Arxiu d'etiquetes: «El patrimoni rondallístic de Tàrbena (Marina Baixa)» (recerca)

Dones que menen, subministradores i el lligam mare-fills

Una altra rondalla en què capim trets matriarcalistes i compilada en la recerca “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, es “Sa serp”: “Era un pescador que anava a pescar i li va eixir un peix que li diu:

-No em mates! Perquè, si em mates, seràs desgraciat; i, si no em mates, seràs afortunat.

-Ai! -diu ell-, doncs no et mataré -i la solta” (p. 119).

Aquestes paraules del peix (animal aquàtic i, en aquest cas, femení) poden remembrar-nos que la dona és la subministradora de vida i que, si desapareix lo vinculat amb la mare (de què els fills, en trauen aliments), no hi ha vida en la terra.

Després, com que el pescador ha seguit els dictats del peix, “sa fortuna li venia i no sabia d’on. As pescador, tots es dies li eixia es peix i s’home i es peix es varen fer molt amics.

I, quan ja feia molt de temps que, en la família, eren molt rics, sa dona digué as marit:

‘-(…) Per què no mates es peix? (…) Jo tinc ganes de menjar peix!

I ell se n’anava tot disgustat i es peix li va dir:

-¿Veritat que sa teua dona vol que em mates?

L’home respon as peix:

-Sí, però no t’he de matar” (p. 119).

O siga que, per una banda, l’home segueix les directrius de la muller i, per una altra, copsem la típica dona intuïtiva i que, amb la mirada, encerta. Quant al personatge masculí, ha assumit el paper que fa el peix i hi ha bona avinença entre tots dos.

Nogensmenys, l’animalet, resolutiu, li amolla:

“-Doncs, mata’m. I em poses sa cua, ses aletes i es cap: ho colgues en es jardí; i, sa carn, vos la mengeu.

En es jardí, els va eixir dos cavalls blancs (un per cada xic que tenien) i dos arbres.

El peix li afig:

-Quan aquells dos arbres estiguen pansits, perquè es teus xics estan malament” (p. 119).

Per consegüent, es plasmen detalls sexuals (com ara, el jardí) i també relatius a la futura fecunditat (es colguen les sements, ací representades per les diferents parts del peix).

Igualment, hi ha personatges masculins i hi ha un lligam amb la mare: els dos cavalls blancs (color masculina) i els dos arbres (símbol associat a la maternitat). Aquest signe també es reflecteix en el fet que, si la vegetació és mústiga, això afecta els fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, hòmens que complementen i ritu de pas

Revenint a la contarella “La Torre d’Aragó”, de Tàrbena (la Marina Baixa) i arreplegada per Joan-Lluís Monjo i Mascaró, hi ha signes matriarcalistes, per exemple, quan el xicot (en forma d’àguila) s’atansa cap al palau on estaven la xica i el negre. Llavors, ella diu al negre:

“-Tracta d’agafar-me-la! Tracta d’agafar-me-la! –i es negre, tot lo que la jove volia, ho feia.

Se’n va i s’aguileta ja es va deixar agafar a posta” (p. 113), puix que l’animalet era interessat per la fadrina.

Després, la dona, primerament, nota un embalum (l’àguila havia passat a home) i, successivament, com que no l’agafa el negre, l’au es transforma (en formiga, en àguila…).

Això sí: en un moment del relat, amb el noi com a home, diu a la fadrina: “Jo sóc aquell que estàvem en aquell castell i he vingut a cercar-te. Però, ¡fins que es negre no es muira, no ens podem casar! Tu, demà, fent la bajoca, li dius ‘Quan et moriràs?’ i vejam què t’amolla” (p. 114).

A continuació, ella ho trau al negre, qui li indica com podria fer la xica que ell perdés eixa capacitat: algú havia de venir a una vila on hi havia una serp que es menjava tots els qui s’hi presentaven i, més avant, trencar a ell un ou en el front.

Aquest fet lliga la figura masculina amb el manifest d’un secret, mentres que la femenina empelta amb la persona deixondida.

Tot seguit, altra vegada, es plasma que ella és qui mena i que ell la respecta i la creu: “es negre, com que li feia lo que ella li deia, solta l’aguileta. (…) se’n va a aqueixa vila on estava aqueixa serp” (p. 115).

