Arxiu d'etiquetes: honradesa

“I es nóvios se n’anaren a Roma a veure el papa”, molt oberts i honrats

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla d’ahir, en u dels passatges immediats, la filla del rei, com que veu que En Pere porta una bossa i que ell, a més, li ha dit “tenc una bossa que es doblers no s’hi acaben mai!” (p. 110), novament, tracta d’enganyar En Pere i, així, comana que la dona que feia bosses, li’n porte una com la de l’aventurer. I la princesa ho assoleix i, al moment, En Pere se’n va a Roma, i el germà (el papa) li comenta:

“ -T’he donades dues coses, que, cada una, bastava i sobrava per fer carrera. Ara te’n donaré una altra, però no tornis a demanar-me’n pus!” (p. 112) i li dona una vàvana, això és, un cobrellit d’abric i d’ornament, la qual permet que ell vaja allà on vullga i, a banda, “en un moment” (p. 113).

En veure’l la filla del rei, li convida a fer una prova i ell li ho accepta (p. 113): un altre exemple en què es fa lo que vol la dona. Així, llegim:

“En Pere estén sa vàvana, ella i En Pere s’hi posen damunt i En Pere demana:

-A on vols que sa vàvana ens duga?

-A s’altre cap des regnat! -diu sa filla del rei.

Aquí, En Pere diu:

-Vavaneta, du-nos a s’altre cap des regnat.

Què me’n direu? Sa vavaneta pren el vol i, amb una exhalació, foren a s’altre cap des regnat” (p. 113).

I, com que la princesa és molt llesta, es farà amb la vavaneta i, aleshores, En Pere, atenent a les paraules del seu germà, s’espavila i, com que ja no té ni un clau, no té més remei que robar, en aquest cas, en un camp. L’hortolà, qui, primerament, l’acusa de lladre i de tenir poca vergonya (p. 114), quan En Pere li comenta que només té la roba que porta, “es reblaní i digué:

-Res, esperau una mica i aquestes banyes les vos llevaré” (p. 115). Aleshores fan un pacte: el llaurador li donarà tres figues de cada casta i li addueix: “Res (…), jo vos donaré aqueixes sis figues i ja me les pagareu en poder.

-Sí que em fareu un gros favor! -diu En Pere.

(…) En Pere s’estoja ben estotjades ses figues i… cap a sa ciutat que hi havia el rei!” (p. 115).

Ja en la ciutat, En Pere fa el paper de venedor, una criada de la reina ho sent, i, per orde de la senyora reina, la criada se’n va a comprar-les (en aquest cas, tres) i, immediatament, a tres persones de la cort, els eixiran banyes: a la reina, a la filla de la reina i, al capdavall, a la criada.

I, com en algunes rondalles semblants, en la rondalla mallorquina “Dos fills de viuda, que un arribà a esser papa i s’altre arribà a esser rei”, En Pere fa el paper de metge. Això sí: després de “tirar junta” els metges de la ciutat, un altre exemple de matriarcalisme, en línia amb el parlamentarisme. I, així, llegim que “Ells tiraren consulta” (p. 117).

Aleshores, En Pere es presenta com a metge, acorda amb el rei (com a condició per a que els desapareguen les banyes) que tots els altres habitants se n’isquen bé del palau, bé de la ciutat i,… sense parar-se en palles, En Pere pegarà quatre passons a les tres: a la criada, a la reina i a la filla del rei (pp. 118-120). I, per a rematar-ho, En Pere fa que “la Senyora Altesa em don paraula de casament i que el senyor rei i la senyora reina hi posin sa firma! I, dins set dies, hem d’esser casats!” (p. 121). El rei i la reina li ho accepten, En Pere dona a la princesa la figa que li restava (i que sí que era bona), desapareix el banyam de la jove i… es casen. I l’aventurer En Pere, al capdavall, junt amb la princesa, “se’n van a Roma a veure el papa, que els rebé braços oberts” (p. 122). De nou, ens trobem amb una rondalla que premia l’honradesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“El rei convidà tota la gent”, persones molt obertes i honrades

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, del Tom XV de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, un poc després, veiem que, d’aquella aigua, en sorgeix un pa d’or i que, quan se’ls acabaran els doblers (els diners), tornaran a tenir-ne gràcies a l’escudella d’aquella aigua de l’alfàbega (p. 96) i que els tres germans, en aquell jardí, feien lo que els indicava l’aucellet.

