Arxiu d'etiquetes: el lligam mare-fill

Dones amb molta espenta, que salven i el lligam mare-fill

General, , , , , ,

Una altra contarella que figura en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró i que hem triat és “Es rabosot i es burret”, en què es plasma el matriarcalisme (en aquest cas, associat a la sexualitat). Així, un home llaurava amb un ruquet i un rabosot, que hi havia a prop, demana a l’home:

“-Escolteu! -diu-. ¿Com és això que es ruquet tots es dies llaura i és tan gord?

El llaurador li respon:

-Ei! Perquè és capat” (p. 88).

Aleshores, com que el rabosot també volia ser capat, ho comenta al pagés, qui li ho aprova. I l’animalet li afig:

“-Doncs, fem una cosa. Vós em capeu i, si aquesta nit puc dormir, doncs bé. Si no puc dormir, vos cape.

L’home li respon:

-D’acord!

Hala! Aquell home agafa es coltellet, li talla els ous i es rabosot arranca a córrer.

Però l’endemà, aquell home tractava d’alçar-se i no gosava.

La seua dona li diu:

-Xe! Què et passa? Què et passa?

-Doncs, mira -i ho conta a sa dona-. Ara, si hi vaig, ja veus…

-Doncs, toca.

Ella es vesteix de s’home, es posa sa roba i tot per a anar a treballar amb es ruquet. I es rabosot ja l’esperava i li demana:

-Què? Com vos ha anat la cosa?

La dona li amolla:

-Que com ha anat la cosa? Que no puc dormir- diu-. I ara em toca capar-vos.

-Ei, xe! Si és així, capeu-me.

[ Llavors, la dona capa es rabosot i, un poc després], ell es lleva es pantalons i li diu:

-Ah!, redéu! (…) Però si vós teniu un badall més gran que jo!

I mira: no la va tocar” (p. 88).

Per tant, la dona és arriscada, ella salva el marit (la muller se n’ha anat a on era el rabosot) i, al capdavall, el rabosot la respecta.

Sobre aquest relat, direm que, qui el facilità ometé el passatge que hem posat entre claudàtors, com indica Joan-Lluís Monjo i Mascaró en una nota (p. 89).

Una altra rondalla amb trets matriarcalistes, i arreplegada en “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, és “Es traginer” (“S’arriero”, en l’original). Dos traginers, en hivern, “es troben una serp quasi morta i es primer diu:

-Pobra serpeta! (…).

I s’altre que anava diu:

-¡Mira, que això són animals traïdors! Si poses una serpeta aquí, no sé com acabaràs després (…).

-Home! Però deixar que es muira un animalet…” (p. 90).

Així, el primer enllaça amb la dona, amb la mare (la serp, sovint, és vinculada amb els ous i amb la maternitat) i amb el naturalisme.

En un passatge posterior, la serp té fam i el traginer que l’havia agafada li fa una qüestió  sobre si ella, després d’haver estat salvada, el menjaria i li addueix:

“¿-Vols que parlem amb un home bo i que vejam si ens ho vol aclarir?

I en veuen u” (p. 90), qui exposa que ell ha de veure com s’han produït els fets, com estava la serp.

Al capdavall, després de seguir la serp les indicacions de l’home bo i, tot seguit, el traginer, el primer traginer la mata.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Empelt mare-fill, cants a la mort dels fills i retorn a la terra

General, , , , , , , , , ,

A continuació, exposarem uns versets que ens porten a actes que lliguem amb l’inici de la primavera, amb la Pasqua, almenys, simbòlicament, amb la figura de l’aimador i amb la de la xicota, tenint present que la festivitat de la Mare de Déu del Roser és el 8 de maig i que la Pasqua pot caure alta, això és, prou avançat el mes d’abril: “’Quan els rosers entren en roses / i les flors en galania. / Que la Verge del Roser / hi faci entrar la pubilla’. D’aqueix temps, recorden encara les cantaires de Bulaternera:

Mes l’amor primera

s’emporta la flor,

la flor i la palma

de tot lo Rosselló.

 

(…) I la cobla s’adiu amb els horts de la nostra plana, que són tota una flor” (p. 246), o siga que la investigadora empelta la dona (els camps, la terra on nasqueren i lo maternal) amb un erotisme tel·lúric i associat a la tradició (la pubilla, qui és en nexe amb la Marona).

En fer pas al punt “A Vallcrosa” (p. 250), també hi ha un passatge connectat amb la flora i, a més, amb el seu gaudi: “els noms de les terres són immutables, sobretot, dins l’Aspre, terra de fidelitat. A Vallcrosa, he retrobat la Maria Olivé [, 1880-1969], que tan bé em cantà cançons en 1960. Arriba de la garriga on puntegen espàrrecs (…): ‘Els culli per plaer, ni tan sols els tasti’ diu ella, oferint-me el manat d’espàrrecs lligats de fresc. La Maria Olivé és una vella petita i eixerida (…) i respon amable a les meves qüestions. Ara, ha oblidat les cançons, mes es recorda dels costums de l’avior (…). Ja hi anava, quan era joveneta, amb la padrina (…). De tot, l’assabentava l’avia, Magdalena Doutres [, nascuda abans de 1880] (…). És ella qui li ensenyà les cançons” (p. 250).

