Arxiu d'etiquetes: dones fortes i molt obertes

El sentiment de pertinença a la terra, forta, amb molta espenta i molt oberta

Un altre poema que enllaça amb la literatura matriarcal i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Oda a Catalunya” (https://www.versos.cat/poema/3928/oda-a-catalunya), de l’escriptora Carme Pagès (nascuda en 1948), el qual figura en la web “Versos.cat” i diu així:

”Senyora del Mediterrani!

Pàtria seductora de cor femení!

Ets l’aire salat que alena el teu mar.

Ets cant de passat i també de futur.

Ets l’ona que riu relliscosa davant del penyal”.

 

Com podem veure, en aquests versos, Catalunya apareix simbolitzada per una dona, tret en nexe amb el matriarcalisme. A més, és forta, molt oberta i amb molta espenta.

“Només per tu, el bé serà aquí i en l’avenir.

Només per tu, els fills sostenen el crit

en la vetlla per la terra.

Només per tu, els homes i les dones,

i també els infants, fiten el mateix confí”.

 

I, per tant, l’escriptora Carme Pagès plasma una terra en què molta gent té molts punts en comú.

A continuació, exposa

“Terra ruda, solcada amb arades de

paciència i de renúncia.

Terra equilibrada i sempre estimada…

Cap ploma és justa en descriure

ta vetusta i règia bellesa.

Cap sarment brotarà amb la força

que, com a mare, mereixes”.

 

És a dir, plasma una dona (i, fins i tot, una mare) amb trets en línia amb lo maternal i, igualment, copsem la figura dels qui escriuen i fan costat a la mare.

A banda,

“Cap cançó serà prou compassada

per cantar el ferm substrat.

Tes armes són més sàvies

que les de Júpiter i els teus

verbs clars i concordats”

 

Finalment, apareix el tema de la fortalesa i el de l’empenta de la cultura catalana, el qual també es reflecteix en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

“Ressegueixes camins inhòspits

amb sang temperada i avances

confiada cap a la fita cobejada,

per molt llarga que se’t faci la demora”.

  

20 de setembre de 2014”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

L’educació matriarcal i dones fortes i que empiulen amb altres persones

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme (per mitjà del tema de l’educació matriarcal) i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb l’edició de Brauli Montoya, és “Nostre Senyor i la collita de blat”. Comença amb unes paraules que ens permeten veure el paper de la dona com a transmissora de la cultura: “La mare de ma mare, que va morir de noranta-nou anys, em deia:

-Fill: el Senyor està en el cel, perquè abans estava en la terra.

I dic: -Com que estava en la terra? Qui l’ha vist?

I ella em responia: -Sí: ja l’han vist. Una volta anava el Senyor tot el camí avant, tot el camí avant, i hi havia un llaurador sembrant amb un burret” (p. 127).

En acabant, l’àvia del narrador passa a la rondalla i afig les paraules de Jesús:

“Diu: -Què sembra vosté?

El llaurador li digué: -Doncs, sembre blat.

I el Senyor li comentà: -Bé. Doncs, blat collirà.

I diu que, ja més avant, més avant, el Senyor es troba amb un altre, qui portava un parellet de mules. Li diu Jesús:

-Què sembra vosté?

L’home veu que era tan vellet i diu:

-Jo, ara, sembre pedra.

Nostre Senyor li comentà: -Doncs, molt bé: pedra collirà vosté” (p. 127).

Aquestes línies enllacen amb el refrany “Tal faràs, tal trobaràs”.

Tot seguit, podem llegir que es fa migjorn, que els dos llauradors dinen i que, després, cadascú es dedica a la seua tasca:

“-Hale! Anem-nos-en a llaurar.

El del camp de forment, es veu el blat: el tenia per a segar. I l’altre, quan arriba al bancal, diu:

-Xe:  puix si tot açò és un pedregar!

És que era el Senyor, (…) que va dir:

-Bo: de la manera que m’has respost, així et faré” (p. 127).

Aquest passatge empiula amb la dita “Qui sembra, recull”. Adduirem que el relat, el 21 de maig del 2024, ens recordà el que posava un llibret que ens donà Pere Riutort, potser a mitjan dels anys noranta del segle XX: un vellet era a l’entrada del poble i veu que se li acosta un jove. El xicot li demana com són en aquella terra. L’ancià li respon com eren en la del minyó i, més avant, li diu que, en la terra d’acollida, també.

Després, un altre jove s’arrima al vell i, un segon home, en veure que el vellet ha donat una resposta molt diferent a la del primer jove, demana al gran com és que no ha dit lo mateix a cada xicot. Llavors, l’ancià comenta que cadascú, allà on va, és com en la terra de partida.

En aquest cas, la terra d’acollida estaria en nexe amb el lloc on llaura cada u dels pagesos de la narració del Carxe i que han parlat amb Nostre Senyor (el foraster, el proïsme).

Un altre relat que apareix en l’obra esmentada, i en què captem trets matriarcals, és la llegenda “Els moros a la Torre del Rico”. Abans de l’expulsió dels moriscs, hi havia un indret, la Torre del Rico, on “vivien ells [, els moros,] i tenien uns passadissos que portaven a unes coves conegudes com el Fondal, d’on hi havia un altre passadís que anava a la Serra de Quives i ja donaven vista a Favanella” (p. 127). Afegirem que la Torre del Rico i Favanella (oficialment, Abanilla) formen part del Carxe.

