Arxiu d'etiquetes: Simona Gay

Pregàries naturalistes, a morts i a marededéus protectores de viles

General, , , , , , , ,

Continuant amb oracions arreplegades en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, n’hi ha una en què apareix el naturalisme en l’empelt de la dona amb l’home  i, a més, amb la família, això és, amb un món pròxim: “Passant davant el cementeri (A)”. Així, diu que “Els nostres pares vivien amb el record dels morts. El cementiri entornejava l’esglesiola i el toc de campana agombolava totes les ànimes.

‘Déu nos do bon dia i bona guia

Déu i la Verge Maria,

a jo i a la meva família’” (p. 94).

 

Aquests mots contrasten amb una frase que, com més va, més es pot llegir, per exemple, en Facebook: “Que la terra li siga lleu”. De bon principi, em paregué com una mena de por a la terra i, des que, en el 2017, comencí a consultar sobre la cultura basca, a lo maternal. I, més encara, després d’una conversa en octubre del 2018 amb un amic que havia viscut cinc anys en contacte amb la cultura colla (en el nord de Xile), qui, un poc abans de Tots Sants, em parlava sobre una cosmovisió que capim molt en línia amb els versets. De fet, en aquell Poble, consideren que les persones som terra que camina i que, amb la mort, tornem a la Mare (a la terra) i que hi fem de guano per als qui viuen i per a l’esdevenidor…

En eixe seny, hi ha uns versos en la pregària “Passant davant del cementeri (B)”, transmesos en 1937 per Maria Sardà (nascuda en 1863):

“’Déu vos perdó, ànimes totes,

el Rei del Cel us aplegui totes.

De la terra, esteu en descans.

El dia de la meva fi,

pregueu per mi’.

 

La pregària demostra l’amor per les ànimes dels qui han finat: que res de la terra, per a elles, no sigui pena” (p. 96).

El dia que escriguí aquestes línies, el 13 de setembre del 2026, recordí uns mots que Pere Riutort posà en la seua explanació (en la versió del 2018): «¡Com agraesc l’oració dels qui m’han acompanyat en aquests anys difícils, del 2005 ençà!  D’una manera especial, Déu escoltarà les oracions de la meua germana Margarita, religiosa (…), qui fa poc passà a la Casa del Pare amb més de noranta-dos anys; la intercessió dels meus pares i familiars i dels membres de la Congregació (…); fills de la vila de Tàrbena i de la meua estimada vila de Mallorca (…). Sobretot, he demanat la intercessió de Santa Catalina Tomàs, de Sant Juníper Serra i de l’inigualable Beat Ramon Llull« (p. 149), això és, de gent coneguda i de la terra i per sants del terròs: que li fessen com de mantell, malgrat que alguns haguessen viscut més de tres segles arrere (o de sis!).

També cal dir que, en “Passant el portal o el portalet”, una altra oració plasmada en l’obra de Simona Gay, en boca d’una dona nata en 1859 (Elisa Tixador), la investigadora ens diu “He conegut l’Elisa d’en Jan, quan era infant. Ella travessava el nostre hort per a anar al seu. (…) Anava a l’hort cada dia. Per a eixir de la vila, havia de passar el portal de la Paraire que vigila sempre una Mare de Déu portant l’infant. Aixecant els ulls, abans de travessar, deia

‘Déu vos guard, Verge Maria,

vós i la companyia.

Amb el fruit que vós porteu,

tot el món il·lumineu.

Il·lumineu-nos, Verge Maria.

Vos diré un Parenostre

i un Ave Maria’.

 

(…) Illa era abans reclosa entre muralles. De les portes, sols n’han restat els corrons, mes una Verge a cada portal fa el passat perdurable” (p. 96).

Per consegüent, hi ha un vincle entre el fill i la mare, copsem el tema de la maternitat i, com a curiositat, perviuen corrons (formes cilíndriques i que, per tant, no acaben en punta, sinó en pla, un tret femení) i detalls de la Mare de Déu… en terres catalanoparlants i amb la marona com a protectora de la població.

