Arxiu d'etiquetes: els llauradors

Refranys, matriarcalisme, llauradors que toquen els peus en terra i que eduquen

General, , ,

Prosseguint amb l’article “La filosofia del refrany valencià”, d’Eugeni Alemany, entre altres coses, comenta que el llaurador valencià (i ho considerem vàlid per als catalanoparlants arrelats a la terra) és una persona “més preocupada en assumptes terrenals que de l’ànima. Menjar, cagar i dormir. I altra volta menjar, cagar i dormir. (…) En definitiva, que venim d’uns avantpassats sense temps per a metafísiques, ni per a inventar collonades, i molt ocupats, en canvi, a assegurar-se la papa-i-non i a escampar bona cosa de guano”. Com a afegitó, direm que són moltes les dites en llengua catalana que tenen a veure amb l’escatologia (cul, merda, cagar, cagalló, etc.), al meu coneixement, senyal d’una cultura naturalista i del fet que, de la mateixa manera que l’alumne curiós és capaç d’obrir un diccionari (per a veure si figura la paraula “merda”, com deia Roser Santolària, mestra de ”Lengua española” en l’Escola de Magisteri de València, en el curs 1991/1992), els nostres avantpassats també ho farien pel cicle de la vida i, àdhuc, de la digestió. ¿La digestió com un símbol de la vida? Potser.

Per això, Eugeni Alemany addueix que, “quan l’única preocupació és sobreviure i fer perdurar l’espècie, ens trobem uns llauradors que necessiten transmetre coneixements ràpids als seus fills, i els fills a les generacions següents. I és d’esta manera com l’home de camp valencià acaba revolucionant la filosofia universal amb el descobriment –de manera inconscient– d’un gènere nou de transmissió de saviesa popular. Un gènere de refranys basats en la senzillesa, en el que es pot sintetitzar per a que s’entenga bé (…), sense cabuda per als dobles sentits, com ocorre amb la mentalitat budista. Un gènere de refranys fàcil d’heretar, de transportar, de recordar…”.

Tot seguit, exposa unes dites com a exemples (i podem dir que n’hi ha en què captem el matriarcalisme). Les remarquem amb negreta: “’Lo que va davant, va davant”. (…) Tindre clares les prioritats és la base de tot coneixement. Esta línia de pensament ha sigut desenvolupada segles després per Jürgen Habermas i el seu treball ‘Coneixement i interés’”. Sobre aquest refrany, el 12 de setembre del 2023 comentí aquest article a ma mare i ella em digué que, encara que, com moltes coses en aquesta vida, poden ser vistes de distinta manera per la gent, l’interpretava com que “Lo que hem tret fins ara, això, no hi ha ningú que ho capgire” (sic) i, així, convida a anar avant. En canvi, jo, des del 2015 (quan el deguí aprendre), l’enllaçava amb el significat de triar lo que, en un moment determinat, considerem prioritari.

Un altre refrany que inclou Eugeni Alemany és ““La gallina de dalt caga la de baix”. Ni món de les idees, ni Aristòtil, ni Plató, ni mite de la caverna, ni hòsties. Quina és la manera més bona d’ensenyar-li, a un fill, la divisió estamental de la societat? Si et cau la merda és que estàs baix. En canvi, si eres tu qui caga, és que estàs dalt. Procura estar sempre dalt, és clar”. Quant a la darrera interpretació que fa l’autor, no l’associe amb lo matriarcalista. Respecte a la cova, té a veure amb la dona, amb la maternitat. 

La dita posterior també està interessant i l’havíem oïda de manera prou semblant: “’Fill, tu tria-te-la flaca i asseà que grossa i cotxina ja es farà’. L’elecció de la parella és un tema molt important. Ni la filosofia hegeliana, ni la kantiana donen resposta a preguntes banals o de la vida mundana. En canvi, ací, una vegada més, la filosofia valenciana de l’obvietat ens dóna una lliçó i ens ajuda a triar el que és més adequat per a nosaltres”. Més enllà de la possible lectura d’aquest refrany, sí que podem escriure que, com en moltes rondalles, es prima la fertilitat i l’abundància (no en el sentit de riquesa material, “grossa”) i la brutícia (com les nombroses narracions amb l’espasa rovellada). La paraula “assear” figura en el DCVB com un castellanisme, amb el significat de “Netejar i endreçar”.

Un altre refrany molt conegut i que plasma l’autor és “’”Com més sucre, més dolç’. De nou, la filosofia de l’obvietat valenciana arrasant-ho tot”. Senzillesa en el llenguatge, fàcil d’entendre i, a banda, amb un missatge que convida a la dolçor, extrapolable també a les relacions interpersonals i, com ara, en l’educació als fills, als nets,… o bé en les reunions.

Cal dir que Eugeni Alemany no deixa fora lo eròtic, ni lo sexual (això sí, en línia amb el naturalisme, com en les cultures matriarcalistes, que no amb el desig de possessió, ni, fins i tot, amb el d’anul·lació sexuals de l’altre membre d’una parella): “’Estira més un pèl de figa que una maroma de barco’. Sens dubte, este és un dels proverbis més bells”… i que molt bé reflecteix la cultura matriarcalista (en aquests camps i tot).

