Pedagogia matriarcal plasmada en escrits i comentaris de catalanoparlants

 

Gràcies a totes les persones que decidíreu comentar experiències i compartir coneixements que, en molts casos, vos deixaren empremta i, sobretot, perquè encara considereu que val la pena continuar amb la pedagogia matriarcal. 

En un altre correu electrònic, però del 18 d’abril del 2020, i escrit per Montserrat Cortadella, llegim lo següent: “T’envio el que m’ha vingut al cap de quan era petitona; per poder afegir el comentari que et vaig fer.

Jo devia tenir uns 8 o 9 anys.
La meva àvia tenia una lleteria al carrer Rosal, de Barcelona. A la finca del davant, vivia una nena; amb el seu pare, aquest home es va tornar casar. Això ho va saber més tard l’àvia.

La sentia plorar. Aquesta nena devia tenir, llavors, uns 12 anys. Un dia, quan va baixar per comprar la llet, la iaia es va atrevir a preguntar-li per què plorava: aleshores, es va assabentar de la història: la nena li explicà que la mare no era mare, sinó la madrastra i que li pegava. I el seu pare, no feia res de res.

Això t’ho explico perquè va lligat a lo següent.

La meva àvia es va cuidar d’aquesta nena.

Després va néixer la meva mare (va vindre la guerra).

Tots junts ho varen passar tot.

Al cap d’uns quants anys, vaig néixer jo. Els meus padrins: la germana bessona de la mare i el germà del pare.

Al cap de set anys, va néixer la meva germana segona (els padrins: l’avi matern i la FAMOSA NENA que l’àvia havia fet gran). Totes dues li dèiem ‘la padrineta’.

Com que ella, la meva germana, era massa petita, anava sempre amb la padrineta (que tenia tres fills i els petit tenia tres anys més que jo). En aquells temps, li agradava tocar a les nenes.

Cada diumenge anàvem a veure la padrineta. Quan arriba el dia, em feia quedar a dinar. Jo no volia de cap manera.

Quan sortíem de casa, li deia: ‘Mama, si us plau, no vull quedar-me a dinar’. El meu pare deia: ‘Sí, dona. Que… tal i que qual… Bueeeno, ja parlaré amb ta mare’. I??????? Em quedava a dinar.

És llarg, però perquè et faces una idea de que entre la mare i l’àvia, unes bones matriarques. Fins i tot elles m’ajudaven amb els deures. El pare no tenia gens de paciència!!!”.

Partint del testimoni de Montserrat Cortadella, veiem una àvia que sembla interessada pels altres (per la xiqueta que plorava i a qui decideix acollir i fer gran, qui, amb el temps, fa de padrina de la germana segona de Montserrat Cortadella). Aquesta padrina (“la padrineta”).

Quan Montserrat no coincidia amb son pare, li ho comentava i, en acabant, era ell qui ho feia amb la seua muller (“ja parlaré amb ta mare”). I la mare de Montserrat tenia la darrera paraula.

Com diu Montserrat, l’àvia i la mare no sols eren les qui tenien la darrera paraula, sinó que, a més, ajudaven en la tasca pedagògica, com ja han manifestat més testimonis.

En el grup Xq ens agrada l’Antropologia”, també recopilàrem, el 16 d’abril del 2020, un testimoni: “Vaig viure una etapa molt fosca a tota l’EGB[1] i, excepte un sol professor, el qual ens posava música clàssica amb el tocadiscs i feia obres de teatre, la resta eren uns reproductors del règim. Vaig acabar 8è[2] l’any 1978, prou desmotivat i sense que cap[3]es preocupés per nosaltres com a alumnes.

La cosa va canviar quan, al cap de 5 anys, vaig tornar a estudiar en horari nocturn[4]. Era altre nivell i també vaig trobar molts bons professors.

