Arxiu d'etiquetes: el lligam mare-filla

Dones que eduquen, ben tractades, acollidores i el lligam mare-filla

General, , , , , ,

Així, la dona diu a la xica:

“-Ai, ai! Mira: demana-li coses impossibles, que no les puga fer. (…) un vestit amb la lluna davant i amb el sol darrere… (…).

I li demana el vestit…” (p. 230).

Sobre aquest passatge, la dona va per davant (la lluna) i el sol (l’home) la segueix, com en la dita “On va la corda, va el poal”.

Com que el pare ho porta a la filla, la jove se’n va a ca la veïna: “Ara, demana-li un bou de plata. Que tu hi càpies dreta i asseguda. Les cames de suro i, tot açò, tot el cos, de plata” (p. 230), de manera que apareix un animal femení (el bou, per les banyes) i el lligam simbòlic entre la joventut (dreta, que va amunt, que creix) i l’època adulta (asseguda, més aïna, en planor, com els camins). I més: les cames són fortes com l’alzina d’on sorgeix el suro (material que la protegeix); i un cos femení (l’argent) i fosc.

Ben mirat, el pare lliura el bou a la filla i la veïna comenta a la xica sobre un acord entre totes dues, perquè la fadrina puga viure sense la pressió del pare: la dona la clava dins i li indica “i jo tindré una clau. I tu, una altra.  I, quan ell no estiga, li donaré menjar i tot.

I, tancada dins del bou, ella, pels ullets, veia tot el que feia son pare” (p. 230). L’home, com que no aconseguia obrir-lo, pretén tirar el bou a la mar, però, després que la filla ho tracte amb la dona, altra vegada, un personatge femení és qui la forneix, fet que ens podria evocar, com aquests passatges de la contalla, l’eixart entre les dues generacions i l’hivern.

En acabant, el parent, qui no ho assolia, es desfà de l’animal, el qual és trobat pel fill del rei, xicot que “es passejava amb una barqueta. Era malalt. I es passejava per la mar.

(…) -Ai!, quina cosa més bonica de bou. A la meua cambra, se n’ha d’anar.

I se’l posa a la cambra” (p. 230).

Així, la dona passa d’un terreny feminal (l’aigua) a un altre que també ho és: la terra.

Ja en la terra, com que, de nit, duien menjars per on ella era, la joveneta se n’empassava i, connectant amb el paper de la mare com a subministradora, “a més, s’entrava el que en sobrava” (p. 231).

Això explica que el príncep, qui no podia menjar lo que esperava, ho comente a un criat i que, al capdavall, la descobresca.

Nogensmenys, en copsar que ella tenia fam, l’acull i ordena que la tracten bé i, quant al criat, que siga ben servida: “Tu has de portar-li menjar tots els dies, a totes hores, el que ella diga. Que no ho sàpiga ningú.

I així ho feia” (p. 231).

Posteriorment, una fadrina que era guilopa i la reina capten que la filla ha estat dins del bou i, tocant a la mare del príncep, indica a la joveneta que passe: “I la tenia allà.

I ve el príncep, de servir, i se’n va corrents a la cambra i se n’ix.

-Què et passa? -li va demanar sa mare.

 -El que més m’estimava, ja no ho tinc.

-Sí que ho tens. Ho tens ací guardat.

Va eixir ella. La va veure i es van casar” (p. 232).

Per consegüent, la mare considera bé la xica, li dóna hospitalitat i adoba el terreny perquè ambdós jóvens es puguen casar, puix que ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, maternitat i el lligam mare-filla

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada antologia de Rafael Beltran, i en què capim detalls matriarcalistes, és “El nan saltador”. Començarem dient que, quan jo era xiquet, aprenguí un relat paregut (però en castellà) i amb uns personatges i amb un desenvolupament semblants. Un moliner que tenia una filla molt polida i molt conreada rep un dia el rei, qui era de pas després d’haver anat de cacera. Quan el monarca li demana si té molta família, l’home li respon “És una xicona molt senzilla i treballadora (…) és capaç de transformar la palla en or!” (p. 217).

Cal dir que el sobirà, potser per si el pare era un fatxenda, li diu:

“-Escolteu-me bé, moliner. Ara tancareu la vostra filla a la pallissa tota la nit i, si, a l’endemà, ha transformat la palla en or, es casarà amb el príncep, amb el meu fill. Ara bé: si tot això és una enganyifa, manaré que la maten els meus criats. Del rei, no es burla ningú” (p. 207). Aquesta responsió lliga amb l’arquetip del rei: el seny de la justícia i l’honradesa.