Així, altra vegada, una dona major és qui transmet la cultura tradicional a una néta i qui ha estat continuadora de part del folklore de la zona.

Ben mirat, en l’entrada “Tornant de la batalla”, podem llegir que “és la del guerrer que torna a casa de sa mare per a morir. L’afer de la cançó és emmanllevat al folklore nòrdic” (p. 252) i, per consegüent, el fill revé a la marona que el va parir, com el jove que, passada l’època de la plenitud, mena cap a on un dia nasqué. Alguns versos que hi adjunta Simona Gay, per exemple, amollen la maternitat. Foren cantats per Maria Olivé (nada en 1880):

“Quan jo n’era petitet,

ma mare bé m’estimava (bis).

Me donava algun ouet

i alguna ametlla ensucrada (bis)” (p. 252),

 

això és, uns ous que insereixen amb lo matern, amb la fecunditat (com ara, la de les gallines) i una fruita seca endolcida per la progenitora, potser, en plena primavera d’hivern, estació que, en algunes rondalles, va associades a anous, a castanyes, a ametles…

Ara bé, en aquesta mateixa composició, accedim a unes línies que plasmen l’autumne:

“A mi, oferiu-me pa i vi;

a mon cavall, ordi i civada (bis).

A ne mi, cobert de flors;

mon cavall, cobert de rama (bis).

 

(…) La  cançó s’ha feta ben catalana; recorda l’oferta als morts, costum que encara existia al Rosselló hi ha cinquanta anys” (p. 254), és a dir, en el primer quart del segle XX. Com a mostra, en una nota a peu de pàgina, copsem “J. S. PONS, ‘L’oferta als morts de 1914’ (…). (‘Com en els pobles morts se’ls hi porta l’oferta, / l’oferta de pa blanc i de vi del racó…’” (p. 254).

Com a resultat, el pa (el treball de cada dia, la recompensa, lo solar) i el vi (el creixement dels fruits cap a la terra, la dona, la vulva) i el mantell de “premis” (recordem que és u dels significats de la paraula “flor”) cobreixen l’home i l’animal noble (el cavall) així com les fulles ho fan amb l’indret que, en estiu, era descobert.

Finalment, connectant el tema de l’oferta als difunts (de 1914), les ametles i, ací, la recol·lecta del camp i la figura maternal, hi ha una composició semblant a un eixart entre la mare i el fill: quan ell s’atansa a la marona i és acollit per la terra d’on un dia va sorgir.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

La Mare de Déu com a protectora del poble, com a guia i maternitat

General, , , , , , ,

Prosseguint amb oracions en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), hi ha trets matriarcalistes en “La parauleta (A)”, en nexe amb la figura de la mare i amb la maternitat: “Nostra Dama n’és tan bella / amb l’infant a la mamella” (p. 120). De manera pareguda, la Mare de Déu i el Nen apareixen en “La parauleta (B)”: “Nostra Dama n’és tan bella / amb son fill a la mamella” (p. 122), un detall que lliga amb els Pobles matriarcals.

A més, la dona és qui dóna vida a la terra, fet que ens evoca la cultura colla i la Pachamama. Així, en la pregària “La parauleta (C)”, amb uns versos de Lluïsa Sicart (nascuda en 1844), es comenta que

“Nostra Dama n’és tan bella,

rellueix com sol i terra,

resplendeix, fa florir els camps” (p. 122).

 

Per consegüent, podem veure que, catalanoparlants nascuts en la primera meitat del segle XIX o a mitjan de la centúria esmentada, encara atorgaven importància a la marona, a una religiositat matriarcalista. En eixe seny, en el “Parenostre major (A)” (p. 124), la viuda Fabre (nascuda cap a 1855) exposa un eixart entre la Verge i el Fill:

“La Mare de Déu,

en cadira d’or, s’assentava;

el seu Fillet, al davant, li anava” (p. 124).

 

Afegirem que, en la “Pregària del pastor quan allarga (A)”, la dona és qui mena l’home, qui li fa de guia. Així, ella representa la part forta i empelta amb la tradició catalana: “La Verge Maria / sigui la meva guia” (p. 132). Com a mostra de la mateixa corda, en la pregària “Anant pels camins o fent un viatge (D)”, un personatge femení, com si fos la mare acollidora, fa de sopluig del poble: “El mantell de la Verge Maria / que bon abric nos sigui” (p. 138).

