Arxiu d'etiquetes: creativitat

Rondalles creatives, eròtiques i escatològiques amb capellans

General, , , , ,

Una altra rondalla amb trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “El rector espavilat”. Un capellà que no havia fet mai un sermó n’ha de fer-ne u i “se’n va anar a passejar pel camp a veure si se li acudia alguna cosa.

Va arribar a un braçal i es va asseure a la vora” (p. 502) i, com que copsa una sargantaneta, se li ocorren uns mots en llatí i en nexe amb la paraula “sargantana”.

Per consegüent, el narrador recorre a uns detalls lligats amb lo femení i presents en altres contalles: un braçal (la séquia i l’aigua) i la vora (ens pot evocar relats en què es prefereix lo que és a un costat).

Ben mirat, entrem en un passatge amb un toc eròtic: “Va tornar cap a casa i, com que ja era hora d’esmorzar, la criada el va portar a taula. Eren dos ous fregits i una sardina” (p. 502), simbòlicament, associats amb els testicles i amb el penis. Llavors, se li ocorre una altra part del sermó (“Ovotus sardinatòrum”).

I, per a rematar, apareix lo escatològic: “Una estoneta després, mig endormiscat, li van vindre ganes d’anar a l’excusat i va pensar: ‘Cagòrum en l’excusòrum. Ja tinc el sermó complet…’..

Eixa vesprada, a la missa, va fer un dels sermons més esbarjosos de la seua vida” (p. 502).

O siga que la figura del mossén, en aquest relat, enllaça amb la tradició autòctona: un home que empelta amb la natura (d’on rep la seua facilitat creativa, és a dir, de la mare), amb lo sexual (els mots corporals fan acte de presència justament en el moment de fer-ho un personatge femení que, altrament, ens recorda narracions, com ara, amb el Rector de Vallfogona) i, al capdavall, amb l’excusat.

Cal dir que el desenvolupament del conjunt dels passatges és de caire natural i, àdhuc, com la digestió i com el dia. Com a mostra, la frescor del dia li afavoreix la part creativa i esdevé, poc o molt, abans d’eixir el sol i, per això, hi ha un eixart amb lo tel·lúric i amb lo maternal (la vegetació, encara en una de les fases més fosques del jorn). Després, hi ha una mena de culminació (ell i la criada, com una parella que fa bona pasta). Finalment, cap a la vesprada (i, possiblement, abans del vespre, en què ell devia fer la missa), el capellà amolla la part escatològica.

Finalment, l’acte religiós és realitzat enmig d’un ambient amb “les beates (…) i el rector va eixir d’allò més bé” (p. 502).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones senzilles, creatives, que fan de mare i que dirigeixen

General, , , , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El gripau i la rabosa”, també present en altres fonts. Així, un gripau (animal femení relacionat amb l’aigua, amb l’ombra i amb la humitat) fa una proposta a una rabosa que lliga amb les valors masculines:

“-¿Fem una cursa a veure qui corre més? D’ací, a la font: anar i tornar. Ens hi podríem jugar un cafís de blat.

-D’acord -acceptà la rabosa-. Precisament, ara anava a estirar un poc les cames” (p. 359).

Després, hi ha uns passatges d’estira i arronsa entre tots dos, per veure qui guanyarà i en què cada u diu que ell en resultarà vencedor, tot i que ella es presenta vanitosa. En qualsevol cas, el gripau trau mots sucosos i com un eixart amb el seu paper feminal i arriscat: “Perdona que et trenque el dir. Parles més que alenes. Trobe que tens moltes paraules i pocs fets. (…) espera’t una miqueta, que vaig a un lloc i, de seguida, torne” (p. 359).

En acabant, ell, davant dos amics, els explica el cas i els diu les instruccions, les quals són en nexe simbòlic amb lo matriarcalista:

“-Tu et poses vora la figuera que hi ha a mitjan camí entre l’eixida i la font. I tu et col·locaràs al costat de la font…

Els dos gripaus es van dirigir als llocs indicats sense que la rabosa s’adonàs de l’estratagema. Per la seua part, el gripau (…) regressà a l’indret on era la rabosa i digué:

-Ja sóc ací. Quan vulgues, iniciem la cursa” (p. 360).

Per tant, 1) el segon gripau empelta amb la figa, fruit que, com posa l’entrada “Figa, figuera” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és “Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seva semblança amb el genital femení”.

En passar la guineu per on és cada u dels companys del gripau competidor, copsa que l’amic ja hi és i, en accedir a l’arribada, el vertader gripau li diu:

“-Ací sóc abans que tu. Què t’ha semblat la correguda? -li amollà l’astut gripau.

