Arxiu d'etiquetes: generositat

Reis i dones que compensen la finesa i la recepció dels altres

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasmen molts trets vinculats amb el matriarcalisme és “Ses figues i es fill petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Una dona vídua tenia tres fills: En Joan, En Jaume i En Bernat. Tots tres es proposen, u a u, dur un paner de figues al rei. Així, “En Joan agafa un paneret i l’ompl de figues, que feia mengera de crivellades[1] que eren i, cap a cal rei manca gent!

Camina caminaràs i cap enllà et faràs, topa una velleta (…) que ja anava amb es morros per sa terra” (p. 67). La velleta li demana què porta en el paner (com també ho farà als altres germans) i, com que ell li respon que duu merda (tal com dirà el segon, En Jaume), ella li contesta:

“-Idò, merda tendràs!” (p. 68).

I, quan aplegarà a cal rei i En Joan li ensenye el paner, el jove trobarà lo que ha dit a la jaieta. I, com que el monarca era un bon pitot de tot, és a dir, un home de bon geni, els criats, “amb bones paraules, li digueren que se n’anàs més que de pressa, si no hi volia esser de més” (p. 69).

A banda, “Passen unes quantes setmanes i es fill petit alça es cap i diu a sa mare:

-Ma mare: m’havia passat per s’escudeller d’anar a dur un paner de figues al rei. Però mirau: si vos ha de saber greu, no hi vaig.

Com sa mare sentí aquelles paraules (…), s’exclamà:

-Fill meu: per lo bé que has parlat, si es teu cor et diu que hi vagis, vés-hi!” (p. 71) i, d’aquesta manera, la mare aprova el fill, En Bernat, i, a més, actua receptiva i generosa.

En Bernat fa via cap a cal rei, topa aquella jaia i ja l’escomet dient:

“-Alabat sia Déu, germaneta!

-Alabem-lo, per a sempre, jovenet! -diu ella-. Oh, que m’agrades i que m’agrades, perquè fas cas de jaies com jo! Vejam!, ¿i què duus dins aqueix paner tan ben tapat de fulles de figuera?

-Que hi duc? -diu En Bernat-. Figues; i, si en voleu, digau-ho” (p. 72).

Aleshores, la jaia, com que veu el bon tracte que rep per part del jove i la seua generositat, li comenta que, com a compensació, En Bernat tindrà bones figues (p. 72).

Per això, quan el jove arriba a cal rei i “el rei va veure aquelles figues tan grosses, tan fresques, tan crivellades, amb aquella oloreta tan bona que deixaven anar, que feien mengera i en romangué tan agradat” (p. 72), ordena que buiden el paner i que el majordom done “tres-centes lliures a aquest jove, per sa finesa que m’ha feta” (p. 72). I En Bernat, botant d’alegria, se’n torna a sa casa i, la mare, en veure-ho, respon gojosa, mentres que els germans ho fan amb enveja (p. 73).

Un poc després, el rei cau vidu, encara jove, i tria casar-se de nou. I, com que li comenten que, “a ses Costes d’enmig de mar, hi ha una princesa, sa cosa més garrida i purificada” (p. 73) i no hi havia ningú que gosàs anar-hi, el rei se’n recorda d’En Bernat i l’envia a demanar. El jove, molt servicial, li comenta:

“-Senyor rei, vet-me aquí a son manar. En coses que sien bones, pot manar feines.

Ara mateix, t’ho diré -diu el rei-, què vull de tu. Pren un cavall i es majordom et donarà un bossot de doblers” (p. 73) i li afig que li pertoca menar la princesa cap a on ell està i, així, que el monarca puga casar-se amb ella.

Al moment, el jove, pansit, “afina aquella mateixa jaieta que havia topada com duia ses figues al rei” (p. 73), li comenta que el rei li ha donat una orde i la velleta li addueix que, “Si tu em creus, en sortiràs en bon nom.

-Digau coses, idò! -diu En Bernat-. Tot quant em direu, faré” (p. 74) i, per tant, el jove accepta seguir les indicacions de la dona (en altres paraules, es fa lo que vol la dona). Tot seguit, la jaieta li diu que prenga el bossot i que l’amague com també que, en lloc de prendre el cavall que li oferiran, que els responga “vull es cavall que va amb ses egües del rei” (p. 74) i, així, copsem un detall matriarcalista: el cavall també està obert a les egües.

Afegirem que hui també hem rebut comentaris respecte al refrany “Primer l’obligació que la devoció” i que van en la mateixa línia: es prioritza molt més l’obligació, el servici als altres i la faena, que no la religiositat i el culte a les normes.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La figa i, més encara, crivellada, també apareix en cançons eròtiques.

La dolçor, la generositat i la bonhomia plasmada en hòmens i en dones

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, per mitjà de la dolçor i de la generositat, és “Sa guixeta tota sola”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. En aquesta rondalla, una senyora fadrina volia una criada que sabés cuinar una guixeta tota sola i en troba una. La senyora festejava i la criada, Na Catalina, que era més jove i bencarada, els feia de dona i, a banda, agradà més a l’enamorat que a la senyora (p. 91).

La senyora veu que la criada cuina bé i, quan aplega l’època de les figues flors, “Sa criada, un dia, s’aixeca a s’alba i se’n va a dur-ne un paner des figueral” (p. 91), figues que, com en algunes cançons eròtiques prou conegudes (i, a més, com en algunes rondalles eròtiques), “feien bona mengera: totes crivellades, amb una goteta de rosada a s’ull”[1] (p. 92).

Un poc després, veiem que, quan Na Catalina tornava del figueral, es troba “un jaiet tot xerevel·lo i una jove ben tallada de totes ses parts des seu cos i bencarada, que menava un minyó per sa mà, de lo més eixerit.

Li criden l’atenció, a sa criada, aquell jaiet, sa jovençana i es minyó, i els convida a tastar ses figues.

Les tasten, les troben com un sucre i es jaiet diu:

-Aquesta al·lota es mereix un do.

-Vaja si el se mereix! -diu sa jove.

-Prou que sí! -diu es minyó” (p. 92).