Finalment, la il·luminació esdevé en moments de més foscor del dia, un altre signe matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, que subministren i hòmens de bon cor

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, copsem signes matriarcalistes, per exemple, en la contalla “El soldat coratjós”. Així, en Josepó Tomasot parteix per a la guerra de Crimea (1853-1856) i “Sa mare li va dir:
Sempre endavant pel bé

Sempre endarrere pel mal” (p. 507).

En revenir de la contesa, troba una casa on l’acullen (p. 507) i en què, “Quan va tocar mitjan nit, es va trobar pres pel braç amb una mà gelada (…). Va veure una ombra que li deia de seguir.

S’emporta la baioneta, segueix l’ombra a la cova” (p. 508).

En resum: com que ell ha seguit les indicacions de la mare, torna cap a casa i rep hospitalitat. A més, el personatge femení va davant i ell ho fa darrere (com en altres relats amb una ombra) i, ben mirat, el condueix cap a la matriu (l’espluga).

Aleshores, la dona (l’ombra) “li signa de treure una pedra. Troba dos gerres: l’una, plena de dobles (…); l’altra, de lluïses. Les toca per mirar si és veritat i torna al llit” (p. 508).

L’endemà, de matí, com que la gent i el capellà consideraven que s’hauria mort (com havia ocorregut als qui ho havien assajat abans), s’atansen a la casa on l’havien rebut i ell els ho conta tot: “Era una ànima que passava pena” (p. 508) perquè no havia aconseguit abans dir a ningú on eren les monedes. Per això, beneficien els dos personatges.

Una altra contalla pareguda a moltes que hem llegit i amb detalls de caire matriarcal és “Conte de la dona grossa”. Un carboner tenia una dona que era grossa i que li diu “Menjaria un peix!

Ell en va a pescar un, de petit.

-Què en faràs, de jo? Deixa’m!

El deixa. El peix va dir al carboner:

-Demana’m lo que voldràs.

El carboner ho va anar a dir a la seva dona, qui li digué:

-Vés a li dir que vull un mas amb bèsties, amb mossos, etc.

Ho va anar a dir al peix. Quan va tornar, ja tenia mas en lloc de la carbonera” (p. 509).

En altres paraules, la dona (el peix, animal aquàtic) salva l’home i, de pas, el marit i la muller. A més, la generositat femenina fa que puga prosperar la parella.

Igualment, les decisions finals del matrimoni són preses per la dona, qui comenta al seu home què haurà de demanar al peix.

Al capdavall, l’avarícia els farà romandre en la carbonera per sempre més, després que la muller demanàs ser la mestressa i poder fer la llum solar… quan ella volgués.

La darrera rondalla que recull l’antologia esmentada és “La dona i el peix”, en què, altra vegada, un home (pescaire) tracta bé la dona (un peix) i, a canvi, ella li adoba el camí i l’esdevenidor: “Agafà un peix.

-Per què m’agafes? -li diu el peix.

-T’agafi per a pa -li respon l’home.

-Deixa-me’n anar. Vés-te’n a casa teva: tindràs tant de pa com voldràs.

 

L’home torna a casa. Sobre la taula, hi havia pa i tant com vulguin l’endemà.

Mes la dona li diu:

-Podries demanar carn, pa i companatge!

 

Ell que torna a la pesca. Agafa un peix.

-Per què m’agafes? -li diu el peix.

-T’agafi per a carn -li respon l’home.

-Deixa-me’n anar. Vés-te’n a casa teva: tindràs la carn que voldràs.

(…) Mes la dona li diu:

-Podries demanar vi: que el pa i la carn són difícils d’empassar!

Ell que torna a la pesca. Agafa…” (p. 509).

O siga que la muller mena la casa, ella diu a l’home què han de menester i, com en molts relats, el marit actua d’acord amb les directrius de la dona.

Sobre aquesta narració, direm que fineix amb uns punts suspensius i, per això, podríem afegir que es repeteixen els papers de tots tres (una dona que empara, una que administra i que dicta què ha de fer el seu marit i un home de bon cor).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones prenyades, ben considerades i fortes

General, , , , , ,

Un altre relat que hi ha en l’esmentat llibre, recollit per la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), i en què es plasmen signes matriarcals, és “La merla blanca amb tres cues”, amb una versió semblant a la d’altres indrets. Així, un pare que no podia passar la mainada (els fills) fa un pacte amb el dimoni, qui li diu “et donaré diners i em donaràs la minyona més bella que tens” (p. 504).

