresó”, la qual podem trobar en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, és manifest i, a més, la mareta té la darrera paraula quant a si el nuvi podrà festejar amb na Teresó:
“Jo ne veig la Teresó

al costat de la mare seva.

Jo me la miri del pit,

porta un mocador de seda.

 (…) En eixint de l’església,

encontri la mare seva,

li’n demani de llicència

per parlar amb la Teresa.

(…) ‘-Aneu-hi, Joan, aneu,

que la trobareu soleta’.

Jo me’n vaig carrer avall

i la’n veig a la finestra” (p. 206),

 

de manera que, com indica Oreto Doménech Masià en el seu treball sobre “El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes”, la jove és en un punt més alt i, per consegüent, com aquell qui diu, ell s’haurà de guanyar la xicota si vol ser acceptat com a futur marit.

I, com que s’estimaven, aquesta composició acaba amb plors per part d’ambdós personatges. Això sí, en un ambient que respecta els projectes de vida de cada jovenet. Doncs bé: aquests versos foren cantats per Teresa Oms Malet (1862), qui, quan era fadrina, els havia apresos de sa mare i són ben lluny de la figura de l’home que no vessa llàgrimes.

Endinsant-nos en la cançó “L’hereu Riera”, hi ha la mestressa (i, possiblement, l’ama) d’una fonda i unes línies que ens evoquen els tres dies de Pasqua, però, ací, en tres xiques que podem considerar que gaudien de certa llibertat per part del pare i que no descartem que portassen algun xicotet comerç o que fossen molt treballadores:

“Si n’eren tres ninetes

filles d’un paisà

(…) En un hostal que hi havia,

van anar l’emplenar,

ne diuen a l’hostessa

a quin preu n’hi haurà.

(…) ‘-És a sis sous lo litre

i tant com n’hi haurà’.

(…) Allí, a la ribereta,

van anar a berenar” (p. 208).

 

En uns versos posteriors, totes tres veuen un oncle, el conviden a menjar, ell els ho agraeix i, un poc després, la transmissora (Teresa Oms, nascuda en 1862), diu que, per Sant Antoni (17 de gener), hi haurà balles i que, per Sant Suplici (29 de gener),

“la colla hi serà.

Qui les haurà llogades,

tres ninetes que hi ha” (p. 208).

 

És a dir, els diferents passatges i quan les contractaran esdevenen en l’hivern, l’estació més femenina i molt associada al matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Marededéus que salven, dones que recompensen i el primer festeig

General, , , , , ,

En la primera composició que trau i que hem triat, “La Mare de Déu del Coral”, hi ha un passatge paregut a la rondalla en què un personatge masculí renega, se li presenta el dimoni i, al capdavall, és emparat (o alliberat) per un personatge femení. Així, un pastoret blastoma, se li apareixen trets malvats i, en els darrers versets, li diuen:

“-Passaràs aquí, pastor,

o te llevarem la vida.

Ajudau…

 

Quan ell s’és vist perdut,

reclama Verge Maria.

La veu venir pel serrat” (p. 196).

 

Per consegüent, el rabadà, malgrat el seu simbolisme masculí, no recorre a cap sant, sinó a la Mare que, fins i tot, en moments com aquest, fa com la marona que no deixa caure els fills, sinó que els fa de sopluig i, més encara: com que els estima, s’hi atansa. Un exemple manifest de protecció del futur i d’actitud maternal en la dona.

En endinsar-nos en la cançó “Una matinada fresca”, també arreplegada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, hi ha un fragment que ens evoca la figura de la dona d’aigua que diu a un jovenet que trie entre ella o l’objecte (o el material) que li ofereix. La goja representa la part matriarcal. Ací, una nina li demana:

“-Què cerqueu aquí, galant jove?,

¿fulla de bruc, fulla de rosa,

lo que us hi penseu trobar

fulla de bruc o de lilà?

