Arxiu d'etiquetes: dones que dirigeixen

Dones senzilles, creatives, que fan de mare i que dirigeixen

General, , , , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El gripau i la rabosa”, també present en altres fonts. Així, un gripau (animal femení relacionat amb l’aigua, amb l’ombra i amb la humitat) fa una proposta a una rabosa que lliga amb les valors masculines:

“-¿Fem una cursa a veure qui corre més? D’ací, a la font: anar i tornar. Ens hi podríem jugar un cafís de blat.

-D’acord -acceptà la rabosa-. Precisament, ara anava a estirar un poc les cames” (p. 359).

Després, hi ha uns passatges d’estira i arronsa entre tots dos, per veure qui guanyarà i en què cada u diu que ell en resultarà vencedor, tot i que ella es presenta vanitosa. En qualsevol cas, el gripau trau mots sucosos i com un eixart amb el seu paper feminal i arriscat: “Perdona que et trenque el dir. Parles més que alenes. Trobe que tens moltes paraules i pocs fets. (…) espera’t una miqueta, que vaig a un lloc i, de seguida, torne” (p. 359).

En acabant, ell, davant dos amics, els explica el cas i els diu les instruccions, les quals són en nexe simbòlic amb lo matriarcalista:

“-Tu et poses vora la figuera que hi ha a mitjan camí entre l’eixida i la font. I tu et col·locaràs al costat de la font…

Els dos gripaus es van dirigir als llocs indicats sense que la rabosa s’adonàs de l’estratagema. Per la seua part, el gripau (…) regressà a l’indret on era la rabosa i digué:

-Ja sóc ací. Quan vulgues, iniciem la cursa” (p. 360).

Per tant, 1) el segon gripau empelta amb la figa, fruit que, com posa l’entrada “Figa, figuera” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és “Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seva semblança amb el genital femení”.

En passar la guineu per on és cada u dels companys del gripau competidor, copsa que l’amic ja hi és i, en accedir a l’arribada, el vertader gripau li diu:

“-Ací sóc abans que tu. Què t’ha semblat la correguda? -li amollà l’astut gripau.

(…) [ La guineu] Mesurà el cafís de blat, que tant li havia costat d’espigolar, i el donà al gripau. Romangué amb la cara de vergonya. Abaixà el cap i se n’anà amb la cua entre les cames” (p. 360) i, així, la humilitat, la coordinació entre persones i la creativitat havien batut.

Una altra rondalla amb signes matriarcalistes, i amb els papers de l’home i de la dona ben assignats i d’acord amb la tradició catalana, és “Joanet”, arreplegada en aquesta antologia. Així, uns pares tenien un fill, Joanet, qui era molt ximple i, fins a molt avançat, quan, com aquell qui diu, ja estava en edat de casar-se. Tot i això, un dia tornen els pares a sa casa i “Joanet els assabentà, humilment, tota la peripècia. (…).

El xiquet Joanet es convertí, al cap dels anys, en un fadrí nodrit i faener fora de mida. Amb poques paraules, se’n podia dir que era una bona persona” (p. 374).

Aleshores, una dona guilopa entra en el relat i traurà suc a la bonesa i a la creativitat de Joanet: “Li va caure en gràcia una xica de la seua vila i, a poc a poc, se n’enamorà:

-Aqueixa xica fa per mi -pensava.

També la xica ho va veure amb bons ulls, puix que si, per un costat, al bon Joanet, no li sobrava seny; per l’altre, un bon patrimoni li esperava. A més d’això, ella sabria portar com cal la casa i aconsellar-lo bé, fent una excel·lent companyona. Així que es van posar a festejar i, a pocs mesos de prometatge, es van casar” (p. 374). En altres mots: la dona té bona avinença amb ell, la muller dirigeix la casa i, finalment, li farà de mare i, així, la figura maternal continuarà en la vida de Joanet, com en més d’un cas que he conegut i en què la dona, per exemple, a més d’esposa, també passa a fer les funcions de mare respecte del marit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jóvens comerciants, creatius i dones que dirigeixen

General, , , , , , ,

Un altre relat arreplegat en el mateix recull, i en què capim signes matriarcalistes, és “Matxinet (El tracte de no enfadar-se)”, de què hi ha versions paregudes en terres catalanoparlants. Així, un jove que anava pel món, un dia entra de llogat en una casa de gent rica i l’amo i ell fan un pacte: no hauria d’enutjar-se ningú de l’altre.

El primer dia, l’home envia el xic a per llenya (detall que lliga amb la fusta i amb la dona): el minyó li’n porta de troncs d’oliveres i li evoca l’acord.

El segon dia, els trets són més significatius i el propietari li indica “em dus llenya que siga torta del tot; quant més torta, millor.

I ell arranca a córrer i es topeta amb un camp de vinya i veu els ceps torts” (p. 342). O siga que hi ha la vinya (el triangle invertit de la vulva) i la tortesa (en lloc de la rectitud).

