Arxiu d'etiquetes: Simona Gay (1898-1969)

La dona com a pont del folklore matriarcal del Rosselló

General, , , , , ,

Continuant amb cançons plasmades en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, en l’inici de l’apartat de composicions arreplegades per la folklorista catalana, diu que “A casa dels Malet, en pocs anys, l’un rere l’altre, nasqueren els mainatges i, entre ells, la Teresa, en 1862. És ella qui preservà de l’oblit la riquesa del folklore en la soledat del mas d’Arçós que he volgut conèixer” (p. 188).

Altrament, en unes línies en què na Teresa Malet Oms fa de senyora ama, l’estudiosa posa que hi havia un pastor que “Coneixia llegendes que fascinaven la mainada. El pare estalviava la paraula. Cogitava molt. Ell responia de tot; calia acontentar la mestressa i fer viure la família. (…) L’enfortia el goig dels infants i el sostenia la presència de la dona. Quan ella deia: ‘Ara farem la pregària: és hora d’anar a dormir’, tots s’aixecaven, obedients. És així que la Teresa aprengué pregàries molt belles que m’ha trameses. La vida de treball i de goig senzill feia la gent trempada. Bon dematí, cada u emprenia la feina que li pertocava” (p. 190). En altres mots, és manifest el paper maternal, matriarcal i el fet que la moderació lligue amb la tradició autòctona (tant en les relacions humanes, com en eixa gaubança unida a la faena del dia rere dia). I més: els papers, com, per exemple, em comentà ma mare respecte dels seus quatre avis (nascuts entre 1874 i 1885), eren repartits com si cada part fos una banda del cos.

En una altra secció, Simona Gay agrega que na Teresa Malet obria la casa, àdhuc, a gent que eren un tros de pa: “aquesta família, on feia goig de viure, atreia els veïns. De vegades, entrava el Ninet, un home un poc innocent. Li donaven les engrunalles del sopar i ell deia un psalm” (p. 192). Una actitud molt bona perquè els més xicotets aprenguessen de la resta: de la padrina, del pastor, del Ninet…

No deixarem fora un fragment sucós i amb informació que no havíem capit abans: la referent a la figura del capellà i a la presència de la llengua en el camp de l’ensenyament religiós (ací, amb caire matriarcalista) als xiquets en el Rosselló. Diu així: “Els mainatges anaven a doctrina. Es feia en català. Un dia, el capellà demanà a un dels infants com calia fer per se salvar. ‘Prendre els esclops i fugir’, respongué l’infant. Aquest capellà vell, mossèn Vial, era curandero quan necessitava i se servia de plantes remeieres que sabia triar a la muntanya. (…) Era el sacerdot pagès. Cuidava el cos i, encara més, vigilava les ànimes. Cap fidel no mancava la Missa del diumenge. Esperava que tots els dels masos fossin allí i, a cada u, requeria abans de començar (…). Predicava paraules que entenien. (…) Els costums eren primitius a Bula d’Amunt” (p. 192).

Al capdavall, abans d’endinsar-se Simona Gay (1898-1969) en les cançons, amolla alguns detalls sobre la informadora (Teresa Oms Malet, amb qui havia tingut moltes converses): “Vestida a la catalana (…), tenia un noble posat, un somrís admirable que il·luminaven els ulls (…). Era tota vivacitat i tenia una memòria meravellosa. Una de les filles de la Teresa portava el mateix nom i coneixia bona part del repertori de sa mare i algunes altres cançons” (p. 194). Com podem veure, la figura que apareix ací com a transmissora de la cultura tradicional és la mare i en un ambient en què la filla xupla molt de l’adulta. I, com que, a banda, el plançó també devia ser creatiu, la investigadora remata dient “Aplegui les cançons de les dues Tereses, mare i filla” (p. 194), en 1939 i en 1960 respectivament.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona arbre, sants que protegeixen el poble i dones ben tractades

General, , , , , , ,

Unes oracions arreplegades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, i en què apareix la maternitat, el paper de la mare i, àdhuc, el lligam de lo femení amb la figura de l’arbre (associada a la dona), són “Pregària pel temporal (E)”, quan, al principi, diu “que tant ha informat la pietat popular. (…)

La Mare de Déu sentada

sota un arbre blanc,

amb el seu preciós Fill” (p. 160)

 

i, per exemple, “Pel temporal (F) o Parenostre blanc”, en l’inici, transmesa per Maria Sardà (1863): “La Mare de Déu plorava sus d’un banc, / el seu fill li va al davant” (p. 160). Ella, de manera simbòlica (com si fossen tres hòmens), avança l’esdevenidor de l’oratge. Llavors, el Fill li diu que, amb el ciri pasqual i en arribar Nadal, els agafarà.

