Arxiu d'etiquetes: bona avinença

Dones que menen, hòmens que complementen i ritu de pas

Revenint a la contarella “La Torre d’Aragó”, de Tàrbena (la Marina Baixa) i arreplegada per Joan-Lluís Monjo i Mascaró, hi ha signes matriarcalistes, per exemple, quan el xicot (en forma d’àguila) s’atansa cap al palau on estaven la xica i el negre. Llavors, ella diu al negre:

“-Tracta d’agafar-me-la! Tracta d’agafar-me-la! –i es negre, tot lo que la jove volia, ho feia.

Se’n va i s’aguileta ja es va deixar agafar a posta” (p. 113), puix que l’animalet era interessat per la fadrina.

Després, la dona, primerament, nota un embalum (l’àguila havia passat a home) i, successivament, com que no l’agafa el negre, l’au es transforma (en formiga, en àguila…).

Això sí: en un moment del relat, amb el noi com a home, diu a la fadrina: “Jo sóc aquell que estàvem en aquell castell i he vingut a cercar-te. Però, ¡fins que es negre no es muira, no ens podem casar! Tu, demà, fent la bajoca, li dius ‘Quan et moriràs?’ i vejam què t’amolla” (p. 114).

A continuació, ella ho trau al negre, qui li indica com podria fer la xica que ell perdés eixa capacitat: algú havia de venir a una vila on hi havia una serp que es menjava tots els qui s’hi presentaven i, més avant, trencar a ell un ou en el front.

Aquest fet lliga la figura masculina amb el manifest d’un secret, mentres que la femenina empelta amb la persona deixondida.

Tot seguit, altra vegada, es plasma que ella és qui mena i que ell la respecta i la creu: “es negre, com que li feia lo que ella li deia, solta l’aguileta. (…) se’n va a aqueixa vila on estava aqueixa serp” (p. 115).

No deixarem fora que, al moment, hi ha un fragment (en castellà) en què el negre és associat a la figura del cavaller alliberador i, ves per on, els dos narradors (un home i una dona) el relacionen amb el castellà.

Ben mirat, la fadrina s’acosta a ca son pare, ho comenta i tots dos acorden que ella seguesca la serp i que li done el pa.

Afegirem que, quan la xicota ja l’ha morta, el negre comença a estar feble i, al capdavall, apareix el jovenet transformat, qui se’n va al llit on era l’home i “Li trenca s’ou en es front, es mor el negre i la filla i el xic es casen” (p. 116).

Per tant, 1) el personatge femení (al principi, una xiqueta de menys de set anys) ha passat a casar-se amb un fadrí, 2) tots dos s’han complementat i han fet possible que es morís el negre, 3) el pare, qui, altra vegada, confia en la filla, te bona avinença amb ella i preparen com resoldre el tema del negre i 4) la fadrina culmina el procés de pas de xiqueta a jove i, a més, a esposar-se, sense que el futur espòs tracte de lluir-se com a alliberador, un detall vinculat amb moltes narracions autòctones en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

«Rudiments d’anatomia», pits, sexes i dones realistes

En acabant, el músic Miquel Pujadó passa als pits.

“Hi ha pits insolents, i d’altres que cauen sobre el melic.

N’hi ha amb mugrons petits i grossos, turgents, de pa de pessic.

Hi ha pits que per aguantar-los cal una grua, i n’hi ha

de la mida d’una t’ronja, que caben just a la mà.

Hi ha pits que els sostenidors empresonen, i hi ha pits

que es gronxen alegrement a l’abast dels ulls i els dits.

Hi ha pits tan recautxutats que se’ls veu massa el llautó,

p’rò n’hi ha que et fan venir ganes de mamar com un nadó.

He vist pits de tota mida

viatjant amunt i avall,

no en tens prou amb una vida

per conèixe’ls amb detall.

Però els pits que em tornen ximple

són els teus: així de simple.

El teu mascaró de proa

és un doble Krakatoa;

si encara està disponible,

si no el tens emparaulat

ja em diràs si veus possible

fer-me un lloc al seu costat.

Roda el món i torna al Born…

Això ho sap tant ell com ella:

el qui fuig de la paella

acaba sovint al forn”.

En el darrer apartat de la composició, l’artista ens porta al sexe i, no solament trau, per exemple, el tema dels pèls, sinó el de la prostitució, el de la penetració, el pas femení a la joventut (la flor desclosa), la introducció de semen en la vulva (la xuclada), l’home que demana permís a la dona durant l’acte sexual (“Si encara està disponible, / si et va bé, si no et sap greu”) i que deixa que ella tinga la darrera paraula, en funció de si considera factible (“si veus possible”) i, així, enllaçant amb la realitat.

«Hi ha sexes calbs, i n’hi ha d’altres que t’hi perds en la boscúria.

Per més d’un, es condemnava el Papa i tota la cúria.

N’hi ha que no reben visites, d’altres són com un mercat:

obren quasi tot el dia i tothom hi és convidat.

N’hi ha que fan que un angelet es transformi en un diable.

N’hi ha que et neguen la humitat si no duus impermeable.

Uns t’acullen amb dolcesa, n’hi ha d’altres que trenquen nous,

p’rò tots fan com el lleter, que deixa a la porta els ous.

He vist sexes molt diversos,

perquè el món n’està ben ple,

i n’hi ha ben bé dos terços

que m’han fet perdre l’alè.

P’rò la teva flor desclosa,

noia, és tota una altra cosa:

un forat negre amb la dèria

de xuclar tota matèria!

Si encara està disponible,

si et va bé, si no et sap greu,

ja em diràs si veus possible

fer-me un lloc a dintre seu.

Roda el món i torna al Born…

Això ho sap tant ell com ella:

el qui fuig de la paella

acaba sovint al forn”.

 

Per consegüent, tres darrers versos plasmen que, tant l’home com la muller, tenen present que la dona se l’emporta al seu camp, en aquest cas, a la vulva (simbòlicament, a la sexualitat amb caire matriarcalista i amb la dona com a part activa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.