Prosseguint amb el relat esmentat en aquest recull de rondalles valencianes, els passatges es desenvolupen, quasi sempre, de nit i, altrament, la dona (la mare de l’amo) salva el seu fill. Cal dir que la marona és en nexe amb l’arbre. Aleshores, l’home, abans d’anar-se’n a dormir, digué al xic:

«-Mira: cada volta que sentes el cant del cuquello, hauràs de posar menjar al mul” (p. 348).

Nogensmenys, com que l’al·lot no s’ho treia de les mans, decideix inventar una mentira, amb intenció de no caure ell en cap parany del propietari: “Anit (…) observí que un lladre s’escapava per la portella. Deixeu-me l’escopeta i cartutxos per si el torne a veure.

L’home (…) es cregué la mentida i li donà l’escopeta (…). A la nit, després de sopar, el Cendrós se’n pujà a la pallissa, on esperà, sense dormir, el cant de l’ocell. (…) va sentir:

-No puc, no puc!

El xic va agafar, de seguida, l’escopeta i va disparar cap a la figuereta que hi havia al corral, d’on eixia el cant estant. Llavors, de dalt de l’arbre, va caure una persona a terra” (p. 349). I, així, mor la dona i, com a resultat, l’home perd la força, puix que ella, qui era en la part més alta (o siga, la persona més ben considerada en la família del propietari), es fa miques:

“Tots dos es van acostar a l’arbre i van descobrir que no era un lladre…, sinó la mare de l’amo, la qual imitava -molt bé, per cert- el cant del cucut i, així, feia conxorxa amb el seu fill contra el Cendrós” (p. 349).

En un passatge posterior, el noi trau la seua bona traça comercial (detall que podríem enllaçar amb el fet de no haver-se deslligat de la terra) i el tractant es fa amb quasi tots els porcs (llevat d’u) i li dóna les cues de tots els que havia adquirit.

Un altre signe de connexió amb lo tel·lúric és quan el narrador indica que el jovenet “Estacà l’animal de manera que només ensenyava la cua i plantà les cues tallades, a la vora del riu, en terra molt molla” (p. 350) i altra volta guanya la mà a l’amo. Així, copsem aigua, al costat d’un espai fluvial, terra fàcil de llaurar i útil…

Més avant, l’home li diu que s’atanse a cal gegant (un germà seu), de qui l’informador escriu que “era més babau que manat a fer” (p. 351), tret comú en moltes contarelles vernacles, a diferència de la dona.

En aquest fragment i en els immediats en què apareixen el minyó i el tità, capim que, en la vida, és més importat ser deixondit i la creativitat que l’aspecte físic extern o, fins i tot, que ser robust.

Agregarem que, molt avançat el relat, el xic rep valença feminal: “va arribar al lloc on era el pou, va començar a fer una xanca” (p. 353), això és, a posar-hi pals. El seu enginy li farà costat al llarg de la narració. I, cap al final de la contarella, el Cendrós “aplegà al pont del riu, a la vora del qual unes dones rentaven la bugada. A la vista d’elles, ell tragué un coltell de la faixa i en donà un colp al cuiret. L’arròs se’n va eixir i es va escampar per terra. De seguida, continuà la carrera, travessant el pont” (p. 354).

Per consegüent, com en el ritu de pas, el xic s’acosta a les dones (qui fan de mare) i, quan ja considera que ha superat la prova de la seua adolescència, distribueix les llavors (fa de sembrador en desembre) i passa a l’altra banda del viaducte, és a dir, fa via cap a la seua terra.

Finalment, el Cendrós es presenta a l’amo, n’ix vencedor i, a canvi de no llevar la pell al propietari, l’home li dóna la pell de cada u dels altres germans i “ja tenim el nostre personatge entrant dins sa casa a primera hora de la nit. (…) El menut els saludà així:

-Preneu, ronyosos: el rovellat us porta la vostra pell. Ací la teniu… Vosaltres sí que sou uns cendrosos!

I, a continuació, donà els diners a sa mare” (p. 355) i, per això, aquest relat evoca la figura tradicional del marit que, després de rebre el jornal, el cedeix a la dona perquè ella l’administre, un fet molt comú en famílies de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.