I, com a recompensa, el jaiet li diu “que, en riure aquesta jove, tot sien roses i clavells que li brollin de sa boca!” (p. 92), la jove li regala “que, en pentinar-se aqueixa al·lota, de cada cabell, li caiguin perles i diamants” (p. 92) i, quant al minyó, li concedeix “que, en rentar-se ses mans aqueixa al·lota, s’aigua esclat en peixos i anguiles” (p. 92) i, així, veiem que la dolçor i la generositat estan ben vistes en la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

A més, Na Catalina arriba a casa i, la dona, golafre, tasta figues i, immediatament, brollen roses i clavells de la boca de la criada, qui no li explica el motiu (pp. 92-93). Igualment, la jove es pentina i li ixen perles i diamants i, quan es renta les mans, surten peixos i anguiles (p. 93). I, aleshores, l’enamorat de la senyora encara estima més la criada.

I la senyora lliura una bossa de diners a l’enamorat i li ordena que porte Na Catalina a un bosc i que li traga els ulls, com així  farà ell: “Aquell polissó ho va fer tal com sa senyora l’hi havia comanat (…) i els posa dins una ampolleta i els du a sa senyora” (p. 93). Així, de nou, es plasma el matriarcalisme en el detall que l’home fa lo que vol la dona (ací, la senyora).

Al moment, llegim que un carboner que passava pel bosc, troba Na Catalina i ella li conta lo que li havia succeït i, ell, bonàs, tria menar-la a sa casa (p. 94) i, per tant, el carboner accepta la proposta que li fa la criada: “El Bon Jesús no ho pot voler que, una al·lota com jo, que sempre he fet bonda, romanga abandonada dins aquest bosc!

Tantes de pregàries li arribà a fer Na Catalina que, es carboner, acabà per menar-la-se’n, a casa seva” (p. 94) i, així, es fa lo que vol la dona.

En aplegar a casa, Na Catalina i el carboner es troben que ella no és ben acollida per la dona, però la cosa comença a canviar en recollir la dona lo que surt per mitjà de Na Catalina, és a dir, diamants, perles, peixos, anguiles… La senyora fa via cap a la ciutat i l’argenter ho torna bones grapades de plata i d’or (p. 95).

No obstant això, Na Catalina volia tenir els dos ulls i, com que el carboner li comenta que no sempre és temps de roses i de clavells, ella li fa una proposta:

“-Mirau (…). Una cosa podríeu provar: posar aquestes roses i clavells dins una canastra i anar-vos-en per la ciutat cridant: ‘Hala, dones i senyores i senyoretes, que m’escoltau! Hala, qui em barata aquestes roses i clavells amb ulls de persona! Hala, qui les m’hi barata!

Es carboner, tot d’una, es posa ses roses i clavells dins una canastra i ja és partit a córrer carrers i més carrers” (p. 97).

Més avant, veiem que el carboner passa per una casa, que una senyora l’ou i que “li treu, de dins una ampolleta, un ull de persona” (p. 97), ull que recupera Na Catalina. Na Catalina, per segona vegada, li fa la mateixa proposta al carboner, i ell fa via cap a la ciutat, on la senyora que havia fet el bescanvi, li torna el segon ull que tenia en l’ampolleta (p. 97). I, així, l’home, tot i que fa la faena a Na Catalina i que ho fa de bona gana, amb bon cor i de manera servicial, és compensat per ella, qui palpa els ulls, se’ls acosta a la cara i, amb suavitat, diu al primer ull i, en acabant, al segon:

“-Ullet! Bon ullet!, torna aquí, d’on ets eixidet!” (p. 98). Aquesta suavitat en la manera de dirigir-se, bé una dona, bé un home (com ara, com a pare), lo que, popularment, es diu “Agafen més mosques amb una gota de mel que amb una de vinagre”, no és un fet aïllat en unes quantes rondalles, sinó que es plasma prou i que vincule amb la bondat que sí que apareix en moltíssimes rondalles en llengua catalana.

Un poc després, llegim que “Na Catalina ja tornava a tenir es dos ulls i hi tornava a veure, com si mai els hi haguessen trets.

S’enamorat de sa senyora havia acabat d’avorrir-la. S’entresentí de tot s’andarivell[2] de Na Catalina, fa de veure-la, li demana per casar, ella diu que sí i es casen” (p. 98) i, així, copsem que Na Catalina condona l’enamorat…, home que sol·licita l’aprovació d’ella (i, així, és Na Catalina qui li ho aprova, perquè ella té la darrera paraula i determinant). Ara bé, la dona, en agraïment per la bonesa i pel servici del carboner, l’acull en aquella casa, casa en què, “Amb aquells tres dons de Na Catalina, que no li mancaren mai, (…) hi hagué tanta de baldor[3], que manejaren es doblers a palades. Volgueren es carboner i sa carbonera i ets infants amb ells; i visqueren anys i més anys” (p. 98).

Quant a finals de rondalles com aquest, soc de la idea que tenen més significats, com ara, que la bondat és bona per a viure i que compensa actuar amb bon cor.

Finalment, i més que com una anècdota, diré que el 10 de maig del 2022, dia que escriguí sobre aquesta rondalla, vaig raonar amb un amic i neuròleg d’origen castellà i casat amb una basca, qui em comentà que el matriarcalisme estava reflectit en el País Basc i, quan li tractí sobre com figurava en moltes rondalles, en cançons i, fins i tot, en famílies catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic (de fa més de cent anys i d’ara), i que la relació entre home i dona no era de poder sinó, més bé, de complement però en què ella té la darrera paraula i decisiva, ho considerà en la mateixa línia que en la cultura basca.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 Notes: [1] Per exemple, el 16 de juny del 2021, Paula Burguera Garí, en el meu mur, escrivia una versió que diu així: “Una figa, per ser bona, / ha de tenir tres senyals: / secallona, crivellada / i picada de pardal”.

[2] Vaivé.

[3] En el  DCVB, “baldor” figura com “Superabundància, quantitat més que suficient”.

