Arxiu d'etiquetes: «Folklore íntim del Rosselló» (llibre)

Mestresses i dones que salven l’home i que emparen

General, , , , ,

Prosseguint amb la contarella “Conte del pebrer”, recollida en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, el fill petit del rei (en Romà) troba un pastor que li canvia el vestit de drap fi que portava el xicot per un mantell amb caputxa. Després, el jove “anà a tustar pels masos dient ‘Bon dia, l’amo o Bon dia, mestressa, ¿no els faltaria un pastre?’” (p. 472), o siga, un pastor.

Com que tothom veia que tenia la cara clara i les mans netes, pensaven que deixaria esgarriar les ovelles. Llavors, “Una dona el volgué ajudar:

-Vés més lluny, fent camí trobaràs tres cirers al davant d’un mas on cerquen un pastre: et podrien llogar.

 

Ell, que se n’hi va de pressa i la mestressa li va fer bon acolliment” (p. 472). Així, per una banda, hi ha la dona que fa valença en Romà i, per una altra, la figura de la senyora ama, qui acull el minyó.

Ara bé: “En aqueix mas, hi venia tot sovint la filla del senyor. (…) És que s’enyorava tota sola al castell, sense companyes. S’encertà que vingué aqueix dia i la masovera li contà com havia llogat un pastorellet (…), qui tenia la cara i les maneres d’un senyor verdader, hauria de tornar al vespre per al veure” (p. 472). En altres mots, la princesa (na Mancineta) també s’atansa als senzills, al poble (ací, representats per la masera i pel pastor).

Igualment, en veure’s els dos fadrins, s’observaven: “ell, de sa bellesa; ella, de la distinció de les seves maneres” (p. 472).

Més avant, hi ha uns passatges en què el fill del rei (acompanyat del ramat, i ell, al capdavant) s’acosta a una font i a un arbre (dos signes femenins) i la dona serà qui el salvarà, qui li donarà lo que ell ha de menester: “I les va deixar en una coma d’herba fresca. (…) A vora d’una font amagada sota l’arbreda, el pastoret va dir:

-Per la virtut (…), que sigui jo un cavaller vestit de plata amb un cavall ensellat de plata” (pp. 472-473): ell és cobert per un detall femení (la roba d’argent, una color obscura) i el cavall és fosc. Això li aplana el camí perquè ell guanye: “poc temps després, van veure arribar al castell un cavaller emplatiat (…), qui guanya el combat i desapareix com havia vingut” (p. 473).

En un fragment posterior de la rondalla, la jove Mancineta comença a pensar que eixe minyó (en Romà) li fa qüestions curioses.

Respecte de la masovera (na Caterineta), representa la mare intuïtiva i que encerta: “no sabia què pensar i, més es mirava el pastor nou, més entenia que no era pastor (…) li feia una vida de senyor perquè en tenia les maneres” (p. 473), és a dir, que la madona, a més, recompensava en Romà.

Cap al final del relat, el fill del rei tenia una ferida en el peu i la Caterineta capta que tortejava. Per això, demana al noi:

“-Senyor Romà: ens vol mostrar el seu peu?

Es veié descobert. La Mancineta ja corria per a fer venir un metge del castell. (…) I tots s’hi ajudaven. Quan fou curada la nafra, els agraí la pena que feia:

-I ara, la veritat, ja la sabeu… Sóc el cavaller del torneig” (p. 474). Una altra mostra en què la dona (ací, una mestressa i una noble jove) salven un home (el xicot).

Finalment, ell es posà genoll en terra i diu a la Mancineta: “Em faria plaer de veure el meu pare” (p. 474), ella li ho accepta i, a més, el pare hi va venir de pressa. El fill no s’havia mort.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Fills senzills, amb bona sensibilitat, lligats a la mare i deixondits

General, , , , ,

Una altra narració en el llibre esmentat de la folklorista catalana, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Conte del pebrer”, amb un rei interessat pel jardí: “Hi havia un senyor rei que tenia tres fills. El palau era enmig d’un jardí i, en aquell jardí, hi havia un pebrer tan esponerós (…). El rei en feia glòria i, quan venia el temps de la collita, en feia el torn (…): ‘Demà colliré el pebrer’” (p. 471), però, quan els criats hi anaven, veien que ja havien arreplegat els fruits i que ho havien de comentar al monarca.

