Arxiu d'etiquetes: la religiositat popular en la cultura matriarcal

La masia, com a lloc d’aplec, d’educació matriarcal i de relats

General, , , , , , ,

En els passatges següents del poema “La masia”, s’exposen versos que empiulen amb lo maternal i amb l’acollida:
“També van recollint-se les negres oronelles,
als nius de la porxada que esbulla el ventijol;
los llauradors arriben davant de les parelles
i el pastoret alegre que tanca les ovelles
                         reüla el flabiol.

Ja és fosa la celístia. La nit encantadora
estén sobre la terra son estrellat mantell.
La porta està tancada, els gossos lladren fora
i el jai mena el rosari que tots seguim alhora,
                      sentats al voltant d’ell.

Resades les cinc denes, la Salve i Lletania,
comença un nou rosari, tot ell ple de records,
perquè, amb los parenostres, que els resa cada dia,
després dels sants i santes, la gent de la masia,
                        recorda els que són morts.

Això entristeix la vetlla; mes ja les estovalles
llevades de la taula, com la família ensems,
a prop del foc, ressonen converses i rialles
i l’avi, per distreure’ns, hi conta les rondalles
                     i gestes d’aquell temps” (pp. 82-83).

Les oronelles negres (color associat a lo matriarcal), el niu (així com la mare ho és dels nadons i dels fills), la masia, l’arribada al mas, la nit (entre d’altres coses, encisadora, com, sovint, ho fan personatges femenins que hi actuen respecte a hòmens), la religiositat popular (resar el Rosari), el fet de celebrar actes en reunió, el sentiment d’estar tots en família (esperit comunitari), el record dels avantpassats i dels qui ja no viuen (senyal d’agraïment cap a aquestes persones)… Aquests versos van en línia amb l’hivern i, igualment, transmeten la importància del caliu, d’evocar els qui ens han fet companyia i dels qui formaren part de la nostra vida i que, més d’una vegada, ens feien costat, ens educaren o, per exemple, ens feren més fàcil i agradable la vida.

Nogensmenys, aquest aplec també permet que el sentiment de comunitat ajude a transmetre rondalles, llegendes, etc. i a recollir-ne, les quals, gràcies a l’interés pel passat i a la simpatia cap a lo que s’ha compartit de generació en generació, encara es conserven.

En els versos immediats, el poeta torna a agrair la generació dels avis i la dels pares com també la formació (àdhuc, com a escola per a la vida) que li han fet, sovint, en la llar, en el mas. Cal dir que la masia, entre d’altres coses, simbolitzaria una part més de la terra, la més vinculada amb la mare, així com, primerament, la mare ho feia quan el nadó era dins d’ella i encara no havia nascut:
“¡Amb quin plaer respiro l’olor de la reïna
dels troncs de pi nuosos que cremen encreuats
i veig com va llepant-los la flama serpentina
que, com resplendent alba de glòria, m’il·lumina
                       l’escon dels meus passats!

¡L’escon que va corcant-se; mes mostra sa grandesa
en la supèrbia amplada del negre respatller;
muralla que defensa la santa llar encesa,
escola on la família té la virtut apresa
                   de l’avi rondaller!” (p. 83).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

 

Nota: Resulta interessant copsar com poemes com aquest, extens, fan un paper semblant (i molt sucós) al d’un llibret o al d’unes entrevistes sobre el mateix tema.

Dones que fan costat a les jóvens, en pro de les relacions i de la terra i molt obertes

General, , , ,

Un relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma el matriarcalisme és “La font de Sant Felip Neri”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Començarem dient que Sant Felip Neri és un home nascut en el segle XVI, en què es celebrà el Concili de Trento (1545-1563), i que, en la narració, es copsa molt bé la filosofia que eixí d’aquell congrés religiós. Així, “el poble de Santa Fe era pròsper. Hi havia treball, alegria i bona harmonia entre tots.

La gent era senzilla i feliç” (p. 319), però, per a empiular amb lo matriarcal, s’indica que també estaven interessats pel dimoni (no perquè hi tinguessen bona avinença). I aquest nexe els permetia no caure en actituds pròximes al fanatisme (i, per això, apareixen la banda fosca i la clara).