No deixarem fora que, al moment, hi ha un fragment (en castellà) en què el negre és associat a la figura del cavaller alliberador i, ves per on, els dos narradors (un home i una dona) el relacionen amb el castellà.

Ben mirat, la fadrina s’acosta a ca son pare, ho comenta i tots dos acorden que ella seguesca la serp i que li done el pa.

Afegirem que, quan la xicota ja l’ha morta, el negre comença a estar feble i, al capdavall, apareix el jovenet transformat, qui se’n va al llit on era l’home i “Li trenca s’ou en es front, es mor el negre i la filla i el xic es casen” (p. 116).

Per tant, 1) el personatge femení (al principi, una xiqueta de menys de set anys) ha passat a casar-se amb un fadrí, 2) tots dos s’han complementat i han fet possible que es morís el negre, 3) el pare, qui, altra vegada, confia en la filla, te bona avinença amb ella i preparen com resoldre el tema del negre i 4) la fadrina culmina el procés de pas de xiqueta a jove i, a més, a esposar-se, sense que el futur espòs tracte de lluir-se com a alliberador, un detall vinculat amb moltes narracions autòctones en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

«Home bo», dones febles protegides i que menen i agraïts

Continuant amb l’esmentada rondalla en la tesi “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, a mitjan camí, el noi troba una àguila, un lleó i una formiga que es barallaven per un ruc mort (com en altres relats de la mateixa corda). Cal destacar els mots del lleó:

“-Escolteu, bon home. ¡Vejam si ens podeu fer una favor! Ací discutim pes ruc. Vejam si vós ens ho resoleu i ens feu les parts” (p. 112). El detall de qualificar un desconegut com bonhomiós (fins i tot, encara que fos com una part d’aquesta fórmula de presentació) ens lliga amb un tret de què parla un poc Mª Carmen Basterretxea en nexe amb el Poble basc: considera el proïsme com un amic. No parlem d’eixa salutació buenrollista del típic “¡Hola, amigo!” del primer quart del segle XXI (que alguns castellanoparlants m’han dit com si haguéssem menjat junts moltes sopes), sinó d’un signe matriarcalista: els humans són bons per naturalesa.

No deixarem fora un fragment en què el paper principal va cap als més petits (qui sap si, àdhuc, com a compensació a la discriminació de la dona en el moment que els narradors, un home i una dona, relataren la contarella) i cap als més desvalguts:

“El jove diu a tots tres:

-Ai: mireu. Jo trobe que es cap pot ser per a sa formigueta, perquè, així, té casa per a  viure-hi. I, com que ella és xicoteta, ho corre tot i cerca totes ses molletes,… es cap pot ser per a sa formigueta” (p. 112). La dona com a administradora i com a cuinera.

Quan escriguérem aquestes darreres línies, el 8 de novembre del 2026, evocàrem unes paraules d’un neuròleg amb qui parlàvem ben avançada la tardor del 2014: ens deia que, quan u té una casa pagada, no devia no poder viure com si ell no la comandàs. Altrament, recordàrem uns mots que ens amollà una dona respecte de la situació en una parròquia valenciana després del canvi de capellà en el 2023: molts parroquians s’hi sentien com si hi hagués una gallina sense cap…

Per això, emparar els més febles (ací, físicament i simbòlicament) és, sovint, guanyar-se la confiança i la simpatia de molta gent que no redueix la vida a menar, ni a cap lluita (per ocupar càrrecs de poder, ni pel renom)… En tot cas, fets com la reconeixença els prové fruit de la seua actitud en el dia rere dia orientada cap a la gent i per la terra on es viu i on es governa, no pel fet de tenir-ne ànsies de manar perquè sí i en línia amb el «porcojonismo» castellà.

Una altra part interessant d’aquesta rondalla (i diferent a moltes del mateix ram en què un foraster fa d’‘home bo») és l’agraïment. Diu així:
“Els va fer ses parts i tots van estar-ne contents i se’n va. Quan havia caminat un trosset, es diuen:

-Ai! Que desagraïts! No li hem donat ni ‘Gràcies’! Doncs el podríem cridar.

I el criden.

I un dels tres li trau:

-Ai! Vós direu ‘Quins desagraïts!’. No vos hem dit ‘Gràcies’.

El xic diu:

-Ah! Tant se val!

