Arxiu d'etiquetes: «El patrimoni rondallístic de Tàrbena (Marina Baixa)» (recerca)

El retorn a la mare, la bondat i rondalles preferides pels xiquets

Continuant amb aquesta contarella, la mort demana a l’home:

“-Tu, cap a on vols anar?

Ell li respon:

-M’és igual. Però, anem-nos-en primer cap a l’infern, que allà va gent més divertida” (p. 140) i, d’aquesta manera, el centenari torna a la mare i entra en un ambient en línia amb la tradició matriarcal catalana.

Per exemple, quan ja és enmig de diables, es Socarrat diu “Ara podríem fer una partida de cartes.

I diu es dimoni:

Ai! Nosaltres no en tenim, de cartes.

I es Socarrat li amolla:

-Però jo en duc.

S’hi posen a jugar” (p. 140).

Un passatge més en què ell, en nexe amb la marona, guanya la mà.

I més: el camí se li presentarà aplanat en el cel. En el sojorn, Nostre Senyor comenta a Sant Pere:

“-¿Saps què has de fer? Deixa entrar ses onze ànimes; i, es altres, els fas fora -i va fer un badallet xicotet perquè ses ànimes eren més bones de passar. I es posa a comptar” (p. 140).

Nogensmenys, es Socarrat travessa per les cames del deixeble i, ja en el cel, el sant li fa una qüestió:

“-Ai! Per on has entrat? (…) fuig de sa meua cadira!

-Jo, no! -diu el vellet- A mi, el Nostre Senyor em va dir que no em podria fer alçar ningú.

Aleshores, Nostre Senyor diu a Sant Pere:

-I és veritat! I ara, Pere, seu-te en terra o veges lo que fas.

Mon avi me la contava i deia ‘I mira: i Sant Pere encara és assegut en terra’” (pp. 140-141).

Altra vegada copsem el detall que el cap no pot mentir als seus súbdits, ni a ningú dels seus inferiors. Això explica els mots de Déu al sant.

Cal agregar un annex de la recerca vinculat amb aquest relat: “Era dels preferits entre els xiquets del primer terç del segle XX (‘No mos cansàvem mai de sentir-lo’)” (p. 144).

Per consegüent, ens reflecteix una religiositat popular empeltada amb la tradició autòctona.

En una variant més reduïda i en què u dels protagonistes és un xiquet (un al·lot posteriorment ancià), la mort li fa el paper de mare, puix que ell era orfe i el noi només li demana deu anys (una quantitat que, quan u és molt petit, li pot semblar alta).

La mort també penetra en una carabassa “i hi posa es tap i diu:

-Ara ja estàs bé!

Se’n va i la colga a la terra: va fer un clot i la hi va soterrar. Però, com que feia molt de soroll i allò espantava la gent, varen decidir d’anar a furgar-ho. I, en escorcollar-ho, trenquen sa carabassa i n’ix la mort, qui se’n va corrent i diu:

-Ara si que no t’escapes!

I se l’endugué i avant, dic jo. Ai: ell no tenia ganes d’anar-hi” (p. 147).

Finalment, tocant a les darreres frases de la narradora, capim un personatge que volia continuar amb vida i una transmissora que podria ser de la mateixa corda que el xiquet. En qualsevol cas, no sols simbòlicament, el fill revé a la marona, en una escena que ens pot evocar l’hivern biològic.

Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La mar, l’hivern, la fecunditat i dones fortes

Una altra contalla amb signes matriarcalistes, llarga i que figura en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “Es Socarrat”, de què hi ha versions del mateix ram. Així, una família tenia molts xiquets. El més xicotet, es Socarrat, “un dia, anant pes afores de sa vila, va trobar Nostre Senyor i Sant Pere (…).

Llavors, li demana Jesús:

-¿No tens falta de res? Si en tens d’alguna cosa, demana-la, que la tindràs.

Es xiquet li respon:

-Un joc de cartes que sempre que jugue, guanye; una cadira d’on no es puga alçar ningú, cent anys de vida i una figuera que faça figues d’hivern i d’estiu (tot l’any)” (p. 138).

Com podem veure, apareix la figuera (en nexe amb la fecunditat) i serà ella qui li adobarà el terreny perquè ho tinga.

