Arxiu d'etiquetes: ritu de pas a l’adolescència

Dones que salven pares i hòmens i gaudi de la sexualitat

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què copsem signes matriarcals, com ara, que la dona salva l’home (en aquest cas, a un pare i a un altre home) és “El ram de rosetes blanques”, compilada per Simona Gay i que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”.

Un home que tenia tres filles boniques se’n va a la fira i, en tornar, havia de portar roba de seda, sabates de vernís i, per a la petita, una flor.

“Ell, que va comprar les robes i que va descuidar el ram.

Passant davant d’un hort, va veure un roser de rosetes blanques i va collir una rosa. Del roser, va sortir-ne una bèstia” (p. 489), qui li diu que, com que era la que més li agradava, un any després hauria de venir-hi el pare amb la més xicoteta de les filles.

“Quan va fer l’any, ell, ja ben malalt, els ho va contar tot. La més petita va  voler partir per al salvar i, forta i morta, el va haver d’acompanyar” (p. 489), un senyal que la més joveneta era qui més estimava el pare i que ell, a diferència de les filles, apareix com un personatge feble, com en moltes narracions.

Com a mostra, el pare i la xiqueta “Van arribar a l’hort, van trobar un bonic palau. La porta es va obrir sola. Ningú a dintre. Més lluny, trapen taula parada. Van oir una veu: ‘-Mengeu i beveu’(…).

Van seguir totes les cambres, tot d’allò més bell.

A la darrera, van oir:

-Aqueixa és la teva: dormiràs aquí.

-Filla: et manca pas res. Mes, ai,.. què faràs aquí?

-Deixeu-me, pare, partiu consolat.

Ell se’n va anar, la porta de fora es va tancar sola.

A ella, li va eixir una bèstia:

-Som jo el mestre. Viuràs amb jo” (p. 489).

Sobre les línies que hem posat adés, no descartem que representen el pas de la infantesa a la joventut i, entremig, la filla, per un moment, ha de deslligar-se del pare i, ací, ho fa amb un personatge que, en algun seny, podria simbolitzar la saviesa (és un mestre).

Mentrestant, el tità “Se l’emmena a l’hort. Els fan música, mengen i beuen i va passar el temps” (p. 489) i, altrament, la petita entra en el món de la sexualitat ben acollida, festiva i unida a la fruïció de viure la vida. Això explica que, en un altre fragment, no sols reba informació sobre les seues germanes, sinó que, “Sobre el llit, troba tots els presents per a la seva gent. A la porta, una carrossa.

A casa, tothom content de la veure” (p. 489).

En altres paraules: una jove tractada com una reina (en la fase anterior a ser la governadora del seu dia rere dia) i ben rebuda per la gent, estimada pel poble.

En casar-se la mitjana de les germanes (l’animaló ho reporta a la de menys edat), ella la visita i “Torna a dir que arribaria tal dia.

Les germanes, geloses, la van fer estar un dia de més” (p. 490).

Llavors, com en versions paregudes, “L’endemà va pas trobar la carrossa. Ella que, a peu, va córrer al palau. Tot fosc. De bèstia, enlloc. Per fi, la va trobar mig morta. Ella que l’abraça… i quina dissort!

-Ai, bèstia, jo que et deia que em volia pas casar amb tu, ara, de gran goig, amb tu, em casaria.

La bèstia es va moure, en va eixir un bonic minyó:

-Eri encantat fins que una minyona es volgués casar amb mi.

Es van casar” (p. 490).

El resultat és que la fidelitat a l’educador ha estat lo que ha adobat el pas final a la condició que la noia té de dona. Com hem vist, la minyona, àdhuc, en els moments més crítics del xicot, no l’ha deixat caure i, més encara, s’ha proposat salvar-lo. Ara bé, no és un alliberament unit a ànsies de passar a la història, ni de figurar ella com una heroïna.