Un altre punt de la secció de pregàries és “De l’ajuda dels sants”, el qual inclou uns mots que connecten amb la tradició matriarcalista de la religiositat en llocs i a persones pròxims i del redol: “El poble tria els seus sants, sigui que es fascini dels fets meravellosos que han traspuat de la Llegenda Àuria, sigui per fidelitat a una tradició, d’arrels oblidades i, el més sovint, per l’eficàcia comprovada de llur ajuda. (…) Segons les contrades i la manera de viure, el poble adopta les devocions: ‘Els sants del Pirineu són anacoretes, pastors i llauradors’.

A cada sant, se li atribueix un poder particular: (…) Sant Galdric fa ploure per temps de secada (…). Cada corporació volia un sant protector. (…) Aquestes devocions eren ben vistes per l’Església, que encara anomena un protector per a una obra, per a una col·lectivitat o per a una vila (…).

És molt popular la devoció als sants i certes devotes s’aturen més fàcilment a llur capella que a l’altar major. ‘Sempre era endeutada amb los sants’ he sentit dir, parlant d’una devota” (p. 164).

Aquest darrer detall el copsem, com ara, en la típica rondalla de la dona que anava molt a l’església a pregar (sovint, amb la Mare de Déu) i que, mentres que hi és, el capellà o, si no, un escolà, tracten d’amargar-li l’existència, de desconsiderar aquell empelt entre les dues dones. Passa que la dona, amb molta espenta, els amolla frases, poc o molt, de l’estil d’aquesta: “¡Calleu, mocós, que parle amb la Mare de Déu!” i, de rebot, es fa una defensa de la figura maternal. 

En eixe seny, en la “Pregària del Sant Passament de la Mare de Déu per a les dones prenys”, hi ha uns versets per a les prenyades, els quals van en una línia pareguda: la Verge entra on estan junts els dotze apòstols, els addueix que no se li dobleguen i, quan parla el Nen, Simon Tixador (nascut en 1859 i que informà a la folklorista catalana) ens comenta que

“Diu Jesús amb pròpia boca:

-No vull que la mia mare

sigui mal tractada

per la canalla dels jueus malvats” (p. 166).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

«Parenostres petits», la maternitat, mares educadores i albats

General, , , , , ,

Una altra secció d’oracions és “Dels parenostres”, en què captem trets matriarcalistes. Així, en la introducció, Simona Gay (1898-1969), diu unes paraules molt sucoses: “El poble vol una pregària per al Fill [, Jesús], que sembla més a prop [ que el Pare, Déu], perquè ha patit pel món, i troba el ‘parenostre petit’, el ‘parenostre blanc’, el ‘parenostre de silenci’, el ‘parenostre major’ i, encara, la ‘parauleta de Déu’: el Fill és la paraula de Déu” (p. 116). Sobre aquest tractament, en els darrers anys de Pere Riutort, un dia em digué que ell, quan resava a Déu, li parlava de “Paret”, paraula que, com indica el DCVB, correspon al tractament afectuós al pare.

En l’entrada “Parenostre petit (A)”, la folklorista catalana comenta que “El primer ‘parenostre petit’ me’l deia la nostra estimada minyona de servei, la Maria Siné. La seva germana gran, Caterineta, ho deia sense canviar una paraula. És que ho havien après de la mare (…). El seu pare (…), neixit a Illa en 1830, recitava el ‘parenostre petit’, cada nit, havent sopat: ‘Anem, mainada: tothom aquí, fem la pregària’” (p. 116). Quant a aquest parenostre, direm que la lletra és quasi diferent del tot (respecte de l’oficial en el primer quart del segle XXI i més de quaranta anys arrere) i que hi ha signes a favor de la dona (la Mare de Déu) i de la maternitat:

“La Mare de Déu, en cadira d’or,

s’assentava,

el seu fill, al davant, li anava” (p. 116).