(…) [ La guineu] Mesurà el cafís de blat, que tant li havia costat d’espigolar, i el donà al gripau. Romangué amb la cara de vergonya. Abaixà el cap i se n’anà amb la cua entre les cames” (p. 360) i, així, la humilitat, la coordinació entre persones i la creativitat havien batut.

Una altra rondalla amb signes matriarcalistes, i amb els papers de l’home i de la dona ben assignats i d’acord amb la tradició catalana, és “Joanet”, arreplegada en aquesta antologia. Així, uns pares tenien un fill, Joanet, qui era molt ximple i, fins a molt avançat, quan, com aquell qui diu, ja estava en edat de casar-se. Tot i això, un dia tornen els pares a sa casa i “Joanet els assabentà, humilment, tota la peripècia. (…).

El xiquet Joanet es convertí, al cap dels anys, en un fadrí nodrit i faener fora de mida. Amb poques paraules, se’n podia dir que era una bona persona” (p. 374).

Aleshores, una dona guilopa entra en el relat i traurà suc a la bonesa i a la creativitat de Joanet: “Li va caure en gràcia una xica de la seua vila i, a poc a poc, se n’enamorà:

-Aqueixa xica fa per mi -pensava.

També la xica ho va veure amb bons ulls, puix que si, per un costat, al bon Joanet, no li sobrava seny; per l’altre, un bon patrimoni li esperava. A més d’això, ella sabria portar com cal la casa i aconsellar-lo bé, fent una excel·lent companyona. Així que es van posar a festejar i, a pocs mesos de prometatge, es van casar” (p. 374). En altres mots: la dona té bona avinença amb ell, la muller dirigeix la casa i, finalment, li farà de mare i, així, la figura maternal continuarà en la vida de Joanet, com en més d’un cas que he conegut i en què la dona, per exemple, a més d’esposa, també passa a fer les funcions de mare respecte del marit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El matriarcalisme vernacle català, obertura i la llengua autòctona

General, , , , , ,

Però conéixer les arrels i difondre lo que hi tinga relació no com una mena de museu de la Història entesa com a pura o autèntica, però tampoc d’una reducció a les modes o a lo passatger, ans al contrari, com un suport i com un desenvolupament de lo que hi ha de tradicional i de lo que, àdhuc, aporten els jóvens i els nens. En paraules del papa Francesc en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (editorial Claret, 2013), “prestar atenció a l’aspecte global per a no caure en una mesquinesa quotidiana. Al mateix temps, (…) l’aspecte local (…) ens fa caminar amb els peus sobre la terra” (234, p. 170), “enfonsar les arrels en la terra fèrtil i en la història del propi lloc (…). Es treballa en les coses petites, en les coses pròximes, però amb una perspectiva més àmplia (…) que rep sempre nous estímuls per al seu propi creixement” (235, p. 171).

En aquest punt, també adduirem que, el fet de viure moltes comunitats religioses en una mateixa societat, per exemple, en la valenciana, la gran majoria minoritàries respecte de la catòlica, pot ser, perfectament, signe de tolerància i de cerca d’una pau no entesa com el resultat de posar a ratlla les que no siguen cristianes (com tampoc lo que siga cristià), sense passar, per això, a només aplanar el camí a ritus, a cerimònies o a celebracions de caire civil i secular. Podem actuar en sintonia amb aquests mots de Joan Pau II, en 1997 (i que escriu Mn. Joan Costa): “Tots junts, jueus, cristians, musulmans, israelites i àrabs, creients i no creients, han de crear i consolidar la pau: la pau de tots els tractats!, la pau de la confiança!, la pau dels cors! (…) No pot haver-hi excepcions!” (pp. 120-121, nota 179).

Per consegüent, doncs, ara que som més persones de cultures diferents, de procedències distintes, i amb creences o, fins i tot, de valoracions ben distants sobre lo religiós, n’hi ha que no ho considerem com una excusa per a deixar estar lo etnològic, per exemple, perquè semblaria de vila o perquè això sone a retrògrad. Així, tenim present que, com més promovem lo vinculat amb la llengua catalana i amb les nostres arrels (mitjançant recerques i tot) i més ens obrim als altres, més universals serem i, de pas, no forgem un universalisme que pretén enrunar tot lo que no siga de la línia de qui mana (¡ni amb la de qui discrepe del nostre punt de vista!), sinó que, com ara, té present que, així com en un cos són tan importants el braç esquerre i el braç dret com la resta de membres, en un Poble, en una Nació, també ho són lo ancestral i el futur, el jo (i la família, en el seny matriarcalista, i no entesa com una institució, però sí com un col·lectiu no vertical de persones) i el nosaltres (la Nació, lo que, a vegades, pot aplegar a transcendir les fronteres, però sense caure en l’evasió). I és que, en el fons, com escriu Joan Costa, “Cap persona no existeix per a ella sola, sinó que troba la seva identitat més plena en relació amb els altres” (p. 122).

