Arxiu d'etiquetes: infantesa

L’arbre matriarcal, la mestressa i la mare receptiva i amb espenta

Un altre poema de l’escriptor de Gurb, plasmat en 1987 (en plena vellesa) i en què es reflecteix lo matriarcal (ací, mitjançant l’arbre, és a dir, la mare i els fills), és “Relíquia” (pp. 107-108), quan diu

“Arbre esmicolat, sortidor eixut,

beneïda l’hora, que m’ha dut aquí,

jardí desolat, la nostra joventut,

la font, que no vessa, em fa plorar a mi.

 

Sembla que era ahir, que dins el misteri,

tombats a la molsa, en l’aigua sentíem,

de la fresca ungida, suau intemperi,

la música dolça, i a ple sol gaudíem.

 

Dintre la piscina, guaitàvem els peixos,

de les atzeroles, muntàvem la branca,

collíem bestioles i fèiem esqueixos,

de tendra brotada, ben ramada i franca”.

 

 

En aquestes tres estrofes, no sols copsa la infantesa, sinó que hi ha un nexe amb la natura (l’aigua, la frescor, els sons, els animalets, els arbres) i, a més, trau paraules que representen la primavera de la vida (com ara, la brotada, el bon cor) i la jovenesa (la creació de les rames).

Tot seguit, posa que

“Ningú sap com era, que entre l’esponera,

de l’hort senyorívol, que reclòs pantava,

l’arbre centenari, l’antiga olivera,

de soca torçuda, viva arrel troncada.

 

Al forc[1] de la branca, senyora i majora,

amb sana alegria, gronxàvem i rèiem,

penjats en la corda, de la gronxadora,

fins a la vesprada, quan quasi no hi vèiem”.

 

 

Quant a aquests versos, ens evocaren uns de poesia popular escrits per Manuel Nácher (1917-2008), d’Aldaia (l’Horta de València), en la composició “Tradisió i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940)”, publicada en el llibre de les festes patronals de 1973, quan comenta sobre què feien, de xiquets i de jóvens, per l’horta del poble.

Igualment, Ramon Tanyà i Lleonart diu que l’arbre és vell. Això sí: representat per una dona “senyora i majora”, tret que enllaça amb el paper de la dona en la cultura matriarcalista, i receptiva a les persones de la seua edat com també, àdhuc, als infants i als més jóvens.

En acabant, escriu que

“Somni semblaria, el temps que ha passat,

les meves ferides, no es tornen a obrir,

de la vida meva, el seny, m’ha salvat,

quan veig que sí raja la font, del jardí”

 

i, així, el poeta de Gurb diu que el fet de tocar terra li ha fet possible no tenir ferides del passat, ni nostàlgia i veure que la font de vida (lo femení) encara raja i que el jardí és viu. Per això,

“Trenta anys de la vida, senzilla humana,

ben sublim penyora, d’un món disbauxat,

amb la gronxadora, els tanys[2] i la rama,

joventut inquieta, caire desolat”.

 

 

Finalment, empiula el present amb característiques que ell vincula amb la dona de la terra i, amb espenta, ell opta per camins més oberts:

“No obstant, fora penes, que facin sofrir,

amb honrós coratge, fermesa i afanys,

amb joia, admiro la font del jardí,

ferm i humil hostatge, d’aquests viaranys[3]!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Podria representar, en sentit figurat, la trena.

[2] Brots.

[3] Camins estrets.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i persones de bon cor, acollidores i molt obertes

Un altre poema de la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què copsem lo matriarcal i lo maternal, és “Amor, aurora, nadalenca” (p. 20), el qual posa

“És gran fruit de pau, l’estimar amb amor,

millora l’afany amb goig d’acollir,

vetllant la veritat, que sadolla el cor,

és la suau naixença, per veure, i sentir”.