Llavors, li respon el primer:

-No, no! Jo, de sa meua part -es lleó-, vos done moltes gràcies i, quan vós digueu ‘Déu i home’, vos feu home; i, quan digueu ‘Déu i lleó’, vos fareu lleó” (p. 112).

I, de manera pareguda, l’àguila i la formiga.

En un passatge immediat, el minyó se’n va a cercar la Torre d’Aragó i, com que capta què diu el negre a la xica i els tres animalets li fan valença i l’orienten, “se’n va anar a casa des Llevant. I es Llevant li digué:

-Ai! Jo no ho sé! Aneu a casa des meu germà es Ponent” (p. 112).

Ja en ca Ponent, la muller d’aquest vent, com que ella havia acollit el noi i l’home pretén menjar-se la carn humana que olora, “sa dona el va convéncer:

-És que és un home que és bon home, ha vingut en cerca de la Torre d’Aragó i li han dit que tu ho saps. Per què no l’acompanyes?

-Ei! Doncs,… toca… L’acompanyaré” (p. 113).

Per consegüent, l’esposa, sense traure la violència i sí, en canvi, un to maternal, assoleix que el marit es pose de part del vailet.

Al capdavall, i com a fet curiós, hi ha un tercer vent que adobarà el terreny del jove. Ara bé, aquest vent, en la narració, figura com a germà, té nom femení (Tramuntana) i copsem que és una dona: “se’n  va anar a casa de sa Tramuntana. Sa Tramuntana, sa mateixa (…).

Torna a dir ‘Déu i àguila’ i,… hala! El jovenet segueix sa Tramuntana i arriben a sa vora de la mar:

-Mira. ¿Veus allà, dins, una punteta? És la Torre d’Aragó” (p. 113).

En acabant, com la mare que considera que el fill ja ha aprés com fer les passes següents, el deixa fer camí i el minyó s’atansa cap al balcó on era la xicota que residia amb el negre (p. 113).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que salven, atrevides i lligam àvia-néta

Una altra contalla en què capim signes matriarcals, i compilada en la mateixa obra, és “El drac dels set caps” (en l’original, el títol és en castellà), com ara, que la participació de dones (ací, formigues) permet que un personatge masculí assolesca el seu objectiu:

“Això era un rei que tenia una filla que era tan garrida que la tenia tancada dins d’una torre. El rei va dir que, qui la lliurara d’aquella torre (perquè hi havia es drac des set caps, que tirava foc per sa boca), seria perquè era un home valent i es casaria amb la filla.

I tots es prínceps de totes ses viles de totes ses contornades hi anaven. Uns varen dur ¡tots es soldats que tenien! (…).

Un altre va idear de dur ¡totes ses feres del món! I tampoc! (…) Feien soroll i no els hi deixava entrar.

Però, en acabant, un altre príncep va reunir totes ses formiguetes de tota la contornada i, aleshores, sí que ho aconseguí.

Com que ses formiguetes no fan soroll i es drac dormia, varen començar a fer-li cosconelles i ell va començar a rascar-se. I, mentres, va entrar el príncep i va lliurar la princesa” (p. 106).

Una altra narració de caire matriarcalista, i amb formes semblants en tot l’àmbit lingüístic, és “La Torre d’Aragó”, molt extensa:

“Això diu que era un forner que se’n va anar a fer punxes i, quan va pegar a sa punxa, li va eixir un negre agafat a sa arrel” (p. 111), qui li exposa un pacte, a canvi de deixar-lo anar: “Quan arribes a casa, lo que tingues darrere sa porta, m’ho dones.

(…) Arriba a casa, mira darrere de sa porta i hi tenia una xiqueta de cinc o sis anys. Llavors, es va posar a plorar. Ella li diu:

-Pare, per què plores?

Ell li comenta:

-Perquè m’ha eixit un negre i m’ha dit que li done lo de darrere sa porta.

(…) -Doncs, jo hi vindré -i es va endur sa xiqueta” (p. 111).

Així, com en altres versions i com en moltes contarelles, la part femenina (fins i tot, quan és més jove que el personatge masculí) és atrevida, amb espenta i valenta.

Del punt de vista simbòlic, en aquest fragment, la dona és en nexe amb lo obscur (el negre), amb la terra i amb l’arrel (interior).