Jóvens amb fortalesa, amb bon cor, generosos i molt oberts

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme, com ara, comptar amb la mare, l’actitud de bon cor, la mare encoratjadora amb els fills, el vincle entre mare i fills o, com ara, que la jaia aplana el camí al jove, és “Tres fills de viuda”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. Així, una doneta tenia tres fills: En Joan, En Miquel i En Pere. En Joan i, en acabant, En Pere, li comenta que vol trescar món: “vejam si, enlloc, trobaré ventura per poder-vos socórrer” (p. 72). La mare, “com el veu tan fort a anar-se’n, li diu:

-Fes es teu cap envant, si tan encarat hi estàs” (p. 73) i, així, la mare es posa de part d’En Pere.

Al moment, veiem que el fill aplega a una possessió, s’hi lloga i demana faena a l’amo. L’amo li comenta “T’has d’eixancar dalt es cavall, te n’has de dur una carta i l’has de deixar allà on es cavall s’aturarà” (p. 73).

Però, com també farà el segon, és a dir, En Miquel, quan arribarà a la mar, tira la carta a la mar i torna a la possessió. Afegiré que, la primera vegada que vaig llegir aquesta part de la rondalla, em recordí d’unes paraules que em digué Pere Riutort el 29 de novembre del 2018, quan ens veiérem en la ciutat de València i em parlà que la vida era com anar cap a la mar: saps, primerament, que hi vas, però no com acabarà. I, per tant, era qüestió de continuar navegant: “Una tesi és agafar una barca i anar a un lloc desconegut”.

Llavors, l’amo li paga i se’n va el jove (p. 76), això sí, acceptant (com farà el segon dels germans, En Miquel) que s’emporte la quantitat de diners que vullga, i En Pere en feia ús dedicant-los a anar de festa en festa (p. 76).

Igualment, En Miquel, com que no venia En Pere, parla amb sa mare i li diu:

“-Jo també vull anar a trescar es món, a veure si trobaré cap ventura” (p. 75) i aplega a la mateixa possessió per on havia passat el germà gran. L’amo li dona una carta i En Miquel se l’emporta fins que ja és en la mar i tria parar el cavall, llançar la carta i girar cap a ca l’amo (p. 78).

Aleshores, l’amo tria desfer-se’n d’ell i deixa que trie els diners que vullga. I així ho fa En Miquel, qui, al moment, es treu un bossot i passa a viure a una ciutat, “per donar-s’hi bona vida i riure i folgar, anant de festa en festa i de bauxa[1] en bauxa” (p. 78)… però tampoc no tornarà a ca sa mare.

En canvi, En Bernat, el germà darrer, diu a sa mare que ell no la deixarà fora i, com veu que sa mare creu que farà com els altres germans, li afig:

“-Ma mare (…). Aqueixes paraules que em deis em xapen es cor. No penseu una tal cosa de mi: no em som portat bé sempre amb vós? Teniu cap queixa de mi?” (p. 79) i sa mare no en trobava res a criticar-li, tot i que preferiria que no trescàs.

No obstant això, En Bernat, de matí, es lleva amb molta espenta i fa via cap a la mateixa possessió (p. 79). I ell sí que farà el camí cap a on anirà el cavall (p. 80), àdhuc, travessant la mar,… i apleguen a una altra terra (p. 80). En aquesta terra, es troben dos lleons barallant-se i que deixen passar el cavall (p. 82) i En Bernat veu bona pastura i ovelles ben magres (p. 82).

Un poc després, aplega a una muntanya i es troba amb una jaieta, a qui permet que llija la carta (p. 82), i la velleta li’n lliura una altra, la qual entregarà a l’amo de la possessió. Aleshores, el cavall, que va volant, es troba amb el camí molt aplanat, sense la mar i sense els dos lleons (p. 83). Ara bé: hi ha moltes persones amb qui En Bernat col·laborarà fins al punt que, quan els diu que els deu una quantitat de diners, tots ells li la condonen… I, a banda, el jove veu que té els nou sous inicials (p. 85).

I, ara sí, En Bernat aplega a sa casa, veu a sa mare, qui l’acull. I, immediatament, troben un jai (p. 85) a qui En Bernat convida a ser-hi junt amb ell i sa mare. Aquest jai els diu:

“-Ah, Bernadet, Bernadet! Que t’hi ha dit de bé i t’hi dirà perquè no has abandonada ta mareta. Aquella guarda d’ovelles tan magres i tan magres (…) eren es teus dos germans (…). Aquella altra guarda d’ovelles que veres tan grosses (…), ets tu que, amb els nou sous, que et donà l’amo, ets vengut a socórrer ta mareta. Mentres ho faces així, tendràs sempre es nou sous, i estaràs ric d’alegria i de benestar” (p. 85).

I, per a rematar el matriarcalisme, En Bernat es casa amb una dona, “tengué sempre sa mare amb ell, tractant-la ell i sa dona com una reina” (p. 85) i hi hagué prosperitat (p. 85) en aquella casa.

Adduiré que hui he acabat de llegir el darrer tom de les rondalles mallorquines recollides per Mn. Antoni Ma. Alcover i que agraesc a Pere Riutort el fet que em recomanàs fer “un esforcet” (sic) i, així, poder tenir-ne accés a totes. Després de la lectura de més de tres-centes huitanta d’eixes rondalles, puc donar fe que el matriarcalisme està molt plasmat i que, com ell em comentà en desembre del 2020, “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. 

Igualment, agraesc l’honestedat de l’amic molt coneixedor de la cultura colla, qui, en la tardor del 2010, em comentà “La cultura valenciana és matriarcal” i, a banda, que els reports de Ma. Magdalena Gelabert Miró reflectesquen la realitat. Continuem tractant altres rondalles de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esplai.

Persones amb bon cor, altruistes i molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula, com també la bondat i l’altruisme és “Ses sabates de pell de poll”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, un rei i una reina que només tenien una filla, es troben que, un dia que tots tres anaven a missa, la filla es troba un poll, a qui ella, d’amagat, donarà de menjar i farà possible que cresca i que, fins i tot, siga com un vedellet (p. 55). Aleshores, la princesa ordena que el carnisser mate el poll (p. 55), que el calatraví (l’adovador de pells) li faça una pell adovada i que el sabater li faça unes sabates garrides i tot. Ara bé, es carrega el carnisser, el calatraví i el sabater.