 

Així, el poeta empiula la pau, la recepció, la bonesa (ací, reflectida en la veritat, com a símbol del bon cor associat als infants de pocs anys), el naixement i els primers dies del nadó units a la suavitat amb què el xiquet es relaciona amb el món.

Tot seguit, escriu que Nadal

 “És la font de vida, que ens dóna, aigua bona,

refà la petjada, sens lliurar tribut,

adient palau, d’il·lusió, rodona,

no és mai pobresa, és deu, de virtut”.

 

Com podem veure, enllacem l’estació més fosca de l’any amb la font de vida (la mare com també ho representen els deus, o siga, els dolls) i, a més, d’una aigua bona.

Afegirem que, al meu coneixement, quan diu que refà la petjada (és a dir, la marca  que deixa en terra l’acte de caminar), és perquè fa possible la pervivència de l’espècie i, en aquest cas, àdhuc, del Poble catalanoparlant. I tot, en un ambient favorable al nen (no ha de pagar tributs) i en eixe palau que és la casa i, a banda, el barri i de la terra.

Igualment, l’escriptor de Gurb considera que el nounat (el Nen Jesús), una figura estesa en moltes religions del món que vinculen aquesta celebració amb el solstici d’hivern,

 “Neteja la farsa, que el món devora,

eixuga les llàgrimes, del nostre pregon,

endolça la llar, reviu a tothora,

gran fe missionera, en tot nostre entorn”.

 

Aquests trets, popularment, empiulen amb els xiquets: la innocència, el fet que són sincers, que solen fer que moltes persones somriguen, etc.. Quan escrivíem aquests comentaris, el 22 de setembre del 2024, recordàvem la gran quantitat d’obres de pintura que ens havia enviat el català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938) amb la representació de la mare junt amb el nadó (bé en nexe amb l’alletament, bé amb la festa de Nadal com també connectats amb el tema de la Mare Terra).

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart remata el poema dient que

 “És llum al pessebre, on neix tendre Infant,

és aurora, melosa, és cordial missatge,

exemple, harmonia, és destre ajudant,

és goig, germanor, unió i coratge” (p. 20).

 

Quant a la traça de l’ajudant, comentarem que, a voltes, el fet de trobar-se persones de diferents generacions, però en companyia d’un nen, fa que se li acosten o, com viu una vegada, que hòmens amb uns noranta-cinc anys (ací, u nascut en 1918), pacífics, pacients i molt oberts, i velletes, òbriguen els braços a xiquets d’uns dos o tres anys, en veure que van cap a l’adult.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la música en llengua vernacla, la germanor i la joventut

Un altre poema plasmat per Miquel Duran de València, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Himne de pàtria i amor” (https://www.escriptors.cat/index.php/autors/duranm/himne-de-patria-i-amor), el qual figura en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”. Diu així:

            “Himne de pàtria i amor

Fills de la terra,
germans d’ideals:

Acoblem-nos ben units a l’entorn de la Senyera
i entonem els nostres cants.

Que la Terra Valenciana,
que nostra Pàtria, germans,
ha menester dels seus fills
per a cantar i lluitar.

Per glosar la poesia
de ses gestes triomfants;
per cantar la germanor
entre tots els valencians”.

Com podem veure, el poeta comença per un missatge als “fills de la terra” i, tot seguit, trau el tema de la germanor, però en el sentit de fills vinculats amb la mare (ací, amb la terra, amb lo vernacle): “la Terra Valenciana”, “nostra Pàtria”. Cal dir que el terme “pàtria”, com ja indica Pere Riutort en la seua explanació, en exposar les primeres paraules de l’Himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona del Regne de València de ben avançat el franquisme (1939-1975) ençà (i, així, substituint Nostra Senyora del Puig, en nexe amb el regnat del rei Jaume I, 1238-1276), empiula amb la forma “terra pàtria” i, per tant, amb lo femení i amb el matriarcalisme.