Nogensmenys, com que la filla era forta, quan el pare li diu que s’alce, “Ella, abans de se llevar, se senya amb l’aigua beneita. Obrint la porta, diu:
-Hi ha pas ningú, pare” (p. 505).

Ara bé, el diable no accepta que la fadrina se senye i demana a l’adult “Treu-li l’aigua beneita, que no me la podria endur” (p. 505), un passatge en línia amb una part més de la narració, quan ella se senya amb el cos i quan, una vegada ja l’ha agafada el diable, la xicota amolla “’Jesús, Maria i Josep!’. Ell, llavors, la deixa caure en un esbarjàs profund” (p. 505), això és, en terreny femení.

Uns mots significatius indiquen que “L’endemà matí, els cans del rei, anant a la caça, van sentir a la flaire que aquí hi havia una persona i li portaren a menjar de lo que els donaven.

-Aqueixos gossos vénen magres. Se’n van quan tenen el menjar.

El fill del rei se’n va a experimentar on anaven, la va trobar tan bella, encara que sense mà. Se la va emmenar a casa” (p. 505).

Com a resultat, per una banda, els cans fan de serfs de la dona, com si ella fos la seua superiora, la seua ama o la mestressa. Igualment, el príncep la porta al palau i, de pas, la part femenina de la vida: “S’hi volgué casar. Sa mare no volia.

Va arribar una guerra:

-Abans de me n’anar, m’hi vull casar.

I la va deixar grossa” (p. 505), fins al punt que la reina ho devia haver aprovat i això explica que ella reste prenyada.

A continuació, com que la mare era captivadora i bruixa i la jove ha estat mare d’un fill, la marona envia una lletra al rei, qui li respon que siga retirat el nadó.

Més avant, el rei reve a casa i la dona està en cinta, però ara, d’una xiqueta: “Ella va parir d’una nina” (p. 505).

Sobre les dues prenyades, direm que, a diferència d’altres narracions en què el fill aplega abans de partir ell cap a la guerra, ací el nadó és dins la mare fruit de la relació entre ambdós. No debades, la casa és un terme que empelta amb la vulva (per exemple, amb la forma “casa santa”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta), malgrat que, la major part de les referències a “casa” (o a mots amb aquesta paraula), empiulen amb “prostíbul”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Maternitat, dones interessades pels fills, amb espenta i sociables

General, , , , , , , ,

Una altra narració arreplegada en l’obra esmentada amb relats del Rosselló, i en què es reflecteixen signes matriarcals, és “La cabra i els cabridets”. Així, “Hi havia una cabra que tenia tres cabridets. Un dia els va deixar per a anar a cercar a menjar i els va encomanar de no tocar la porta” (p. 499) i que, quan ella s’hi atansaria, la reconeixerien per la veu i perquè portava “llet a les tetetes” (p. 499), un eixart amb la maternitat.

A diferència d’altres versions, en aquesta, els dos cabridets més grans no són femelles, sinó mascles, i la petita (Caterineta) sí que és el cabridet més finot. És més, la mare, amb més reflexos, més forta i més sociable, se salva de manera més efectiva i recorrent a persones de confiança (un fet que no havíem vist en altres variants): “la cabra entra (…) i clava un colp de banya al llop. Els tres cans (en Quim, en Cam i en Quiquerat) corren a l’ajudar” (p. 499).

Altrament, un altre animalet (el gat) decideix no ficar-se en bucs, una novetat d’aquesta contalla: “El gat s’estava damunt la pallargueta a se pedaçar les calcetes i deia:

Ni per gra, ni per palla,

voldria ser en aquesta batalla.

 

La cabra i els tres cans van ser més forts que el llop. Veritat que la cabra va restar torta, mes s’havia emportat el nas del llop” (p. 499) i, així, ella i els col·laboradors eren vius.

Cal dir que fou contada per Caterina Siné, una dona que havia nascut en 1856 i que, com es pot veure, trau el tema de la cooperació i el d’alguns dels beneficis de tenir aliats.