Una altra llegenda, curteta, però que aporta informació sucosa, “La Torre del Rico i el castell de Jumella”, posa que “m’han dit que, de la Torre del Rico al castell de Jumella (que era dels moros), hi ha un minat que crec que passava per baix, per baix terra. Això era un fort i allò també. I, aleshores, les forces es passaven per baix” (p. 128). Per tant, la força romania en la terra i, a més, en la zona de les arrels, és a dir, en les dones, les quals empiulaven amb altres llocs i, així, s’hi obrien.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones fortes, que regnen en el seu territori i l’educació matriarcal

Una altra rondalla, igualment, recopilada per Enric Valor, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Don Joan de la Panarra”, la qual figura en el mateix llibre de Francesc Martínez i Martínez, de 1912. En Finestrat, un poble valencià de la Marina Baixa, hi havia un fadrí que sempre deia “Faena fuig” i, si no, “Faena, gira esquena” (p. 167) i, com posa el folklorista, “sense fer-ne un brot(p. 167).

El fet és que un dia mata cent mosques i, en acabant, “li va suggerir una idea que, de seguida, posà en pràctica: l’encomanar, al llander, li fera un rètol que posara” (p. 168) que, “d’un colp, matà a cent, / i res, a ell, li ha passat” (p. 168).

En haver-ho fet el llander, “se’l va posar en el barret i se n’anà pel món, molt ufà, en busca d’aventures (…).

Rodant de poble en poble i passant de nació en nació, va aplegar a un regne en què tota la gent estava amb gran consternació” (p. 168) perquè hi havia una serp, gran, que cada dia es menjava, si més no, una persona. A més, “les trampes les havia burlades; els exèrcits, havia destrossat” (p. 168). Com podem veure, es tracta d’un home d’acció i, això sí, ufanós i vanitós, detalls que prompte captaran en la Cort i que influirà en les respostes que li donaran. Afegirem que apareixen trets matriarcalistes: la serp (que toca els peus en terra i que simbolitza la dona), la qual és forta i es fa lo que ella vol.

A continuació, llegim que “el Rei havia manat fer un pregó, en el qual es deia que aquell que matara l’esmentat animalot, es casaria amb sa filla que, com era sabut, era pubila i, per això, sa hereua en el trono” (p. 169). En aquest passatge, es plasma que, en les cultures matriarcalistes (i en moltes rondalles), la dona és l’hereua (ací, se la tracta de pubila, nom que rep la filla major que, en una casa o, per exemple, en un mas, hereta la possessió). Adduirem que u dels costums que més han durat és que, malgrat ser-ne la propietària, fa costat els germans i els pares.

El rei rep Don Joan i li comenta que “ara, al llegir el mot que Don Joan portava, havia renascut la confiança en ell i en tota la Cort (…). Més, sabent que el premi era casar-se amb la princesa. Acceptà Panarra” (p. 167) i, quan li demanaren què necessitava, respongué “un tros d’espasa, pa i bacallà” (pp. 169-170). Molts membres de la Cort i, a més, el rei, copsaren el nivell de Joan de la Panarra i, des d’aleshores, són ells qui marquen el compàs a l’home de Finestrat.

Un altre passatge interessant, i en què es reflecteix el matriarcalisme, posa que “Tenia la fera el seu cau en un castell (…) que estava a l’entrada d’un extens i espessíssim bosc. El nostre cavaller, de pas que s’encaminava a aquell paratge, procurava reportar-se bé dels costums de l’animal, a les hores que eixia a caçar persones, els llocs per a on solia passar amb més freqüència” (p.  170) i més, i els emmagatzemà en sa testa.

Més avant, es comenta que la fera dormia i que, “segons es digué per la comarca, de bon matí, es tragà un pastor, el xicot i, encara, per a postres, alguns cabrits” (p. 171). Per consegüent, la dona apareix forta i respectada en la comarca, com si fos una autoritat.

Adduirem que, en tornar a la Cort i dir al rei que havia fet lo que ell li demanava, el monarca li posa altres proves. I Don Joan de la Panarra hi reïx.

I, altra vegada, apareix un tret que enllaça amb el matriarcalisme i amb la figura de la dona: Don Joan de la Panarra s’acosta a un cavall i “li deixava caure en la boca trossos de pa mesclats amb molletes de bacallà, al mateix temps que li parlava afectuós. (…) d’allí, a uns quants més, ja li llepava les mans a qui era ja son amic i prompte fon son amo, ja que, amb paciència, pa, bacallà, paraules i palmadetes, li posa un fre i li puja a cavall. Quan cregué que ja el tenia ben domesticat, va prendre el camí de la Cort” (p. 175). En aplegar-hi, troba que els nobles assistien a corregudes de joies (el rei, la princesa, els cortesans…) i, quan Don Joan de la Panarra es presenta al monarca, ell li diu que haurà de superar una tercera prova. Així, captem que el rei (i la Cort) tenien un model de persona a fer de marit de la princesa i només estaven oberts a admetre’n en aquesta línia i no, per exemple, una persona prepotent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que estimen la terra, que la fan fèrtil, fortes i molt obertes

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “La serp del Benicadell”, “a partir del text de Joan Borja en Llegendes del sud(p. 194). En una casa, mor un pare i el fill gran “sabia que ara li tocava, a ell, ajudar sa mare, per traure avant els germanets” (p. 194). Per consegüent, al principi, ja es plasma que la dona és qui porta els pantalons i que l’home (ací, el germà gran) li fa costat.