No vaig tindre ajuda externa o complementària”  (Joan-Miquel Tomàs).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 17 d’abril del 2020, hi havia la resposta següent: “Jo tenia deu anys l’any 65 [1965]. Això és important. Fins als 10 anys, vaig viure al meu poble amb els pares i solament vaig rebre educació a l’escola, a la parròquia o de la mare. En aquella època, els pares es cuidaven poc dels fills.

Als 10 anys, vaig anar a viure amb uns tiets, a Barcelona, i tot va canviar” (Pere Ramon Nadal). En preguntar-li “¿Com era l’educació que rebies de ta mare? ¿I la de la parròquia?”, Pere Ramon Nadal comenta[5]: “La meva mare, abans de l’any 35 [=1935], havia viscut a Suïssa i, a part de conèixer català, castellà i francès, tenia molts coneixements en estudis comercials que realitzà tant a Barcelona com a Suïssa.

Al tornar a Barcelona, treballà en una important empresa tèxtil, portant la correspondència internacional que, com tu saps, en aquell temps, es feia sempre en francès.

L’empresa fou col·lectivitzada i restà tota la guerra en mans dels anarquistes.

Una vegada acabada la guerra, va tornar al poble i es va casar amb el meu pare (ex-soldat republicà que ella havia apadrinat durant tota la guerra).

Jo no vaig anar a l’escola fins als 5 anys. Això era habitual en les escoles rurals.

Per això considero molt important l’educació que vaig rebre de la mare”. En llegir fins ací, li escriguí: “Ta mare t’educaria amb una formació prou íntegra” i ell contestà: “Quan vaig anar a l’escola (‘Unitaria de Niños’), on ens trobàvem junts nens dels 5 anys fins els 14, si no et fotien fora abans, tenia una important formació pròpia de l’edat: sabia llegir, escriure i les taules matemàtiques, però havia rebut una bona formació social i llegia molt bé el francès, encara que no el parlava.

Com tu saps prou bé, a l’anar al col·legi, els nens catalans no podíem tenir mestres catalans , però vaig tenir la sort de gaudir d’un mestre aragonès, don Antonio (…) i, després, un altre, castellonenc: don Vicent Pitarch Montferrer.

No podien donar cap classe en català, però, amb don Vicent, quan estàvem fora d’hores de classe, en xerràvem”.

En el testimoni de Pere Ramon Nadal, hi ha un paper clau i positiu, fins i tot, en la formació, de la mare i, un altre i, escolar, del mestre valencià que sí que utilitzava el català en Catalunya, en lloc d’haver abraçat el castellà… en temps de la dictadura franquista (1939-1975).

En el meu mur, el 16 d’abril del 2020, escrigueren les respostes següents: “Em costa molt de recordar gaires coses d’aquella època[6]. D’abans de la guerra, només recordo un rètol electoral, suposo de les eleccions del 34, si no m’erro, que deia: ‘Si guanyen les esquerres, tornarem a patir gana’. No cal dir qui ho havia penjat. I recordo que algunes vegades, per berenar, menjàvem pa sucat amb tomàquet, i algunes vegades si no teníem gana, l’amagàvem en una ‘gatonera’ o ‘gatera’, un forat que es feia a les portes perquè hi poguessin passar els gats. I tant que ens en recordàrem, durant la guerra i després de la guerra incivil.

En temps de la guerra, vam tenir uns mestres que ens van deixar senyal en nosaltres (parlo en plural, perquè érem dos germans bessons, Lluís): era el senyor Pàmies i el senyor Poch. Tota la vida he recordat els mestres que he tingut, Lluís. A la postguerra, vam tenir un mestre valencià, Antonio Cantos Corrons; no puc referir-me gaire positivament d’ell, no pas perquè no fos competent, sinó perquè havia de governar més de 70 alumnes que anàvem des dels 6 fins els 14 anys, distribuïts en seccions segons l’edat. I, la veritat, diria que li vam fer la vida bastant difícil. No vam sortir gaire aprofitats. Sort en vam tenir que, als 14 anys, que vam començar a treballar en una pedrera familiar, el nostre pare va voler que reforcéssim la nostra instrucció i vam anar uns anys a l’escola nocturna que li deien; eren dues hores diàries durant el curs, el mestre es deia Ignasi Pagés Oromí. Per a nosaltres, va ser una mena de miracle i allí va començar la nostra formació autodidacte[7] (Ricard Jové Hortoneda).