Finalment, el fadrí amolla uns mots (junt amb un agraïment) que també hi ha en rondalles de la mateixa corda: ell necessitava una dona que el tragués del pou i ella ho ha complit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bona avinença entre germans i una germana i ritus de pas

General, , , , , ,

Una altra contarella amb signes matriarcalistes, amb el paper regent de la dona i, ben mirat, amb simbolisme, és “Els tres lluerts”, arreplegada en “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969). Primerament, direm que un lluert és un xiquet (o un jove) bellugadís. Així, “Un rei tenia tres minyons i, com que la reina esperava un infant, va dir a la llevadora:

-Si és minyó, posa l’espasa a la finestra; si és minyona, posa-hi la filosa.

-Fills -va dir la reina als minyons-. Fugiu, si veieu l’espasa, que, potser, sense voler-ho, vos matarà” (p. 478). L’espasa, en el camp eròtic i tot, lliga amb l’home (el penis); i la filosa, amb la dona que es dedica a teixir, al pas dels anys mitjançant la creació de la vida.

Passa que “La llevadora es va enganyar. Quan la nina va néixer, va posar l’espasa a la finestra. Els fills, colp de fugir, lluny, lluny” (p. 478).

Aleshores, en aquest altre indret, ells (tres germans mascles, com veurem en diferents seccions del relat), com qui entra en la joventut, s’hauran d’espavilar i, per això, el narrador amolla un detall curiós i present en altres Pobles matriarcals: l’home que cuina, la cuina no sempre associada a la dona. Ho veiem en els mots “Quan els va semblar que no els podria trobar ningú, es van fer una casa. Cada dia, un feia la cuina i els altres treballaven defora” (p. 478).

Mentrestant, la nina és «la reina de la seua vida» fins a deu anys, en què s’inicia una mena de ritu de pas cap a l’adolescència i, altrament, cap a la joventut (el forest en què s’introduirà): “La nina, qui es deia Hertolar, arreu que va néixer, li posaren una corona i la portava sempre. Un dia, quan ella tenia deu anys, jugava a l’entorn del palau i un ocell de rapinya li va prendre la corona. Ella es posa a córrer per a agafar l’ocell. (…) El va seguir en un bosc profund i allí es va trobar perduda” (p. 478). Per consegüent, la xiqueta és declarada hereua de la casa, del tronc, successora, no u dels tres fills.

A continuació, ella comença a cuinar i afig sal a l’ollada, però els germans no la descobreixen fins que el més jove ho assoleix i li diu:

“-Herbolar:  què fas?

-Com em coneixeu?

Ell li conta el que ha passat i li diu:

-Estigues ací: ens faràs la cuina” (p. 478).

Com podem veure, els xics ja saben cuinar, deleguen aquestes tasques en ella, però hi han accedit tots tres i la germana, a qui ara li toca, com diu una dita, tallar-s’ho i cosir-s’ho, aprendre a ser autònoma en aquest camp.

De fet, “Ella va anar a casa la geganta, qui li va contar la seva història” (p. 479), una titana que podríem empiular amb la mare (és més voluminosa que la noia):

“’-Ets la germaneta d’aqueixos minyonets tan braus?’. Ella, enardida, va dir que sí.

La geganta li va donar una pinta fina, dient de pentinar els seus germans, qui serien encara més bonics” (p. 479).

Ara bé: com que la filla volia estar junt amb els seus germans i que fossen ben tractats, ho amolla a la dona en un altre fragment amb simbolisme (els xics i la cacera, l’inici de l’estiu, juny; i l’al·lota, la casa, el moment de menys presència femenina en l’any, la foscor): “’Si no torneu pas a fer venir els meus germans com eren, vos mataré de seguida’.

