Arxiu d'etiquetes: l’àvia Consuelo (l’àvia paterna de ma mare)

“La meva mare era més de dites i refranys” (Montse Verdeny), educació matriarcal i dones molt obertes

 

El 26 de març del 2022 posí en Facebook unes paraules que deien que, en la cultura colla, “’No teoritzen. Viuen i actuen’. ¿Feien igual les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

Les àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX, sí”. Les respostes en el grup “Dialectes”, el 26 de març del 2022 foren “Sí. No tenien temps de filosofar: eren pràctiques” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Les meves àvies, nascudes una, al 1900, i, l’altra, al 1909, eren molt pràctiques. Feien el que calia per sortir-se’n. Van tenir una vida dura i no hi havia temps per plànyer-se” (Neus Soler Rodriguez), a qui comentí que, “En moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, hi ha personatges, siguen dones, siguen hòmens, que es pregunten què solucionen plorant i, immediatament, passen a l’acció”.

En el meu mur, el 26 de març del 2022 i posteriorment comentaren “Bon dia, Lluís,

Sí: a casa vivien i actuaven, dit i fet, sense rumiar-s’hi gaire. Penso que és l’únic que podien fer: viure i treballar.

Una abraçada” (Rosa Rovira), a qui pose el text original en què ens plasmaren les frases i, aleshores, ens respon: “Ok. (…)  En aquest sentit, sí: la mare governava i el pare es sentia content perquè es complementaven l’un a l’altre” (Rosa Rovira), “A casa, no podien rumiar massa. El temps escanyava[1]. Sobretot, la iaia no tenia espera. Ho he heretat” (Montserrat Cortadella), “A casa, també s’actuava. Crec que ho portava l’època en què vivien: no hi havia massa temps per rumiar. Tal vegada, va amb el caràcter…” (Rosa Garcia Clotet), a qui escriguí “De tot, un poc, perquè, per exemple, en el cas de les àvies de ma mare (…), les dues coses van unides: que vivien i actuaven com també el caràcter”; “Pensat i fet” (Majo Ortells).

Igualment, el 2 de març del 2022, en Facebook, preguntí sobre si les àvies, o bé les mares, nascudes abans de 1920, eren més de teoritzar o de sentències. En el grup “Dialectes”, el mateix dia i posteriorment, ens comentaren “Ma mare (n. 1911), de teoritzar” (Emili Rodríguez Bernabeu), “La meva mare deia ‘Sentència’ quan algú feia un comentari moral amb el que ella no estava d’acord. Irònicament” (Montserrat Segui Alemany), Sentències:

‘Tal faràs, tal trobaràs”.

‘Ditxosa la dona que et vulgui i no et pugui haver’.

‘Qui la fa, la paga’.

‘La pedra, quan surt de la mà, no sap a on va’.

‘Aquell és de tirar la pedra i amagar la mà’.

‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era’.

‘La mentida té les cames molt curtes’.

‘S’atrapa més aviat un mentider que un coix’.

‘Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit’.

Quan hi havia enraonies, en deia ‘Fer bullir l’olla’ o ‘fer safareig’.

‘A cinc minuts de casa seva, no n’hi ha cap de casat’ (referint-se als homes).

‘Val més ser gos de casa bona que no pas dona’…

‘Cap geperut es veu el gep’.

I, quan algun nano es deixava un plat mal escurat, deia ‘Aquí hi ha l’esmorzar d’un manador’.

En tenia un munt(Rosa Canela Vies), a qui Maria Montserrat Morera Perramon li respon “Com a casa” i, aleshores, ens n’afegí un altre, “La llengua no té ossos i en trenca de molt grossos” i que “Les àvies són un pou de saviesa”; “La meva àvia, nata al 1909, era més de sentències” (Neus Soler Rodríguez), “La meva padrina, totes dues” (Maria Pons), “De sentències. La majoria de vegades, encertades” (Anna Maria Fabregat Gorriz).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 2 d’abril del 2022 ens plasmaren “Ma mare[2], de sentències: ‘Ho faig’ o ‘Sí, vaig’.