I és clar que aquesta trobada més plena de què ens parla, esdevé, com ara, per mitjà d’una revifalla de lo religiós de signe tel·lúric que, irremeiablement, considere millor (com moltes persones) que ho faça a través de lo vernacle (que sorgeix com a resposta als assaigs d’anorreament de moltíssims Pobles matriarcalistes del món) i, per tant, mitjançant l’etnologia, un camp que (partint d’una visió més oberta i ampliada, no limitada a l’esnobisme, ni a lo políticament correcte, ni a lo ideològic) es mostra acollidora a les llengües i a les cultures del món i, així, a eixir del jo i passar a un nosaltres matriarcal que no pretén homogeneitzar el pensament, ni reduir el nombre de Pobles i de nacions que hi ha en la Mare Terra. Una situació en què tothom té hospitalitat i que podem viure amb l’esperit que, per exemple, portà, en el segle XX, a l’inici de l’agermanament entre ciutats, com a pont de confiança en la bondat de l’ésser humà, de cada població, de cada país i de cada persona (les que parlen la mateixa llengua autòctona que nosaltres i les que n’empren una distinta).

Finalment, comentarem que, com més va, més, hi ha suport de part d’entitats culturals i de catalanoparlants, a aquesta mena d’estudis, a diferència d’anys arrere, àdhuc, per part de gent que ocupa càrrecs de direcció, com ara, Kike Gandia, director dels museus de Cullera (vila valenciana de la Ribera Baixa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dolcesa maternal, força femenina i creativitat

General, , , , , , , , , ,

Continuant amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem considerat interessant el poema “Oda”, de Joan Brossa (1919-1998), per la gran quantitat de detalls que lliguen amb lo autòcton. Així, l’autor indica que

“La moda galant no és la meva mare.

Era gelada fruita silenciosa.

(…) Victòria negror i amor (…)

Da-li que da-li amb l’agulla!

El pèndol bat (…)

Dolça i alegre et vull” (p. 184).

 

Per consegüent, hi ha un diàleg entre la dona (mare, hivern, fruita, silenci, negror) i l’home (donar, agulla, pèndol) en una penetració en què ell desitja que hi haja un ambient de dolçor i de joia. Ara bé: és ella qui marca les directrius i qui té empeltada les dues parts de la persona:

“Tu poses la capitana sang a la paraula d’aquests nous poemes

(…) Ardent serenitat heus aquí els astres” (p. 184),

 

és a dir, s’uneix la creativitat nocturna i tel·lúrica amb la baixada de la llum (el personatge masculí), puix que, com podem llegir en els versos posteriors (i que reflecteixen la sexualitat matriarcal),

“La festa ja no comptes les passes de l’ídol

Tu i jo ens estimem damunt la terra

i estimar un ídol no és estar damunt la terra

Dolça energia la vida ens dóna” (p. 184)

 

i ella li afig que “Són grans les teves ales” (p. 184), les corresponents a la figura masculina de l’àngel.

En altres paraules, la trobada entre ambdós no aprova la idolatria, el culte a la persona, ni seguir els dictats dels qui promouen el fanatisme i el culte a lo solar. Al cap i a la fi, ambdós s’estimen amb realisme (toquen lo terrenal), de manera creadora i, ben mirat, amb una energia que, per la seua dolcesa, ens podria portar a la figura maternal: “la vida ens dóna”. ¿Qui, en darrer terme, atorga vida als altres, sinó la mare, primerament, durant l’embaràs i, després, amb el part?

No debades, més avant, Joan Brossa posa que

“Res no és més dolç que els signes d’aquesta amor

neta duresa d’unir i destruir

La fruita resta madura per collir-la

No és la mateixa i és sempre igual” (p. 185).

 

O siga que aquesta relació afectiva i eròtica és dolça, sincera, crea un lligam entre ells i, igualment, concedeix llibertat i és oberta a canvis (evoluciona). Un fet paregut és el de la fruita (la vulva, com a punt de consolidació de l’empelt sexual), puix que no respon igual, però és de bon cor.

Agregarem unes línies plenes de simbolisme i en què es capeix la filosofia catalana de tocar els peus en terra, mitjançant els fonaments de la nostra vida com també una afabilitat que connecta lo actiu amb la part femenina i pregona de la vida:

“Tots els castells que em dones al muntant de la lluna

tots els tombs nous que dones als rocs

s’arboren dins el mar de l’última fondària

Forta i encesa t’acullo en el meu pa

(…) Imito amb força argent els teus ulls amorosos

(…) Cosina del fang profund cinc vegades dolça

(…) per a agrupar la fruita” (p. 185).

