Arxiu d'etiquetes: “Rondallari de Pineda” (llibre)

“El gegant la va creure”, la dona, més eixerida, té la darrera paraula

 

Una altra rondalla mallorquina amb trets matriarcals, com ara, que la dona és qui porta les regnes i en què es “tira junta”, és “En Joanet i es gegant”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, que podem veure en el Tom XVII i amb molts punts en comú amb algunes de les que arreplegà Sara Llorens en Pineda de Mar (Catalunya). Així, un home tenia tres fills i tots tres, jóvens, decideixen fer món. Cadascú passa per una casa en què els acull una dona però en què el marit, un gegant, encerta que hi ha carn humana. Per tant, comencem amb una característica matriarcalista: l’acollida, en lloc del rebuig al foraster.

Cal afegir que el pare d’aquests jóvens diu a En Pau (el segon dels fills): “Fill meu (…): fes lo que vullgues i no et queixaràs de ningú” (p. 22). No sols s’educa per a la llibertat, sinó per a rebre bé els altres (perquè s’hi estarà obert). Però, quan arriba el torn al caganius, al més petit dels tres fills, En Joanet, qui s’havia fet ferrer però que era un jove “destre per tota cosa que es fos vist mai: pesava es sol abans de sortir” (p. 23), diu:

“-No res: faré tres tascons de ferro, que seran bons de dur i podria esser que em fossen cent cavalls qualque dia” (p. 24). Se’ls fica dins la taleca, fa marxa i troba una velleta que filava (qui, igualment, abans, havia vist cada u dels germans), En Joanet li demana hospitalitat, ella li l’accepta (p. 24) i li adverteix del seu marit, el gegant.

Un poc després, veiem que En Joanet, qui porta la iniciativa i… es presenta al gegant (p. 26), cobra coratge i li comenta que ell, aventurer, ha decidit fer món. El gegant accepta tenir-lo com a missatge (treballador) i fan barrina (un acord) per “Un ase carregat de doblers” (p. 27).

Primerament, En Joanet se’n va “a dur un feix de llenya del pinar” (p. 27) i, quan el gegant li pregunta per lo que li havia ordenat, veiem un passatge matriarcalista:

“-I què fas, home? No t’havia dit jo quatre encenalls?

-És ver; però jo he dit: lo millor és sortir-ne d’un aixec, tallaré es pinar, en faç un feix i el me’n duc a ses cases i, així, en tendrà, de llenya, sa madona (…).

Es gegant s’ho va beure” (p. 28).

L’endemà, el gegant encarrega a En Joanet una altra faena i ell la compleix. I, quan passem a la tercera de les proves, el gegant, com que veu que En Joanet tira molta creativitat, tractarà d’embolicar-lo junt amb dos gegants més, però ell se’n desfà amb agilitat i amb enginy, per a “tirar enfora aquesta bóta de ferro” (p. 29). En Joanet, qui gira la vista cap a la mar, veu una barca que hi ha, i comenta a tots tres:

“-Que si no es decanta, li tiraré sa bóta damunt i barca i mariners a fons: no se n’escapen” (p.30).

I, mentres que els gegants aposten per la terra, En Joanet, valent, ho fa per la mar i… la creativitat permet que el jove guanye la mà als tres gegants (fins i tot, als dos que havien acollit fer costat al primer dels tres gegants) i, per això, En Joanet demana al primer dels gegants:

“-L’amo (…), a veure quina la feim ara! A on hem de fermar s’ase?

-Saps què? Ens en podrem tornar.

I se n’anaren, tris-tras tris-tras.

Es altres dos gegants digueren as seu germà, com l’acomiadaren:

-Si no vols que et faça morir verd, paga-li sa soldada tot d’una que arribes i abrevia’l com més prest millor” (p. 32). Un altre exemple de matriarcalisme: tirar junta.

I, a banda, el gegant…, atenent a unes paraules que li diu la seua dona, farà lo que ella li dictarà:

“-Parteix de quatres a l’acte! -li digué-, i encara seràs a temps d’aplegar-lo.

El gegant la va creure” (p. 33).

A més, el gegant deia a la seua dona “M’he estimada més la vida que s’ase i es doblers” (p. 34). Ara bé, En Joanet aplegà a ca seua “ric i ple, i donà a son pare unes velleses de primera (…). 

L’home cercà una al·lota, ben plaent de cos i d’ànima, es casaren” (p. 34). Afegirem que, en aquesta rondalla, la dona és la persona més eixerida i més oberta en la parella i que, igualment, és una aprovació a la creativitat i a l’enginy d’En Joanet, qui simbolitza el jovent i qui s’ajusta al refrany “La joventut tot ho venç”.

Com a anècdota, adduirem que, com en moltes rondalles en llengua catalana, és el tercer dels fills (i. alhora, el més jove), en aquest cas, tots ells, hòmens, qui ho aconseguirà, així com, en altres rondalles, ho fa la germana més jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Tu seràs es venturós”, la dona tria

 

En la rondalla mallorquina “En Joanet de l’onso”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom III de l’obra “Rondaies mallorquines”, la dona salva l’home, tot i que ambdós fan un paper prou semblant, però serà ella qui triarà amb qui es casarà i no, com ara, l’home.

Una dona que s’havia casat amb un home vell, desesperada, fa camí per a cercar una vaca, que li havia demanat el marit. I, al moment, veiem que li ix un onso (un os) i se l’emporta cap a una cova. L’onso tractarà bé la dona i, a més, serà en la cova on ella serà mare d’En Joanet de l’onso (p. 28), un home molt obert, amb molta força, diligent i amb molta voluntat. El fill, quan ja tenia set anys, li diu a la mare que no era qüestió d’estar tota la vida en la cova i que, si cal decantar la pedrota, que ell està disposat a fer-ho:

“-I si la decantàvem?

-Podríem fugir (…).

S’al·lotó s’aborda sa pedra, i amb una empenta, la féu botir[1] un tros enfora.

Ell i sa mare, com a coets, cametes me valguen cap a la vila.

S’home d’ella va esser mort, i se posaren en una caseta.

S’al·lotó havia nom Joan, i tothom al punt li digué En Joanet de l’onso” (p. 28).

En Joanet de l’onso, molt fort, ràpid i voluntariós, a banda d’un home de bon cor, va a un poble, on tracten d’abusar d’ell i, finalment, fan una barrina (un acord) que li permet conéixer tres hòmens menys forts que ell i, a més, oportunistes.