 

-Un petó de vós, minyona,

fulla de bruc, fulla de rosa” (p. 198)

 

i ell la vincula amb la naturalesa. I, com que el xicot sí que l’estima i la considera favorablement, més avant, la nina li diu que el minyó rebrà tots els besos que el jovenet li demanà.

És més: la nina li addueix uns mots amb què el convida a una relació sexual, potser, com a agraïment a la responsió que el vailet li ha tingut. Com a mostra, podem llegir

“Anem-no’n darrere una mata,

fulla de bruc, fulla de rosa;

aquí ningú ens hi veurà,

fulla de bruc i de lilà.

 

Fora dels ocells que volen

(…) que no en saben, de parlar” (p. 198).

 

En acabar la composició, la folklorista catalana indica que, “En totes les versions, molt diverses com a lletra i música, hi ha el tema de la donzella adormida. Quina temptació per al pelegrí o per al caçador, el pit que acaricia el sol!  El galant desperta la donzella posant-li en el pit un ram de violes” (p. 198), detall que copsem en algunes contarelles.

Una altra cançó amb trets semblants a una rondalla (en aquest cas, més reduïda de popularitat) és “Quan jo n’era petiteta” (p. 202). Així, hi ha una narració en què dos hòmens comenten a un capellà que, si el rector diu que tots dos han fet una acció de malfactors, li rodarà el cap. Llavors, el sacerdot, durant una missa, es dirigeix als parroquians i, a mitjan acte religiós, lleva la mirada i parla a Déu, de manera que la malevolència dels xantatgistes és revelada en el temple:

“’Quan jo n’era petiteta,

tenia molt d’amadors;

i ara, que som grandeta,

si ne tinc fora que dos (bis).

 

La un és un fadrí sastre;

l’altre és un teixidor;

ni com voleu que faci,

si tots dos em tenen l’amor (bis)’.

 

(…) i falten dos versos: ‘Donaré l’amor al sastre i l’amor al teixidor: / si ells dos no se n’avenen, vagin en nom de Déu tots dos’” (p. 202).

No descartem que, àdhuc, la minyona, en un futur, obrís la possibilitat de… festejar amb un tercer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona com a pont del folklore matriarcal del Rosselló

General, , , , , ,

Continuant amb cançons plasmades en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, en l’inici de l’apartat de composicions arreplegades per la folklorista catalana, diu que “A casa dels Malet, en pocs anys, l’un rere l’altre, nasqueren els mainatges i, entre ells, la Teresa, en 1862. És ella qui preservà de l’oblit la riquesa del folklore en la soledat del mas d’Arçós, que he volgut conèixer” (p. 188).

Altrament, en unes línies en què na Teresa Malet Oms fa de senyora ama, l’estudiosa posa que hi havia un pastor que “Coneixia llegendes que fascinaven la mainada. El pare estalviava la paraula. Cogitava molt. Ell responia de tot; calia acontentar la mestressa i fer viure la família. (…) L’enfortia el goig dels infants i el sostenia la presència de la dona. Quan ella deia: ‘Ara farem la pregària: és hora d’anar a dormir’, tots s’aixecaven, obedients. És així que la Teresa aprengué pregàries molt belles que m’ha trameses. La vida de treball i de goig senzill feia la gent trempada. Bon dematí, cada u emprenia la feina que li pertocava” (p. 190). En altres mots, és manifest el paper maternal, matriarcal i el fet que la moderació lligue amb la tradició autòctona (tant en les relacions humanes, com en eixa gaubança unida a la faena del dia rere dia). I més: els papers, com, per exemple, em comentà ma mare respecte dels seus quatre avis (nascuts entre 1874 i 1885), eren repartits com si cada part fos una banda del cos.