Aleshores, com que els tres fills que tenia “s’havien fet grans, pensà que, el qui sabria guardar el pebrer, sabria guardar el reialme i, així, un bon dia els ho va explicar” (p. 471). Sobre aquest paràgraf, és simbòlic, puix que l’arbre representa tots els membres del regne: les fulles (els més petits), les branques (els jóvens), el tronc (els pares) i les arrels (els vells). A més, ens pot evocar la família i, ací, tots els habitants del regne. Això explica la consideració del monarca. “El més gran va respondre:

-Aqueix pebrer tan bell, l’orgull del nostre jardí, el guardaré jo (…) i demà trobareu el pebrer segons el vostre desig.

El pare rei dormí d’un son tranquil.

A les enfosques, l’hereu llestà el més bonic cavall” (p. 471), però s’adorm i no ho assoleix.

Després, ho assaja el segon, qui “Llestà el cavall més fosc perquè ningú el vegi (…). Quan obrí els ulls, (…) veié el pebrer collit” (p. 471).

Tocant al tercer dels fills, el petit, “no llestà cap cavall. A sol ponent, es plantà de peus, aguantat a la soca de l’arbre (…). Passada la mitja nit, se li presenta un animal verd i un animal blau que lluïen en la foscor” (p. 471) i que li diuen “Som encantats i tenim l’obligació de venir a collir el pebrer fins que trobem un minyó prou entès per nos impedir de fer-ho i ara serem deslliurats si ens deixeu la vida salva i vós tindreu tot lo que demanareu. Tan sols direu: ‘Per la virtut de l’animal verd i de l’animal blau’” (p. 471).

En acabant, tots tres fan un pacte i l’endemà, “el jovenet pujà a la soca de l’arbre esperant l’alba. Bon matí es lleva el rei abans del sol ixent i felicità el darrer fill dient que el reialme seria per a ell” (p. 471).

Així, el més xicotet, més senzill (decideix no prendre cap cavall, caminar i romandre a l’aguait), en l’obscuritat, troba dos personatges (el nombre parell representa la dona) i acull de bon gust la proposta que li fan.

Ben mirat, hi ha un passatge encara de nit, empeltat a l’arbre com qui ho fa a la mare i, en eixe moment del dia, és quan es troben el pare (el sobirà) i el fill. Cal dir que el rei el felicita: 1) a continuació de l’acord entre el noi i els dos que li han aparegut (serà un fill més aïna conciliador), 2) és un fill que té present tots els membres del regne (és dalt de l’arbre) i 3) ha salvat dues persones que s’han oferit a fer-li valença quan ell l’haja de menester.

Això no obstant, el xicot, com que pensa que els dos germans podrien pretendre matar-lo (“ells deien que el calia fer perdre”, p. 471), “Seguí un passadís que coneixia i que, per sota terra, menava fora” (p. 471) i, per consegüent, passa a terreny femení, com en altres relats en què un personatge s’endinsa en una foradada en una muntanya.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius i fadrines garrides i emparades

General, , , ,

Prosseguint amb la contarella “La font d’Oli”, arreplegada en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, el jove, “Caminant pel senderol (…), trobà una caseta blanca i una canyeta verda. Trenca la canyeta, n’ix una minyona bonica” (p. 468) que li demana aigua (per a rentar-se), pinta (per a pentinar-se) i un espill (per a emmirallar-se), però ell li respon que no. Aleshores, ella cau als seus peus. Agregarem que, del punt de vista simbòlic, el blanc representa la sinceritat, el cor net; i que el verd (en aquest cas, ben reflectit) és associat a “Encara ser verd” algú, a la manca de vivències, d’experiència. Això explica que, amb una segona fadrina (més garrida i a qui ell no li dóna lo que ella li diu), no assolesca tampoc el seu objectiu.

Nogensmenys, en una tercera vila,… coincidirà amb la velleta (almenys, si partim d’uns mots del text), qui el salvarà: “Encara més desconsolat, rumia el malaventurat, qui s’ha de proveir d’un mirall, d’una pinta i d’un poc d’aigua, i s’adona d’una vila on, potser, ho trobarà. Ho demana a una vella asseguda en el pedrís de la primera casa, i ella, com l’esperava, anà a cercar un bagul (…) i en sortí el que necessitava, sense voler cap paga. (…) un delit donava coratge al fill del rei en el camí de pena!” (p. 468). En altres paraules, la mateixa anciana que li marca (quan ell encara vivia en l’ambient noble) què haurà de fer és qui ordena les passes a complir el fill del rei. I més: la trobada entre ambdós fa més valença al noi (la dona el salva), és a dir, l’enllaçament entre l’esperança i la saviesa, entre la part masculina i la femenina.

