Xiquetes, fadrines i mares ben considerades i fills sobirans

Una altra contarella en què copsem trets matriarcalistes i que figura en la tesi “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “La Dàtila Càndida”, amb passatges pareguts: “Això era una dona i un home que se n’anaven per un jardí que era d’un negre i en què hi havia dàtils. Sa dona va dir al marit que li’n collira.

Ell li diu:

-No, que són d’un negre i ens matarà.

-Doncs jo en vull. Jo en vull -era prenyada.

Llavors, l’home li amolla:

-Doncs, toca…

Agafa i li’n cull. I, en això, el negre diu al marit:

-Mireu. No vos mate a tots dos, però, si és xiqueta, per a mi. Si és xiquet, per a vosaltres -i va ser xiqueta” (pp. 124-125).

Així, la parella, com si fossen Adam i Eva en el Paradís, podíem dir que vivien en la una mena de glòria terrenal en què la muller és qui mena i, recta, aconsegueix que ell li seguesca les directrius, potser perquè la dona cercava tenir menjar per a la mare (i, de pas, alimentar el nadó).

Afegirem que, en trobar-se el marit amb el negre, el negre prefereix una xiqueta, la qual, al capdavall, vindrà afavorida per eixa “fertilitat” que, en altres rondalles, fructifica amb camps ufanosos i amb bona avinença en un reialme.

Altrament, com que el negre és de color fosc, prefereix un futur personatge femení que, simbòlicament, lliga amb l’obscuritat: una altre empelt mare (africà) i filla.

Després, el negre “se l’endú, li fa una torre… ¡altíssima!, ¡altíssima! i la tanca dalt d’aquell bastiment. I tots es dies li comptava els cabellets. (…) I li tirava cabells i ell hi pujava” (p. 125).

És a dir: el negre la posa en la màxima categoria, la xiqueta (la infància) és molt ben considerada (com si fos la grandesa) i cada dia la visitava i la nina li donava forces, era lo que el mantenia amb vida. Per consegüent, hi ha un eixart home-nena i home-infantesa i, de rebot, ambdós n’ixen guanyant.

Com a mostra, la narradora indica que la noia “tenia tota classe de coses, de joguets, fins i tot, un gatet. Tenia de tot.

I el rei, qui tenia tres fills, va dir a tots tres que, es qui duguera sa núvia més bella, es casaria amb ella i que li donaria la corona. I els tres fills se’n varen anar pel món a cerca una xica garrida” (p. 125).

Per mitjà d’aquests paraules del monarca, ve a dir als fills que tots tres s’hauran de guanyar les garrofes si volen que, en l’esdevenidor, siguen ells els reis de cada una de les seues vides i que una de les funcions del sobirà és rebre el vistiplau dels súbdits, dels habitants del territori que governa (el consentiment femení cap als jovenets). A més, es plasma el pas de l’adolescència a l’època madura de la joventut (els darrers anys, ja pròxims a l’entrada en l’etapa adulta i de criança i de l’educació dels descendents). Ben mirat, cada u dels tres haurà d’aprovar les órdens que rebrà de la fadrina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Deixa un comentari