En una altra secció, Simona Gay agrega que na Teresa Malet obria la casa, àdhuc, a gent que eren un tros de pa: “aquesta família, on feia goig de viure, atreia els veïns. De vegades, entrava el Ninet, un home un poc innocent. Li donaven les engrunalles del sopar i ell deia un psalm” (p. 192). Una actitud molt bona perquè els més xicotets aprenguessen de la resta: de la padrina, del pastor, del Ninet…

No deixarem fora un fragment sucós i amb informació que no havíem capit abans: la referent a la figura del capellà i a la presència de la llengua en el camp de l’ensenyament religiós (ací, amb caire matriarcalista) als xiquets en el Rosselló. Diu així: “Els mainatges anaven a doctrina. Es feia en català. Un dia, el capellà demanà a un dels infants com calia fer per se salvar. ‘Prendre els esclops i fugir’, respongué l’infant. Aquest capellà vell, mossèn Vial, era curandero quan necessitava i se servia de plantes remeieres que sabia triar a la muntanya. (…) Era el sacerdot pagès. Cuidava el cos i, encara més, vigilava les ànimes. Cap fidel no mancava la Missa del diumenge. Esperava que tots els dels masos fossin allí i, a cada u, requeria abans de començar (…). Predicava paraules que entenien. (…) Els costums eren primitius a Bula d’Amunt” (p. 192).

Al capdavall, abans d’endinsar-se Simona Gay (1898-1969) en les cançons, amolla alguns detalls sobre la informadora (Teresa Oms Malet, amb qui havia tingut moltes converses): “Vestida a la catalana (…), tenia un noble posat, un somrís admirable que il·luminaven els ulls (…). Era tota vivacitat i tenia una memòria meravellosa. Una de les filles de la Teresa portava el mateix nom i coneixia bona part del repertori de sa mare i algunes altres cançons” (p. 194). Com podem veure, la figura que apareix ací com a transmissora de la cultura tradicional és la mare i en un ambient en què la filla xupla molt de l’adulta. I, com que, a banda, el plançó també devia ser creatiu, la investigadora remata dient “Aplegui les cançons de les dues Tereses, mare i filla” (p. 194), en 1939 i en 1960 respectivament.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona arbre, sants que protegeixen el poble i dones ben tractades

General, , , , , , ,

Unes oracions arreplegades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, i en què apareix la maternitat, el paper de la mare i, àdhuc, el lligam de lo femení amb la figura de l’arbre (associada a la dona), són “Pregària pel temporal (E)”, quan, al principi, diu “que tant ha informat la pietat popular. (…)

La Mare de Déu sentada

sota un arbre blanc,

amb el seu preciós Fill” (p. 160)

 

i, per exemple, “Pel temporal (F) o Parenostre blanc”, en l’inici, transmesa per Maria Sardà (1863): “La Mare de Déu plorava sus d’un banc, / el seu fill li va al davant” (p. 160). Ella, de manera simbòlica (com si fossen tres hòmens), avança l’esdevenidor de l’oratge. Llavors, el Fill li diu que, amb el ciri pasqual i en arribar Nadal, els agafarà.

Un altre punt de la secció de pregàries és “De l’ajuda dels sants”, el qual inclou uns mots que connecten amb la tradició matriarcalista de la religiositat en llocs i a persones pròxims i del redol: “El poble tria els seus sants, sigui que es fascini dels fets meravellosos que han traspuat de la Llegenda Àuria, sigui per fidelitat a una tradició, d’arrels oblidades i, el més sovint, per l’eficàcia comprovada de llur ajuda. (…) Segons les contrades i la manera de viure, el poble adopta les devocions: ‘Els sants del Pirineu són anacoretes, pastors i llauradors’.

A cada sant, se li atribueix un poder particular: (…) Sant Galdric fa ploure per temps de secada (…). Cada corporació volia un sant protector. (…) Aquestes devocions eren ben vistes per l’Església, que encara anomena un protector per a una obra, per a una col·lectivitat o per a una vila (…).

És molt popular la devoció als sants i certes devotes s’aturen més fàcilment a llur capella que a l’altar major. ‘Sempre era endeutada amb los sants’ he sentit dir, parlant d’una devota” (p. 164).