Després, en transcórrer molts anys en què es dedicava a la bona vida, “quan ja feia es cent anys, mentres almorzava, se li presenta la mort” (p. 138), qui li recorda el pacte. Ara bé, com que ell volia viure’n més i tenia una carabassa, li amolla:

“-Dins d’aquesta carabasseta, també hi entraries?

Li diu:

-També!

(…) Ell hi posa el tap i se la va endur a sa vora de la mar a colgar-la d’arena” (pp. 138-139), una mar que, encara que és associada a lo femení (l’aigua) i a la mort, “sempre ha estat bona” (p. 139).

Així, la dona és forta, diligent (ho fa immediatament) i dona de paraula.

Tot seguit, hi ha un fragment que podríem enllaçar amb la cultura matriarcalista: les decisions es prenen en grup i les accions es fan en col·lectiu. Com a mostra, el relat conta que “un dia, es mariners es varen posar a cavar devora la mar amb pals i amb ganxos. I, quan un dels mariners donà una ganxada a sa carabassa, sa carabassa es va trencar i va eixir-ne la mort. I, tots es qui treballaven, fugien de veure aquell animal tan gros. I ella se’n va anar directament a cercar es Socarrat” (p. 139).

Aquests molts plasmen un detall present en moltes contalles: la dona és més voluminosa que el personatge masculí (en aquest cas, que cada u dels mariners i que es Socarrat).

Ben mirat, com que la mort s’enduu tots i ell preferia restar amb vida molt més, l’home l’acull i li diu que s’assega en una cadira i, així, tots junts almorzaran.

Nogensmenys, la narradora trau unes paraules escatològiques:

“-Jo vull pixar.

-Doncs, vés al corral.

I, quan hi entra, en hivern, diu que hi havia una figuera carregada de figues. I, com que això cridà l’atenció a la mort, va pujar-hi a menjar-les” (p. 139).

No deixarem fora el simbolisme en aquesta secció de la rondalla: 1) el pixum és una de les parts finals del cicle de la digestió (després de la beguda i de l’alimentació), 2) l’estació esmentada és la darrera etapa biològica (i amb què es vincula el traspàs), 3) la figuera era d’estiu i d’hivern, de la mateixa manera que la vellesa va unida a l’esperança en una nova vida (les dues classes de figues) i, de pas, és com dir que la natura i l’existència perviuen.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Dones que subministren, que salven i recompensa per la bondat

Una altra contarella arreplegada en la recerca “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, i amb trets matriarcals, és “Sa caseta de xocolate”,  per exemple, que la dona és qui mena la casa i el costum que el marit i la muller tracten els temes: “Això era un home que tenia una xiqueta i un xiquet i que va tornar a casar. Un dia, sa madrastra diu:

-No podem governar a tant de xiquet i hem de dur-los al bosc” (p. 135).

Aquest inici empelta amb el del Cagasitges  (recollida per Sara Llorens en Pineda de Mar a primeria del segle XX) com també un passatge següent. Cal dir 1) que, encara que una xiqueta és el germà gran, ací, qui fa de cap del grup (dels dos xiquets) n’és el petit i 2) que els mots associats al risc (el bosc, desconegut; el llop i la bruixa) són escrits en castellà junt amb els que diu la fetillera en demanar qui es menja sa casa.

De nit, els al·lots, «de dalt d’un pi estant, veuen una llumeta en una casa i s’hi atansen. Toquen sa porta i era una casa de torró; ses portes, de xocolate; ses reixes, de confit. Tot de menjar. I els ix sa bruixa» (p. 135).

A continuació, li expliquen per què menjaven i la dona de la casa els comenta:

“-Doncs, mireu. Tu, Anna, em faràs de criada; i tu, Pepet, com que ets tan prim, et donaré vinga de menjar, i vejam si engreixes.

I vinga engreixar-lo! Vinga engreixar-lo! El tenia tancat dins d’un galliner… i li donava bons menjars” (p. 135).

Per consegüent, la dona (potser, ací, representada com una envellida) fa de subministradora de Pepet (el salva).

Més avant, n’Anna i la fetillera es posen a pastar i, quan l’anciana diu que, l’endemà, totes dues es menjaran el germà, la xiqueta s’endinsa en un moment diferent de la seua vida: alliberar en Pepet. Així, n’Anna demana a la dona:

“-¿Vós trobeu que es forn ja serà prou calent?