Finalment, n’escriu el que diu “’Qui llepa el cul de l’amo només menja merda’. Açò és un axioma en tota regla. Acció-reacció. Acció-reacció. Del cul a la boca, del cul a la boca. Este proverbi ens parla de com podem ser víctimes de la feblesa de la nostra pròpia falta de moral”  i convida a actuar en pro d’aquesta mena de cultura (la qual valora positivament els refranys) i, amb sentit de l’humor, ho justifica, per exemple, perquè es tracta d’”Un tipus de coneixement pel qual, de moment, encara ni ens cobren, ni ens han dit res de pagar un IVA. Així que feu-ne un bon ús del FOV i, per la memòria dels vostres avantpassats, no deixeu que vos enganyen”. El FOV, en paraules de l’autor, és la “Filosofia de l’Obvietat Valenciana”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

“El llaurador, de bona gana, ho dona”, pagesia, generositat, noblesa i persones molt obertes

General, , , , ,

Afegirem que el 26 d’agost del 2022 trobàrem en Internet l’entrada “5 cèntims” (https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1212191), amb què poguérem accedir al número 723 del periòdic català “Ilustració Catalana”, del 15 d’abril de 1917, en què figura l’article “… Y’l rapsoda axí canta”[1], signat en la ciutat de València pel castellonenc D. Gaietà Huguet. En l’escrit, plasmem un tractament positiu cap al llaurador i el matriarcalisme: “¡Oh, llaurador del meu país, ton record va unit als dies més ditxosos de ma infantesa, els matins en què em despertaren les alegres notes de la banda del poble! (…) I, per si no hi haguera prou amb tanta cosa, a la nit, serenata i castell. De retorn a casa, (…) en el ventre portava un empatx gàstric; m’hi havien convidat en totes bandes i, quan tip, vaig adduir que ja no podia més, despagat, encara em replicares: ‘El llaurador, de bona gana, ho donava’.

El cosmopolitisme nivellador no aconseguí, fins el dia, amb sa mà de gel, arrancar la planta de ton esser. Encara sona, per tu, més dolçament, fins penetrar a lo íntim de ton cor, mare que madre, Melet que Manolito, enyor que nostalgia, neguit que desazón… (…).

¡Quantes vegades, passejant per tes hortes, apagares ma set amb aquella aigua de la botija penjada d’un pilar de l’emparrat de ta barraca! ¡Quantes i quantes m’acompanyares, quan em perdí en mon camí, no deixant-me fins tindre la seguretat de que no em tornaria a perdre! Creguí viure, per un moment, la vida patriarcal[2] de l’Evangeli, realitzat el sublim ideal del Cristianisme en la terra.

(…) Quan Teòfil Gautier t’hi va vore en la Plaça del Mercat, li paregueres un beduí i, per si açò fóra poc, encara s’estranyà de que aquella dona -segons sa expressió-, de formosor de veneciana, es criara per a tu. El gran artista francès, com sols veia el color, no pogué capir que ta bellesa moral igualava, si no superava, la de l’encís físic de ta digna companyona.

A pesar d’esser tan excelsa la seua sensibilitat artística, no se n’adonà de que era ton primer bes d’amor, un bes pur, immens, suprem, que no sabé mai ni a baves de flamencs, ni a decadències de la ciutat.

Ignorà també lo que respectaves a ta muller, oint sos consells, que rares voltes et permeties discutir, com els oracles d’una pitonissa i que et consideraves deshonrat si ella agarrava una ferramenta per ajudar-te[3], que la dona -deies- s’hi havia fet per als quefers de la casa i el cuidado[4] de la família, cosa que no entenen altres llauradors d’Espanya i de l’estranger.

Però Gautier, (…) Dibuixà (…) ton noble escut (…): els dolços fruits que traus a la terra, per tu atesa com la cortesana[5] son tocat” (pp. 248-249).

I, més avant, exposa que aquest llaurador, com més d’u i valencià, ha triat fer-se industrial, motiu pel qual, com podem llegir en la primera paraula del text, es tracta d’un obrer (p. 248). Aquest detall pot portar-nos a entendre per què, per una banda, l’home considera bé la dona i, per una altra, per exemple, comenta que es sentia deshonrat si ella l’ajudava en el camp. 

L’escrit, per consegüent, reflecteix un moment de pas cap a una industrialització que, a poc a poc, penetra en les ciutats mitjanes, com ja ho havia fet en les grans, encara que el camp era molt predominant en la societat valenciana. 

Com hem pogut copsar, no sols el llaurador ho dona amb noblesa, sense males intencions, sinó que, igualment, es tracta d’un matriarcalisme viu a nivell rural.

Continuant amb el tema de la dita, quant a la generositat dels pagesos, el 21 de maig del 2023, durant una visita que em feu ma mare, em transmeté un refrany que deia molt sa mare (nascuda en 1910): “Al pobre, tot li fa”. A més, li comentí que, en paraules que un home de més de setanta anys i nascut en la comarca valenciana de la Ribera Baixa, em digué pel 2010, en molts horts, hi havia per costum llaurar tota la terra, fer-la fèrtil i, al capdavall, “Deixar-ne una part per als pardalets, per als animalets”. Llavors, ma mare m’afegí que “La gent [,pobra i tot,] podia anar i espigolar” en el lloc: per exemple, creïlles que no havien estat arreplegades o que hi restaven partides, productes bons que hi havia i que estaven a l’abast dels qui els volguessen (bé per plaer, bé per necessitat), o siga, en lo que ella em digué remitjó. 

A banda, ma mare m’adduí que, en molts camps, es solien posar unes canyes acompanyades d’unes cintes i que hi eren adjuntes a unes tanques (les quals no eren de pedra). La finalitat era que, en moure’s les cintes, el ramat no s’hi acostàs i no se’n perdés la collita, ni el camp, ni es fessen malbé.

Com podem veure, si empiulem que els pobres solien acceptar lo que els donaven (paraules de la meua àvia materna, nascuda a principis del segle XX), que els pagesos ho regalaven amb noblesa i que, igualment, deixaven una part per a qui volgués i, àdhuc, per als animalets, ens trobem en una cultura i en una societat matriarcalista i molt oberta.