Quan ja estan junts, el negre i la noia, “sa xiqueta estava bé allà, li tenien cura. Es va fer gran i un dia diu as negre:

-Per què no em deixes venir a casa i veure es meus pares?

Ell li diu:

-Bé, vés! Però no dugues res de fora” (p. 111).

En un passatge posterior, intervé l’àvia de l’al·lota: “agafa una capseta de llumins, li la posa dins de sa butxaca de s’abric i diu as pares:

-Com que ella no ho sap, es negre tampoc ho sabrà” (p. 111).

Així, mitjançant els llumins que li ha ficat la padrina, la néta, ja on vivia el negre, n’encén u i li ix l’home.

Això comporta que desapareix el castell on vivia el xic i que ell roman “enmig de sa costera i va seguir una senda” (p. 111). Aquests mots evoquen el ritu de pas de jove a home.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, que salven i el lligam mare-fill

Una altra contarella que figura en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró i que hem triat és “Es rabosot i es burret”, en què es plasma el matriarcalisme (en aquest cas, associat a la sexualitat). Així, un home llaurava amb un ruquet i un rabosot, que hi havia a prop, demana a l’hortolà:

“-Escolteu! -diu-. ¿Com és això que es ruquet llaura tots es dies i que és tan gord?

El llaurador li respon:

-Ei! Perquè és capat” (p. 88).

Aleshores, com que el rabosot també volia ser capat, ho comenta al pagés, qui li ho aprova. I l’animalet li afig:

“-Doncs, fem una cosa. Vós em capeu i, si aquesta nit puc dormir, doncs bé. Si no puc dormir, demà vos cape.

L’home li respon:

-D’acord!

Hala! Aquell home agafa es coltellet, li talla els ous i es rabosot arranca a córrer.

Però l’endemà, aquell home tractava d’alçar-se i no gosava.

La seua dona li diu:

-Xe! Què et passa? Què et passa?

-Doncs, mira -i ho conta a sa dona-. Ara, si hi vaig, ja veus…

-Doncs, toca.

Ella es vesteix de s’home, es posa sa roba i tot per a anar a treballar amb es ruquet. I es rabosot ja l’esperava i li demana:

-Què? Com vos ha anat la cosa?

La dona li amolla:

-Que com ha anat la cosa? Que no puc dormir- diu-. I ara em toca capar-vos.

-Ei, xe! Si és així, capeu-me.

[ Llavors, la dona capa es rabosot i, un poc després], ell es lleva es pantalons, la mira i li diu:

-Ah!, redéu! (…) Però si vós teniu un badall més gran que jo!

I mira: no la va tocar” (p. 88).

Per tant, la dona és arriscada, ella salva el marit (la muller se n’ha anat a on era el rabosot) i, al capdavall, el rabosot la respecta.

Sobre aquest relat, direm que, qui el facilità ometé el passatge que hem posat entre claudàtors, com indica Joan-Lluís Monjo i Mascaró en una nota (p. 89).

Una altra rondalla amb trets matriarcalistes, i arreplegada en “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, és “Es traginer” (“S’arriero”, en l’original). Dos traginers, en hivern, “es troben una serp quasi morta i es primer diu:

-Pobra serpeta! (…).

I s’altre que anava diu:

-¡Mira, que això són animals traïdors! Si poses una serpeta aquí, no sé com acabaràs després (…).

-Home! Però deixar que es muira un animalet…” (p. 90).

Així, el primer enllaça amb la dona, amb la mare (la serp, sovint, és vinculada amb els ous i amb la maternitat) i amb el naturalisme.

En un passatge posterior, la serp té fam i el traginer que l’havia agafada li fa una qüestió  sobre si ella, després d’haver estat salvada, el menjaria i li addueix:

“¿-Vols que parlem amb un home bo i que vejam si ens ho vol aclarir?

I en veuen u” (p. 90), qui exposa que ell ha de veure com s’han produït els fets, com estava la serp.

Al capdavall, després de seguir la serp les indicacions de l’home bo i, tot seguit, el traginer, el primer traginer la mata.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa i amb propietats en terres matriarcals

Una altra contarella amb signes matriarcalistes, i que figura en l’estudi “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, és “Sa cabreta”. Una cabra grasseta i garrida veu com una rabosa (ací, fent el paper del típic llop, de l’home) que tenia fam, toca “a sa porta:

-Cabreta! Obri’m!