Al moment, llegim que “Arribà a ses orelles del rei d’aqueixs tres germanets que estaven a aquell jardí i vivien com uns tres senyors” (p. 97), fet que podríem vincular amb el matriarcalisme, ja que hi està molt associada la figura del jardiner. A banda, es comenta sobre la bonhomia: “llavors, lo bon al·lots que eren, que tots es veïnats[1] no en contaven més que lloances” (p. 98). El rei, atret per aquell arbre de davant el seu portal, va cap a on són els germans i… veiem que és N’Aineta (la dona) qui fa els tractes amb ell, qui raona amb l’autoritat política:

“-En collí un brot, senyor rei -diu N’Aineta-, per un gust.

El rei en collí un, de brot” (p.  98).

I, a més, la bona sensació que aquells germans fan al rei, “jovenets, garrits i, llavors, tan eixerits, tan amatents, tan vius en potències, tan xerevel·los” (p. 96), el porta a voler veure’s amb tots tres una altra vegada,… de tal manera que ell ix del palau reial: “es presenta (…) en aquelles casetes. Troba taula posada, s’hi asseuen i N’Aineta treu un dinar” (p. 96). Així, veiem un monarca molt obert als habitants, no solament als nobles i a les autoritats eclesials com també apareix en altres rondalles, per exemple, arreplegades en el País Valencià. Això explica que, molt prompte, “acabà per dir-los:

-Res, avui, som vengut jo a dinar amb vosaltres. Demà, heu de venir tots a dinar amb mi” (p. 98). ¿On està el rei patriarcal, agressiu, que promou la guerra, maquiavèl·lic, que mira de dalt a baix els habitants que no ocupen càrrecs nobiliaris (o bé, eclesiàstics) o, per exemple, amb molta intel·ligència i molt coneguts? Rondalles com aquesta ens plasmen un rei (i, així, un pare) molt creatiu, fins al punt que, al moment, li comenten “dispensi, Vossa Reial Magestat: per venir nosaltres, hem de dur aquest aucell tancat dins aquesta gàbia d’or.

-Podeu dur s’aucell! -diu el rei- i tot lo altre que vulgueu.

Què me’n direu? L’endemà s’entreguen a cal rei, es tres germanets amb s’aucell dins sa gabieta d’or” (p. 99). Igualment, li afigen que ells faran lo que els dictarà el pardalet, el qual, a més, sap més i li podrà orientar millor: “Si vol saber més clarícia, aquest aucellet, que parla, n’hi donarà” (p. 99).

I, tot seguit, l’ocell, com qui diu les veritats, li comenta sobre el primer fill que havia tingut la reina (la dona d’aquest rei) i que veié el jardiner, qui havia arreplegat el nen (p. 99). I més: li’n parlarà del segon i, per descomptat, del tercer, la nineta, N’Aineta (p. 100). I, com que “La paraula fa l’home” i es considera que l’aucellet, com qualsevol home, actua en línia amb la dita “Paraula d’home”, diu al rei: “I, ara, senyor rei, si es vol treure es gat des sac de tot això que li he dit, que faça venir ses germanes de la senyora reina, una després de s’altra. I que els pregunti des tres infants de la senyora reina. Veiam què diran.

El rei crida aquelles revetleres, una després s’altra” (p. 100). El monarca, compassiu, en lloc de condemnar-les a mort (p. 101), les fa tancar dins el fondet d’un castell, fa eixir la senyora reina de la cambra a on tants anys havia estat tancada (i ho fa per indicació de l’aucellet), se n’hi va i torna amb ella (p. 101). Així, el rei acull la part matriarcal de la vida (la reina), en lloc de cloure-la.

Finalment, l’ocellet diu al rei i a la reina quins són els seus fills, els els presenta i, no sols la parella reial abraça En Joanet, En Miquelet i N’Aineta, sinó que “cregueren s’aucellet de totes quantes de paraules els havia dites.

S’aferraren pes tres infants i es infants per ells” (p. 101), cridaren a tota la cort, els ho comenten i, així, “tothom cregué que era la pura veritat.

Aquells tres infants no hi havia més que veure’ls per convèncer-se de que eren fills del rei i de la reina” (p. 101).

I, un dels altres senyals matriarcalistes és que, al capdavall, per a celebrar la festa, “el rei convidà a dinar tota la gent del seu regnat” (p. 101).

Lo que més agraesc en una persona és que faça de cap de la seua vida acaronant la bonhomia, la senzillesa i la creativitat. M’identifique molt amb la figura del rei que apareix en aquesta rondalla, per la seua obertura i per com tracta els ciutadans i, per descomptat, amb la del jardiner i amb la de la dona que acullen els tres infantons.

Agraesc les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Els veïns.

