Arxiu d'etiquetes: dones amb bona empatia

Rondalles amb dones que salven, que empelten i amb bona empatia

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla del bon cagar, en la versió exposada en el treball “Cavallers de capa i capell”, la fetillera (la filla del rei) parla amb el monarca, qui li diu “he pensat que em volia bona cosa (…), em sap molt de greu perquè ara ja no la podré trobar. (…).

-Potser la teniu més a prop del que vos penseu. Ara, aneu-vos-en a palau i preneu-vos aquestes herbes durant uns dies i, quan estigueu bé, torneu per ací…

El rei va agafar el farcellet d’herbes i se’n va tornar cap a palau” (p. 31). I, així, ell fa lo que li diu la dona (la fetillera), fins que un dia, en el palau, nota l’anell de la seua filla.

L’endemà “se’n va tornar a ca la fetillera a donar-li les gràcies” (p. 31) i li comenta que eixa aliança era la de la seua filla petita, la qui ell enyorava.

Llavors, ella “es va llevar la caputxa i li va dir:

-Ací la tens, la teua filla. L’anell és meu i (…) no m’he oblidat mai que eres mon pare. Després de tants anys, has aprés la lliçó.

El rei es va posar a plorar (…), va demanar perdó a la seua filla, la va abraçar i tots dos se’n van tornar a palau, on ara, ja sí, van poder viure durant la resta de les seues vides” (p. 31).

Sobre aquests darrers passatges, capim que la filla es lleva la caputxa i que, al moment, passa a ser acceptada com a filla i, de pas, son pare empelta amb ella.

En la contalla “La bona xiqueta”, recollida en la mateixa recerca, una xiqueta viu junt amb son pare (qui era viudo) i ho feia al costat d’una veïna que, com en altres relats, era viuda. La dona, quan “la xiqueta passava a prop de casa, li deia:

-Si em case amb ton pare, et faré tots els dies, per a sopar, sopetes de llet i mel” (p. 32). El primer dels aliments lliga amb la maternitat; el segon, amb la facilitat per a guanyar-se la simpatia de moltes persones.

Al capdavall, la xiqueta aconsegueix que es case el pare i, per tant, es fa lo que ella vol. Nogensmenys, molt prompte la dona i la germanastra l’envien a llavar al riu, on troba una velleta, a qui ella ajuda a arreplegar un llençol i li renta molta roba.

Després dels detalls a la provecta, l’anciana li diu:

“-Com que has estat tan bona, demà, quan t’alces, tindràs un present.

-Però si jo no vull res!!! Jo no he de menester cap present!!!” (p. 32)

L’endemà, la madrastra, en veure la fillastra, li demana com és que té un estel lluent en el front. En acabant, la xiqueta explica a la mare que la vespra havia fet valença a una velleta. Aleshores, la mare amolla a la seua filla: “hui tu aniràs a llavar i, si veus la vella, l’ajudes, a veure si, a tu, també t’ix demà un estel d’or al front.

Per la vesprada, la germanastra se’n va anar al riu amb una cistella de roba i, allà que es va trobar la velleta” (p. 33).

Però com que aquesta xiqueta només li fa costat amb el llençolet i no, a més, a llavar-li la roba (fets que, en aplegar a casa, comenta a la mare), l’endemà crida a sa mare i ambdues copsen que, “per la seua falta de compassió, li havia eixit un moc de polit al front, que li penjava sobre el nas (…) i no es va poder casar mai. Pel contrari, la xiqueta sempre va dur l’estel al front i va fer un bon casament” (p. 34).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb ritu de pas a l’adultesa, l’empatia i l’arquetip del rei

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què es reflecteix el matriarcalisme, i recollida en aquest treball, és “La princesa del cigró”. En primer lloc, diré que el 6 d’abril del 2025 la comentàrem els meus pares i jo i, en març del 2026, ma mare i jo. Ambdós em digueren que era molt coneguda i, quant a mon pare (nascut en 1942), el 26 de març del 2026, per telèfon, en oir el títol, m’amollà “Això és una rondalla antiquíssima”.

Un príncep havia de casar-se amb alguna dona del regne o dels estats veïns. Quan ja només n’hi havia una a provar, “La mare del príncep no les tenia totes que aquella xica fóra una princesa com calia” (p. 16) i “va idear un estratagema: faria que prepararen una estança del palau, amb un llit ben luxós perquè la princesa hi romanguera a dormir” (p. 16) i, davall del tot, “col·locaria un cigró cuit. Si la princesa, a pesar de la blanor, era capaç de notar el durelló, és que realment era una princesa com calia” (p. 16).

Aquest passatge exposa el paper important de la mare, puix que ella representa l’Estat, sobretot, tenint present que no apareix la figura del sobirà masculí i que ella és qui legisla, no el fill.

“L’endemà, la reina va convidar a palau la seua futura nora. Tot el dia que hi estigué: va dinar i va sopar tot de coses bones, en companyia dels reis i del príncep. Sempre va demostrar que tenia unes maneres i una educació molt curoses” (p. 16). Així, el narrador trau trets lligats a l’educació matriarcal.