No debades, el xicot fa via i, en escaure’s amb una tercera fadrina, el príncep li respon que sí, “tot vessant l’aigua d’una ampolleta blava en un bacinet de plata i donant-li després un escarpidor (…) tot li parant un mirallet dins sa fusta endaurada.

La minyoneta es renta, es pentina i s’emmiralla i el minyó es cativa de la veure com una flor de juny. (…) Com que la seva amor és nua, li posa el seu mantell i se l’emporta. A cada pas, floria la barda del camí i els olius retorçuts s’endolcien de fulletes tendres…” (pp. 468-469).

Sobre aquests dos fragments, són plens de signes (l’ampolleta com a recipient en nexe amb la dona), la color argent (foscúria i femení), la fusta (la mare, lo terrenal), la minyona com a principal protagonista d’aquest segon paràgraf (ha rebut responsió dels encàrrecs que havia encomanat al noi). Com a recompensa, com que, en tots dos, hi ha bonhomia, ell l’empara amb la capa, emprenen i floreix la brossa del camí, les branques es renoven amb dolcesa i la tendror és present, trets empeltats amb la primavera…, malgrat que les oliveres siguen entortolligades pel pas dels anys.

Finalment, després de les noces entre el noi i la minyoneta, el jove agraeix la velleta “que havia ofert els tresors de la seva capseta. A la pobra llenyataire, li feren portar una gerra envernissada plena d’oli, que cada any emplenaren, puix que, de la pena, n’havia nascut el goig. (…) Els olius eren lluents de prometença” (p. 470).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb reis generosos, amb bona sensibilitat i pietosos

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre esmentat, i triada per la folklorista Simona Gay (1898-1969), és “La font d’Oli”. En primer lloc, direm que es capeix l’arquetip del rei i que ho fa en nexe amb els Pobles matriarcalistes. Així, en un país tot d’oliveres (u dels arbres més típics dels Pobles mediterranis), en els dies més escurçats de cap d’any, “entre les branques movedisses, alternaven les cobles i perlejava el riure del jovent, mentre queien, plic i ploc, els manats d’olives” (p. 467). El fet que, durant les tasques (en aquest cas, agrícoles) es cantàs, ha estat un element propi de les cultures de caire tel·lúric.

Nogensmenys, molt avançada la primavera, “El rei del país, qui vivia en un castell quitllat[1] en un roquetar, fou assabentat per fi de la misèria del poble i en tingué pietat. S’encertava que s’havia molt bé proveït d’oli l’any d’abans. La filarella de gerres encara plenes feia goig en el celler i en volgué fer aprofitar la gent. Manà al seu majordom de fer fer la crida: que rajaria una font d’oli on tots podrien pouar de franc una vegada, el dia vinent, de sol ixent a sol ponent.

Era pel juny, quan el dia es menja la nit de tot cap i, a l’alba, tot el poble era a l’espera (…) quina processó pel caminet que menava a la font d’un dia! Gerres i gerricons, olla i ferrada, perol o caldera, tot era bo a emplenar d’aquell oli de sabor enyorada” (p. 467).

Així, el monarca, en lloc de fruir només ell i els seus alts càrrecs o els qui viuen més pròxims i de manera contínua al sobirà, decideix compartir part de la seua riquesa que havia estat reservada per a altres moments i, de pas, els habitants del regne hi tenen accés. A banda, com que no és un escanyapobres, el detall esdevé u dels dies més llargs de l’any i, de rebot, no sols hi hauria més temps perquè els seus súbdits en poguessen arreplegar oli, sinó que més persones podrien endur-se’n. En resum, un home generós i amb bona sensibilitat.

A més, “Una pobra dona que s’havia aixecat quan llostrejava per a anar a fer llenya i que no havia sentit la crida del vespre, perquè vivia en una caseta molt retirada a prop del bosc, anà cap al tard a casa del forner a portar un feix de llenya i a cercar pa. Aquí només es parlava de l’anar i venir de la font d’oli. (…) La font rajava gota per gota quan hi parà la terrissa. Mentre vigilava el degotadís d’oli, passà el fill del rei. Encara jovenet, no tenia apresa la pietat del pobre i s’exclamà, rient i burlaner:

-Que us ha deixat enlluernada la posta del sol? Ha passat l’hora d’emplenar l’olla!” (pp. 467-468).