Ell farà costat a aquests tres hòmens, els quals, menys encoratjats que ell i que, quan es troben amb un vell, tornen baixos de moral i com si el futur fos negre (entre altres coses, perquè un iai que gens educat, els venç sempre) i En Joanet i els tres no poguessen treballar en equip. Però ell, fort i encoratjat, va cap al fons del pou. Allí troba una jove i garrida d’uns quinze anys i formosa com el sol. La fadrineta, que és una filla de rei encantada, primerament, li recomana no arriscar, perquè hi ha tres que resulta molt difícil de véncer: el  vell (el iai) com també una serp de foc i un bou de foc.

Ara bé, com que la princesa veu que En Joanet té molta espenta, li diu què ha de fer: no prendre l’espasa lluenta que li temptarà el iai, sinó “una de vella i rovellada que veuràs en un racó” (p. 46), detall matriarcal que figura en algunes rondalles de Pineda de Mar, arreplegades per Sara Llorens, a primeries del segle XX. Un exemple en què la dona salva l’home.

Serà la força i la voluntat lo que permetran que, fins i tot, En Joanet guanye a la serp, al bou i, finalment, al iai. Això fa possible que En Joanet puga oir “Ja estic lliberta! Joanet, tu m’has salvada! Anem a ca mon pare, i mos casarem! Tu m’has guanyada, m’has feta teua; i teua he d’esser, surta d’on surta!” (p. 49).

Però és, aleshores, que sembla que ell és el fort, quan llegim que En Joanet diu “Filleta, a veure per on prenem!” (p. 49). Per tant, ambdós són forts i, no solament, ella li ha aplanat el camí per a que ell no fos víctima del iai (a diferència dels seus company, els tres missatges), sinó que ara, és ella la forta. A banda, la jove diu a En Joanet “idò, mira (…), per lo que puga succeir, jas aquesta sabateta meua, tota d’or, i aquesta mitja pera, també tota d’or. Guarda-ho bé, per un si acàs” (p. 49). I ell segueix les directrius de la princesa.

Els tres missatges trauen del pou (detall vinculat amb rondalles de línia matriarcal) la jove, però, com que ella els diu que és princesa (“som filla del rei i pubilla”, p. 50), apareix, en ells tres, les ànsies de poder i d’aplegar a generals.

Un poc després, veiem que els missatges i la princesa apleguen a la cort, però ella amb la moral baixa, perquè sap que qui l’ha salvada no és ningú dels tres hòmens. I, aleshores, el rei, al principi, es decanta perquè u dels tres es casarà amb ella, però, com que la jove no cedeix, es posarà de part d’ella i, així, acceptarà una resolució: “No em casaré, en no esser amb un qui em present mitja pera d’or com una mitja que jo en tenc i una sabateta d’or com una que me’n falta” (p. 53). I el rei, ho accepta.

I, com que, mentrestant, En Joanet l’onso recorda que la princesa li havia donat una orella, se la trau i, amb molta facilitat, anirà cap a la cort, superarà els obstacles i, al capdavall, es casarà amb ella. Però, com veiem, de nou, és la dona (la jove) qui tria, i no l’home (En Joanet), pel fet d’haver-la salvada, motiu pel qual diu el rei a En Joanet: “Tu seràs es venturós” (p. 54) i, immediatament, llegim:

“El presenta a la princesa a l’acte.

-Aquest és! –diu ella, botant d’alegria tot d’una que el veu-. Aquest és qui m’ha desencantada! D’ell som i de ningú pus.

Ni el rei ni ningú hi posà cap dubte.

(…) Sa filla del rei i En Joanet de l’onso es casaren” (p. 54) i, als altres tres, els perdona en la vida, “per tal que no s’acostassen pus devers la cort” (p. 54).

Agraesc la col·laboració de moltes persones, les felicitacions que he rebut aquests dies, en relació amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Expulsar.

Hòmens alliberats per dones, en rondalles

 

El 15 de maig del 2021, viu que Òscar Kropotkin Ferrer, un amic que formava part del grup ’La cultura valenciana és matriarcal’”, havia publicat l’article “Les mares dels vents” (https://alicanteplaza.es/les-mares-dels-vents), de Joan Borja i que, eixe dia, havia aparegut en la web “alicanteplaza”. En l’article de Joan Borja, hi ha detalls en línia amb el matriarcalisme que veiem en la rondalla “La torre d’iràs i no tornaràs”, en la versió “Leonor (variant C)”, recopilada per Sara Llorens, en què, per exemple, l’home és salvat per Leonor, és a dir, Leonor és qui fa el paper actiu, un tret típic de les cultures matriarcals.

Així, podem llegir que “Totes quatre Mares del Vent són velles, bondadoses i sàvies: generoses, afables, astucioses. Matriarcals”, com en moltes rondalles de Sara Llorens ho són les àvies, les velles o, com ara, les dones (jóvens o no) que, com ara, salvaran l’home (o el jove) o, per exemple, li diuen què cal que ell faça.

A més, “les Mares dels Vents defenen i protegeixen solidàriament les dones de bon cor –com ara la protagonista de la rondalla, Margarita Blanca- contra tots els mals vents que bufen del món.

En ‘El xiquet que va nàixer de peus’[1], publicada per primera volta el 1964, en el primer volum de Meravelles i picardies, (…) la Mare dels Vents, es mostra amb ‘la seua colossal estatura, que era doble que la d’un home ben tallat. Tenia una cara (…) afable (…), uns ulls de vella encara vius i plens d’una llum de simpatia, i al volt del cap, una gran corona de blancs cabells que endolcia el seu gest i la feia bona de mirar’”.

I, a continuació, addueix que “Es tracta, en un cas i en l’altre, d’uns personatges entranyables, que simbolitzen la intel·ligència, l’experiència, la solidaritat, la deferència i la bonhomia. (…) De més a més, (…) creen de seguida vincles de complicitat amb la protagonista, Margalida Blanca, a la qual ajuden i protegeixen”  i que les Mares dels Vents “obsequien Margarida amb tres objectes màgics (una avellana, una ametla i una nou) que es revelaran determinants per a les aventures que l’heroïna haurà de protagonitzar: realitzar un treball difícil que els homes no saben resoldre, guanyar la pròpia llibertat i desencantar el guapíssim rei Astoret, que no és sino una mena de bell dorment”.