El 9 d’Octubre de 1238, més que un dia qualsevol

General, , , , , , , , , , , , , ,

 

El 9 d’Octubre de 1238, el dia que nasqué un Poble nou, lliure, d’arrels matriarcals i emprenedor

 

Molts valencians estem oberts a conéixer les lleis, les tradicions, els costums, llengües, etc., d’altres Pobles forasters al del Regne de València que nasqué el 9 d’Octubre de 1238, encara vinculat i, amb força, a la llei goda (del segle VII i que perdurà durant bona part de l’Edat Mitjana), amb un esperit matriarcal ben evident i amb una cultura també matriarcal que afavoria l’esperit emprenedor i la llibertat de tots els seus membres. En celebrar aquell dia, recordem que s’hi creava un Poble nou, lliure (perquè no dependria ni de Catalunya, ni d’Aragó, sinó que seria un regne més), un Poble que, d’aleshores ençà, conserva en la memòria eixe fet: que no nasqué subjugat, ni tutelat per un altre.

I dic esperit emprenedor perquè, el 19 de febrer del 2019, mentres raonava amb un amic que estigué cinc anys en Atacama (i, de pas, en contacte amb la cultura colla, de Sud-amèrica), li comentí que, em feia l’efecte que, de la mateixa manera que es sap que u dels factors que més afavoreix la creativitat i el desenvolupament de les persones és un sistema d’organització molt més participatiu i, per tant, “matriarcal”, 1) en les cultures matriarcals, malgrat que, per exemple, una dona ocupàs el càrrec més alt en l’escala, la forma de govern seria més tolerant i, per tant, no militar o rígida i 2) que en aquestes cultures, com que hi hauria més tolerància, també hi hauria major esperit emprenedor i major desenvolupament creatiu de les persones i, per tant, 3) un major esperit comunitari però condescendent, que no buscaria la uniformitat de criteris i, així, més obert a crear ponts interpersonals i intergeneracionals. La seua resposta fou afirmativa.

També tenim present, molts valencians, que aquest regne nou abraçaria el cristianisme, això és, una religió matriarcal (com es reflecteix en els capítols 10 i 11 dels “Fets dels Apòstols”, en el Nou Testament, escrit en els segle I), a diferència de les religions i de línies espirituals que impulsen l’enfrontament contra els qui no combreguen amb el seu punt de vista. 

Per eixe motiu, molts valencians, això sí, triem no acceptar, com ara, com a amics, les persones de mala voluntat, ni lo que no ajude a la llibertat de tots (¡de tots!) i, així, a la cultura del pactisme, tan present en la història de la Corona Catalanoaragonesa i, com ara, en Anglaterra i en la cultura anglosaxona.

No volem trencar (¡ni rompre!) amb la nostra història, ni amb les nostres tradicions, ni deixar-ho a banda, com si no importàs gens ni miqueta per al futur ni, per exemple, per a les generacions següents, ni per als nouvinguts. Per això, aplanem el camí a les persones que no abracen viure amb un estil totalitari, militarista, colonitzador o dèspota i sí que actuem en pro del reconeixement dels drets de totes les persones i de tots els Pobles del planeta, com qui ho fa amb tots els membres d’una família, d’una comunitat de veïns o de regants o, com ara, d’una associació cultural.

Per a molts valencians, la llibertat inclou l’interés per la tradició i impulsar els vincles amb les persones que sí que aproven lo matriarcalista, tan present en el valencià (que parlem, que llegim i que escrivim amb intenció de millorar-lo i de promoure’l a nivell formal i tot, no sols amb acudits, ni amb música fallera o entre els amics valencianoparlants) com també es manifesta en la cultura així com ho fa, per exemple, en altres llengües del món: en el basc, en l’asturià, en el gallec, en l’aimara, etc.

Finalment, diré que, així com els nostres avantpassats i altres persones (la gran majoria, valencianoparlants) ens han transmés el valencià, molta cultura popular i més, principalment, a través de les mares i de les àvies (també conegudes com “padrines”, perquè eren les padrines dels nets i tot), nosaltres, sí, molts valencians que estimem la llibertat i les llibertats de totes les persones i de tots els Pobles del món (no sols les d’un grup restringit), conservem encara aquests costums que, moltíssims dels nostres avantpassats, han estimat de veritat i que, al mateix temps que acollien la pau (que no la passivitat), la germanor (però no el xantatge), la cooperació (però no l’esgotament a costa de la indiferència d’altri) o, per exemple, la bona harmonia (que no la mansuetud com a persones), ens han encoratjat a mantenir com el caliu,… i que, els qui ara vivim com a part del Poble Valencià, estem disposats a dignificar al mateix temps que ens obrim de braços a totes les persones obertes, honrades i de bon cor.

I en eixe camí, i amb eixos objectius, em trobe i emprenc amb iniciativa i estimant i impulsant la llibertat, com un muntó de persones que conec; i jo, com elles i com moltes més, confie en mi, en moltes persones i en el demà.

 

Alaquàs, 9 d’Octubre del 2019.