 

Per tant, els castells no són en l’aire i, així, són vigorosos, això sí, en un ambient aquós i amb l’arbre que arrela.

La banda femenina és acollidora (la casa representada pel pa), robusta en l’obagor (argent) i amb el fang que, en el passatge bíblic, unia l’home i la dona, les dues parts de la persona. Això sí, amb el cor ben present i, com en moltes contarelles, amb una escena que es desenvolupa en l’inframón (la bossa maternal) de què, posteriorment, sorgirà un nen.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, maternal, realista i creativa

General, , , , , , , , ,

Una cosa que cal destacar d’aquest poema sobre les dones d’aigua és que, com en les llegendes, elles són fortes eròticament, molt lluny d’aquelles frases que, en cultures patriarcals, fan que la dona diga a l’home que, sense ell, ella no seria res. A més, amb detalls femenins (com són l’aigua i el fet de ser brunes):

“en l’aigua sexuosa que al tou de les carenes

s’arrapa i fa l’amor amb les arrels dels pins” (p. 88).

 

A banda, en seny figurat, hi ha un acte sexual acompanyat de penetració i, pel context, comentat en un ambient feminal:

“Les dones fent bugada parlaven dels marits,

de l’estira i arronsa en el bol de la nit,

de festes excessives i olor d’amors complits,

de fresses d’alegria pel riu dels cinc sentits” (p. 89).

 

En relació amb l’escriptor valencià Carles Salvador (1893-1955), en el poema “Migdia”, moment corresponent a la joventut de la vida, el personatge masculí és lligat a la mare (i, igualment, a la dona):

“Tu portaràs un cistell de fruita

i jo aniré apegat a ta falda” (p. 95).

 

Aquest eixart, en altres Pobles matriarcalistes, es podria correspondre a un personatge masculí més petit que el femení. Com a mostra, en la composició següent del poeta, “Mitjanit”, l’home diu a la dona:

“Sota l’arcada de la nit

nosaltres dos.

I tu, estimada,

recolzada al meu pit” (p. 96).

 

O siga que la dona és dalt i ell, simbòlicament parlant, és el ruc de càrrega de tots dos.

Uns altres versos amb una figura femenina pareguda a la Mare Terra en la rondalla “La creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), en l’obra “Lo Rondallaire”, són els del poema “Lend it a hand”, de Joan Ferraté (1924-2003). En la narració, la Mare demana a Déu quin serà el paper que ella farà i, entre d’altres coses, Nostre Senyor li diu que ella, que serà forta, engolirà tot. Ací l’inicia amb detalls de la mateixa línia:

“El tens tot, el cos que desitges,

tot teu dins teu on tot hi cap:

coll, braços, pit, cuixes i cames,

la boca, el front, els ulls i el nas,

els dos fantàstics hemisferis

i la tendresa, a l’engonal,

d’un rossinyol, arrupit ara

entre frondes, i que, més tard,

voldràs fer que s’enfili, erecte,

al cim del teu dolcíssim cant,

feliç de sentir-lo vessar-se

damunt teu, xop de voluptat” (p. 99).

 

Ella és qui dicta i ell, feble com si fos ancià, qui li segueix les passes enmig d’un ambient dolç, acollidor, de complaença sensual. I ell encara li afig

“El tens tot, i no cal que el preguis;

abraça-te-li: una meitat

de la glòria que demanes

és tota teva; i si de cas

creus que et fa falta l’altra, mira:

és clar que la realitat

del cos mai no és cap mentida

(…) però, abans que res, el que compta

és la segura veritat

del desig (…) més que no pas

la ficció que el satisfaci

un altre cos al teu davant” (p. 99).

 

Al meu coneixement, aquests versos, no sols exposen una sexualitat matriarcal i realista, emparada per la sinceritat, sinó, igualment, lluny del romanticisme i de lo idíl·lic: el contacte amb la dona equival a tocar els peus en terra, però sense renunciar a la creativitat eròtica (“més que no pas”).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i la independència de Catalunya

General, , , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què captem el sentiment de pertinença a la terra (en aquest cas, molt en nexe amb la natura com a part de la contrada), és “Necessito cada dia” (p. 25). Cal dir que els versos tenen a veure amb lo que fa que Rosa Rovira Sancho estiga creativa:

“Necessito cada dia

despertar quan surt el sol,

obrir portes i finestres

veure el cel de Monistrol.