Aquest darrer detall el copsem, com ara, en la típica rondalla de la dona que anava molt a l’església a pregar (sovint, amb la Mare de Déu) i que, mentres que hi és, el capellà o, si no, un escolà, tracten d’amargar-li l’existència, de desconsiderar aquell empelt entre les dues dones. Passa que la dona, amb molta espenta, els amolla frases, poc o molt, de l’estil d’aquesta: “¡Calleu, mocós, que parle amb la Mare de Déu!” i, de rebot, es fa una defensa de la figura maternal. 

En eixe seny, en la “Pregària del Sant Passament de la Mare de Déu per a les dones prenys”, hi ha uns versets per a les prenyades, els quals van en una línia pareguda: la Verge entra on estan junts els dotze apòstols, els addueix que no se li dobleguen i, quan parla el Nen, Simon Tixador (nascut en 1859 i que informà a la folklorista catalana) ens comenta que

“Diu Jesús amb pròpia boca:

-No vull que la mia mare

sigui mal tractada

per la canalla dels jueus malvats” (p. 166).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

«Parenostres petits», la maternitat, mares educadores i albats

General, , , , , ,

Una altra secció d’oracions és “Dels parenostres”, en què captem trets matriarcalistes. Així, en la introducció, Simona Gay (1898-1969), diu unes paraules molt sucoses: “El poble vol una pregària per al Fill [, Jesús], que sembla més a prop [ que el Pare, Déu], perquè ha patit pel món, i troba el ‘parenostre petit’, el ‘parenostre blanc’, el ‘parenostre de silenci’, el ‘parenostre major’ i, encara, la ‘parauleta de Déu’: el Fill és la paraula de Déu” (p. 116). Sobre aquest tractament, en els darrers anys de Pere Riutort, un dia em digué que ell, quan resava a Déu, li parlava de “Paret”, paraula que, com indica el DCVB, correspon al tractament afectuós al pare.

En l’entrada “Parenostre petit (A)”, la folklorista catalana comenta que “El primer ‘parenostre petit’ me’l deia la nostra estimada minyona de servei, la Maria Siné. La seva germana gran, Caterineta, ho deia sense canviar una paraula. És que ho havien après de la mare (…). El seu pare (…), neixit a Illa en 1830, recitava el ‘parenostre petit’, cada nit, havent sopat: ‘Anem, mainada: tothom aquí, fem la pregària’” (p. 116). Quant a aquest parenostre, direm que la lletra és quasi diferent del tot (respecte de l’oficial en el primer quart del segle XXI i més de quaranta anys arrere) i que hi ha signes a favor de la dona (la Mare de Déu) i de la maternitat:

“La Mare de Déu, en cadira d’or,

s’assentava,

el seu fill, al davant, li anava” (p. 116).

 

A més, hi ha un diàleg entre la mare i el fill (qui, fins i tot, li diu com serà el futur quan ell serà home).

Un segon parenostre petit (i més curt), és el “Parenostre petit (B)”, en què, com ara, podem llegir

“-D’on veniu, lo Fill de Déu?

-De la font de Sant Mateu.

-Què porteu, aquí, a la mà?

-Lo llibret del cristiià.

-Qui us l’ha donat?

-La Mare de Déu.

-Diu que hi aneu,

que ha parit lo Fill de Déu” (p. 118).

 

Per tant, apareix la font (símbol femení i, en aquest cas, lligat amb el naixement); un Fill que, potser, sap llegir (puix que la mare li ha donat el llibret, marona que podria fer el paper d’educadora i, més encara, que hauria ensenyat a llegir).

En els dos darrers versos que hem triat, el Fill davalla a la terra (al món humà), com en la Bíblia ho fa Jesucrist i, com que la mare ha infantat, la llavor ha donat el seu fruit: una maternitat reeixida.

Finalment, en “La pregària per a entrar al cel (D)”, copsem el tema dels nounats que es morien abans de ser batejats: els albats (un tema de què ma mare m’ha parlat algunes vegades). I l’amolla Jaume Rovelló (1864-1952), com ara, en dir “Posa-m’hi aquest albat, / que no té culpa, ni pecat” (p. 120).

Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.