En la tercera prova, el jovenívol és enviat a guardar els porcells (animal en nexe amb la bacona i, de pas, amb la fertilitat) i, a més, es troba amb uns mercaders i fan un tracte: ell els donarà els porquets, “però, després, m’haureu de donar les cues, quan ja els haureu matats.

Això feren (…).

A vora mas, hi tenien una bassa d’abeurar els animals i aquest xiquet (…) en va fer una de les més boniques. Clavà totes les cues de manera que només es veia una punteta per damunt l’aigua.

Entra a ca l’amo i li narra tot (…). Arranquen a veure el miracle i el xiquet li mostra” (p. 342).

Tot seguit, l’home estira d’una cua i cau d’esquena i, més avant, el narrador posa que “Ja no li podia demanar ningú més paciència, a aquest home. Un nostramo ja major (…) i amb una dona corpulenta que el devia dur de bòlit” (p. 343). En altres mots, en aquesta rondalla publicada en 1983, copsem dos papers simbòlics i comuns en molts relats: l’home (vell i feble) i la seua muller (forta, que comanda la casa i que és qui decideix).

Finalment, l’amo fica el xicot en un sac i podem llegir que “la fosca tant serveix als malfactors com a les persones que somnien amb els àngels. (…) Així és que Matxinet va aprofitar per deslligar-se i per encabir dins del mateix sac tota la vaixella de casa. Fet açò, va amagar-se en una cantonada” (p. 343). Per tant, els elements femenins es posen de part de Matxinet (l’obscuritat, el fet que ell toque els peus en terra, la seua creativitat…) i, àdhuc, altra vegada apareix el racó (la cantonada), com ja ho fa en rondalles plasmades per Sara Llorens (1881-1954) a primeria del segle XX i compilades en el llibre “Rondallari de Pineda”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa, per damunt de la bellesa i emparades pel marit

General, , , , , , ,

Una altra narració compilada en l’obra de Rafael Beltran, i amb signes matriarcalistes i, àdhuc, eròtics i favorables a la dona, és “Pelleranques”, la qual podríem dir que és una defensa de lo femení. Així, “L’hostal era quiet, amanoset, vetust i de netedat assegurada. (…) N’era una dona qui regentava l’hostal. Aquest hostalàs era situat a vora carretera, a l’eixida d’una vila eixerida i de bona gent” (p. 333): quietud, fàcil de manejar, molt antic i una dona que el mena són alguns dels trets que, fins i tot, lliguen amb la nit i, igualment, amb l’hivern junt amb el fet que hi haja una fonda en la banda exterior de l’indret, un detall que evoca les rondalles amb bruixes que es reunien en un lloc paregut. 

Quan ja es disposava a despullar-se per a gitar-se, veu un lladre davall del llit i, amb enginy, s’ho trau de les mans perquè s’hi atanse l’espòs: “Em posaré davant l’espill i començaré a queixar-me” (p. 334) i ho feia “mentre es palpava les molles de braços i de cames. La jovenesa li era fugida sense cap mirament. (…)

-Tan trempada que era quan era jove i ara tot són pelleranques. Ara, ja no sóc més que pelleranques!

Conforme es toquejava pels braços i per les cames, cridava tan fort com podia:

-Pelleranques, pelleranques. Ai! Déu meu, pelleranques!

(..:) De la fosca dels carrerons, se n’acostaven cresols i atxes de vent, amb timidesa. Tothom fa presagis i conspiracions en la nit silent. Es clou el pensament al voltant de les possibles dobletes d’or i del cos desitjable, encara, de l’hostalera. Hom hi acudeix per no perdre’s la jugada” (p. 334).

En nexe amb aquest paràgraf, direm que, el 8 de juny del 2026, en escriure sobre aquest relat, atenent als darrers mots sobre les dobletes i sobre el cos, vaig intuir (i diguí): “L’hostal, ¿seria una casa de putes?”. Doncs sí: en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terme “hostaler -a” significa “Propietari d’un bordell a la València medieval” i, tot i que, primerament, indica que era d’ús antic, apareix en una contarella publicada… en 1999. No debades, el passatge es pot entendre com una rememoració d’antics clients i, ben mirat, de la muller, més encara, si observem el possible significat de “jugada” (paraula associada al terme «jugar» i, així, a la relació entre un home i una dona i, com ara, a la copulació).

En eixe seny, “Al portalàs, es fa un rodolí de gent que espera la degolla o la festa. I, aleshores, va entrar el seu home i ella va exclamar:

-Mira: davall del llit, hi ha un lladre!

I, així, d’aquesta manera, el seu marit el va agafar i se’l van endur a la presó.

I l’hostalera no recobrà la bellesa, però sí una mica l’escalf al cor en sentir-se tan estimada pel marit i amb el calaix ordenat” (p. 334).

Per consegüent, hi ha un eixart entre l’home i la muller, ambdós es fan valença, ella comanda, però ell la protegeix. I, més encara: el marit prima l’esposa com a persona, i no per la bellesa, ni el culte a les aparences.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.