Un altre relat en el recull “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i amb signes matriarcalistes, és “El tio Pep d’Orgues”: “Hi havia, una vegada, una vila xicoteta situada al racó més apartat de la comarca” (p. 390), frases amb què rememorem les narracions amb una espasa rovellada, arraconada i… que és la que salvarà.

El fet és que un home d’aquest indret “sabia fer tots els treballs del camp a la seua manera, sense  importar-li consells, ni recomanacions. (…) El cas és que sempre obtenia bones collites. Potser per això, perquè sabia tocar totes les tecles, li deien l’oncle Pep d’Orgues.

El complement inestimable de Pep era la seua ruqueta, sense la qual no podia fer res. Es refiava d’ella més que de ningú, de manera que, qualsevol bram o espantada de l’animalet, era un avís per a l’amo” (p. 391).

Així, copsem un home prou independent, lligat a la dona, a la terra i que, com l’avi matern de ma mare (Francisco, nat en 1879), no dedicava la tasca a només una faena, sinó que la repartien entre unes quantes. Com a mostra, aquest avantpassat meu, no assajava quatre collites a l’any: tres. Passa que ho combinava amb l’aportació que feia la seua dona (Amparo, 1885), qui, per exemple, tenia un jovenet que treballava per a ella. En resum, marit i muller contribuïen a la casa i no ficaven tots els ous en la mateixa cistella.

Ara bé, els mots sobre el paper de la ruca (i l’afecte del compilador de la contalla) reflecteixen que, a diferència, com ara, de com són vists els animalets (principalment, els de casa), a mitjan dels anys vint del segle XXI, la ruqueta, com ens han dit algunes persones, és tractada com una més de la família i hi ha un reconeixement ben manifest cap a la contribució que fa al grup.

I més: hi ha un eixart entre el personatge masculí i el femení. La dona agafa l’home, qui és part de la terra i en depén (“sense la qual no podia fer res”), puix que ella té lo que fa possible la vida humana: els aliments i les condicions climatològiques beneficioses per a les persones.

Igualment, la contarella posa que l’amo “Es refiava d’ella més que de ningú”: no sols la ruca fa la funció de consellera, ans al contrari, perquè ell és atent a les respostes, així com el llaurador ho fa al cel, a la terra, a l’oratge, a la cultura tradicional relativa a lo agrícola, al camp,…

Altrament, “qualsevol bram o espantada de l’animalet era un avís per a l’amo” plasma eixe empelt tan fort i necessari entre el pagès i lo tel·lúric, paregut al d’una marona respecte del nadó i el del nin amb la mare, amb intenció que hi haja bona simbiosi i, que així, prosperen tots dos… i, a més, la muller.

En un passatge posterior, un home capta que l’oncle Orgues va a la seua i, amb humor, li amolla que el propietari es morirà “quan la seua ruca faça tres pets. (…)

Camina que caminaràs, arribaren a la primera costera i, a la mínima relliscada, la ruca va sopar el primer esclafit.

(…) Continuaven caminant i, en disposar-se a travessar l’únic barranquet que hi havia en el camí a la vila, es va sentir el segon toc per davall la tafarra de la ruca” (p. 392).

Un poc després, l’oncle Orgues “va trobar el tercer pet. (…) La ruqueta, coneixedora del camí, va seguir fins a la casa de l’amo.

La dona de Pep, en veure-la arribar sola” (p. 392) alerta uns veïns que, sense perdre temps, s’ofereixen a cercar-lo.

Quan aquests veïns el troben, creuen que s’hauria mort i, fins i tot, quan ja eren a punt de soterrar-lo, un veí demana a un altre cap a on haurien de portar el taüt.

En eixe moment, l’oncle Orgues, amb la seua tradicional espenta, els comenta:

“-Vosaltres aneu per on vulgueu. Jo, quan era viu, sempre tirava al dret” (p. 393).

En acabant, els veïns deixaren la caixa, l’amo n’ix, torna a la vila, els vilatans deien “Miracle, miracle! L’oncle Orgues ha ressuscitat!” (p, 393) i, uns dies després, “L’oncle Pep emprengué els seus costums de sempre (…), procurà no creure les coses tan aïnes” (p. 393). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.