En un passatge posterior, un nan s’apareix a la jove i li comenta que li podrà ajudar si ella li promet que ha de donar-li el primer fill perquè li servesca.

Com que la xica li ho accepta, la fadrina es pogué casar amb al príncep i tingueren un xiquet garrit i “polit com sa mare” (p. 218). Nogensmenys, com que el nan, ja vell i tot, se li apareix i li demana el fill, però ella no volia, li posa una condició (és a dir, ací és ella qui marca el compàs): “Si, d’ací a tres dies, quan jo tornaré, endevines el meu nom, jo me n’aniré i et deixaré tranquil·la per sempre” (p. 218). Com podem veure, el personatge masculí passa a territori femení (perquè ella el condueix) i la fadrina “va enviar tots els seus criats per les viles, per les serres, pels masos, pels bancals, perquè s’ensenyaren noms i poder ella endevinar-li’l” (p. 218).

Agregarem que, en aquesta narració (com en la que jo oïa quan era xiquet), hi ha un criat de la filla que és qui sent la lletra de la cançó que cantava el follet i, en acabant, “se’n va anar corrents amb el cavall fins al palau, per dir-li-ho, a la seua ama” (p. 218).

D’ara en avant, la noble fa que el nan crega que ell guanyarà la mà i, al capdavall, li afig:
“-No et dius (…) ‘nan saltadoret’?

En sentir això, al nan, se li va fer tot negre i li va respondre ben fotut:

-L’heu endevinat. Eixe és el meu nom. Podeu viure amb el vostre fill per a sempre.

(…) I la molinera va poder criar el seu fillet que tant volia” (p. 219). O siga que hi ha un eixart entre la dona i el fill, el tema de la maternitat.

Finalment, aquest relat, a diferència de la majoria, addueix una moralitat i, de pas, un senyal perquè servesca com a educació per a l’esdevenidor: “Això vol dir que un no ha de prometre allò que no puga complir després” (p. 219).

Una altra contarella amb signes matriarcals, “El bou de plata”, també és recollida en el llibre “Rondalles populars valencianes”. En iniciar-se, ja copsem que la dona és qui determina el futur immediat del marit i, ben mirat, de la filla: “Era un matrimoni que tenia una xica. I el matrimoni es volia molt. I la dona era malalta. Va cridar l’home i li va dir:

-Ara jo he de saber si em vols o si no em vols. Jo em moriré. Este anell, te l’assages. A la que li vinga bo, t’hi has de casar.

-Veges!, este anell.

Però la dona es va morir. I ell diu a la filla:

-Ara només fa falta assajar-te’l tu.

-I si m’assaja i em ve bo, què? Què?

-Ta mare m’ha dit que ho he de fer. Si et ve bo, m’he casar amb tu, filla.

Li l’assaja i… com si li l’hagueren fet per a ella.

I res, la filla se’n va a ca la veïna, una veïna que feia molt per la xica” (pp. 229-230).

Per consegüent, el pare segueix els dictats de la dona (com si es tractàs d’un testament) i, altrament, hi ha un nexe entre la mare i la filla, per mitjà de l’aliança que la muller fa que passe a la jovencella (no al marit), un detall que, per exemple, ens evoca altres Pobles matrilineals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalla “El lliri d’aigua blau” i el lligam mare-filla (àvia Teresa)

General, , , ,

 

Rondalles, contarelles i contalles narrades per àvies (o padrines) i per mares.

El 24 de setembre del 2025, mentres cercàvem en el mur de l’amiga Teresa Maria Marquez Bartolomé, una dona de més de huitanta anys, molt oberta i que havia participat en l’estudi, trobàrem una rondalla que ella havia plasmat el mateix dia. Com podrem veure, li la narrà una àvia seua, la padrina Teresa, molt arriscada i en pro del bon tractament cap a les dones. A continuació (amb lleugers retocs), exposem el text que publicà:

“¿Sabeu la història del lliri d’aigua blau? No? Us l’explico, si em permeteu.

En una vila de qualsevol lloc de la Terra, una noia molt bella, rossa com l’or, amb ulls blaus com el cel al capvespre, estava molt enamorada d’un noi de la vila.

Ell també ho estava. Cada dia, quan el sol es ponia, es trobaven a la vora del riu d’aigües fresques i cristal·lines. Havien fixat la data per a casar-se.