Més avant, copsem que, per a ajudar, el fill recorre a “una història que una nit d’estiu començà a contar son pare i que sa mare acabà de contar una nit d’hivern que nevà al Benicadell i s’havia aplegat la família sencera al voltant de la llar” (p. 194). O siga, que el xicot recorre a la cultura popular (ací, transmesa de generació en generació) com a pont per a anar cap al demà. Direm que el Benicadell és una muntanya que toca les comarques valencianes de la Vall d’Albaida i del Comtat.

Afegirem que aquest passatge de la llegenda és ben significatiu i està ple de símbols. Així, 1) el pare (l’home) està vinculat amb l’estiu (la jovenesa) i la dona ho fa amb l’hivern (l’estació més freda i més fosca, la qual representa la vellesa i l’esperança en el demà, plasmada en el nounat). A més, 2) el pare inicia el relat, però l’acaba la dona (ací, la mare) i ella ho fa en l’hivern, de la mateixa manera que, en moltíssims casos, la dona viu més anys que l’home. En eixe sentit, ens hem trobat amb comentaris de dones nascudes abans de 1920, qui o bé eren molt fortes (i més que els marits) o bé visqueren més de noranta anys i, àdhuc, ho eren.

Prosseguint amb la narració, el pare comenta a un fill que, al Benicadell, viu un lleó (animal relacionat amb la dona, per la corona, de forma redona) i també una serp enorme que només ix una volta a l’any, el tres de juliol: “Eixa nit apareixen, al més amunt del Benicadell, set peces d’or de molt de valor. Però és també la nit que una serp que viu vora el riu puja a custodiar el tresor i converteix en vidre tots els qui mira als ulls” (p. 195). Com podem veure, la serp empiula amb la dona, ella es mou per zones pròximes al riu (un altre detall matriarcal) i és qui defén el tresor (el qual podria representar les arrels, la cultura tradicional).

Llavors, el jove Joan “va anar a despertar els germans, per baixar al riu a banyar-los” (p. 194), això és, els porta a territori de la serp, a un altre regne. Quan ja hi eren, “cregué veure alguna ombra que es movia al fons del riu” (p. 195), la qual es corresponia a la serp (dona) vinculada amb la foscúria.

Al capdavall, “deixà l’amagatall d’entre les roques i es dirigí a empomar-ne una” (p. 195), de les peces d’or. Ara bé, la serp el veu i “es menjà les sis peces d’or que Joan no havia tocat i començà a descendir cap al riu, on nadaria entre les aigües més fosques que baixen al pantà” (p. 195).

Quan la mare, que tocava els peus en terra, veu una peça d’or en sa casa, entengué que “aquell or li havia costat la vida a Joan” (p. 195).

Finalment, es comenta que la serp “és a la cova de l’Or on descansa” (p. 195) i d’on ix. Per consegüent, apareix un altre tret matriarcalista: la cova (l’úter de la dona).

En la narració següent, “Els galls negres de Gorga”, també es reflecteix el matriarcalisme. En Gorga, un poble de la comarca del Comtat, vivia Hamed Al-Hem un cristià nou (un musulmà que s’havia convertit al cristianisme), qui “era dels pocs que havia fet fortuna en el treball de la terra i s’havia pogut llevar d’amo. (…) Alguns deien que (…) li venia d’haver trobat una gerra de monedes d’or soterrades a la seua alqueria pels mudèixars, mentre que uns altres diuen que li venia de treballar la terra de sol a sol amb la força de cinc homes” (p. 196). Com podem veure, un personatge musulmà (sovint, associat, simbòlicament, a trets femenins i matriarcalistes) està en nexe amb una gerra (atifell de recollida), a la terra (or soterrat, això és, la terra està ben estimada) i amb la força (com moltes dones nascudes abans de 1920).

Adduirem que Hamed Al-Hem tenia una propietat que “era un verger d’aigua d’aljub, de sèquies enginyoses i bancals d’oliveres. (…) sabia llaurar la terra i dominar l’aigua millor que els cristians velles, que el veien treure fruits dels camps secs” (p. 196).

Finalment, a mitjan relat, copsem que un home que també vivia en Gorga i que descendia de cristians que havien repoblat el Regne de València en temps del rei Jaume I (segle XIII), considerava que el fet que Hamed Al-Hem tingués “una terra tan fèrtil i una aigua tan abundant sols s’explicaven amb un pacte demoníac” (p. 196). Sobre això, cal recordar que, en moltes rondalles i en algunes cançons eròtiques, el dimoni va associat a la dona. Altra vegada, per tant, captem que la dona és qui trau els millors fruits, bé en la terra, bé en l’aigua, dos elements relacionats amb lo femení i amb lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, que eduquen a triar i molt obertes