 

A més, hi ha un diàleg entre la mare i el fill (qui, fins i tot, li diu com serà el futur quan ell serà home).

Un segon parenostre petit (i més curt), és el “Parenostre petit (B)”, en què, com ara, podem llegir

“-D’on veniu, lo Fill de Déu?

-De la font de Sant Mateu.

-Què porteu, aquí, a la mà?

-Lo llibret del cristiià.

-Qui us l’ha donat?

-La Mare de Déu.

-Diu que hi aneu,

que ha parit lo Fill de Déu” (p. 118).

 

Per tant, apareix la font (símbol femení i, en aquest cas, lligat amb el naixement); un Fill que, potser, sap llegir (puix que la mare li ha donat el llibret, marona que podria fer el paper d’educadora i, més encara, que hauria ensenyat a llegir).

En els dos darrers versos que hem triat, el Fill davalla a la terra (al món humà), com en la Bíblia ho fa Jesucrist i, com que la mare ha infantat, la llavor ha donat el seu fruit: una maternitat reeixida.

Finalment, en “La pregària per a entrar al cel (D)”, copsem el tema dels nounats que es morien abans de ser batejats: els albats (un tema de què ma mare m’ha parlat algunes vegades). I l’amolla Jaume Rovelló (1864-1952), com ara, en dir “Posa-m’hi aquest albat, / que no té culpa, ni pecat” (p. 120).

Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pregàries a la Mare de Déu i als protectors dels llauradors

General, , , , ,

Unes altres pregàries matriarcalistes, i amb el paper de la marona com a aliada dels fills que la tracten bé, són dues relatives a l’Àngelus (una oració que es diu de matí, a migdia i en el vespre) i a l’inici de l’eixida del sol. En reproduïm alguns fragments:

“Àngelus (A)

(…) A la fi de l’Àngelus, es diu:

‘Déu vos salve, alta Regina,

 tot lo món, a vós, s’inclina.

Amb el fruit que vós porteu,

tot lo món il·lumineu.

 

(…) Àngelus (B)

(…) Alabada sigui la Mare de Déu.

Tot lo món en té, Regina,

tot lo món,  a vós, s’inclina.

Amb el fruit que vós porteu,

tot lo món il·lumineu” (p. 98).

 

Com podem veure, en els versos de la primera, la dona (ací, la Verge) rep la consideració més alta que li podrien donar en una cultura: la de Reina. Lo femení, per  tant, és per damunt de lo masculí.

A banda, tothom la té per madona (s’hi inclinen) i ella, com a recompensa, els il·lumina amb l’esperança del fill (el lligam entre la part maternal i l’associada a la llavor que és colgada en el camp, en aquest cas, connectada amb el vespre, com si ho fos el Nen Jesús amb l’arribada de Nadal). I més encara: hi ha un eixart entre la part masculina i la femenina (Nostre Senyor i Nostra Senyora).

En canvi, en la segona versió de l’Àngelus, no apareix el personatge masculí (almenys, en les línies seleccionades), la Senyora és lloada i… el Fill (Jesús) torna a fer acte de presència.

Adduirem una mena de nota de la folklorista Simona Gay, molt en línia amb la primera impressió que em féu en llegir aquests versets: “En aquesta pregària, el món s’inclina devers la Verge, mare de tota claror, com l’anomenava el meu germà J. S. Pons. Ho he recollit de la seva boca. Ella ens dóna l’única llum: el Fill de Déu. Els catalans sempre han expressat llur amor a la Mare de Déu” (pp. 98 i 100), un detall que empelta amb la tradició matriarcalista catalana.

Com a darrera pregària d’aquest subgrup, en “Folklore íntim del Rosselló”, hi ha “Germana de l’alba…” (p. 100), la qual m’evocà un comentari de ma mare sobre Quico Guillem Fluixá (1838), el padrí patern de son pare (1906). Així, les dues primeres línies diuen “Germana de l’alba / que Déu, de l’alba, cria” i, d’aquesta manera, la criança del jorn és unida a la infància (o siga, a la primera claredat del sol ixent).

Sobre aquesta cançó, l’estudiosa catalana agrega una nota de Joan Amades: “la cantaven els segadors ripollesos en albirar el sol per primera vegada i abans de posar-se a la feina. Solia iniciar-la el cap de colla, descobert i de cara al sol i, a voltes, àdhuc, agenollat” (p. 100).

