Arxiu d'etiquetes: dones molt obertes

Dones amb molta espenta, amb dolçor, que donen vida a hòmens i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es murterar del rei de França”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el drac, qui era en la taula junt amb Na Catalineta, li diu:

“-Catalineta, si et faç feredat, no et tornaré a sortir pus mai!

I l’hi digué tan amorós, amb tanta de mel, que Na Catalineta cobrà un coratge fora mida i digué:

-Ja no me’n faràs, de feredat, encara que t’he sentit[1]! M’estim més que em surtes, si m’has de parlar sempre amb tant d’amor” (p. 111). Així es plasma un detall en línia amb el matriarcalisme: l’home, de bon cor (ací, el drac), tracta bé la jove i, ella, a banda, li destaca la dolçor amb què li parla.

Un poc després, el drac vol dir-li un secret i, Na Catalineta, en una conversa en relació amb el fet que Na Bet (una germana de la jove) es casarà l’endemà, li trau una frase que recorda l’expressió “Paraula d’home”, però vinculada amb la dona:

“-T’agradaria saber una cosa?

-Si em convé, sí! -diu ella.

(…) -Idò -diu ell- si em promets tornar-hi[2], hi seràs.

-T’ho promet -diu Na Catalineta-. Com som dona que tornaré” (p. 111).

I el drac li indica que culla dos brots florits de murtera,… i ho fa, fins al punt que el drac la felicita per haver complit amb la paraula (pp. 111 i 112).

En acabant, es casarà la segona de les germanes, Na Paula, i el drac li ho comentarà i Na Catalineta tornarà a fer les passes que ell li marque. Però, com que, un dia, de matí, Na Catalineta veu que no té el brot de murta florida (perquè li l’havien llevat les germanes) i que hauria faltat a la paraula (p. 114), son pare crida un metge i el metge diu al pare que lo millor que pot fer és “menar-la aquí on diu que ha donada paraula d’esser dins tres dies.

I son pare, (…) es posa dins sa barca amb Na Catalineta i cap a França manca gent!” (p. 115). Ara bé, tot i que no hi arribaren el dia que feia set, Na Catalineta copsa que les ombres la porten cap a on és el drac, estés en terra, “fent ja es darrer alè.

Na Catalineta, com veu allò, s’hi tira damunt, l’abraça, el besa, tota plorant i dient:

-Drac meu! Estimadet des meu cor! (…) Massa jo t’estim! Tant t’estim que, així com ets i tot, em casaria amb tu!

Què me’n direu? Encara Na Catalineta no havia acabat de dir aqueixes paraules, com (…) desapareix aquell Murterar i ses set ombres, aquell drac s’aixeca i es treu sa pell de drac i fonc es fill major del rei de França, que una fada l’havia fadat i encantat baix de sa forma d’un drac i sols el podia desfadar i desencantar una donzella verge que li digués T’estim tant que, així com ets i tot, em casaria amb tu.

Na Catalineta i es fill del rei es trobaren as mig de la cort, el rei i la reina els abraçaren, tothom els rendí homenatge, allà mateix es casaren” (pp. 115-116).

I, així, la dona (ací, Na Catalineta), amb molta espenta, amb dolçor, amb empatia i molt oberta, fa via junt amb son pare i, finalment, “salva” (ací, sexualment i tot) l’home (el drac) i, així, es poden casar. Com veiem, si bé es poden crear Jordines literàries, ja hi ha personatges femenins, en la cultura popular en llengua catalana, que, àdhuc, salven” (sexualment i tot, com veiem ací) el drac… sense recórrer a l’ús de cap arma, sense matar-lo i sí fent possible que el drac es torne un jove… que era fill d’un rei i d’una reina.

Afegirem que, en aquesta entrada, a què accedírem despús-ahir, es plasma de manera oberta el tema del matriarcalisme: https://setembloc.wordpress.com/2015/03/19/linia-materna-dona-i-societat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Per mitjà de la veu, interpreta com està el drac i considera que és de fiar.

[2] Al casament.

Dones que conviden, organitzadores i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i ses dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, la jaieta passa a Juliol, i, després de dir-li el mes “Es Juliol, per servir-vos”, ella li respon “Benhaja, aquest mes!” (p. 105) i, més avant, passa al mes Agost, a qui diu que “Dia 10 d’agost és Sant Llorenç, que ja hi comença a haver figues agostenques i, per això, diuen:

Sant Llorenç,

figues a qüerns.

 

(…) Una saó entre la Mare de Déu morta (15 d’agost) i la Mare de Déu des missatges[1] (8 de setembre) és beneïda pes bestiar de llana i per fer guaret i sembrar farratge i per ses figues de cristià i ses de moro i també per ses vinyes, això si, feta sa saó, es temps s’estira i fa bon sol” (p. 106). Un altre senyal positiu és quan la velleta comenta “Ja sabeu lo que diu s’adagi: ‘Aigua d’agost, fa mel i most’. ‘Agost veremar, cada dia no es fa’. I, sobretot,

Gallina agostina,

ponedora fina” (p. 107).

