Arxiu d'etiquetes: dones molt obertes

Poemes en nexe amb ancians, amb jóvens i amb dones amb esperança i molt obertes

General, , , , , , ,

Tot seguit, en “Poema d’hivern” (p. 23), que figura en “Camins del Record”, es pot llegir

“L’avi té fred

està molt arrupit

assegut al seu banc,

son cabell blanc

rodola per la seva cara

fent saber que la seva vida

es va dilatant poc a poc.

Mirant al fons

la llum dels seus records l’abriguen

en el seu cor ple de tendresa

(…) Recorda la seva jovenesa

va ésser un puntal fort,

i amb aquest dolç pensament

(…) resisteix l’últim embat de la seva vida”.

 

Com podem veure, l’avi encara viu amb esperança i, a més, amb molta espenta.

Igualment, en la composició “Per a la llar de jubilats, Guissona” (p. 35), l’escriptora de la Segarra comenta que el cor sempre és jove i que, a banda, enllaça amb 

“Flors i festa per a tots,

damisel·les dels vuitanta,

el vostre marit espera

poder fer una ballada”.

 

Per tant, la dona té la darrera paraula i es fa lo que ella vol.

Més avant, addueix que

“els fills petits ara són joves

deixant son niu han emigrat,

s’han espargit les noves vides

feliços són vora la llar,

com la rosada amb l’esperança”.

 

És a dir, que els jóvens fan via cap al demà.

Afegirem que, en la mateixa obra, Teresa Bertran Tolosa plasma la composició “Realitat d’una vida latent” (p. 38), la qual vincula amb el seu marit i, de pas, toca els peus en terra,

“en la nit d’esperança,

que abrigui a ma vida

(…) El meu cor sentirà

(…) recollirà un passat

recordant nostres vides” (p. 38).

 

Prosseguint amb la literatura matriarcal, com copsem en el poema “Nostàlgia” (p. 50), en el llibre “Camins del Record”, l’autora, entre d’altres coses, comenta

“els fills que han volat

d’un niu d’esperances.

El jorn és més curt

però la nit és llarga”

 

i, així, es reflecteix que Teresa Bertran Tolosa viu amb esper, tot i l’edat.

Finalment, en els versos que exposa en el poema “El record que perdura” (p. 64), dedicat a D. Ramon Pujol Oliva, un home amb noblesa, captem trets que empiulen amb el matriarcalisme:

“que ens vares ensenyar

en el transcurs de la teva vida,

com a espòs i pare”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles, espenta i esperit d’acollida de dones que deixen empremta als xiquets

General, , , , , ,

En línia amb les paraules de Jaume Vicens Vives sobre la casa, la família, el mas i la terra, direm que es plasma molt bé en un escrit que, encara que el paper del mas no és primari, sí que va adjunt al de la família com també amb el dels diferents adults en l’educació que rebé l’autor del text, Roman Galimany. Es diu “Avis Galimany Soler” (https://www.romangalimany.cat/2021/10/03/avis-galimany) i es publicà en octubre del 2021 en el blog “Galimany”. Així, veiem que “Jo vaig conèixer tres avis a la meva família (…).

L’avi patern havia mort molt jove (…), abans de la guerra. L’àvia paterna es va fer càrrec de l’educació dels dos fills i també es va posar al capdavant d’una indústria familiar d’insecticides derivats del pelitre. (…).

Per als tres avis, jo vaig ser el primer net, i aquest fet potser també va influir molt més en la relació d’afecte mutu que ens vàrem tenir.

Tots ells em transmeteren la necessitat d’adquirir una brúixola moral. I una altra cosa important: el sentit de la família com a grup primordial on aprendre a viure, i afinar la relació íntima, la deliberació i la solidaritat”. Tocant el tema de la brúixola moral, ma mare (durant l’entrevista que li fiu en febrer del 2020), em digué que els seus avis eren persones rectes, honrades i de principis. Tornant a l’autor, molt prompte trau que una dona es fa càrrec de l’educació dels fills i d’un comerç i, així, un exemple més de matriarcalisme: la dona arriscada, amb iniciativa i amb espenta.

A més, el vincle entre els padrins, com en moltes famílies en què tres generacions visqueren en una casa (o molt pròximes), és decisiu en la formació personal, en lo col·lectiu (les relacions amb els altres, també vàlides per a aprendre a viure) i en l’esdevenidor.

Un altre tret que copsem en el llibre “Notícia de Catalunya”, en l’obra sobre les famílies més antigues de Catalunya publicada per Edicions Sidillà i en molts comentaris de catalanoparlants de punts ben diferents, és el sentit del treball, però no com una càrrega, ans com una part més de l’aportació a la terra i als altres. Potser, per això, hi ha el tema de l’altruisme, de què, tot seguit, afegirem una anècdota interessant i ben significativa. Un dia, em digué ma mare que, quasi segur, pels anys noranta del segle XX, en un programa televisiu d’u dels canals de més seguidors en Espanya, els concursants eren voluntaris. Doncs bé: entre uns huit d’eixos membres, sis o set eren de Catalunya.