Doncs bé: revenint al meu antecessor nascut en 1838, ma mare (durant l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020) deia que, “moltes vegades, arribava l’avi [ Quico] a casa i desenganxava el carro, l’animal. I la dona li deia coses, li parlava, li demanava… I ell no li responia. I [ ella] tornava a demanar-li i [ ell] no li responia. A vegades, a la tercera, [ l’avi Quico] li deia:

-Però, dona, ¡espera un moment, que acabe de resar!”. Uns anys després, per exemple, ens afegia aquests mots per telèfon: “Els del camp han volgut tindre el seu protector i sentir-se protegits per alguna força” (19 de gener del 2023) i “Hi ha gent que, com que viuen de la terra, la miren com una cosa sagrada, la tenen completament incorporada a la vida” (12 de març del 2024).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Oracions al despuntar del dia, de caire matriarcal i ancestrals

General, , , , , ,

Pregàries en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, compilades per Simona Gay (1898-1969).

En aquesta obra, hi ha oracions que ens evoquen unes que veiem en una rondalla valenciana arreplegada per Joaquim G. Caturla i, igualment, uns versos que ens plasmà Jose V. Sanchis Pastor (de Benigànim, una vila de la Vall d’Albaida). Però, tot seguit, començarem per una que n’hi ha transmesa per Teresa Oms (1883-1965) i que hem considerat naturalista: “Al salt del llit (A)”. Diu així:

“Déu nos do bon dia,

pare, mare i tot lo món.

Alabat sigui el dia

i el Senyor que ens l’envia.

Alabada sigui la lluna

i el Senyor que ens la dóna.

Alabada sigui la serena,

a la mar i a les arenes.

Alabat sigui el nom de Jesús,

Pare i Fill i Esperit Sant” (p. 88).

 

Com podem veure, predomina el simbolisme femení (la dona, lo tel·lúric i lo aquós): la mare, la lluna, la serena, les arenes i la mar.

A més, la folklorista catalana posa que Teresa Oms li la digué i que “Una filla de Teresa Oms, que es diu també Teresa, em va dir en 1960, sense canviar una paraula, una part de les pregàries que jo havia recollides de sa mare en 1939 (…). Aquí és la saba secreta de la tradició, més viva que no ho sembla” (p. 88). Per tant, l’havia apresa com la mare.

Uns altres versos del mateix ram són “Al salt del llit (B)”, la qual lliga amb uns bascs que recull Mª Carmen Basterretxea, per la seua senzillesa i perquè són en nexe amb signes quotidians (com ara, el nou dia i obrir la finestra, p. 59): “Més breu que la primera és la pregària de l’alba recollida en Conflent.

Obrint la finestra:

‘Beneït sigui el sant dia d’avui.

Beneït sigui el sol,

beneïda sigui la lluna,

beneït sigui el Déu que ens la dóna’.

 

1937. Maria Sardà.

És l’agraïment que rajava del cor al despertar” (p. 90). Això sí: a un despertar en què intervé lo celestial i lo feminal (tant l’home com la dona hi estan presents) i uns mots que no van cap a Déu, sinó cap a la divinitat que envia adoba eixe moment del dia.

Altrament, en l’oració “Quan el sol me toca (A)”, com si fos un pare que s’atansa a la cambra a indicar als fills que cal llevar-se, hi ha un tractament pròxim a lo maternal cap al sol (“Solellet”) i la folklorista agrega que, qui li havia recitat els versets, Maria Thués, nata en 1863, “deia la seva pregària de seguida que veia el sol, ‘sigui a la cambra, sigui a la cuina’, deia ella” (p. 90).

El fet que es dedicàs una pregària a coses tan simples, del dia rere dia i, a banda, com un eixart amb la mare, em remembraven que, com deia ma mare respecte dels seus avis (nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX), “Es vivia de la terra” i, de la mateixa manera que amb els sants que protegien la terra de les pedregades i de lo que la pogués malmetre, calia ser-los agraïts. Una religiositat matriarcalista, en què els personatges bíblics són terrenals i planers. I tot açò, fins al punt que, com copsem en “Beneït sigui el sol (C)”, “A Sant Miquel de Llotes, un home de la llei vella, que no sabia de lletra (…), havia guardat d’un passat antic (…). Hi ha com un record d’una creença ancestral, en les pregàries populars que beneeixen el sol” (p. 92).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pares emparats, de bon cor, maternals i dones que gestionen

General, , , , , ,

Una altra rondalla compilada en el llibre sobre el Rosselló per la folklorista esmentada, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Hi havia una casa…”. En una casa on vivia un matrimoni junt amb un muntó de fills, el marit se’n va a fer llenya i troba un vell que li demana si li podria donar res.