Ma uela teoritzava: molts exemples i rondalles, sempre amb significat” (Lourdes Hernandis), “Les meves iaies, les dues coses. Ma mare, més de sentències” (Rafa Taengua), “Sentències” (Xelo IProu).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el mateix dia ens escrigueren “Sentències i refranys. Sabiduria heretada que intentaven transmetre a nosaltres, les filles” (Carmen Carmen)[3].

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 2 d’abril del 2022 plasmaren “La meva mare neix el 1910 i era més de dir dites i refranys” (Montse Verdeny), “La padrina (1880) sentenciava. La mare (1925) era molt més pràctica i d’acció” (Ruira Ribagorçana), “La meva mare deia sentències; la meva iaia teoritzava i la meva padrina, que ha fet 100 anys fa deu dies[4], fa les dues coses” (Joana Carbonell).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, bon dia de Diumenge de Rams.

 

Notes: [1] En l’original, “apretava”.

[2] Ens afegí que havia nascut en 1925. Hem inclòs el comentari com a part de l’escrit.

[3] Afegirem que em comentà “Que vaja bé el teu treball i, per al que necessites, ací estic”, que li ho vaig agrair.

[4] L’endemà, aprofitant una visita dels meus pares a ma casa, els contí aquesta anècdota, dels cent anys de la padrina. Les dues àvies i l’avi patern de ma mare aplegaren o passaren i tot els noranta anys. Havien nascut en els anys setanta del segle XIX. Aleshores, ma mare em comentà de sentències com “Eixa dita, eixes paraules que no fallaven”. I, per tant, que solien dir-ne d’eixe tipus.

A banda, ens digué una que deia la seua àvia paterna, filla d’un jutge, si bé amb el castellà (com a llengua a nivell jurídic), per a indicar un mal costum: “Las costumbres hacen leyes”.

“Sa corona la t’has guanyada”, persones que premien el joc net i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es Tinyoset”, en què es plasma molt el matriarcalisme, per mitjà del premi al joc net, la qual podem llegir en el Tom XX de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, veiem que, “Com hi foren, es palau també hi va esser i, allà dins, els deixà es cavall” (p. 83), amb la cua, i els dos jóvens continuen vivint en aquell palau dins el  bosc (p. 83).

Però, del cap d’una temporada, el rei cau malalt i fa unes dictes (p. 83): qui faça possible que ell reisca, “tendrà per penyora una pera d’or que, en el seu dia, li podrà valer sa corona, segons com ses coses prenguen” (pp. 83 i 85). Aleshores, En Joanet, qui, des de molt prompte, s’ha entés bé amb el rei, “s’entresent de ses dictes” (p. 85) i recorre a la cua del cavall (p. 85) i li diu “Val, Déu i cavall! Oh, coa coeta, fes lo que saps fer!” (p. 85) i la cua li diu que es pose un vestit de metge, que se’n vaja a cal rei i, posteriorment, a un barranc, a una cova, a per ous de colometa, a una lleona (a qui li traurà llet). I, com que el rei el reconeixerà, dirà que donen la pera a En Joanet. Igualment, la cua li comenta que se’n vaja a mudar-se el vestit i a l’eixida de la ciutat, punt en què trobarà els dos gendres del rei.

Llavors, la cua de cavall addueix a En TInyoset: “Aquells gendres del rei et prometran molt, però no vulgues donar-los es botilet de llet que cada un d’ells no et don es dit petit des peu endret. Tu guarda aquells dos dits ben guardats, per poder-los fer servir en esser s’hora” (p. 85).

