Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, és “El forat del moro”. Aquest “forat del moro, situat a la feixa (…), té tal llargària i fondària que arriba fins al celler de casa Fort” (p. 550). Com podem veure, el forat (com si fos un conducte, és a dir, una relació entre dues persones o bé entre una persona i un Poble), és llarg i pregó, dos trets que enllacen amb el matriarcalisme: llarga en el temps, i fonda (perquè està arrelada). Afegirem que, com posa el DCVB, una feixa és un “Tros de terra llarguer en el qual se conreen cereals, llegums o hortalisses”. Per tant, la feixa (la dona) va unida a l’alimentació.

A banda, aquest vincle va des del forat (que pot evocar-nos una cova, un detall femení i maternal, el lloc per on penetren les llavors i el semen, on cova el futur nen i d’on sorgirà el fruit de la sembra) fins a la casa (u dels símbols en nexe amb la dona com també ho fa l’església i qualsevol indret de recepció). És més, l’enllaç té a veure amb el celler (lloc on s’elabora i on es guarda el vi, però, igualment, empiula amb el raïm, la collita del qual s’associa, sobretot, a setembre i a la tardor, dos moments que tenen a veure amb lo femení, de la mateixa manera que ho fa l’hivern). A banda, la casa és coneguda com “Fort” i, com que és forta i la casa i les arrels estan unides, ens trobem amb un passatge que enllaça amb arrels (i, de pas, amb dones) fortes.

Això explica que, com podem llegir tot seguit, “En temps dels sarraïns, va servir de refugi més d’una vegada, i mai els seguidors de Mahoma van atrevir-se a entrar-hi” (p. 550). I, ¿qui faria de refugi del poble sinó eixa caverna vinculada amb les dones, les quals, com ha extret, per exemple, Teresa Vinyoles Vidal, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, a més de ser, sovint, com un roure, també tenien bona empatia i, més encara, com més cap als segles IX-XII, moment en què podria estar ambientada aquesta llegenda? Com que no hi entraven, pervivia el poble.

Ara bé, el respecte cap a les dones es plasma, igualment, en el fet que, al final del relat, es comenta que “No se us ocorri entrar-hi i, si ho feu, entreu-hi amb una candela encesa a la mà dreta. Si s’apaga, no la torneu a encendre, ni continueu: és el senyal que us està prohibida l’entrada i la coneixença dels seus secrets. Si tiréssiu endavant, esteu exposats a trobar una mort segura…” (p. 551). Tocant aquest passatge, al meu coneixement, vindria a dir que voler penetrar massa en la vida aliena (ací, àdhuc, en la intimitat de la dona que fa de cap del poble) o bé voler saber moltíssim, portaria a tanta claredat que, de rebot, es perdria la part de foscor menester per a una vida matriarcalista. Per consegüent, deixaríem de tocar els peus en terra i, així, la mort (de la persona i del Poble) restarien garantides. 

Com a exemples de la tendència a un major equilibri (si bé favorable a lo femení i a lo maternal) entre els catalanoparlants nascuts abans de 1920, són, com ara, el costum de tractar els temes entre l’home i la dona (encara que, la gran majoria de les vegades, es faça lo que ella ha considerat millor, més adient) i, igualment, la figura del rei (el qual, en lloc de ser propens a l’absolutisme o bé a permetre ser un ninot del poble o d’algunes persones) és un home (o bé una reina o bé una princesa) fort, amb bon sentit de la justícia, amb bona empatia, que té present els punts de vista dels altres, etc.., i, per això, hi ha bones collites i bon ambient en el seu regne (o bé en la casa, en el barri, en la parròquia…). Com podem copsar, les narracions no són alienes a la cosmovisió d’un Poble (des de les autoritats, fins al més pobre) i sí plasmen la realitat, encara que, sovint, de manera simbòlica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.