Llavors, com que l’home és sincer i li diu com és la situació familiar, l’ancià li ho compensa: li dóna unes tovalles i, quan el pare dirà uns mots, assolirà lo que sol·licitarà. Això sí: “Ara us he d’encomanar de no mancar la missa.

Arribat a la vila, va anar a l’hostal i aquí va dir a la mestressa:

-Me’n cal anar a missa. Guardeu-me aquestes tovalles i, sobretot, no digueu pas” (p. 506) les paraules que ell li indica.

En un passatge immediat, “La mestressa va dir a l’amo: ‘En plaça de les tovalles seves, li donarem les nostres’. La missa dita, ell tornà per a prendre les tovalles. Se’n va anar a casa; aquí va dir les paraules” (p. 507) i, com en altres narracions, copsa que la dona li havia canviat les peces.

Sobre la part exposada fins ara, la dona (ací, mestressa) té un paper paregut al de la madona en Mallorca: hi ha la senyora ama (qui rep el marit) i l’amo (com en moltes rondalles mallorquines arreplegades per Antoni Ma. Alcover), però és ella qui fa les gestions amb el foraster i qui porta la casa. Altrament, el seu paper és més actiu que el de l’espòs, malgrat que, en aquest cas, ella empiula amb la tradició patriarcal (representada per la netedat i per la color blanca): “Els mainatges esperaven embadalits entorn de la taula (…). Més, ai! Les tovalles eren ben netes i sense res” (p. 507). ¿On hi hauria abundància o, almenys, aliments, sinó en la terra, no en el cel?

Això explica que “L’home, ben decebut, torna al bosc. Aquí es posa a plorar. Va aparèixer el vellet” (p. 507), qui, per a emparar la bonesa del marit, li amolla:

“-Vet aquí un bastonet. Diràs: ‘Bastonet: fes ton deure’. Quan la seva feina serà acabada, diràs: ‘Ara, prou, bastonet!’. No cal pas mancar la missa.

A l’entrada de la vila, va oir les campanes, tusta a l’hostal i va dir:

-Guardeu-me el bastó (…).

Penseu la mestressa, pensant en les tovalles” (p. 507) i, encuriosida pel bastó, li diu les paraules adients, però, com que els fot una bona palissa (a ella i al seu home), quan revingué el foraster, tots dos eren mig morts.

En acabant, el pare els diu:

“-Si em torneu les tovalles, el faré aturar.

I va tornar a casa seva, on va parar taula; i, de pa i de vi i de menester, res no va faltar per a la colla de mainatges” (p. 507).

Per consegüent, en aquest fragment final, el personatge masculí s’atansa a la família i, igualment, fa tasques que, més d’una vegada, s’han associat a la dona: per exemple, parar taula. A més, ell és qui, mercé a un provecte (que no a un personatge femení), facilita que hi haja menjar en el grup. I, més encara: el narrador vincula el marit… amb la maternitat (amb els nins), en compte de connectar el futur (els mainatges) amb la muller (mare).

En altres mots, en aquesta narració, transmesa per Françoise Bonafos (nascuda en 1880), el paper maternal va lligat tant a l’home com a la muller (al principi del relat) i, així, som ben lluny de la típica imatge (com ara, de còmics del darrer quart del segle XX en Espanya i en castellà) en què el marit roman en un sofà, mentres que la dona s’encarrega dels fills, de la cuina,… com és el cas dels germans Zipi i Zape.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, que salven i ben tractades

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla esmentada, recollida per la folklorista catalana Simona Gay i que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, el moliner porta el xiquet a la seua dona i, en acabant, ho fa amb la nina i la muller cria els nens.

Agregarem que, mentrestant, la mare del fill del rei fa que posen l’al·lota dins una baixa fossa.