En el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, hi ha una quantitat important de rondalles en què la dona és la part activa i, fins i tot, qui fa que l’home s’allibere.

Agraesc l’escrit de Ximo Caturla en què m’indicava en quines rondalles recopilades per ell considerava que estava molt present lo matriarcal. I, per descomptat, a les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme o bé en el dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Una rondalla recopilada per Enric Valor.

El rei molt obert i la modista jove, bella i bondadosa

 

Hem trobat una rondalla valenciana molt semblant, en molts punts, a “El Gegant”, del “Rondallari de Pineda”, en un llibre de Joaquim G. Caturla, qui n’ha recopilat de les comarques de l’Alacantí i del Baix Vinalopó i, a més, com Sara Llorens, sense trastocar-les. Parlem de la primera que llisquí de l’obra “Rondalles de l’Alacantí”, publicada per Tabarca Llibres, en el 2016: “La rosa de l’amor (arreplegada al Campello)”. Molt prompte em cridà l’atenció que, en aquesta obra, “era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia temps que ja havia mort. Les dues dones acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran i, com que eren modistes, feien els vestits a molta gent” (p. 9), és a dir, que eren dues dones molt emprenedores, amb molta iniciativa i amb molta espenta, ja que la mort del pare no ha representat un obstacle per a caure, com ara, en el victimisme de què un dia em parlava ma mare, en al·lusió a una dona que perdé el marit molt prompte però que no li fou un impediment per a tirar avant la casa i els fills.

Les dues modistes apleguen a una casa on són molt ben rebudes per l’ama:

“-Si la seua filla sap cosir, jo tinc molta roba aquí. I mentre ella cus, vosté pot anar al poble, que és a quatre passes, arreplega la roba, treballen i es queden aquí el temps que vulguen.

La mare, agraïda, va respondre:

-Ai, senyora, li ho agraïm molt! (…) Sí que ens quedarem, senyora. Que Déu li ho pague” (p. 10).

Ara bé, el rei jove que apareix en aquesta rondalla valenciana, molt prompte sap que la modista jove, qui, a més, “era una fadrina molt fina i molt bella” (p. 10) seria en el poble. I, aleshores, sense parar-se en palles, agafa el cavall i “corrents cap a la finca, que es fa tard” (p. 10). Així, veiem un cap d’estat interessat per la bellesa, per la jovenesa i amb molta espenta. Però, per al monarca, la bellesa està ben considerada, però no vinculada a la prepotència. Que el rei vaja a visitar la jove, podem considerar-ho com un signe molt positiu: és un home molt obert a tots els ciutadans i, per exemple, no dona preferència a les persones pertanyents a la noblesa.

Quan el rei aplega a la casa, la casera (l’ama de la casa), li diu que no hi és, però, com que el rei estava ben informat, en comentar-li la casera que hi ha una cambra on alcen ferramentes, li diu:

“-Doncs, òbriga –féu el fadrí-, no siga cosa que hi haja alguna gotera que vosté no haja vist i se’ls rovellen les ferramentes.

Quan la dona va obrir la porta i aparegué enmig de la cambra aquella preciositat de Roser, el rei es girà de cara a la casera i li digué amb molt bon humor:

-Doncs no tenen vostés mala ferramenta aquí![1](p. 11).

I, com que la jove Roser era del gust del rei i ell volia fer-la reina, el monarca no deixava de visitar-la. Això sí, la reina mare (una mena de reina emèrita a qui el rei tenia fidelitat i amb qui tenia bones relacions) preferia que el fill anàs a visitar un oncle que vivia en Itàlia on, a més, aquest familiar era rei.

El rei ho acceptà, però, la jove modista, “quan va saber la notícia (…) va dir al rei que li volia fer un regal. Tot seguit, va anar al jardí, tallà una preciosa rosa de color vermell i li digué les paraules següents:

-Aquesta rosa que us done és la rosa de l’amor. Sempre que la vegeu fresca, com jo us l’he donada, podreu estar tranquil perquè a mi no em passa res. Si la veieu mig mústia, vol dir que em trobe malalta. Però si un dia desgraciat la trobeu seca, estimat i senyor meu, això significaria que he mort.

El rei agafà la rosa i sense més paraules es digueren adéu” (p. 12).

Passa que la reina, qui considerava que, per dir-ho així, el fet que el seu fill tingués amistat amb una modista era de poble, no de persones “de sang blava” ( com em digué ma mare, el 10 de maig del 2021, quan li llisquí i li comentí passatges de la rondalla), no li feia goig i, per tant, pretén que l’oncle que resideix en Itàlia s’encarregue de distraure el rei.  I, de fet, en aplegar el jove monarca a Itàlia, li diu l’oncle:

“-Gràcies a Déu, fill meu, a última hora no ha estat res i ha resultat una cosa lleugera. Però, ara que has vingut, ja veuràs quines coses farem: anirem al teatre, farem festes i balls, anirem de cacera… de tot, de tot” (p. 13). En altres paraules, aquest oncle pretenia que, com diu una cançó eròtica valenciana[2], molt coneguda, el jove rei s’ho balafiàs tot “en putes i demés”, en lloc de fer-ho en comandar obertament el país, d’estar obert a tots els ciutadans de la seua terra (com ho mostra el fet que visite una jove modista, això és, una persona no pertanyent a la noblesa). I, així, al jove rei, una vegada en Itàlia i, quan li ve el record de la seua terra, se li presenten dos camins, dues opcions de vida:  o bé actuar com un home laboriós i interessat per la seua terra i fer de cap d’estat amb molta creativitat, o bé respondre al dia a dia com ho faria un home idealista i dedicat a donar-se bona vida, aprofitant els seus privilegis reials i, com ara, a anar de cacera… “de tot, de tot”[3].