També, en lo relatiu a la faena, ens resulta pròxim llegir que “Sempre em va impressionar molt la capacitat de treball dels meus avis. La meva àvia paterna va enviduar jove i es va posar al capdavant de la indústria d’insecticides tirant endavant amb molta força i geni”. Aquestes línies em recorden les àvies de ma mare (dels anys setanta i huitanta del segle XIX).

Quan passa al tema de l’empremta de la padrina, en unes activitats que, més d’una vegada, ens evoquen l’esperit de barri, llegim que “Culturalment, va ser molt important la influència de l’àvia. (…) Cada any, per Sant Esteve i Reis, la meva àvia paterna, l’Àgueda, ens portava al meu cosí i a mi a veure ‘Els Pastorets’ i altres representacions protagonitzades per grups d’aficionats. Recordo molt bé que, a l’edat de nou anys, ens va portar a presenciar una representació de teatre de veritat: ‘El Gran Cardenal’ de José M. Pemán. Era la primera representació que feia el Grup de Teatre de la Congregació Mariana”.

A banda, Roman Galimany comenta que “Ens agradava, quan es reunien parents i amics d’aquella generació d’avis a la masia dels capellans, situar-nos entre ells  -sense fer soroll ni cridar l’atenció-, i tafanejar tot el que explicaven, que era molt alliçonador perquè feia referència als anys de la seva joventut en què van viure amb moltes carències i van haver d’aplicar-se de valent en el treball per subsistir.

A l’àvia, li agradava envoltar-se dels familiars i els amics i, per això, a l’estiu, en l’espai gran d’una masia on hi passàrem prop de deu estius, reunia durant les revetlles als treballadors de la fàbrica i la seva família, als amics i parents, i, en els dinars del diumenge, mai hi faltava la seva gran amiga, la Coloma Guivernau, amb el marit Pau i el fill Jaume. Compartia tot el que tenia i feia que tots hi participessin. Eren unes vetllades i unes jornades realment enriquidores, sobretot, pels comentaris i narracions que ens arribaven i que mai hauríem trobat en un llibre d’història o de relats. Per damunt de tot, eren bons conversadors, amb uns relats interessants que despertaven l’interès de tots nosaltres.

Aquelles llargues converses de les que érem oients privilegiats van arrelar en el nostre caràcter i van influir també en detalls de la nostra personalitat que, en aquells anys, s’anava remodelant”.

Finalment, posa que “el seu record i el seu exemple, en tots els aspectes, sempre l’he tingut molt present i m’ha acompanyat. Crec que moltes de les coses que he fet en el decurs de la meva vida han estat gràcies a tenir present l’ensenyança i els consells que em va donar”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració (però en un apartat de facècies sobre monges, frares i capellans), que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcals, és “La monja i el carboner”. “Uns carboners del munt es van comprometre de baixar tot el carbó que necessitaven les monges totes les setmanes en el convent. Aplega un carboner al convent i diu:

-Germanetes: el carbó.

-Passeu, passeu.

En aplegar a descarregar-lo, diu la monja:

-Ai, ¡quin lloc més obscur, si una fóra mala!

I el carboner va restar parat i, després, se’n va anar. A la setmana següent, la mateixa passada” (p. 133).

Com podem veure, ens trobem amb un relat amb simbolisme eròtic i matriarcalista (es fa lo que vol la dona, es beneficien les dues bandes, la foscor…). La banda obaga representaria la cambra on serien el frare i la monja.

En acabant, l’home ho comenta als seus companys, tiren junta i un altre carboner diu que ell anirà al convent la setmana vinent (p. 133). Aquest carboner hi aplega i diu:

“-Germanetes: el carbó.

-Passeu, passeu.

I, au. Hi apleguen i li diu la monja:

-Ai, ¡quin lloc tan obscur, si una fóra mala!

Ell li respon: -Si vós no cridàreu.

I ella li diu: -Si estic ronca” (p. 134). Per tant, altra vegada, han copulat un home i una monja en un convent en què la dona té la darrera paraula.

Tot seguit, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es plasma lo matriarcalista, hi ha una altra facècia eròtica. Afegiré que l’11 de gener del 2024, ma mare (d’arrels de la comarca de l’Horta de València) em digué que la coneixia. Es diu “La Mare Superiora”:

“Un senyor va anar a un convent i volia fer-se totes les monges i diu:

-A totes, llevat de la Mare Superiora.

I diu la Mare Superiora:

-No, no. Això no! La Mare Superiora, també. Totes arreu. I, si no, no” (p. 134).

