Arxiu d'etiquetes: dones molt arriscades

Reines (i dones) amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, en què la dona actua amb molta espenta i, fins i tot, en què, a més, la dona salva l’home i en què, igualment, és ella, com a reina i tot, qui dicta lo que cal fer (i ho fan), és “Na Marieta i es gegant”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIII de les “Rondaies mallorquines”. Un pare que tenia tres filles, Francina, Margalida i Marieta, se’n va a França i posa un anell a la mà dreta de cada una de les filles (p. 29). I, així, ell, en tornar-ne, sabria si havien fet bondat.

Al moment, veiem que un gegant es vist de dona i se’n va a la casa on són les tres germanes. I, com en una rondalla de Pineda de Mar, arreplegada a primeries del segle XX per Sara Llorens, la filla petita (ací, Na Marieta) és qui segueix les órdens del pare. I, en eixe sentit, com que Marieta té molta espenta i, encara que el gegant tracta de temptar-la, ella, ràpida i amb molta iniciativa, fa com que es menja un bocí i que s’adorm i, un poc després, Na Marieta se’n va cap al gegant i, amb una espasa, li talla una mà. I el gegant, que veu que Na Marieta és la jove que ell prefereix, que no l’accepta, aconsegueix que les altres dues se’n vagen, junt amb ell, al castell i que li facen tot lo que ell vol i, finalment, matar-les.
Però, quan torna el pare i diu a Marieta que se’n vaja amb el gegant, ella aconseguirà traure les germanes, un jove que també era en el castell del gegant i, fins i tot, ser la reina (p. 32). A més, el gegant, “li entrega ses claus de pertot i la fa senyora de la casa” (p. 32). No obstant això, Na Marieta, com que interpreta que el gegant tracta d’amagar-li informació molt important sobre les dues germanes, un poc després que el gegant se’n vaja a trescar món (p. 33), ella, amb molta espenta, “Es treu s’anell d’or que es gegant li havia posat i el deixa dins un calaixet de sa seva cambra; pren es rest de claus que es gegant li havia entregades i se’n va (…) a aquella cambra fosca” (p. 33), en què troba les dues germanes com també un jove, tots tres morts.

I, molt prompte, Na Marieta hi veu una ampolleta amb suc dins (p. 33), amb què ella unta “Na Francina, Na Margalida i es jovenet i, a l’acte, tots reviscolen” (p. 33). Tots quatre li conten que els havia passat i, a més, el jove, que era un príncep molt ben plantat i que li semblava viu de potències (p. 33), li dirà on viuen els seus pares.

Na Marieta, sense embuts, els diu que cal fugir d’aquell castell, agafar uns cavalls i fer via ràpidament. En troben quatre, se’ls reparteixen i ella diu:

“-Cap a ca nostra són ses feines! -diu Na Marieta-. De tu, confiam, oh, jovenet, que ens hi acompanyaràs.

-Primer em mataran que no vos deixaré! -diu es jovenet.

Donaren as cavalls cap a ca elles tres i, al punt, hi foren” (p. 34),  cap la casa on viuen les tres germanes

El príncep, sincer i agraït, davant del pare de les tres jóvens, diu:

“-Molt senyor meu: aquesta filla vostra, Na Marieta, m’ha fet reviscolar, m’ha tornada sa vida. Som fadrí; ella, també ho és. La vos deman per casar, si ella ho consent” (p. 34). I, així, veiem que el jove reconeix que ella l’ha salvat (un tret molt associat amb el matriarcalisme). Tot seguit, el pare ho aplana a Na Marieta: serà lo que ella voldrà. I la jove accepta casar-se amb el jove. Passem, primerament, per la casa de la família de Na Marieta (de la dona, un altre tret matriarcal) i, ràpidament, fan via cap a les terres on viuen els pares del jove príncep: el rei i la reina, també els ho aproven, a banda de rebre Na Marieta “per filla i nora seva” (p. 35).

Un poc després, el gegant veu que ni Na Marieta, ni les altres germanes, ni el jove, són en el castell i, sense parar-se en palles, “Se posa damunt es cavallet verd i ja és partit a trescar món cerca qui cerca per on capllevava Na Marieta” (p. 35).

En un altre passatge posterior, i quan els reis ja han mort i Na Marieta ja és la reina del regne on vivia el príncep (ara, rei), el gegant es presenta i, des de molt prompte, Na Marieta, amb reflexos, sospita que hi ha algú que està entremig (en aquest cas, el gegant, en forma de ca, això és, de gos). I ella, diligent i que, a més, és qui marca les directrius en el regne, actua amb molta espenta:

“-Que li facen un bagul i que el se’n duguen a soterrar!

-Què vol dir una bagul? -diu el rei.