Però, un dia, el rei, qui, des de feia temps, no havia mirat la rosa de l’amor (p. 13), veu que la flor estava quasi seca i, immediatament, evoca les paraules que li havia dit Roser, la jove modista de qui ell estava enamorat i que valorava positivament com a dona i com a persona i, per això, “Sense més dilacions, digué al seu oncle que se n’anava, que se’n tornava, que de sobte li havia vingut una gran enyorança de la seua terra i, dit i fet, en un moment el vaixell reial es feia a la mar (…) i tot el temps el jove va tenir la rosa dins un gerronet d’or amb aigua” (p. 13). El detall de ficar aigua per a que la rosa continue viva, d’entrar en contacte amb la mar i de passatges marítims (que evoquen el Consolat de Mar, de l’Edat Mitjana en la Corona Catalanoaragonesa) i de la mar (relacionada, tradicionalment, amb lo femení, així com també l’aigua),  són trets matriarcalistes.

Aplega al poble i, uns cavallers, trists, li comenten que havia mort la jove modista i que “–Aquella jove semblava una Mare de Déu” (p. 13). El fet que es compare la jove amb una Mare de Déu representa un tret matriarcal, a més, vinculat amb la bondat.

El jove rei, ja en el poble, ordena a l’enterramorts, que, “sota paraula de rei, traguera la xica que acabava de soterrar” (pp. 13-14), Roser. I, ràpidament, “el rei ficà la xica dins la carrossa i la va portar al palau. Allí (…), va posar al costat del capçal del llit, damunt la tauleta, el gerró d’or amb la rosa ja seca. En acabar, es quedà en silenci, tot sol, per fer-li companyia”  (p. 14).

Però, després que la reina visitàs el fill i parlàs amb ell, “per la finestra hi va entrar una papallona daurada. Volant i revolant, s’acostà al llit i va fer tres revolades sobre el cap de Roser. (…) a poc a poc la jove va començar a recobrar el sentit, va obrir els ulls i, quan es va adonar que el rei era al seu costat, l’abraçà i es va posar bé del tot. Amb la mirada buscaren la rosa, que era damunt la tauleta, i la trobaren tan fresca com si tot just l’hagueren acabada de collir” (p. 14).

Com veiem, l’home (el rei jove) és salvat per la dona i ho fa mitjançant la papallona i la flor (fet amb què, en aquesta rondalla, es fa una valoració positiva dels xicotets detalls), la bondat i la bellesa, com també es considera encertat que el rei estiga obert a tots els ciutadans. A més, com em vingué a la pensa l’endemà d’escriure, per primera vegada, sobre aquesta rondalla, això és, l’11 de maig del 2021, la papallona, ací, té un paral·lelisme amb la jove modista i amb la rosa, perquè, un poc després d’entrar l’animalet (i amb vida, així com la papallona que ix del capoll de lo que, en un altre temps, fou un cuc de seda), serà la jove qui reviscolarà i, per tant,… la rosa. En aquesta rondalla, ens hem trobat amb un rei que, àdhuc, està a favor de la sinceritat (com li ho manifesta a la casera[4]) i de la bonhomia en les relacions amb els altres i amb lo que passa pel món.

La rosa, en aquesta rondalla, és el símbol de lo que fa que la vida tinga sentit, tant la de la modista garrida, com la del rei, molt obert i franc, en línia amb un refrany que apareix en el DCVB i que diu molt de com calia que fos un rei: “Paraula de Rei no pot mentir” ja que, com veiem en un altre que figura en el mateix diccionari, “Del color del Rei se tinyen els vassalls”, com algunes vegades he dit a ma mare i ella comparteix amb mi.

Com a anècdota, diré que, el 10 de maig del 2021, en llegir la segona rondalla que figura en aquest llibre de Joaquim G. Caturla, “Peret i Margarideta (Arreplegada a Sant Joan i Mutxamel)”, observí que comptava amb una frase que plasma el matriarcalisme de manera explícita: quan Peret diu a Margarideta “-Sí, totes [les peres] per a tu, que tu m’has salvat!”.

Agraesc els comentaris de Vicent Pla, de Joan Llàcer com també els de ma mare  (qui, com els dos amics) l’havia oïda (encara que “en casa dels majors”), en relació amb aquesta rondalla,  i a totes les persones que m’encoratgen en el treball sobre el matriarcalisme i en el dia rere dia. 

 

 

 

Notes:[1] Des del primer moment, he relacionat aquest humor irònic amb el típic vinculat amb la llengua catalana ,eixe humor que, com em comentà, un dia, un amic (molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal), en relació amb moltes cançons eròtiques valencianes, “És eixe humor que pareix innocent, com si no diguera res…”.

[2] La “Cançó de la llum”.

[3] En aquest sentit, cal recordar que, en la història de lo que ara és Espanya, com ara, en el segle XVII, hi hagué reis, per exemple, Felip III d’Aragó i IV de Castella, que foren famosos perquè prengueren part (i de manera activa) en la prostitució ( com es pot llegir en el llibre “Pecadoras de verano, arrepentidas en invierno”, de Maria Helena Sánchez Ortega, a què tinguí accés a mitjan dels anys noranta del segle passat) o que delegaren en nobles, els quals, durant prou de temps, feren el paper de caps d’estat..

[4] “Paraula de rei no pot mentir”.

Rondalles i nobles catalanes de línia matriarcal

 

 

Començarem amb unes paraules tretes del llibre “Rondallari de Pineda”, en la segona edició, del 2020, quan Josefina Roma (qui dirigí aquesta obra) comenta “veurem que els personatges actuen amb un patró de mostra establert. El pare no sembla comptar gaire, en rondalles en què el pes específic de la mare sobrevinguda o madrastra és el determinant de l’acció. El pare veu les coses de lluny, i hi oposa poca o nul·la resistència. De fet, en moltes rondalles d’aquest tipus, el pare simplement desapareix, un cop s’ha anunciat que la protagonista és òrfena de mare i que el seu pare s’ha tornat a casar, és a dir, que es mostra el tipus de família que servirà de context a la narració” (p. 37).

A més, addueix que “El tipus de família que dibuixen és, doncs, matrifocal[1], encara que es desenvolupi dins d’una virifocalitat[2], ja que la dona i la seva filla van a viure a la casa del nou marit i pare, però el poder de decisió, encara que sovint pertany al pare, en darrera instància, és la mare la que l’exerceix, ja que el pare sembla estar absent de la casa, per motius de treball, sigui aquest la dura jornada agrícola, o bé el comerç, allunyat del nucli familiar, quan parlem de famílies més benestants, o la guerra en països llunyans” (p. 38).

