Arxiu d'etiquetes: ritu de pas a l’adultesa

Dones ben considerades, maternitat i comunalisme

General, , , , ,

Una altra contarella en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i arreplegada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “La perera”. Començarem dient que les peres simbolitzen les mamelles i que, igualment, són en nexe amb la primavera i amb lo femení (com ara, pel paper de l’aigua): “Hi havia un hort que feia tres peres d’or a l’any. I tots els anys les furtaven. I l’amo tenia una xica la mar de lletja i l’home va dir:

-El que guardarà les peres, que no se les enduguen, es casarà amb la meua xica” (p.148), això és, qui tracte bé la dona, qui no n’abuse.

Després, dos jóvens es fan amb una pera (cada u, amb una) i, quant a un tercer, decideix anar amb una guitarra, passatge que lliga amb els jovenets que, en aplegar maig, ho feien a cantar a fadrines, un fet que, en general, era ben rebut per les  jovenetes i de què ma mare (1943) m’ha parlat algunes vegades.

Aquest xic “va veure que un anava a furtar la pera. Estira la pera i se’n va. I ell, darrere, se’n va darrere, darrere, darrere, i va veure com es va estacar dins un forat, dins una  cova; dins un forat” (p. 148).

Sobre aquest paràgraf, direm que conté vocabulari igualment eròtic, a banda de la pera: estacar en un forat (introduir el penis en la vulva), una espluga (la vagina i, més encara, la vulva). Altrament, el personatge masculí s’endinsa en terreny femení i en la mare: “On va la corda, va el poal”.

Passa que els seus companys, quan ell els comenta que ja li podien ajudar, l’amollen i ell roman en la cova.

Més avant, apareix el dimoni (associat a la dona), que era “qui s’enduia les peres” (p. 149), o siga, que ho feia una senyora (podríem considerar que en un paper paregut al de mare).

Al capdavall de la narració, hi ha mots que ens enllacen amb contalles com les de Cigronet, puix que ell “No podia pujar. Però els pares, en fer-los tanta falta el xic, el cercaven i no paraven (…) I, per fi, van anar a la guàrdia. I, eixos que el van deixar caure, van dir que l’havien deixat caure i que era dins d’aquell forat. I van posar una corda. Ell va pujar amb les tres peres i es va casar amb la xica” (p. 149). Així, hi ha un lligam entre els parents i el fill.

Un altre relat amb característiques comunes en la cultura vernacla és “Joanet l’Orso”, en què es copsa la força d’un xiquet, qui sol ser fill d’una geganta: “era un xiquet que era tan valent, tan fort i tan robust que (…) arrancava pins com si foren cebes” (p. 149). I com que feia tanta maldat en la vila, uns quants veïns, en una reunió, acorden que se’n vaja. No obstant això, empiulant amb la tradició comunal, ell els diu: “Mireu: si voleu que jo me’n vaja (…), m’heu de fer una gaiata que pese cent quintars.

I les persones: -Com ens ho hem d’arreglar?” (p. 149).

Heus ací que se’n van a un ferrer, qui mamprén la faena i, en un aplec amb el xiquet, arriben a un pacte:
“-Ens has dit que te n’has d’anar.

-Doncs, sí.

Agafa la gaiata i se’n va” (p. 150).

Aleshores, passem a un fragment en què, cap al capvespre, l’al·lot se’n va a una vila i es troba amb uns roders que havien furtat en les principals cases. Ara bé: quan el veuen, s’inclinen per deixar que ell prenga una maleta de diners.

Finalment, ric, arran de l’esdeveniment, “Se’n va i, quan arriba a la vila, el van rebre i va comprar finques, cases, va ser un gran home i va acabar com un personatge” (p. 150). Agregarem que, en aquests mots, podria haver-hi el pas d’un xic desinquiet i que poques vegades fa valença, a u que, tot i haver-se tornat acabalat, és lliberal amb la gent i, per això, el narrador indica que “va ser un gran home”, puix que, en el fons, devia ser senzill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb ritu de pas a l’adultesa, l’empatia i l’arquetip del rei

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què es reflecteix el matriarcalisme, i recollida en aquest treball, és “La princesa del cigró”. En primer lloc, diré que el 6 d’abril del 2025 la comentàrem els meus pares i jo i, en març del 2026, ma mare i jo. Ambdós em digueren que era molt coneguda i, quant a mon pare (nascut en 1942), el 26 de març del 2026, per telèfon, en oir el títol, m’amollà “Això és una rondalla antiquíssima”.

Un príncep havia de casar-se amb alguna dona del regne o dels estats veïns. Quan ja només n’hi havia una a provar, “La mare del príncep no les tenia totes que aquella xica fóra una princesa com calia” (p. 16) i “va idear un estratagema: faria que prepararen una estança del palau, amb un llit ben luxós perquè la princesa hi romanguera a dormir” (p. 16) i, davall del tot, “col·locaria un cigró cuit. Si la princesa, a pesar de la blanor, era capaç de notar el durelló, és que realment era una princesa com calia” (p. 16).

Aquest passatge exposa el paper important de la mare, puix que ella representa l’Estat, sobretot, tenint present que no apareix la figura del sobirà masculí i que ella és qui legisla, no el fill.

“L’endemà, la reina va convidar a palau la seua futura nora. Tot el dia que hi estigué: va dinar i va sopar tot de coses bones, en companyia dels reis i del príncep. Sempre va demostrar que tenia unes maneres i una educació molt curoses” (p. 16). Així, el narrador trau trets lligats a l’educació matriarcal.

Després, copsem que, en nexe amb els set matalaps, “La princesa no se’n va sorprendre massa perquè estava acostumada a dormir en llits molt tous. Simplement, va pensar que devia ser un costum del palau i es va disposar a dormir” (pp. 16-17).

Així, la jove és una persona que respecta els costums de la terra on l’acullen. Altrament, ella accedeix cap amunt, és a dir, pujarà escalons de categoria social (passarà d’adolescent a dona). En aquest seny, el mot “cigronet” figura en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, amb un significat col·loquial interessant: “Mamella d’una adolescent just quan comença a créixer” i, així, podem empiular-lo amb el relat.

Quan, de matí, la reina i les dames de companyia la veuen asseguda en el llit i tota ullerosa, la xica els diu que no havia pogut dormir en tota la nit perquè hi havia res en el llit que no li ho havia fet possible.

“La reina es va somriure i li va dir:

-Ara sí que estic convençuda que seràs una bona dona per al meu fill i que ets una princesa de veritat. Ara sabràs el per què.

La reina va manar, a les seues dames, que alçaren tots els matalafs i, sota el darrer, hi havia el cigró cuit que la reina havia manat posar allà. Només una veritable princesa, amb una sensibilitat especial, era capaç de notar (…) una molèstia tan insignificant.

D’ençà d’eixe moment, la reina ja no es va oposar que el príncep i la princesa es casaren, com així va ser” (p. 17).

Enllaçant amb el cigronet, adduiré que aquesta empatia i aquesta actitud d’estar oberts als més petits, als més pobres i, a més, als qui puguen passar per la infància (recordem les rondalles amb el personatge Cigronet), figuren en moltes narracions vernacles, fet que ens evoca paraules que Erasme de Rotterdam trau al futur rei en el llibre “Educació del príncep cristià”, de 1515: “el bon príncep ha de procurar, amb totes les seues forces, no perdre mai l’afecte dels seus” (capítol III).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.