Altrament, en la primera orde que el pare fa a l’al·lot, es reflecteix la figura de la dona capdavantera i que dirigeix en els Pobles matriarcalistes. Com a mostra, en la rondalla “Les Torres de l’Orri”, amb un detall puntual: el personatge femení, a més de ser una dona d’aigua, és una fada. Diu així: “ [ El minyó] Tallà tots els arbres que pogué i Blancaflor, la minyoneta del gorg que era la filla de l’home, li portà l’esmorzar” (p. 487). I, de pas, ella li dóna forces i protecció: “i, per al descansar, li posà el cap damunt del seu pit, i aquí s’adorm. Mentre feia bonics somnis, la Blancaflor manà als seus encantats, que en tenia a mils, perquè era fada” (p. 487).

“Quan es despertà, li presentà la coca ben daurada” (p. 487). Com podem veure, les accions principals de la fada esdevenen de nit, justament, quan les del xic són molt menors, fins al punt que ell (en Jaumet) s’adorm com si fos un nadó.

En un segon assaig dirigit pel pare, en Jaumet ho assoleix perquè segueix lo que la jove li diu. Tocant al tercer, apareixen signes de caire feminals: «demà, has d’eixugar el gorg, que la dona hi va perdre l’anell, i me’l portaràs.

Quan, a punta d’alba, arribà al gorg, s’encativà de veure la Blancaflor que ja hi nedava. Desaparegué una llarga estona i, quan eixí del gorg, el sol ixent feia brillar damunt del cos esvelt les perles d’aigua. Ella li presentà l’anell i ell l’hi posà al dit” (p. 487).

Un gorg (clot de molta fondària), l’aliança (la parella i el dos van lligats a la dona), l’endinsament de la goja en la mare (les aigües, les quals podrien evocar-nos la placenta o colga, amb la unió mare-filla, bàsicament, al llarg de l’etapa de major foscor del dia), eixa mena de renaixement (potser, la joventut) unit a la preciositat amb què na Blancaflor és presentada pel narrador i,… a més, a l’eixida del sol (o siga, en començar la primavera).

Aleshores, na Blancaflor fa un paper semblant al de la mare, però ara, del seu fill simbòlic i, per eixe motiu, cedeix a en Jaumet l’anell que li devia haver passat la mare així com la marona alimenta quan és prenyada. Ens trobem, per tant, davant un fragment amb el tema de la transmissió de generació en generació i de la continuïtat.

Agregarem que, com en altres contalles del mateix ram, la muller de l’amo és més eixerida que ell, com molt bé es plasma al capdavall del relat.

Nogensmenys, tot i el darrer assaig del marit, na Blancaflor, amb el seu paper de goja, amolla unes paraules que, altra vegada, ens connecten amb trets matriarcalistes: el cavall es converteix en la mar; i tots dos, en peixos bonics. “I van passar enllà de la mar, van ser en terra promesa i, altra vegada, minyó i minyona, i s’hi van casar” (p. 488).

Per consegüent, els dos jóvens viatgen d’una terra a una altra, la xicota ho ha aplanat molt i, en passar a l’època adulta, es crea una parella… en un altre territori femení: en la terra. Ni en el cel, ni enmig del vent.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.