En aquesta línia, el 7 de maig del 2021, trobàrem el treball de final de grau “Poder i llibertat femenina en un món en transició (Catalunya entre finals del segle XV i la primera meitat del XVI)” (http://hdl.handle.net/2445/127592), de Núria Curran i Valls, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona, fet durant el curs 2017/2018. En aquest document, Núria Curran, una dona molt oberta, comenta que aquest treball “S’ha fet principalment a través de l’estudi de la correspondència de dues dones de la família Requesens. A través de la qual s’ha pogut comprovar com un sistema familiar matriarcal/matrilineal canvia i encaixa en una societat” (p. 2).

Quant a una de les dones, Hipòlita, diu que “això no vol dir que siga una persona freda ni distant, ja que té també la capacitat de mostrar-se sempre respectuosa, alhora que desprèn molt afecte tant cap a la seva filla i el seu nét, com cap al seu cosí Benet Honorat. De fet, la seva família és part de la seva raó de ser, ja que Hipòlita és una administradora total d’una família de l’alta noblesa, una matriarca que vetlla i es dedica en cos i ànima a mantenir allò que creu que ha aportat benestar i seguretat a la seva família” (p. 38).

A més, Núria Curran afig que Hipòlita “és una administradora eficaç, i (…) té dots per a la negociació, com també visió de futur. Aquesta visió de futur, la capacitat per a actuar-hi en conseqüència amb llibertat, es veu clarament reflectida en dos aspectes: per una banda en la seva faceta empresarial a la indústria tèxtil, però sobretot en l’educació i posterior col·locació de la seva única filla” (p. 38).

Finalment, considera que, com que la dona, en aquella època (finals del segle XV i la primera mitat del segle XVI) estava ben considerada (com també ho està, a hores d’ara, com podem veure en moltes cançons, rondalles i, com ara, en vivències comentades en Internet per persones catalanoparlants), no duien a terme actes subversius. Al capdavall, “No els hi calia, el seu sistema matriarcal/matrilineal funcionava bé” (p. 42). Com em digué, un dia, ma mare, si un sistema (com ara, el matriarcal, anava bé), no era menester adoptar-ne un altre, detall que jo compartia amb ella. A més, hi preferíem (i preferim) el sistema matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan possible bona part del treball sobre el matriarcalisme.

 

Notes: [1] En què es la dona qui comanda, de tipus matriarcal.

[2] En què és l’home qui comanda, de tipus patriarcal.

 

Poder i llibertat femenina (Núria Curran i Valls, matriarcalisme segles XV i XVI)

Els nuvis passen a viure on ho fa la muller

 

En la rondalla “En Pere pescador (variant A)”, recopilada per Sara Llorens, hi ha un moment en què, la xica, no solament fa costat al jove i, ell, immediatament, va cap a un palau, sinó que, a més, quan la noia explica a l’amo lo que havia passat, ell accepta que el jove es case amb una filla seua i, a canvi, el jove li diu que se n’ha d’anar a palau i, sense parar-se en palles, se’n va. Finalment, veiem com mor un gegant i, “Llavors la princesa i el noi se’n van anar cap a la post, i se’l va endur cap a la terra del xicot. I allà es van casar i, després, amb en Pere pescador i la seua muller, se’n van anar tots plegats a la casa de la princesa” (p. 210).

Respecte a aquestes línies, direm que, el 12 d’octubre del 2020, Rafel Gelabert, de les Illes Balears, em comentava que hi ha el costum balear de casar-se en el poble de la dona. I, a més, ací veiem que l’home passarà a viure en la casa de la princesa, un fet de tipus matriarcal. Com a exemple, en el llibre “Elles també hi eren”, en relació amb Francisca Garcies Riera (Bunyola, 1887-1970), llegim que “Na Francisca va fer espardenyes fins que es casà amb en Miquel Alenyar Pasqual, Cabussó. Ella tenia 24 anys i ell 27. Celebraren les noces el 30 de juny de 1911 i fer en el convit de xocolata i ensaïmades a ca ella” (p. 75). També veiem que Tonina Riera Estarelles (Bunyola, 1891-1985), “A l’edat de 20 anys es casà amb Josep Vives Rosselló, en Pep Pollencí, de 29 anys i natura de Pollença, que feia de missatge[2] a l’Alqueria d’Avall. De casats quedaren a viure a la casa familiar de na Tonina, sa mare” (p. 104). O, com ara, que Antònia Mayol Creus (Bunyola, 1906-1968) “i en Martí es casaren el 15 de novembre de 1940 a l’església de Sant Jaume de Palma. Visqueren sempre, amb els nins, a la casa familiar de n’Antònia, amb sa mare” (p. 182). Es tracta, per tant, d’un costum vinculat amb el matriarcalisme.

D’una manera semblant, però referent a anar a ca la núvia, en “El cançoner de Pineda”, hi ha una cançó que plasma aquest detall matriarcalista:

“El dissabte n’és costum

pel que està enamorat

d’anar a veure la promesa

una estona, havent sopat” (p. 288).

 

En el llibre “Elles també hi eren, de Bàrbara Suau, llegim que, quan Francisca Creus Borràs (Bunyola, 1866-1957) es casà amb  forner a qui comprava pa, Llorenç Pou Munar, “El dia del casament, celebrat a Bunyola el 20 de febrer de 1889, tota la família d’en Llorenç no pogué venir a Bunyola, perquè no cabien al carro, Francisca i Llorenç, acabats de casar, decidiren visitar els familiars llosetins[3] que no havien pogut anar a les noces” (p. 30). Bàrbara Suau també addueix que “Na Francisca acollí la nebodeta Bàrbara a la Torre, com una filla, s’encarregà de la seva educació” (p. 32).

 Com veiem, tant la dona com l’home actuen amb molta iniciativa i que no és una cosa únicament reservada a hòmens sinó que, en molts casos, és la dona qui porta la iniciativa, com també passa entre molts catalanoparlants. I, a banda, és la dona qui fa d’educadora.

Agraesc Lluís Marmi, per recomanar-me els dos llibres sobre Pineda de Mar i, igualment, Bàrbara Suau, per un comentari que em feu respecte a una parella inclosa en aquesta entrada.

 

 

 

Notes: [1] Mistos i candeles.

[2] En el DCVB, també figura la paraula “missatge”  amb el significat d’Home llogat per mesos o per un any per a fer feina en una possessió o lloc”.

[3] De Lloseta, una població de l’illa de Mallorca..