Per consegüent, una dona és la màxima autoritat del convent i respon amb molta espenta.

Prosseguint amb narracions semblants en la mateixa obra, en “El frare i el metge”, es reflecteix lo matriarcal. Un dia, un frare va al metge. Un segon dia també hi acudeix i hi era la dona del doctor, però no ell. Aleshores, ella li diu:
“-Què vos passa, a vós? Com veieu, el metge no hi és, però jo també sóc doctora.

Aleshores, li diu el frare: -És que em fa molta vergonya de dir-li lo que em passa.

I li comenta la dona: -Quan no hi és el meu marit, sóc doctora. Em podeu dir tot” (p. 134). Així, apareix la paraula doctora, la qual està en relació amb la medicina com també amb qui xafardeja. I, com que la muller és molt oberta, ell li comenta què li passa amb la verga. La dona li afig:

“-Això ho resolem prompte. La poseu aquí i veureu que prompte…

Aleshores, el frare ho fa i comença a dir:

-Ai, Déu meu! Maria Santíssima! Déu dels cels!

I diu ella: -No, no: si baixaran els àngels i tot del cel” (p. 134). O siga que, en aquest passatge, es fa lo que vol la dona i un personatge femení salva l’home (el frare).

En acabant, captem un passatge que, per exemple, empiula amb la cançó valenciana i eròtica “La manta al coll”, la qual, en la versió del grup “Carraixet”, inclou uns versos que diuen “Una volta, quan tornava / el tio Pep de l’horta, / es va trobar en casa / oberta la porta. / Pujant per l’escaleta, / es troba un senyoret / que, oberta la bragueta, / li ensenyava el cacauet”:

“I ja se’n va el frare i troba el doctor, qui pujava cap a amunt. I diu el metge:

-Vaja cap allí! Jo ja hi vaig de seguida.

I li respon el frare: -No. No és menester. Ja m’ha curat la vostra dona. Ja m’ha tret tot el pus que tenia. És més doctora que vós” (pp. 134-135). I, així, el frare ve a dir que l’ha salvat la dona i que ella és més oberta que el marit. No descartem que, fins i tot, en lo sexual i en el camp de l’erotisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Aquestes facècies, les quals m’agraden, plasmen una cultura en què la sexualitat és vista de manera oberta, àdhuc, amb una miqueta d’humor i com un tema més de la vida i, a banda, reflecteixen lo que, una vegada, em digué una sexòloga: “Sexe és vida”. Per això, el frare està més creatiu després d’haver tingut relació amb la doctora.

Afegirem que, tant narracions (com moltes cançons) de tipus eròtic i vinculades amb la cultura tradicional de terres catalanoparlants, tenen bona acollida per part de la majoria dels qui les comenten, sobretot, entre persones nascudes abans de 1950: plasmen una sexualitat molt en línia amb el matriarcalisme.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, educació matriarcal i xiquets acollidors i molt oberts

General, , , , , , ,

Un altre relat en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en el mateix llibre de Joan Amades, és “La caseta de sucre”. Dos germanets, un xiquet i una xiqueta, decideixen anar pel món i “Van fer cap a un bosc tan espès que no es coneixia el dia de la nit. I camina que caminaràs, van veure allà lluny, lluny, una caseta (…) tan dolça i tan bona” (p. 135), en què vivia una bruixa. Com podem veure, els dos xiquets, amables, s’endinsen en el bosc (és a dir, en l’aventura i en la foscor), es fan a la mar i som davant un relat matriarcalista en què apareix la figura de la velleta (en aquest cas, una bruixa). Tot i això, predomina la part de la bonhomia.

Tanmateix, la dona els acull i mana que la xiqueta li faça moltes tasques de casa i, quant al germà, l’anciana espera que menge per a sacrificar-lo per Nadal. Aquest passatge està en nexe amb lo matriarcalista: la dona decideix que matarà la part masculina (la passiva), però no la femenina (la germaneta, activa).

Passa que, ja en Nadal, la dona diu a la noia que faça un bon foc, i la nena, eixerida, li comenta que no se li volia encendre. En acabant, l’anciana s’acosta a la foguera i la xiqueta espenta la velleta. En acabant, la germana (empiulant amb el matriarcalisme) salva el germà: “Va córrer a obrir la gàbia del seu germanet i, cames ajudeu-me, tots dos se’n van anar ben lluny” (p. 137).

Set dies després (és a dir, en una altra etapa de la vida d’ambdós xiquets), troben una caseta enmig d’un bosc, “petita, petita, petita, que semblava que talment era feta per a ells (…), tot era petit i a la seva mida; i tot el parament de cuina, igual. (…) Els armaris estaven tots plens de roba a vessar i n’hi havia tanta de nen com de nena” (p. 137). Per consegüent, la bonesa és compensada i els germanets es troben quasi en un món ben diferent al de ca l’anciana. A banda, com en les cultures matriarcalistes, captem uns quants missatges: la infantesa és ben tractada, cal que els xiquets tinguen les coses adaptades a la seua capacitat i al seu físic, posar-los-ho fàcil i que ni els xiquets, ni les xiquetes visquen en la pobresa (hi havia roba preparada per a cada sexe).