-¡No, no, que em menjaràs!

-No. ¿Vols venir a cercar raïm as bancal de la tia Quica?” (p. 84).

Sobre aquest fragment, direm que exposa un detall present en la història de la cultura catalana: la dona propietària, el qual es repeteix en la rondalla següent (“Sa cabreta”), encara que, en el segon relat, parle “de s’hort de la tia Mariana” (p. 85).

A més, apareix el raïm, en nexe amb la matriu, amb l’úter: úter, dona, terra plana conreada, hort… Mots en línia amb lo femení.

En acabant, pacten veure’s a una hora, però la dona (la cabreta) sempre s’hi avança, li guanya la mà i es fa amb el fruit.

El tercer dia, el llop li proposa que l’endemà cerquen figues (lligades amb la fertilitat).

Quan ja hi són, “sa cabreta ja estava dalt de sa figuera. I es rabosot, de davall estant, diu:

-Hui, sí! -ja es llepava es morros.

Ara, sa cabreta, de dalt estant, comença:

-Ai! raboseta! Mira quina figa més bona!” (p. 84).

Per consegüent, som davant un passatge amb la dolçor, amb la sexualitat i… amb la dona (àdhuc, simbòlicament), per damunt de l’home i, fins i tot, ella li llançarà les figues.

És més: ell assaja menjar-se-la, però la cabreta, deixondida, li demana per on vol entrar la guineu a ca la cabreta. I, com que la raboseta ho amolla, el personatge que representa lo masculí no assoleix l’objectiu, puix que la cabreta és més ràpida i perquè la iniciativa femenina li permet desfer-se de la guilla. Com a mostra que, en aquest relat, la rabosa «és» un animal masculí, hi ha que, al capdavall, la informadora diu “I, quan entra es rabosot”  (p. 84).

De fet, en la contalla “Sa cabreta”, de què hem reportat un poc adés, els passatges es desenvolupen entre una cabreta i un llop. Adduirem que, en aquesta segona rondalla, hi ha la dona rabosera i espavilada. Això sí: ella també mena i marca el compàs a l’altre. Així, diu

“Bon matí s’alça es llop i se’n va. Només arriba, sa cabreta ja era dalt de sa figuera. Ell li diu:

-Aaaaaaai!, guilopeta! Com te’n tries ses més bones!

(…) Sa cabreta, per fi, li’n tira una i diu:

-¡Mira aquesta, que madureta!

Pum! Dins d’un ull!

(…) -Doncs bé. Tu no m’enganyes! Però jo t’he de menjar!

Sa cabreta li amolla:

-No podràs!” (p. 86).

Finalment, no sols ell cau en el parany que li prepara la cabreta, sinó que la dona es desfà de l’adversari: el llop s’escalda.

En ambdues contarelles, la dona és més madura que l’home (qui encara és verd) i això l’ajuda a respondre millor i a esquivar les temptacions alienes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bacones i porquets previsors, maternitat i consistència

Revenint a la recerca “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, també es plasmen trets matriarcalistes en el relat “Sa baconeta” (en l’original, “Sa cotxineta”), en línia amb la cultura vernacla i amb el paper actiu de la dona, a banda del tema de la maternitat:

“Això era una baconeta, un anyell i un pollastre i se n’anaven junts a pasturar; i sa baconeta, qui tenia porquets, els va dir:

-Jo vull fer-me una caseta.

I s’anyell diu:

-Aaaai! Jo, damunt d’un manoll de brossa: estic massa cansat, no puc fer-me una caseta.

I es pollastre amolla:

-Jo, damunt d’una rama: també estic massa cansat” (p. 67).

Tot seguit, copsem el paper maternal (perquè els fills i ella puguen anar avant):

“Mentrestant, la baconeta, quan menjaven, cercava per la terra: tots es ferrets i totes ses fustes. I, tot lo que hi trobava, s’ho enduia per fer-se una caseta” (p. 67).

Afegirem que la truja, a més, “Se n’anava a pasturar i tancava sa caseta i, quan tornava, cantava als porquets:

-Obriu, obriu, fillets,

que la mare ve de pasturar;

amb ses mamelletes plenes,

per a donar-vos mamar” (p. 67).