La noia petita, fidel, bondadosa i amb molta espenta

 

Una rondalla en què la dona actua amb molta espenta i, a més, amb fidelitat al pare, amb força, sense pensar-s’ho dues vegades i de manera resolutiva, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”. Ací, hi ha un pare que havia dit a les tres filles que, “Sobretot, tanqueu les portes i no les obriu per ningú”, així com solen fer els pares, quan els fills són menors i, més encara, si són xiquets. I, entre les tres germanes, la petita, fidel a lo que els havia dit el pare, per mitjà del seu caràcter resolutiu i de la seua espenta, serà qui impedirà que les aparences triomfen per damunt de la realitat i, sobretot, de la fidelitat als pares (i, per tant, de la confiança en ells, després que el pare confiàs en elles).

Així, una vella demanava a les xiques “que la recollissin per amor de Déu, que la recollissin per l’amor de Déu”  i, tot i que la més jove els diu “-No, no. No la recollim. Ja sabeu que el pare ha dit que no obríssim les portes per ningú” (p. 459). Però, tant ho demana la germana gran que, finalment, l’acolliran.

Ara bé, en relació amb les aparences, la narradora que contà aquesta rondalla, diu que, la vella, “quan van haver sopat es va treure tres figues de la butxaca i en va donar una a cada noia. Tres figues més ratllades! Més maques!

La petita va fer veure que se la menjava, però no se la va menjar. Les altres, sí que se la van menjar. I així que ho van haver fet, al cap d’una mica, van quedar ben adormides” (p. 459).

I, un poc després, veiem com aquests filla petita, que estava alerta a què feia la vella, perquè no volia deixar-se seduir per la maldat de la dona, “hi anava al darrere i paf! li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta per veure si la podia obrir.

Ella[1] que no, que no!” (p. 459). I, actua amb tal força i sense embuts, fins al punt que “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho” (p. 459). Les germanes  es lleven del son i, és aleshores quan la petita, els diu amb força: “Veniu! (…) Veieu? No us deia jo que no tinguéssim compassió, que no obríssim les portes, que féssim el que el pare ens havia dit?

És clar! Quan va arribar el seu pare i va veure allò! Li ho van contar tot” (p. 460).

Ara bé, el pare, amb una posició semblant a la de la filla gran, això és, més inclinat a les aparences, a la primera impressió, diu a la xicoteta:

“- No dona! I ara! Si és un senyor! –li deia ell.

-Cregueu que és aquell! Ja el conec!”.

Però, s’acostava el dia del casament i, veiem una cosa molt important, en la vida matriarcal: la paraula. Així, llegim que “El pare com que ho havia promès, no va voler trencar la paraula” amb la filla petita.

I, en un passatge immediat, una dona fa un gran favor a la filla xicoteta, enmig d’una amenaça de l’home a qui ella havia tallat la mà.  Això ho podem interpretar com que la bonesa de les persones cap als altres es veurà compensada cap a les persones de bon cor: “És clar, la pobre noia cop d’exclamar-se, cop d’exclamar-se, però, sí!

A aquella dona li degué fer compassió i li va dir: -Podries anar aquí baix, al safareig,  rentar. I a cau d’orella l iva dir que si podia fugir que ho fes.

-Doncs deixa-m’hi anar. Et rentaré el mocador que el tens brut –va dir al seu home.

La dona li va donar una mica de robeta i se’n va anar” (p. 460).

Tot seguit, la petita es troba amb dos traginers, això és, transportadors de mercaderies, i els demanarà ajuda i, com en el cas de la vella que hem esmentat ara mateix, li aplanaran el camí per a salvar la vida. A més, “Ella, la Marieta[2], seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home!

(…) Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Aquesta rondalla reflecteix una manera matriarcal de veure la vida, la qual, considera positiu, com ara, la fidelitat a la paraula (lo que, popularment, es diu “Paraula d’home” o, per exemple, “Paraula de cavaller[3]), el no desconsiderar lo que diuen les persones més grans (ací , simbolitzades pel pare), en què es ve a dir que l’espenta és essencial per a fer camí i alliberar-nos d’obstacles a la bonhomia i, per descomptat, que la gratitud i les accions fetes de bon cor tenen el seu premi: que sempre hi ha persones bondadoses, agraïdes i disposades a fer costat, com ara, als menors (els dos traginers respecte a la filla) així com la xica ho ha fet, per exemple, al marit de la dona que havia tingut compassió per ella (“Et rentaré el mocador que el tens brut”) i, això es veurà premiat en què “La dona li va donar una miqueta de robeta, i se’n va anar”.

 

 

Notes: [1] La filla més jove.

[2] Es la primera vegada que apareix el nom de la filla petita.

“En Fidel”: fent camí i oberts als altres

 

Una rondalla en què es parla de fer el bé i que, qui ho fa, es veu compensat perquè moltes persones amb qui es troba pel camí, li ho fan fàcil, és la rondalla “En Fidel”. El pare de Fidel, deixa una clau per a quan el fill és gran. I, quan la clau passarà al fill, quan ja és jove, el xicot tocarà un roc i, aleshores, apareix un estable ple de cavalls i ell en tria u i se’n puja. Aquest cavall, molt prompte li diu que no agafe un barret d’una dona (aquest barret simbolitza les aparences), perquè, si no, tindria migranya. Però, l’agafarà i, des d’aleshores, Fidel seguirà les indicacions del cavall, aconseguirà l’objectiu, no sols amb diligència sinó, igualment, donant ell moltes facilitats als altres.

A banda, en un passatge posterior, en lloc d’agafar uns peixos, “El xicot va creure. Llençà els peixos al mar, pujà al cavall, i tornaren a agafar la via al pas” (p. 367) i, molt prompte, “els comparegueren tres gegants afamats” (p. 367). Immediatament, el cavall diu a Fidel “-Dóna’ls tot el que portes als sacs i els enllaminaràs.

El noi va creure. I tan contents van quedar els gegants que li van dir: -Vaja, ja veiem que ets un bon xicot. Digue’ns què és el que cerques, que t’ajudarem” (p. 367).

A més, no solament li ho posaran fàcil sinó que, junts, fan camí, per exemple, “cap a cal rei. El cavall amb en Fidel  es posà a córrer com el vent, i hi arribaren tots plegats” (p. 367). I, així, també els peixos, els quals, que ara estaven molt millor, respondran ràpidament a la demanda de Fidel i, així, faran que molts peixos troben unes claus. I, successivament, en altres passatges.

