La bellesa de la Mare Terra, la pietat i la col·laboració

 

Prosseguint amb les rondalles del llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, en el relat “L’estany de Montcortés” copsem trets matriarcalistes. Així, comença dient que aquest estany és sorprenent, sobretot, “perquè el foraster no esperaria mai de trobar, precisament allí, lluny encara de les geleres del Pirineu, aquell bé de Déu d’aigua embassada” (p. 44). Per tant, captem una lloança a un detall femení i molt vinculat amb el matriarcalisme i amb la dona: l’aigua. A més, ho fa com una mena de regal de la natura (ací, simbolitzada per Déu). Adduirem que, en el 2013, un dia, en una conversa amb Pere Riutort (1935-2021), li comentí que jo no era creient, però que em fascinava la bellesa de les muntanyes: la vall, la grandiositat enmig de la qual en som una part més i la quantitat de coses que hi havia i que podia sentir en eixos instants. Aleshores, ell em digué sense embuts: “¡Això és Déu!”.

En eixe sentit, a primeries del segle XXI, aní a la ciutat de València, a sa casa (possiblement, amb motiu del seu sant o del seu natalici), i li regalí un paperet (el qual agafà i llegí) amb aquest missatge, tret d’un llibre amb rondalles del món vinculades amb la natura:

“No és la Terra un lloc preciós? Mireu com són de belles les muntanyes i les valls? No és un plaer sentir-se viu i ser capaç de comprendre, de parlar i de moure’s?

‘L’origen dels primers éssers’ (Relat tradicional quitxé)”.

Comentaré que, el 16 de desembre del 2022, quan escriguí aquestes paraules en el grup de Facebook “L’empremta de Pere Riutort Mestre”, vaig afegir “Fou un home que, des de molt prompte, estigué en contacte amb la natura i, de fet, considerava que Déu és lo que solem dir la Mare Terra”. Tot seguit, un membre comentà “Crec que sí. També solia dir que les primeres religions tenien llocs de culte en llocs naturals bonics, i que la bellesa del lloc conduïa a la idea de divinitat”.

Tot seguit, en la rondalla, llegim que l’estany “Té una forma lleugerament ovalada i en mitja hora escassa, se li pot donar la volta. Les seues aigües, netes i blavíssimes, semblen renovar-se contínuament. (…) Expliquen alguns que la seua fondària és tan abismal que, per més cordes que s’hagin nuat no s’ha pogut tocar mai el fons” (p. 44). Per consegüent, apareixen detalls en línia amb lo matriarcal: la forma ovalada (més semblant a lo circular com també a l’ou que penetra en la vulva així com la llavor ho fa en la terra), donar la volta a l’aigua (que pot evocar-nos el ball dels cossiers i el ball de la Moma). Igualment, la bellesa de l’aigua fa que el foraster se n’emporte un bon record. I, a més, l’aigua està en renovació: com les quatre estacions, com les persones, com la natura.

Ara bé, els desigs d’aplegar al fons de lo maternal fa que els forasters tinguen la temptació d’entrar en la terra. Però, com veiem, la vida prossegueix (“no s’ha pogut tocar mai el fons”). Afegirem que, si se n’hagués arribat a la part més pregona, hi hauria ocorregut com si tocàssem el cel: desapareixeria el plaer de viure i, més encara, la connexió amb la vida, amb els altres i posar res per damunt de cada u de nosaltres i que fes que la  vida tingués sentit. Per això, la rondalla també ens envia aquest missatge.

Continuant amb la narració, veiem que “Un dia, la nit de Nadal, va passar per allí Nostre Senyor, ben esporret, vestit només amb un senzill hàbit de pobre. El captaire pidolava porta per porta un mos de pa, però a tot arreu l’engegaven a pastar fang, i amb males maneres (…).

Quan ja anava a sortir de la ciutat, va trucar a la darrera porta i el va obrir una dona que pastava. En veure’l fet un Sant Llàtzer, s’apiadà d’ell i li va dir que s’esperés que li pastaria una coca escaldada, és a dir, sense llevat. La dona agafà una engruna de farina i començà a pastar” (p. 44).

Aquesta velleta, en tres ocasions, pasta i, cada vegada, la coca és més gran. Al capdavall, diu a Nostre Senyor:

“-Teniu, home, i traieu el ventre de pena!

-Gràcies, bona dona! -digué el captaire. I afegí: -Aneu-vos-en de seguida d’aquesta maleïda ciutat, perquè d’ací uns moments hi haurà un cataclisme i no hi serà a temps ni l’extrema unció!

La dona es carregà la pastera al cap i, cames ajudeu-me” (pp. 44-45), s’alliberà de la inundació de la ciutat com també Nostre Senyor. La bonesa, la pietat i la generositat de la dona han fet possible que l’home no passe fam (ella salva l’home) i, igualment, com que ella confia en la paraula de l’home, també es salva. Els dos han eixit guanyant, com les persones de bona voluntat. Cal dir que, com en moltes rondalles en què figura algun personatge bíblic, la seua manera de relacionar-se és oberta i planera.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.