-Vol dir que l’hi ha de fer -diu la reina-. Creu-me que amb aquest ca hi ha misteri!

(…) Mira -diu la reina-. I no sols li han de fer un bagul sinó que han de tocar les campanes!

-Ca, dona! -diu el rei-. I què diria la gent?

(…) diu la reina-. Ses campanes han de tocar (…).

El rei passa per orde que facen un bagul as ca i que toquin de mort totes ses campanes de la ciutat.

I així es va fer, i tota la ciutat s’alçà” (p. 37).

Per tant, no sols la reina proposa, amb les seues iniciatives, sinó que el rei les accepta i ordena que es faça lo que ella ha dictat i, a banda, això comporta que tota la ciutat es lleva i, així, passa a l’acció.

Però la reina encara fa més: ordena que facen un soterrar en el jardí, “però, abans, que escorxin es ca!

El rei digué que fessen lo que manava la reina” (p. 38). Un altre exemple de matriarcalisme, que podem veure en moltes rondalles com també en molts relats sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: la dona té la darrera paraula i es fa lo que vol la dona, persona molt oberta.

“I soterraren ca i gegant dins es jardí de cal rei i tot romangué pla i igual” (p. 38) i, així, el regnat pogué fer via de manera més plana i senzilla, àdhuc, el rei, la reina Marieta i els fills que tingueren (p. 38).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt arriscades i molt obertes

 

El 28 d’agost del 2021, després d’haver llegit la vespra una part de la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, en què una dona jove actua amb molta iniciativa i, fins i tot, arriscada, escriguí un missatge en el meu mur i en distints grups de Facebook. Deia que “Ma mare, nascuda en 1943, em digué, en una entrevista, que les seues àvies ‘eren molt arriscades’, a banda de ser ‘gent molt treballadora i molt activa’. Les dues àvies eren catalanoparlants.

¿Eren arriscades, les vostres àvies? Gràcies”.

Els comentaris, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, del 28 d’agost del 2021, foren “Molt, l’àvia materna. Sense saber llegir, va deixar el primer marit, perquè era bastant gandul, i es va espavilar tota sola. Anava a recollir  el raïm i fins a França i, després, fins i tot, va arriscar-se a anar a Amèrica” (Angels Moran Navarro), “La meva àvia tenia una botiga. Un capellà que no entenia el català li va preguntar el preu d’una cosa. ‘Eren sis pessetes’ deia l’àvia. El capellà li responia ‘¿Cinco pesetas?’. Van repetir aquelles frases vàries vegades fins que l’àvia li digué que, per una pesseta no pensava parlar castellà” (Ingrid Vila Rodríguez), “Sí” (Maria Dolors Pagès).

Les respostes, en el grup “Dialectes”, el 28 d’agost del 2021, foren “Agosarades” (Cecilia Pasto), “Arriscades i templades! A Beniparrell, Horta Sud” (Maria Dolores Reig), “Ben ‘arriscaes’ i ‘templaes’, a l’Horta Nord de València” (Miguel Montañana Palacios), “La meva materna, sí” (Marta Pascual Ventosa), “Jo crec que la seva virtut era la naturalitat, ser com eren” (Elena Juscfresa Juera).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’agost del 2021, plasmaren “Les meves àvies, també. Va passar molt a la guerra i, ambdues, es van arriscar molt. Una, a Gràcia; i, l’altra, a Begues” (Esther Ollé Viladesau), “No he tingut AVIS. Sí un pare que, per edat, era pare i avi.

Un gran treballador d’empenta i bon negociant. No tenia por de res. La seva dita era ‘Qui no arrisca, no pisca’. No vaig veure’l mai acollonit per res” (Maria Estrella Ferrer Tallada), “En temps de guerra, tothom fa mil històries: àvies, mares, nens” (Maria Angels Figuerola Gisbert), “Sí. He tingut una àvia valenta, bona persona i arriscada:  Per totes les penúries que va passar en la guerra, una caràcter una mica agre. Ella, amb molta paciència, em va ensenyar a llegir. En tres anys, llegia el diari de l’avi. Continu o llegint el diari, bona costum” (Mariangels Gimenez Gimferrer), “Arriscada? Només et diré que, a la mare, li van posar el nom de Llibertat a l’any 37[1]. Per no parlar, de l’àvia paterna” (Susana Chiribes Miranda), “La meva àvia va viure les dues guerres. Als 7 anys ja era òrfena de pare i de mare. Va haver de viure a casa d’una tia que tenia un taller de fer randes al coixí i, fins que la pobreta, no acabava la punta encomanada, no li donava de menjar.

Quan va casar-se, el marit va morir al cap de dos anys, de tuberculosi, i ella va quedar amb una filla petita d’un anys, havent de treballar de tots: des de fregar terres fins a fregar plats en un restaurant del mercat de Santa Caterina, a Barcelona, i a rentar roba d’altres, fins a tenir les mans plenes de penellons.  Mai es va tornar a casar.