A més, “Al poble, hi havia una font on, a primera hora del dia, hi feien cap les mestresses (…). El camí es feia amb joia i servia perquè les dones fessin la primera xerrada del dia. També aquella font servia per als caminants (…) amb el doll d’aigua clara i fresca” (p. 319). I, tot això, “sota l’ombra del roure gegant que la protegia” (p. 319). És a dir, que la gent anava a la dona (ací, la font, ben considerada), veia com a positiu lo fosc (l’ombra), es mostrava favorable als arbres (en aquest cas, com a punt de trobada) i, a més, a l’aigua (un altre tret femení).

Més avant, podem llegir que un dia, “Com sigui que tenien una estampa de sant Felip Neri, n’encomanaren una imatge, la qual consagraren i portaren en processó fins la font. Li feren vots.

L’aigua tornà a brollar bona. La fe i l’esperança havien vençut” (p. 320).

Nogensmenys, després d’aquest passatge que podríem considerar tridentí, passem a unes línies que van d’acord amb lo matriarcal, per mitjà del mes de maig (associat a les flors, a la dona com també a la mare): “En record d’aquell temps passat, el dia 26 de maig, el poble fa festa i va en processó fins la font, on es fa la benedicció de l’aigua que brolla. Després, s’omplen els cantirets i es dóna aigua a tothom” (p. 329).

Per tant, copsem lo que podríem dir la versió eclesiàstica i institucional (la que introdueix Sant Felip Neri) i la que va vinculada amb la mort del sant (en lloc de fer-ho, per exemple, amb el mes de juliol, quan ell va nàixer). A banda, aquesta versió tradicional enllaça amb l’aigua, amb el cànter (atifell receptiu i d’on es pot distribuir lo que hi ha) i amb el repartiment, com una mena d’acció de gràcies. Adduirem que l’acte de donar també està present en moltes celebracions que tenen lloc en festes religioses arrelades (com ara, els panets de Sant Antoni “del porquet” o diferents regals que es fan amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, sants relacionats amb el matriarcalisme mediterrani).

En la narració posterior, “El pont vell”, també en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras i en línia amb “La Font Vella”, plasmada en el mateix llibre, es reflecteixen moltes característiques matriarcals i, a més, direm que no figura cap capellà (o cap altre càrrec religiós que haja substituït un personatge femení i d’actitud matriarcal, un detall important).

En el poble d’Alfarràs, per a passar d’una banda del pont de la Guineu (animal, sovint, associat a la dona i a la raboseria), “hi havia una minyona d’una casa benestant, que cada dia havia de fer un munt de viatges per anar a buscar aigua” (p. 320).

Un dia, sota una ombra (un tret femení i que encaixa amb lo matriarcal), la jove diu que donaria lo que fos perquè hi hagués un pont (símbol de les relacions humanes i amb la realitat).

Llavors, se li apareix el dimoni i ella, eixerida (i en nexe amb el matriarcalisme), li diu:

“-Mira: fins l’ànima et donaria si aquí em fessis un pont per passar. Si, d’aquí a tres dies, el pont està fet, la meva ànima serà teva.`

-Tracte fet. D’aquí a tres dies, passaràs de l’un costat a l’altre per damunt del pont. Però recorda: quan moris, la teva ànima vindrà amb mi.

-Tracte fet, però si, quan canti el gall a l’albada del tercer dia, el pont no està acabat, no hi ha tracte” (p. 321).

Per consegüent, en aquest passatge, la dona (la jove) tria què haurà de fer ell, com haurà de ser l’acord i, al capdavall, l’home (el diable) ho accepta. Igualment, el dimoni representa lo patriarcal (amb semblança amb el cel, quan llegim “per damunt del pont”), mentres que la dona toca els peus en terra (“el pont”, la terra i les pedres que el fan possible i fort i les relacions).