Després, copsem que, en nexe amb els set matalaps, “La princesa no se’n va sorprendre massa perquè estava acostumada a dormir en llits molt tous. Simplement, va pensar que devia ser un costum del palau i es va disposar a dormir” (pp. 16-17).

Així, la jove és una persona que respecta els costums de la terra on l’acullen. Altrament, ella accedeix cap amunt, és a dir, pujarà escalons de categoria social (passarà d’adolescent a dona). En aquest seny, el mot “cigronet” figura en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, amb un significat col·loquial interessant: “Mamella d’una adolescent just quan comença a créixer” i, així, podem empiular-lo amb el relat.

Quan, de matí, la reina i les dames de companyia la veuen asseguda en el llit i tota ullerosa, la xica els diu que no havia pogut dormir en tota la nit perquè hi havia res en el llit que no li ho havia fet possible.

“La reina es va somriure i li va dir:

-Ara sí que estic convençuda que seràs una bona dona per al meu fill i que ets una princesa de veritat. Ara sabràs el per què.

La reina va manar, a les seues dames, que alçaren tots els matalafs i, sota el darrer, hi havia el cigró cuit que la reina havia manat posar allà. Només una veritable princesa, amb una sensibilitat especial, era capaç de notar (…) una molèstia tan insignificant.

D’ençà d’eixe moment, la reina ja no es va oposar que el príncep i la princesa es casaren, com així va ser” (p. 17).

Enllaçant amb el cigronet, adduiré que aquesta empatia i aquesta actitud d’estar oberts als més petits, als més pobres i, a més, als qui puguen passar per la infància (recordem les rondalles amb el personatge Cigronet), figuren en moltes narracions vernacles, fet que ens evoca paraules que Erasme de Rotterdam trau al futur rei en el llibre “Educació del príncep cristià”, de 1515: “el bon príncep ha de procurar, amb totes les seues forces, no perdre mai l’afecte dels seus” (capítol III).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i maternitat

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “Per tu, Elena i en Josep” (pp. 133-134). Així, inclou mots com “nets de cor” i “feu el pas amb valentia” junt amb

“enllaçant una aliança

d’estimar-vos constantment.

 

Una parella molt alegre

bon caràcter i eixerits”.

 

Molt avançada la composició, indica que l’home està interessat pel passat (possiblement, per l’arqueologia):

“Tu Josep, les teves curses

vas pels pobles tot corrent,

i a les ruïnes i les pedres

els hi tens amor fervent”.

 

En acabant, captem que la poetessa escriu com si la núvia parlàs a l’estimat:

“Però no vull que mai t’enfadis

quan et dic interpel·lant:

per anar veure les pedres…

jo no hi trobo el seu encant!”.

 

Ara bé: això no ha impedit que els dos decidesquen pactar i casar-se. A més, la bona empatia de la fadrina fa que ella evoque el paper de la mare del xicot i, així, diu

“Ben segur que en aquest dia

hi tenim aquí present,

a la mare estimada

que vas perdre recentment”.

 

Es tracta d’unes línies en què, altra vegada, l’escriptora de Monistrol de Calders empiula amb el paper important que té la maternitat en les cultures matriarcalistes. No debades, addueix que

“Un missatge de confiança

d’assossec i serenor,

és allò que ella voldria”

 

en eixe dia de noces.

Finalment, l’autora dels versos comenta que

“Jo també vull desitjar-vos

harmonia i comprensió,

que tingueu salut i força

en la vostra estimació”.

 

Una altra composició que figura en la mateixa obra i en què capim la sexualitat matriarcalista és “A la Jana i l’Adri” (pp.  137-138). Cal dir que, encara que la meitat inicial és en català i la segona és en castellà, comença amb la llengua vernacla, un tret significatiu. A més, apareixen trets que tenen a veure amb lo matriarcal:

“Avui és dia de festa

celebrem la vostra unió

(…) per cuidar-vos l’un a l’altre

(…) Un enllaç de valentia

de projecte emprenedor,

avivant el vostre emblema

de feiner i treballador.

 

Heu guanyat la clientela

treballant fort, de valent,

el boca orella a la comarca

ha engrescat a molta gent”.

 

 

Per tant, l’empelt amb la terra va unit a un sentiment de pertinença i al fet que continuaran en terres catalanoparlants amb el projecte.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que salven, arriscades, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “El marxant de les tres filles”. Així, un marxant tenia tres filles i, “cada vegada que se n’anava a fer un viatge, portava una cosa per a cada noia. (…) La gran demanà un anell; la mitjana, un vestit; i, la petita, una rosa.

Tot ho va comprar, excepte la rosa, que va oblidar-se’n. Va passar per vora d’un jardí, hi entrà i arrencà una rosa” (p. 211). Per tant, aquest marxant (l’home) porta a cada dona lo que elles li demanaven. Igualment, s’oblida de la rosa, flor que empiula amb la feminitat, la qual, en el relat, es plasma en un jardí, lloc on, sovint, hi ha arbres amb fruits i, més d’una vegada, vinculats amb l’erotisme femení, com ara, una figuera.