-Vejam… -sa bruixa assaja a posar-hi sa mà; ella li pega un espitjonet, la tanca dins i la crema. N’obri sa porta i en trau es xiquet.

Quan se n’anaven, entropessen amb una clau, obrin un caixó i… hi havia diners! Quins diners!” (p. 136).

O siga que, per una banda, n’Anna deslliura el germà (la dona salva l’home) i, pel fet que han eixit d’un lloc no desitjable per al seu esdevenidor, la narradora els premia amb fortuna, amb un futur de prosperitat.

Posteriorment, atés que tots dos vivien en la part alta del riu (associada a la infantesa) i, en el riu, hi havia un ramat d’ànecs, “Pugen damunt des ànecs i sa germana li diu:

-Hala! Ara ens n’anem pes riu!

(…) I es ànecs els van dur a casa.

Arriben a casa i tots dos varen contar as pares on era sa casa de sa bruixa, lo que els havia passat i, quan hi anaren, varen arreplegar tots es diners i tots quatre es varen fer rics” (p. 136).

Finalment, direm que, d’acord amb l’entrada “Pato”, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant, per als indis americans, “l’ànec és el guia infal·lible, coneixedor tant de l’aigua com també del cel”, detall que concorda amb aquesta secció del relat: els porta a casa i, a més, ho fa cap amunt i, ves per on, els pares i els fills ascendeixen de categoria (així com ho fan cap a la banda superior de la muntanya).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Xiquetes amb molta espenta, el lligam mare-filla i dones que salven

Un altre relat amb signes matriarcalistes, arreplegat en la investigació sobre narracions de Tàrbena (la Marina Baixa), i en què es reflecteix la tradició vernacla, és “Sa xiqueta des cirer”. Així, “una xiqueta que tenia dues germanes majors sent que diuen:

-Diumenge anirem a cercar cireres.

I sa xiqueta:

-Jo també hi vull anar.

(…) I pugen totes dalt des cirer i ella també ho volia i la varen pujar-hi.

Així, que se’n van a collir cireres i tot i, quan les havien arreplegades, les dues germanes més grans les agafen, se’n van i la deixen on era sa xicoteta. I sa xiqueta plorava” (pp. 131-132).

Altra vegada, el germanet més petit (ací, una al·lota) és persistent i té molta espenta, detall que no és vinculat amb les altres dues germanes.

Tot seguit, “passa un pobre vell que duia un sarró i que li demana:

-Per què plores?

Ella li respon:

-És que he vingut a cercar cireres amb ses meues germanes i m’han deixat.

Ell li amolla:

-Doncs, acompanya’m! -i la posa dins des sarró” (p. 132).

En aquest fragment, com en altres contarelles, hi ha un eixart entre la infantesa i la vellesa. Això sí, posteriorment, ell li comenta que haurà de cantar si no vol que li pegue.

Adduirem que, com en altres fonts del mateix ram, “es vell va voltar tota sa vila i va arribar a una casa i va demanar:

-¿Voleu que em deixe es sarró ací una estona i jo me n’aniré?

I aquella dona li diu:

-Ai! Deixeu-lo!

I aquella dona, qui pastava, tenia una xiqueta i sa filleta li diu:

-Mare! Fes-me una coqueta!

I sa xiqueta des sarró, a sa dona (qui era sa padrina), li afegia:

-Padrineta! A mi, també!

I sa dona, sorpresa, diu a sa filla:

-Ai! Torna-ho a dir!

Llavors, li parla sa filleta:

-Mare!  Fes-me una coqueta!

-Padrineta! A mi, també!” (pp. 132-133).

Com podem veure, hi un lligam entre la mare, la filla i la xiqueta (bé mare/filla, bé tia/neboda), és a dir, entre l’adulta i dues xiquetes. Com a mostra, a continuació, la dona diu a la seua noia:

“-Ací hi ha una xiqueta!

I mare i filla obrin es sarró i en treuen sa xiqueta i demana a sa nebodeta (a qui la dona havia batejat). Sa xiqueta li ho va contar” (p. 133).