Prosseguint amb aquest tema, el 21 de maig del 2023 posàrem un post en Facebook, en què demanàrem “¿Quins refranys en llengua catalana coneixeu amb les paraules ‘pagès’ o bé ‘hortolà’ i en què, alhora, s’expose sobre la generositat del camperol? Gràcies”. El mateix dia, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Rosa Rovira, una dona criada en el camp i que hi ha estat vinculada des de ben petita, ens escrigué “He mirat una estoneta un llibre de refranys i, que parlin de la generositat del pagès, no en trobo. És clar que hi ha molt de material. Potser, alguns s’hi acosten una mica (…):

‘Un sega el blat i un altre es menja el pa’.

‘La pagesia sempre espera i confia’.

‘Pagès i ramader, pagès sencer’.

‘Pagès matiner, omple son graner’.

‘Qui fa bon paller, té pa per l’any que ve’.

‘Qui planta i cria, viu amb alegria’.

‘Qui sembra i cria, guanya de nit i de dia’.

‘El pagès no llença res, el bon femer fa el bon graner’”.

 

Com es pot captar, n’hi ha que reflecteixen una cultura matriarcal i un ambient acollidor, obert i en què donar està ben vist: el fet que el segador i qui es menja el pa no tracten d’aclaparar-ho tot; la fe en el demà; la persona que té la part femenina (llaurador) i la masculina (pastor), i, per tant, receptiva; que el resultat d’aconseguir bones collites vaja acompanyat de tenir criança, fills, així com, en moltes rondalles, un bon regnat o unes bones relacions entre el marit i la muller van units al naixement de fills (tret que es plasma diàriament, psicològicament i, fins i tot, en lo simbòlic); que el pagès i el femer es facen costat, tret, òbviament, possible perquè tots dos es fien entre ells i, així, afavoreixen un ambient lliberal.

També el 21 de maig del 2023, en Facebook, Francesc Fulquet Clavero, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, ens plasmà una entrada amb refranys i frases associades al mot “pagès”, dins de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, i trobàrem una dita que s’ajusta a la idea de generositat i al comentari fet pel valencià de la Ribera Baixa: “Quan Nadal cau en dijous, el pagès sembra pels ocells; per molt gra que sembri, no n’hi ha prou per ells” (https://pccd.dites.cat/p/Quan_Nadal_cau_en_dijous_el_pag%C3%A8s_sembra_pels_ocells%3B_per_molt_gra_que_sembri_no_n%27hi_ha_prou_per_a_ells).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Hem adaptat lingüísticament el text i amb lleugers retocs estilístics .

[2] Cal dir que, ací, el mot “patriarcal” s’utilitza com a sinònim de “paternal”.

[3] Hem remarcat aquestes paraules, per a reflectir part del missatge matriarcalista que conté aquest escrit.

[4] Literalment.

[5] Prostituta, bagassa.

Pagesos que agermanen i que afavoreixen un espai de fraternitat

General, , , , , , ,

 

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i de l’estima de la terra, direm que el 19 agost del 2022 accedírem a un reportatge extens i molt interessant, “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay i publicat, si més no, en el 2020, en què onze dones tracten sobre el camp i sobre la terra. Entre altres coses, llegim, “A trenc d’alba, es lleva Rosa Batlle , una pagesa de soca-rel. Filla de pagesos, dona de pagès, i pagesa (…).

‘A mi, m’encantava baixar al mercat! Era el principal lloc de reunió de pagesos, i de les pageses! Anar al mercat era molt més que vendre, era fer comunitat’, explica Batlle”.

Ens trobem, per tant, amb unes paraules que ja parlen de fer comunitat, una actitud molt distinta a l’individualisme maquiavèl·lic que tant impulsa el capitalisme. A més, Rosa Batlle, amb “Prop de 80 anys estimant la terra, i traient el millor d’ella”, li porten a considerar que “L’Horta també és Lleida, i fa molta pena quan es renega de les pròpies arrels”.

A continuació, llegim unes paraules de Marina Pifarré, qui creu que, “Tradicionalment, la dona de l’Horta de Lleida ha estat molt tancada. No ha anat al cinema, ni a ballar, ni tampoc ha participat en cap acte municipal”, que “Els únics espais socials que ha freqüentat han estat el mercat i la cooperativa” i, com ara, que “La dona pagesa ha estat una dona destinada a viure a casa perquè no ha tingut temps a res més”. Comentaré que, partint de les meues vivències en la meua família (amb un oncle nascut en 1935 i dedicat al camp durant més de seixanta anys, fins al 2011), de les paraules de ma mare (en relació amb les seues àvies, nascudes en els anys setanta del segle XIX) i, més encara, d’un escrit de Joan Sala Vila (català d’arrels catalanes nascut en 1929), respecte a la pagesia durant la guerra (i, sempre, des de fets que ell ha conegut de primera mà), copse que, en comentaris semblants a aquest, hi ha una mena de menyspreu, sovint, cap a la dona i cap a lo rural, perquè es fa la mirada com si la ciutat fos una espècie de Xauxa o bé un camí de roses, almenys, en la vida i com a signe de progrés, sense incloure que, a major progrés d’aquesta línia, major desigualtat i menor presència del matriarcalisme.

A banda, a primeries del segle XX, abundaven els balls de línia matriarcalista i, amb la penetració del capitalisme i del castellà, minva el temps dedicat a balls i danses i, igualment, els matriarcals. Cal afegir que, en molts balls posteriors a la guerra i que no eren tradicionals en tot l’àmbit lingüístic, s’introdueixen junt amb la llengua castellana.