Un poc després, veiem que la filla del rei entra a la cambra i que es posa les sabates noves que li havia fet el sabater i, als pocs dies, diu a son pare:

“-Mon pare, no em casaré en no esser amb es qui m’endevin de quina casta de pell són aquestes sabates.

-I de quina pell són? -diu son pare.

-Això sí que no ho diré! Ni a Vossa Reial Majestat! -diu sa pitxorina-. M’ho ha d’endevinar es qui s’haja de casar amb mi.

-I que ho dius de bo que sols et casaràs amb es qui t’ho endevin? -diu son pare.

-I tant de bo! -diu ella” (p. 57).

I, com que el rei la veu tan encarada, fa unes dictes en línia amb lo que ella li ha comentat (p. 57). Ara bé, qui no ho encertàs, es portaria moltes vergades.

A més, veiem que, com que ningú no ho encertava, hi ha tres germans que es plantegen anar a cal rei a tractar de superar la prova i, així, casar-se amb la princesa (p. 58). El major, En Rafel, se’n va i, pel camí (com, després, el segon, En Biel), es troba un home estés a qui, en lloc de retirar-l’en, fa que hi romanga. I, en acabant, ni En Rafel ni en Biel es podran casar amb la filla, perquè no li ho encerten i, immediatament, fan via abans que els arribassen els criats.

En canvi, el petit, En Pere, se’n va cap a cal rei i, a mitjan camí, quan veu que hi ha un home adormit, li obri els ulls i aquest home li demana “Per què m’has despertat?”. Aleshores, En Pere li respon que un cotxe “Vos hauria passat per damunt i n’hauria feta una coca, de sa vostra còrpora.

-Sa raó et vessa per dalt ses espatles! -diu aquell.

Aquell home, llavors, agafa En Pere i li diu:

-Mira! Tanta de sort per tu que m’has despertat. Sé que sou tres germans que resolguéreu d’anar a veure si endevinaríeu de quina pell són ses sabates de sa filla del rei. Jo que ho sé, volia dir-vos-ho, però sols a un des tres, as qui primer em demostràs tenir bon cor. Per aquest motiu, vos vaig voler fer una prova de venir-me’n a fer s’adormit as mig d’aqueix camí” (p. 63). I, així, de nou, en aquesta rondalla, també es plasma que les cultures matriarcals prefereixen les persones que actuen de bon cor. I, en línia amb això, l’home addueix a En Pere que, en relació amb els altres dos germans, “Jo  (…) no els vaig voler dir res d’allò de sa pell de ses sabates de sa filla del rei. Ara: a tu, t’ho diré, perquè has demostrat es teu bon cor (…) i es mèrit està que ho has fet sense conèixer-me” (p. 63).

Al moment, l’home, qui li comenta que sí que sap de quin tipus de pell són les sabates de la princesa, li diu que es pegue una gratada al cap i, quan li cauen uns quants polls damunt, li afig que d’eixe bestiar estan fetes les sabates de la filla del rei (p. 63). I, quan En Pere li pregunta si li enganya, l’home li respon “Ara és hora d’enganar! (…) Toca! Fes sa teua via cap a cal rei. Vejam si la te fas teua, a sa seua filla” (p. 63).

Immediatament, En Pere fa marxa cap a cal rei i, com que és un home “tan desimbolt i mesclant tan poques reverències” (p. 64), els criats, primerament, no li ho posen fàcil. Però, com que ell actua amb molta espenta, se’n van al rei, li ho comenten, el rei fa via cap a on era la filla i, llavors, ella li demana de quina pell són les sabates que porta (p. 65). En Pere segueix les indicacions de l’home que havia trobat pel camí i diu a la princesa:

“-Veu aquest bestiar, Senyora Altesa? (…) Idò, d’aqueix bestiar és sa pell de ses sabates de Vossa Altesa” (p. 65).

Però la filla del rei, que veu que En Pere ho ha encertat, al capdavall, li respon:

“-Sí que ho ha endevinat!” (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones garrides d’ànima i de cos i generoses

 

Una rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en el detall de la generositat, en l’obertura del rei a la cort i a sa mare, és “Na Rosa”, la qual figura en el Tom XXII de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, des d’un primer moment, veiem que un home molt ric i que només tenia una filla, es troba que ella, Na Rosa, “tan garrida d’ànima com de cos (i, de cos, ho era molt, molt) i, llavors, que tenia tota sa idea de fer almoina as pobres” (p. 41), “se n’anava amb una faldada de llesques de pa i doblers a donar-ho a un esbart de pobresa que l’esperaven amb tanta de devoció.

(…) -Què dus aquí dins?

-Roses! -diu ella.

Què me’n direu? La pobreta obrí sa faldada i totes ses llesques i doblers varen esser tornades roses” (p. 41).

Comentarem que, en una ocasió, en un llibre sobre el significat dels colors, vaig llegir que el color rosa es corresponia amb l’amor fraternal i que era una reducció del vermell per mitjà de la introducció del blanc. Així, veiem que no és una acció, per dir-ho així, lucrativa, sinó de generositat, d’altruisme.

Igualment, en dos passatges més, Na Rosa i el pare es troben amb una situació semblant. Al capdavall, el pare tria convidar-la a anar-se’n amb ell i ho fan cap a un redol de magraners i… cap a un bosc ben espés, fins que lliga Na Rosa a una soca i la deixa mig morta de tant que li pegà amb una verga.

Ara bé, al moment, llegim que “el rei de tot allò, aquell mateix dia, caçant caçant per dins aquell bosc, Déu el compongué que passàs per devora aquella soca” (p. 43), veu bocins que feien Na Rosa, els arreplega i se’ls porta cap al palau (p. 43). Com veiem, el monarca no menysprea la dona i, millor encara, no hi renuncia, sinó que l’acull (recull els bocins, llevat d’uns quants que, més avant, trobarà Na Rosa).