En el passatge immediat, totes tres “varen posar una canterelleta d’aigua, plena, en es sarró, perquè rebotira” (p. 133), l’ancià es presenta en la casa i la padrina li diu

“-Hale! Ja podeu agafar es sarró! -i l’home se’n va anar” (p. 133).

D’aquesta manera, la dona ha estat la protectora del provecte (bé del sarró, bé de garantir-li que li’l tornaria): ella l’ha salvat.

Finalment, per a compensar l’actitud del vellet cap a la més xicoteta de les tres germanes, quan ell colpejarà el sarró, n’eixirà pixum i tira sa canterelleta a un barranc.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Xiquetes, fadrines i mares ben considerades i fills sobirans

Una altra contarella en què copsem trets matriarcalistes i que figura en la tesi “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “La Dàtila Càndida”, amb passatges pareguts: “Això era una dona i un home que se n’anaven per un jardí que era d’un negre i en què hi havia dàtils. Sa dona va dir al marit que li’n collira.

Ell li diu:

-No, que són d’un negre i ens matarà.

-Doncs jo en vull. Jo en vull -era prenyada.

Llavors, l’home li amolla:

-Doncs, toca…

Agafa i li’n cull. I, en això, el negre diu al marit:

-Mireu. No vos mate a tots dos; però, si és xiqueta, per a mi. Si és xiquet, per a vosaltres -i va ser xiqueta” (pp. 124-125).

Així, la parella, com si fossen Adam i Eva en el Paradís, podíem dir que vivien en una mena de glòria terrenal en què la muller és qui condueix i, recta, aconsegueix que ell li seguesca les directrius, potser perquè la dona cercava tenir menjar i, de pas, alimentar el nadó.

Afegirem que, en trobar-se el marit amb el negre, l’africà prefereix una nina, la qual, al capdavall, vindrà afavorida per eixa “fertilitat” que, en altres rondalles, fructifica amb camps ufanosos i amb bona avinença en un reialme.

Altrament, com que el negre és de color fosc, es decanta per un futur personatge femení que, simbòlicament, lliga amb l’obscuritat: un altre empelt mare (africà) i filla.

Després, el negre “se l’endú, li fa una torre… ¡altíssima, altíssima! i la tanca dalt d’aquell bastiment. I tots es dies li comptava els cabellets. (…) I la xiqueta li tirava es cabells i ell hi pujava” (p. 125).

És a dir: l’africà la posa en la màxima categoria, la xiqueta (la infància) és molt ben considerada (com si fos la grandesa) i cada dia la visitava i l’al·lota li donava forces, era lo que el mantenia amb vida. Per consegüent, hi ha un eixart home-nena i home-infantesa i, de rebot, ambdós n’ixen guanyant.

Com a mostra, la narradora indica que la noia “tenia tota classe de coses, de joguets, fins i tot, un gatet. Tenia de tot.

I el rei, qui tenia tres fills, va dir a tots tres que, es qui duguera sa núvia més xamosa, es casaria amb ella i que li donaria la corona. I els tres fills se’n varen anar pel món a cercar una xica garrida” (p. 125).

Per mitjà d’aquestes paraules del monarca, ve a dir als fills que tots tres s’hauran de guanyar les garrofes si volen que, en l’esdevenidor, siguen ells els reis de cada una de les seues vides i que una de les funcions del sobirà és rebre el vistiplau dels súbdits a la seua política, dels habitants del territori que governa (el consentiment femení cap als jovenets). A més, es plasma el pas de l’adolescència a l’època madura de la joventut (els darrers anys, ja pròxims a l’entrada en l’etapa adulta, de criança i de l’educació dels descendents). Ben mirat, cada u dels tres haurà d’aprovar les órdens que rebrà de la fadrina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La infantesa, el pas a la jovenesa i dones fortes i ben considerades

Tot seguit, “es negre es va endur la xiqueta i la va posar dalt d’una torre.

Quan es va fer fadrina i una xica rossa, garrida (…), li deien la Datilera Càndida i es negre anava a veure-la tots es dies i li deia:

-¡Datilera Càndida:

tira es teus cabells

i jo pujaré amb ells!

 

I ella li tirava es cabellets i ell hi pujava” (p. 122).

Així, la narradora lliga la xiqueta amb la bellesa i, quan l’al·lota es fa fadrina (ja pot ser prenyada), passa a rebre un nom que representa una planta amb molts fruits (els dàtils) i, de pas, no sols ha entrat en una fase en què ja pot ser mare, sinó fecundar.