Una altra narració en vincle amb l’Encantada, relacionada amb la comarca valenciana de la Safor i que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, també plasma el matriarcalisme. Comença dient que, “En un gran cau foradat dins la muntanya, té, tot per a ella, un palau secret, fet de molts passadissos i cambres (…), (…) sent els degotissos de les coves” (p.  107). Com podem veure, aquesta llegenda té lloc en un espai femení i matriarcalista: un cau (lloc on s’acullen els conills, de la mateixa manera que el nen ho fa dins la mare o, per exemple, en casa), un palau que porta la dona i que té molts canals (per tant, obert), amb molts punts de recepció i, àdhuc, de possible hostatge (les cambres, per a la nit, per a dormir i tot), degotissos (això és, estalactites) que fan que l’aigua vaja de lo que diríem el cel… cap a la terra, cap a lo terrenal (la terra com a lloc de trobada). I, òbviament, la cova, amb un paper similar (no solament, en lo simbòlic) al cau; i un palau que, entre d’altres coses, és secret (com podríem associar a la nit i a la foscor).

Tot seguit, llegim que, la reina del castell, “Cada cent anys, una  sola vegada, torna a ser lliure per un dia i per una nit” (p.  107) i, de pas, se li obri la possibilitat d’aspirar a la màxima llibertat, però que faria que ella estigués desarrelada. Ara bé, com que la dona prefereix eixe arrelament que li permet estar oberta i prendre cartes, “Pren del tresor les millors joies, es lliga els cabells amb pintes d’or treballat i s’engalana amb vestidures de preu” (p.  107). O siga, ella podria haver volgut una assimilació total amb la nit (romandre tancada) o bé amb el dia (el clímax de lluentor i de fama), però, així com la nit compta amb punts de llum (els estels), l’Encantada tria per joies (la il·luminen) i, així, per detalls d’or i per anar ben mudada i de punt d’onze.

Ja ben vestida, i sense aplegar tampoc, per exemple, a la luxúria, “troba camí, ix de la muntanya i es passeja pels boscos. Quan troba un home solitari, s’ofereix esplèndida i feréstega: ‘Què vols més? Jo o les joies que porte? Has de triar. Tot no pot ser’, diu ansiosa, perquè la condició és que, si l’home s’estimara més el seu amor, es desfaria l’encantament i ella seria lliure per sempre” (pp. 107-108). Aquestes paraules empiulen amb l’educació matriarcal i, igualment, les podem associar a un detall que tingué lloc en un moment de la recerca: donàrem a triar una opció (entre unes quantes) als participants i n’hi hagué qui en volia dues… Parlem d’un fet esdevingut a primeries dels anys vint del segle XXI, en una societat que, des del 1994 (en el cas de la valenciana), deixà d’aplanar que els futurs mestres d’instrucció primària poguessen estudiar l’especialitat d’Humanes (de què jo vaig ser-ne dels darrers) en la Universitat de València, pública, quan estava quasi retirada per complet de tots els centres d’estudis superiors de l’Estat espanyol,… mentres manaven els socialistes (el PSOE), tant en Espanya com també, com ara, en el País Valencià. Recordem que les Humanitats fan un gran paper en l’aprenentatge de com prendre decisions i no delegar-les en els altres.

A continuació, copsem que “es presenta tan rica, que ningú l’ha preferida a les joies que du. Ells s’ho perden, perquè no els dóna res i, de vegades, n’ofega algun dins d’un barranc” (p. 108), al meu coneixement, perquè ells tractarien d’imposar les seues normes, el seu model de vida, la seua cosmovisió. Nogensmenys, la força femenina no acull que, en el seu territori, aquós i vinculat amb la terra, es prioritzen les aparences (les joies, per mitjà de la lluentor) i sí l’acollida cap a les persones i, per consegüent, trets com la creativitat (recepció i obertura), en lloc d’una producció en nexe amb el model patriarcal. Sobre aquest punt, direm que es pot ser creatiu i fer-ne molt i, al capdavall, dormir bé cada dia, gràcies, en part, a l’humanisme, reflectit en aquest relat.

Finalment, en un apartat posterior a la llegenda, l’autor de l’obra, Ivan Carbonell Iglesias, comenta que “l’encantada és la porta cap a un tresor ocult a la residència intraterrena de l’encantada, el palau de vidre excavat al cor de la muntanya o al fons del llac” (p.  108). Tocant aquestes paraules, el 19 de novembre del 2023, un poc abans de redactar sobre aquesta narració, copsàrem nexes amb trets matriarcals importants: 1) que la “residència intraterrena” podria enllaçar amb el nen en la bossa de la mare, quan el nounat encara no ha nascut; 2) el tema del cor (la part fraternal i afectiva de la mare, molt estimada en les cultures matriarcalistes) i la terra (ací, la muntanya) i 3) el fons del llac (altra vegada, consideràrem que podria correspondre al… llac intern de la mareta, en que es mou el nen abans del part i en què hi ha una relació entre el present i el futur). La mare, amb els peus tocant terra i amb el cordó umbilical en lligam amb el fill que, quan tractarà de desenvolupar la creativitat, ho veurà aplanat, com en moltes rondalles tradicionals i, àdhuc, originàries de terres catalanoparlants (anteriors a 1932 i a la introducció de la ràdio i de la televisió).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Com a anècdota i, per a estimular a l’escriptura, ahir, de bon matí, quan diguí a una fornera quantes planes portava la recerca (des de que l’havíem començada) i que Pere Riutort, amb huitanta-sis anys, encara escrivia, em digué “Mi abuelo, con noventa y seis años, escribía todos los días”Un bon referent.

