Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què es plasmen detalls matriarcals, és “La filla que no sabia fer res”. “Açò era una matrimoni que tenia una filla que no sabia fer res de res. Un dia va anar un home que volia casar-se amb ella. Els pares, que coneixien la seua filla molt bé, li van dir:

-No, perquè, si et cases amb ella, amb una pallissa de bastó, la mataràs.

-No patisca, que no la tocaré. Ja veuran com tot s’arregla. Tranquils.

Les paraules del futur gendre van convéncer els qui anaven per a sogres, que van accedir finalment que es casara la seua filla amb ell” (p. 379). Així, 1) la dona és ben tractada i 2) l’aprovació ve de la família de la núvia, no de la del nuvi.

Ja casats, l’home veu que la dona “ni s’immutava” (p. 379), s’atansa al gos i al gat i, a banda de repartir-los els papers (guardar la casa i caçar rates i ratolins), els amolla una frase que s’ajusta a la tradició vernacla: “Ací, en aquesta casa, qui no treballa, no menja!” (p. 379).

Passa que, com que la muller continuava amb la seua gossera, el marit opta per recórrer món: “Caminant caminant, va aplegar a una vila on tota la gent era concentrada a la plaça, gitada per terra” (p. 380) i, així, lligats a la terra. Un poc després, una dona és qui li explica què feien en aquell indret (i, per consegüent, com en moltes rondalles, un personatge femení és qui rep un pelegrí o bé un home).

Com que ell fa que es lleven tots de terra, la gent “li va donar un bon grapat de diners” (p. 380).

Tot seguit, se’n va cap a una altra vila i “Una de les veïnes, qui, en aquell moment, va passar prop d’ell, li va dir:

-Es que, allà, dalt del campanar, hi ha un gat que diu que no n’ha de viure ningú, que no n’ha de viure ningú.

(…) L’home, que va veure de què es tractava i que podia guanyar-se alguns diners, com a la vila del costat, els va demanar (…) i va agafar el pobre gat” (pp. 380-381) i els veïns li ho agraïren, àdhuc, amb una recompensa.

En nexe amb el gat, afegirem que, en més d’un relat, és associat a la dona i, així, ella és ben considerada (dalt del campanar, molt sovint, l’edifici més alt de les viles i de les ciutats, llevat que, com ara, ho fos, per exemple, un castell o bé un palau), però baixa a on és la gent, a terra.

A continuació, el marit decideix tornar-se’n a sa casa. Quan hi va aplegar, veu que la muller era embarcada dins d’un cossi d’aigua (un signe receptiu) i, com que ell li amolla que, qui no fa faena, no menja, “Les veïnes, que tot ho sabien i que tot ho veien, deien a la dona:

-Ara, quan vinga el teu home, agranes casa, omplis els cànters, fas el dinar… i veuràs que content que es posa”.

Els consells de les veïnes per un costat i que l’home no li donava menjar per un altre, (…) la dona es va posar a fer les faenes de la casa, procurant fer-ho el millor que sabia i que podia” (p. 381). O siga que, entre d’altres coses, hi ha aplec femení i ella es guia molt per lo que les veïnes li han dit.

Al capdavall, “Passat un temps, els pares d’ella van decidir anar a fer-li la visita” (p. 382) i ella els trau la frase que, com si fos un lema, li deia l’espòs i tant els parents com la filla, es posen a fer faena. Tot i això, com posa al final, “Els pares s’adonaren ràpidament que la seua filla encara (…) li faltava molt per aprendre (…).

Pel que fa al seu home, es va haver de carregar de paciència i de resignació i hagué d’acontentar-se” (p. 382) amb la muller, en lloc d’assajar a trobar-ne alguna que la substituís.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.