Tocant als mots que l’home li amolla (ací, traduïts dels originals, en castellà), són associats a un personatge considerat estranger (el negre) junt amb els castellans i, per això, ell li parla en castellà.

Ben mirat, la xiqueta és ben considerada i forta (ella roman dalt i enllaça amb l’home mitjançant cabells que fan el paper de cordes), mentres que ell és el feble.

De fet, a continuació, el relat diu “Allà, quan ella era xicoteta, tenia graneretes, ninetes i tot per a jugar. I un dia, es negre diu:

-Ja t’has fet fadrina i jo tinc un hort i vull que hi vingues i mostrar-te’l perquè, si em passa res, és per a tu -i se la va endur a l’hort.

Se’n varen anar a mostrar-li s’hort i hi havia molt de floretes: en tenia, de blanquetes, de rogetes, de verdetes, de blavetes i de groguetes” (p. 122).

Per tant, la infantesa és ben considerada i la noia rep tota mena de favors (en forma de joguets) i, en passar a l’adolescència, ella entra en la flor de la vida. No debades, ja fructifiquen dàtils (com hem dit abans) i floretes (signe que podria simbolitzar els petits detalls).

És més: cada flor serà el punt de partida d’altres formes de vegetació i de fauna. Anem a pams, atenent a les colors, en mots del negre:

“-Mira. Si tires una floreta grogueta, n’ix un riu de penyes. Si en tires una verdeta, n’ix un riu de pins. Si en tires una rogeta, n’ix un riu de foc. Si en tires una blaveta, n’ix un riu d’aigua. I, si en tires una blanqueta, n’ix un riu d’agulles” (p. 122). Ací, el groc s’uneix amb l’optimisme (de la mateixa manera que l’eixida del sol) i és en nexe amb l’aigua, això és, home i dona; el verd ho fa amb els pins (l’esperança, la naturalitat d’un nin, els quals creixen amunt); el blau lliga amb l’aigua del riu (la fluïdesa aquàtica i l’adaptació al terreny). Al capdavall, la color blanca connecta amb la innocència. O siga: entusiasme, empelt home/dona, esperança, espontaneïtat, fluïditat, tocar el peus en terra i bon cor.

En el fragment immediat, hi ha altres signes pareguts als d’algunes contarelles. Després de presentar-li l’hort, el negre li afig:

 “-I ací tinc tres cavalls molt preciosos. Es més gord és es que més corre; s’altre corre menys i és més flac” (p. 122).

Respecte d’aquestes línies, la gruixària, al meu coneixement, va unida amb la dona (el nombre dos, la mare i els fills); i el fet que l’altre siga més prim, amb el nombre u, sovint, relacionat amb lo masculí. A més, ella és més diligent…, un tret prou comú en el matriarcalisme, fins i tot, en comentaris sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, que salven el pare i fills honrats

No deixarem fora que, en aquesta contarella, hi ha una segona part pareguda a la d’altres narracions, centrada en els dos germans, tanmateix, de família benestant: “Perquè eren tan rics, tots dos ja no sabien què fer i se’n varen anar pel món, cadascú per un camí. El primer va anar a una vila i va veure que tooots duien dol: ¡tots vestits de negre!” (p. 119).

Com que allò li era nou i ell demana, li diuen “Que ha entrat una serp que cada dia se’n menja un. I hui s’ha de menjar sa filla del rei. (…) Qui mata aqueixa serp? Això no es pot matar!” (p. 119).

Així, en poques línies, hi ha signes interessants que empiulen amb el matriarcalisme: 1) la serp (representació de la mare) s’engul tots, així com la mort fa que tots els éssers vius tornen a la terra, 2) el personatge humà de què parla és una dona, ben considerada (és princesa) i ben estimada (com ho plasma el detall que tots els habitants van de dol) i 3) la serp és molt respectada i, a més, vigorosa.

Nogensmenys, “aqueix xic va anar amb un sabre que duia i la va punxar, la va matar i li va llevar sa llengua. Se l’enrotlla amb un paperet i se’n va i va deixar la serp allà” (p. 120). En aquests mots, l’arma és semicircular (fet que la lliga amb lo femení, de la mateixa manera que la forma que uneix les dues banyes d’un bou).