 

(…) Necessito la natura

sentir el cant del rossinyol,

que refila dalt la branca

a l’entorn del rierol.

 

Necessito goma i llapis

per escriure en un paper,

combinant mots i paraules

i un poema compondré.

 

Necessito lliurar als altres

un bocí de mi mateix,

la gaubança de l’ajuda

se’t retorna amb escreix.

 

Necessito d’un somriure

quan estic atribolat,

un petó i una moixaina

per sentir-me assossegat.

 

Necessito al finar el dia

el silenci de la nit,

els estels de la nit fosca

que renoven l’esperit”.

 

 

Continuant amb la connexió amb la terra (i com si lo tel·lúric fos la mare, la Mare Terra) i amb aquest sentiment, el capim en el poema “El gira-sol” (p. 27), amb qui se sent adherida, fins i tot, en aplegar el vespre:

“Déu vos guard planta formosa (…).

El seu fruit ja ha fet granada

i se sent afortunat,

ja comença a perdre força

sense por a la soledat.

 

(…) Ara en l’hora de sembrada

deixant caure la llavor,

per la pròxima anyada

tornar a veure el resplendor”.

 

 

Per consegüent, la poetessa enllaça el vespre i la nit amb l’hivern, estació de l’any associada a la sembra, a colgar la llavor que fructificarà en la joventut de la vida (en l’estiu).

Una altra composició en què l’escriptora de Monistrol de Calders exposa aquest sentiment és “Estimo les Guilleries” (p. 28), que és un massís que hi ha entre les comarques catalanes de la Selva i d’Osona:

“Estimo les Guilleries

i també estimo a Sau,

pel seu verd de les arbredes

pels pantans de color blau.

 

Per la terra vermellosa

contrastada en color gris,

tot un munt de coloraines

són motiu de gran encís.

 

Bona gent de la contrada

agosarats i peculiars,

decidits amb gallardia

són valents i singulars.

 

(…) Per la pau que s’hi respira,

perquè Sau és estimat,

jo estimo les Guilleries

per la seva llibertat”.

 

 

Adduirem que, com que el poema data del 2014, els darrers versos podrien tenir relació amb la independència de Catalunya. I, ben mirat, també pot empiular amb la sensació de llibertat que atorga l’espai de què parla. De fet, en la composició “Florido pensil” (p. 29), escrit eixe any, diu que

“La veu del nou poble

que surt al carrer,

demana el retorn

d’allò que ens prengué”

 

Castella, o siga, l’emancipació, la possibilitat de constituir-se en Estat lliure i sobirà, com, uns anys abans, ho havia fet l’estat europeu Kossove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia senzilla i creativa i lligams socials i amb la terra

General, , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Rosa Rovira Sancho (1952), en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”.

En aquesta altra obra de Rosa Rovira Sancho, a què accedírem gràcies a la seua generositat, publicada en Monistrol de Calders en desembre del 2019, també es reflecteix aquesta literatura. De fet, la dedicatòria (“A tota la meva família, als amics, a tots els que heu fet possible el meu despertar de les lletres”) i el detall del subtítol, ja ens donen una primera idea del seu vincle amb els més acostats, amb la terra (els pètals de zona rural) i amb la creativitat sobre el paper.

És més: en el primer poema, “Flor de la vall” (p. 4), captem una manera senzilla, didàctica i intel·ligible amb què l’autora desitja aplegar a la gent i crear-hi un enllaç que ens evoca la connexió de la floreta amb el jardiner i amb el nen que s’atansen a olorar-la o bé a contemplar-la. Però l’escriptora, mitjançant la composició, explica el pas de la idea creativa a l’exposició dels versos:

“Una sorprenent idea

em desperta de bon matí,

sento una força immensa

inexplorada per mi.

 

Vull fer un vers,

vull fer una poesia,

vull fer un escrit

curull d’alegria.

 

D’estructura ben senzilla

i de bona comprensió,

que tothom que ho llegeixi

ho entengui de debò.

 

Si s’entén el que vull dir

comprenent el que jo penso,

si es noten les emocions

i la il·lusió que jo sento…”.

 

 

El fet de posar els mots de manera planera i, per dir-ho així, de fer amable la connexió amb el lector i amb l’oïdor, podríem dir que va en línia amb la de l’estil dels llauradors i de la gent del camp, puix que no solen recórrer a la pompositat, ni al barroquisme, ni a la cosa etèria, sinó al realisme i a la naturalitat.

Al capdavall, agrega que

“El llapis sobre un paper,

el negre sobre el blanc,

serem uns bons amics

d’ara en endavant”

 

i, més encara, quan la poetessa capeix que, com el nen joiós de ja tenir una idea, ella la passa al paper recorrent al seu aliat: el llapis.