Igualment, “un dia va trucar a la porta un vellet molt vellet, que gairebé no podia caminar (…) i els va demanar si, per aquella nit, li voldrien donar posada; i els germanets el van acollir com acollien tothom” (pp. 137-138). Altra vegada copsem el tema de la generositat, però, ara, dels petits als vells. El missatge podria tenir a veure amb l’educació matriarcal, la qual convida a pensar en el demà, en els altres i que, algun dia, els xicotets també seran grans i sempre estaran agraïts a qui els siga hospitalari com quan ells eren més jóvens i, àdhuc, estaven més forts. Afegirem que, en aquest passatge, es junten les dues bandes més febles de la vida (l’esperança infantil i l’experiència dels ancians).

Finalment, “Mentre sopaven, tot era mirar-se’l i el vellet també se’ls mirava a ells, fins que van reconèixer que era el seu pare; i ell, els seus fills” (p. 138). Llavors, s’abraçaren tots tres i, en acabant, hi hagué bones relacions entre ells. Ací, l’ancià fa el paper de pare, el de la generació anterior a la dels fills, no la dels avis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa, pal de paller i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, en què copsem trets matriarcalistes, és una llegenda plasmada per Núria Lara, Lluís Serra i Guillem Torres en l’obra “Senders d’interés botànic i cultural de l’Alcoià i el Comtat”. Així, comença dient que “Conten els més vells del lloc que, abans de la seua expulsió definitiva de la península, els moriscos que habitaven aquestes terres van voler assegurar un amagatall on protegir els seus objectes de valor. Per això, van recórrer a un encanteri, segons el qual (…) romandrien submergides en les (…) aigües del barranc, custodiades per una bella princesa” (p. 103). Com podem veure, la transmissió cultural va associada als vells (tret en vincle amb el matriarcalisme). Igualment, la part fosca, la protecció, les aigües (ací, a més, relacionades amb el barranc, el qual pot evocar el riu) i la custòdia empiulen amb la dona, amb lo femení (en aquest cas, amb una princesa).

Aquesta princesa, jove i garrida, cada cent anys “ofereix a qui troba en les proximitats del seu toll la possibilitat d’escollir entre ella i el tresor, però, només aquell que, mancat d’avarícia, trie la jove, podrà quedar-se també amb el tresor” (p. 103). Per consegüent, es reflecteix una dona que viu en punts pregons del barranc, molt oberta i que, a més, ofereix dues possibilitats. I, de pas, la narració exposa que, com aquell qui diu, qui tria una dona (ací, de bon cor i generosa), rep un tresor. Aquestes paraules enllacen amb quan diem que una persona ha trobat un tresor per a la seua vida. 

Finalment, la llegenda comenta que, segons la tradició i, sempre que observem “amb els ulls de l’ànima” (p. 103), “podrem albirar, en el fons d’aquest magnífic barranc, la jove encisadora que habita en les seues aigües cristal·lines” (p. 103). Per tant, aquestes paraules estan en relació amb la part femenina (l’ànima, que prima en el matriarcalisme) i, a banda, amb la part interior (ací, del toll) i, al capdavall, plasmen que la dona és qui fa de cap de colla (vinculada amb l’aigua) i que ella té el seu regne (en aquest relat, en un barranc, detall que empiula amb lo terrenal i amb l’aigua) i es reflecteix el paper important de la dona en les cultures matriarcalistes, àdhuc, com a pal de paller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La beneïda terra, l’estima per l’arrelament i per la Mare Terra en els Pobles matriarcals

General, , , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de le terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, com ara, en el tema de la ”Mare Pàtria”, terme que fa al·lusió a la terra on es viu i amb què u s’identifica (en vincle amb la llengua pròpia del territori, encara que no siga, com molt sovint ocorre, l’oficial d’un Estat), és “El tossal de la Talaia”. “Era pels anys 1705-1706 endavant, que començà a bufar més fort que mai el vent de la terrible guerra de Successió, en la qual els catalans, per la seva estima a la llibertat, pel seu valer, pel seu arrelament al país i, per la clara noció que hi havia que nosaltres teníem una total independència d’altres llocs que es creien els eixos, va ser posat a la nostra beneïda terra el cartell de ‘rebels’. Però, més que això, que no té sentit, els habitants de la vall del riu Set van demostrar ésser uns herois” (p. 23). Com veiem, aquesta part de la gesta, la qual figura un poc després de l’inici del relat, presenta trets matriarcalistes: 1) la llibertat però unida a l’arrelament a la terra, no de tipus colonitzador, ni de menyspreu cap a qui ve de fora, sinó de rebuig a lo que tracta de fer miques els Pobles i les cultures; 2) hi ha un missatge que l’oïdor i el lector poden captar, malgrat que no figure en la narració: relació directa entre els eixos i el Regne de Castella (el seu estil de govern i la seua cosmovisió, patriarcals). I 3) la terra és beneïda, és tractada com la mare amb qui u està relacionat i a qui no estaria disposat a trair, ni a fer-la caure.