Immediatament, el jove es posa un vestit de metge i es presenta tot xarpat, és a dir, resolt, ràpid, a cal rei (p. 85), qui li comenta sobre els distints passatges i personatges (des del barranc fins a la lleona) a què cal recórrer. El monarca accepta que li porten eixe remei (p. 86) i, a banda, diu als dos gendres “Ara és s’hora de guanyar sa corona. Es qui em duga sa llet d’aqueixa lleona, sa corona serà per ell” (p. 86). En Joanet, ràpidament, se’n va a un hostal, es posa un vestit més ordinari i fa via cap a la ciutat (pp. 86-87), i s’hi troba amb els dos gendres del monarca, els quals també anaven a pels ous de colometa.

En Joanet els diu que els ho podria posar molt fàcil,… si segueixen les seues indicacions (p. 87) i, a més, si li donen el dit del peu dret de cadascun (p. 88): “I, si no, facen comptes que no els he dit res. Que siguen bonets!

(…) i es pobres gendres del rei hi arribaren a allargar es coll” (p. 88).

Tot seguit, els tres se’n van cap a la cova i, En Tinyoset, com a cap de colla, és qui fa que la lleona es menge els ous de la colometa (i que, així, s’adorma). Aleshores, En Joanet li muny la llet, “n’ompl es botillet que duia i ja li ha copat més que de pressa cap as gendres del rei (…). En Joanet els deixa, anant-se’n cap a ca seua; i ells, cap a cal rei!” (p. 89). Un poc després, el monarca se la pren, es guareix i “Convida tots els nobles des seu regne, tota sa gent grossa, a dinar per donar sa corona as qui li havien tornada sa salut (…).

Es dia senyalat compareixen a dinar tots es nobles (…); però també hi comparegué En Joanet” (pp. 89-90), qui duia “aquell anell d’or que el rei li havia donat per haver-li feta guanyar sa guerra i, llavors, aquella pera d’or que el rei li havia donada (…) i, llavors, es dos dits petits des peu endret des gendres del rei” (p. 90).

A continuació, el rei diu unes paraules i, immediatament, En Tinyoset li comenta “Es mot que tenc que dir (…) és que trob que sa corona de Vossa Reial Majestat, som jo qui la m’he guanyada!” (p. 90) i, com que les proves que li aportarà (l’anell, la pera d’or i els dos dits) encaixen, el rei li respon “Sí que és ver!” (p. 91), en aquest cas, en cinc ocasions, li diu “Sa corona és d’aquest” (p. 91), “Sí que és ver que la t’has guanyada i que és teua” (p. 93). Aleshores, En Joanet li comenta que li presentarà la seua dona, Na Catalina, amb qui el monarca també s’havia trobat en el bosc (tres vegades), la reconeix, i abraçà els dos jóvens com també ho feu la reina. El rei i els nobles accepten els dos jóvens com a reis, el monarca els donà la corona i es feren festes.

Com veiem, es premia el joc net, en aquesta rondalla, per part del jove En Tinyoset i del rei. Com a afegitó, diré que el 3 d’abril del 2022, ma mare em comentà que la seua àvia Consuelo (la paterna, qui havia nascut en la població valenciana Paterna en els anys setanta del segle XIX), respecte als vicis que hom té (i que no té intenció d’eliminar-los), deia “Las costumbres hacen leyes”. Aquesta àvia, Consuelo “la paternera”, molt arriscada i amb molta espenta, en paraules de ma mare, “Era filla d’un jutge”. 

I, en relació al pare de l’àvia Consuelo (de mitjan segle XIX) i que podem empiular amb aquesta rondalla, pel paper que té el rei a favor del joc net, el 30 de març del 2021, en una visita dels meus pares a ma casa (en què jo els havia parlat sobre el tema del batle en la decisió final en l’obra “El virgo de Visanteta”), em comentà que, en un juí, el jutge (i avantpassat de ma mare) sospità que un home enganyava i, assenyalant-li la camisa que portava aquell home, li digué: “¡Ahí tens una taca!”. Aquest home que tractava de mentir, immediatament, passà a intentar llevar-se-la i, aleshores, el jutge es posà de part de qui havia sigut honest.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.