Ben mirat, en la mateixa pàgina, Simona Gay indica que “Aquestes pregàries demostren la devoció als sants protectors. A cada mal, un sant portava remei. El poble confiat els demanava assistència. Si la més gran fervor i reverència era deguda al Sant Crist i a la seva mare, els sants es tractaven familiarment; eren compassius a les penes i als entrebancs d’aquest món, ells que els havien coneguts” (p. 138), unes paraules que connecten, igualment, amb comentaris de Mª Carmen Basterretxea sobre el matriarcalisme basc.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

La maternitat, l’alletament i el lligam mare-fill en els Pobles matriarcalistes

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’esmentada tria a cura de Rafael Beltran, en la contalla “El pardal verd”, es plasma molt el matriarcalisme, principalment, mitjançant el lligam entre un animal volador (el qual podria enllaçar amb l’home i que ací ho fa amb el paper de la dona com a protectora) i el d’un xiquet (la senzillesa, l’inici). Així, un rei que tenia un fill cec rep un remeier, qui li diu “El seu fill, l’únic que el pot curar és passar-li pels ulls els ous del pardal verd. (…).

I el rei fa una crida per la vila, (…) però que havien de ser persones molt decidides i molt valentes (…) i que el rei es comprometria a donar el que li demanaren” (p. 239).

En un passatge immediat, llegim que, en una casa, hi havia tres germans, “que els pares tenien els ulls posats en el més petit (com és normal)” (p. 239) i que, ja tots tres davant el sobirà, els més grans li indiquen què els caldrà per a menar-ho a cap.

Adduirem que, en un paràgraf posterior, els tres germans apareixen plegats, com en un equip, i que veuen com un ocell volador “aplega a un lloc en què hi havia una penya i un forat, i es clava, es clava al forat” (p. 240). Aquests mots ens podrien portar al retorn del fill a la mare (al forat de la terra).

En acabant, encara que els dos germans de més edat tracten d’endinsar-se, es fan arrere. Tanmateix, el més xiquet, en capir que ha acabat el trajecte i que no pot travessar un riu, toca una campaneta perquè el traguen del pou. Ara bé: els seus germans no ho fan i  ell comença a plorar.

Llavors, una àguila que volava, se li acosta, “es posa davant d’ell i li diu:

-Puja!” (p. 240).

D’ara en avant, com en relats amb una au grossa i un xiquet, ambdós es fan valença, hi ha bona avinença i es complementen. En haver-lo deixat en un lloc pla on hi havia un caminet, el fillet hi baixa:

“-Ala! Segueix el camí -i ell segueix el caminet (…) i veu una caseta blanqueta. Toca la porta” (p. 241) i l’obri una senyora, qui li farà de mare. Abans de continuar, direm que la dona adoba el terreny del nin, li marca les directrius i que ell les acull i li fa cas, com en el fragment vinent, en què la dona diu a l’al·lot:

“-Segueix este camí, recte. Aplegaràs a un lloc en què veuràs una cova grossa. Tu hi entres. Ací tens un pitxer de llet i una espasa. Quan entres dins de la cova, una serp grossíssima s’alçarà contra tu, però tu li poses el pitxer de la llet (…). Tu t’arrimes a un costadet i, quan veges que ja s’ha mort, entres cap a dins” (p. 241).

Tocant a aquest tros, malgrat que, ben mirat, hi ha una espasa amb què el noi tallaria el coll de la serp, és cert que l’animal és vinculat amb la seua funció d’alletar (i, per tant, de fer possible el futur dels fills de la terra i que, per això, rebrà aquest aliment). El conjunt d’aquestes línies és un exemple més, possiblement, d’inclusió de trets forasters en una contarella vernacla, a diferència d’aquelles en què l’animalet femení és ben tractat i, àdhuc, com una vaca sagrada (com la vaca que hem trobat en una rondalla de Tàrbena, vila valenciana de la Marina Baixa).

Això també es reflecteix quan passem a un personatge negre (una color relacionada amb lo feminal i amb la foscúria):

“Veuràs un negre, eixe negre serà gitat allà. Si té els ulls tancats, no hi entres. Si té els ulls oberts, hi entres, passes a l’altra cambra de dins i veuràs el pardal en el niu. Poses la maneta per davall, per davall i li lleves un ou. (…).

Així, el xiquet agafa la cistelleta, el pitxer de la llet i l’espasa” (p. 241).

Agregarem que aquest negre lliga amb la dona, és més viu durant la nit (els ulls, tancats), fa de mare de la resta dels ocellets (com si fos una lloca respecte dels pollets) i és associat a la maternitat (l’ou). Igualment, dos objectes són receptius (la cistella i el pitxer) i l’espasa és masculina (pensem en els sants que representen el cavaller alliberador de la dona, de l’indret o, fins i tot, de part d’una comarca). Al meu coneixement, caldria aprofitar rondalles com aquesta per a educar sobre la diferència simbòlica (i, així, cultural i de tractament de la dona) en els Pobles matriarcalistes i en els que no ho són.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.