Més avant, llegim (i el remarcat és nostre) que, “Davant d’aquestes realitats, van decidir d’enviar dues dones per tal de trobar una sortida al setge a què pràcticament estaven sotmesos, dient als bandolers que volien pactar” (p. 24). Com captem, és la dona qui fa de representant del poble i, en aquest cas, qui procura aplegar a acords amb els altres (els bandolers), ací, per a pacificar la situació. Això no exclou que, per exemple, a banda, es comente que, “A tal punt arribà, que només quatre joves de menys de dotze anys van quedar al poblat útils, per tal d’inventar la solució per sobreviure. Un vell coix era qui guiava les activitats de dones i joves del poblat, erigint-se com a cap d’aquell” (p. 24). Per tant, encara que siga un home qui faça de cap del poblat (després d’haver tirat junta, un tret en línia amb el matriarcalisme), és un vell i, per consegüent, es reflecteix la bona acollida que reben els ancians en les cultures matriarcals.

Com a més trets matriarcalistes, un poc després, veiem que “es dedicaren, els infants, a jugar pels carrers, mentre les dones contemplaven les belleses de les postes de sol” (p. 24). En aquestes línies, es reflecteix una obertura a la creativitat en els nens i a la contemplació cap a la mare, cap a lo maternal i, a més, de cara a la nit (signe matriarcal). Per això mateix, prompte llegim que “La idea d’abandonar el poblat passà per la ment de moltes dones, però l’estima a la llar les féu desistir i, així, intentaren de redreçar aquell desgavell” (p. 24). Això és, com diu un refrany, “La [Mare] pàtria sempre tira”, ben lluny del “[Pare] Estat”, tan primada en els qui, per mitjà de la paraula i dels fets, prefereixen lo matriarcal en la seua visió de la vida.

Això explica que, a diferència, per exemple, de lo que apareix en la lletra de l’himne “La Internacional”[1] (a què accedírem el 12 de març del 2023), del segle XIX i en línia amb lo patriarcal, en les cultures que estimen la terra (en el relat, de Catalunya), que la relacionen amb la Mare Terra i que la tenen com una mare que els dona vida i a qui cal considerar bé i estar-li agraïts per tot lo que proporciona: 1) no es pren a qui mana com una mena de tirà, sinó que és una persona (quasi sempre, una dona) triada per la matriarca (cap del grup) perquè considera que és qui millor portarà el territori i d’acord amb lo matriarcalista, 2) no s’espera cap salvació grupal acompanyada d’una futura pau ferma després de la guerra (la qual recordaria les que sorgeixen posteriors a aquests enfrontaments bèl·lics dins d’un estat i que van de la mà de règims dictatorials o bé de les paus que naixen de règims parlamentaris però amb política patriarcal i, com ara, en què es pretén anul·lar la creativitat, lo femení, lo maternal i lo que no combregue amb la llengua oficial de l’Estat, quasi sempre, la majoritària i amb la llei més al seu favor a nivell estatal), ni es fa una exaltació del sol, i, per descomptat, 3) la terra no és concebuda (ni tractada) com una possessió, sinó com una part de la Mare Terra. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota sobre la foto: És d’una obra del pintor Miquel Torner de Semir, nascut en 1938 en Santa Pau (la Garrotxa) i va en línia amb la cosmovisió matriarcal de la Mare Terra, de què hem escrit en relació amb aquest relat.

Agraesc la generositat que tingué d’enviar-me fotos en què es reflectís la maternitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] https://www.uv.es/~pla/PCPV/intcatal.html. Publicada per la Universitat de València.

Dones que arriben a acords sota un arbre i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “El cabdell d’or”, el qual, a més, exposa passatges que tenen a veure amb el paganisme i, igualment, amb el comunalisme. Una vegada, un rei molt poderós desitjava tenir un fill o una filla “de sa molt aimada com gentil muller (…).

I veus aquí que esdevingué un dia en què sa muller fou deslliurada d’una infanta que, per l’agraciada i bonica, (…) el rei havia desitjat sempre haver successió” (p. 79). Passa que el rei considerava que bé podia ser que es conservàs el bon nom i l’esplendor del seu poderós reialme, però no amb la ufana amb què ell l’havia sostingut fins llavors.