En eixe sentit, Miquel Duran de València escriu trets matriarcals: la poesia, la història, el cant i el sentit de col·lectiu (“germanor” i “entre tots els valencians”). No es tracta, per consegüent, d’un aplec amb intenció d’uniformar en el sentit militar i patriarcal.

A banda, veiem la relació que ell presenta entre la música, la terra, la fortalesa del Poble Valencià i la vida. No és, així, una lloança a la mort fruit del sacrifici, ni de la sang:

“Cantem la Pàtria,
cantem l’Amor.
Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
és poble fort”.

És a dir, empiula la música amb les relacions entre persones, amb lo autòcton i amb la força de la mare (el poble). Això reflecteix el matriarcalisme d’aquests versos i d’aquesta línia de pensament.

En acabant, copsem el nexe entre l’ocell (símbol de la llibertat i dels sentiments, així com el catxirulo ho fa respecte a qui el vola i toca els peus en terra), la vida (matriarcal) i la lluita amb un esperit que podríem dir del jove avançat i que va cap al demà:

“Som els aucells de l’esperit,
som lluitadors per l’Ideal;
que la vida és més hermosa
per a aquell qui sap cantar
i lluitar.

Emprenguem nova embranzida;
fem junts la via, companys,
i entonem una cançó
que s’escampe per l’espai”.

Aquests versos (i el fet que el cant i la bellesa musical siguen com dos bessons, en lloc de fer-ho una música militar o bé una mena de culte al formalisme) van en línia amb el matriarcalisme com també els versos següents, un reflex de la fe en un esdevenidor acompanyat d’esperit juvenil:

“Una cançó forta i bella,
com jamai s’hagi cantat:
d’optimisme i d’entusiasme,
de glòria i de llibertat.

Que les ànimes commoga,
l’esperit faça vibrar,
que s’endinse al cor dels homes
i enfortixca els dels infants.

Una amorosa cançó
que a tots ens faça germans
i l’ànima generosa
i a la Pàtria forta i gran.

Cantem la Pàtria,
cantem l’Amor.
Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
és poble fort”.

Per consegüent, no solament vincula els fills amb la terra (i no a la pàtria com ho fa l’himne francés, on la paraula “pàtria” es relaciona amb el mot Estat), ans també els infants (un dels grups més febles i, alhora, el representatiu del futur, de l’esperança) i el cor dels hòmens (no sols la força, per dir-ho així, masculina).

“Fills de la Terra, veniu:
alcem un temple a l’Amor;
i més vibranta que mai
entonem nostra cançó.

La Pàtria, pròdiga i bella,
ens brinda paumes i llors.
Oh, el poder dels nostres cants
gloriosos de germanor!

I la virtut d’enlairar-los
per sobre dels pecadors,
i la gràcia de cantar
les alegries del cor”.

 

Afegiré que, al meu coneixement, aquest temple a l’Amor té dos significats: el del lligam 1) amb la terra on hom ha nascut i 2) amb la mare (qui, a més, és generosa i representa l’abundància), la garridesa de la pàtria terrenal (el territori catalanoparlant) i que aquests versos podríem enllaçar-los amb un dia festiu com és Diumenge de Rams (palmes) i el llor (o llorer), planta, sovint, associada a la victòria. I tot, amb la joia del cor.

Finalment, destaca la vida i, altra volta, el poeta la relaciona amb la música, una part més de lo expressiu en les persones, en aquest cas, amb la joventut que tot ho venç, així com l’esperit de Miquel Duran de València i… de la Terra Valenciana de què escriu:

“Que n’és de bella la vida,
que n’és de dolç el dolor,
portant al cor entusiasmes
i als llavis una cançó!

Una cançó coratjosa
com jamai s’hagi cantat,
de joventut, d’optimisme,
de lluita i de llibertat.

Cantem la Pàtria,
cantem l’Amor,
Poble que canta, poble que lluita, poble que estima,
és poble fort”.