Igualment, afegirem que els estudiants de Magisteri que començàrem en 1991 en la Universitat de València, segons ens digué un mestre a principis del primer curs, érem els darrers que ho faríem amb tota l’especialitat d’Humanes… completa.

Els del curs vinent, ja ho farien amb part del nou programa d’estudis.

Manava l’esquerra: 175 diputats. A més, els d’Herri Batasuna (independentistes bascs),contínuament, no participaven en el Congrés dels Diputats. Per tant, el PSOE hi tenia majoria absoluta.

 

Dones fortes, acollidores, eixerides, que fan costat i molt obertes

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “La torre d’iràs i no tornaràs”, recopilada per Sara Llorens. Un pare tenia un fill, en Xicarret, que era molt jugador, qui, per la carretera, troba un senyor que li dona un joc de cartes que el faran guanyar sempre, “posant-li la condició que, al cap d’un any, vagi a trobar-lo a la Torre d’iràs i no tornaràs” (p. 149).

Tot seguit, el fill fa camí i, “Al vespre, veu una petita llum i s’hi acosta” (p. 149) i, com en moltes rondalles, l’acolliment que rebrà esdevé de cap a la nit (tret que empiula amb lo matriarcal i amb lo femení). A més, li obri una dona (la mestressa), molt acollidora i amb tres filles ben fortes.

Quan hi apleguen les filles, diuen: “-Ai, mare, què coeu? Quina olor de carn cristiana!

La mare els explica que hi ha un noi que va a la Torre (…). Elles el fan sortir” (p. 149). Podríem dir que les dones porten la iniciativa.

En una segona casa, en Xicarret es troba amb dos fills de la mateixa corda i, el tercer vespre s’acosta a la casa de la reina dels ocells, qui li comenta que, potser, algun ocell li sabrà dir res. I ho farà l’àguila. Adduirem que, a diferència d’altres narracions, en aquesta no és un ermità qui demana als animalets, sinó una dona (la reina).

L’àguila, com en altres relats, el porta cap a on ell li demanava i, mentrestant, ell (en Xicarret) li dona menjar: és ella qui té la darrera paraula. A més, l’àguila li comenta: “Ara vindran tres noies a nedar. Agafa una peça de roba de la petita.

Ell li arreplega la mitja i, quan ella, en sortir, li demana, ell es fa assegurar, a canvi, la seva petició” (p. 149).  

A continuació, en Xicarret, “Al cantó de la Torre, ja troba el pare de la Blancaflor amb un sabre” (p. 149) i “li va donar un cistell perquè, amb ell, posés aigua i omplís dos safareigs” (p. 149). Per tant, apareix la jove, vinculada amb el pou i amb l’aigua, dos trets en línia amb el matriarcalisme, com també el paràgraf següent, en què la Blancaflor va al pou i acaba tenint els safareigs plens.

“L’endemà, l’amo li va donar per tasca arrancar un avet” (p. 151) i més. De nou, podem veure la força i el fet que la dona salva l’home: “Al migdia, ell encara no havia pogut arrancar una alzina, però la noia, fent-lo dormir com el dia abans, al vespre, va trobar la feina feta” (p. 151). Afegirem que, en comentaris referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, una quantitat important eren fortes.

Com a tercera prova de l’amo a en Xicarret, “li va manar que partís el mar amb una espasa i li fes una carretera perquè havien d’arribar soldats. Ella es fa matar i deixa la sang en una capsa” (p. 151), això és, en un objecte de recepció. I, com que la jove li fa costat, després de fer en Xicarret lo que ella li ha ordenat, “la carretera era feta i ja hi venien els soldats” (p. 151). Per consegüent, captem que la dona salva l’home, com també ho farà en un quart apartat de la narració, en què el pare fa que el noi trie una de les tres filles.

Llavors, el xicot, com que sabia que la Blancaflor tenia una mà amb un dit petit que li mancava un tros, prefereix la noia, en lloc de les altres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, amb molta espenta, amb bona empatia i molt obertes

Una altra rondalla en què es copsen molts trets matriarcals, i que figura en l’obra esmentada de Joan Bellmunt i Figueras, és “La dona heroica”. Uns jóvens apleguen a un poble (Fulleda) i se’n van cap a la plaça, on hi havia un grup de vells en una vesprada fresca de tardor (p. 391), és a dir, de l’estació relacionada amb la maduresa. Els jóvens, molt oberts, els diuen “ens hem assabentat que, en aquest poble, s’hi troba una forta arrel de la nostra història, i veníem a veure si vosaltres ens podríeu ajudar a descobrir-la.

-Us referiu a l’Agustina Saragossa? -feren els vells.

-A la mateixa!

-Doncs us explicarem el que sabem. Seieu, seieu” (pp. 391-392).

Per tant, hi ha una relació (i bona) entre la joventut i els vells, a qui els jóvens consideren que, per dir-ho així, són els portadors de la saviesa i que els podrien fer costat. Igualment, la resposta dels ancians és oberta i, a més, d’acord amb la meua experiència (entre el 2009 i el 2011, escoltí moltes converses amb persones majors de setanta anys o, àdhuc, de huitanta anys), em diu que solen fer-ho, entre altres coses, perquè tots dos guanyen: uns, com a educadors; els altres, com a aprenents de saviesa i tot.