Per això, podríem demanar-nos ¿no serà que moltes associacions prefereixen una subvenció i inclinar el cap davant les autoritats polítiques i de la versió oficial de la història, en lloc de tractar el tema més enllà dels anys del franquisme i no des d’una visió no necessàriament marxista, ni anarquista, ni, òbviament, positivista (la que prefereix parlar de reis, de batalles, de gestes militars, de grans invents, etc.)? Per això, la tria d’una opció oberta fa possible que la gran majoria de la població també puga plasmar, explicar, escriure, etc., fets que ha conegut o bé que els han transmés avantpassats seus.

Afegirem que un altre prejudici, com ara, és considerar que la vida de pagès a penes tenia dies festius… sense dir que això ho accentuà el capitalisme, a diferència de la vida, per exemple, en l’Alta Edat Mitjana, en terres de lo que seria el Regne de Lleó, relacionat amb la cultura asturiana, la qual és matriarcalista. 

Adduirem que Joan Sala Vila, en l’entrada “La importància de la pagesia que jo vaig viure” (https://filosofiaipensaments.blogspot.com/2022/08/la-importancia-de-la-pagesia-que-jo.html), plasmada, amb noranta-tres anys, en el blog “Filosofia i pensaments”, comenta que, “Fou durant la guerra incivil espanyola. Jo l’any 1936 tenia 7 anys. Durant tota la guerra, vaig viure a pagès en una Masia de Collsuspina anomenada Can Torres. Vivia el nen i és, en la meva vellesa, que recordo i reflexiono. Només em referiré a fets de la meva estança a Can Torres durant la meva infantesa. Records de la pagesia m’alliçonen ara que soc avi. (…) Els pagesos, durant la guerra, foren molt generosos i salvaren força gent de morir de fam. Entre els homes del meu poble regnava una forta fraternitat. La seva pagesia reforçava la seva capacitat salvadora del necessitat. El treball no era cap impediment per assistir-lo. Les patrulles de milicians no van poder mai detenir a ningú. El poble de Collsuspina estava sempre a punt per defensar la seva gent i els seus pagesos foren un model de solidaritat. (…) Collsuspina, els anys de guerra fou un oasi de pau, llevat dels darrers dies de la retirada. (…) Els pagesos defensaren el seu poble de possibles atacs incontrolats, oferiren hostatge a famílies perseguides, donaren productes del camp a persones necessitades que demanaven ajuda i, durant la guerra, les escoles compliren amb el seu deure, amb la peculiaritat que el mestre de l’escola dels nens era un capellà”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Aquesta foto és del llibre ““El matriarcalismo vasco” (p. 23), publicat per la Universidad de Deusto en 1988. Lo que posa “ànima” fa referència a la part femenina de la persona.

Com podem llegir, “En cas de renegar de la nostra ‘ànima’, ens espera no sols un autoritarisme cada vegada més patent, sinó la impotència. En efecte, com indicàs l’escola de Frankfurt, l’autoritarisme antidemocràtic i de línia feixista es fonamenta en la repressió de lo propi femení que fa niu en cada persona i, com a energia latent, en la societat”.

Els llauradors i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, tractarem el tema dels llauradors i el de la vida quotidiana, sobretot, en l’Edat Mitjana, però també en temps més pròxims, en relació amb els Sants de la Pedra. 

Els llauradors, com una vegada, cap al 2000, em contà un castellà que tenia uns seixanta anys, solien treballar de sol a sol, “salvo los domingos, cuando iba a misa” (sic). La veritat és que a penes diferia de com s’havia viscut, des de feia segles, en molts llocs del món, quan el motor de la vida era l’agricultura o,  si de cas, junt amb la ramaderia. Així, com podem llegir en l’article “La vida quotidiana a l’Edat Mitjana”, de M. Dolors Santandreu, “Per l’home medieval el temps tenia dos referents: el sol i les campanes de les esglésies. La sortida del sol era el senyal per començar les tasques diàries i la seva posta, per finalitzar-les. La durada de la jornada laboral variava amb les estacions: més llarga a l’estiu i més curta a l’hivern” (p. 14) i, en el cas dels llogarrets, la vida “també es regia pel sol. Els dies feiners la vila quedava quasi buida: nomès (sic) els homes d’ofici s’hi quedaven, mentre que la majoria anava a treballar les terres circumdants. A posta de sol els carrers i sobretot la plaça, centre de l’activitat de la vila, s’omplien de gent que retornava a les seves cases. Quan ja era fosc, després de sopar, si el temps ho permetia es feien tertúlies al carrer, mentre que en èpoques fredes es traslladaven a l’interior de les cases, al peu de la llar. Aquestes reunions servien per estrènyer el[s] vincles de companyonia i veïnatge i també com a vehicle de transmissió cultural” (p. 16).

A més, “El cicle de treball del pagès s’iniciava a la tardor amb la preparació de la terra i la sembra de cereals d’hivern i també era el moment de recollir les fulles que havien de fer de farratge i llit dels animals durant l’estabulació[1] hivernal. (…) Durant l’estiu es feia la sega, la batuda, la reparació de tones, cups i portadores i a la tardor, la verema, llaurar els camps i preparar la terra per tal de reiniciar el cicle amb una nova sembra. El temps que quedava lliure es dedicava al conreu de plantes tèxtils i, sobretot, als productes d’horta, part important de l ‘alimentació de les famílies de l’època. Com a complement de l’agricultura o bé, com a activitat principal en les zones de muntanya, trobem la ramaderia” (p. 15).

Així, sobre aquest cicle anual (“anyada”), com veiem en “Feines de la pagesia” (http://culturapopularmenorca.cat/continguts/?page_id=3223), entrada de la web “Cultura popular d’arrel tradicional de Menorca”, “L’any agrícola menorquí no comença l’1 de gener, sinó que (…) es divideix, bàsicament, en tres grans períodes, que antigament s’anomenaven temporades, en què els pagesos organitzaven la vida al camp en funció de la producció de blat.

