Una altra narració en el llibre esmentat de la folklorista catalana, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Conte del pebrer”, amb un rei interessat pel jardí: “Hi havia un senyor rei que tenia tres fills. El palau era enmig d’un jardí i, en aquell jardí, hi havia un pebrer tan esponerós (…). El rei en feia glòria i, quan venia el temps de la collita, en feia el torn (…): ‘Demà colliré el pebrer’” (p. 471), però, quan els criats hi anaven, veien que ja havien arreplegat els fruits i que ho havien de comentar al monarca.
Aleshores, com que els tres fills que tenia “s’havien fet grans, pensà que, el qui sabria guardar el pebrer, sabria guardar el reialme i, així, un bon dia els ho va explicar” (p. 471). Sobre aquest paràgraf, és simbòlic, puix que l’arbre representa tots els membres del regne: les fulles (els més petits), les branques (els jóvens), el tronc (els pares) i les arrels (els vells). A més, ens pot evocar la família i, ací, tots els habitants del regne. Això explica la consideració del monarca. “El més gran va respondre:
-Aqueix pebrer tan bell, l’orgull del nostre jardí, el guardaré jo (…) i demà trobareu el pebrer segons el vostre desig.
El pare rei dormí d’un son tranquil.
A les enfosques, l’hereu llestà el més bonic cavall” (p. 471), però s’adorm i no ho assoleix.
Després, ho assaja el segon, qui “Llestà el cavall més fosc perquè ningú el vegi (…). Quan obrí els ulls, (…) veié el pebrer collit” (p. 471).
Tocant al tercer dels fills, el petit, “no llestà cap cavall. A sol ponent, es plantà de peus, aguantat a la soca de l’arbre (…). Passada la mitja nit, se li presenta un animal verd i un animal blau que lluïen en la foscor” (p. 471) i que li diuen “Som encantats i tenim l’obligació de venir a collir el pebrer fins que trobem un minyó prou entès per nos impedir de fer-ho i ara serem deslliurats si ens deixeu la vida salva i vós tindreu tot lo que demanareu. Tan sols direu: ‘Per la virtut de l’animal verd i de l’animal blau’” (p. 471).
En acabant, tots tres fan un pacte i l’endemà, “el jovenet pujà a la soca de l’arbre esperant l’alba. Bon matí es lleva el rei abans del sol ixent i felicità el darrer fill dient que el reialme seria per a ell” (p. 471).
Així, el més xicotet, més senzill (decideix no prendre cap cavall, caminar i romandre a l’aguait), en l’obscuritat, troba dos personatges (el nombre parell representa la dona) i acull de bon gust la proposta que li fan.
Ben mirat, hi ha un passatge encara de nit, empeltat a l’arbre com qui ho fa a la mare i, en eixe moment del dia, és quan es troben el pare (el sobirà) i el fill. Cal dir que el rei el felicita: 1) a continuació de l’acord entre el noi i els dos que li han aparegut (serà un fill més aïna conciliador), 2) és un fill que té present tots els membres del regne (és dalt de l’arbre) i 3) ha salvat dues persones que s’han oferit a fer-li valença quan ell l’haja de menester.
Això no obstant, el xicot, com que pensa que els dos germans podrien pretendre matar-lo (“ells deien que el calia fer perdre”, p. 471), “Seguí un passadís que coneixia i que, per sota terra, menava fora” (p. 471) i, per consegüent, passa a terreny femení, com en altres relats en què un personatge s’endinsa en una foradada en una muntanya.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.