Com a anècdota, direm que, el 23 de juny del 2024, el valencià Vicent Pla (un home molt generós i amb un gran sentiment de pertinença a la terra), en envià un missatge en què  deia “Amb una bona música, seria un himne meravellós”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana i la maternitat en un poema

Prosseguint amb el tema d’aquest estil maternal (el qual podríem vincular amb la maternitat, ben arraïlada en les cultures matriarcalistes i en nexe amb el sentiment de pertinença a la terra, ja que terra i mare són com una parella de bessones), direm que, en l’entrada “Antologia Margalida Caimari 1839-1921” (https://www.escriptors.cat/autors/caimarim/antologia), en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, hi ha el poema “Veu de mare”, de l’escriptora i benefactora balear Margalida Caimari i Vila. Aparegué en “Lo Gay Saber”, en l’any 1878.

Nogensmenys, començarem dient que, en les cultures matriarcalistes, s’entén que qui renega de la terra nativa dels seus avantpassats (en aquest cas, ho seria de les Illes Balears) i, de pas, de la llengua vernacla (ací, de la catalana), ho fa de la mare [1]. El poema diu així:

“Veu de mare

Agraciada, tendra, pura,
sols m’ha dat Déu una filla,
alegria del meu cor,
bella fada que m’encisa,
tresor per tots molt preuat,
llaç hermós que dos cors lliga.
És l’àngel que batiaren
ab lo dolç nom de Maria”.


Per tant, copsem un enllaç entre la mare (la poetessa) i la filla (la generació vinent, ací, plasmada en la nina).

Tot seguit, escriu que

“Quan, jugant damunt ma falda
jo la mir i ella me mira,
los seus ulls són dos estels
que lo meu cor il·luminen.
Quan plena de goig sa veu
diguent-me ‘mare’ me crida,
me sembla que del cel baixen
les més pures harmonies”.

Aquestes paraules podrien evocar-nos detalls com que, en la cultura colla, es considera que el déu Sol envia els raigs a la terra i, així, la Pachamama (la Mare Terra) es fa fèrtil i, per tant, l’home baixa a lo terrenal i toca els peus en terra, en lloc de restar en el cel.

En acabant, continuant amb el nen, Margalida Caimari posa que

“Quan un so color de rosa
li tanca els ulls fent-la riure,
al seu Àngel de la Guarda
li deman que ab ella visca.
És amor per sa meua ànima
bella rosa que té espines,
per gosar sos perfums dolços,
què m’importa a mi ferir-me?
Quantes voltes malalteta,
filla aimada, jo t’he vista,
i no espines, sinó espases,
m’han deixada ben ferida!”.

No sols la poetessa estima la infantesa, sinó que gaudeix d’empiular amb la filla i, així, amb el futur, i la protegeix i, al capdavall, la nina ha continuat amb vida.

Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells; veig a ma filla
avui nina, demà dona.
Recta, pura, tendra amiga;
sempre pura, sempre noble,
sobretot caritativa,
que sens aquesta virtut
poc les altres li valdrien.
Més envant, ditxosa mare,
de ca seua és l’alegria,
d’un espòs orgull i glòria,
mirall de les seues filles”.

Així, la part vivencial de la persona (de la filla), l’esperança que transmet i que capta la mare junt amb la noblesa, amb la generositat (essencial per a Margalida Caimari i Vila), fan que l’escriptora estiga contenta de la filla que ella engendrà un dia.

Igualment, la dona i mare conserva la fe en el demà (les branques de l’arbre i, de rebot, de la família) i en els bons fruits que ha generat i que, psicològicament, li permeten portar una vida amb fe i tranquil·la:

“Ai, si fos tan venturosa
que pogués tenir la ditxa
de besar lo front hermós
dels infants de na Maria!
Si a les branques del meu arbre
d’altres noies se n’hi afillen,
donant fruits tan profitosos
que d’amor em fessen rica,
mes velleses venturoses
seran per Déu beneïdes,
donant-me una vida alegre
i una mort dolça i tranquil·la!”.