Per tant, hi ha una anciana, amb força, que, enjorn, fa faenes per a la casa i que, en caure el sol, torna al niu. Adduirem que, en aquesta narració, la vellesa i la pobresa van unides i que, com veurem més avant, la saviesa de la provecta i la seua vigor seran la compensació al fet de no haver pogut prendre més oli del que li era necessari.

Igualment, com en altres relats, es plasma que els majors han de ser ben tractats i que encara poden tenir capacitat de decisió i d’influència en els altres. Això fa que el minyó haja de superar unes quantes proves… en què les dones (unes fadrines) li indicaran què haurà de fer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Dret.

Bones administradores, hòmens líders i pares que eduquen

General, , , , ,

Una altra rondalla compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), i amb signes matriarcals, és “En Pipetis”, pareguda a la d’altres fonts. Així, hi ha un personatge bord (en Pipetis, qui, a banda de dedicar-se a la cacera, és ferrer). A més, Nostre Senyor i Sant Pere passegen pel món i “volgueren comprovar la bona voluntat” (p. 463) d’aquest caçaire. Com que el Mestre i el sant ja el coneixien, les portes del cel li les havien tancades: “Cada nit juga que jugaràs. El ferrer, per a pagar els deutes del joc, se n’havia fet les darreres lluïses guardades de temps per la mare en la mitja negra sota els llençols del cim de l’armari, les vinyes de la plana, la blanquetera i els ermots de la garriga. Un dia de pèrdua més gran, (…) s’havia venut l’ànima al dimoni, en canvi de pessetes” (p. 463).

O siga que el narrador indica que, així com en Pipetis feia juguesques, sa mare havia estat previsora, puix que havia alçat monedes, les havia desades en terreny femení (la color negra i la mitja com també en l’armari). Afegirem que l’armari, junt amb la roba, és u dels símbols que van units a la prosperitat. Mentrestant, ell havia perdut fins al punt que les terres eren ermes (no fructificaven).

Passa que en Pipetis (el ferrer) no escoltava Sant Pere, però, després de veure Nostre Senyor (qui li fa unes propostes que ell sí que acull), la cosa li anirà millor:

“Quan hagué passat la ribera, Nostre Senyor, amb veu dolça, va dir:

-Pipetis: no et donaré ni or, ni plata. Et faré els tres dons que desitjaràs.

No s’ho fa dir dues vegades, en Pipetis:

-Jo voldria que, amb la meua flauta, pogués fer ballar tot ço que voldria.

-Bé -respongué Nostre Senyor” (p. 463).

Per tant, com en altres relats vernacles, el caçaire es considera capacitat per a fer de líder i que molta gent el seguesca. Igualment, li demanarà un fusell i un sac (perquè hi fes entrar tot lo que li vingués a bé, p. 464).

Quant al paper de la flauta, apareix quan diu “per a fer ballar les minyonetes (…) aqueix ball dels ocells” (p. 464) i que “la flauta els feia rondinejar de valent; i el cop de fusell no mancava el peix més gros” (p. 464).

Altrament, el diable “no se’n podia avenir de veure que en Pipetis, de magrelenc i mal girbit que era, es feia a poc a poc més gras, tot un senyor amb bossa sempre plena” (p. 465) i, com que vida tan xalada ha de tenir fi, “Arribà l’hora de complir aquells mals tractes passats amb el dimoni” (p. 465).

En acabant, com en altres contalles, el ferrer guanya la mà al diable. Ara bé, no farà a Déu, ni a Sant Pere, perquè no l’acolliran en el cel; i, al capdavall, en Pipetis es mor.

Com a remitjó, un poc després d’haver estat narrada aquesta contarella, la folklorista ens comenta que, “Quan tenia uns cinc o sis anys, vaig sentir a casa la rondalla d’en Pipetis. La contava la Françoise  Soubrà, Roca, de casada, nascuda a Illa en 1870. (…). El pare d’ella, Pere Soubrà, l’hi havia ensenyat. Descabdellaven les rondalles en les vetllades passades junts amb els pastors, al mas de Bret” (p. 467).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritu de pas a la joventut i sobiranes tolerants i matriarcals

General, , , , , ,

Continuant amb la contarella “Un pobre home…”, en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, copsem que les germanes “Van tustar a la porta i n’eixí una geganta que no feia mala cara.