Llavors, li respon un gegant, qui era l’amo del jardí, i no atorga cap perdó al pare, sinó que el castiga a un mal de ventre de què podria alliberar-se “si li portava una de les seves filles.

El marxant tornà tot trist a casa seva i explicà allò (…). La més gran es prestà per anar a servir el gegant. Aquest la rebé molt bé, li donà les claus de la casa i la féu mestressa” (p. 211). A banda, ell li donà una poma (fruit associat a lo eròtic, com també ho fa la taronja) i li digué que no entràs en una cambra, perquè ell ho reconeixeria.

Ara bé, la jove hi entra (com, més avant, també ho farà la segona de les filles) i el gegant li talla la testa i la llança a la cambra, on n’hi havia d’altres jovenetes. En canvi, la tercera filla, la petita, “fou més llesta que les seves germanes. Embolicà la poma en una pila de draps i, en caure a terra, no es va macar.

(…) Un dia, el gegant li demanà que li esclarís els cabells; la noia li féu posar el cap a la falda i el pentinà. El gegant es va adormir i ella, amb un ganivet, li tallà el coll” (p. 212). Aquest passatge, per una banda, enllaça amb la figura de la filla més jove i roder; i igualment, recorda cançons i relats en què una dona vella fa lo mateix (però amb una xica de bon cor); i, al capdavall, trau una dona arriscada.

“Amb el cap tallat, el gegant mig parlotejà i li digué on podia trobar un pot d’untets amb els quals li podia tornar a enganxar el cap” (p. 212). Per consegüent, a partir d’eixe moment, la dona el manipularà al seu gust, empunyarà les regnes del gegant i es farà lo que ella voldrà. De fet, espavilada, “La noia cercà els untets i enganxà la testa del gegant, però li posà el cap girat, amb el davant al darrere” (p. 212). Una altra manera de dir que ell ja no serà mai més com abans i que se les veuria magres per a dominar-la i per a fer lo que ell volgués. En eixe sentit, el gegant, ara, només feia bab, bab i, més tard, es va matar. Afegirem que, per exemple, agafar el cap d’u és senyal de domini, de fer-se la voluntat de qui el pren.

Llavors, la fadrina “prengué els untets i, amb ells, enganxà el cap de les seves germanes i de totes les altres noies, que varen tornar a viure. Corrents, tornaren cap a casa seva i van trobar el pare ja molt vell i que, en veure-les, tingué una gran alegria” (pp. 212-213). Com podem veure, per una banda, la rondalla trau 1) el tema de la bonesa (plasmada en el pare que feia de marxant), 2 ) el de la bellesa femenina, 3) el de les dones eixerides i atrevides, 4) que la dona salva (no sols les jóvens, sinó també el pare) i, per descomptat, 5) que elles ja havien superat la jovenesa i es trobaven en el moment més fort de la vida, i que, nogensmenys, tornen a la casa del parent i l’acompanyen en els darrers anys de la seua vida, quan elles estan en la plenitud.

Per consegüent, copsem, així, un tema igualment interessant i molt important en les cultures matriarcalistes: la bona acollida als vells, fins i tot, quan els més forts estan en la cúspide de la vida. I, òbviament, el de la bona empatia, la qual, de rebot, porta el pare a rebre-les joiós, en un acte simbòlic de trobada entre el passat i el present.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones acollidores, que fan costat, generoses i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració recopilada per Sara Llorens, en 1903, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El llangardaix”, en el mateix llibre. Un pare amb tres filles, “Un cop que anava al molí, va seure en una soca de pi. Tot d’un plegat, li surt un llangardaix i li diu que es vol casar amb una de les seves filles” (p. 179).

En acabant, l’home se’n torna plorant a casa i, com en altres rondalles, la més petita de les filles serà la que actuarà amb més espenta. Així, “Ell plorava i el veu la petita.

-Què teniu?

Diu: -He trobat un llangardaix que diu que, si no et vols casar amb ell, em donarà un mal de ventre que em cuidarà a matar.

-Ja m’hi casaré jo, pare, perquè no patiu.

S’hi casa i el llangardaix la va portar al seu palau” (p. 179).

Com veiem, la dona té més espenta que l’home (ací, el pare) i, a més, pacta que ella el salvarà.

“Un dia, ella veu, passejant pel jardí, que tots els arbres i les flors anaven cap avall” (p. 179), la xica demana al llangardaix què li passava i ell li respon que el pare de la noia està molt malalt:

“-Deixa’m anar a veure’l!

-No, que no tornaries.

-Sí que tornaré! Deixa-m’hi anar!

-Doncs vés, però, quan la gosseta blanca et faci tres salts a la falda, torna.

Ella se’n va i va poder tenir cura del seu pare” (p. 179).