Al capdavall, com si fos una pregària, escriu que espera que l’esdevenidor no se li siga tort, ans acompanyat de flaire de les flors (potser, per allò de “la flor de la vida”). I, com una mare més que frueix dels infants (i, millor, si en són més d’u), així ho plasma:

“Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells. Si se mostien,
si la flor que em dóna flaire
s’esfullàs abans d’obrir-se…!
Ai, Déu meu, mon Déu aimat,
no em doneu tanta desditxa!
Mesquineta de la mare
qui no té més que una filla!”. 

 

Nota: [1] Com a aclariment, posaré que, en aquest punt de la recerca, no incloem els sentiments de persones d’arrels procedents de terres amb una cosmovisió no matriarcalista (perquè no entra entre els objectius de l’estudi).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Art matriarcal d’escultors catalans, amb humor irònic i molt oberts

Gerard Mas Pujolras, un artista amb humor irònic i en nexe amb la terra.

El 2 de març del 2024, en què demaní en Facebook i per telèfon quins havien sigut els millors consells que els havien donat les àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, una de les persones que ens respongué, Fina Pujolras, en plasmà el seu i, tot seguit, li comentí “Quant als xics, cap al 2005, comentí als meus pares que, de xiquet, ja em fiava més de les dones (de les xiques), perquè els hòmens solien ser més animals”.

Llavors, Fina Pujolras ens escrigué:

“-Això és més comú del que sembla.

Jo he fet de mestra quaranta-cinc anys i ho he vist molt. Els nois més intel·lectuals i/o artistes, quan són petits, no se senten compresos pels altres nois, sovint esbojarrats. En canvi, les converses amb les nenes els resulten més interessants.

A continuació, li plasmí que “Ma mare diu que, de xiquet, ja era curiós (fet que ara relacione amb la creativitat i amb el gust per l’estudi i per aprendre amb moltes persones, sobretot, amb les velles, amb els xiquets i amb les de bon cor) i destaca que les xiques de l’escola de monges a què aní fins als sis anys, remarcaven el caràcter amable.

Quant a mon pare, que jo era un xiquet atrevit”. L’endemà, durant una visita que feren els meus pares a ma casa, ma mare m’afegí que, quan en tenia més de sis, també: “I, en l’escola, també. Agustina [una xica uns anys més gran] et tocava a casa. Feies molta més lliga amb les xiques que amb els xics”. En línia amb aquestes paraules, li posàrem dues fotos de quan jo tenia quatre anys i quinze dies i, sense ajuda, creuava la barra de dalt d’una gronxadora que hi havia en l’esmentada escola.

Fina Pujolras derivà el tema cap a la creativitat en nexe amb l’art. I fou, aleshores, quan trobàrem (com també, un poc després, l’escultor Gerard Mas Pujolras):
“-El meu fill, de petit, era més amic de les nenes de la seva classe que no pas dels vailets, que n’hi havia uns quants, de tremendos. Li agradava molt escriure, tocar la guitarra i fer manualitats. Avui en dia és un escultor d’èxit (Gerard Mas) i té molts amics i amigues.

Si, de petit, ets un noi no ‘futbolero’, sembles un ‘bitxo raro’”.

Empiulant amb el tema de les relacions amb les xiques i, fins i tot, amb lo que es sol considerar femení i que, en més d’una rondalla, podem veure que apareix la figura de l’home, li vaig adduir que, “A mi, fins als deu anys, jugar amb una cuina. Ma mare em feia costat” i Fina Pujolras ens adduí “El meu fill, igual” i li comentí “Interessant”…, entre d’altres coses, perquè copsàrem que reflectia educació matriarcal.

En acabant, la dona ens posà unes paraules que podem captar en llibres i en articles sobre creativitat: “Jo penso que la gent creativa, amb un ric món interior, ja esteu bé amb vosaltres mateixos i, potser, no teniu necessitat d’estar a totes hores amb gent que es mou molt (a vegades, per fer ben poc)”.