Igualment, el rei, que era fadrí (p. 43), la refà i s’enamora de Na Rosa com també la desperta i, un poc després, crida sa mare (la reina), “que encara era viva, i tots es senyors grossos de la cort, els presenta Na Rosa i els conta (…) tot aquell endiumenjat i els diu que (…) es vol casar amb aquella al·lota” (p. 44). Per eixe motiu, el monarca exposa per què ha pensat casar-se amb ella i, com que els comenta sobre la maldat del pare i sobre la generositat de Na Rosa pels pobres i, a banda, la reina vella i els nobles copsen l’empatia del rei, llegim que, després d’escoltar-li el per què ho desitjava amb Na Rosa, “romangueren convençuts de que deia ver i, a tots ets ulls, els espirejava[1] de sa impressió que els havia feta, i tots digueren al rei que, si era des seu gust, que s’hi casàs.

-Ara mateix -digué el rei” (p. 44).

I, així, en aquest passatge de la rondalla, no sols es plasma el matriarcalisme, sinó que ho fa mitjançant un tret associat a la història dels comtats catalans, a la dels regnes de la Corona Catalanoaragonesa i, per descomptat, amb la tradició cultural en les famílies catalanoparlants (sobretot, en les que ho són des de fa generacions): el pactisme, fet que explica que el rei no actua impulsat per la fal·lera del moment, ans consulta els altres, li escolten la seua versió i, al capdavall, ell s’obri a la dels nobles.

A banda, les noces no es fan amb una dona simplement garrida: “es casen, es fan unes noces de lo més alt de punt i vénga un ball ben vitenc i sarau i festes per llarg i tothom ben content (…) d’aquella jove (…) que pareixia que duia tanta o més bondat que garridesa i galanxonia[2](p. 45), en una cultura que promou i abraça més la bonesa que la formosor i, que, per descomptat, no aprova la cultura de les aparences externes com a part de la seua cosmovisió.

Com a anècdota, a primeries del 2015, durant una consulta amb un neuròleg, li comentí que portava més d’un any i mig dormint prou bé i “Em fa l’efecte que la generositat és bona per al sistema nerviós” , i ell, amablement, em respongué “Sí: ayuda”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] Com veiem en el DCVB, “Espirejar els ullsvol dir “brillar amb vivor extraordinària o amb lluentor de plor”.

[2] Formosor.

“Ha de bastar també sa seua paraula”, jutges de part de la bondat i molt oberts

 

Una rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme, sobretot, quant al tema de la bondat, de no promoure l’abús dels altres, ni l’oportunisme com tampoc la corrupció, és “Es set plets”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare tenia dos fills, En Pau i En Pere, amb dues maneres d’actuar i amb vivències molt diferents i quasi antagòniques. En Pau, quan es fa gran, se’n va a la lleva, cau soldat i serveix el rei (p. 18). En canvi, En Pere, des de molt prompte, reflecteix el matriarcalisme: “fonc més sortat (…): no hi caigué, ni se va haver d’embarcar” (p. 18), un detall que va en línia amb la renúncia a promoure la guerra, en les cultures matriarcalistes. Però, com que el pare no assumeix que En Pere no se’n vaja a la guerra, es mor. Aleshores, “Va deixar lo poc que tenia a En Pere, perquè no havien sabut res pus d’En Pau i ja el donaven per mort” (p. 18), però, uns anys després, En Pau torna de servir el rei i diu al seu germà que ell és l’hereu i “Tenc es papers ben estirats i pots prendre per allà on vulgues” (p. 18). Aquesta mena de culte a lo reglat (en aquest cas, els papers i, així, a lo administratiu i a lo jurídic) està vinculat amb les cultures patriarcals i no amb el matriarcalisme.

En Pere, malgrat que l’hereuatge de son pare era poc, “havia mester un bou per llaurar i el manlleva a un veïnat” (p. 19)… i, malauradament, mentres que llaurava, es mor l’animal. Aleshores, el germà, En Pau, junt amb aquell veí, l’endemà, de matí, se’n van a Ciutat (a Palma) i posen plet a En Pere i ell se’n va darrere. Detalls semblants es repeteixen al llarg de la narració: moltes persones a qui serveix En Pere l’acusen d’haver-los fet malbé. Per exemple, un frare a qui ajuda a traure un ase encallat (p. 20), un home amb un sarró[1] (pp. 22-23), una senyorassa amb qui En Pere es topa en un carrer estret (pp. 24-25), l’hostaler a qui demana hospitalitat després dels fets amb la senyorassa (pp. 26-27) i, finalment, veu un home, l’agutzil, a qui pregunta pel jutge. Llavors, l’agutzil li diu:

“-Sí que sou caigut bé. Jo som s’agutzil i ara vaig a veure’l per rebre’n ordes” (p. 26). En Pere li comenta què li havia passat durant el trajecte i “s’agutzil se’n compateix i el presenta as jutge, que era un sant home i, sobretot, un defensor des malanats i desvalguts, quan veia que altres els volien fer sa llenya damunt. En Pere li donà relació des set plets que li volien moure i, llavors, li diu:

-Senyor, vet aquí ses cent lliures i es sarró des plet qui fa quatre i les se qued per vostè, que bé les se guanyarà amb sa sentència que faça.

-A poc a poc! -diu es jutge-. Sa justícia no s’ha de fer per doblers. Ja guardaré ses cent lliures i faré d’elles segons veja que sia just” (p. 26).

¿S’ensenyaran rondalles així en les escoles i als estudiants o, per contra, es limitaran a retallar-les, a adaptar-les i, per descomptat, a eliminar les que, com aquesta, no puguen resultar políticament correctes per a alts càrrecs polítics, eixos que “donen de menjar” als mestres públics, treballadors que, en els fons, no són sinó una mena de mercenaris al servici del poder polític? Recordem, i ho escriurem sense embuts, que lo que ara diem mestres (que no són altra cosa sinó instructors, una mena de sergents amb visera), tenen les seues arrels en la política patriarcal i castellanitzadora del segle XVIII, després de la guerra de successió (primer quart del mateix segle) i que la seua influència, com molt bé plasma David Algarra en “El Comú Català”, fou més forta que la que havia tingut, fins al segle XIX, l’Església. Les coses, com són.

