Prosseguint amb narracions de caire matriarcalista que figuren en el recull “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, hi ha “Toni Cambrot i Pepa les Cols”. Primerament, direm que, en els malnoms assignats a cada personatge, hi ha part del simbolisme tradicional. Així, “cambrot” és una cambra petita i, en més d’un relat, l’home és xicotet al costat de la dona; a més, les cols són associades al tema de la maternitat (per exemple, amb el del naixement dels nens, d’on provenien, com ens han amollat moltes persones que han pres part en la recerca).

Com a mostra, Toni “era molt bon xic, tranquil i treballador, però una miqueta bajoca, mentre que la seua muller Pepa (…) era més inquieta i desimbolta i era molt envanida d’ella mateixa. Havien estat poc de temps casats i (…) ella havia pogut comprovar que el seu marit, a més de tranquil i pacífic, era una mica badoc i fàcil d’enganyar. Era d’aquells que no fan ni pols, ni remolí i, a ella, això no li agradava gens. Per la seua part, ell havia pogut comprovar que la seua dona no era fàcil d’acontentar, que era de les del morro fort i, tan bon punt trobava el moment, s’encarregava de fer-li veure qui manava a casa” (p. 376).

És més: “De vegades, ella contava a les veïnes les beneiteries del marit i els demanava consell per tal d’aconseguir que s’espavilara” (p. 376).

Aquest fragment lliga amb el costum (més habitual en les dones) de reunir-se amb intenció de resoldre un tema, detall que apareix després: “En aquestes converses de dones, en les quals es raonava de les coses d’aquest món i de les de l’altre, darrerament, havien parlat d’alguns homes que havien hagut d’eixir de la vila a causa dels seus negocis i a rodar pel món. D’ells, es contava que feien fortuna i que tornaven a la vila rics i generosos” (p. 376). Com podem capir, la fortuna és en nexe amb lo femení, puix que elles no són qui han d’emigrar de l’indret i, altrament, no ho exposen tampoc en aquestes converses, un fet significatiu. En canvi, l’home és qui ha de fer via, guanyar-se la vida en altres terres i, més avant, regressen a la mare, al punt de partida. Ben mirat, ho fan com a despresos i, potser, com a benefactors i tot.

Aquest aplec porta Pepa a traure-ho al marit (Toni), qui li ho accepta:

“-Mira, Toni: que he pensat que… saps què podries fer? Anar-te’n una temporadeta pel món i veuràs moltes coses i et trobaràs en moltes situacions diferents i, així, t’espavilaràs i… potser ens anirà millor.

Toni va reflexionar i, ben lluny de sentir-se agreujat per la proposta, pensà que no li vindria malament i va prendre una decisió, contemplant també (tot s’ha de dir) la possibilitat de no contrariar la dona, tan resabuda que era.

-Tens raó, Pepa: així ho faré (…).

L’endemà va agafar les seues coses i començà a fer via” (p. 376).

Per tant, el narrador de la contarella considera que la dona és resolutiva, sàvia i li ho aprova la proposició.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.