Arxiu d'etiquetes: dones que deixen empremta

Dones decisives, que menen, que deixen empremta i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i prou semblant a altres relats de marededeus trobades, és “La Mare de Déu de Bell-Vilar”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Un pastor troba aquesta imatge, la carrega i la trasllada en viatges diferents i, finalment, “En trencar el dia, arreglà el bestiar i emprengué de nou el camí (…), per esbrinar si havia perdut la imatge de la Mare de Déu o si tornava a estar al mateix lloc.

I la tornà a trobar al mateix lloc (…). Comunicat el fet al poble de Sisteró, com el poble va entendre que la Verge volia quedar-se allí, li aixecaren una ermita, on fou venerada devotament.

Amb el temps, anà agafant molta devoció, fins al punt que, en un flagell de pesta, que assotà tota la població, en demanar-li protecció, el poble se’n veié lliure” (p. 254). En aquest relat, podem vincular la dona amb l’ermita (evolució de la cova, la qual té a veure amb l’úter) i, com en altres llegendes paregudes, el pastor “abraça” la dona i, així, el matriarcalisme: la terra, lo local, en lloc 1) de l’eixida d’on es viu i 2) de l’esperit conqueridor amb què es sol relacionar el nomadisme del pastor.

Igualment, Nostra Senyora fa un paper similar al de la mare respecte als fills, com qui dona sopluig.

En la rondalla vinent, “El Sant Crist”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir que uns pelegrins apleguen a la vila de Torà, “demanen una estança ampla i reservada com obrador, bona fusta (…). El rector i el batlle accepten les condicions i guien els pelegrins fins una estança de l’entresol del castell, on enceten de seguida l’obra” (p. 254). Així, copsem 1) un poble acollidor, 2) el detall de la fusta, paraula que té a veure amb la dona (àdhuc, pel color de la terra) i amb la Mare Terra, 3) una cultura en què les autoritats religioses (en primer lloc) i les civils (el batle) estan obertes als acords i en què van per davant i com a guia dels qui representen, en lloc d’una actitud directiva recta i 4) els menen cap a valors matriarcals (l’entresol, sota terra, el qual empiula amb la dona).

A més, tot seguit, veiem que “Mancava perfilar el costat esquerre de l’espatlla de la imatge” (p. 255), això és, de la banda relacionada amb lo femení, la qual no oblidarien. I més encara, “era el dia novè; una veïna no pot deturar més la tafaneria, espia pel forat del pany, contempla (…) el Sant Crist, formosíssim; surt encisada cap al carrer, crida les veïnes” (p. 255), també encuriosides, però només hi veuen la imatge. Finalment, ho notifiquen al rector i al batle i, “al dia següent, amb assistència de tot el veïnatge de la vila i terme, traslladen la santa imatge, des del castell, a l’església parroquial” (p. 255). Cal dir que, en l’original, posa “des del castell, i l’església parroquial”, però que el desenvolupament de la rondalla ens porta a triar la forma que hem exposat.

En altres paraules, les dones són les primeres en adonar-se dels fets, les més obertes i, en el poble, prima lo religiós per damunt de lo civil, tret que podríem enllaçar amb un catolicisme que, en Catalunya (com en la cultura basca), està molt en línia amb el Poble i que, en molts casos, ha assimilat i ha incorporat detalls pagans, perquè la influència dels catalanoparlants i el tipus de cristianisme anaven molt en línia amb el matriarcalisme.

Una altra rondalla que podem consultar en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què copsem trets matriarcals i el paper decisiu de la dona, és “Sant Faust”. Al llarg del relat, veiem que Sant Faust, a mitjan segle VII, se’n va a Terra Santa (p. 255) i que, posteriorment, l’acompanyaren fins a Alguaire (on es recollí la narració).