Aleshores, un dia deliberà traure-la de casa.

La filla, ja fora del palau, “camina que caminaràs, fins a tant que, essent nit, trobà un bosc. I ella no s’hi gosà a ficar, perquè mai havia eixit de casa sua” (p. 79). No obstant això, la jove s’obri i, ja dins del bosc, “veié un arbre de grossa capçalada i, sota de l’arbre, una velleta d’eixes que tenen molts de consells i sapiència i que sempre es troben a punt de fer una bona obra” (pp. 79-80).

El 25 de novembre del 2022 demanàrem en Facebook sobre la disposició a arribar a acords per part de dones nascudes abans de 1920. Antonia Verdejo, una dona d’arrels castellanes i que viu en Catalunya, ens escrigué: “Per lo que em contava l’àvia, per quan jo fos gran, es reunien diverses persones, les que havien d’arribar a un acord, i miraven la manera, pel bé de tots.

De vegades, estira i arronsa, però sempre trobaven una solució”.

Aleshores, li preguntí “¿Es reunien sota un arbre o ben pròxims?

-Sota un arbre, la majoria de vegades, potser una alzina. I l’avi, també, per fer tractes del bestiar i de la collita”.

Cal dir que, tot i que la família de la informadora procedeix de terres castellanes (des dels seus avis fins als seus pares i més), s’obriren molt a la llengua i a la cultura de Catalunya, àdhuc, culturalment, fet que inclou llur recepció al matriarcalisme. A banda, afegirem que rebé una educació matriarcal.

Continuant amb la rondalla i amb el tema de l’arbre, veiem que la velleta li fa de consellera i amb paciència i amb l’obertura amb què es relaciona amb la jove, com es llig en un passatge immediat. Comentarem que hi ha refranys que encaixen amb el paper (i amb l’actitud) de l’anciana: “De bon arbre, surt bon fruit”, “Arbre ben plantat, dona bon resultat” i, sobretot, u que, cap al 2014, em digueren uns amics de més de setanta anys, en relació amb un home molt receptiu, amb bona empatia i atrevit: “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”.

La dona, molt receptiva, demana a la jove, la filla del rei li ho conta i, al moment, ella “li donà un cabdell d’or tan bo (…), dient-li, abans, que li’n restava sols demanar-li que el rebés amb un consell que ella li donaria: de no desfer-se’n pas mai, per molt que en fos pregada, com no fos per tractes de casament o boda” (p. 80). I, de nou, la velleta, ací en vincle amb l’arbre, trau el tema dels acords. I… ¿on apleguen a aquest pacte, entre la jove i l’anciana? Sota un arbre: la filla del rei tenia bona ombra, i la dona, també. Finalment, direm que lo fosc té a veure amb el matriarcalisme. Tot seguit, la jove fa camí. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que encapçalen pobles de pagesos guerrers, ben tractades i molt obertes

General, , , , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La vaca de Serradell”, la qual figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. “El poble de Serradell es troba situat al peu d’unes penyes, en les quals abunden les coves. (…) en la cova Sorta, situada sobre mateix del poble, hi resta encara el dipòsit de l’aigua” (p. 27). Resulta curiós l’inici d’aquest relat, sobretot, perquè en el Pallars s’ha conservat molt el matriarcalisme, el qual, com sabem, està vinculat (simbòlicament) amb la cova (la dona) i amb l’aigua com també que el cap d’aquesta cova estigués en la part més alta de la població, així com la dona ho fa en la cultura matriarcalista (però de manera molt oberta i democràtica).

Més avant, llegim que, “Segons la llegenda, quan els àrabs van ocupar aquestes terres, els habitants de Serradell (…) es van refugiar a la cova Sorta, on es feren forts” (p. 27). Cal dir que podem empiular aquestes paraules amb el comentari que fa Jaume Vicens Vives, respecte als catalans dels primers comtats (segles VIII-IX), en el llibre “Notícia de Catalunya”, lo que plasma com Marca Hispànica. Així, en un moment en què els musulmans eren a quatres passes, “Defensar els castells, concórrer a l’host del príncep, jugar-se la vida per emparar la família, era un exercici tan sovintejat, que féu dels primers catalans un poble de pagesos i guerrers. (…) A excepció d’alguns alts funcionaris francs i d’alguns soldats d’ofici, els homes de la Marca foren essencialment soldats pagesos” (p. 38).

Continuant amb lo matriarcal, els assetjats decidiren una estratagema: “Van agafar una vaca (el darrer cap de bestiar que els quedava) i la van fer atipar de blat” (p. 27) i, quan l’animal considerà que ja havia menjat prou, el varen estimbar costes avall com dissimulant que els hagués caigut. De nou, captem que els habitants trien una dona (simbolitzada per la vaca, com en moltes rondalles), que ella és el cap del poblat i, a banda, que estava ben subministrada (com la Mare Terra a qui cal donar part de les collites, com a senyal d’agraïment). Per això, els moros pensaren que, “si els cristians feien anar tan abundant el blat, és perquè dins deurien tenir moltes provisions (…) i disposaren la retirada” (p. 27).