La meua resposta a Ricard Jové, eixe mateix dia, fou: “Molt interessant, el teu escrit, entre altres coses, perquè ets una de les poquíssimes persones que, a hores d’ara, encara pot dir que, en començar la guerra, tenia sis anys, una edat a què el xiquet, per exemple, ja filosofa i pot tenir primers records d’aquest tema”.

El 18 d’abril del 2020, després d’haver escrit totes les respostes anteriors al tema de la pedagogia, vaig decidir contactar amb Pere Riutort, no sols per a exposar-li el tema sinó, més encara, per a preguntar-li sobre si el fet que l’Església catalana hagués estat de part de la llengua catalana i de la cultura (a diferència de la valenciana, la qual, majoritàriament, hauria abraçat lo patriarcal, com ara, mitjançant l’acció antivalencianista del rector D. Antonio Rodilla, en el “Seminario Metropolitano”, entre 1939 i 1969, als futurs capellans, això és, durant bona part del franquisme[8]), hauria influït, fins i tot, en què moltes de les respostes de catalans anassen més en línia amb lo matriarcal, com ara, el tema de l’empatia, el fet que, molts escrits fossen més extensos (i, si no, que no semblassen secs o rectes), fet que podria tenir una relació amb lo que, tradicionalment, s’ha considerat femení i no, per tant, amb unes formes més bé severes.

Igualment, i, abans de donar-me ell la seua resposta, li comentí que, en un document sobre Pobles matriarcals (en Internet, “Saviesa ancestral”[9]), es podia llegir que els xiquets que havien estat en contacte amb cultures patriarcals, havien adoptat una manera de parlar més ruda i violenta[10]. La seua resposta fou que sí, tot i que a penes entrà en el tema. No obstant això, immediatament després d’afirmar-ho i, en línia amb aquest detall sobre lo “femení” i “matriarcal” en els comentaris en Facebook, Pere Riutort digué que, “A Mallorca, com a Catalunya, hi ha hagut escoles femenines, congregacions femenines dedicades a l’educació de la dona. No podien anar tots: els xics, fins als set anys, podien anar a les monges; les xiques, tots els cursos[11]. Els ensenyaven, per exemple, feines de la casa, catecisme… Hi havia les Filles de Maria: era el nom d’una associació de Mallorca i les dones [que la formaven], eren mares cristianes.

A Mallorca, es van crear onze organitzacions de monges. Eren unes ‘Mares Teresa de Calcuta’. Totes tenien escoles. En Petra, per exemple, hi hagué una durant cent vint anys. S’encarregaven d’educar, sobretot, les dones.

En 1900, a Mallorca, el 60% de les dones estaven alfabetitzades. Això es devia a les dones. En una llengua que no era la seua, en castellà[12]. Però resaven en mallorquí.

De fet, com hauràs vist [en l’explanació],en 1900[13], eixí un decret que deia que l’estudi del catecisme s’havia de fer en castellà. [A Mallorca], feien l’edició en castellà i l’enviaven a Madrid. I, després , feien el catecisme en mallorquí.

En 1950 es dictà que el Rosari havia de resar-se en castellà, perquè el Rosari no es deia mai si no era en mallorquí”.

Les dones, a les Illes, duien la casa i l’administració. Jo també ho veig per ací: és la dona qui administra”.

Pere Riutort també comentà que, com que la llengua en què se’ls educava, en les escoles, era el castellà, passava com a mitjan segle XIX en el País Valencià, on, atenent al pròleg del “Diccionari Escrig”, redactat per Vicente Boix, manifestava que els xiquets no entenien, ni interioritzaven lo que aprenien en els centres d’ensenyament i, sobretot, en al·lusió al catecisme.