Més avant, li diguérem que, cap a finals del 2020, havia conegut el pintor Miquel Torner de Semir i també el 2 de març del 2024 poguí llegir i consultar uns articles en Internet relacionats amb l’escultor Gerard Mas.

L’endemà, el 3 de març del 2024, li enviàrem un correu electrònic en què li déiem “trobe que sou una persona (i un artista) valent, que uniu lo tradicional i el sentit de l’humor (part essencial per a la creativitat, això sí, sense tractar de ferir)”. Així, enllaça lo que podria ser la formalitat, amb eixa miqueta d’humor irònic que permet somriure, àdhuc, a persones de més de huitanta anys, ja que, en el fons, l’artista reflecteix que encara conserva una part de la seua infantesa: lo creatiu i la bonesa.

Prosseguint amb l’art matriarcal, en aquest cas, mitjançant l’escultura, poguérem llegir l’article “Gerard Mas, con nuevos ojos” (https://www.tendenciasdelarte.com/gerard-mas-diciembre-2019), publicat en la web “Tendencias del Mercado del Arte”, que diu que “l’obra de Gerard Mas (Sant Feliu de Guíxols, Girona, 1976) es mou entre lo clàssic i lo modern, lo sagrat i lo profà, sovint irreverent i, enmig de lo bell i lde lo sinistre. Mirant el passat del present estant”.
A més, s’indica que, en el temps del gòtic (sobretot, en els segles XIV i XV), “hi havia un petit espai de llibertat en què l’escultor podia soltar-se i, després, desaparegué. I, en el gòtic tardà, àdhuc, en les esglésies, hi ha capitells amb imàtgens molt prosaiques… Això m’agrada molt. A banda, també soc fill del meu temps i, en l’art del segle XX, sempre m’he fixat en el dadaisme (…) Dadà m’atrau pel seu esperit burlesc, pel fet de generar qüestions i de no donar cap sentència estètica sobre res”.

Cal dir que Gerard Mas exposa unes paraules en nexe amb el matriarcalisme: “hi ha hagut una generació d’artistes que pensaven que (…) difonent la seua forma d’entendre l’art, canviaria el món. Aquesta ingenuïtat em fascina. Crec que els artistes caldria que fóssem conscients que som uns menestrals, que som una peça més del món i que oferim la nostra petita visió particular i la nostra manera d’entendre’l i, si a algú li serveix, que ho aprofite. Crec que, sense tractar grans temes de la humanitat, enfocant el món de més baix estant, (…) es pot aplegar a lo més pregó”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La Mare de Déu i els xiquets aporten esperança matriarcal i són recompensats

Una altra narració que figura en l’obra de Joan Bellmunt i Figueras i en què es reflecteix el matriarcalisme és “El Peu del Romeu”, en què també apareix Sant Jaume. El sant peregrinava cap a terres catalanes i ho feia “de la banda de Saragossa i va arribar fins aquí acompanyat pel seu ruquet” (p. 435). En altres paraules, ho fa procedent de terres de cultura patriarcal (Saragossa, en relació amb la cultura aragonesa).

“En arribar a l’actual Butsènit, (…) el sol de la tarda baixava ràpid i aviat es faria fosc (…). Des d’allí, veia, al lluny, el portal que donava accés a Lleida, venint per aquell costat” (p. 435). Cal dir que, fins i tot, simbòlicament, es plasma lo matriarcal: passa de terres amb llum (patriarcals) a terres on predomina lo fosc (la vesprada ben avançada i l’inici del vespre, trets que enllacen amb la dona, amb lo femení). Aquest detall simbòlic es repeteix en passatges posteriors.

Mentres menjava el pa que duia, “va pensar que entraria a la ciutat [de Lleida] per a passar la nit a cobert en algun hostal” (p. 435). Per tant, si, en el relat anterior, Sant Jaume recorria a un aixopluc, ací ho fa a un hostal: en el fons, un lloc d’acollida i en nexe amb la dona com una mena de retorn a la mare. I ho faria en plena foscor nocturna.