Per tant, com en el passatge posterior (en què la noia tornarà a sa casa, però per a ajudar a sa mare), ens trobem amb el jardí, tret molt vinculat amb lo matriarcalista. Igualment, es fa lo que ella vol i la jove farà costat a tots dos, fins que es posen bons.

“Al cap de més dies, veu totes les plantes del jardí negres.

Diu: -Què resigna? Digues-m’ho!

(…) -És que el teu pare s’ha mort.

-Deixa-m’hi anar a veure’l.

-No, que no tornaries.

-Sí que tornaré! Deixa-m’hi anar!

-Doncs vés” (p. 181).

Ara bé, la xicota se’n va a cercar la gosseta blanca, però no l’havia vista i, “Camina que caminaràs, en arribant el vespre, troba una barraqueta amb una dona al portal. Diu: -Me voldries recollir?

(…) Aquella dona, que era una bona dona, la va recollir i la va amagar a la cendrera, ben acotxada.

(…) L’endemà, abans que el gegant es despertés, la dona va despertar a la noia i li va donar un pinyonet.

Diu: -No el trenquis fins a la millor alegria del món. I ara, vés-te’n. Al vespre, trobaràs una altra barraqueta, que és d’una germana meva. Digues-li que et reculli, que jo també t’he recollit” (p. 181).

En aquest passatge, podem copsar el tema de la generositat, d’acollir persones i, a més, es reflecteix que la dona és més eixerida que l’home (ja que el gegant que vivia junt amb ella, que havia captat olor a cristians, no s’ha fet amb la minyona). A banda, apareix el tema de la cendra (tret relacionat amb la mort) i fruits secs (un pinyonet eixit, quasi segur, d’un pi), dos detalls que empiulen amb la tardor i amb la festivitat del dia dels Difunts (2 de novembre).

Més avant, la segona germana rebrà la jove amb la mateixa simpatia que la primera i li donarà una avellaneta (un altre fruit sec). Igualment, aquesta segona dona fa de baula amb la primera i, així, aplana el camí a la xicota. I una tercera germana, per l’estil, però li donarà una anou.

En un quart passatge, la jove “arriba a la plaça del rei.

D’alegria, trenca el pinyonet i li surt un fus i una filosa tot d’or! amb seda per filar” (p. 182).

Les criades de la reina reporten la regina i la conviden a comprar-li el fus i la filosa. La noia diu a la reina “-Una nit de dormir amb el rei, només vull” (p. 182) i, al capdavall, la dona s’hi va avenir com també, posteriorment, quan la noia òbriga una avellana.

Finalment, la reina, a petició de les criades, accepta comprar tot el joc de la xica: “No ho sabrà pas el rei, farem com ahir.

Però vet aquí que el rei es desperta a mitjanit i s’enamora de la noia! L’endemà treu fora la reina i es queda aquesta, per reina” (p. 183). Per consegüent, la xicota ha afavorit que, així com ella feia reviscolar el jardí (son pare i sa mare), ara ho farà amb el rei, qui, agraït, l’acull i la fa reina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb bona empatia, maternals, fortes, respectades pel Poble i molt receptives

General, , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, és “El forat del moro”. Aquest “forat del moro, situat a la feixa (…), té tal llargària i fondària que arriba fins al celler de casa Fort” (p. 550). Com podem veure, el forat (com si fos un conducte, és a dir, una relació entre dues persones o bé entre una persona i un Poble), és llarg i pregó, dos trets que enllacen amb el matriarcalisme: llarga en el temps, i fonda (perquè està arrelada). Afegirem que, com posa el DCVB, una feixa és un “Tros de terra llarguer en el qual se conreen cereals, llegums o hortalisses”. Per tant, la feixa (la dona) va unida a l’alimentació.

A banda, aquest vincle va des del forat (que pot evocar-nos una cova, un detall femení i maternal, el lloc per on penetren les llavors i el semen, on cova el futur nen i d’on sorgirà el fruit de la sembra) fins a la casa (u dels símbols en nexe amb la dona com també ho fa l’església i qualsevol indret de recepció). És més, l’enllaç té a veure amb el celler (lloc on s’elabora i on es guarda el vi, però, igualment, empiula amb el raïm, la collita del qual s’associa, sobretot, a setembre i a la tardor, dos moments que tenen a veure amb lo femení, de la mateixa manera que ho fa l’hivern). A banda, la casa és coneguda com “Fort” i, com que és forta i la casa i les arrels estan unides, ens trobem amb un passatge que enllaça amb arrels (i, de pas, amb dones) fortes.

Això explica que, com podem llegir tot seguit, “En temps dels sarraïns, va servir de refugi més d’una vegada, i mai els seguidors de Mahoma van atrevir-se a entrar-hi” (p. 550). I, ¿qui faria de refugi del poble sinó eixa caverna vinculada amb les dones, les quals, com ha extret, per exemple, Teresa Vinyoles Vidal, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, a més de ser, sovint, com un roure, també tenien bona empatia i, més encara, com més cap als segles IX-XII, moment en què podria estar ambientada aquesta llegenda? Com que no hi entraven, pervivia el poble.