(…) Veient que es podia fer escoltar d’una geganta, l’Hertolar pren coratge i un dia seguí [ el camí] dels tres germans que se n’anava a la caça, sense dir-li que era per a conèixer el país. (…) l’endemà, en lloc de seguir el germà a la caça, fa com aquella que es vol estar a casa. (…) Camina que caminarà, hi arriba de nits. Era el juny i s’adorm sota d’un cirerer” (p. 479). O siga, en el mes de l’any en què més dormida és la part feminal de la persona (a diferència de desembre i en l’hivern), la qual, en aquesta narració, va molt empeltada amb la masculina (l’al·lota i els tres minyons), un signe de caire autòcton.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritu de pas femení a l’adolescència, maternitat, velles i nounats

General, , , , , , ,

Una altra contalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, és “La mà negra”. Cal dir que, en aquest relat, és simbolitzat el pas de la infantesa a la joventut. Així, un pare de tres filles diu que ja estava fart de treballar com a llenyater i que ja encorbava. A més, que donaria tot per no fer més llenya.

Llavors, se li apareix una mà negra que li diu:

“-Bé: així, tot el que tens darrere la porta, hauràs de donar-m’ho. Si vols, jo m’encarregue de fer-te sempre tota la llenya” (p. 206). Per tant, un personatge femení (la mà) li fa la tasca i és associat al servici i a la vigor.

Passa que, en aplegar a casa, hi ha les tres filles. Les dues més grans li diuen que, com que ell ha fet un pacte, l’ha de complir. I decideixen anar-hi. No obstant això, un cavall blanc i una mà bruna fan acte de presència davant cada una de les fadrines i, totes dues, quan una veu els comenta que hauran de menester menjar, li amollen que no tenen fam, ni volen menjar. Llavors, aquella mà els ordena que baixen del cavall.

En nexe amb la filla petita, a mitjan camí, una veu li diu:

“-Tindràs fam, voldràs menjar.

-Estic desmaiada. Si tinguera una taula parada de tot…

Zummm! Una taula parada de tot: els millors menjars i tot. (…) Tot el que ella demanava, tot ho tenia. La xica va descansar. I ala, continua tot. Se la porta a un castell, l’entra dins i la porta tot ple de criades al voltant. El que fera falta, eh? (…) Totes les criades, totes, servint-la. I ella:

-Ai!: ací estic millor que a ma casa. (…) Però, escolteu -diu a la mà negra-: he d’escriure a mon pare per dir-li que estic bé, que no es preocupen per mi.

-No, no pots escriure: sols quan jo et diré el que hages de fer. Ara per ara, no res” (p. 207).

Sobre aquest paràgraf, al meu coneixement, ens trau una infància en què la filla rep les favors i les necessitats en cada moment que li cal i li ho aplanen la mare (la mà negra), personatges femenins (les caseres) i, a banda, la filla encara lliga amb la terra (en aquest cas, simbolitzada per son pare).

Això encara es nota més quan, en un ambient en que la xiqueta viu i en què “Tot el que feia era passejar (…), passejava pels jardins, totes les criades al seu servei” (p. 207), la mà negra li reporta que s’havia mort sa mare.

Ací captem un major eixart amb l’altra banda de la família: amb la maternal, amb sa mare. Això explica que l’al·lota vullga assistir al soterrar, o siga, estar junt amb la marona a mitjan tardor (per novembre): “La qüestió és que la xica se’n va al soterrar i tot, i, per encendre el ciri de sa mare, es fica dins de la butxaca una caixeta de llumins. I, quan va arribar-hi, el cavall blanc que la va portar allà, no hi havia mà negra” (pp. 207-208), malgrat que la noia no havia portat res de lo que li havia oferit son pare.

Per consegüent, la xica s’endinsa en una etapa en què li serà imprescindible comptar amb algú que li faça de mare, que l’eduque en el pas a la joventut. En eixe seny, afegirem que la mà li compensa la bonesa que ella ha manifestat des que es coneixen: “com que has estat una xica tan rebona i tan simpàtica, et done este cabdell de fil i tu, a poc a poc, l’amollaràs” (p. 208), de manera que la jove, amb un paper com qui vola un catxirulo, comença a ser qui porta la seua vida.