Però Fidel, a més, creient, no agafa els pardalets d’un niu de garses (“els petits”, p. 369), i, “Al mateix moment van arribar les garses velles i totes agraïdes que aquell xicot no hagués tocat els petits” (p. 368), li fan costat immediatament, per mitjà de lo que elles poden fer amb major agilitat, de manera que isquen guanyant les dues bandes.

I, quan ja són molt a prop del rei, el rei diu que ell també vol reviure, així com Fidel ho fa en un passatge pròxim al final. Però no serà així, i, a més, “La dama es va casar amb en Fidel i van ésser reis anant a viure al costat dels pares, i essent sempre més feliços. Un cop casats, el cavall, va dir a Fidel: -Ara que ja t’he ajudat, me’n vaig. Sàpigues que jo sóc l’Àngel de la Guarda, enviat pel teu padrí que no és altre que Nostre Senyor” (p. 368).

Per tant, parlem d’una rondalla que descriu com en Pineda de Mar, com en moltes poblacions catalanoparlants, no es prioritza l’enveja (el rei, al final de la rondalla), ni les ànsies de poder (però sí que es considera positiu manar) i, per descomptat, viure i actuar, estar oberts als altres (perquè sempre hi ha persones disposades a aplanar-nos el camí i nosaltres el d’ells), i que, com en l’esperit comunitari, si tu aportes per mitjà de lo que t’és més fàcil i de lo que més t’encoratja i que fa que la vida tinga sentit i, a banda, moltes persones també ho fan en el mateix sentit, i tots anem cap a un mateix objectiu (ací, relacionat amb el casament de Fidel amb la dama, com també de l’acció que portarà Fidel i més membres que prenen part en la rondalla), no solament la vida resulta més agradable i planera, sinó que, igualment, va acompanyada de cordialitat i tot (ací, presents en la figura del cavall) i amb confiança en u, en moltes persones i en el demà.

 

 

 

 

Persones amb autoritat, obertes i agraïdes

 

En algunes rondalles, intervé la figura del rector del poble (en lloc de la d’una dona, com a resultat de la cristianització de les rondalles, de què Josefina Roma parla en més d’un moment[1]) i, per exemple, és ell qui fa de guia del xicot que actua en la rondalla “El pagès i l’encantada (variant C)”. Aquest jove, que és un pagès, veu un forat que “era fondo i fosc i, al capdavall, quan hi havia claror, es va trobar amb una catedral.

No hi havia ànima vivent, però encara no ho va dir: -Voldria grana pel cavall- ja la tenia, i encara no va dir: -Ara menjaria- va tenir menjar en taula molt ben parada, i encara no va dir. –Ara beuria- li va sortir una ampolla de vi i el got” (p. 215). Per tant, troba el camí aplanat, en línia amb aquell refrany que diu “La joventut tot ho venç”.

Un poc després, “se’n va anar i ho va explicar al rector del seu poble” (p. 215), qui li diu què ha d’agafar i què ha de fer i, al moment, es relata que el jove “ho va fer” (p. 215).

Al llarg del trajecte, el jove pagès rep ajuda a temps i, amb molta espenta, supera les proves. Es transformarà, en distints moments, segons lo adient en cada cas, fins que, “A tres quarts de dotze de la nit, la noia pentinava el dimoni. Ell va vigilar i mentre li tenia el cap a la falda, va tirar l’ou, al bell mig del front[2] i ja el va tenir mort. Llavors es va casar amb la noia” (p. 216).

Mentres escric aquestes línies, la primera cosa que m’ha vingut al cap, és que es pogués tractar de la representació del pas de l’adolescència a l’entrada en la fase de la joventut i, a més, amb el casament, però també d’un jove que accepta la dona com a part de la seua vida, en lloc de rebutjar-la. I, si alguna cosa li ho ha facilitat, en bona mida, ha sigut la seua diligència, l’esperança que ho superaria i es compensa amb les noces: està en condicions de fer de pare, i, com en les cultures matriarcals, de tractar amb la dona lo que es faça i lo que caldria fer, encara que, finalment, siga ella qui tinga la darrera paraula.

I, com a exemple de la presència de la vella (o bé de la dona que és mare) com a persona que fa de guia de l’home (o bé del jove), enmig d’algunes rondalles amb trets religiosos o amb personatges vinculats al cristianisme (com és el cas del rector que hem vist ara mateix, o bé d’altres rondalles en què apareix la Mare de Déu),  hi ha el de la rondalla “El palau d’encantament”, també recopilada per Sara Llorens. En ella, “Hi havia una vegada un rei que va avorrir la reina i la va fer viure al soterrani. Allà desterrada, va tenir un noi. Aquest va anar creixent i li va ensenyar de lletra” (p. 219). Per tant, és la dona qui ensenya el fill. Ara bé, el fill es proposa emprendre un objectiu: anar-se’n a un palau d’encantament.

I és, aleshores, quan intervé la mare, de manera més activa i com a consellera, enfront del desig del fill d’anar-hi, per a fer-se ric.  Llavors, ell, immediatament, li pregunta què ha de fer, ja que, els qui ho han intentat, han restat encantats. I, com que ella veu que el fill s’ho ha proposat i va cap a l’objectiu, intervé i li diu:

“-Per molt que sentis que t’insulten, no et giris mai. En lloc de girar-te, garrotades al cavall[3]!

El noi fa: -Oh, quin cavall?

-El teu, home. És que si no vas a cavall, estàs perdut. Mira, vés a la cort i tria el que vulguis” (p. 219.

I, ell, ho fa. Igualment, és el jove qui porta el cavall i,  a més, ho fa amb èxit: “A cada insult, ell, garrotada al cavall! Així va arribar al palau, que era molt bonic. Hi havia tota mena d’ocells. No hi va veure cap persona, però li va sortir una ombra que va estendre les estovalles. Li va parar la taula bé i li va portar un bon dinar. Després li va portar tabac i foc. Més tard, li va portar una escopeta perquè pogués anar a caçar.

Hi va anar i va caçar tota mena d’ocells! Un dia, aquella ombra es va tornar dona i ell s’hi va casar. I va enviar a cercar la seva mare. I varen viure molt feliços!” (p. 220).

