Tot seguit, “es negre es va endur la xiqueta i la va posar dalt d’una torre.

Quan es va fer fadrina i una xica rossa, garrida (…), li deien la Datilera Càndida i es negre anava a veure-la tots es dies i li deia:

-¡Datilera Càndida:

tira es teus cabells

i jo pujaré amb ells!

I ella li tirava es cabellets i ell hi pujava” (p. 122).

Així, la narradora lliga la xiqueta amb la bellesa i, quan ella es fa fadrina (ja pot ser prenyada), passa a rebre un nom que representa una planta amb molts fruits (els dàtils) i, de pas, no sols ha entrat en una fase en què ja pot ser mare, sinó fecundar.

Quant als mots que l’home li amolla (ací, traduïts dels originals, en castellà), són associats a un personatge considerat estranger (el negre) junt amb els castellans, i, per això, ell li parla en castellà.

Ben mirat, la xiqueta és ben considerada i forta (ella roman dalt i enllaça amb l’home mitjançant cabells que fan el paper de cordes), mentres que ell és el feble.

De fet, a continuació, el relat diu “Allà, quan ella era xicoteta, tenia graneretes, ninetes i tot per a jugar. I un dia, es negre li diu:

-Ja t’has fet fadrina i jo tinc un hort i vull que hi vingues i mostrar-te’l perquè, si em passa res, és per a tu -i se la va endur a l’hort.

Se’n varen anar a mostrar-li s’hort i hi havia molt de floretes: en tenia, de blanquetes, de rogetes, de verdetes, de blavetes i de groguetes” (p. 122).

Per tant, la infantesa és ben considerada i la noia rep tota mena de favors (en forma de joguets) i, quan passa a l’adolescència, ella entra en la flor de la vida. No debades, ja fructifiquen dàtils (com hem dit abans) i floretes (detall que podria simbolitzar els petits detalls).

És més: cada flor serà el punt de partida d’altres formes de vegetació i de fauna. Anem a pams, en mots del negre:

“-Mira. Si tires una floreta grogueta, n’ix un riu de penyes. Si en tires una verdeta, n’ix un riu de pins. Si en tires una rogeta, n’ix un riu de foc. Si en tires una blaveta, n’ix un riu d’aigua. I, si en tires una blanqueta, n’ix un riu d’agulles” (p. 122). Ací, la color groga s’uneix amb l’optimisme (de la mateixa manera que l’eixida del sol) i és en nexe amb l’aigua, això és, home i dona; la verda ho fa amb els pins (l’esperança, la naturalitat d’un xiquet, els quals creixen amunt); la blava lliga amb l’aigua del riu (la fluïdesa aquàtica i l’adaptació al terreny). Al capdavall, la color blanca connecta amb la innocència. O siga: optimisme, empelt home/dona, esperança, naturalitat, fluïditat, tocar el peus en terra i bon cor.

En el fragment immediat, hi ha altres signes pareguts als d’algunes contarelles. Després de mostrar-li l’hort, el negre li afig:

 “-I ací tinc tres cavalls molt preciosos. Es més gord és es que més corre; s’altre corre menys i és més flac” (p. 122).

Tocant a aquestes línies, la gruixària, al meu coneixement, va unida amb la dona (el nombre dos, la mare i els fills); i el fet que l’altre siga més prim, amb el nombre u, sovint, relacionat amb lo masculí. A més, ella és més diligent…, un tret prou comú en el matriarcalisme, fins i tot, en comentaris sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.