Fins que ma mare va tenir 15 anys, varen viure en una caseta barraca de la muntanya del Carmel, des d’on baixava a peu a les 5 del matí, per arribar a temps al mercat de Santa Caterina. Tota una heroïna. Tot i aquestes penúries, va arribar als 103 anys de vida gràcies a que ma mare va tenir la sort de casar-se amb un home molt bo (el meu fantàstic pare), que va acceptar de viure amb sa sogra i la va estimar moltíssim” (Margarita Badia Giménez), “I tant… Molt… L’un, portà un rem de pagès amb 40 anys. Vídua de sis fills i, més d’un a la guerra… I l’altra, tres filles i casament no vàlid davant de la justícia franquista. L’home, a la presó. I fent arts i mànigues per pujar les filles (estraperlo inclòs), dos cops detinguda i se’ls va escapolir: una vegada, sense mercaderia, però, la segona, amb la mercaderia i tot” (Eduard Roura Roca), “Les meves àvies eren molt treballadores. Pel camí i les feines, van tenir molt mala sort amb la guerra, però se’n van sortir per espavilades. Les recordo amb molta estimació” (Pilar Negre Miàs), “I tant que ho eren. Quasibé no els quedava altre remei” (Maria Rosa Soto Paloma), “Jo vaig néixer al 46 i les meves àvies, una de pagès, quatre fills a la guerra i van tornar totes. Ella no en volia parlar. Sèria, sàvia sense anar a l’Escola. La de poble, dos fills a la guerra i un no va tornar i no sabem on és enterrat. Ella va reaccionar que no en volia parlar. Va fer una vida normal i agradable, molt al dia. Bones cuineres totes dues. Un exemple per mi: no les oblidaré mai. En parlo amb la família” (Elena Juscafresa Juera), “La meva besàvia tenia una parada de mercat. Hi anava cada dia. Cuidava als fills: dues noies i un noi. L’àvia paterna, embotint als peluix, i l’àvia materna anà a la botiga de la marroquineria[2] que teníem.

Tots, tant homes com dones, eren molt emprenedors” (Montserrat Cortadella), “La meva padrina tingués sis fills d’un marit (el padrí), molt bon home però masclista, i, a més, afillà un nebot quins[3] pares moriren l’any de la grip i  un gendre, mort a la guerra; un altre, a les presons franquistes i, un altre, nou anys exiliat a França. I sempre treballant.

Feia la roba a tots els homes de la casa, i els mitjons , i cuidava la cabra, el conill i les gallines, i rentava la roba a la bassa de l’hort. (…) Morí als 87” (Just Margalef Rabascall), “Molt, sobretot, la meva besàvia Maria Bolet i Rafols.

Parlant de la meva besàvia, encara hi ha, a Montcada, les cases Bolet, una dona viuda amb fills, i va crear un bon patrimoni” (Carme L. Grau), “L’àvia paterna va viatjar molt. L’avi treballava al MOPU fent carreteres, i el pare i la tieta varen néixer a la Pobla de Segur, on van acabar establint-se i tenien cabres i terra. Supervalents i treballadors.

I, per part de mare només cal dir que la iaia treballava a les fàbriques tèxtils de Manresa. I viuda, molt d’hora, va aixecar tres marrecs. Era emprenedora i treballadora. Suposo que tothom, en aquells anys, tenia que espavilar si volia sobreviure” (Toni Garduño Serra), “L’àvia paterna no la vaig conèixer, però sé que era molt valenta. I la materna era molt forta” (Generosa Basagañas Clavé).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, les respostes en relació amb dones molt arriscades, el 28 d’agost del 2021, foren “A mi, els meus avis i les meues àvies també eren molt arriscats i eren valencianoparlants” (Paco Moscardo Gomar), “La meua uela, per part de mon pare, també era molt valenta i arriscada, i era valencianoparlant, igual que nosaltres” (Maria Rosa Molina Blasco).

Igualment, Maria Teresa Porta, en un comentari que fa a Lluïsa Baltà, li diu: “Doncs, sí, Lluïsa, una àvia molt arriscada. La meva besàvia també va tindre que lluitar molt. Es va quedar viuda amb 35 anys i cinc fills: el més gran, el meu avi (de dotze anys) que, junta mb el seu germà (de deu i mig) varen fer d’homes de la casa. Ella no es va tornar a casar mai”.  

Agraesc la col·laboració i la participació, alta, de les persones que han pres part en aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Es refereix a l’any 1937, en plena guerra.

[2] Fabricació d’articles de cuir.

[3] Literalment, en lloc, com ara, de la forma “els pares del qual”.