Un poc després, comencen tots els judicis i el jutge fa passar tots els acusadors, u rere l’altre. A En Pau, el germà, li diu que En Pere tindrà l’heretat “mentres viurà i, de mort d’ell, que vaja a vós” (p. 27). A l’home del bou, “que tenga es bou fins que li torn a sortir una altra banya i siga grossa com sa que es va rompre” (p. 27). Al frare, molt semblant, però amb l’ase (p. 29)… i passatges similars. I, com que el jutge era bo, diu a l’home del sarró:

“-I, a aquest home -diu (…) signant a En Pere-, no li ha de bastar també sa seua paraula per provar que ell no tragué ni una treseta des sarró?” (p. 29). I així, successivament, fins al punt que l’hostaler, el darrer dels acusadors, veient com havia anat la cosa als altres que havien presentat plets a En Pere, “se n’anà a ca seua, donà dinar a En Pere i sopar i llit per jeure, i En Pere, l’endemà, de matí, se’n tornà as seu poble content i alegre de lo bé que era sortit de tots aquells plets.

Ara s’hostaler no tengué pit per anar a cobrar des jutge s’hostatge d’En Pere, per por de no sortir-ne més nafrat” (pp. 30-31). I, així, veiem com les cultures matriarcals abracen les bones intencions i la generositat, però no els abusos, ni els intents de compra de jutges.

Afegirem que, en un fet real que m’afectà (una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat, per part d’una xiqueta de sis anys que, anys a venir, m’acceptaria 500€ i que em diria que volia ser jutgessa de dret internacional), es resolgué per mitjà d’una mena de sentència en què, un home que escoltà les dues versions (la de la part acusadora i la meua, si bé cadascuna en dies diferents), es posà de part de qui no havia mentit, en aquest cas, meu. Estic agraït al sentit de la justícia que té aquest home, qui, uns cinc mesos després, em comentà que, abans que ell em fes eixa entrevista, d’uns vint o vint-i-cinc minuts,… ja coneixia la versió de la part acusadora, detall de què no em digué res en cap moment de l’entrevista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Bossa feta de pell o de tela, que els pastors i altres persones solen dur penjada amb una corretja, per a dur-hi menjar, utensilis, etc.

La pedagogia matriarcal i la superació, en les rondalles

 

En relació amb rondalles que reflecteixen la pedagogia matriarcal, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha un conte, “El gegant geperut”, que ho plasma molt bé. En aquesta rondalla de l’Horta de València, hi ha un xiquet, Tomasset, fill de gegants, qui, des de molt petit, no vol créixer i que, a canvi, prefereix fer-ho en anys, però geperut. Els seus pares veuen que, des de molt xiquet, “Ell començà a parlar amb un discurs molt coherent” (p. 90) com també que Tomasset té molta iniciativa: “ell, a quatre grapes unes vegades i, d’altres, al passet menut dels infants, se n’anava pel seu compte sense deixar que els pares l’agafaren pel braç” (p. 90).

Igualment, a Tomasset, “El mestre i sos pares, cada dia més preocupats, li predicaven: ‘Tu eres un gegant i els gegants han de ser grans i forts. Veges què podràs fer tu arrupit, caminant a trompades o arrossegant-te per terra com un cuc” (p. 92). Fins i tot, quan ja havia fet vint-i-un anys, seguia negant-se a créixer (p. 92). Sobre aquesta xifra, direm que, durant molt de temps, estigué associada a l’inici del servici militar en l’Estat espanyol, en què, algunes persones,  consideraven que la formació militar ajudava a ser hòmens de profit. De totes maneres, el 9 de juny del 2021, durant una segona lectura d’aquest passatge, considerí que és als vint-i-un anys quan, més o menys, es considera que el cos d’un jove ha crescut al màxim. En qualsevol cas, a eixa edat, Tomasset copsa que, un xiquet, un poc abans de Nadal (un moment de l’any que, simbòlicament, està associat a la mort, a la vellesa i també a la renovació de la vida, com ara, la festa de Nadal, quan ja ha passat el dia més curt en llum, en l’hemisferi nord de la Terra, i al xiquet que naix com també a la sembra), vol agafar uns dàtils que hi ha en una palmera.

I, des d’eixe moment, Tomasset farà un canvi considerable: vol ajudar el xiquet. I, per tant, és menester crear-hi un vincle. El xiquet estava a punt d’agafar uns dàtils, però, si ho feia, bé amb una mà, bé amb l’altra, cauria. I moltes persones no sabien com auxiliar el nen. Igualment, Tomasset entra en acció i adopta una decisió que marcarà el seu futur: vol créixer, cap a dalt, i conéixer lo que l’envolta, la vida, relacionar-se amb els altres i amb lo que passa en el seu ambient més pròxim, en el poble i en el món.

Per això, “Tomasset es digué: ‘He d’intentar-ho’. I, amb totes les dificultats que suposava per a ell desplaçar-se, s’acostà a la palmera. Amb molta dificultat, estirà el cap i els braços amunt, però, com que no havia volgut créixer, hi feia curt fent puntetes i tot. Els presents el miraven. Ell recordà de sobte que s’havia rebordonit per decisió pròpia. Per primera vegada en la vida, se sentí ridícul. I, maleint aquella por que l’havia dominat, es digué que havia arribat el moment de trencar amb un passat mediocre[1], de créixer i, aferrant-se a la soca, començà a (…) desfer els plecs i els embolics del seu cos” (p. 93).

I ell, encoratjat i amb molta espenta, “seguí redreçant-se amb voluntat ferma d’arribar alt” (p. 93). I ací és quan es plasmen trets que ens han portat a vincular aquest conte amb la pedagogia matriarcal, ja que es valora positivament la voluntat, en lloc de menysprear qui vol millorar, fins i tot, pel bé dels altres: “Tomasset creixia enmig de la plaça i a la vista de tots aquells que, admirats i sorpresos, aplaudien i cridaven ‘valent!’ i ‘amunt!” sense parar. Mentrestant, (…) ell (…) s’enlairava amb els braços en alt i, sorprés ell mateix, de veure’s tan alt i no marejar-se ni sentir por, seguia estirant-se i creixent a poc a poc, perquè no era prou gran encara per a arribar dalt. ‘Au, valent, que ja falta poc!’, cridà un home, i ho féu” (p. 94). Veiem, per tant, una pedagogia que encoratja l’aprenent, indistintament de l’edat que tinga, no sols quan és un xiquet.