‘-Ens voleu donar recer per a la nit i treball per a demà?’ -diu la Finota. (…) ‘-Ens amagarem de nits i, quan l’amo serà a fora, treballarem” (p. 455).

Com a mostra del caràcter arriscat de les jovenetes, “L’endemà, a punta de dia, quan el gegant se n’anà per les seves, la geganta obrí el forn i les minyones es posaren al treball. L’Eulàlia se’n va a l’aigua; la Roberta, escombra; la Finota vol pastar” (p. 455).

Sobre aquest passatge, és curiós que la xica més petita encaixe amb el refrany “Ell s’ho pasta, ell s’ho cuina”, fet per la fa germana en cap de totes tres.

A més, en un paràgraf posterior, na Finota és qui “va trobar una clau i, al bell fons, un bagul que la clau obria. Veu a dintre una roba de sol, una roba de llum, una roba d’esteles i sabatetes endaurades tot just a la mida del seu peu petitet. La setmana d’abans, a casa seva, havia sentit una crida: que es faria al palau un ball al qual tot el jovent del país era convidat” (p. 456). Tocant a aquestes línies, la solució és en el fons (en la mare, en el bagul) i va adjunta a una ponderació simbòlica (sol i lluna; estels i sabates, això és, cel i terra) i, al capdavall, passa a lo tel·lúric (la vida terrenal que empiula amb el sobirà, qui dóna una oportunitat a tots els jóvens).

Després, un personatge femení i ancestral (la padrina i no, com ara, la Mare de Déu, la qual hauria substituït un personatge pagà) li farà costat, exerceix el seu paper de mare i és plasmat de manera positiva:

“-¡Padrina, padrina: ajudeu-me!

La padrina és ja rere la porta, mudada de dona vella, i li ensenya una bonica carrossa amb cavalls blancs. Li encomana:

-Cal eixir del ball abans que hagi acabat de tocar la mitja nit.

Ella abraça la padrina dient-li que ja pot ser confiada” (p. 456).

Tot seguit, com en altres relats, el príncep veu que la joveneta ha perdut la sabateta daurada. Aleshores, com que no hi podia entrar la sabateta a ningú, el cap d’estat opta per una idea, possiblement, a penes present en contalles d’aquest ram:

“-Doncs aniré jo amb vosaltres fora vila i passarem en totes les cases” (p. 457), o siga, el sobirà i els seus acompanyants.

Afegirem que, en aquesta narració, les filles no van acompanyades de cap personatge adult (ni de la mare, ni del pare) i, ben mirat, les dues germanes més grans no tenen enveja de la més xiqueta (na Filona). Així, el príncep diu que vinga i “Els vailets la van a cercar. En la sala, li amiden la sabateta, tot just feta pel seu peu petitet. Ella en mostra l’altra, la qual porta a la mà, i se la posa rient. La padrina ix (…) i , d’una paraula, la vesteix d’una roba que té totes les colors de l’arc de Sant Martí” (p. 457).

En nexe amb aquests darrers mots, l’acte de lo que podríem dir “coronació” (recordem que la corona és circular i, així, femenina) 1) és realitzat per una dona (la velleta), qui, a banda, 2) la muda (li fa valença) i 3) no consisteix en una cessió de poders, sinó que la provecta ha considerat que la jove ha de ser una sobirana tolerant (el detall de l’arc esmentat). Per consegüent, l’anciana posa la seua confiança en una regina… de caire matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Xiquetes que passen a l’adolescència, en grup i velles que les emparen

General, , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que hi ha en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), és “Un pobre home…”. Així, un pobre home es guanyava la vida com a llenyater i “Un dia, sense dir res, deixa la dona a casa amb els tres nens més petits i es va fer seguir les tres filles: l’Eulàlia, la Roberta i la Finota. Les va menar molt lluny, en una contrada que no coneixien, i les deixà en un alzinar” (p. 455) i ho fa amb el pa que hi havia en casa perquè, “així, no es moririen de gana el temps de s’espavilar per a trobar recer” (p. 455). Com podem veure, el narrador associa la dona amb la protecció cap als més febles (ací, els xiquets) i la fortalesa va lligada a les xiques, en qui el marit, encara que les deixa, confia que sabran valer-se per elles mateixes per a tirar avant. A més, les considera deixondides, preparades per a la vida.

