Arxiu d'etiquetes: l’home i la dona es complementen

Dones que menen, hòmens que complementen i ritu de pas

General, , , , ,

Revenint a la contarella “La Torre d’Aragó”, de Tàrbena (la Marina Baixa) i arreplegada per Joan-Lluís Monjo i Mascaró, hi ha signes matriarcalistes, per exemple, quan el xicot (en forma d’àguila) s’atansa cap al palau on estaven la xica i el negre. Llavors, ella diu al negre:

“-Tracta d’agafar-me-la! Tracta d’agafar-me-la! –i es negre, tot lo que la jove volia, ho feia.

Se’n va i s’aguileta ja es va deixar agafar a posta” (p. 113), puix que l’animalet era interessat per la fadrina.

Després, la dona, primerament, nota un embalum (l’àguila havia passat a home) i, successivament, com que no l’agafa el negre, l’au es transforma (en formiga, en àguila…).

Això sí: en un moment del relat, amb el noi com a home, diu a la fadrina: “Jo sóc aquell que estàvem en aquell castell i he vingut a cercar-te. Però, ¡fins que es negre no es muira, no ens podem casar! Tu, demà, fent la bajoca, li dius ‘Quan et moriràs?’ i vejam què t’amolla” (p. 114).

A continuació, ella ho trau al negre, qui li indica com podria fer la xica que ell perdés eixa capacitat: algú havia de venir a una vila on hi havia una serp que es menjava tots els qui s’hi presentaven i, més avant, trencar a ell un ou en el front.

Aquest fet lliga la figura masculina amb el manifest d’un secret, mentres que la femenina empelta amb la persona deixondida.

Tot seguit, altra vegada, es plasma que ella és qui mena i que ell la respecta i la creu: “es negre, com que li feia lo que ella li deia, solta l’aguileta. (…) se’n va a aqueixa vila on estava aqueixa serp” (p. 115).

No deixarem fora que, al moment, hi ha un fragment (en castellà) en què el negre és associat a la figura del cavaller alliberador i, ves per on, els dos narradors (un home i una dona) el relacionen amb el castellà.

Ben mirat, la fadrina s’acosta a ca son pare, ho comenta i tots dos acorden que ella seguesca la serp i que li done el pa.

Afegirem que, quan la xicota ja l’ha morta, el negre comença a estar feble i, al capdavall, apareix el jovenet transformat, qui se’n va al llit on era l’home i “Li trenca s’ou en es front, es mor el negre i la filla i el xic es casen” (p. 116).

Per tant, 1) el personatge femení (al principi, una xiqueta de menys de set anys) ha passat a casar-se amb un fadrí, 2) tots dos s’han complementat i han fet possible que es morís el negre, 3) el pare, qui, altra vegada, confia en la filla, te bona avinença amb ella i preparen com resoldre el tema del negre i 4) la fadrina culmina el procés de pas de xiqueta a jove i, a més, a esposar-se, sense que el futur espòs tracte de lluir-se com a alliberador, un detall vinculat amb moltes narracions autòctones en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Cultures d’horts, de pluralitat, matriarcalistes i que promouen lo rovellat

General, , , , ,

 

En el relat “Esclafamuntanyes”, recopilat per Enric Valor i que figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, es reflecteix el matriarcalisme. Són quatre germans i, el més jove, Joan, a més, “certament, era el més valent i de més noble cor” (p. 69).

Un dia s’apleguen tots quatre i el gran considera que cal que tots facen uns altres oficis. I, com a curiositat, hi ha un passatge que podem enllaçar amb l’escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), de Bartomeu Mestre Sureda i publicat en el blog “Etziba Balutxo…”, quan diu que, en fer el repartiment del patrimoni dels pares, “ A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria”:

“-Quins, hereu? -que preguntà un.

-Tu, Joan, que tens aqueixos braços tan forts, et dedicaràs a aplanar pujols i a reomplir barrancs” (p. 69). El més gran dels germans podia haver començat per ell mateix o, com ara, pel segon dels quatre germans, però ho fa pel petit.

Afegirem que Joan, amb la col·laboració dels germans, s’endinsa en un pou (és a dir, entra en lo matriarcalista, en l’interior de la terra, en la dona, en lo maternal) i, de fet, “es trobà en un hort grandíssim. Hi havia fruiters de tota varietat i tots tenien fruita encara, com si allí no fos tardor com ho era en les terres del castell” (p. 77). Ens trobem, per tant, en plena joventut i apareixen trets molt vinculats amb el matriarcalisme català, de què Bartomeu Mestre comenta que “Ells són conquistadores i nosaltres gent de jardí”.

En acabant, el jove Joan fa via cap a un bosquet, on veu un palauet que tenia tres portes iguals. Joan s’hi acosta amb una maça en ma i, un poc després, una fadrina li comenta que, si ell mata una serp de set caps, “el nostre fadament acabaria i tornaríem a ser dones de veritat. No sabeu quanta de gent deslliuraríeu! Ací, al palauet, en som tres; però fora, n’hi ha per dotzenes” (pp. 78-79). Fins ací, pot semblar que és l’home qui salvarà la dona, per mitjà de la compassió…, però, al moment, copsem que és ella qui marcarà les directrius a Joan:

“-¿Sabeu, senyora, si hi ha alguna manera d’eixir amb bé de la lluita que se m’atansa?

-Sí” (p. 79).

Captem, així, que, primerament, l’home no es presenta ufanós, per exemple, pel fet que ell no estiga fadat com tampoc perquè ell serà l’alliberador de la dona. A banda, està obert a fer-ho de la manera que ella considere millor i, consegüentment, accepta que ella sap més, com, per exemple, feia el pare de Pere Riutort respecte a la seua muller.

En passatges posteriors, apareixen dues jóvens que havien restat fadades i a qui Joan trau del pou: Primerina i Segorina. Quan passem a la tercera de les fadrines, Rosa Darrerina, ella diu al xicot:

“-Jo em dic Rosa Darrerina i us haig d’advertir que avui us eixirà el negre en persona. No us fieu de les bones paraules, que ens poden portar a la nostra perdició. Ell, només aparéixer, us durà a una cambra on tot són espases a les parets. Us desafiarà a espasa; ell en triarà una i us en farà triar una altra a vós. Heu d’agafar l’espaseta més insignificant i rovellada, que és l’única que té el poder de véncer-lo” (p. 85), detalls que apareixen en moltes rondalles en llengua catalana (bé, entre les arreplegades per Sara Llorens, bé entre les plasmades per Mn. Antoni Ma Alcover):  espasa rovellada (ací, insignificant i tot), lluny de les temptacions i del parlar per parlar,… però que farà que Joan vença… després de seguir les órdens de la jove. I, igualment, el fet que l’espasa estiga rovellada també indica que, en les cultures matriarcalistes, no es prioritza (ni es promou) la religiositat no popular, la rectitud, etc.. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.