En la rondalla vinent, “La cabrideta, el petit Jan i la Caterineta”, compilada per Simona Gay i transmesa per la mateixa informadora, hi ha trets pareguts. Una cabreta tenia dos fills (el petit Jan i la Caterineta) i els comenta que se’n va uns dies a Sant Jaume de Galícia “a me fer adobar la cameta” (p. 500), els deixa uns formatges i els diu que vagen alerta amb la guilla.

Més avant, quan la rabosa ja s’ha fet amb els formatges, apareix el llop i copsem els papers masculins (pobre) i els femenins (la guineu es menja quasi tot l’aliment i el pela i en gita les pells). Per consegüent, la dona és la part afortunada, mentres que l’home és qui recull les miques.

Ben mirat, ella dóna al company garses per perdius i, després, li diu la veritat: “Vas en aquella caseta, que es veu d’aquí, tustaràs i diràs amb veu fina (…).

El llop hi va anar” (p. 500).

En altres mots, ella fa de directora i ell li segueix les indicacions. Passa que els cabridets reconeixen la veu i no obrin al llop.

Agregarem que la mare (la cabra), en revenir a casa, veu que la guilla la imitava “i es van posar a fugir tots dos” (p. 501), això és, la guineu i el company.

Finalment, la marona (fent el paper d’educadora), “entrant a la caseta, va dir als cabrits que havien patit fam sense els formatges:

-Si m’haguéssiu escoltada, no vos hauria pas arribat! 

És que ja l’havien escoltada! Mes, vés a saber: sempre tenen raó les mares” (p. 501).

Com a afegitó, no havíem tractat encara cap relat amb un final com aquest i amb una moralitat de la mare cap als fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pares que eduquen, mares que ajuden i fadrines que menen

General, , , , ,

Una altra contarella en què capim el matriarcalisme, arreplegada per la folklorista Simona Gay i que figura en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, és “La Margarideta”. En primer lloc, direm que aquest relat té trets eròtics (com ara, el fet que una dona regue una alfàbega, o siga, que tinga relació sexual amb un home). Quant al vocabulari, quan diu el “senyor rei jove” i el “senyor rei” és el príncep, com es dedueix molt avançada la contalla:

“La Margarideta regava l’enfalga, el senyor rei jove vingué a passar” (p. 495) i, com que ell li demanava quantes fulles té l’alfàbega, ella, decidida, li amolla “tant com d’esteles hi ha al cel” (p. 495).

En un segon assaig, el príncep s’atansa a la xicota, qui també arruixava, i li diu:

“-On és ta mare?

-A fer un servei que no li tornarà ningú” (p. 495).

Així, na Margarideta, altra vegada, li guanya la mà.

Un tercer dia, ell s’acosta a la fadrina, qui regava l’enfalga, i li demana on és son pare. Llavors, ella li comenta “A escapçar el coll a tots els qui li fan nosa” (p. 495).

Un altre dia, el príncep se’n va cap a on és l’al·lota i inquireix sobre què feia la noia i li trau “Em sabries dir quant, de gotes, cal per emplenar les bótes del rei gentil?

-Una pluja de març i una d’abril per emplenar les tines del rei gentil” (p. 495).

Aleshores, na Margarideta li ha indicat dos dels mesos en què més plou i en què, igualment, creixen les plantes.

Ben mirat, “El fill del rei ho digué al seu pare, qui li explicà: ‘La seva mare ha anat a fer servei a un mort, qui, doncs, no li pot tornar. El seu pare ha anat a podar i, doncs, a escapçar els colls de massa a la vinya. I, amb el que t’ha respost de les bótes a emplenar, es veu que té seny, perquè, quan plou al temps volgut, tot creix” (p. 495).

Per tant, com en altres narracions, la dona (ací, la Margarideta) té més vivències que l’home (ací, el minyó).

Finalment, el monarca diu al fill que ell “trobava la Margarideta graciosa…

-Margarideta: t’hi pots casar, serà una dona entesa.

I així ho va fer el senyor rei jove” (p. 495).

Així, la mare és vinculada amb el servici social (amb l’ajuda), el pare ho fa amb la vinya (associada a la tardor, una estació femenina) i la filla (la Margarideta) enllaça amb el príncep. Tocant al paper del rei, ell educa el fill (el futur sobirà del regne).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.