L’any pagès comença per Sant Miquel (el 29 de setembre) (…):

1r. De Sant Miquel a Nadal (es santmiquelnadal), que és l’època de llaurar i sembrar.

2n. Els cinc mesos (de gener a final de maig), que és quan es mantenen i es netegen els sembrats i es preparen les estivades.

3r. Estiu, època de collites, en què les feines principals són segar, batre i mesurar”.

Podem dir que, lo que es presenta com a any agrícola menorquí, és vàlid, com a mínim, per a moltes terres del Mediterrani, i que estava relacionat, també, amb la celebració de festes paganes en cada estació de l’any.

De fet, com podem llegir en la tesi “Eines i feines de pagès” (http://www.tdx.cat/bitstream/10803/108989/1/JTB_TESI.pdf), de Jacint Torrents i Buxó, publicada per la Universitat de Barcelona, l’autor comenta que, en 1928, un geògraf anomenat Gonçal de Reparaz i Ruiz, sobre la Plana de Vic, escriu que “les tasques pageses estan regularitzades des de temps antics i que les feines del segar i del batre culminen l’anyada agrícola, essent les que necessiten més mà d’obra i mobilitzen més gent. Els cereals d’hivern es sembren a mitjans del mes d’octubre després d’haver realitzat una lleugera preparació de la terra adobant-la (…).

Pel març els pagesos treuen les males herbes o sigui que ‘herbegen’ els camps de cereals, i si veuen que el blat no prospera o que agafa mal color, hi tiren nitrat de sosa que li fa agafar ufana[2].” (p. 75).

Un poc després, Jacint Torrents ens trau unes paraules del geògraf que expressen molt bé la idea que porta el llaurador al llarg de l’any: “Després de batre, el pagès respira; ja les temudes pedregades no li destruiran el fruit de tants esforços. Aleshores descansa, i no és estrany de veure camperols que se’n van d’excursió, o a les vores del Ter, per passar-hi el dia pescant tranquilament[3], i que us donen aquesta explicació: ‘A casa nostra hem acabat de batre’. Ja han arribat els dies més calorosos de l’estiu: finals de juliol, primers d’agost” (p. 75). De fet, com escriu Josep-Vicent Cascant Jordà, en l’article “El lèxic del blat al Comtat”, tret de l’enllaç http://roble.pntic.mec.es/jcaj0018/El%20lexic%20del%20blat%20al%20Comtat2.pdf, podríem afegir que, no sols feien aquest respir, després de la collita de l’any, sinó que, a més, com solia passar, “En totes les feines del camp, hom cantava. Cançons de llaurar, de regar, de collir, de batre…, són cançons que donaven cadència, un ritme a la tasca realitzada; feien la feina més amena, passava el temps més ràpid. (…) La música és un element important en els afers del camp” (p. 4), detall que aniria unit, clarament, a balls, a danses i a altres manifestacions musicals que tenen lloc, des de fa temps, per exemple, amb la celebració de la festa dels Sants de la Pedra  en ple estiu. Aquest article és accessible en Internet per mitjà d’aquest enllaç.

Així mateix, Jacint Torrents, continuant amb el tema de les eines i de les eines del camp, comenta que una de “les quatre grans revolucions agrícoles, períodes de canvi tècnic, social i cultural que en determinats territoris i en determinades èpoques van fer canviar les relacions dels grups humans amb el medi que habitaven (…) fou la introducció del sistema triennal de cereal d’hivern-cereal d’estiu-guaret[4], que és el propi de la societat feudal sorgit de les transformacions agràries de l’alta edat mitjana i que es comença a imposar a l’Imperi Carolingi[5] cap a l’any 800, tot i que la seua generalització a Europa va ser lenta ja que fins al segle XII no va arribar a ser el sistema dominant. La pràctica agrícola se segueix basant en els sabers romans però apareixen noves eines, especialment l’arada pesada que necessita un parell de bous per tibar[6]” (pp. 98-99).

I, en el cas dels que vivien en la Catalunya dels segles VIII-XIII (i que, malgrat el pas dels temps, molts segles després encara es conservava), hi ha l’article “Temps de segar i batre” (https://www.raco.cat/index.php/SotAubo/article/view/208392/287539), de Joan Rius Planas, publicat en la revista “El Sot de l’Aubó” (no. 16, 2006) i que es pot consultar en la web “RACO”, on veiem una expressió lligada al forment (u dels dos detalls agrícoles que solen portar els Sants de la Pedra), “Pel juny, la falç al puny” (en el País Valencià, “En juny, corbella en puny”), la qual, en paraules de l’autor, “ve a dir que aquell blat sembrat mig any abans[7], ja ha madurat[8]. La collita, la sega, ja és a punt. Aquesta recol·lecció del blat, fins arribar a la producció o cocció el pa, ha passat per un munt de manipulacions –quasi invariables al llarg de la història-“ , la qual té lloc “cada any pel juny i juliol, des dels Pirineus fins a la costa”, tot i que també pot tenir lloc en les primeres setmanes d’agost, si bé de manera minoritària.  Així, en paraules d’un propietari rural i astrònom autodidacta català, escrites en 1920, i que veiem en la tesi “Eines i feines de pagès”, hi havia llocs, com ara, la Plana de Vic, on, quant a la collita, “’Pel juny, la falç al puny’, diu l’adagi, però aquí pel juny, i molt cap als últims, es comença a segar els ordis:  com que és gra més primerenc i madura més aviat, pot segar-se més aviat, aprofitant, si hi ha saó, el plantar-hi blat de moro, o sia de sobre el rostoll, obtenint així una doble collita; però, per desgràcia, molts anys no pot pensar-s’hi per causa de l’eixut” (p. 106).