Més avant, els ancians comenten que un pastor donà l’avís als sometents (els exèrcits populars que es mobilitzaven en casos puntuals), en aquest relat, “per donar suport als lluitadors d’aquesta terra” (p. 392). Una vegada reagrupats, “La població, guiada i encoratjada per una dona que estava de pas i es trobava en un hostal” (p. 392). I tot, “contra l’invasor,… fins al punt que aquests es van haver de retirar derrotats” (p. 392).

Igualment, podem llegir que aquella dona, amb un nen a l’espatla, “es posà de nou al front d’aquella gentada, amb forts crits d’ànim per a tots i, essent la primera a donar exemple, s’apressà de nou a defensar el poble” (pp. 392-393). Per consegüent, ens trobem amb una dona que fa de cap del grup, que encoratja els qui ella dirigeix i, a banda, que predica amb l’exemple, al mateix temps que defensa la terra (un tret matriarcalista unit, com ara, a l’educació matriarcal del donar exemple).

Tot seguit, els catalans vencen els francesos “i n’havien fet tres, de presoners, als quals la gent volia penjar a la forca. (…) però, en aquell moment, aparegué la dona i cridà:

-Què voleu fer? Això és un assassinat! I els catalans no som assassins, mai matem a sang freda, només en combat! I la nostra cavallerositat ens ha de dur a protegir el vençut amb la mateixa mà que hem lluitat contra ell” (p. 393). Aquestes paraules de la dona empiulen amb lo matriarcalista, ben plasmat en unes frases que he oït, més d’una vegada, a dones (com ara, a ma mare i a una cosina de mon pare nascuda a mitjan dels anys trenta del segle XX): “Una dona sap lo que significa tenir un fill. Els nou mesos en relació amb el xiquet, dins de la mare, abans de nàixer, es recorden tota la vida. Per això, moltes dones no volem la guerra”.

Tot seguit, alguns demanen a la dona:

“-Qui ets tu, que tan valentament has lluitat al nostre costat, tot i ésser forastera? -cridaren alguns.

-Sóc dels vostres, sóc catalana.

-Quin és el teu nom, valerosa dona?

-Agustina.

Els ànims s’anaren calmant, a poc a poc, gràcies a les paraules d’aquella dona que demostrava valentia i honradesa, tot fent honor al tarannà de la gent de les Garrigues” (p. 393).

Aquestes paraules enllacen amb molts comentaris relacionats amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren fortes i, en alguns casos, que feien de cap de grup.

Un poc després, els vells addueixen als jóvens “nosaltres us hem volgut contar el que hem sentit explicar d’ella, aquí, a la nostra terra” (p. 393), unes paraules en nexe amb l’educació matriarcal (de generació en generació, molt per mitjà d’escoltar i, igualment, sovint, de mares i d’àvies a fills i a nets i, òbviament, a persones més jóvens d’edat).

Afegirem que els vells els comenten que en Fulleda (la població on ells estan) vivia un pagés (el pare d’Agustina) que feu via cap a Barcelona i que ell i la dona amb qui es casà, com a parella, “era molt treballadora, forta, honesta i independent. Els seus amics eren la gent del poble. Tothom els tenia en gran estima. (…) eren gent d’aquest poble, Fulleda” (p. 393).

Finalment, els vells confirmen als jóvens que Agustina fou engendrada en les Garrigues (p. 394) i que “així ens ho han explicat, així ens ho diu la tradició, la llegenda, i nosaltres ho expliquem -feren els vells, tot retirant-se endins de les cases respectives, car el sol ja baixava i la tarda començava a fresquejar” (p. 394).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que decideixen la seua sexualitat, que no furten i que sentencien

Una altra rondalla sobre encantàries (o dones d’aigua) que figura en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras i en què copsem trets matriarcals, és “Les ‘encantàries’”. “Les ‘encantàries’ vivien en un antic forat, i la gent ho sabia, però mai ningú no els deia res, ja que, més aviat, els tenien por.

La gent deia que, de tant en tant, havien vist roba estesa que atribuïen a les esmentades dones” (p. 349). Així, si, primerament, veiem que les dones d’aigua romanien prou en l’interior (en la cova, ací presentat com a forat i que, en lo sexual, simbolitza la vulva), més avant, podem llegir que hi havia roba estesa, una frase, sovint, dita per a indicar que hi havia xiquets i que es recomanava que no es parlàs sobre temes eròtics o relatius a la sexualitat. Nogensmenys, en el relat, aquesta expressió té a veure amb un missatge molt diferent: aquestes dones estaven nues. Cal dir que les cultures matriarcalistes són molt obertes en lo eròtic i en lo sexual.