Més avant, copsem que, el primer dia, la jove veu que, “durant la nit, s’havia començat a aixecar l’estructura d’un pont” (p. 321), això és, en un moment que té a veure amb lo matriarcal i amb lo femení. L’endemà, la noia veu que el diable en continua la bastida.

Aleshores, quan ja restaven poques pedres per a acabar el pont, corre “a contar-ho tot a la seva mestressa” (p. 321), en lloc de fer-ho a un personatge masculí i religiós, com hauria sigut, per exemple, un capellà. La mestressa li diu que tot s’arreglarà i què li caldrà fer.

“Aquella nit, en començar a fosquejar, la noia es posà al costat del pont i, quan entrada la fosca, aparegué el personatge en qüestió, per acabar l’obra, la noia tirà una galleda d’aigua freda al gall que havia portat dintre d’una cistella” (p. 321). I, per això, la jove s’allibera: “La noia havia salvat la seva ànima” (p. 321).

I, com que, a més, la gent d’Alfarràs veia que aquell pont no tenia fi, “Van decidir acabar-lo” (p. 321), amb la participació de tots. És el Pont Vell. Es feia possible, així, la connexió entre les dues parts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones acollidores, de bon cor, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “El pinar del Met”, recopilat en l’obra “500 històries i llegendes de terres de Lleida”. Un dia, un bandoler que nomia en Met, s’arribà fins a un petit poble, per tal de fer-se amb una jove, garrida i simpàtica , “d’un cor generós i bondadós” (p. 88). Un poc després, llegim que, un dia, un vagabund passa pel poble i ella “reptà la quitxalla i convidà el vagabund” (p. 88) a passar a la seua caseta.

El vagabund, que era un jove, no sols li ho agraeix, sinó que s’interessà per ella com a pastoreta. A banda, l’endemà, a punta de dia, diu a la noia que, per damunt de la bellesa que tenia ella, li destacava la seua bonhomia (p. 89). En anar-se’n el xicot, tant la jove com els seus pares en guardaren un bon record.

Més avant, llegim que, un dia, mentres que la jove (que era molt devota) pregava Nostra Senyora per a que ella tornàs a veure el jove vagabund (ja que la noia havia trobat que era molt devot i bona persona), el Met i els bandolers que l’acompanyaven la prenen: el Met volia casar-se amb la noia.

Igualment, veiem que el bandoler la visitava tot sovint i que li deia “que tenia molt d’or i que, si es volia casar amb ell, seria molt rica” (p. 89).

Però la xica, com que “el seu pensament era amb el bon i afable vagabund” (p. 89), li respon:

“-No estic sola, car tinc la Verge que em fa companyia i no em deixa” (p. 89). Com copsem, l’or (un metall associat a lo masculí) està vinculat amb l’home, com en altres narracions.

Igualment, captem que “Mentre ella així plorava, el seu prec era escoltat i, per un altre costat, arribava al petit poble una important comitiva de gent a cavall, encapçalada per un jove molt ben vestit” (p. 89), qui era el vagabund, el qual era el fill del rei.

A més, el vagabund, en aplegar al palau, havia comentat a son pare (el rei), “que volia tornar al petit poble, casar-se amb la noia i retornar a palau amb els pares d’ella, car eren plens de bondat.

El rei hi accedí” (p. 90). D’aquesta manera, es plasma que el monarca aprovava que el seu fill fos un home de bon cor, tret que podem empiular amb les cultures matriarcals.

El noi arriba a la casa on vivia la jove, el rep la mare, plorant, i, tot seguit, passem a un passatge en què el fill del rei i els qui l’acompanyaven es troben amb el Met (el bandoler) i els seus (p. 90).

Llavors, durant la comtessa, en què el jove dominava i en què la noia invocava la Mare de Déu, sentiren una veu dolça “baixada del cel, que deia:
-Met, per què ets així?

Davant aquesta veu, en Met caigué de genolls, es lliurà, ell i els seus homes, i la noia no sofrí cap mal” (p. 90). Per consegüent, la dona salva l’home: per una banda, Nostra Senyora ho fa al fill del rei, als qui li feien costat i a la noia i, igualment, ha sigut possible per mitjà de la jove. Per tant, es reflecteix el matriarcalisme.