Igualment, afegirem que, com hem vist en el paràgraf anterior, els refranys esmentats ja parlen com si cada època de l’any es vinculàs a unes faenes agrícoles en concret. I, de fet, la cosa va en eixe sentit ja que si introduïm, per exemple, com s’organitzava l’any en l’època de l’art romànic (és a dir, si més no, en el segle XI), com podem fer des de l’article “El calendari medieval, un invent romànic” (http://www.calendaridelspagesos.cat/calendari/?p=1773), de Xavi Lorenzo Figueras i publicat en la web “Calendari dels Pagesos”, document que tracta sobre lo que ara diem Catalunya, veiem que, aleshores, “el sistema de còmput anual del temps es concreta amb l’assignació d’un episodi de la vida del camp a cadascun dels mesos de l’any. Es tracta d’un invent genuïnament romànic, que relaciona l’agricultura amb el calendari.

(…) Entre les diferents tasques agrícoles, prenen el protagonisme els dos cultius bàsics medievals, el cereal i la vinya”. Podem veure ací, un motiu més per a entendre que els Sants de la Pedra quallassen en la Corona Catalanoaragonesa, a banda que ja provingués, com ara, d’arrels gregues (i, per tant, igualment, mediterrànies).

Sobre el cereal i la vinya, tot seguit, farem una puntuació. En l’article “La vida quotidiana a l’Edat Mitjana”, de M. Dolors Santandreu, hi ha que “La base alimentària de l’home medieval era el pa i el vi. El pa, que podia ser de blat o d’ordi, es pastava a casa i es coïa directament a casa o es portava als forns municipals o senyorials.

(…) A les cases era usual tenir un celler amb botes de vi perquè se’n bevia abundantment durant els àpats, inclosos els nens” (p. 19). També afig que un altre element molt important en la menja d’aquesta època eren els ous, que el formatge “constituïa una menja apreciada” (p. 20) i que “Les fruites, verdures i llegums eren una menja força corrent i els seu consum anava lligat a les estacions de l’any. De verdures n’hi havia de tota mena” (p. 20). Podem pensar, doncs, en la pervivència de la trilogia mediterrània, si més no, des de temps de l’Imperi Romà, com veurem més avant i, així mateix, intuir u dels motius que portaria l’abat d’Arles, Arnulf, i els qui seguiren la seua línia, a tractar de fer que el poble senzill s’inclinàs per dos sants que, tard o d’hora, passarien a estar vinculats a dos elements bàsics en la vida de la població rural d’aleshores: el pa (el forment) i el vi (el raïm), curiosament, també relacionats amb dos símbols cristians, el Cos (el Pa) i la Sang (el Vi) de Jesús.

Ara bé, com a aclariment, sobretot, respecte a possibles prejuïns, direm que, partint de la informació que hi ha en un article que he considerat interessant, entre altres motius, perquè ofereix un enfocament més d’acord amb les recerques actuals i no amb el clàssics clixés, “La pagesia santapauenca[9] al llarg del temps”(http://www.santapau.cat/media/sites/52/prisma-10.pdf), article[10] publicat en la revista “Croscat” (no. 10, del 2008), comentarem “la vida dels pagesos no s’acabava a les quintanes, feixes, horts, trilles o vinyes dels masos. (…) l’accés del camperol a altres esferes econòmiques més enllà de la cenyida a l’aixada i la terra és un fet inqüestionable” (p. 34). Això explicaria, per què més avall, llegim que “els pagesos d’aquell món diferent al nostre que pretenem caracteritzar amb quatre traços no eren cap sector marginal en el panorama econòmic. En part, per això mateix, ocupaven una posició central en la societat. I és que, a diferència de la simplificació habitual de dividir les societats rurals d’època medieval o moderna entre senyors i pagesos, la realitat era molt més rica i contrastada (…), amb pagesos de mas amb capacitat per sobreposar-se a les múltiples capes en què s’estratificava la població de la vall” (p. 34). Per a rematar aquest posicionament sobre el camperolat, al final de l’article hi ha que “Els pagesos s’escapen de molts estereotips o fotografies fixes. (…) s’han inserit en realitats i escenaris canviants, no s’han ofegat mai en la bassa llotosa de l’autosuficiència, no han estat, ni molt menys, en les franges secundàries o fins i tot marginals de la població, ni se’ls ha condemnat a generacions i generacions d’individualisme. Tot al contrari, des de la diferenciació interna i la heterogeneïtat inseparables d’aquest col·lectiu, han demostrat la capacitat de tirar endavant iniciatives i han estat al capdavant d’alguns episodis i fenòmens més decisius de l’articulació del nostre poble” (p. 40).

En aquesta línia, en l’article “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), de Ramón Tarín i publicat en pdf en la web “QiA” (relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”), hi ha que “Segons Vicent Torralba, l’home encarregat d’implantar a les acaballes de la república les estructures del sindicalisme de la CNT a Alaquàs des de les bases anarquistes: ‘Verdaderament des que l’home primitiu s’agrupà entorn d’una societat organitzada on no hi havia classes jerarquitzades ni llinatges hereditaris; en una societat participativa i lliure amb un sistema de vida comunal que exercia el repartiment de la riquesa de forma equitativa, jo crec que a Alaquàs no s’havia despertat un entusiasme tan gran per la terra com el viscut els primers dies d’haver esclatat la guerra… La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots…’” (p. 92). Alaquàs és una població de la comarca de l’Horta de València i, en l’escrit, es parla de la Segona República espanyola (1931-1939).

