La mar, l’hivern, la fecunditat i dones fortes

Una altra contalla amb signes matriarcalistes, llarga i que figura en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “Es Socarrat”, de què hi ha versions del mateix ram. Així, una família tenia molts xiquets. El més xicotet, es Socarrat, “un dia, anant pes afores de sa vila, va trobar Nostre Senyor i Sant Pere (…).
Llavors, li demana Jesús:

-¿No tens falta de res. Si en tens d’alguna cosa, demana-la, que la tindràs.

Es xiquet li respon:

-Un joc de cartes que sempre que jugue, guanye; una cadira d’on no es puga alçar ningú, cent anys de vida i una figuera que faça figues d’hivern i d’estiu (tot l’any)” (p. 138).

Com podem veure, apareix la figuera (en nexe amb la fecunditat) i serà ella qui li adobarà el terreny perquè ho tinga.

Després, en transcórrer molts anys en què es dedicava a la bona vida, “quan ja feia es cent anys, mentres almorzava, se li presenta la mort” (p. 138), qui li recorda el pacte. Ara bé, com que ell volia viure’n més i tenia una carabassa, li amolla:

“-Dins d’aquesta carabasseta, també hi entraries?

Li diu:

-També!

(…) Ell hi posa el tap i se la va endur a sa vora de la mar a colgar-la d’arena” (pp. 138-139), una mar que, encara que és associada a lo femení (l’aigua) i a la mort, “sempre ha estat bona” (p. 139).

Així, la dona és forta, diligent (ho fa immediatament) i dona de paraula.

Tot seguit, hi ha un fragment que podríem enllaçar amb la cultura matriarcalista: les decisions es prenen en grup i les accions es fan en col·lectiu. Com a mostra, el relat conta que “un dia, es mariners es varen posar a cavar i, devora la mar, amb pals i amb ganxos. I, quan un dels mariners, féu una ganxada a sa carabassa, sa carabassa es va trencar i va eixir-ne la mort. I tots es qui treballaven fugien de veure aquell animal tan gros. I ella se’n va anar directament a cercar es Socarrat” (p. 139).

Aquests molts plasmen un detall present en moltes contalles: la dona és més voluminosa que el personatge masculí (en aquest cas, que cada u dels mariners i que es Socarrat).

Ben mirat, com que la mort s’enduu tots i ell preferia viure molt més, l’home l’acull i li diu que s’assega en una cadira i, així, tots junts almorzaran.

Nogensmenys, la narradora trau unes paraules escatològiques:

“-Jo vull pixar.

-Doncs, vés al corral.

I, quan hi entra, en hivern, diu que hi havia una figuera carregada de figues. I, com que això cridà l’atenció a la mort, va pujar-hi a menjar-les” (p. 139).

No deixarem fora el simbolisme en aquesta secció de la rondalla: 1) el pixum és una de les parts finals del cicle (després de la beguda i de l’alimentació), 2) l’estació és la darrera etapa biològica (i amb què es vincula el traspàs), 3) la figuera era d’estiu i d’hivern, de la mateixa manera que la vellesa va unida a l’esperança en una nova vida (les dues classes de figues) i, de pas, és com dir que la natura i l’existència perviuen.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Deixa un comentari