 

Així, el narrador empelta el fet de treballar (ací, en pro de la dona i dels fills) amb el detall de les mamelles plenes, com si fos senyal de prosperitat.

Igualment, el llop s’atansa un dia a la casa de la bacona, però no hi pogué entrar: ella confiava en el ferro (“Tocar ferro”) i en la fusta (la qual va unida a la terra i a la marona).

Per això, ell es menja el pollastre i el porquet (que no s’havien preparat per al demà) i la truja diu als seus fillets:

“-Que vinga es qui vullga; no obriu a ningú” (p. 67).

Agregarem que, en un passatge posterior, els porquets no obrin el llop (el reconeixen per la veu grossa). I la porqueta tampoc l’obrirà. Al cap i a la fi, la mare diu al llop: “I tu, quan feia calor, què feies? Et solejaves? Doncs, ara, banya’t.

Sa baconeta va poder criar es porquets i es llop es va avorrir d’anar i no hi va tornar més” (p. 67).

I és que, com diu un refrany molt conegut, “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla”.

En la contalla posterior, “Es porquets”, tot i que és curta i molt resumida, és pareguda a altres versions i té un passatge interessant i que no havíem copsat abans:

“Això eren tres porquets. I un va fer una caseta de palla; un altre, de terra; i, s’altre, de brics” (p. 68).

Un dia es presenta el llop i tempta el porquet:

“-Mira: que et duc confits i coses bones.

-No! No!

-Doncs, mira que pixaré i cagaré i sa caseta t’assolaré.

I es porquet li respon:

-Pixeu i cagueu, que sa meua caseta mai cau” (p. 68).

Finalment, destaquem aquests mots en nexe amb l’habitatge: representa el manteniment de l’esperança (no caure una casa) i la consistència junt amb la fortalesa (el porquet no es deixa arrossegar pel llop, com tampoc ho havia fet, anteriorment, amb les llaminadures). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pactes, dones amb iniciativa, eixerides i sopluig

Prosseguint amb contarelles arreplegades en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró i de caire matriarcal, hi ha “Pixau i cagau”: “Açò era un llop, una raboseta, un porquet i una gallineta. Tots quatre miraven el temps, lleig, i (…) sa raboseta va dir:

-¿Voleu que fem una caseta perquè, si plou, tinguem cobert?” (p. 65).

I tots tres ho acordaren.

Cal dir que, en aquesta narració, el llop és l’animal passiu (el qual, a més, simbòlicament, és associat a lo solar). Així, la raboseta es lleva la pell i se’n va bastir una. Després, el porquet, que va més lluny, “fossant fossant, es va trobar una ferradureta i també en va fer una” (p. 65). No deixarem fora que el porc té un paper femení i maternal i que l’empiula amb la ferradura (per la forma de mitja lluna).

En acabant, el llop, després d’haver-se engolit la guineu, tracta d’entrar en ca la gallineta (que n’havia construït una) i, com que les parets eren de ploma, menja la gallina. Quant a la guilla, ell també se l’engul.

Nogensmenys, de nit, en assajar-ho amb el porquet (quasi sempre, en narracions, representat per una bacona o per una truja, no pel mascle), no aconsegueix assolar-li la casa. Així, 1) l’animal constructor és una dona i 2) la seua força ha estat durant la nit.

Ja de dia, el llop li diu: “Jo sé un bancal carregat de faves i ens hi podríem anar a menjar-ne.

Llavors, li amolla el porquet:

-¡Ai!, doncs, anem-hi!

I se’n van (…) i el porquet li comenta:

-Mira: vós que sou més major, aneu per sa vora; jo hi aniré per dalt” (p. 66).

D’aquesta manera, hi ha un pacte entre tots dos; i la part femenina, que porta la iniciativa, que té la darrera paraula i que és deixondida, es posa dalt (senyal que ella mena).

A continuació, el porquet “li va pegar un espentó i el va tirar marge avall” (p. 66).

Però la cosa no fineix ací. Com que el llop era curtet i volia menjar i jaure sense haver de pencar, fa una encaixada amb una haca, qui, immediatament, copsa com ell li lleva una punxa i, aleshores, el porquet li tira una guitza i el llop, ben fotut, fa via.

I més: “després, el llop es troba dos bous que es partien un bancal (…). Un tros era millor; i, s’altre, era més fluix” (p. 66).