També hem pogut saber, per mitjà de Francesc Llop i Bayo (estudiós de les campanes), a través d’un missatge del 7 de setembre del 2018, que “els dies festius eren, a més dels diumenges, uns cinquanta al cap de l’any –nosaltres encara vam conéixer Sant Joan, Sant Pere, l’Ascensió, el Corpus Christi, Tots Sants…, ja desapareguts, tot sant important (Sant Francesc, sant Domènec, Sant Agustí, Sant Benet… per dir-ne uns quants) tenien festa i, per tant, era dia de no treballar”. Trobe que va en la línia d’alguns comentaris fets en algunes fonts sobre la religiositat en lo que es sol dir Edat Mitjana.

Així mateix, per mitjà de l’article “La ramaderia menor a la Catalunya medieval” (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/24/la-ramaderia-menor-a-la-catalunya-medieval), escrit per Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”, sabem que “La ramaderia, llevat dels Pirineus on predominava clarament, era un complement econòmic de l’agricultura en la Catalunya de l’edat mitjana. Tot i això, cal destacar la importància de la dita ramaderia menor”, començant per les gallines (d’on provindrien els ous i carn) i, tot seguit, per les abelles, de què extraurien, com a mínim, mèl i cera.

A tot això, afegirem un comentari de Miquel Rustullet (de Banyoles, el 31 de juliol del 2018) i de Joan Prió (de Ripoll, del 2 d’agost del 2018). Així, Miquel Rustullet responia “Sí que se’n cull [, de blat, en Banyoles, en el Pla de l’Estany, en la Cerdanya i en el Vallespir], és un cereal important a la nostra comarca”, és a dir, en el Pla de l’Estany, ja que ell és de Banyoles. Quant a Joan Prió, sobre la possibilitat que hi haja plantacions de forment (o blat) en el Ripollès, en la Cerdanya i en el Pla de l’Estany, respon “Blat, sí”.

Tornant al document “El calendari medieval, un invent romànic”, llegim que, en abril, en Ripoll (el Ripollès), una població en la banda nord del Pirineu oriental, “un pagès contempla com naix el blat”. Quan l’autor passa a juny, escriu que “L’estiu és el període de major activitat per al pagès. A Ripoll i a Tarragona al juny tenim la sega del cereal. En aquest cas dos pagesos van protegits amb barret i un d’ells aboca beguda a una copa, significant la calor del moment. També a Roda[11]un pagès subjecta la dalla amb les dues mans per segar el fenc[12].

(…) També veiem l’ús de la dalla a Girona, al juliol (…). A Tarragona dos homes venten el blat a l’era (…), per separar el gra de l’espiga, escena que veiem a l’agost a Roda. A Ripoll en canvi el pagès carrega la garba, ajudat per la seva dona”, un exemple de la vida quotidiana d’aleshores i, de nou, de la presència del matriarcalisme, perquè la dona pren un paper actiu, en lloc de ser, per exemple, preparant l’àpat per a quan els hòmens acaben la jornada.

Tot seguit llegim que “A l’agost a Ripoll dos homes rodegen una bóta que servirà per a la verema. (…) A Girona apareix parcialment la feina de ventar el blat a l’era”.

En una altra entrada d’Internet, el document “Tasca 4.- Els pagesos a l’època feudal” (https://fita2014.files.wordpress.com/2015/02/t7-tasca-4-els-pagesos-al-mc3b3n-feudal.pdf), concretament, en la pàgina 5, hi ha unes il·lustracions corresponents a obres d’art de la Basílica de San Isidoro, de Lleó, de l’històric Regne de Lleó, bastida entre els segles XI i XII, on apareixen cereals i raïm. Així, en la de juny, hi ha una persona tallant cereal amb una corbella i, en la de juliol,  veiem una altra persona en relació amb el cereal. Quant al raïm, pareix, per primera vegada, en el mes de setembre. Afegirem que els noms de les fotos estan en llatí, una llengua molt emprada en els documents i en les obres d’art dels segles VIII-XIII.

Quant a setembre, en l’article “El calendari medieval, un invent romànic”, veiem que “Setembre és el mes de la verema. A Ripoll l’home talla amb cura el raïm amb una mà, i el deposita al cistell que sosté amb l’altra mà. També a Girona, a Roda i a Tarragona veiem veremar”.

I, finalment, en aquestes referències als mesos i al forment i al raïm, llegim que “A l’octubre (…) A Roda i a Tarragona es representa una imatge de bodega”, però no en els camps.

Adduirem que, com podem llegir en l’article “El calendari a pagès durant l’edat mitjana” (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/19/el-calendari-a-pages-durant-l%E2%80%99edat-mitjana), de Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”, aquest cicle (incloent el de la resta de mesos de  l’any), “en bona part d’Europa es perllongaria fins a la Revolució industrial dels segles XVIII i XIX i els canvis socials i econòmics que aquesta comportaria”.

Hem observat, doncs, com el forment i la seua collita varia des de juny fins a agost, tot i que en el mes de maig, ja es cullen (si bé, puntualment) cereals primerencs, així com en juliol ho fa el raïm. I, a partir de lo que hem extret durant la recerca i, també, en aquest article, el raïm, si més no, apareix en juliol (el conegut com “Sant Jaume”[13]) i s’allargarà fins a setembre. Així, tot i que pot aplegar a octubre, tocant la collita del raïm, un home nascut en les Alcubles (en castellà i oficialment, Las Alcublas, població valenciana dels Serrans) en 1958, em comentà el 5 de juliol del 2018 que, a primeries dels huitanta, encara havia anat ell a recollir raïm, el dia del Pilar, és a dir, el 12 d’octubre.