En el segon poema del llibre, “Feina” (p. 5), lo faener és vist com una part més de la terra, com un empelt amb ella i amb l’entorn:

“Oh perla tan buscada,

font de creativitat (…).

Ets de tothom un desig (…).

Ets dintre de casa,

ets fora el carrer,

(…) i entre nosaltres

hi han llaços d’unió”,

 

 

ja que, com escriu l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en l’obra “Notícia de Catalunya”, “és el replegament del país cap al seu refugi essencial, cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51), el qual, cal dir que, en la nostra cultura matriarcalista, és “un ‘signe d’elecció’” (p. 46). ¿Com, si no, poden resultar les relacions amb els altres i amb lo autòcton, si no ho fan amb un mínim de confiança en el proïsme i de fe en l’esdevenidor?

Per això, l’autora comenta que es forgen

“Lligams de família,

lligams de companys,

fan que dia a dia

anem passant anys.

 

(…) qui té bona feina

no sap el que té!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal, la maternitat i la creativitat del nen

General, , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de l’escriptor de Viladrau, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El mar, el desert i el riu eixut (pensament)” (p. 63), amb el tema de la bonesa i amb el de l’esperança, ja que, en paraules seues, l’ésser humà,

“damunt la Terra

és un riu erm

que sol florir

mogut potser

per l’esperança

d’un món més bo”.

 

Igualment, en la composició “Així sóc, així faré”(p. 67), el poeta trau detalls que tenen a veure amb lo matriarcal, com ara, la maternitat i el sentiment de pertinença a la terra:

“Calcaré més enllà

l’estimada mirada

gravada amablement

sobre la pell del roure

que senyala el sender”.

 

Aquests versos, entre d’altres coses, podrien tenir relació amb el nexe entre la mare i el fill: la mare seria l’arbre, ella educa el fill (el nadó) i, a més, ell copsa l’amabilitat de la dona. De fet, com podem llegir en l’entrada “Roure” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és símbol de força i, igualment, posa que “Hom encenia el foc fregant la fusta sagrada del roure; i el tió de Nadal, a molts indrets, havia de ser de roure. Seguint una vella creença, les dones que volien ser mares s’abraçaven a la soca d’un gran roure -o d’una alzina- per ser fecundades”. 

Tornant a l’educació de la mare, més avant, Ramon Pagès i Pla, afig que

“Captaré, del consell,

la dolça saviesa

que el seny va construir

(…) glopejant esperança

i diu que sóc de fang,

d’aigua i un poc de química”.

 

Cal dir que, en molts escrits de literatura matriarcal, predominen la terra i l’aigua, dos detalls associats a la dona.

En el poema “He parat un instant…” (p. 69), Ramon Pagès i Pla escriu uns versos que podríem enllaçar amb el paper pedagògic de la mare:
“i viatjo de nou

per la gran senderola

que la vida ha forjat

agradosa i amable”.

 

Agregarem que l’amabilitat, l’esper, la natura i lo maternal apareixen en moltes composicions seues, per exemple, en “Feliç dia” (p. 70): la rosada, el bosc…, junt amb

“la nova vida amable

nascuda en un matí

de misteri que prega;

que torna el Sol novell

i vetlla el vostre dia

i el vostre sentiment;

i troba a sota l’ombra,

reconfortant també

la vida que comença

a moure al vostre entorn

el cel…, ple de puresa”.

 

Per consegüent, com podem veure, el matí simbolitza la infantesa, el nen que ha nascut (el novell) i que trau la seua creativitat (la relació, ací, “vetlla”) i que recorre a la mareta perquè l’encoratge. I ho fa acompanyat del bon cor del xiquet (la puresa que, tradicionalment i en lo simbòlic, està associada al cel) i la relació té lloc en la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Poetes creatius, senzills, que connecten amb la terra i esperançats

General, , , ,

Un altre tret que copsem en poemes de Miquel Banús i Blanch, en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, és el fet que ell és ell, que, en la seua vida, l’escriptor (com a persona) també té paraula i, per descomptat, aquesta n’és la darrera, la que val, lo que l’autor de Rupit diria la tercera flor, la que els altres no ficaran en la caixa. Així, en “Flor d’amor” (p. 58), posa que, quan ell muira,

“La flor que a mi més m’agrada

i que guardo dins del cor,

fa molts anys que hi és sembrada,

i és per mi la més preuada;

el seu nom és: FLOR D’AMOR”,

 

la qual podríem relacionar amb la bonesa, tan essencial en les relacions humanes.