Igualment, “Al cap de pocs anys, Faust va morir i els seus amics no saben on enterrar-lo, ja que (…) eren molts els llocs i pobles que l’estimaven i volien acollir les seves despulles. Així doncs, van decidir que el posarien damunt d’una mula cega i la deixarien lliure” (p. 256). Com veiem, la dona fa de jutge, és la persona a qui trien per a que determine el lloc. Per això, s’addueix que “Allà on la mula s’aturaria, enterrarien aquell home que ja feia olor de santedat” (p. 256). I, per consegüent, confien en la dona i en un home de cor net.

“Va aturar a Bujanda (…). El darrer cop de pota va restar marcat damunt la penya dura i, encara avui, s’hi pot veure l’empremta d’una potada d’animal. Allí mateix, va brollar una font, l’aigua de la qual guareix gràcies a la seva virtut remeiera. Tot això, els va fer entendre que aquell era el lloc on havien d’enterrar el sant” (p. 256). Aquest passatge està ple de simbolisme matriarcalista: 1) el fet que el ruc trie una població vinculada amb una cultura matriarcal (en aquest cas, a Bujanda, en terres basques), 2) que haja deixat empremta i que ho faça sobre la terra i de manera sòlida, que no l’esborra el temps, 3) que brolle una font, motiu pel qual, naix de la terra, és el resultat de l’empremta, 4) una aigua guaridora i 5) que la dona i l’home  (ella, amb vida; ell, com a fill de la terra) romanguen junts així com ho faria un marit i una muller amb bones relacions entre tots dos.

Quant al terme “empremta”, direm que una cosa és la marca física que, per exemple, deixa una sabata en el fang (petjada); i, molt diferent, és la influència (o el paper) determinants que una persona deixa en una altra (o més), és a dir, empremta. Per consegüent, d’acord amb el relat, la dona hauria influït des del primer moment en una terra de persones fortes (la penya dura).

Finalment, diré que ma mare, el 17 de gener del 2023, per telèfon, em comentà “N’hi ha u [ relat] paregut, però d’un ase i, allà on va, es queda el sant. En llocs fronterers que donaven a dos o tres pobles”, triaven un ase, per a decidir on restaria el sant. I, per tant, veiem que, no sols en terres del Ponent de Catalunya, sinó en la comarca de l’Horta de València (on nasqué ma mare en 1943), hi ha narracions semblants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en línia amb el comunalisme, que deixen empremta i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “El cabdell d’or”, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la filla del rei, després d’estar amb la velleta i “ja molt aconhortada (…) i, a punta de dia, (…) amb prou sentiment de la sua ànima, se n’anà (…) fins que fou a un altre reialme i, en ell, a una gran ciutat” (p. 80) en què ella “començà de veure molta de gent que, d’ací d’allà, anava i venia com si no trobés lo que cercava” (p. 80). Aquestes paraules, que podrien semblar secundàries, ens exposen dues realitats: la comunal, receptiva i de consells de cara al demà i, en aquest cas, en la jovenesa (la filla del rei, en relació amb la velleta), i, per una altra banda, la individualista i de la ciutat. Es trobava “a la ciutat a on era el palau del rei” (p. 80).

Aquest relat ens ve molt bé per a comentar que, en l’estudi, hem copsat que, més d’una vegada, les relacions entre hòmens i dones (en la casa, en el barri, en la població, en la comarca, etc.) i, igualment, la visió de la vida, és més favorable a lo matriarcalista en ambients fora de les ciutats (bé mitjanes, bé grans, del primer quart del segle XX o abans). Aquest detall no solia figurar en llibres sobre la dona en la societat del segle XIX, ni en la del XX. ¿Casualitat? ¿Fruit de les recialles dels decrets de Nova Planta, de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), d’una república que proposava una “civilització” dirigida des de lo urbà (com es reflecteix en els programes d’instrucció escolar) i d’una dictadura de més de trenta-cinc anys (1939-1975) en tot l’Estat espanyol? ¿Interessos partidistes o de grups socials? ¿O, per exemple, resultat de bones intencions que, més d’una vegada, inclouen prejudicis respecte a lo rural? Cal dir que aquesta narració fou publicada, per primera vegada, en els anys setanta del segle XIX, en un ambient en què perviu (i molt) el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana.

