Una altra narració que figura en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay, i en què es plasmen signes matriarcalistes, és “L’herba remenial”, en línia amb el relat “La flor de romanial”. En començar, un rei diu als seus tres fills que “Ara sóc com un rellotge vell que se li ha acabat la corda. He sentit a dir que l’herba remenial feia tornar jove. El mal és que no sap ningú on n’hi ha. ¿N’hi ha un, de vosaltres, que la voldria acaçar?” (p. 483).

Cal dir que, a diferència de la majoria de les rondalles d’aquesta mena, el monarca no és malalt, ni té un problema de salut física, sinó que vol conservar la part jove.

Afegirem que, en distints passatges, apareix “una font d’aigua gelada” (p. 483), amb simbolisme: 1) connecta amb la infància (com la font de vida inicial, com el naixement del riu), amb la dona, i 2) lliga amb la vellesa (la gelor de l’hivern) i 3) el sobirà tria per un camí a cavall entre els altres perquè cert confort també forme part de la seua vida.

En eixe seny, tant el fill gran com el mitjà es llancen a l’aventura i, com que no tracten bé una anciana amb qui coincideixen pel camí, no reeixiran i tots dos han de tornar al palau. En canvi, el petit, quan se li encara una vella ja revetlla (qui li diu si li voldria donar quelcom), ell li ho aprova:

“-Sí, bona dona. Vos donaré tot, mengeu a la vostra gana!

-Què cerques, minyonet?

-L’herba remenial per fer tornar jove el pare.

-A tu, que ets brau, te l’ensenyaré. Vés-te’n muntanya rosa enllà, et cal anar fins al cim. Hi ha un gros rocam que guarda una serp que porta un brillant al cap. Li ensenyaràs aquesta satalia que ara et doni i sabrà que véns de part meva (…) irà a cercar l’herba remenial i te la donarà” (p. 484).

Així, podem dir que, amb uns mots que evoquen altres rondalles, el xiquet és considerat una mena de fill de rei (com en les contalles en què un matrimoni acull uns nadons que porten un estel en el front), com si fos el preferit o bé el successor de son pare. Altrament, hi ha un empelt entre la provecta (dona) i la serp (dona i mare, una mare forta i protectora de la casa, del niu familiar). Adduirem que, en tractar aquesta narració, el 23 d’agost del 2026, no remembràvem haver-ne llegit cap amb aquest eixart anciana-mare amb una mare en nexe amb la serpent i que, per consegüent, som davant un relat singular.

Més avant, la serpent, fent el paper de mare i de consellera, “tornà amb uns brins fins i brillants a dintre la boca i els deixà als peus del jovenet. Meravellat, en Galdric regracia la serp i amaga l’herba rara a la sola de la sabata” (p. 484) i emprén cap al palau. Sobre aquesta secció, el xic alça l’herba en un punt inferior, perquè la discreció faça possible que no li la furten els seus germans.

Nogensmenys, com que els germans li tenen enveja, maten el petit i el colguen en un riu d’arena.

Posteriorment, el pare sent la veu del fill quan un traginer toca una canya (planta que podria representar el penis i, de pas, la creativitat, la vida creativa) i mana que l’acompanyen el fill gran i el mitjà.

Al capdavall, el monarca, quan trauen viu Galdric (el més menut dels tres fills), “Tot plorant, respongué el pare:

-I jo l’he trobada, la meva virtut! Tu ets el meu fill, la meva jovenesa.

El traginer colgà dintre el clot els dos germans morts (…). El rei li donà un carruatge nou i dues mules enflocades. I el sonet, sempre més callà” (p. 485).

Quant a aquest passatge, el fill (lligat a la mare i a la terra) ha salvat el pare, és la part que li genera vida. I, tocant a l’agraïment reial, normalment, no apareix i sí un castic als fills envejosos. És més: el sobirà fa un present al traginer i, finalment, decideix tirar terra en l’afer (ací, de fet i tot, un altre detall que encara no havíem capit en la recerca).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.