Enllaçant amb l’altre dels germans, qui no és precisament de bon cor, diu “Oi! Sa serp, morta! Ara diré que l’he matada -i se la carrega al coll- i, així, em case  amb sa filla del rei.

Sa serp era molt grossa” (p. 120). Altra vegada, la fortalesa i la gruixària de les dones (ací, simbolitzades).

Finalment, com que el segon dels germans diu al monarca que ell l’ha trobada, però el primer li comenta que ha estat ell qui l’ha morta, el sobirà es declina a favor de l’honrat:

“-Doncs, no: es qui l’ha matada es casa amb sa meua filla” (p. 120).

En acabant, la narradora remata dient que, a qui no havia jugat net, “s’arbre era groc. (…) I es de s’altre xic sí que estava bé, perquè es va casar amb sa filla del rei” (p. 120).

Per consegüent, la sinceritat és forta, mentres que la mentira i les conveniències cauen pel seu propi pes (com, ací, la planta del segon fill).

Una altra contalla amb passatges semblants a altres relats és “La Datilera Càndida”, en què hi ha trets matriarcals. Com a mostra, molt prompte llegim que “Això era un home que era forner i que se’n va anar a fer punxes pes forn i, de s’arrel d’una punxa, li n’ix un negre, qui diu:

-Ara et mate!

L’home li respon:

-Ai! Per l’amor de Déu: no em mates!

Llavors, li diu el negre:

-D’acord. Doncs, em dones lo que tens darrere de sa porta quan arribes a casa.

Se’n va a casa. Lo primer que fa, mirar darrere sa porta: hi tenia una xiqueta, ¡molt garrida! I comença a plorar. Tot seguit, li demana la filla:

-Pare: per què ploreu?

-Perquè m’ha eixit un negre i em volia matar. I m’ha dit que li done lo que hi ha darrere sa porta, i hi ets tu.

Aleshores, li diu la xiqueta:

-Doncs jo me n’aniré amb es negre, que no vull que vos mate” (p. 122).

Com podem veure, la part més robusta és la dona, àdhuc, de menys edat que la masculina (el parent). Altrament, té més espenta que ell i és disposada a fer possible que el negre no el mate i, d’aquesta manera, que la filla puga salvar el pare, un home que, entre d’altres coses, manifesta els seus sentiments (detall que lliga amb el matriarcalisme i amb l’educació matriarcal).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, subministradores i el lligam mare-fills

Una altra rondalla en què capim trets matriarcalistes i compilada en la recerca “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “Sa serp”: “Era un pescador que anava a pescar i li va eixir un peix que li diu:

-No em mates! Perquè, si em mates, seràs desgraciat; i, si no em mates, seràs afortunat.

-Ai! -diu ell-, doncs no et mataré -i la solta” (p. 119).

Aquestes paraules del peix (animal aquàtic i, en aquest cas, femení) poden remembrar-nos que la dona és la subministradora de vida i que, si desapareix lo vinculat amb la mare (de què els fills, en trauen aliments), no hi ha vida en la terra.

Després, com que el pescador ha seguit els dictats del peix, “sa fortuna li venia i no sabia d’on. As pescador, tots es dies li eixia es peix i s’home i es peix es varen fer molt amics.

I, quan ja feia molt de temps que, en la família, eren molt rics, sa dona digué as marit:

‘-(…) Per què no mates es peix? (…) Jo tinc ganes de menjar peix!

I ell se n’anava tot disgustat i es peix li va dir:

-¿Veritat que sa teua dona vol que em mates?

L’home respon as peix:

-Sí, però no t’he de matar” (p. 119).

O siga que, per una banda, l’home segueix les directrius de la muller i, per una altra, copsem la típica dona intuïtiva i que, amb la mirada, encerta. Quant al personatge masculí, ha assumit el paper que fa el peix i hi ha bona avinença entre tots dos.

Nogensmenys, l’animalet, resolutiu, li amolla:

“-Doncs, mata’m. I em poses sa cua, ses aletes i es cap: ho colgues en es jardí; i, sa carn, vos la mengeu.

En es jardí, els va eixir dos cavalls blancs (un per cada xic que tenien) i dos arbres.