Passaren els anys i en Met va complir el seu castic amb la justícia. A més, “La noia es casà amb el fill del rei, els seus pares anaren a viure amb ella, donant gràcies constants a la Verge, sense haver perdut ni un moment la seva devoció” (p. 91).

Finalment, la xica “Va intercedir per en Met i els seus homes, fent que aviat poguessin recobrar la llibertat i el seu compte amb la justícia restés saldat” (p. 91). Afegirem que, mentres que la noia i el fill del rei “vivien a palau” (p. 91), el bandoler en Met “retornava a aquests paratges de Tarrés, per a fer vida eremítica” (p. 91), tret amb què copsem que, en el matriarcalisme, es recompensa la bonhomia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

‘Unfla, unfla, unfla el baló’, una cançó eròtica que reflecteix el matriarcalisme

General, , , ,

 

 

En relació amb la cançó “Unfla, unfla, unfla el baló”, el 12 de novembre del 2020, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Maruja Cloquell López escrivia uns quants versos que diuen així:

“I, si no l’agarre,

¿què diran de mi?

Per això, no em case

i em quede fadrí”.

 

Adduirem que, en la rondalla valenciana “Joan Antoni i els torpalls”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 4, Joan Antoni, qui, cada vegada, considerava que, a diferència de lo que ell pensava abans sobre la seua dona, estava “més aconhortat” (p. 15), “Agafà una costa avall i vinga xiular la tonada d’aquella cançoneta” (p. 15) que, amb lleugers retocs, diu així:

“Mare, vull casar-me;

mare, no sé amb qui.

Més val que no em case

i em quede fadrí.

 

Si em case amb una alta,

semblarà un gegant;

no hi haurà prou roba

al moll d’Alacant.

 

Si em case amb una xiqueta,

l’hauré de criar;

només que la toque,

es posarà a plorar[1].

 

Si em case amb beata,

pitjor que pitjor[2];

de matí, va a missa,

de nit, al sermó.

 

Si em case amb criada,

ja sé lo que fan;

d’amagat, dels amos,

es mengen la carn[3].

 

Si això fa amb els amos,

també ho farà amb mi[4].

Més val que no em case

i em quede fadrí”.  

 

Comentarem que, el 4 de juliol del 2022, a una dona de Llatinoamèrica que havia vingut a ma casa, se li obriren els ulls quan li posí exemples reals de persones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que, fins i tot, en el tema de la sexualitat (i en el de les relacions entre el marit i la muller), actuaven de manera molt democràtica i no en línia amb la cultura de la mà dura.

Li vaig afegir que els comentaris, les rondalles, moltes cançons eròtiques, etc. ho reflectien, malgrat que, en les escoles, no es diga i que la llengua, durant uns quants segles, haja estat prohibida en les escoles públiques.

La cara d’aquesta dona, de persona bocabadada. La seua actitud, molt oberta.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] És un home que, com en molts comentaris relatius a l’educació matriarcal i a com eren les dones nascudes abans de 1920, no abraça els extremismes.

[2] Cal destacar la mala fama que, en molts casos, tenen els capellans, els religiosos i, fins i tot, les monges, bé en cançons eròtiques (sobretot, els mossens), bé en rondalles en llengua catalana. Em fa pensar que té a veure amb un fet: els catalanoparlants, si bé, com els colles (d’Amèrica del Sud), som un poble matriarcalista i molt religiós, és una visió oberta de la religiositat i, més aïna, de línia popular, que no vertical i devocional.

[3] Per tant, ell sospita que podria passar més fam que garró i, per això, tria viure fadrí i ser ell el rei de la seua vida i no deixar-la en mans d’altri. ¿Té, ací, el terme “carn”, un significat, àdhuc, eròtic? No descartem eixa possibilitat.

[4] Aquests dos versos ens evoquen el refrany “Del color del rei, se tinyen els vassalls”. ¿Com no faria la fadrina, amb la resta de persones, lo que feia amb el senyor?