Ben mirat, els infants es desperten (ell, amb huit anys; ella, amb set) i, com que se’n volien anar, ho comenten al moliner, qui els ho accepta.

Després, ambdós xiquets “Van trapar un bosc amb una caseta:

-Tu iràs a la caça -va dir la nina- i jo cuinaré” (p. 505).

En altres mots, la filla porta la casa, n’és la mestressa i, altrament, es fa lo que ella vol.

“La reina va passar (..). Hi va anar i els va dir:

‘-Us caldria aquí una font que ragés per a regar les flors’. I diu al nin: ‘Vés al bosc negre, fumaràs un colp en la porta que s’obre a mitjanit i que, al repic, es tanca. Portaràs una ampolla de l’aigua que hi raja” (pp. 505-506).

Per tant, els actes esdevenen en un moment de foscor (durant la nit) i és aleshores quan la dona domina… i ho fa associada a lo aquós.

Passa que, com que toquen les dotze de la nit i el nen no ho assoleix, la sobirana diu a la xiqueta:

“-Et cal anar a cercar el teu germà (…).

En camí, va trapar Nostre Senyor:

-On vas?

-A cercar mon germà, que és al bosc negre.

-El traparàs amb l’ocell darrere la porta. (…) Agafa l’ocell i torneu tots dos: és l’ocell (…) merla blanca amb tres cues” (p. 506).

Així, un personatge adult i de bon cor fa de guia de la noia, qui, en el passatge immediat, ja en casa, copsa que la reina (i mare del príncep), quan va veure els dos al·lots, diu:

“-Us vull convidar a fer un dinar.

La reina anava a servir. El seu fill va tornar mentre sopaven. La reina li va dir que la seva dona era morta. L’ocell es va posar a cantar i ho va cantar tot” (p. 506), per exemple, que el príncep se n’havia anat deixant la dona prenyada, que els nadons havien estat recollits pel moliner i les intencions de la regina.

Finalment, l’ocell amolla “’En aquesta taula, manca un cobert. La que hi hauria de ser, la posaren en una baixa fossa’.

El fill del rei, tot corrent, hi baixa: la seva dona tenia pas salvi de vida. Ell va fer matar la mare i féu empresonar la criada. La seva dona es va aparellar” (p. 506), o siga, guarir. I, així, el príncep acull la part femenina i tracta bé la dona i, de pas, ella es restableix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, les tres generacions i bona avinença

General, , , , , , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, en què es plasma la bonesa i, fins i tot, un paper important dels nens, és “En Pere peresós”, amb signes inicials i comuns a altres narracions. Un minyó és enviat per sa mare a fer llenya i, quan passa a pescar, “N’agafa un peix roig.

-Deixa’m la vida salva -va dir el peix- i tindràs fet lo que vulguis, tan sols dient

Per la virtut del peixet roig,

que tingui això o que tingui allò.

 

El va deixar anar” (p. 501).

Cal dir que el peix és un animal associat a la dona i que ací evoca la figura de la sirena de més d’una rondalla.

Després, el xic diu la primera orde i el peixet li ho adoba: “que sigui el fogot que em porti a mi” (p. 501), de manera que ell guanya comoditat.

Adduirem que, “Passant per la vila, hi havia una filla del rei que (…) s’estava tota trista a la finestra. Ella, veient el fogot que anava, es va posar de debò a riure; i el minyó, la veient tan bonica i riallera, va dir:

-Peixet, peixet, per la virtut del peixet roig,

fes que aquesta bonica fadrina tingui un nin

i que jo en sigui el pare.

 

I, a casa, en arribant ell, va dir a la mare:

-Poseu tovalla, pareu taula, que veureu lo que veureu” (p. 501) i ordena que hi haja de tot per a menjar (pp. 501-502). I tots dos passaren a tenir tot lo que els calia (p. 502).

“Nou mesos després, la filla del rei va tenir un infant i no sabia ella com es feia. El pare rei va fer fer una crida: que tots els homes vinguin. El nin mateix diria qui és el seu pare.

-Anem-hi! -diu en Pere.

El nin va dir:

-Aqueix és el meu pare” (p. 502).

Llavors, el xiquet, mitjançant la seua candor, ha triat el pare biològic encertat. Ara bé: el monarca, encara que no ho indique la narradora, no devia acceptar que un home de família senzilla fos el marit de la princesa i, per això, “El rei va fer posar la seva filla, en Pere i el nin en una bóta i els va llançar a la mar.