En línia amb aquesta llibertat, en uns versos de la mateixa pàgina 58, exposa la seua preferència per l’autenticitat, per la naturalitat:

“Despullat de tota fulla

com el jonc vora el bassiol,

superats lleis i preceptes,

dogmes i manaments,

la llibertat m’ha fet lliure.

Ara jo tinc per senyera:

L’Amor i la Llibertat”.

 

Quant a l’Amor i la Llibertat, captem un possible enllaç amb la idea de comunitat (l’amor uneix, fa que estiguen juntes dues persones o més) i la llibertat (que u puga desenvolupar la seua vida sense esclavatge, com ara, allò que fa que el seu viure tinga sentit).

Una altra composició en què apareix aquesta mena de nudisme, tot i que, més bé, fruit del pas dels anys i de vivències, és quan, en la plana 60, indica que

“Mirant una estrella

vaig descobrir el firmament.

 

Mirant els ulls d’un infant

vaig descobrir la innocència.

 

Mirant els ulls d’una noia

vaig descobrir l’amor.

 

Mirant els ulls d’un vellet

vaig descobrir la bondat.

 

Mirant els ulls d’un moribund

vaig descobrir l’eternitat.

 

I la suma d’aquestes mirades

m’ha fet descobrir Déu”.

 

Com podem veure, Miquel Banús i Blanch, per mitjà de la seua creativitat, ha connectat amb persones i amb ambients diferents, que li són grats i, això, de pas, li ha permés tocar els peus en terra i assaborir lo que alguns cristians consideren que és Déu: la suma de la Mare Terra i dels qui hi viuen, bé xiquets, bé jóvens, bé adults, bé ancians.

Tocant el nexe entre vellet i bondat, puc dir que l’he copsat i que l’associe al fet que els grans, en els darrers anys, solen decantar-se per lo que va unit al bon cor. Ho he viscut en persones de més de huitanta anys (bé acostats, bé amics) i, igualment, com a exemple, ho escriu Pere Riutort (nat en 1935) en la seua explanació del 2018: “L’agraïment és el més humà i el més formós que es pot veure i que es pot experimentar en aquesta vida. És el llenguatge de les persones ben nascudes, com es diu popularment”.

I, sobre els moribunds, hem trobat poetes i persones que ens han parlat sobre la seua filosofia de vida: aprofitar el present, puix que 1) han tardat moltíssims segles i milions d’anys a nàixer i 2) perquè la part de temps que vivim en la terra és mínima en relació amb la que hi haurà per davant. A banda, recorde quan, potser, unes poques hores abans de morir la meua àvia materna (només en tinguí una), vaig decidir anar on ella era (en el llit) i besar-li a les galtes. Sabia que li restava poc, però l’estimava, i tu tries eixe do que ha sigut la dona (senzilla i arriscada) que, aleshores, tens davant, perquè sempre havies trobar a faltar l’àvia paterna (qui no ho fou mai).

Possiblement, per això, el 29 de juny del 2018, quan felicitàrem Pere Riutort (qui ja tenia huitanta-tres anys), ens digué en llatí que l’art és llarg i que la vida és breu (“Ars longa, vita brevis”).

No debades, en la mateixa pàgina 60 de l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, Miquel Banús i Blanch addueix unes línies que empiulen amb la seua cosmovisió, matriarcalista i gens elitista, però molt creativa:

“Qui pugui entendre, que entengui,

qui vulgui escoltar, que escolti,

que els misteris de l’Amor

no són fets per als orgullosos”.

 

Finalment, al capdavall de la composició “Ha ressuscitat. Al·leluia” (p. 63), plasma que

“tot rebrota i refloreix,

ocells refilen pels aires:

qui més dóna, més gaudeix”.

 

Com a afegitó i referent a aquests darrers poemes, el 22 de desembre del 2024, el català Daniel Gros ens envià un correu electrònic acompanyat d’un comentari en què deia «Hi tens un ventall immens de projectes i de reculls innombrables de persones, poetes, pedagogs, persones del poble assenyades tocant la realitat de la terra valenciana…

Hi tens una biblioteca que, ben endreçada, està per anar projectant crides a la participació de les persones que vivim als Països Catalans, per a fer recerca de les marques que la nostra llengua comuna va deixant en la nostra cultura i perquè no es perdi i ens la robin i ens la potinegin en ser país sense empara política, sense Estat, sempre depenent de l’invasor secular anomenat Castilla i ara España. Aquesta és la nostra situació sociopolítica, econòmic, cultural i religiosa!». Hi estic totalment d’acord.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal i poetes que afavoreixen la creativitat i maternitat

General, , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, i en què captem trets en relació amb l’educació matriarcal, és “La meva força” (p. 69). Ben avançat l’escrit, posa que

“La pedagogia de la pau

la practica el jardiner que té cura de les plantes de convivència.

