El retorn a la mare, la bondat i rondalles preferides pels xiquets

Continuant amb aquesta contarella, la mort demana a l’home:

“-Tu, cap a on vols anar?

Ell li respon:

-M’és igual. Però, anem-nos-en primer cap a l’infern, que, allà va gent més divertida” (p.  140) i, d’aquesta manera, el centenari torna a la mare i entra en un ambient en línia amb la tradició matriarcal catalana. Per exemple, quan ja és enmig de diables, es Socarrat diu “Ara podríem fer una partida de cartes.

I diu el dimoni:

Ai! Nosaltres no tenim cartes.

I es Socarrat li amolla:

-Però no en duc.

S’hi posen a jugar” (p. 140).

Un passatge més en què ell, en nexe amb la mare, guanya la mà.

I més: el camí se li presentarà aplanat en el cel. En el firmament, Nostre Senyor diu a Sant Pere:

“-¿Saps què has de fer? Deixa entrar ses onze ànimes; i, es altres, els fas fora -i va fer un badallet xicotet perquè ses ànimes eren més bones de passar-hi. I es posa a comptar” (p. 140).

Passa que, es Socarrat travessa per les cames del deixeble i, ja en el cel, el sant li fa una qüestió:

“-Ai! Per on has entrat? (…) fuig de sa meua cadira!

-Jo, no! -diu el vellet- A mi, el Nostre Senyor em va dir que no em podia fer alçar ningú.

Aleshores, Nostre Senyor diu a Sant Pere:

-I és veritat! I ara, Pere, seu-te en terra o veges lo que fas.

Mon avi me la contava i deia ‘I mira: I Sant Pere encara és assegut en terra’” (p. 147).

Altra vegada copsem el detall que el cap no pot mentir als seus súbdits, ni a ningú dels seus inferiors. Per això, els mots de Déu al sant.

Cal agregar un annex de la recerca vinculat amb aquest relat: “Era dels preferits entre els xiquets del primer terç del segle XX (‘No mos cansàvem mai de sentir-lo’)” (p. 144).

Això ens reflecteix una religiositat popular empeltada amb la tradició autòctona.

En una variant més reduïda i en què un dels protagonistes és un xiquet, no al·lot posteriorment ancià, la mort li fa el paper de mare, puix que ell era orfe i el noi només li demana deu anys (una quantitat que, quan u és molt petit, li pot semblar alta).

La mort també penetra en una carabassa “i li posa es tap i diu:

-Ara ja estàs bé!

Se’n va i la colga a la terra: va fer un clot i la hi va colgar. Però, com que feia molt de soroll i allò espantava la gent, “varen decidir d’anar a furgar-ho. I en escorcollar-ho, trenquen sa carabassa i n’ix la mort i se’n va corrent i diu:

-Ara si que no t’escapes!

I se l’endugué i avant, dic jo. Ai: ell no tenia ganes d’anar-hi” (p. 147).

Finalment, tocant a les darreres frases de la narradora, capim un personatge que volia continuar amb vida i una transmissora que podria ser de la mateixa corda que el xiquet. En qualsevol cas, no sols simbòlicament, el fill revé a la marona, en una escena que ens pot evocar l’hivern biològic.

Deixa un comentari