Una rondalla prou semblant d’aquesta obra i en què els catalans se les hagueren d’enginyar és “Mur o el bosc que camina”, en què, igualment, veiem el tema de l’educació matriarcal del pare (un senyor) a una filla petita. “El castell de Mur, centre militar i polític de la Baronia (…), és avui la fortificació pallaresa més ben conservada” (p. 28). En un moment en què estava ocupat pels moros, als exèrcits cristians, “se’ls va ocórrer finalment un enginy per tal de poder-s’hi atansar, sense que des de dalt els descobrissin. L’exèrcit cristià es revestí de branques i ramatge i (…) els soldats van anar avançant muntanya amunt” (p. 28). Per consegüent, aquest relat caldria situar-lo cap al segle XI o posteriorment, que és quan sorgeixen els castells i es consoliden progressivament, però no abans.

La filla petita de castellà moro, de pocs anys, capta que, malgrat que feia molt de vent, aquests grups de catalans feien camí, i ho comenta a son pare:

“-Papà, com és que les mates avui caminen? -li preguntà amb inquietud infantil.

(…) -No tingues por, filleta, que els arbres no caminen mai. És el vent de port que els sacseja -li contestà amorosament el pare” (p. 28). Resulta interessant que aquesta rondalla del Pallars plasme un pare tan obert i dolç amb la filleta com també en molts relats que hem tractat.

Finalment, els cristians “van poder arribar fins al peu de la muralla, sense ser descoberts pels guardians. I, gràcies a aquesta estratagema, aconseguiren, poc després, apoderar-se d’aquesta estratègica fortalesa” (p. 28).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que protegeixen el Poble, que marquen el compàs i molt obertes

General, , , , , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “Es tresor de ses cases d’Alfàbia”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, “Diuen que, a davall ses cases d’Alfàbia, hi havia una cova amb un tresor que consistia en un munt de doblers guardat per una serp” (p. 343). Cal dir que aquest apartat de la rondalla té semblances amb la llegenda de Vic “El Soler Botei”. Com veiem, és la dona qui protegeix el tresor, qui fa que no passe a mans inoportunes, que puguen fer-lo malbé.

Tot seguit, llegim que, “Per agafar es tresor, havien de donar a sa serp, a sa boca, un diner de julivert comprat a Can Caietano, de Sóller” (p. 343). Per tant, és la dona qui dicta què han de fer els aspirants, no ells a ella.

A continuació, posa que “Un home agosarat, acompanyat d’altres dos, anà a cercar es tresor i dugué es julivert a sa serp” (p. 343), però se’n moren dos.

A més, “Aquell home que quedà viu, hi tornà una altra vegada, li donà es diner de julivert, sa serp el se menjà i es morí i es tresor [passà ] a ser d’aquell home” (p. 343). L’home, per a assolir el seu objectiu, ha hagut de fer un “pagament” a la dona (ací, representada per una serp ben tractada per qui vol lo que ella els ofereix): el diner de julivert. Igualment, copsem una compensació per a les dues bandes. 

En el conte que segueix en la mateixa obra, titulat “Es negret de sa Coma”, el qual podríem vincular, fins i tot, amb lo sexual, abunden els símbols. “És un negret que guarda un munt d’or i només surt es dissabte de Pasqua, quan toquen glòria. Per agafar es tresor, hi han d’anar amb un ciri beneït encès amb es foc nou” (p. 344). Per a començar, en el títol, ja apareix “negret” (i, per consegüent, un color molt relacionat amb lo matriarcalista i amb la dona, el negre, com també ho fa el marró de la terra). A banda, un lloc d’acollida, en línia amb una cova o semblant. Igualment, veiem el ciri beneït i encés (per tant, hi ha llum enmig de la foscor, esperança, i que la presència de dos colors indica pluralisme, actitud oberta). Al capdavall, captem que el ciri també té un possible simbolisme sexual: el penis en erecció.

Ara bé, “Per prendre-li es tresor, li han de prendre, amb sa boca i amb una besada, un anell d’or que té a sa boca” (p. 344). O siga, que han d’entrar en la boca (que no en la gola d’un llop), li han de besar i d’engolir (senyal d’acceptació) lo femení, lo matriarcalista. I, “Si li prenen s’anell, ell cau mort i, es qui li ha pres s’anell, se’n du es tresor” (p. 344). Prendre l’anell seria fer-se amb tota la part femenina, de la mare, de lo matriarcal. I, per descomptat, representaria la mort de la dona i, per això mateix, ella (ací, plasmada en el negret) ha de tractar que no li’l roben. Al cap i a la fi, l’anell simbolitza un lligam, un vincle, una relació i, si s’arrambla, ja és història i deixa d’existir.