El peix li afig:

-Quan aquells dos arbres estiguen pansits, perquè es teus xics estan malament” (p. 119).

Per consegüent, es plasmen detalls sexuals (com ara, el jardí) i també relatius a la futura fecunditat (es colguen les sements, ací representades per les diferents parts del peix).

Igualment, hi ha personatges masculins i hi ha un lligam amb la mare: els dos cavalls blancs (color masculina) i els dos arbres (símbol associat a la maternitat). Aquest signe també es reflecteix en el fet que, si la vegetació és mústiga, això afecta els fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, hòmens que complementen i ritu de pas

Revenint a la contarella “La Torre d’Aragó”, de Tàrbena (la Marina Baixa) i arreplegada per Joan-Lluís Monjo i Mascaró, hi ha signes matriarcalistes, per exemple, quan el xicot (en forma d’àguila) s’atansa cap al palau on estaven la xica i el negre. Llavors, ella diu al negre:

“-Tracta d’agafar-me-la! Tracta d’agafar-me-la! –i es negre, tot lo que la jove volia, ho feia.

Se’n va i s’aguileta ja es va deixar agafar a posta” (p. 113), puix que l’animalet era interessat per la fadrina.

Després, la dona, primerament, nota un embalum (l’àguila havia passat a home) i, successivament, com que no l’agafa el negre, l’au es transforma (en formiga, en àguila…).

Això sí: en un moment del relat, amb el noi com a home, diu a la fadrina: “Jo sóc aquell que estàvem en aquell castell i he vingut a cercar-te. Però, ¡fins que es negre no es muira, no ens podem casar! Tu, demà, fent la bajoca, li dius ‘Quan et moriràs?’ i vejam què t’amolla” (p. 114).

A continuació, ella ho trau al negre, qui li indica com podria fer la xica que ell perdés eixa capacitat: algú havia de venir a una vila on hi havia una serp que es menjava tots els qui s’hi presentaven i, més avant, trencar a ell un ou en el front.

Aquest fet lliga la figura masculina amb el manifest d’un secret, mentres que la femenina empelta amb la persona deixondida.

Tot seguit, altra vegada, es plasma que ella és qui mena i que ell la respecta i la creu: “es negre, com que li feia lo que ella li deia, solta l’aguileta. (…) se’n va a aqueixa vila on estava aqueixa serp” (p. 115).

No deixarem fora que, al moment, hi ha un fragment (en castellà) en què el negre és associat a la figura del cavaller alliberador i, ves per on, els dos narradors (un home i una dona) el relacionen amb el castellà.

Ben mirat, la fadrina s’acosta a ca son pare, ho comenta i tots dos acorden que ella seguesca la serp i que li done el pa.

Afegirem que, quan la xicota ja l’ha morta, el negre comença a estar feble i, al capdavall, apareix el jovenet transformat, qui se’n va al llit on era l’home i “Li trenca s’ou en es front, es mor el negre i la filla i el xic es casen” (p. 116).

Per tant, 1) el personatge femení (al principi, una xiqueta de menys de set anys) ha passat a casar-se amb un fadrí, 2) tots dos s’han complementat i han fet possible que es morís el negre, 3) el pare, qui, altra vegada, confia en la filla, te bona avinença amb ella i preparen com resoldre el tema del negre i 4) la fadrina culmina el procés de pas de xiqueta a jove i, a més, a esposar-se, sense que el futur espòs tracte de lluir-se com a alliberador, un detall vinculat amb moltes narracions autòctones en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

«Home bo», dones febles protegides i que menen i agraïts

Continuant amb l’esmentada rondalla en la tesi “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, a mitjan camí, el noi troba una àguila, un lleó i una formiga que es barallaven per un ruc mort (com en altres relats de la mateixa corda). Cal destacar els mots del lleó:

“-Escolteu, bon home. ¡Vejam si ens podeu fer una favor! Ací discutim pes ruc. Vejam si vós ens ho resoleu i ens feu les parts” (p. 112). El detall de qualificar un desconegut com bonhomiós (fins i tot, encara que fos com una part d’aquesta fórmula de presentació) ens lliga amb un tret de què parla un poc Mª Carmen Basterretxea en nexe amb el Poble basc: considera el proïsme com un amic. No parlem d’eixa salutació buenrollista del típic “¡Hola, amigo!” del primer quart del segle XXI (que alguns castellanoparlants m’han dit com si haguéssem menjat junts moltes sopes), sinó d’un signe matriarcalista: els humans són bons per naturalesa.