Immediatament, passem a un passatge en què el xiquet podria caure, i és ací quan Tomasset, “que l’havia vist caure també, pegà una darrera estirada, els vestits acabaren d’esclafir i ell, alliberat finalment d’aquelles traves i de les corbes del seu cos, empomà la criatura quan encara era dalt” (p. 94). Aquestes línies, des del primer moment, em recordaren el joc de volar un catxirulo, el meu joc preferit, quan actues per a que la il·lusió (el xiquet d’aquest conte) tinga vida.

El xiquet, com a compensació, “sentint-se aguantat i tan prop dels dàtils, estirà els bracets i se n’omplí les butxaques de pressa. Salvat i abastat l’objectiu de la seua escalada, es girà de cara al seu salvador i se li abraonà al coll” (p. 94). Un passatge no solament preciós, sinó que plasma una relació molt bona entre el xiquet i el jove Tomasset.

Un poc després, veiem que, Tomasset, “senyor del seu cos, se separà de la palmera , s’atreví a mirar a terra i no sentí por” (p. 94). I, tot seguit, són els pares qui veuen que és Tomasset, a qui “se’l veren davant gran i poderós com ells. ‘Però , si és el nostre Tomasset!’ s’exclamà la mare” (p. 94). Entre els dos pares, qui primer ho descobreix és la mare, fet que podríem relacionar amb el matriarcalisme. I, el pare, respon a ella: “’És ell de veritat! I que gran s’ha fet!’, corroborà el pare” (p. 94). A més, “Anaven a abraçar-lo, però ell portava encara la criatura al coll i son pare li digué: ‘Acaba la faena, fill, que les faenes no és bo deixar-les mai a mitges’. Tomasset acotà i el deixava a terra quan hi arribà la mare del xiquet, ‘Gràcies, Tomasset, has salvat el meu fill’” (p. 94). Per tant, els pares no sancionen mai Tomasset, ni el critiquen per com podia haver actuat durant molts anys, sinó que es centren en com és ara, com actua i valoren positivament, no sols la seua espenta, i que actue de manera oberta, sinó també el fet que col·labore amb el xiquet.

Però no és prou: Tomasset, “pensant que allò de ser tan gran no era tan dolent, s’acostà als pares, els mirà a la cara i se n’anaren ja els tres plegats quan, Tomasset, recordant el xiquet de la palmera, li cridà des de les altures dels gegants: ‘I tu, quan vulgues dàtils, m’ho dius, et!’.

‘Molt bé, fill!’, aprovà son pare. I els tres gegants, aclamats pel veïnat, i molt contents, se n’anaren xano-xano a fer vida de gegant” (pp. 94-95). O siga que, Tomasset aplega a un acord amb els seus pares, els fa costat i, a més, en relació amb el xiquet, Tomasset s’ofereix, al xiquet per a col·laborar junt amb ell, en un futur. Per tant, no solament s’ha obert, amb molta espenta i molt servicial, sinó, àdhuc, son pare aprova la disposició de Tomasset a la generositat.

Finalment, aquesta rondalla plasma que convé que cadascú, si bé siga sociable, es dedique, en bona mida, a fer la vida com més fàcil li resulte, en aquest cas, a fer-ne, de gegant.

Personalment, era la primera vegada que llegia una rondalla d’aquesta línia i en què els pares encoratjassen tant l’evolució dels fills (en aquest cas, Tomasset) com la seua obertura, motiu pel qual considerí que calia incloure-la en el punt referent a la pedagogia matriarcal, ja que, a més, veiem que la formació, l’encoratjament, l’espenta, etc., han sorgit de Tomasset (el fill) i acompanyat de la participació i de l’impuls dels habitants del poble i dels fills, fins i tot, amb un pare que actua de manera molt oberta, com també ho fa la mare. 

Agraesc els comentaris de ma mare, en relació amb aquesta rondalla, i la manera d’ensenyar i d’encoratjar de persones vinculades a la pedagogia i que ho han fet de manera matriarcal: com ara, Pere Riutort Mestre (Petra, 1935), com també un amic que, entre altres coses, és psicòleg i ha fet de mestre, i com moltes persones que m’han exposat les seues vivències en relació amb el tema de la pedagogia matriarcal.

 

 

Nota: [1] Aquesta mediocritat no té a veure amb l’educació que havia rebut per part de sa mare, ni de son pare.

Generositat i sensibilitat en dos relats matriarcals

 

El 7 d’abril del 2021, un poc abans de contactar amb Lluís Marmi, de Tradillibreria i que, en diferents ocasions, m’havia facilitat moltes pistes sobre llibres en línia amb el tema del matriarcalisme, se m’ocorregué recuperar una llegenda amb una forma molt semblant a la d’una rondalla, però que, encara que les llegendes no formaven part dels punts inicials de l’estudi, sí que s’ajustava al matriarcalisme, motiu pel qual vaig decidir incloure-la.

És sobre dos germans que porten el nom de dues séquies de l’Horta de València: Benàger i Faitanar. Figura en Internet[1] i també en un treball sobre el vocabulari agrícola i administratiu contingut en les ordenances de la séquia de Benàger, de 1740 (encara que, oficialment, diga de la séquia de Benager i Faitanar), realitzat entre el 2003 i retocat, lingüísticament, en el 2011. Tot seguit, transcric aquesta llegenda, que em va contar personalment l’alaquasser Francisco Monzó (Quart de Poblet, 1930) el 20 de desembre del 2006. He respectat al màxim la versió original, amb lleugeríssimes correccions lingüístiques. Tot i que no hi ha la versió oral (a hores d’ara, 8 d’abril del 2021), sí que conservem la transcripció feta en un principi.

“No sé amb exactitud si era Benàger o Faitanar. [El fet és que ] Eren dos germans i qui dominava la zona de Manises agarrà i es féu una séquia que agarrava l’aigua del riu per a poder criar [coses des d’allí],… per a poder criar-ho, per a menjar!… I mamprengué a fer la séquia que hi ha per a agarrar aigua del riu i fer horta. […] El germà de Manises era Faitanar.