Per eixe motiu, aquesta rondalla té un missatge: cal posar-nos de part de lo matriarcal, de la terra, de lo que té a veure amb lo femení i amb la mare (la Mare Terra), malgrat que estiguem oberts. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones acollidores, laborioses, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i en què el narrador es posa de part de les persones que faciliten les relacions humanes és “Es dotze mesos”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Comença dient que “Hi havia una casa que tenien una padrineta vella molt bona dona i es mes d’agost arreglaren que ella anàs a sa caseta des figueral a guardar les figueraleres” (p. 177) i, així, captem un fet comú fins a ben entrat el segle XX: els ancians que també vivien en companyia de persones d’altres generacions, si més no, de l’anterior, i, per tant, amb la possibilitat de fer-ho amb nets i tot. Igualment, veiem que prengueren una decisió en grup i, a banda, que era una dona forta i laboriosa. Adduirem que aquest relat fou recopilat i plasmat en les Illes Balears en els anys noranta del segle XIX.

“Quan era as figueral, passaren per allà dotze senyors molt ben vestits i s’hi aturaren i ella els va fer molt bona escomesa i els va rebre molt bé (…) i els tractà molt bé” (p. 177). A més, llegim que “tots li agradaven perquè tots tenien qualque cosa bona” (p. 177).

I, després de raonar amb ella, tots dotze tiraren junta i, “per pagar-li es favor que els havia fet, parlaren de fer-li una gràcia i cada mes hi deia sa seva, però es mes de gener va esser de parer que lo millor era que, cada vegada que escopís quan filava, escopís una pesseta; i així ho resolgueren sense dir-li res, a ella” (p. 177) i, per consegüent, es recompensa el tracte de la persona (ací, una dona i, a més, velleta, lluny de la típica figura de l’ancià reguinyós).

A continuació, llegim que la dona, treballadora, “Horabaixa, quan (…) tengué sa caseta adesada, agafa sa filosa i es posà a filar asseguda as portal de sa barraca” (p. 177) i li comencen a eixir monedes (pessetes). A més, diumenge, mentres que els nets l’acompanyaven a la vila, per a anar a missa, ella els ensenya la senalla plena de pessetes i “Es nets, que l’estimaven molt, s’alegraren d’aquella ventura[1] que havia tenguda i abocaren sa senalla (…) dins un sac per dur-les-se’n a la vila” (p. 177). Així, captem una dona que fa bona pasta amb els nets, amb el demà.

El pare dels nets, en línia amb la mare (l’àvia), fent el paper de guia i desenvolupant l’arquetip del rei, comenta els fills que “allò succeïa a sa mare, que era sa padrina, per lo bona que era, que aquells senyors eren es dotze mesos, que anaven a cercar el món per donar un premi as bons i que, aquells que tractaven bé sa gent, trobarien sa recompensa” (p. 178). D’aquesta manera, el pare plasma l’educació matriarcal i un mètode obert i didàctic d’ensenyar a viure i, àdhuc, d’aprendre. A més, eixerit i, com qui té prou de món, el pare “També els comanà que no importava que diguessen res a ningú” (p. 178) i, tot seguit, els nens ho amollen a uns al·lots amics.

Però, com que la padrina d’aquest segon grup de xiquets era enutjosa, els dotze senyors “se n’anaren i resolgueren que, per lo malament que els havia tractat, cada vegada que escopís, li sortís una figaflor de sa boca” (p. 178). Cal dir que la figaflor, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, a més de ser una figa primerenca (la qual es colliria en estiu, l’estació vinculada amb la joventut), també representa la vulva i, per tant, la velleta escup la sexualitat, lo eròtic, la jovenesa.

Per això, aquesta rondalla acaba amb una moralitat en pro de comportar-se bé amb els altres i, de pas, amb les dones (independentment de l’edat): “sempre és millor tractar bé sa gent que tractar-la a barrades i que es bons trobaran sa recompensa de ses seves obres” (p. 179). En eixe sentit, en unes paraules que ma mare em transmeté el 7 de setembre del 2022, hi ha una “dita popular” (així, com sona) que diu “Tu respecta a una dona com si fóra ta mare o una germana”, refrany vàlid per a totes les dones.

Per aquest motiu, és fàcil d’entendre el missatge d’una segona dita que em digué el mateix dia i que ella havia oït a la seua àvia Consuelo (padrina paterna nascuda en els anys setanta del segle XIX): “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”. Com podem veure, rondalles i aforismes a favor de les persones, indistintament, àdhuc, de com es guanyen la vida,… sempre que no siga fent mal als altres com a mitjà per a viure.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esdeveniment.