En l’article “Temps de segar i batre”, que, en paraules de l’autor, pretén “explicar tal com es desenvolupava aquest treball a principis del segle XX, treball viscut per familiars meus, en una masia d’un petit poble, i amb un 80% de terres de secà”, llegim que en Salvador, un “de can Palomé, arrendatari de la masia, tenia molt de terreny on hi sembrava menjar per a les vaques de llet, però els tres camps més grans (…) els destinava al blat.

(…) En Salvador feia la sembra a primers de gener perquè volia fer la sega a primers de juny, temia que una pedregada deixés el blat ajagut i dificultés la sega amb una merma considerable. A primers de juny el blat ja havia madurat i ja estava a punt de segar.

En Vadó –així l’anomenaven- no estava tranquil fins que ja tenia el blat en ‘eixut’, o sia, fins que el tenia al sac i ben lligat”

Sobre la manera de treballar, en “Temps de segar i batre”, veiem que “A Sant Hilari de Sacalm[14] hi havia un equip de segadors, que durant el temps que dura la sega, anaven de masia en masia, contractats ja de l’any anterior. Eren gent molt forta, avesats a brandar[15] el volant o la dalla i aguantar, de sol a sol, la calor que els obsequien els mesos de juny i juliol. Aquest grup de segadors, comandats per un cap de colla, segaven el blat, lligaven les garberes, feien les garberes i el deixaven a punt de batre”.

Per a aclariments, direm que les garbes són “feixos de blat lligat amb la palla del mateix blat” i que “les amuntegaven i en feien ‘garberes[16]’, a efecte que un possible ruixat d’estiu no mullés el blat”.

Finalment, diu que “Aquest ritme durava uns quatre dies i quan els segadors marxaven, en Vadó”, l’arrendatari de la masia de què ha parlat abans, “ja els contractava pel proper any”.

L’autor comenta que les dones també participaven, tot i que des de la forma de viure del segle XX, ben llunyana de la dels segles VIII-XIII: “També cal destacar i deixar clar constància del treball de les dones a la cuina, treballant també de sol a sol. (…) Això passava un any sí i l’altre també”. El motiu roman en què, com llegim en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles i Vidal, quan toca unes línies que, tot seguit, fan al·lusió al segle XI, “Les famílies camperoles continuaven treballant conjuntament la terra, si bé en molts indrets no conreen terres pròpies sinó les terres d’un senyor. Sovintegen establiments i contractes de conreu en què consta que marit i muller es comprometien a treballar” (p. 79).

 

Notes: [1] Cria del bestiar en estables.

[2] Ufana, ací, vol dir que es desenvolupa al màxim, molt bé, que tira amunt.

[3] En l’original, tranquilament.

[4] Terra que es deixa sense cultivar durant un temps per tal que repose.

[5] Des de mitjan segle VIII fins a mitjan segle IX. Fou un imperi que intentà recuperar, políticament, l’espai que, un segles abans, havia abraçat l’Imperi Romà d’Occident.

[6] Fer pressió en la terra, amb la intenció d’obrir-la, de fer que es puga treballar.

[7] La sembra i, per tant, la sega, varia segons les zones, el clima i l’oratge. Així, com podem llegir en l’article “El lèxic del blat al Comtat”, de Josep-Vicent Cascant Jordà, quan escriu sobre la sembradura del blat, diu que “El cicle anual del blat al Comtat començava al setembre, octubre o novembre (setembre, qui tinga blat que sembre…), en funció de les condicions meteorològiques i podia ser sembrat en secà o horta” (p. 3).

[8] La collita del forment també té lloc en una època de l’any que inclou la festivitat dels Sants de la Pedra (30 de juliol), malgrat que puga començar un poc abans de l’estiu.

[9] De Santa Pau, població catalana de la comarca de la Garrotxa, en els Pirineus.

[10] Els autors de l’article són Miquel Àngel Fumanal i Pagès, Albert Planas i Serra i, finalment, Albert Reixach i Sala.

[11] Quasi segur faça referència a Roda de Ter (Osona), una població catalana del Pirineu oriental.

[12] Herba anual conreada com a farratge. En castellà, heno.

[13] El 5 de juliol del 2018, en un post que escriguí en el meu mur de Facebook, sobre el forment i el raïm i llur collita, Merce Mosset escrigué que “Hi ha un tipus de raïm que és conegut amb el nom de Sant Jaume, que es comença a collir entre el 25 de juliol i primers d’agost”. Perpetua Cots (del Solsonès) comentà “El blat, juny. Juliol dependrà del temps perquè estigui sec. Al Solsonès (…) encara hi ha camps per segar. Com que ha plogut, potser no s’ha assecat prou ràpid, però és entre finals de juny i juliol”. Neus Castellví Asensio afegia que “A Vilafranca del Penedès, el blat es cull normalment el mes de juliol, si està ben sec. I el raïm, a finals d’agost i tot el setembre es fa la verema”. Quant a M. Pilar Fillat Bafalluy, deia que “A la Franja, el raïm és per setembre”. En referència al Vallès, Angelina Pagès Oliva, plasma que “El raïm, nosaltres, sempre pel setembre. Aquí, el Vallès, hi ha la dita ‘Pel juny, la falç al puny’. Aquest any, com que ha plogut tant, el camp de davant de casa encara està per segar. Havia anat de vacances [a] Andorra i, quan sortíem del túnel del Cadí, direcció Andorra, els camps encara eren per segar. Això era pel mes d’agost”. En al·lusió al pla del Bages (dins de la comarca del Bages), Teresa Seguí escrivia “raïm (…) Als voltants de Sant Miquel, final de setembre”.

[14] El nom oficial és Sant Hilari Sacalm i es tracta d’una població de la comarca catalana la Selva.

[15] Moure molt alternativament i en sentits contraris.

[16] Una garbera és un muntó de garbes, és a dir, de feixos d’espigues tallades.