Continuant amb la contalla de Toni Cambrot i Pepa les Cols, el marit, “Camina que caminaràs, arribà a una vila” (p. 376) on hi havia vells i jóvens forts i garrits i ell els ensenya quina és la cama dreta i quina n’és l’esquerra. Així, ni la vellesa, ni la fortalesa, ni la galania van necessàriament associades al fet que les persones prenguen decisions adients.
En anar-se’n, fa camí amb intenció d’aprendre: “I encara diu la meua dona que sóc embeulat! (…) Me n’aniré a una altra vila a veure si aprenc alguna cosa!” (p. 377). En aplegar al nou indret, capeix que no entrava sol en l’església i ell “Els explicà que havien de fer uns forats, unes finestres, a les parets de l’església” (p. 377).
En acabant, “decidí fer rumb cap a una altra, per si, de veritat, aprenia alguna cosa i feia fortuna.
Se li va fer de nit abans d’arribar a la vila següent. Quan li va entrar son, va decidir arrecerar-se en una cova que trobà una mica apartada del camí” (p. 377).
En aquest paràgraf, Toni, possiblement, pel desig de fer com els qui havien triomfat fora de la vila d’on provenia, tria continuar. I, a més, recorre a la dona com a sopluig, en un moment de foscor i en un racó del camí, detalls presents en moltes narracions.
A mitjan nit, s’adonà que allò era una espluga en què hi havia lladres. Ara bé, com que tots ells fugen del lloc i hi deixen els cabals, “Toni es trobà amb uns dinerets que no esperava.
(…) es tornà a posar en camí per retornar a la vila i mostrar a Pepa que els seus objectius s’havien complit i que el viatge havia resultat profitós” (p. 378).
Mentres ell regressava, la muller fa unes gestions amb un venedor deixondit, qui, “espavilat i molt destre (…), en veure l’interés per la xica per les seues mercaderies, li proposà (…).
[ Pepa, ] Feta la pensada i amb perspectiva de presentar-se com una dona eixerida, respongué:
-D’acord, vos ho compre tot.
Així, que carregà el material i es dirigí (…) cap a casa. (…) Després de les abraçades i de les besades de benvinguda, ell li contà com li havia anat per eixos mons i li digué que tornava ric i espavilat” (p. 378).
Posteriorment, després de veure Toni quin ús havia fet Pepa de tot lo que ella havia comprat al comerciant i de fer uns comentaris a la muller, “Ella va abaixar el cap avergonyida. Davant l’evidència, va pensar que (…) cap geperut es veu la gepa. Escarmentada, va dir:
-Ai, Toni, quina vergonya! ¿Saps què et dic? Que deixem les coses com estaven. Romans a casa i hi guanyarem.
I és que, qui tot ho suma, se n’ix. I, al capdavall,… qui tot ho vol, tot ho perd” (p. 379).
Cal dir que, tot i que el marit és més encertat que la dona, en copsar ell quina ha estat l’acció que ha portat Pepa com a resultat de l’esmerç, la tracta bé, un fet que lliga amb el matriarcalisme.
Finalment, Pepa es decanta per la senzillesa i per baixar-se del ruc i accepta Toni.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