Ara bé, el respecte cap a les dones es plasma, igualment, en el fet que, al final del relat, es comenta que “No se us ocorri entrar-hi i, si ho feu, entreu-hi amb una candela encesa a la mà dreta. Si s’apaga, no la torneu a encendre, ni continueu: és el senyal que us està prohibida l’entrada i la coneixença dels seus secrets. Si tiréssiu endavant, esteu exposats a trobar una mort segura…” (p. 551). Tocant aquest passatge, al meu coneixement, vindria a dir que voler penetrar massa en la vida aliena (ací, àdhuc, en la intimitat de la dona que fa de cap del poble) o bé voler saber moltíssim, portaria a tanta claredat que, de rebot, es perdria la part de foscor menester per a una vida matriarcalista. Per consegüent, deixaríem de tocar els peus en terra i, així, la mort (de la persona i del Poble) restarien garantides. 

Com a exemples de la tendència a un major equilibri (si bé favorable a lo femení i a lo maternal) entre els catalanoparlants nascuts abans de 1920, són, com ara, el costum de tractar els temes entre l’home i la dona (encara que, la gran majoria de les vegades, es faça lo que ella ha considerat millor, més adient) i, igualment, la figura del rei (el qual, en lloc de ser propens a l’absolutisme o bé a permetre ser un ninot del poble o d’algunes persones) és un home (o bé una reina o bé una princesa) fort, amb bon sentit de la justícia, amb bona empatia, que té present els punts de vista dels altres, etc.., i, per això, hi ha bones collites i bon ambient en el seu regne (o bé en la casa, en el barri, en la parròquia…). Com podem copsar, les narracions no són alienes a la cosmovisió d’un Poble (des de les autoritats, fins al més pobre) i sí plasmen la realitat, encara que, sovint, de manera simbòlica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, amb molta espenta, amb bona empatia i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es copsen molts trets matriarcals, i que figura en l’obra esmentada de Joan Bellmunt i Figueras, és “La dona heroica”. Uns jóvens apleguen a un poble (Fulleda) i se’n van cap a la plaça, on hi havia un grup de vells en una vesprada fresca de tardor (p. 391), és a dir, de l’estació relacionada amb la maduresa. Els jóvens, molt oberts, els diuen “ens hem assabentat que, en aquest poble, s’hi troba una forta arrel de la nostra història, i veníem a veure si vosaltres ens podríeu ajudar a descobrir-la.

-Us referiu a l’Agustina Saragossa? -feren els vells.

-A la mateixa!

-Doncs us explicarem el que sabem. Seieu, seieu” (pp. 391-392).

Per tant, hi ha una relació (i bona) entre la joventut i els vells, a qui els jóvens consideren que, per dir-ho així, són els portadors de la saviesa i que els podrien fer costat. Igualment, la resposta dels ancians és oberta i, a més, d’acord amb la meua experiència (entre el 2009 i el 2011, escoltí moltes converses amb persones majors de setanta anys o, àdhuc, de huitanta anys), em diu que solen fer-ho, entre altres coses, perquè tots dos guanyen: uns, com a educadors; els altres, com a aprenents de saviesa i tot.

Més avant, els ancians comenten que un pastor donà l’avís als sometents (els exèrcits populars que es mobilitzaven en casos puntuals), en aquest relat, “per donar suport als lluitadors d’aquesta terra” (p. 392). Una vegada reagrupats, “La població, guiada i encoratjada per una dona que estava de pas i es trobava en un hostal” (p. 392). I tot, “contra l’invasor,… fins al punt que aquests es van haver de retirar derrotats” (p. 392).

Igualment, podem llegir que aquella dona, amb un nen a l’espatla, “es posà de nou al front d’aquella gentada, amb forts crits d’ànim per a tots i, essent la primera a donar exemple, s’apressà de nou a defensar el poble” (pp. 392-393). Per consegüent, ens trobem amb una dona que fa de cap del grup, que encoratja els qui ella dirigeix i, a banda, que predica amb l’exemple, al mateix temps que defensa la terra (un tret matriarcalista unit, com ara, a l’educació matriarcal del donar exemple).

Tot seguit, els catalans vencen els francesos “i n’havien fet tres, de presoners, als quals la gent volia penjar a la forca. (…) però, en aquell moment, aparegué la dona i cridà:

-Què voleu fer? Això és un assassinat! I els catalans no som assassins, mai matem a sang freda, només en combat! I la nostra cavallerositat ens ha de dur a protegir el vençut amb la mateixa mà que hem lluitat contra ell” (p. 393). Aquestes paraules de la dona empiulen amb lo matriarcalista, ben plasmat en unes frases que he oït, més d’una vegada, a dones (com ara, a ma mare i a una cosina de mon pare nascuda a mitjan dels anys trenta del segle XX): “Una dona sap lo que significa tenir un fill. Els nou mesos en relació amb el xiquet, dins de la mare, abans de nàixer, es recorden tota la vida. Per això, moltes dones no volem la guerra”.