Tot seguit, posa que “un dia, una noia que passava per allí, va veure unes tovalloles molt boniques i, com que no va veure ningú que les vigilés, va agafar-li l’acudit d’emportar-se’n una. Ah, renoi, que va fer!: les ‘encantàries’ que la veieren van sortir al seu darrere, però jove que era ella, no van poder-la encalçar, però, de lluny, van llençar-li aquesta maledicció:

-Mai més seràs ni més rica, ni més pobra” (p. 349). Comentarem que, des de la primera lectura d’aquest passatge, l’hem vinculat amb la sexualitat i que, quan el plasmàrem per escrit el 28 de juny del 2023, l’interpretàrem, àdhuc, com que la sexualitat de la dona és tan sagrada (indistintament, de qui siga) com la de qui se’ls hi acosta o qui entra en el seu camp (en aquest cas, una noia que els furta part de la roba). ¿Eren elles (organitzades i que actuaven en grup) més grans que la jove i, com ara, de trenta o quaranta anys i no estaven disposades a que la generació posterior els robàs res que tingués a veure amb el cos (ací, simbolitzat per les tovalloles, atractives)? ¿Eren també molt garrides aquelles dones d’aigua, malgrat que no estaven ja tan jóvens com la xicota? La narració sí que plasma que les encantàries tenien la darrera paraula, que es feia lo que elles volien i prenen la decisió final com a denúncia per un robatori.

Finalment, també sabem (i ací veiem) que, en les cultures matriarcals, més d’una vegada, es considerava que una resolució femenina podia tenir repercussió a llarg termini i que, sense necessitat d’anar amb peus de plom amb les dones, sí que era aconsellable tractar-les bé: “Veient que passaven els anys i no se’n sortien, i, recordant la maledicció, van decidir cremar aquella tovallola que havien agafat, en la joventut de la noia, a les ‘encantàries’. Diuen que, en cremar-la, es va trencar la maledicció i que, a partir d’aquell moment, com que, en aquella casa, eren molt treballadors, van fer-se rics amb el seu treball” (p. 349).

Quant al detall de la crema, direm que les dones d’aigua també tenen a veure amb la revetlla de Sant Joan (nit del 23 de juny) i que, en les fogueres de Sant Joan, és molt típic cremar roba vella. I, a més, es fa amb esperança en un demà millor. En eixe sentit, la narració sí que ens diu que, en la casa, passà a haver-hi prosperitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb fortalesa, que fan costat, moderades i molt obertes

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu del Fa”. Primerament, podem llegir que “Una primitiva (i quasi oblidada) llegenda conta que, en temps llunyans, veien des del poble i, al lloc on ara hi ha l’ermita, una llumeta que brillava a la nit” (p. 303), és a dir, un indret relacionat amb l’acollida (l’ermita) i amb la dona (la llumeta que llueix de nit, moment del dia en nexe amb lo femení).

 A més, captem que una nit que plovia molt, “aquella llum brillava més que cap altre dia i la gent, des de llurs finestres, la miraven, tot pregant” (p. 303) que el desenvolupament no fes mal a ningú, ni malmetés bestiar o collita. I així es feu.

Afegirem que, com que l’aigua, la nit i la foscor tenen a veure amb la dona i, a més, la pluja era forta, el text plasma la fortalesa de les dones, àdhuc, en les hores de menys llum.

Com que la tractaren bé (ací, pregant), l’endemà pogueren veure que enlloc hi havia fet cap estrall. “Tothom atribuí a aquella llum, a aquell ‘far’ (…), el fet miraculós d’haver-los salvat en la tempesta, talment succeeix amb els mariners quan estan en alta mar (…), que es guien pel far per arribar a bon port” (p. 303). Per consegüent, la foscor de la nit apaivagà la claror que podria haver espatlat i és la dona (la penombra) qui salva la població: perquè fa que es modere aquella lluminositat.

En la rondalla que ve a continuació, “La roca del diable”, també recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, de nou, és la dona qui fa costat a la població. El diable, després de tirar junta amb els seus correligionaris súbdits, s’instal·la en la vall del riu Set i aplega fins a l’Albagés, un poble que “vivia ple de pau i convivència. Allí, no hi tenia estada ni l’odi, ni l’enveja, el que feia que la gent, amb el seu treball, la seva honestedat i la seva bondat, anés omplint, cada dia més, els seus cors de pau” (p. 307), detall que empiula amb l’arquetip del rei i amb lo humanístic.

Un poc després, el dimoni en cridà tres més a consell i acordaren (com en les cultures matriarcalistes) aixecar un gran ventada…, però feu figa. A continuació, tria per provocar un tempesta (detall que té a veure amb l’aigua), però els de l’Albagés continuaren tenint aigua de beure (p. 308), tret femení.

En acabant, tracta de provocar una sequera, però els habitants “decidiren anar a cercar aigua a d’altres llocs” (p. 308).

Tot seguit, el dimoni opta per fer nevar (un altre detall que empiula amb lo matriarcal, ja que la neu està formada per aigua). I els del poble prossegueixen amb bones provisions.

Igualment, el diable es decanta per una pesta, però “la rectitud d’aquella gent, la seva creença i la seva esperança” (p. 308) els fan d’aliats.

Al capdavall, el dimoni passa pel fons del torrent, del llit del riu (dos detalls que enllacen amb la dona), es posa a ploure i “una grossa pedra que rodolà avall, (…) anà a caure (…) on era el dimoni” (p. 308), és a dir, una dona forta (la pedra) i que toca els peus en terra salva els pobladors de l’Albagés.