[…] L’aigua sobrant desembocava en un barranquet que hi ha entre Manises i Quart. Allí queia l’aigua. Aleshores, el germà, Benàger, que dominava tota la séquia d’ací, la de Quart de Poblet (després ja vingueren les altres coses…), que també era moro, [com Faitanar], li digué:

-Escolta: jo volguera que ací [a Alaquàs] la meua gent criara per a menjar:  ací, a Alaquàs. Per què no em cedixes l’aigua que sobra i jo me la passe a Quart i no la tires al riu?

-Home, ací, problema no hi ha. Ja que s’ha de perdre, l’agarres tu.

Aleshores, este d’ací [de Quart], Benàger, per a passar-se la séquia per damunt dels ‘Arquets’, els féu ell, els ‘Arquets’. […] En l’avinguda de Sant Onofre és on estan les llengües: una tira cap a Aldaia i l’altra cap a Quart i la seua horta. […] Quan l’aigua passava del barranquet a Quart, arribaren els pactes entre Aldaia i Quart per agarrar l’aigua. […] I després vingueren ja les raons ‘de’ que Alaquàs volia aigua, que en sobrava també… [per a això calgué esperar:] La de Quart entrà a Aldaia; i la d’Aldaia a Alaquàs; i la d’Alaquàs a Picanya. I l’aigua sobrant de Picanya va a parar a la séquia de Faitanar, [séquia] que va a parar a Paiporta.

I allí està la història dels moros”.

Com hem pogut veure, en aquesta llegenda sobre les dues séquies, es plasma la generositat, la sensibilitat i la cooperació, tres trets vinculats amb el matriarcalisme.

I, com a anècdotes, direm que, el 7 d’abril del 2021, en el meu mur, escriguí “¿Quines rondalles tradicionals en llengua catalana recordeu que vos contàs la padrina (l’àvia), el padrí (l’avi), la mare, el pare o alguna persona de la població, de la comarc o bé de la terra on viviu? ¿I contarelles? ¿Podríeu escriure-les? Gràcies” i que Cristina Pons Claros, una amiga de Sueca (la Ribera Baixa), comentà “Ma iaia em contava la del Dragó del Patriarca” i, tot seguit, afig lo següent, en relació amb un fet real:

“No és una contarella, és verídic.

Mon iaio era un home de poques paraules. En temps de guerra ho passà molt mal, va ser empresonat per ser republicà. En Sueca era conegut per Juan de Mora, molt respectat per la gent.

Tenia un camp on plantava querilles[2]. Ell anava al camp caminant, amb el cabasset a l’esquena. Una vegada en el camp, s’assentava en el marge i es fumava un cigarret.

En una ocasió, arriba al camp i es troba un home collint les querilles i omplint sacs. Ell va fer lo de sempre. En això, passa un llaurador i li diu.

-So Juan, que no veu que estan furtant-li les querilles?

-Deixa’l que disfrute –li contestà.

Així va anar passant el temps i la gent. Quan l’home es cansà de collir les querilles i, abans de carregar-les en el carret de mà que portava, mon iaio li fa un crit, l’home es gira i, molt tranquil, li diu:

-Vol vostè alguna cosa?

I mon iaio diu:

-Sí, que gràcies per collir-me les querilles: el camp és meu.

L’home quedà sense paraules, mon iaio pensà que [l’home] era un pobre i el deixà endur-se’n unes poques per a sa casa.

Ell mai ho contava, però era prou comentada per gent que ell coneixia”.

 

Agraesc la gentilesa de Cristina Pons Claros. Com veiem, en aquesta anècdota, matriarcal, apareix la generositat i, per exemple, la sensibilitat.

 

 

Notes: [1] Per exemple, en la web Malandia, sota el nom “Estudi històric i lingüístic contingut a les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar (1740”  (https://malandia.cat/2020/07/benager-i-faitanar). I també en el blog “Cooperem en positiu”, per mitjà de l’entrada “Benàger i Faitanar” (https://cooperemenpositiu.blogspot.com.es/2011/07/benager-i-faitanar.html). En ambdues entrades, figura en la pàgina 3 del document.

[2] Literalment. Aquest mot és sinònim, per exemple, de les paraules “creïlla” i “patata”.

Magic penny // Penic màgic

Magic penny

Children’s song / Cançó infantil

Lyrics: / Lletra:  Malvina Reynolds

 

Love is something if you give it away,

Give it away, give it away.

Love is something if you give it away,

You end up having more.

L’amor té sentit, quan el regales,

quan el regales, quan el regales.

L’amor té sentit, quan el regales,…:

acabes tenint-ne més.

 

It’s just like a magic penny;

Hold it tight and you won’t have any;

Lend it , spend it, and you’ll have so many,

They’ll roll all over the floor. (for)

És, simplement, com un penic màgic:

l’agafes fort i no en tens més.

Presta’l, gasta’l, i en tindràs molts més…

i en rodaran per totes parts.

 

Chorus: Love is something if you give it away,…

Tornada: L’amor té sentit, quan el regales,…

 

So let’s go dancing till the break of day.

And if there’s a piper, we can pay.

For love is something if you give it away,

You end up having more. (for)

Així que… ¡a ballar fins que es faça de dia!

i si hi ha una gaita, la podrem pagar.

Com que l’amor té sentit, quan el regales,…

acabes tenint-ne més.

 

Chorus: Love is something if you give it away,…

Tornada: L’amor té sentit, quan el regales,…

 

 

Font: La lletra, la música i la partitura figuren en http://www.singinggamesforchildren.com/A%20Cluster%202.2%20Awaywego/16%20Song%20cupboard%20M-P.htm, dins de la web que porta Dany Rosevear. La podem escoltar i també llegir en https://www.youtube.com/watch?v=sx18p4OY8Dk.

Notes: He decidit traduir “love is something” (‘l’amor és una cosa’) per “l’amor té sentit”,  i “all over the floor” (literalment, “per tot el pis”) com “per totes parts”.

 

 

¡¡¡Una abraçada ben forta!!!

Lots of love!!!