Tot seguit, alguns demanen a la dona:

“-Qui ets tu, que tan valentament has lluitat al nostre costat, tot i ésser forastera? -cridaren alguns.

-Sóc dels vostres, sóc catalana.

-Quin és el teu nom, valerosa dona?

-Agustina.

Els ànims s’anaren calmant, a poc a poc, gràcies a les paraules d’aquella dona que demostrava valentia i honradesa, tot fent honor al tarannà de la gent de les Garrigues” (p. 393).

Aquestes paraules enllacen amb molts comentaris relacionats amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren fortes i, en alguns casos, que feien de cap de grup.

Un poc després, els vells addueixen als jóvens “nosaltres us hem volgut contar el que hem sentit explicar d’ella, aquí, a la nostra terra” (p. 393), unes paraules en nexe amb l’educació matriarcal (de generació en generació, molt per mitjà d’escoltar i, igualment, sovint, de mares i d’àvies a fills i a nets i, òbviament, a persones més jóvens d’edat).

Afegirem que els vells els comenten que en Fulleda (la població on ells estan) vivia un pagés (el pare d’Agustina) que feu via cap a Barcelona i que ell i la dona amb qui es casà, com a parella, “era molt treballadora, forta, honesta i independent. Els seus amics eren la gent del poble. Tothom els tenia en gran estima. (…) eren gent d’aquest poble, Fulleda” (p. 393).

Finalment, els vells confirmen als jóvens que Agustina fou engendrada en les Garrigues (p. 394) i que “així ens ho han explicat, així ens ho diu la tradició, la llegenda, i nosaltres ho expliquem -feren els vells, tot retirant-se endins de les cases respectives, car el sol ja baixava i la tarda començava a fresquejar” (p. 394).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, amb enginy i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “La Ventafocs”, en la versió recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Una dona casada tenia tres filles, a una de les quals tenia avorrida: la Cendrosa, també coneguda com la Ventafocs. Un dia, la Cendrosa, com que no se li acabava la tasca, “es posà a plorar.

I veus aquí que, enmig del plor, se li aparegué una vella velleta que li donà una ametlla i es posà a fer la seva feina. La Cendrosa trenca l’ametlla i es troba amb un vestit d’or que tot relluïa. Se’n va a missa i tothom se la mirava, fins el fill del rei, que s’era prendat de tanta gentilesa i, un xic abans d’acabar-se, [la jove] se’n va cap a casa seva i es posa el vestit de Cendrosa” (p. 128). Com podem veure, la jove compta amb la generositat d’una dona gran que li fa costat, que li ho resol, que li aporta vida (el sol i jovenesa) i, així, la noia està ben tractada per una persona (ací, una velleta) que la considera bé i que li facilita que puga fer vida social.

En acabant, la mare i les altres dues filles comenten a la Cendrosa la formosor d’una noia que havien vist (com també faran més avant).

A continuació, copsem un passatge semblant: l’anciana li fa les tasques de casa i la jove pot assistir a on era el príncep. Però, ara, una avellaneta es torna un vestit de plata. “Se’l posa i se’n va de passeig, que tothom n’era admirat, fins el fill del rei, que la va conèixer” (p. 129) i “manà a sos patges que, pertot arreu, la cerquessin, tant li agradava” (p. 129). L’argent podríem vincular-lo amb la part femenina de les persones, amb la lluna.

En un tercer passatge, la Cendrosa torna a plorar i se li apareix la velleta, “que li donà una nou i es posà a fer la seva tasca.

La noia trenca la nou i li surt un vestit tot de campanetes. Se’l posa i se’n va cap al sarau del fill del rei, a on (…) el fill del rei la va conèixer de seguida i, en tota la nit, gairebé no va deixar-la, com que sempre va ballar-hi” (p. 129), fins que ella trià fer via ràpidament cap a sa casa. Cal dir que, així com les campanes són una mena de mitjancer entre el cel i la terra i que, per mitjà del so, la gent captava els diferents significats que, popularment, atribuïen a cada tipus de so, les campanetes ens semblen més un símbol de joia.

Igualment, copsem que, en aquesta rondalla, en què apareixen molt la noia i l’anciana, podríem interpretar-les de la mateixa manera que els Sants de la Pedra: cadascuna podria simbolitzar una de les dues parts de la persona (ací, de la dona), de lo femení i no una mena de contrast, ni d’oposició. Això aniria unit a un detall associat amb la llengua catalana i amb la cultura matriarcal: 1) la dona vella com a font de saviesa, amb molta espenta i amb bona empatia i 2) la noia com a jove arriscada (es presenta en la cort), molt oberta (receptiva i fa vida social) i que porta joia, agudesa (les campanetes solen sonar de manera aguda) i enginy.

Però, mentres que se n’eixia del ball, li cau una xinel·la de cristall, això és, una sabata lleugera (en línia amb l’agilitat juvenil de la noia) i “La van donar al fill del rei, qui, coneixent que seria de la noia, va manar fer un pregó de que es casaria amb aquella a qui vingués bé la xinel·la” (p. 130). Per tant, serà la dona (ací, mitjançant la unió amb la xinel·la) qui determinarà amb qui es casarà el príncep.

