Rondalles plasmades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló” de Simona Gay (1898-1969).
Quant a aquestes contalles, direm que formen part de l’obra “Folklore íntim del Rosselló – Folklore intime du Roussillon” (edició en català i en francés), de Simona Gay (1898-1969), publicada per Edicions Trabucaire (de Perpinyà) en el 2023 amb presentació i edició crítica de Miquela Valls Robinson. Hi accedírem per abril del 2024 i, d’ara en avant, només n’emprarem el títol en català.
En la introducció, Miquela Valls Robinso posa que “és el títol amb el qual se sol designar el recull de folklore que la Simona Gay, Pons de fadrina (Illa 1898-1969), va deixar en forma de mecanoscrit quasi llest (…) dels seus dietaris inèdits; de l’escorcoll de manuscrits, quaderns d’apunts, articles publicats en revistes i esmenats, primers raigs, esborranys i paperots (…), però escrits sempre amb la (…) gran lletra aguda i ferma de la dona decidida que era la Simona, material de primera mà, amablement posat a disposició nostra per la seua filla Jaumeta Giraud Gay (1923-2015)” (p. 4).
En la mateixa plana, passa als primers contactes de la folklorista amb la literatura oral i llegim sobre la llengua catalana: “Sobretot, a la prima infància, quan encara no s’han cavat massa les diferències educatives entre nin i nina. A casa del metge Simon Pons i de la seua dona Antoinette Trainier, filla de metge, la llengua que hom transmet a la mainada és el francès, no el català com en les famílies populars. Ara bé, un metge rural al Rosselló envers 1900, no pot ignorar la llengua vernacla per atendre la clientela, i una mestressa de casa l’ha de parlar amb criades, servei i veïnat. De manera que els infants són immergits de petits en un parlar que sabran usar quan calgui, si bé no a diari (bé li valdrà, a la Simona, per dur a terme les seues enquestes). I, com que se’ls confia a les minyones del poble que, servint a casa, els fan de mainaderes amb llur repertori de cançons de bressol i contes de la vora del foc, els mainatges s’inicien alhora en parlar català a l’etnopoètica catalana” (pp. 4 i 6).
O siga que, per una banda, el francés era més present, com ara, en ambients amb algun membre de la família amb estudis universitaris (per exemple, el pare de Simona Gay i el de sa mare); en canvi, el Poble conservava el català i, altrament (en el seu cas), una dona (qui cuida la xiqueta) també li fa d’educadora i de transmissora de la cultura autòctona (la catalana).
Com a mostra, la compiladora Miquela Valls Robinson addueix “Poeta novell. Josep Pons revela a una Simona de deu anyets, la continuïtat de la literatura popular als seus versos catalans: ‘Meravellosament de l’infant que el germà gran ha pres a la falda per dir-li, a la manera d’un conte, un dels seus primers poemes (…)’ (…).
Són just uns pocs indicis d’una immersió etnopoètica precoç, però creiem a llur veracitat, a llur valor exemplar i, val a dir, a llur importància, en la gènesi d’una dedicació folklorista” (p. 6). Així, entre la mainadera i el poeta passaran a la xiqueta l’amor per la llengua materna i per part del folklore català.
De fet, en la pàgina 58, s’indica que “Tant per ella com per son germà, amb qui en parla sovint, ‘El català ha estat, a la infància, el llenguatge del món meravellós, el dels vells contes’”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.