Un altre relat arreplegat en el mateix recull, i en què capim signes matriarcalistes, és “Matxinet (El tracte de no enfadar-se)”, de què hi ha versions paregudes en terres catalanoparlants. Així, un jove que anava pel món, un dia entra de llogat en una casa de gent rica i l’amo i ell fan un pacte: no hauria d’enutjar-se ningú de l’altre.
El primer dia, l’home envia el xic a per llenya (detall que lliga amb la fusta i amb la dona): el minyó li’n porta de troncs d’oliveres i li evoca l’acord.
El segon dia, els trets són més significatius i el propietari li indica “em dus llenya que siga torta del tot; quant més torta, millor.
I ell arranca a córrer i es topeta amb un camp de vinya i veu els ceps torts” (p. 342). O siga que hi ha la vinya (el triangle invertit de la vulva) i la tortesa (en lloc de la rectitud).
En la tercera prova, el jovenívol és enviat a guardar els porcells (animal en nexe amb la bacona i, de pas, amb la fertilitat) i, a més, es troba amb uns mercaders i fan un tracte: ell els donarà els porquets, “però, després, m’haureu de donar les cues, quan ja els haureu matats.
Això feren (…).
A vora mas, hi tenien una bassa d’abeurar els animals i aquest xiquet (…) en va fer una de les més boniques. Clavà totes les cues de manera que només es veia una punteta per damunt l’aigua.
Entra a ca l’amo i li narra tot (…). Arranquen a veure el miracle i el xiquet li mostra” (p. 342).
Tot seguit, l’home estira d’una cua i cau d’esquena i, més avant, el narrador posa que “Ja no li podia demanar ningú més paciència, a aquest home. Un nostramo ja major (…) i amb una dona corpulenta que el devia dur de bòlit” (p. 343). En altres mots, en aquesta rondalla publicada en 1983, copsem dos papers simbòlics i comuns en moltes narracions: l’home (vell i feble) i la seua muller (forta, que comanda la casa i que és qui decideix).
Finalment, l’amo fica el xicot en un sac i podem llegir que “la fosca tant serveix als malfactors com a les persones que somnien amb els àngels. (…) Així és que Matxinet va aprofitar per deslligar-se i per encabir dins del mateix sac tota la vaixella de casa. Fet açò, va amagar-se en una cantonada” (p. 343). Per tant, els elements femenins es posen de part de Matxinet (l’obscuritat, el fet que ell toque els peus en terra, la seua creativitat…) i, àdhuc, altra vegada apareix el racó (la cantonada), com ja ho fa en rondalles plasmades per Sara Llorens a primeria del segle XX (1881-1954) i compilades en el llibre “Rondallari de Pineda”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