És clar, en un entorn feminal i amb unes velles amb molta experiència i que s’interessen pels xiquets i pels nounats, és a dir, maternal, en què ella els demana:

“-Què brodeu? Ai!, quines coses més boniques! Coses de xiquet.

-És per al fill del rei (…). Li fem l’aixovar.

-Ai!, quin cosa més bonica.

Va mirar tot el d’allà (…) i la xica (…) se’n va amb el cabdell” (p. 208), en altres mots, amb el lligam que l’empelta amb sa mare i amb la terra (ací, ja en l’hivern, empiulant amb les ancianes que, com el mes de desembre, van unides a l’esperança en l’esdevenidor del xiquet ara parit).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, jovenesa i dones subministradores i terrenals

General, , , , , , ,

Un altre poema amb detalls matriarcals és “Eva”, de Guerau de Liost (1878-1933), amb un personatge bíblic que és presentat com la mare que subministra els habitants de la terra:

“Enjogassada en oferir la poma,

carn vegetal nodridora del corc” (p. 126),

 

o siga, la vulva (aquest fruit) aporta vida al penis (el qual, simbolitzat pel corc, penetra en la dona).

Ben mirat, el poeta posa “la dona-serp”, “l’obaga” i “petxina”.

En uns altres versos del valencià Carles Salvador, en “Poemes” (p. 129), apareix el moment del desflorament, de l’inici de l’adolescència femenina:

“I és quan voreta la sina gentil

-oh casta novençana-

una de cinc fulles rosa d’abril

treu clariana”

 

i, per tant, la virginitat en què creix la pitrera (la sina).

Una altra composició en la mateixa etapa de la vida és “Sol de migdia, XVIII”, de l’artista català Alexandre de Riquer (1856-1920), en què la mirada i el missatge van cap a la dona, cap a la foscor i amb colors obscures en un moment de pas a la joventut:

“El teu esguard llambrega lluminós

sota la trena negra, vellutada,

que al caure deix ta cara ombrejada

mateix que un vel de randa, misteriós.

 

Fervent desig panteixa en l’ampla nit,

ton pit serè de marbre blau venat

d’una poncella floreix a punt d’esclat” (p. 141).

 

Amb trets de la mateixa corda i en un paisatge nocturn, escriu el poeta barceloní Josep Massó Ventós (1891-1931) els versos de “Sol de migdia, XVIII”:

“Ens hem pres dolçament les dues mans:

amb molt amor als ulls ens hem mirat:

hi havia un gran silenci pels voltants…

ens hem besat.

(…) i el teu llarg coll de cigne s’inclinava

com per olorar una flor.

 

El nostre amor d’una garlanda viva

la flor primera havia desfullat (…)

 Ai! de l’olor de les primeres roses

com se n’embauma un món!…” (p. 142).

 

Així, altra vegada, la dona és qui aporta la flaire a la vida, en entrar en la jovenesa, en un ambient sexual, sovint, acompanyat de dolçor entre tots dos.

Un altre poema en què es plasmen trets matriarcalistes i que ha estat arreplegat en l’antologia “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “L’enamorat li deia”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què l’enamorat parla a la núvia:

“Penyora d’amor, penyora-

si tu em besaves, amor,

jo et donaria una rosa.

(…) -o et donaria una taronja,

una ametlla

                                   o bé l’esqueix

d’una clavellina nova.

(…) -o la flor del cirerer

o el llessamí” (p. 144).

 

Nogensmenys, en lliga amb la sexualitat matriarcal, el poeta li remata

“que jo em donaria teu

I tu et donaries tota” (p. 144).

 

Per consegüent, ambdues bandes n’eixiran beneficiades, no sols l’home (qui hauria rebut el bes femení). Afegirem que hi ha vocabulari agrícola i de la flora, fet que connecta amb el matriarcalisme: taronja (vulva), ametla, rosa i clavellina (mugró).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.