Cal dir que, en aquest paràgraf, els personatges més menuts són masculins i que els que podríem dir més voluminosos i amb més anys són femenins, un detall que apareix en més d’una contalla de tradició catalana.

Més avant, les xiques veuen que el pare no fa acte de presència (potser perquè totes tres, d’alguna manera, entren en l’adolescència i perquè la més gran passa a la joventut) i, de fet, ell ja no figura més en el relat. Llavors, en un bosc espés, la germana més petita (na Finota), qui farà de capitana, “digué que calia al mig de la clariana fer un clot i que sembrés un aglà que li havia donat la seva padrina, en cas de necessitat.

Vet aquí que, de l’aglà, en surt a tot arreu un arbre que, amb un ruixat i, després, amb el sol calent de fi de tarda, es posa a créixer, talment que fou l’arbre més alt del bosc. Cal dir que la padrina era bruixota per a tenir tal aglà” (p. 455).

Per tant, com a resultat de l’eixart entre les xiques (la jovenesa) i l’àvia (la vellesa), entre l’aigua (necessària perquè puga arrelar un arbre en la terra i tenir vida) i el sol (el qual facilita que cresca la vegetació),… totes tres van amunt. Agregarem que, tot seguit, el relator fa una mena d’agraïment al paper de la velleta.

En acabant, la germana gran i la mitjana s’encamen al roure, però, altra vegada, la més xiqueta (na Finota) és qui adoba la situació: “La Finota, la més petita i la més eixerida, s’encama al roure, arriba al bell cim de l’alta branca i diu:

-Jo veig rama i cel i ocells i, allà, una claror.

-‘Doncs, anem-hi’ -diuen les germanes.

Tot caminant, van arribar on hi havia la claror.

 

Era el castell del gegant” (p. 455).

És per això que, per una banda, qui fa de líder (na Finota), exerceix de cap de colla i, altrament, les altres la reforcen i les accions són fetes conjuntament, motiu pel qual la gran i la mitjana responen com qui acull bé lo que ha exposat el més avançat i, ben mirat, accepten la figura del caporal. Aquests tractes són signes matriarcalistes junt amb el detall que, no per tenir més anys, el més gran dirigeix l’equip, sinó el més preparat i que, alhora, és més aprovat pel col·lectiu. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La transmissió de la cultura catalana entre àvies i xiquetes

General, , , , ,

Una altra font en què s’exposa molt el paper de l’àvia (o padrina) com a transmissora de la cultura tradicional és el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la catalana Simona Gay (1898-1969), per exemple, en la rondalla “La Melis”, narració que s’atansa a un escrit de caire biogràfic. En qualsevol cas, potser representa part de la vida en els anys trenta del segle XX, quan, possiblement, fos escrita. Així, “La Melis, a deu anys, òrfena de pare i de mare, s’estava amb la padrina Guideta, tia del seu pare, en una vila petita al peu dels Aspres. La padrina havia restat viuda encara jove. Ara, vella, feia sempre goig de la veure, alta i prima, cara fina i ulls blaus sota la cofa blanca (…). S ‘estimava la Melis com si fos la seva néta i no la podia enviar per a anar a l’escola que era a dues llegües de camí. Si només la podia ensenyar per a tots els treballs de casa. La Melis aprengué molt de la padrina, qui era entesa en tot i tenia la memòria fresca dels qui no saben de lletra. Ara una pregària, ara una rondalla, ara una cançó” (p. 453).

Aquest enllaçament entre ambdues (la gran i la petita) es manifesta en els animalets de casa: “La Melis seguia la Guideta a la parraguera on guardava unes quantes gallines, el dematí els hi donava vol en el pati i, a la tarda, la Melis els hi gitava el gra i arreplegaven els ous. Abans de nit entrada, les tancaven en el joquiner. Tot semblava festa per a la nena” (p. 453).

Altrament, la noieta jugava en ca la padrina Guideta: “Amb els altres mainatges, es feien als amagats o jugava al palet, mes li agradava més d’anar a rentar al rec que s’eixamplava al davant de la casa” (p. 453).

A banda, “Per l’hivern, hi havia la font coberta, la Guideta hi anava sola.

La Guideta ensenyava tots els camins de la vila que, a cada temporada, duen coses noves. Aprenia a conèixer les flors del camí: el cucut perquè és de les primeres flors, l’herba caminadora per als ocells de la gàbia o la sabonera per a se rentar les mans a la font, l’aspit per a perfumar els llençols dintre l’armari, l’herba de Sant Pau (…).

