Arxiu d'etiquetes: ritu de pas a l’adultesa

Ritu de pas femení a l’adolescència, a la joventut i a les noces

General, , , , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i compilada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Isabel, que et cau la candela” (amb el títol original en castellà). Isabel, filla única d’un rei, tots els dies rebia un ramell de flors que son pare li portava de l’hort.

Un dia, el pare li’n dugué u de roses roges ben boniques i “li va caure un pètal de rosa al foc. De sobte, li va apareíxer un xic tan guapo (…) que li va dir: ‘Bon dia, Isabel. Bon dia, Isabel: parla’m?’” (p. 199), però ella no ho feia, com tampoc en un passatge posterior, molt paregut i en què, com diu el segon personatge masculí i jove, “si tu em parlares, ens casaríem!” (p. 199).

Quan el pare presenta el tercer ramell a la filla, Isabel veu com en cauen els pètals, el llança al foc i li diu que “se n’anava pel món a cercar aquell xic que li apareixia i a veure si el podia trobar. El pare ho va acceptar” (p. 199). 

Així, la narració pren una forma diferent a la típica en què un minyó se’n va pel món per si troba una fadrina amb qui casar-se. Altrament, aquest detall serà present fins al desenllaç, en què els personatges femenins són els qui determinen l’esdevenidor.

Regressant al relat, a mitjan camí, Isabel veu la Mare de Déu, qui «li va aconsellar que se n’anara per una vila que hi havia al costat. Però havia de demanar molt si algú havia de menester una criadeta. Isabel li va dir que era bona idea, però que encara seria millor si ella li canviava la roba, perquè així aparençaria ser més pobreta. Així ho van fer” (p. 199).

D’aquesta manera, la princesa es vist com si fos una anciana i, de rebot, acull bé el llegat que la dona té com a resultat del pas per la vida. I, altra vegada, hi ha un pacte entre l’esperança i l’experiència.

Ja en la vila, Isabel comença a viure en cal rei, qui tenia un fill jove que capta que Isabel no parla. Cal dir que el xic volia que la fadrina estigués ben tractada. Això sí: davant l’enveja que les criades tenien cap a Isabel, la reina ordena que la jove se’n vaja al castell d’Aniràs i no Tornaràs a per l’adreç del príncep.

Durant el trajecte, la joveneta capeix un llenyater que tallava amb una corbella, una velleta i una tia del príncep, o siga, un home (amb eixart amb un símbol femení, la falç) i dues dones.

Ja altra volta en el castell, les caseres “van tornar a dir a la reina que Isabel estaria disposada a pintar el castell on viuria després de casar-se el rei. Així, que la mare del jove” (p. 200) li ho mana.

Sobre aquest fragment, agregarem que hi ha símbols sexuals i que plasmen el pas a una joventut avançada: 1) l’acte de pintar representa la menstruació; i 2) el castell (com altres llocs com l’església o la casa) connecta amb la vulva. Ben mirat, “Isabel ho va fer així. Però, quan va arribar-hi i va veure com era de gran, va començar a plorar” (p. 200): som davant una xiqueta que, en primer lloc, entra en l’adolescència (el palau inicial i la pintura junt amb els pètals de quan viu amb son pare); després, passa a la casa nova i enorme (la vida que haurà de fer un poc abans de casar-se i en acabant).

Al capdavall, Isabel diu a la reina que ja ho havia finit i, unes línies més avant, el fill del sobirà demana a sa mare si ell es podia casar. Llavors, com que la dona ho deixa en mans de la jove Isabel (i, així, no tracta de condicionar-la), la xica (qui ja podríem dir que ha entrat en el grau de dona)“li va respondre afirmant a la qüestió” (p. 201).

La rematada és quan el príncep li demana si ja li cau la candela… i la xicota li parla introduint el mot “cor”: el jove decideix ser el seu marit i aprova que les noces vagen avant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, maternitat i comunalisme

General, , , , ,

Una altra contarella en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i arreplegada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “La perera”. Començarem dient que les peres simbolitzen les mamelles i que, igualment, són en nexe amb la primavera i amb lo femení (com ara, pel paper de l’aigua): “Hi havia un hort que feia tres peres d’or a l’any. I tots els anys les furtaven. I l’amo tenia una xica la mar de lletja i l’home va dir:

-El que guardarà les peres, que no se les enduguen, es casarà amb la meua xica” (p.148), això és, qui tracte bé la dona, qui no n’abuse.

Després, dos jóvens es fan amb una pera (cada u, amb una) i, quant a un tercer, decideix anar amb una guitarra, passatge que lliga amb els jovenets que, en aplegar maig, ho feien a cantar a fadrines, un fet que, en general, era ben rebut per les  jovenetes i de què ma mare (1943) m’ha parlat algunes vegades.

Aquest xic “va veure que un anava a furtar la pera. Estira la pera i se’n va. I ell, darrere, se’n va darrere, darrere, darrere, i va veure com es va estacar dins un forat, dins una  cova; dins un forat” (p. 148).

Sobre aquest paràgraf, direm que conté vocabulari igualment eròtic, a banda de la pera: estacar en un forat (introduir el penis en la vulva), una espluga (la vagina i, més encara, la vulva). Altrament, el personatge masculí s’endinsa en terreny femení i en la mare: «On va la corda, va el poal».

Passa que els seus companys, quan ell els comenta que ja li podien ajudar, l’amollen i ell roman en la cova.

Més avant, apareix el dimoni (associat a la dona), que era “qui s’enduia les peres” (p. 149), o siga, que ho feia una senyora (podríem considerar que en un paper paregut al de mare).