Finalment, Pere Riutort afegí que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que hi havien anat, havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què no havia tingut accés abans.

Sobre el fet que els xiquets, en Mallorca, poguessen estudiar junt amb les dones, Carlos Bonet Haebler, de les Illes Balears, el 17 de juliol del 2020, escrivia en el meu mur de Facebook: “Encara així, hi havia nins (mascles) que tenien s’oportunitat d’anar a escola uns anys més. Sa meva padrina em contava orgullosa que, un familiar seu (no record en quin grau) fins i tot escrivia en mallorquí. Ella només va aprendre en castellà”.

Tornant al tema de la rudesa, Francesc Castellano Vilamu, en resposta a un correu electrònic que jo havia enviat a unes quantes persones, diu[14] que “faltaria veure el paper de les mares en l’educació de les criatures de la zona alta de Barcelona, la ‘gente bien’, que en un moment donat van pràcticament abandonar parlar en català fins i tot amb els fills ja a principis del segle XX; en molts casos van transferir la seva educació als internats, tant d’aquí com de l’estranger, donant fills bilíngües, trilingües… però amb un mínim coneixement del català.

Em va ‘fer gràcia’ quan (…) es parla del parlar rude dels xiquets criats pels pares en contraposició del parlar més dolç de les mares, encara que es referís al Perú[15]; a Barcelona, en els barris on moltes dones treballaven al tèxtil, no tant sols mantenien un to de veu molt fort (penso que per causa del soroll de les màquines que forçava a cridar al parlar) hi havia bastantes dones que tenien un llenguatge molt dur i groller, plè de renecs. Solien ser dones de famílies tradicionalment obreres, allò que se’n pot dir classe baixa, i que es posaven a treballar en edats molt joves encara i amb una educació escolar molt pobre, allò que se’n deia llegir, escriure i les quatre regles. Òbviament, les ‘senyores’ del barri (mestresses de botiga, p. ex.) empraven un parlar més suau, més delicat’, i amb més eufemismes com ‘casun déna’ en comptes de ‘em cago en Déu’, ‘cordins’, ‘cordons’ o ‘cordills’ en comptes de ‘collons’ i altres per l’estil”.

El 22 d’abril del 2020, Francesc Castellano, en un correu electrònic, m’escrivia que, “si t’interessa puc fer-te algunes aportacions sobre el paper de la dona en les famílies de classe alta de Barcelona (i aquí sí que entra ben clara la figura de la matriarca) i una cosa que crec interessant, la preparació dels fills per a succeir els pares en els negocis, totalment en paral·lelisme amb les iniciacions dins les societats tradicionals africanes, l’endogàmia d’aquestes famílies i situacions que semblen tretes d’antigues novel·les de lords i ladies angleses però ben nostres”. Òbviament, i, sense pensar-m’ho dues vegades, li diguí que sí, que m’interessaven aquests temes.

El 23 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, l’escriptora Montserrat Espallargas, en resposta a una cançó eròtica que jo havia publicat (acompanyada d’un aclariment), comentava “Molt bones, totes”, en al·lusió a les cançons i, tot seguit, deia “No sé si el que tu exposes sobre el matriarcalisme català és real, però, per la meva experiència personal, potser tens raó. La meva àvia nascuda el 1902, en la ruralia del Priorat, era una dona d’una educació igualitària”.

No obstant això, i per a que l’actitud de les mares no semble ni idíl·lica ni un camp ple de roses, direm que hem accedit a uns quants testimonis, sobretot, a u que ens facilità una dona (dona que em demanà que no l’inclogués en l’estudi, però que sí que el tingués present), amb la intenció de no caure en prejudicis, en què el paper repressiu… el juga la mare, per motius psicològics que aplegaren a determinar bona part del futur de la família. Com dic, el d’una dona. En casos, així, l’empatia també és menester i, per tant, el matriarcalisme, això és, una vida oberta també (i amb simpatia) a la part femenina de les persones i en què cada u de nosaltres ens fem càrrec de la nostra vida i ens interessem, amb bon cor, per la d’altri i per lo que passa pel món.