Finalment, uns patges se’n van a la casa on vivia la Ventafocs i, com que la xinel·la li venia tan i tan bé, “tot de seguida, conegueren que era d’ella i la dugueren davant del fill del rei, qui la va reconèixer i es casà amb ella” (p. 130). I, a més, el príncep l’accepta sense criticar-la, sinó acollint obertament lo que acompanyava aquella jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La bellesa de la Mare Terra, la pietat i la col·laboració

General, , , ,

 

Prosseguint amb les rondalles del llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, en el relat “L’estany de Montcortés” copsem trets matriarcalistes. Així, comença dient que aquest estany és sorprenent, sobretot, “perquè el foraster no esperaria mai de trobar, precisament allí, lluny encara de les geleres del Pirineu, aquell bé de Déu d’aigua embassada” (p. 44). Per tant, captem una lloança a un detall femení i molt vinculat amb el matriarcalisme i amb la dona: l’aigua. A més, ho fa com una mena de regal de la natura (ací, simbolitzada per Déu). Adduirem que, en el 2013, un dia, en una conversa amb Pere Riutort (1935-2021), li comentí que jo no era creient, però que em fascinava la bellesa de les muntanyes: la vall, la grandiositat enmig de la qual en som una part més i la quantitat de coses que hi havia i que podia sentir en eixos instants. Aleshores, ell em digué sense embuts: “¡Això és Déu!”.

En eixe sentit, a primeries del segle XXI, aní a la ciutat de València, a sa casa (possiblement, amb motiu del seu sant o del seu natalici), i li regalí un paperet (el qual agafà i llegí) amb aquest missatge, tret d’un llibre amb rondalles del món vinculades amb la natura:

“No és la Terra un lloc preciós? Mireu com són de belles les muntanyes i les valls? No és un plaer sentir-se viu i ser capaç de comprendre, de parlar i de moure’s?

‘L’origen dels primers éssers’ (Relat tradicional quitxé)”.

Comentaré que, el 16 de desembre del 2022, quan escriguí aquestes paraules en el grup de Facebook “L’empremta de Pere Riutort Mestre”, vaig afegir “Fou un home que, des de molt prompte, estigué en contacte amb la natura i, de fet, considerava que Déu és lo que solem dir la Mare Terra”. Tot seguit, un membre comentà “Crec que sí. També solia dir que les primeres religions tenien llocs de culte en llocs naturals bonics, i que la bellesa del lloc conduïa a la idea de divinitat”.

Tot seguit, en la rondalla, llegim que l’estany “Té una forma lleugerament ovalada i en mitja hora escassa, se li pot donar la volta. Les seues aigües, netes i blavíssimes, semblen renovar-se contínuament. (…) Expliquen alguns que la seua fondària és tan abismal que, per més cordes que s’hagin nuat no s’ha pogut tocar mai el fons” (p. 44). Per consegüent, apareixen detalls en línia amb lo matriarcal: la forma ovalada (més semblant a lo circular com també a l’ou que penetra en la vulva així com la llavor ho fa en la terra), donar la volta a l’aigua (que pot evocar-nos el ball dels cossiers i el ball de la Moma). Igualment, la bellesa de l’aigua fa que el foraster se n’emporte un bon record. I, a més, l’aigua està en renovació: com les quatre estacions, com les persones, com la natura.

Ara bé, els desigs d’aplegar al fons de lo maternal fa que els forasters tinguen la temptació d’entrar en la terra. Però, com veiem, la vida prossegueix (“no s’ha pogut tocar mai el fons”). Afegirem que, si se n’hagués arribat a la part més pregona, hi hauria ocorregut com si tocàssem el cel: desapareixeria el plaer de viure i, més encara, la connexió amb la vida, amb els altres i posar res per damunt de cada u de nosaltres i que fes que la  vida tingués sentit. Per això, la rondalla també ens envia aquest missatge.

Continuant amb la narració, veiem que “Un dia, la nit de Nadal, va passar per allí Nostre Senyor, ben esporret, vestit només amb un senzill hàbit de pobre. El captaire pidolava porta per porta un mos de pa, però a tot arreu l’engegaven a pastar fang, i amb males maneres (…).

Quan ja anava a sortir de la ciutat, va trucar a la darrera porta i el va obrir una dona que pastava. En veure’l fet un Sant Llàtzer, s’apiadà d’ell i li va dir que s’esperés que li pastaria una coca escaldada, és a dir, sense llevat. La dona agafà una engruna de farina i començà a pastar” (p. 44).

Aquesta velleta, en tres ocasions, pasta i, cada vegada, la coca és més gran. Al capdavall, diu a Nostre Senyor:

“-Teniu, home, i traieu el ventre de pena!

-Gràcies, bona dona! -digué el captaire. I afegí: -Aneu-vos-en de seguida d’aquesta maleïda ciutat, perquè d’ací uns moments hi haurà un cataclisme i no hi serà a temps ni l’extrema unció!