Aleshores, va dir en Pere al peix:

-Tu que has tingut el poder de me fer tenir un mainatge, ¿ens podries fer eixir d’aquí? Fes-nos treure del mal i posar-nos en un palau” (p. 502).

I així ho fa l’animalet, és a dir, el personatge feminal auxiliador de la resta de bonhomiosos.

Cal dir que, a diferència del rei, qui preferia trencar amb ells, el xicot (en Pere) s’inclina per la relació amb els altres i sol·licita al peixet que hi haja un pont d’argent “que vagi del palau del rei al meu” (p. 502).

Ben mirat, el sobirà, possiblement atret per la valor de la plata, s’atansa a la fortalesa, però, com que un temporal se li gira en contra, no té més remei que revenir al seu terreny.

Nogensmenys, el jovenet, altra vegada tria l’enllaçament: bastir un pont, però daurat. I, altra volta, el monarca s’hi acosta. Agregarem que, encara que ho assoleix, en veure un serf, demana qui hi viu.

Finalment, “Se li presenten la seva filla, en Pere i el seu petit. Quan el rei es va veure una gent de tan gran poder, els va perdonar i els va fer seguir al seu propi palau” (p. 502).

Per consegüent, la bona avinença entre la parella ha generat un fill, ambdós jóvens han mudat al seu territori (són els sobirans de la seua vida) i això explica que, quan, al capdavall, el monarca coincidesca amb el matrimoni junt amb el nen, no sols els condone: els convida a la seua fortalesa i, de pas, es crea un eixart entre les tres generacions (l’avi, els pares i el fill).

Açò, en la vida diària, esdevé, per exemple, quan un fill s’independitza dels seus pares (indistintament del passat de cada membre) i cada part accepta l’altra sense tractar de dominar-la, ans al contrari, recorrent a un empelt entre totes tres.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pagesos de bon cor, la sembra, la collita i la maternitat

General, , , , , , , , ,

Una altra narració en què es plasmen signes matriarcalistes, i que figura en l’obra de la folklorista Simona Gay (1898-1969), és “La menta i la sàlvia”, arreplegada en altres fonts i, en aquest cas, transmesa per una dona que, en 1938, tenia huitanta-set anys i que devia haver nascut cap a l’any 1851: “Quan Josep i Maria fugien amb l’Infant Déu, per escapar al dolent Herodes, van ferrar el ruc a l’enrevés, per esgarriar els seus criats. Van passar per un camp on sembraven blat” (p. 492), o siga, en desembre (el mes associat a la sembra).

A continuació, Sant Josep indica al sembrador que culla el fruit del forment mitjançant una falç i un volant que hi ha a casa. “Ell, que se n’hi va i, quan torna, el blat havia florit i, granat, era a punt de segar” (p. 492).

Com copsem, el segaire s’atansa a casa (on és la dona i que, ací, empelta amb l’hivern) i, altrament, en un segon any, en revenir al camp, ja s’acosta el temps de recol·lectar els fruits.

I, com que encara hi ha bona avinença entre ambdues parts (els personatges bíblics i l’home), Sant Josep li demana:

“-Segador, bon segador: ¿no ens podríeu amagar (…), que ens volen matar el fillet?

Sota les primeres garbes, el segaire els va amagar” (p. 492).

Després, ens endinsem en un fragment diferent a la gran majoria dels d’aquesta rondalla (però en altres fonts), puix que Herodes, en compte d’enviar soldats, recorre a pagesos: “Al cap d’una estona, arriben hòmens amb forques i pals qui demanen:

-¿Seu pas vist un home i una dona que fugien amb un infant sobre un ruquet?

-Gran temps hi ha que han passat, quan jo sembravi el blat” (p. 492).

Finalment, el text trau el tema de la fidelitat i l’agraïment cap als qui, com hem vist en el relat, es posen de part dels xiquets (simbolitzats pel Nen Jesús), per la maternitat i pels bondadosos (ací, Sant Josep i la Mare de Déu):

“La sàlvia va afegir:

-Allà, d’allà lluny, la mar passen.

I la menta responia:

-Sota la gabelleta, són.