La jove, amb el cabdell que li havia donat la velleta i seguint la pauta que l’anciana li havia comentat (per tal que la filla del rei fos sobirana de la seua vida), “anà preguntant preguntant fins a trobar-ne un que li explicà com, al brodar la reina un vestit per al seu real espòs, se li havia acabada la seda d’or, que n’era de mostra tan bona i fina” (p. 80), fet que havia afectat el rei, qui “en tenia contemplada i volguda a la sua gentil com virtuosa esposa” (p. 80).

Cal dir que, a banda de la bona consideració que rep la reina per part del seu marit, la paraula “gentil”, com escriu David Algarra en el seu article “El comú català sota un arbre: una forma d’organització social arrelada a la terra” (http://elcomu.cat/2017/06/04/el-comu-catala-sota-un-arbre-una-forma-dorganitzacio-social-arrelada-a-la-terra), publicat el 4 de juny del 2017 en el seu blog “El comú català”, la qual, “després va prendre un significat similar a pagà, prové dels membres de la gens. Aquesta era l’organització social, política i econòmica que existia en la Roma arcaica (no s’ha de confondre amb el significat actual del mot ‘gent’), abans de la irrupció de la civitas, la propietat privada romana, etc. Cada gens estava formada per un grup de famílies que compartien un esperit o divinitat protectora, uns costums particulars que promovien la solidaritat i el suport mutu entre els seus membres i, el que em sembla més interessant, que tenien la possessió de la terra en comú, cultivant-la col·lectivament, és a dir, que gaudien de béns comunals”.

La jove, als successius criats que la reben, els demana que la deixen passar i, al capdavall, “tant i tant pregà, que s’esdevingué el sentir-ho el fill del rei, jove molt ben dispost i noble, així d’ànim com de figura” (p. 80). El príncep demana llicència als seus pares per a que ella hi puga entrar, i, en acollir-la, la fa passar “fins a la cambra de la reina” (p. 80).

I, com que la reina veu que el fil és del mateix parió que el que ella no trobava, “donà ordre perquè li fos pagat amb bona moneda; més ella, com es recordava del bon consell de la velleta, en cap manera el volgué vendre i, per més que li oferiren tota mena de joies i riqueses, no pogueren (…), puix no volgué donar-lo com no fos per tractes de casament o de boda” (p. 81). Per consegüent, la jove continua fidel al comunalisme que ha abraçat sota l’arbre i que la velleta, una dona que ha deixat empremta en la fadrina, li ha transmés amb la confiança que la xica el mantindrà com a part de la seua vida i el passarà. Estem davant dos temes cabals: comprar una persona per diners, pactes amb diners pel mig, etc., i… deixar empremta en els fills, en els nets, en els jóvens, etc.

Però, com que els reis no acollien que una dona pobra, senzilla i filla del poble (p. 81) es casàs amb el príncep, la jove ho aconseguirà perquè el fill del rei sí que l’accepta com a futura muller. A més, “la noia, veient que el ser ella pobra en tenia tota la culpa, determinà descobrir com era filla del rei veí i en foren, d’això, tots molt joiosos i, incontinent, manaren a cercar al pare d’ella, que molt havia ja plorat per sa perduda filla (…) i, després d’haver-se tractat bodes, s’esposaren princesa i príncep” (p. 81). El fet que el pare de la noia no passàs un bon moment mentres que ella no es trobava en el seu regne, va en línia, com ara, amb la rondalla “El bon cagar”, en què el rei només tornarà a sentir-se millor quan la filla a qui rebutjava, serà acollida per ell. Per consegüent, la noia ha assolit el seu objectiu, com també el fill del monarca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.