La dona es carregà la pastera al cap i, cames ajudeu-me” (pp. 44-45), s’alliberà de la inundació de la ciutat com també Nostre Senyor. La bonesa, la pietat i la generositat de la dona han fet possible que l’home no passe fam (ella salva l’home) i, igualment, com que ella confia en la paraula de l’home, també es salva. Els dos han eixit guanyant, com les persones de bona voluntat. Cal dir que, com en moltes rondalles en què figura algun personatge bíblic, la seua manera de relacionar-se és oberta i planera.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal.

Dones amb bona empatia, ben tractades i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “Es moro cego”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “A Alger, hi havia un captiu mallorquí que estava a ca un senyor moro que era cego i l’havia comprat com a esclau. Aquest captiu era molt estimat des seu senyor perquè era molt jove i sabia fer molt bé totes ses feines. Un dia, es senyor li digué:

-Si tu fesses lo que jo et diria, i no m’enganasses, jo et donaria sa llibertat i tots es doblers que voldries.

 -Diga què vol que faça?

-Si t’enviàs a Mallorca, no tornaries, perquè és sa teva terra; però si tornasses, jo t’assegur que estaries content de mi.

“-Diga què vol que faça a Mallorca i confiï amb sa meva paraula” (p. 348).

Com podem veure, des de molt prompte, trau el tema de no enganyar els altres i que l’esclau era ben tractat, qüestió que el 12 de desembre del 2022, mentres preparàvem aquest relat, ens feu pensar en les relacions entre l’home i la dona i, en el cas matriarcalista, en el fet que la dona és ben tractada per l’home així com l’home ho és per part de la dona, malgrat que mane la muller.

Quant al vincle amb la terra de naixement, el moro té assumit que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), “La Terra Pàtria es besa, perquè és la terra dels pares, dels avantpassats, on reposen llurs cendres; la terra de la comunitat humana autèntica de cadascú, no la sovint imposada per una situació de domini, de substitució, de colonització” (p. 38). I, d’alguna manera, veiem que el bon tracte de l’amo cap a l’esclau, li ha permés copsar el punt de vista del mallorquí respecte a la terra on ha nascut i d’on prové.

Tot seguit, llegim que l’amo dona set parells de sabates a l’esclau com també  que el mallorquí li promet fidelitat i addueix que no li faltarà a la paraula (“tot es farà així com vostè diu”, p. 349) i, per això, el senyor li respon:

“Bé (…): si tu tornes a venir, jo t’assegur que no et sabrà greu, perquè, llavors, et daré sa llibertat i tots es doblers que vulgues” (p. 349). Així, el propietari li trau, per segona vegada, el tema de complir amb la paraula.

El mallorquí feu lo que havia indicat l’amo i, quan torna diumenge, agafa el parell de sabates que feia set, ben condicionades, com el de cada u dels dies de la setmana, i “el se passa per davant la vista i, tot d’una, va quedar curat de sa ceguera i hi va veure de lo més bé. (…) Es senyor es tirà as coll des captiu i li començà a donar besades i, llavors, sa llibertat i una partida de taleques de doblers.

Es captiu va tornar a Mallorca i va estar ben arreglat tota la vida i es seus descendents encara estan rics” (p. 350).

Una altra rondalla en què també es reflecteix el matriarcalisme i en què es plasma que cal tractar bé els treballadors, fins i tot, els esclaus (i això va en línia amb determinats passatges bíblics), és “Sa font de Xorrigo”, la qual també figura en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. En aquest relat, la dona comenta a l’home que seria adient comprar un esclau moro, i l’home, seguint les indicacions de la dona, ho accepta i fan via. Ara bé: en aquesta narració, l’amo no tracta bé l’esclau (qui nomia Amet) i el moro, al capdavall, en lloc de fer que no rage gens ni mica d’aigua, sí que ho farà…, però, per la bona empatia amb què el tracta “una pastora d’una possessió veïnada que havia anat a beure a sa font i amb qui es moro ja havia parlat altres vegades” (p. 352).

Així, el moro Amet li comenta que l’amo li havia fet una mala passada i ella es posa de part d’Amet i li addueix “la t’ha feta, però jo et deman un favor i és que, si la tapes, almenys, me’n deixis un raget per poder beure jo s’estiu (…).

-No pot esser, perquè l’amo el trobaria.

-Per petit que sia, Amet, feu per jo.

-Em sap greu per l’amo, però el deixaré sols per tu” (p. 353).

I, per tant, no sols l’home (Amet) fa lo que li proposa la pastora (molt oberta i de bon cor), sinó que la dona aconsegueix que ell no tinga rancor cap a l’amo. Per això, “N’Amet va esbarriar sa font i s’acomiadà de sa pastora, que li da les gràcies pes raget d’aigua que, per ella, havia deixat” (p. 353), raget amb què s’haurà de conformar l’amo, en un passatge posterior (p. 353) i que reflecteix un tret d’acord amb el matriarcalisme: la dona salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.