L’home més ric de la vila cobejava la bellesa de la noia. Sempre li deia que seria per a ell. Un dia va esperar-la a la sortida de la feina:

‘-Bonica’, li va dir. ‘Em vols per marit? Tot el que tinc, que és molt, serà per a tu’.

Ella, molt enfadada, li va etzibar:

‘-Vostè és molt vell i repulsiu. No seré mai la seva muller: d’aquí a tres dies, em caso amb el noi de la meva vida’.

El vellot, tot enfurismat, se’n va anar cap a la casa de la vila a veure el batlle:

‘-M’han robat tots els diners i joies que tenia a casa’.

El batlle diu:

‘-Qui ha pogut fer això?’.

El vellot li respon:

‘-La Rosaura, la rosa dels ulls blaus: va venir a casa i, amb menaces, m’ho va prendre tot’.

Llavors, l’agutzil va detenir la noia i, emmanillada, la va portar per tota la vila dient que era una lladre i que la portava a presó.

Ningú la va defensar: només els seus pares. El seu nuvi va anar a veure-la a la presó:

‘-Per què ho has fet?’, demanà.

‘-Tu també creus que sóc una lladre? No ho sóc: el vell em vol per a ell. Com que li he dit que mai seré per a ell, ha dit que li he robat tot’.

El noi li va dir:

‘-No em puc casar amb tu, davant la sospita’.

Ella va plorar i va suplicar.

En va: el xicot va tocar el dos sense mirar enrere. 

Ella es passà la nit plorant per la desconfiança de l’home que estimava tant.

Al matí, en un descuit del carceller, va fugir corrent cap al riu.

La gent, en veure-la, van anar darrere seu.

En arribar al riu, va entrar a l’aigua. Ben fons, ben fons, fins que va desaparèixer engolida pel corrent. Al lloc per on va entrar al riu, hi van néixer uns lliris tan blaus com els seus ulls.

Aquesta és la història de la noia rossa com l’or i d’ulls blaus com el cel al capvespre.

La desconfiança del seu estimat, la va empènyer a la mort.

És una rondalla que em contava l’àvia Teresa, molt antiga: ‘La cançó del lliri d’aigua’.

Si la voleu escoltar, és una noia molt garrida que el riu se la va emportar.

Us desitjo un bon dia, estimats amics, i que no desconfieu de la persona estimada… O sí?”.

I, a continuació, exposa una foto de lliris blaus.

El mateix dia, després d’haver llegit jo el text, li escriguí que “Resulta interessant que ella, quan aconsegueix la llibertat, se’n torna a la mare.

I dic això perquè, simbòlicament, la mare i lo femení són representats per la terra i per l’aigua.

De fet, hi ha les aigües en l’interior de la mare (durant l’embaràs) i… en el part.

A banda, la mare, ací, fa un paper terapèutic i, per això, aquest retorn fa que la filla renasca en unes flors d’una color fosca. Lo femení i lo matriarcal enllacen prioritàriament amb la foscúria, amb la nit, amb lo que tendeix cap a l’obscuritat.

Al capdavall de la rondalla, ve a dir-nos que hi ha fills (ací, la jove) que conserven el lligam amb lo maternal”.

En nexe amb aquest mots, la difusora del relat ens posà: “Una bona descripció del matriarcalisme en la noia, qui es llança a l’aigua del riu. Moltes gràcies, Lluís”.

Cal dir que, en l’entrada “Lliris blaus” (https://latorredelcodina.com/lliris-blaus), que figura en el blog “La Torre del Codina. Turisme de natura”, potser plasmada en la primavera del 2020, capim que “és una planta perenne (…). Diuen que el nom d’Iris ve donat per la deessa grega de la valor. Els tres pètals interiors representen la fe, la saviesa i la valor”, tres detalls que enllacen amb el caràcter de l’àvia Teresa, qui llegà a la néta la contarella.

En una altra font amb informació relativa a aquest lliri, “Colores del lirio: significados de los lirios” (https://www.interflora.es/blog/colores-del-lirio-significados), una entrada en la web “Interflora”, indiquen que “És el lliri de la fidelitat (…). Evoca l’equilibri en la parella o en la relació entre dues persones”. En el cas de la rondalla, es reflecteix en el lligam entre l’aigua del riu (la qual representa la mare) i la filla: la jove és acollida en el si feminal i, després, eixe llaç entre ambdues dones fa possible que sorgesquen flors… en la primavera.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.