Més avant, reprén el camí, ja fosquejant, se li clava una punxa en el peu i, malgrat que aplega a la ciutat, en trobar-se en una cruïlla (símbol de la presa de decisions, del camí que u tria), tenia dues opcions: enfilar-se amunt per un carrer o llevar-se el mal del peu. Ell no tria la ciutat, sinó resoldre el mal, és a dir, “asseure’s en un pedrís que allí hi havia i treure’s aquella punxa” (p. 435). Per consegüent, ell prefereix la força que li dona la terra (el banc de pedra adossat a una paret i, així, tocant lo terrenal, com ho fa lo femení i el matriarcalisme).

Adduirem que, encara que la figura de l’home siga un sant, no és el personatge fort, motiu pel qual, “com que la nit ja era tancada i tot era negre (…), no hi veia un borrall” (p. 435).

A continuació, el narrador ho exposa de dues maneres que ens permeten copsar el matriarcalisme i el fet que la dona té la clau per a la solució de la situació de l’home: “Fou, en aquell moment, que es va produir el fet (…) i la llegenda ens en dóna dues versions. La primera ens diu que van baixar la Mare de Déu i uns àngels del cel que van fer llum al sant, perquè es pogués treure la punxa” (p. 435). O siga, que la dona ho fa acompanyada de nens. Comentaré que els àngels, en aquest cas, m’han recordat una frase que deia l’àvia paterna de ma mare (Consuelo, nascuda en els anys setanta del segle XIX) i que, a ma mare, sempre li ha fet pensar que l’àvia Consuelo havia tingut xiquets que li haurien mort molt prompte: “Àngels i serafins tinc en el cel”. Són els dos (mare i fills, Nostra Senyora i els àngels) qui salven el sant (l’home) i, a més, amb una miqueta de llum enmig de la foscor (dos colors en la nit, el de l’obscuritat i el de la claror, en lloc de només u, és un tret que podríem empiular amb lo matriarcal).

Igualment, “la segona conta que foren els infants de la ciutat que van acudir amb fanalets a fer llum a l’apòstol que, així, es va poder treure la punxa i continuar el seu camí” (p. 436). El 29 de juliol del 2023, mentres escrivia aquestes paraules, em vingué al pensament la figura del Nen Jesús i de la Mare de Déu en Nadal, quan se’ls acosten els pastorets. ¿No fou el nen, Jesús, qui aportà llum, esperança, als que es menaven cap a l’establia a l’inici de l’hivern? Sí. I, per una altra banda, ¿no caldria pensar que el xiquet, per la seua edat, ho fa acompanyat de la mare? Sí.

En el paràgraf següent, podem llegir que “El bon sant -agraït- va beneir la ciutat i li va augurar tota mena de benaurances i, d’una manera especial, als infants que havien acudit en el seu ajut” (p. 436). Per consegüent, captem que l’home, entre altres coses, es posa al costat dels nens (símbol del futur).

Però no sols es recompensa els infants: tot seguit, el text comenta que, “En record d’aquell fet, en aquella cruïlla de camins, s’hi va construir una capella, la titular de la qual era la Mare de Déu (…), recordant que ella i els àngels havien baixat” (p. 436).

Finalment, com que Sant Jaume fou agraït amb els xiquets i amb Nostra Senyora, “fou posada la imatge de l’apòstol a la façana (…) i tot fill de Lleida l’estima” (p. 436). Per això, veiem una relació matriarcal entre el microcosmos (principalment, els nens), la mare (la Mare de Déu) i el macrocosmos (l’apòstol) i, podem afegir que el sant no ha sigut acollit (en imatge i tot) pel poble, simplement, pel fet de ser sant o bé de ser apòstol, sinó que s’ho ha hagut de guanyar. La recompensa li ha vingut d’un poble matriarcal, terrenal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.