Una altra contarella compilada en l’esmentat recull, i en què hi ha trets matriarcalistes, és “Un món de bovos”. Un home es casa amb una dona pàmfila i “El primer menjar que va fer al seu home va ser arròs. Quan el marit es va acabar el plat, la dona li’l va tornar a omplir, al mateix temps que li deia:
-Menja, que encara en resta més! (…) Va, que encara n’hi ha més!
-Xe, xicona: (…) ¿quant d’arròs has fet?
-Eh… Tota la barcella que vas comprar” (p. 388).
Així, la dona fa el paper de subministradora, com si fos la marona que alleta el nen.
Un poc després, l’home decideix anar-se’n pel món i, més avant, “va aplegar a una vila i va veure-hi bona cosa de gent a l’entrada de l’església, tots esperant-se i mig plorant” (p. 388). Llavors, ell els fa valença i li responen “Perquè la núvia és molt alta i no podem entrar-la dins de l’església” (p. 388).
En rebre la recompensa (“Van arreplegar entre tots els presents els diners i li’ls van donar”, p. 388), diu a la fadrina que incline un poc el cap i, així, ella hi entra i es pogué celebrar l’acte. Cal dir que el pagament ha resultat de la contribució de cada u, un detall que lliga amb el matriarcalisme.
Ja fora d’aquest indret, emprén cap a una altra vila, en què ell els diu que, quan oiran un pollastre, serà senyal que ix el sol.
“En acabant, se’n va anar a un altre lloc a cercar gent un poc més ‘desperta’” (p. 389) i, en arribar a una altra vila (la darrera que ell decideix visitar), li comenten que els habitants, “per posar-nos els pantalons, ens hem de tirar de dalt de l’armari, mentre les nostres dones ens els aguanten en l’aire. Com que no sempre caiem bé, per això, estem mig alatrencats” (p. 390). En altres mots, aquest fragment trau signes simbòlics interessants: l’home és associat a lo celestial (és dalt), mentres que la muller toca els peus en terra i, ben mirat, és forta i ajuda el marit. Agregarem que les solucions són en el sòl, en lo tel·lúric i, per a assolir-les, els hòmens hi davallen i les dones els reben.
Posteriorment, ell els explica com han de posar-se els calçons i tria per tornar-se’n a casa i, quan hi aplega, capim un altre detall en línia amb la tradició catalana vernacla: “la dona li va demanar:
-Per què has tornat?
I ell, amb cara de certa resignació, li va respondre:
-Perquè encara hi ha pel món gent més ignorant (…). Pren, diners, i compra una altra barcella d’arròs!” (p. 390).
Per consegüent, com en el cas de la gran majoria de les dones catalanoparlants d’arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920, el marit porta els cabals a casa, la muller els administra i, fins i tot, ell menjarà l’arròs que l’esposa considerarà més adient i, així, ella farà el paper de comerciant.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