Tot l’any, els camins oferien fruita menuda (…).

La tardor feia olor de fonoll, en portaven un braçat per a fer coure les castanyes, les corrioletes seguien una rega del camí, la magrana amargant penjolava en el branquilló.

Aquesta vida regalada durà pocs anys, mes, per la gràcia de la infantesa, eren anys d’eternitat. Ja més gran, la Melis seguia la tia quan en portava al malalt el tupinet de sopa o que anava a l’església a passar el roser” (pp. 453-454).

Al capdavall del relat, amb na Melis ja joveneta, un home de bosc, qui era fadrí i que feia taps de suro, decideix portar-la a casa d’un home que li comprava suro. “Tenia una dona entesa, ensenyava el treball a la Melis.

I es girà la pregura de la bona sort” (p. 454), de manera que la xica passa a una altra casa i, potser, aprén a fer treballs manuals.

Quant al mot “pregura”, el qual, en l’original, va junt amb un signe d’interrogació, al meu coneixement, podria ser sinònim de pregària: que la fadrina hagués resat Nostra Senyora i que la Mare li hauria adobat el terreny. Això sí: la formació és per mitjà de la padrina (en la major part del relat) i de la segona dona i, així, la transmissió de la cultura autòctona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Filles grans que fan de mare i filles petites arriscades

General, , , , ,

No deixarem fora que, en nexe amb germanes que feien el paper de mare, és present en la rondalla “La més petita”, compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay (1898-1969). Així, “En una gran casa pagesa, vivien cinc filles amb el pare i amb la mare, totes cinc eixerides i boniques. La més gran complia els disset anys, quan la més petita en feia sis. La mare els acostumava al treball i eren dòcils i bones minyones.

Un dia arribà una lletra de les Amèriques, portant noves que un oncle de la mare s’havia mort i que ella havia d’anar a recollir l’heretatge. Un viatge tan llarg no espantava pas la dona, qui era molt decidida, mes li dolia deixar les filles i el marit. Acomiadant-se amb recança, encomanà a la més gran, qui era l’Esteveta, de menar la casa del millor que podria com ho tenia ensenyat; a la segona i a la mitjancera, Jerònima i Quimeta, de fer els llits i de fregar els plats; i, a les darreres, la Cristina i la Mancineta, de creure la més gran i de fer bondat” (p. 451). Com podem veure, la germana de més edat passa a un paper important, mentres que el del pare és secundari, fins al punt que ella és qui substitueix la marona (en lloc de fer-ho el marit) i, d’aquesta manera, n’Esteveta (amb disset anys) exerceix de directora i el càrrec no és cedit de mare a pare (tot i que l’home encara viu) i, per això, eixa mena de successió és via femenina, un tret matriarcalista.

Altrament, n’Esteveta, com a mare, el desenvolupa i, “Aviat, la més petita repotegà que l’Esteveta la feia anar al llit massa d’hora, com les gallines al joquiner. Una nit, al moment d’anar a dormir, s’enfadà d’allò més i eixí amb aqueix trencat:

-N’hi ha prou de ser la més petita i de sempre escoltar: ara vull ser la més gran.

-Sí que te’l vendria, el plat de llentilles -digué l’Esteveta; i li contà la història d’Esaú i de Jacob.

La nena escoltà com sabia escoltar una rondalla (…), mes no es desdigué de la seva cabòria:

-Vull ser la més gran: sóc jo qui manaré.

-És que has de saber que, per tenir els drets, segueixen els deures-respongué la Jerònima-. Et pertocaria de t’aixecar la primera i d’enllestir la feina.

-Això rai! -féu la nena resolta-, no em costa pas de matinejar” (p. 451).

Per tant, la primera de les germanes fa d’educadora, de transmissora de la cultura tradicional i recorre a un passatge bíblic de dos germans bessons.

Més avant, la més petita es deixondí i, “decidida com el vespre, saltà del llit” (p. 451) i lliga amb la marona (el vespre i, més encara, la nit, els moments de més foscor del dia).

Passa que, malgrat que la xiqueta no assoleix el seu objectiu, quan torna el pare i la veu, ell li demana:

 “-I, com et va, mestressa? (…) Jo que ho prenia de broma: ¿com t’ho has fet per t’aixecar tan dematí? Bé n’ets, d’espavilada! (…).