(…) Un colp que foren tots lluny, Jesús va dir:

-Menta, mentidera i traïdora: floriràs i no granaràs.

I, a la sàlvia:

-Sàlvia, Déu et salvi: floriràs i granaràs” (p. 492).

La gabelleta, en aquesta narració, és el magatzem, com si fos la cova on romandria el Nin junt amb els seus pares.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven pares i hòmens i gaudi de la sexualitat

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què copsem signes matriarcals, com ara, que la dona salva l’home (en aquest cas, a un pare i a un altre home) és “El ram de rosetes blanques”, compilada per Simona Gay i que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”.

Un home que tenia tres filles boniques se’n va a la fira i, en tornar, havia de portar roba de seda, sabates de vernís i, per a la petita, una flor.

“Ell, que va comprar les robes i que va descuidar el ram.

Passant davant d’un hort, va veure un roser de rosetes blanques i va collir una rosa. Del roser, va sortir-ne una bèstia” (p. 489), qui li diu que, com que era la que més li agradava, un any després hauria de venir-hi el pare amb la més xicoteta de les filles.

“Quan va fer l’any, ell, ja ben malalt, els ho va contar tot. La més petita va  voler partir per al salvar i, forta i morta, el va haver d’acompanyar” (p. 489), un senyal que la més joveneta era qui més estimava el pare i que ell, a diferència de les filles, apareix com un personatge feble, com en moltes narracions.

Com a mostra, el pare i la xiqueta “Van arribar a l’hort, van trobar un bonic palau. La porta es va obrir sola. Ningú a dintre. Més lluny, trapen taula parada. Van oir una veu: ‘-Mengeu i beveu’(…).

Van seguir totes les cambres, tot d’allò més bell.

A la darrera, van oir:

-Aqueixa és la teva: dormiràs aquí.

-Filla: et manca pas res. Mes, ai,.. què faràs aquí?

-Deixeu-me, pare, partiu consolat.

Ell se’n va anar, la porta de fora es va tancar sola.

A ella, li va eixir una bèstia:

-Som jo el mestre. Viuràs amb jo” (p. 489).

Sobre les línies que hem posat adés, no descartem que representen el pas de la infantesa a la joventut i, entremig, la filla, per un moment, ha de deslligar-se del pare i, ací, ho fa amb un personatge que, en algun seny, podria simbolitzar la saviesa (és un mestre).

Mentrestant, el tità “Se l’emmena a l’hort. Els fan música, mengen i beuen i va passar el temps” (p. 489) i, altrament, la petita entra en el món de la sexualitat ben acollida, festiva i unida a la fruïció de viure la vida. Això explica que, en un altre fragment, no sols reba informació sobre les seues germanes, sinó que, “Sobre el llit, troba tots els presents per a la seva gent. A la porta, una carrossa.

A casa, tothom content de la veure” (p. 489).

En altres paraules: una jove tractada com una reina (en la fase anterior a ser la governadora del seu dia rere dia) i ben rebuda per la gent, estimada pel poble.

En casar-se la mitjana de les germanes (l’animaló ho reporta a la de menys edat), ella la visita i “Torna a dir que arribaria tal dia.

Les germanes, geloses, la van fer estar un dia de més” (p. 490).

Llavors, com en versions paregudes, “L’endemà va pas trobar la carrossa. Ella que, a peu, va córrer al palau. Tot fosc. De bèstia, enlloc. Per fi, la va trobar mig morta. Ella que l’abraça… i quina dissort!

-Ai, bèstia, jo que et deia que em volia pas casar amb tu, ara, de gran goig, amb tu, em casaria.

La bèstia es va moure, en va eixir un bonic minyó:

-Eri encantat fins que una minyona es volgués casar amb mi.

Es van casar” (p. 490).

El resultat és que la fidelitat a l’educador ha estat lo que ha adobat el pas final a la condició que la noia té de dona. Com hem vist, la minyona, àdhuc, en els moments més crítics del xicot, no l’ha deixat caure i, més encara, s’ha proposat salvar-lo. Ara bé, no és un alliberament unit a ànsies de passar a la història, ni de figurar ella com una heroïna.

Finalment, el fadrí amolla uns mots (junt amb un agraïment) que també hi ha en rondalles de la mateixa corda: ell necessitava una dona que el tragués del pou i ella ho ha complit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.