Al capdavall de la narració, hi ha mots que ens enllacen amb contalles com les de Cigronet, puix que ell “No podia pujar. Però els pares, en fer-los tanta falta el xic, el cercaven i no paraven (…) I, per fi, van anar a la guàrdia. I, eixos que el van deixar caure, van dir que l’havien deixat caure i que era dins d’aquell forat. I van posar una corda. Ell va pujar amb les tres peres i es va casar amb la xica” (p. 149). Així, hi ha un lligam entre els parents i el fill.

Un altre relat amb característiques comunes en la cultura vernacla és “Joanet l’Orso”, en què es copsa la força d’un xiquet, qui sol ser fill d’una geganta: “era un xiquet que era tan valent, tan fort i tan robust que (…) arrancava pins com si foren cebes” (p. 149). I com que feia tanta maldat en la vila, uns quants veïns, en una reunió, acorden que se’n vaja. No obstant això, empiulant amb la tradició comunal, ell els diu: “Mireu: si voleu que jo me’n vaja (…), m’heu de fer una gaiata que pese cent quintars.

I les persones: -Com ens ho hem d’arreglar?” (p. 149).

Heus ací que se’n van a un ferrer, qui mamprén la faena i, en un aplec amb el xiquet, arriben a un pacte:
“-Ens has dit que te n’has d’anar.

-Doncs, sí.

Agafa la gaiata i se’n va” (p. 150).

Aleshores, passem a un fragment en què, cap al capvespre, l’al·lot se’n va a una vila i es troba amb uns roders que havien furtat en les principals cases. Ara bé: quan el veuen, s’inclinen per deixar que ell prenga una maleta de diners.

Finalment, ric, arran de l’esdeveniment, “Se’n va i, quan arriba a la vila, el van rebre i va comprar finques, cases, va ser un gran home i va acabar com un personatge” (p. 150). Agregarem que, en aquests mots, podria haver-hi el pas d’un xic desinquiet i que poques vegades fa valença, a u que, tot i haver-se tornat acabalat, és lliberal amb la gent i, per això, el narrador indica que “va ser un gran home”, puix que, en el fons, devia ser senzill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb ritu de pas a l’adultesa, l’empatia i l’arquetip del rei

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què es reflecteix el matriarcalisme, i recollida en aquest treball, és “La princesa del cigró”. En primer lloc, diré que el 6 d’abril del 2025 la comentàrem els meus pares i jo i, en març del 2026, ma mare i jo. Ambdós em digueren que era molt coneguda i, quant a mon pare (nascut en 1942), el 26 de març del 2026, per telèfon, en oir el títol, m’amollà “Això és una rondalla antiquíssima”.

Un príncep havia de casar-se amb alguna dona del regne o dels estats veïns. Quan ja només n’hi havia una a provar, “La mare del príncep no les tenia totes que aquella xica fóra una princesa com calia” (p. 16) i «va idear un estratagema: faria que prepararen una estança del palau, amb un llit ben luxós perquè la princesa hi romanguera a dormir” (p. 16) i, davall del tot, “col·locaria un cigró cuit. Si la princesa, a pesar de la blanor, era capaç de notar el durelló, és que realment era una princesa com calia” (p. 16).

Aquest passatge exposa el paper important de la mare, puix que ella representa l’Estat, sobretot, tenint present que no apareix la figura del sobirà masculí i que ella és qui legisla, no el fill.

“L’endemà, la reina va convidar a palau la seua futura nora. Tot el dia que hi estigué: va dinar i va sopar tot de coses bones, en companyia dels reis i del príncep. Sempre va demostrar que tenia unes maneres i una educació molt curoses” (p. 16). Així, el narrador trau trets lligats a l’educació matriarcal.

Després, copsem que, en nexe amb els set matalaps, “La princesa no se’n va sorprendre massa perquè estava acostumada a dormir en llits molt tous. Simplement, va pensar que devia ser un costum del palau i es va disposar a dormir” (pp. 16-17).

Així, la jove és una persona que respecta els costums de la terra on l’acullen. Altrament, ella accedeix cap amunt, és a dir, pujarà escalons de categoria social (passarà d’adolescent a dona). En aquest seny, el mot “cigronet” figura en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, amb un significat col·loquial interessant: “Mamella d’una adolescent just quan comença a créixer” i, així, podem empiular-lo amb el relat.

Quan, de matí, la reina i les dames de companyia la veuen asseguda en el llit i tota ullerosa, la xica els diu que no havia pogut dormir en tota la nit perquè hi havia res en el llit que no li ho havia fet possible.

“La reina es va somriure i li va dir:

-Ara sí que estic convençuda que seràs una bona dona per al meu fill i que ets una princesa de veritat. Ara sabràs el per què.

La reina va manar, a les seues dames, que alçaren tots els matalafs i, sota el darrer, hi havia el cigró cuit que la reina havia manat posar allà. Només una veritable princesa, amb una sensibilitat especial, era capaç de notar (…) una molèstia tan insignificant.

D’ençà d’eixe moment, la reina ja no es va oposar que el príncep i la princesa es casaren, com així va ser” (p. 17).

Enllaçant amb el cigronet, adduiré que aquesta empatia i aquesta actitud d’estar oberts als més petits, als més pobres i, a més, als qui puguen passar per la infància (recordem les rondalles amb el personatge Cigronet), figuren en moltes narracions vernacles, fet que ens evoca paraules que Erasme de Rotterdam trau al futur rei en el llibre «Educació del príncep cristià», de 1515: «el bon príncep ha de procurar, amb totes les seues forces, no perdre mai l’afecte dels seus» (capítol III).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.