Una altra contarella que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El gripau i la rabosa”, també present en altres fonts. Així, un gripau (animal femení relacionat amb l’aigua, amb l’ombra i amb la humitat) fa una proposta a una rabosa que lliga amb les valors masculines:

“-¿Fem una cursa a veure qui corre més? D’ací, a la font: anar i tornar. Ens hi podríem jugar un cafís de blat.

-D’acord -acceptà la rabosa-. Precisament, ara anava a estirar un poc les cames” (p. 359).

Després, hi ha uns passatges d’estira i amolla entre tots dos, per veure qui guanyarà i en què cada u diu que ell en resultarà vencedor, tot i que ella es presenta vanitosa. En qualsevol cas, el gripau trau mots sucosos i com un eixart amb el seu paper feminal i arriscat: “Perdona que et trenque el dir. Parles més que alenes. Trobe que tens moltes paraules i pocs fets. (…) espera’t una miqueta, que vaig a un lloc i, de seguida, torne” (p. 359).

En acabant, ell, davant dos amics, els explica el cas i els diu les instruccions, les quals són en nexe simbòlic amb lo matriarcalista:

“-Tu et poses vora la figuera que hi ha a mitjan camí entre l’eixida i la font. I tu et col·locaràs al costat de la font…

Els dos gripaus es van dirigir als llocs indicats sense que la rabosa s’adonàs de l’estratagema. Per la seua part, el gripau (…) regressà a l’indret on era la rabosa i digué:

-Ja sóc ací. Quan vulgues, iniciem la cursa” (p. 360).

Per tant, 1) el segon gripau empelta amb la figa, fruit que, com posa l’entrada “Figa, figuera” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és “Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té, per la seva semblança amb el genital femení”.

En passar la guineu per on és cada u dels companys del gripau competidor, copsa que l’amic ja hi és i, en accedir a l’arribada, el vertader gripau li diu:

“-Ací sóc abans que tu. Què t’ha semblat la correguda? -li amollà l’astut gripau.

(…) [ La guineu] Mesurà el cafís de blat, que tant li havia costat d’espigolar, i el donà al gripau. Romangué amb la cara de vergonya. Abaixà el cap i se n’anà amb la cua entre les cames” (p. 360) i, així, la humilitat, la coordinació entre persones i la creativitat havien batut.

Una altra rondalla en què es plasmen signes matriarcalistes i amb els papers de l’home i de la dona ben assignats i d’acord amb la tradició catalana, és “Joanet”, arreplegada en aquesta antologia. Així, uns pares tenien un fill, Joanet, qui era molt ximple i, fins a molt avançat, quan, com aquell qui diu, ja estava en edat de casar-se. Tot i això, un dia tornen els pares a sa casa i “Joanet els assabentà, humilment, tota la peripècia. (…).

El xiquet Joanet es convertí, al cap dels anys, en un fadrí nodrit i faener fora de mida. Amb poques paraules, se’n podia dir que era una bona persona” (p. 374).

Aleshores, una dona guilopa entra en el relat i traurà suc a la bonesa i a la creativitat de Joanet: “Li

va caure en gràcia una xica de la seua vila i, a poc a poc, se n’enamorà:

-Aqueixa xica fa per mi -pensava.

També la xica ho va veure amb bons ulls, puix que si, per un costat, al bon Joanet, no li sobrava seny; per l’altre, un bon patrimoni li esperava. A més d’això, ella sabria portar com cal la casa i aconsellar-lo bé, fent una excel·lent companyona. Així que es van posar a festejar i, a pocs mesos de prometatge, es van casar” (p. 374). En altres mots: la dona té bona avinença amb ell, la muller dirigeix la casa i, finalment, li farà de mare i, així, la figura maternal continuarà en la vida de Joanet, com en més d’un cas que he conegut i en què la dona, per exemple, a més d’esposa, també passa a fer les funcions de mare respecte del marit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.