Passa que el llop els proposa fer de mitjancer i els bous li diuen que ell es pose enmig de tots dos i, un poc després, el primer dels esmentats n’eixirà perdent:

“-Doncs, jo vos el partiré. Però heu de fer lo que jo vos diré: jo em posaré enmig i, es qui més prompte hi aplegarà, tindrà sa part que és sa millor.

I així ho varen fer” (p. 66).

Cal remarcar que, 1) en rondalles més antigues (aquesta fou recollida en 1994), com ara, anteriors a 1980 o a 1932, abundarien els personatges femenins empeltats amb signes matriarcalistes (ací, en el porquet i en el fet que, llevat del llop, la resta basteixen un habitatge), i 2) en què, per exemple, en comparació amb aquest passatge final, hem capit dues bacones o dues femelles que, així, fan fora la possibilitat que l’animal roín faça miques la maternitat i el lligam mare-fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Educació maternal, xiquets eixerits i mares interessades pels fills

Una altra rondalla que hem triat de la recerca sobre el patrimoni rondallístic de la vila de Tàrbena (la Marina Baixa), i amb punts en comú amb relats semblants de tot l’àmbit lingüístic, és “Es xotets”, en què és ben present lo maternal. Nogensmenys, direm que fou arreplegada en 1992 i que els fillets de la xota no són cabretes, sinó mascles, un fet significatiu: la introducció de personatges, sovint, amb detalls no matriarcalistes o bé masculinitzats en la seua psicologia (i no cal que siguen hòmens), va unida a la penetració del castellà en la vida social i en l’ús diari en àmbits tradicionalment catalanoparlants del segle XVIII fins al primer quart del segle XX. Així, diu:

“Una volta era una cabreta que tenia set fillets: set xotets. Feia molt de fred, ella volia anar a cercar llenya i els va dir:

-Tanqueu-vos dins des corral i no obriu sa porta perquè hi ha un llop que va per aquí i, si vos enganya, vos se menjarà.

I sa cabreta se’n va anar” (p. 58).

En tocar el llop a la porta, el més grandet li diu “la mareta té sa veueta més fineta. Tu la tens molt grossa: tu ets es llop” (p. 58). Heus ací un primer detall: en els Pobles matriarcalistes, és ben considerada la veu fina, la natural, en lloc de la rudesa, ni de la veu forta.

En eixe seny, la dona salvarà l’home (ací, el mascle), puix que la marona és vinculada amb el part, amb la criança (els ous):

“-Ai: com els enganyaré? -diu es llop-. Ai: me’n vaig a aqueix corral, que n’hi ha molt, de gallines, i que em donen ous (perquè es ous cruns fan sa veu fineta).

I va menjar es ous” (p. 59).

Tot i això, en revenir a ca la cabreta, el xotet més grandet veu que el llop té les potes negres.

En acabant, encara que el foraster passa per un molí i que el moliner l’empolsega amb farina, el xotet “més xicotet, que era espaviladet i era tan xicotiu, es va amagar dins de sa caixeta (…).

Com que, al moment, ve sa mare, veu la porta oberta i ja ho va pensar. Se’n va anar corrent!:

-Ai! Es meus fillets!” (pp. 59-60).

És a dir: per una banda, el fillet recorre a un material de recepció (la caixeta) i, simbòlicament, ho fa a la cabreta, qui el troba i li demana un poc després.

Ben mirat, es plasma la importància maternal: ella posa interés pels xiquets.

A continuació, mare i fill (ací, com si fossen un empelt) menen cap a la vora del riu i, quan hi són, la cabra, amb una destral, obri la panxeta del llop “i varen eixir tots es fillets.

-¡Mare, mare!” (p. 60).

Altrament, la cap de casa mena l’acció posterior i l’explica als xotets: “li omplirem sa panxa ben plena de pedres i, després, el cosirem” (p. 60) i, quan la marona, de darrere d’una soca d’un arbre estant, capta que el llop s’atansa al riu i hi cau, diu als fillets:

“-Hala! Ja no ens destorbarà més! Ja no farà més maldats!” (p. 60).

En altres mots, la dona ha estat més deixondida que l’home, ha fet valença als fills i, a més, el nexe entre la cabreta i els xotets ha adobat el terreny als personatges de bon cor, a la bonesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.