No deixarem fora un fragment en què el paper principal va cap als més petits (qui sap si, àdhuc, com a compensació a la discriminació de la dona en el moment que els narradors, un home i una dona, relataren la contarella) i cap als més desvalguts:

“El jove diu a tots tres:

-Ai: mireu. Jo trobe que es cap pot ser per a sa formigueta, perquè, així, té casa per a  viure-hi. I, com que ella és xicoteta, ho corre tot i cerca totes ses molletes,… es cap pot ser per a sa formigueta” (p. 112). La dona com a administradora i com a cuinera.

Quan escriguérem aquestes darreres línies, el 8 de novembre del 2026, evocàrem unes paraules d’un neuròleg amb qui parlàvem ben avançada la tardor del 2014: ens deia que, quan u té una casa pagada, no devia no poder viure com si ell no la comandàs. Altrament, recordàrem uns mots que ens amollà una dona respecte de la situació en una parròquia valenciana després del canvi de capellà en el 2023: molts parroquians s’hi sentien com si hi hagués una gallina sense cap…

Per això, emparar els més febles (ací, físicament i simbòlicament) és, sovint, guanyar-se la confiança i la simpatia de molta gent que no redueix la vida a menar, ni a cap lluita (per ocupar càrrecs de poder, ni pel renom)… En tot cas, fets com la reconeixença els prové fruit de la seua actitud en el dia rere dia orientada cap a la gent i per la terra on es viu i on es governa, no pel fet de tenir-ne ànsies de manar perquè sí i en línia amb el «porcojonismo» castellà.

Una altra part interessant d’aquesta rondalla (i diferent a moltes del mateix ram en què un foraster fa d’‘home bo») és l’agraïment. Diu així:
“Els va fer ses parts i tots van estar-ne contents i se’n va. Quan havia caminat un trosset, es diuen:

-Ai! Que desagraïts! No li hem donat ni ‘Gràcies’! Doncs el podríem cridar.

I el criden.

I un dels tres li trau:

-Ai! Vós direu ‘Quins desagraïts!’. No vos hem dit ‘Gràcies’.

El xic diu:

-Ah! Tant se val!

Llavors, li respon el primer:

-No, no! Jo, de sa meua part -es lleó-, vos done moltes gràcies i, quan vós digueu ‘Déu i home’, vos feu home; i, quan digueu ‘Déu i lleó’, vos fareu lleó” (p. 112).

I, de manera pareguda, l’àguila i la formiga.

En un passatge immediat, el minyó se’n va a cercar la Torre d’Aragó i, com que capta què diu el negre a la xica i els tres animalets li fan valença i l’orienten, “se’n va anar a casa des Llevant. I es Llevant li digué:

-Ai! Jo no ho sé! Aneu a casa des meu germà es Ponent” (p. 112).

Ja en ca Ponent, la muller d’aquest vent, com que ella havia acollit el noi i l’home pretén menjar-se la carn humana que olora, “sa dona el va convéncer:

-És que és un home que és bon home, ha vingut en cerca de la Torre d’Aragó i li han dit que tu ho saps. Per què no l’acompanyes?

-Ei! Doncs,… toca… L’acompanyaré” (p. 113).

Per consegüent, l’esposa, sense traure la violència i sí, en canvi, un to maternal, assoleix que el marit es pose de part del vailet.

Al capdavall, i com a fet curiós, hi ha un tercer vent que adobarà el terreny del jove. Ara bé, aquest vent, en la narració, figura com a germà, té nom femení (Tramuntana) i copsem que és una dona: “se’n  va anar a casa de sa Tramuntana. Sa Tramuntana, sa mateixa (…).

Torna a dir ‘Déu i àguila’ i,… hala! El jovenet segueix sa Tramuntana i arriben a sa vora de la mar:

-Mira. ¿Veus allà, dins, una punteta? És la Torre d’Aragó” (p. 113).

En acabant, com la mare que considera que el fill ja ha aprés com fer les passes següents, el deixa fer camí i el minyó s’atansa cap al balcó on era la xicota que residia amb el negre (p. 113).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.