La nena (…) es recolzà en els braços del pare:

-Diguis: ¿tornarà aviat la mama? Pensi que esperaré un poc per ser la més gran, perquè, a ella, li faria pena quan tornarà, que no fossi la més petita…” (p. 452).

Per consegüent, la funció paternal apareix al capdavall del relat i ell no és qui marcarà què farà la filleta (na Mancineta), sinó que l’al·lota ja ha pres la seua decisió: amb el temps, la noieta portarà les regnes de sa vida. Això sí: caldrà esperar fins que siga com n’Esteveta (la germana gran, de dèsset anys i que ha fet de cap de colla, almenys, dels fills i, en bona mesura, de la casa, puix que l’ascendent a penes hi és).

Com a afegitó, el 31 de juliol del 2026, Montserratp ens escrivia aquests mots en Twitter sobre part dels temes del relat: «I esposes que fan de mares dels marits quan envelleixen».

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Música matriarcal del Rosselló del primer quart del segle XX

General, , , , , , ,

 

Música matriarcal en el llibre «Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969).

En aquesta obra, hi ha rondalles en què apareix el tema musical i, fins i tot, cançons. Així, en la contarella “El poder del cant”, comença dient que, “Al primer decenni del segle [ XX], Nofre era un sabater de bona anomenada. (…) Quan comença una cançó catalana del temps vell, la seva filla, que les té ben apreses, canta a mitja veu, fins que es despunti un cant tan clar que ni un passarell. (…) en Nofre, per als més joves, cantava ‘La Margarideta rega l’enfalga’ i una rondalla encadenada: ‘Vaig dir a la vella que me dongui coca’. L’Angelica era somniosa…” (pp. 444-445 i 447).

En un passatge de la plana 447, dues dones (la Caterineta i l’Esperança), ja d’edat, cullen olives i na Caterineta diu a n’Angelica:
“-(…) Canta, filla, que ja te seguirem. Per te donar cor, cantaré primer corrandes d’Illa i dels voltants:

‘A Illa, són les boniques, les nines de Sant Miquel;

a Bula, són les trempades, si son molt escampillades;

a Rodés, les salta-rocs han sentit el violí;

a Vinçà, les rovellades, totes s’han arramassades.

 

Les minyones de Corbera,

si ne van de cinc en cinc,

porten flocs a les sabates

per enganyar els fadrins’.

 

-Rebràs una pedregada d’olives, Caterineta: mira que n’hi ha una que ve de Corbera ací; i una de Vinçà.

-Ja ho sé que fan pler de mirar, prova que la corranda pot ser mentida -respon la cantaire-. Ara, Angelica, t’escoltem.

I, d’un oliu, s’aixeca la veu d’or:

‘Quan jo n’era petiteta,

en tenia molt, d’aimadors;

i ara, que sóc grandeta,

jo ne tinc fora que dos:

lo un és un fadrí sastre;

l’altre n’és un teixidor.

Me’n vaig a l’horta de mon pare,

jo ne culli un ram de flors.

Si doni les flors al sastre,

el teixidor serà fellós.

Ni sé com voleu que faci,

si tots dos em tenen l’amor’” (pp. 447-448).

 

Sobre aquesta composició, hi ha una nota (p. 448) que, per exemple, posa “Al mecanoscrit de 1962, la Mancineta cantava una altra cançó del mateix capítol: ‘De matinet, em vaig llevar… Rossinyol, bon rossinyol, quin consell me vols donar’”.

Tornant al camp de les oliveres, Simona Gay afig “I, sense esperar més, comença ‘El pardal’ que la colla canta d’una sola veu: ‘Voldríem oir Tot a vora de la mar prega la Caterineta. D’aquesta cançó encativadora, se’n destaca una estrofa:

‘Mariner se posa a cantar

cançons molt belles (bis)

i, amb el cant del mariner,

s’ha adormideta,

s’ha adormideta’” (p. 448).

 

Quant a aquesta cançó, al capdavall del relat, capim que la xicota (l’Angelica) és abraçada per una dona i que la jove salva l’home: “Entenia que val més una minyona fresca, honesta i valenta (…):

-T’has ben llestat la promesa, Jaume!

Ell explicà el miracle de la cançó que l’havia guarit d’un mal d’amor per li fer trobar l’amor verdadera” (p. 450).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.