Finalment, podem llegir “l’enorme i negra pedra que es troba a l’esquerra del riu” (p. 309). Per consegüent, es plasmen característiques matriarcalistes, com ara, la fortalesa de la dona (la pedra), el color negre (el qual empiula amb lo femení i, així, amb la dona), l’esquerra i el riu (el qual té a veure amb l’aigua).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aproven les persones de bon cor i la terra, fortes i molt obertes

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El tresor del jonc”. Per a començar, ja la iniciem amb un detall significatiu: “Aquest tresor que el poble té en gran estima no és altre que la imatge de la Mare de Déu de la Jonquera, que la Pobla de Cérvoles té com a patrona” (p. 234). Així, la dona (en aquest cas, en forma de Nostra Senyora) està ben considerada (un tresor), està vinculada amb un material que permet alçar i obrir (és a dir, de recepció, de manteniment i de donació) i que, com podem llegir en la segona entrada del mot “Tresor” en el DCVB, representa la “Cosa o persona considerada com a molt preciosa i digna d’esser conservada”.

Més avant, veiem que aquesta imatge fou trobada per un pastor, davant una mata de jonc, planta que, com em comentava Pere Riutort (1935-2021) en algunes ocasions, enllaça amb la força. En eixe sentit, el 10 de maig del 2023 consultàrem en Internet “mata de jonc”  i copsàrem l’entrada “La mata de jonc, Muntaner i la Catalunya completa” (https://www.inh.cat/articles/La-mata-de-jonc,-Muntaner-i-la-Catalunya-completa), publicada en la web de l’”Institut Nova Història, on apareixien unes frases de Ramon Muntaner (1265-1336, cronista i autor d’una de les quatre cròniques” de la Corona Catalanoaragonesa): “la mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més”.

Igualment, el pastor s’acosta cap a on ho feia l’animal que ell menava i “descobrí que, sota la mata, s’hi amagava una imatge de la Mare de Déu, que s’apressà a posar al sarró. Arreplegà el ramat i retornà al poble, on va explicar el fet amb pèls i senyals. Per aquesta raó, el poble la va intitular la Mare de Déu de la Jonquera” (p. 234). Com veiem, la part forta té a veure amb la terra i no amb el cel, ja que lo subterrani i lo que toca terra és lo preferit per Nostra Senyora.

I, com que el poble tenia molta facilitat d’interpretació (com en les cultures matriarcals), a continuació, considerà “que aquella Mare de Déu volia quedar-se allí, pel qual es posaren tots a treballar per a fer-li un ‘cambril’, on la imatge rebria el culte i veneració” (p. 235). En altres paraules, obrarien una petita cambra darrere de l’altar, detall que ni la relega a un segon plànol, ni la posa en un indret des d’on fer ostentació de poder. 

Ara bé, en paral·lel a l’actitud dels habitants de la Pobla de Cérvoles (la qual depenia del Monestir de Poblet), un monjo del monestir explica el fet a l’abat, qui, “un bon matí, (…) decidí d’arribar-se fins a la població” (p. 235) i, “en veure una imatge (…), bella de debò, com poques n’havia vistes, fins al punt que en quedà enamorat.

L’abat, aviat, ho va tenir decidit. A aquella imatge, calia donar-li major honra i prengué la decisió d’endur-se-la al monestir” (p. 235). I això, malgrat l’afinitat que els habitants tenien cap a Nostra Senyora (i, simbòlicament, cap a la mare i cap a la terra). Fins i tot, “Per tal de dur-la, s’organitzà una solemne processó” (p. 235). Afegirem que aquests paràgrafs del relat, en què es posa l’actitud dels habitants i la del prior, podríem dir que empiulen amb la posició que adoptà l’Església castellana (i, de pas, la catalana) durant els segles XVI-XVIII: així, durant el segle XVI, hi hagué un intent de patriarcalitzar lo que havia sigut pagà i de fer festes d’acord amb la cultura barroca de l’aparença i del culte a la imatge i amb la religiositat procedent del Regne de Castella, mística i no matriarcal. 

Però, com que la Mare de Déu no s’oblidava dels qui l’havien tractada bé i l’havien acollida de bon cor, cada vegada que els de l’abadia intentaven que ella restàs en el monestir, Nostra Senyora bota del sarró (pp. 235-236).

Per això, finalment, “van comprendre que la imatge no volia moure’s de la Pobla de Cérvoles, per la qual cosa, amb tota la cerimònia, la veneració i la devoció de tot el poble, fou proclamada, per part de l’abat, patrona del poble, i aquí fou entronitzada, on gaudeix de la devoció, no sols de la gent del poble, sinó de tota la contrada” (p. 236). És a dir, que la dona (la Mare de Déu) es posa de part de les persones que l’acullen com una més, sense rebaixar-la, ni per a presumir d’autoritat (com és el cas de l’abat, qui volia aprofitar que els del poble feien la faena i ell n’arreplegaria els fruits).

I més trets matriarcals: al capdavall de la narració, llegim “a la Mare amorosa, (…) en temps de necessitats o de sequera, acudeixin a ella els pobles de Juncosa, Ulldemolins, Vinaixa, l’Albi, Cervià, el Vilosell i la Pobla” (p. 236), així com, en les cultures matriarcalistes, ho fan, àdhuc, amb la Mare Terra: com a fills de la mare. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.