 

 

Notes: [1] “Educación General Básica”, era el nom oficial que rebia el model d’ensenyament primari, en Espanya, de 1970, el qual, entre altres coses, per primera vegada en la història de l’Estat espanyol, permetia que s’ensenyassen les llengües maternes, com ara, la llengua catalana.

[2] Era el darrer curs de l’EGB, abans de poder passar a l’intitut d’ensenyament secundari, de cara a la universitat o bé a l’institut de Formació Professional.

[3] Literalment.

[4] Es refereix a quan tindria uns 18-19 anys.

[5] Les paraules següents, entre Pere Ramon Nadal i jo, són del 19 d’abril del 2020, en aquest grup de Facebook.

[6] Ricard Jové Hortoneda nasqué en 1929.

[7] Textualment, en lloc d’autodidàctica.

[8] El règim del general Franco, des del final de la guerra, fou entre 1939 i 1975.

[9] Publicat per Fundació Terra, en novembre del 2009, en la revista “Perspectiva ambiental” (no. 47).

[10] El text diu així: “Segons Grimaldo Rengifo, els pares indígenes dels Andes veuen que els seus fills han adoptat ‘un parlar rude i dur’, en comptes del ‘parlar dolç i suau que lliga els humans amb la natura’” (p. 23, del document esmentat, “Saviesa ancestral”. Ampliarem, un poc més, lo de la rudesa,  per mitjà d’informació treta d’un correu electrònic del 21 d’abril del 2020, quan acabarem aquests comentaris de Pere Riutort.

[11] De fet, en el llibre “Madre y maestra. Alberta Giménez Adrover. Alberta Giménez Adrover”, de José Mª Javierre, imprés l’any 1969, amb llicència eclesiàstica, llegim que María Alberta no mezcló las niñas de todos los niveles en sus colegios, no deshizo las barreras sociales que separaban las hijos de los proletarios de las colegialas de clase media burguesa y clase alta. Semejante ‘escándalo’ quizá no estuvo siquiera en su mente; pero aunque lo hubiera estado sería inútil porque la mentalidad de su época no toleraba aventura de este tipo…, que tanto trabajo nos cuestan ¡ahora mismo!” (pp. 306-307). No obstant això, sí que hi hagué moviments pedagògics d’aquella època i d’abans de la guerra (1936-1939), que sí que ho feien, amb molta iniciativa, com també ocorre, a hores d’ara.

[12] En aquest sentit, un bon reflex el tenim en el llibre “Madre y maestra. Alberta Giménez Adrover”, ja que se’ns parla molt sobre la tasca pedagògica de la religiosa Alberta Giménez i mai se’ns diu que s’ensenyàs llengua catalana en els centres que ella impulsà i que dirigí.  A més, per exemple, sobre un tema tan clau com és la línia capdavantera, l’autor comenta que “Pero el sentido práctico de Madre Alberta evitaba un escollo que la pedagogía moderna advierte a la hora de establecer las relaciones entre colegio y familia. Ocurre que la actual renovación de los centros docentes va consiguiendo que el colegio sea un lugar agradable, apetitoso, donde los educadores procuran encauzar la personalidad de niños y niñas sin choques ni violencias; la chiquilla se encuentra atendida, observada, le adivinan, le ayudan, está feliz. Y muchas veces compara con su casa, con el carácter de sus padres, su tosquedad e ignorancia. En el paralelo sale perdiendo la familia” (pp. 181-182). Però, per exemple, no es diu, en el llibre, sobre l’ensenyament del català, fet que, unit als comentaris de Pere Riutort, deixa clar que no s’hi ensenyava. En canvi, com hem vist, l’Església balear continuava fidel a la llengua catalana, per exemple, fent possible que els feligresos sabessen pregar en català.

[13] És en 1902.

[14] El 21 d’abril del 2020.

[15] En el text, es deia als Andes.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.