La meva força no és física,

és la mà estesa que rega amb l’aigua del cor

perquè els arbres del jardí donin bons fruits.

La pau i l’amor són pedagogs

i, a la vegada, són els fruits dels arbres de l’existència.

Ho són quan els jardiners són pau i amor”.

 

Per tant, apareix la figura del jardiner (qui podria representar els pares, els educadors, cada persona), les plantes (la resta de la societat, especialment, els xiquets i cada projecte, de la mateixa manera que una planta petita està vinculada amb l’esperança) i els arbres (els pares i els avis).

A més, el poeta s’obri a forjar ponts amb els altres (la mà estesa) i a fer possible que cada u (cada arbre) puga desenvolupar la seua creativitat.

A banda, el fet d’incloure la pau i l’amor (en el sentit cristià, que no en l’eròtic) com a pilars de la pedagogia, empiula amb el matriarcalisme i, igualment, amb la maternitat, per exemple, en línia amb unes paraules que sol dir més d’una dona (i que hem oït): “Lo que menys voldria una mare és que un fill se n’haja d’anar a la guerra. L’ha tingut nou mesos en el seu cos i l’estima”. També indica que la pau i l’amor resulten de l’educació, la qual, com posa en el darrer vers, depén dels jardiners (això és, dels pares i dels avis).

Una altra composició en l’esmentada obra, i amb temes de la mateixa corda, és “Espera’m, no te’n vagis” (p. 71). Així, l’escriptor plasma que

“Cap al tard, assegut sobre una pedra

contemplo el sol.

(…) Lentament, el sol s’amaga rere una muntanya”

 

i el poeta se’n va a casa. Quan ja hi és, diu

“Sento dintre meu una veu dolça,

quan sigui fosc

no tinguis por, vés-te’n al llit,

reposa,

el silenci de la nit, en somnis,

t’explicarà el missatge del sol.

I de bon matí, a l’albada, quan torni a sortir

entendràs que la llum és vida

i el silenci de la foscor la farga on carregar piles.

El silenci és la farga dels humans,

els ensenya a ser savis.

No tinguis por de la nit, estima-la”.

 

Aquestes paraules evoquen la mare que afavoreix que el nen dorma tranquil i bé; i afegirem que estan en nexe amb un fet demostrat en estudis sobre la creativitat: dedicar un temps a meditar, a contemplar o, com ara, a estar en contacte amb la natura (detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme), aplana el desenvolupament creatiu de les persones. I més: la dona salva l’home.

En nexe amb aquests dos poemes, el 12 de novembre del 2024, Antonia Verdejo ens envià un missatge:

«— Gràcies, Lluís. Totes dues [ poesies] m’agraden, però la del jardiner em recorda lo que l’àvia deia (i ho feia a les flors): ‘Tot lo que és camp, arbres,… li hem de parlar i de cuidar amb dolçor, com si d’un nen petit fos. Així, creixen amb tots els seus colors i varietats. Si veus un arbre, abraça: et donarà pau i tranquil·litat'». 

I l’endemà, 13 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens respongué en un correu electrònic:

«Bon dia, Lluís,

Cada cop, m’agraden més aquestes notes i pensaments de Joan Sala. ¡Com m’admiro de la seva profunditat narrativa i de la seva obra!

Moltes gràcies.

Una forta abraçada.

Mentre tinguem aquests pensadors i els nostres lluitadors, tindrem País, Lluís!!!!».

Agraesc els comentaris de tots dos.

Adduirem que aquests versos trauen trets que apareixen en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, sobre una matriarca del Poble colla, en el desert d’Atacama (nord de Xile) i, de pas, es poden veure semblances entre ambdós Pobles, matriarcalistes. Així, l’autor (qui hi visqué cinc anys) escriu (i ací traduïm) que “Moltes vegades trobaves l’àvia Damiana asseguda damunt d’una roca (…). Era el seu temps de reflexió per a sospesar el fet i per a analitzar i per a preparar el que encara restava a fer i no fer les coses sense trellat, sinó amb resposta adient amb la fe, amb la ciutadania, amb la idiosincràsia de poble i el necessari i imprescindible per a eixe moment (…) i per a aconseguir èxit en la consecució de projectes.

(…) Després d’una llarga estona, l’àvia Damiana s’incorporava i es disposava a emprendre la tasca que, possiblement, havia ordenat en la seua interiorització. No anava desesperada; observava i semblava que volia amerar-se de tot allò que contemplava, que escoltava i que li deien” (pp. 35-37).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)