Continuant amb l’esmentada rondalla en la tesi “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, a mitjan camí, el noi troba una àguila, un lleó i una formiga que es barallaven per un ruc (com en altres relats de la mateixa corda). Cal destacar els mots del lleó:

“-Escolteu, bon home. ¡Vejam si ens podeu fer una favor! Ací, discutint pes ruc. Vejam si vós ens ho resoleu i ens feu les parts” (p. 112). El detall de qualificar un desconegut com bonhomiós (fins i tot, encara que fos com una part d’aquesta fórmula de presentació) ens lliga amb un tret de què parla un poc Mª Carmen Basterretxea en nexe amb el Poble basc: considera el proïsme com un amic. No parlem d’eixa salutació buenrollista “¡Hola, amigo!” (que alguns castellanoparlants m’han dit com si haguéssem menjat junts moltes sopes), sinó d’un signe matriarcalista: els humans són bons per naturalesa.

No deixarem fora un fragment en què el paper principal va cap als més petits (qui sap si, àdhuc, com a compensació a la discriminació de la dona en el moment que els narradors, un home i una dona, relataren la contarella) i cap als més desvalguts:

“El jove diu a tots tres:

-Ai: mireu. Jo trobe que es cap pot ser per a sa formigueta, perquè, així, té casa per a  viure-hi. I, com que ella és xicoteta, ho corre tot i cerca totes ses molletes,… es cap pot ser per a sa formigueta” (p. 112). La dona com a administradora i com a cuinera.

Quan escriguérem aquestes darreres línies, el 8 de novembre del 2026, evocàrem unes paraules d’un neuròleg amb qui parlàvem ben avançada la tardor del 2014: ens deia que, quan u té una casa pagada, no devia no poder viure com si ell no la comandàs. Altrament, recordàrem uns mots que ens digué una dona respecte de la situació en una parròquia valenciana després del canvi de capellà en el 2023: molts parroquians s’hi sentien com si hi hagués una gallina sense cap…

Per això, emparar els més febles (ací, físicament i simbòlicament) és, sovint, guanyar-se la confiança i la simpatia de molta gent que no redueix la vida a menar, ni a cap lluita per ocupar càrrecs de poder, ni per la fama… En tot cas, fets com la reconeixença els prové fruit de la seua actitud en el dia rere dia orientada cap a la gent i per la terra on es viu i on es governa, no pel fet de tenir-ne ànsies de manar perquè sí i en línia amb el «porcojonismo» castellà.

Una altra part interessant d’aquesta rondalla (i diferent a moltes del mateix ram en què un foraster fa d’‘home bo»), és l’agraïment. Diu així:
“Els va fer ses parts i tots van estar-ne contents i se’n va. Quan havia caminat un trosset, es diuen:

-Ai! Que desagraïts! No li hem donat ni ‘Gràcies’! Doncs el podríem cridar.

I el criden.

I un dels tres li amolla:

-Ai! Vós direu ‘Quins desagraïts!’. No vos hem dit ‘Gràcies’.

El xic diu:

-Ah! Tant se val!

Llavors, li respon el primer:

-No, no! Jo, de sa meua part -es lleó-, vos done moltes gràcies i, quan vós digueu ‘Déu i home’, es fa home; i, quan digueu ‘Déu i lleó’, vos fareu lleó” (p. 112).

I, de manera pareguda, l’àguila i la formiga.

En un passatge immediat, el minyó se’n va a cercar la Torre d’Aragó i, com que capta què diu el negre a la xica i els tres animalets li fan valença i l’orienten, “se’n va anar a casa des Llevant. I Llevant li digué:

-Ai! Jo no ho sé. Aneu a casa des meu germà es Ponent” (p. 113).

Ja en ca Ponent, la muller d’aquest vent, com que ella havia acollit el noi i l’home pretén menjar-se la carn humana que olora, “sa dona el va convéncer:

-És que és un home que és bon home, ha vingut en cerca de la Torre d’Aragó i li han dit que tu ho saps. Per què no l’acompanyes?

-Ei! Doncs,… toca… L’acompanyaré” (p. 113).

Per consegüent, l’esposa, sense traure la violència i sí, en canvi, un to maternal, assoleix que el marit es pose de part del vailet.

Al capdavall, i com a fet curiós, hi ha un tercer vent que adobarà el terreny del jove. Ara bé, aquest vent, en la narració, figura com a germà, té nom femení (Tramuntana) i, durant el relat, copsem que és una dona. Diu així: “se’n  va anar a casa de sa Tramuntana. Sa Tramuntana, sa mateixa (…).

Torna a dir ‘Déu i àguila’ i,… hala! El jovenet segueix sa Tramuntana i arriben a sa vora de la mar:

-Mira. ¿Veus allà, dins, una punteta? És la Torre d’Aragó” (p. 113).

En acabant, com la mare que considera que el fill ja ha aprés com fer les passes següents, el deixa fer camí i el jove s’atansa cap al balcó on era la xicota que residia amb el negre (p. 113).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.