Per tant, aquest jove, no solament supera les proves sinó que, immediatament, tria enviar una persona a cercar sa mare, qui, temps arrere, li havia fet de mestra i, fins i tot, de guia: es tracta, entre altres coses, d’una rondalla en què ix el tema de superar els possibles parapeus com també el de l’agraïment als qui ens han fet costat quan uns altres no creien ni en els col·laboradors, ni en nosaltres (el rei respecte a la mare) i, a més, als qui ens han  aplanat el camí i que encara viuen i ens fan una vida més fàcil i agradable (com també nosaltres la de tots ells).

Finalment,  dir-vos que, ara mateix, he rebut un comentari d’Elisa Gonzalez, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, encara que, en relació amb els Sants de la Pedra, que diu així:

“Sant Nin i Sant Non:

me’n vaig a dormir,

que tinc son”.

 

Agraesc a Elisa Gonzalez la seua aportació, vinculada a l’entrada que, ahir,  escriguí en relacíó amb l’estudi sobre els Sants de la Pedra, també coneguts, com ara, com Sant Nin i Sant Non.

 

 

Notes: [1] Per exemple, parla del poder de les relíquies d’un sant, “com va passar amb les relíquies de Sant Abdó i Sant Senén, a Arles de Tec” (p. 609) o, com ara, que, en relació amb l’os (una festa que té lloc a primeries de febrer, més o menys, quan es celebra la Candelera, això és, el 2 de febrer), “La versió que Bosch de la Trinxeria ens dóna a la fi del s. XIX, és ja cristianitzada i també va ser relacionada amb una gràcia de la Mare de Déu del Coral, a la qual la noia presonera de l’ós, que en aquest cas era el mateix dimoni, invoca. I és precisament el dia de la Candelera, el 2 de febrer, que és deslliurada” (p. 79) i, per exemple, quan, en la pagina 363, comenta que “La transposició dels antics personatges que es van cristianitzar en l’àngel i Nostre Senyor, no la sabem, encara que hi ha rondalles similars en què un pare difunt fa aquest paper de conseller”.

[2] Del dimoni.

[3] El cavall simbolitza lo impulsiu, els instints, els desigs i, com ara, la llibertat. Això explica que, el jove, com a aprenent (podem imaginar que, en plena adolescència) pregunta a quin cavall es refereix la mare. I, ella, fent el paper de consellera, de psicòloga, de persona més versada per les vivències i per lo que sap, li diu que tinga present la realitat (“No et giris mai”, ni emocionalment, ni mentalment, això és, “escolta lo que et diguen”), però que actue com a guerrer, amb força (“garrotades al cavall!”), i, així, ell evitarà respondre com si fos el vell que ha perdut forces i ja està de volta de tot, ni com el xiquet que es pren la realitat com si fos un joc i que prefereix que siguen uns altres els qui decidesquen per ell.

Per eixe motiu, immediatament, li afig “El teu [cavall], home. És que si no vas a cavall estàs perdut”. Ell, com el cavaller que va dalt del cavall i porta les regnes, no sols comptarà amb la velocitat, amb la força i amb la noblesa que van unides al cavall, sinó que dominant-lo (però donant-li moltes facilitats, tractant-lo com a ell li agradaria que ho fessen els altres i encoratjant-lo), guanyarà les proves que se li presentaran.

La dona aplana el camí de l’home

 

 

Un altre exemple en què és una dona qui diu a un jove què haurà de fer per a aconseguir l’objectiu, és la rondalla “El noi que es va casar amb la filla del rei”, quan un jove amb molta espenta decideix anar a palau a fer una prova que posa el rei per a que, qui vullga, puga casar-se amb la princesa, l’única filla que tenia. I, així, “Al cap i a la fi, un xicot va dir: -Bah! Me n’hi vaig! Ja que el rei ha fet aquest pregó, miraré si és per a mi la seva filla.

Caminant, caminant, va trobar una vella que li va preguntar on anava” (p. 419) i, un poc després de parlar amb  ell, li diu: “Doncs mira, escolta’m bé, fes el que et diré i tot t’anirà bé. Tot el que trobis pel camí, recull-ho” (p. 419).

Al llarg del camí, ell actuarà com li havia indicat la vella i, a més, com a líder de grup. Immediatament, “tots tres van cap a palau:

-Vinc per serrar l’arbre –va dir aquell xicot al rei” (p. 419).

I, com que fa que intervinguen els qui li facilitarien la faena, el camí se li aplana i, fins i tot, li ix la vella i li diu “Vés cap a pagès amb els conills, tocant aquest flabiol. Tots et seguiran. Els deixes pasturar i, quan vulguis tornar-te’n, sols has de fer que sonar un xic i tots se t’ajuntaran” (p. 420. I, “Ell quan va anar al corral, es va posar a tocar i tots els conills, al darrere” (p. 420).

El rei, en veure la rapidesa amb que actua el jove, li diu “Vaja, veig que ets molt diligent! Has complert tot el que t’he manat. Et donaré la meva filla” (p. 421). Però, com que vol convidar persones per al convit, va a cercar-ne i, “Caminant, caminant, troba un home que feia fogons i més fogons” (p. 421), “un home que havia aixecat una muntanya i l’estava aguantant a les espatlles” (p. 421), un tercer, “que ensacava boira” (p. 421) i dos més:

“-Anem! –diu.

Arriben a palau i van trobar guerra encesa amb l’enemic, d’un punt molt delicat.

El rei li va dir: -Si et vols casar amb la meva filla has de guanyar la batalla.

Ell se’n va amb la tropa i la cavalleria” (p. 421) i “Varen guanyar la batalla i se’n van cap a palau a explicar-ho al rei.

El rei va dir a aquell xicot: -Perquè t’has portat tan bé, et casaràs amb la meva filla i, els homes que anaven amb tu, seran premiats” (p. 422).

Com veiem, és la dona (en aquest cas, una vella) qui diu què ha de fer el xicot i, en veure que és un home amb molta espenta, li aplanarà el camí per a que ell, com a cap del grup, done moltes facilitats als altres que també estiguen d’acord amb el seu objectiu i, com que ell ho fa i actua de manera molt oberta, amb molta iniciativa, amb ímpetu i sense pensar-s’ho dues vegades, aniran a palau i, a més, aconseguiran, àdhuc, que el rei els premie.