Respecte a setembre, el mes vinent, trau molt el tema de la verema, molt vinculada amb aquest mes (p. 107). I, després de presentar-se-li el mes Octubre, li comenta un detall que podríem relacionar amb la sexualitat matriarcal: “Dins s’octubre, també vénen ses Verges i, ses al·lotes, fent estols, van per ses cases conegudes a captar magranes i penjolls i, l’endemà, fan altre tant ets al·lots, això és, es Verjots; i, llavors, s’ho mengen tots plegats fent una bauxa” (p. 108), és a dir, amb esplai. Aquesta festa podria recordar-nos la de Pasqua, quan s’ajunten jovenets i jovenetes.

A continuació, la jaieta demana:

“I qui ets, si es pot saber? (…)

-Qui som jo? -diu aquell. Es Novembre, per servir-vos!” (p. 109) i la velleta trau el tema de “sa festa de Tots Sants i es bunyols!” (p. 109). Quant a la festa dels bunyols, direm que, cap a novembre del 2021, tinguí ocasió de veure en Facebook alguns escrits acompanyats de fotos relatius amb aquest acte. Un poc després, li addueix: “I acudim a tots es sants perquè ens assistesquen, que prou hem mester” (p. 109) i, així, es reflecteix el vincle estret que hi havia, per part de moltíssimes persones, amb els sants. A banda, tracta sobre la matança del porc, una festa molt popular en les Illes Balears i en què, com podem llegir, per exemple, en l’article “Feines del camp: les matances” (http://diaricampos.com/3018), publicat per “DiariC”, a què accedírem el 27 d’abril del 2022, “Era feina de la madona fer tots els preparatius perquè el dia assenyalat tot estigués a punt” i en què, no sols participaven tots, des de la madona fins a l’amo (el marit de lo que, en el País Valencià, diríem la senyora ama i, en Catalunya, la mestressa), sinó també els hòmens, els vells i en què, com ara, els jóvens, “anaven amb estols a passejar, a cercar esclata-sangs, a dur presents a les monges, als veïnats…”, o siga, als veïns, i en què es plasmava recepció, com es pot veure en aquest article:
“Matanceres l’any que ve

quedau totes convidades,

si feis moltes sobrassades

ben plenes i ben pitjades,

trob que quedareu bé.

 

Francinaina en matar es porc

vull que venguis a matances

ballaràs ses quatre danses

amb en Mateu de Son Xorc”.

 

Al capdavall, la jaieta, a Desembre, li comenta que “ens du l’Advent amb ses Mil Avemaries” (p. 109) i li trau una part interessant de la religiositat popular començant per una jaculatòria (p. 110) i, a banda, plasma les festes de Nadal, les coques bambes, les coques de torró, les ametles torrades, els aglans, la freixura, les Matines, la Sibil·la, les neules, i, fins i tot, el Tió (p. 110). ). Igualment, els comenta que, “Dins es desembre, solen acabar de sembrar i fan ses acaballes amb una gran bunyolada i tothom menja bunyols amb mel fins que poden dir pruna. Ses saons de desembre són molt bones per acabar de sembrar blat i xeixa” (p. 110) i, com que els ha parlat bé (p. 112), tiren junta i comenten:

“-Quina padrineta tan aguda i tan benparlant que és aquesta. (…) Seríem uns desagraïts i uns bajans si no l’alegràvem qualque cosa! Voleu que li donem un do?

Tots digueren que sí. I es do que li donaren fonc que, cada paraula que li sortiria de sa boca, li sortís una pesseta” (p. 112). I ella els ho agraeix i, amb dolcesa, s’acomiada dels dotze mesos. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Ací, “missatges” vol dir treballadors que es lloguen. Quant a aquesta festa, es relaciona amb la nativitat de la Mare de Déu.

“Es sembrats comencen a verdejar”, dones que transmeten esperança, encoratjadores i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, la jaieta comenta que “es febrer treu ets ordis des bolquer, això és, es sembrats comencen a verdejar. I, sobretot, s’adagi ja ho diu:

Febreret abeurat,

mig any assegurat” (p. 100). I, per tant, amb un refrany positiu, esperançador. Quan passa a Març, li diu “Oh, qui altre mes més valent!” (pp. 100-101) i, així, encoratja l’oïdor i, més encara, tenint present que en març comença la primavera, estació vinculada amb l’esperança, amb el renaixement de la vida i amb la infantesa. Per això, si bé plou, “en ploure de març, plouen faves” (p. 101). I la velleta addueix que “qualque any ens du sa Setmana Santa i qualque dia de ses festes de Pasqua, que són ses festes més grosses de l’any. I, per acabar, ‘Març ventós i abril plujós’” (p. 101), un altre refrany.

Quan es presenta Abril, li diu que, “dins s’abril, cada gota val per mil” (p. 101), que “per Sant Jordi[1], garbes d’ordi”. A banda, li afig que “també diu s’adagi:

D’abril i maig,

surt es raig.[2]

 

Això és, s’esplet[3] d’un any” (p. 102). I, a continuació, comenta que

“Abril i maig

componen tots es sembrats.

Aigües d’abril i de maig rosades

fan ses anyades.

Abril plover i maig ventós

fan l’any ric i profitós.

Aigua d’abril

de fil a fil.

Si trona d’abril,

ve bon estiu.

 

I, sobretot, ja ho diu s’altre adagi: ‘No hi ha abril sense espigues’” (p. 102).

Quan passa al Maig, li demana:  

“-I qui ets tu, si es pot saber?

(…) –Qui som? Es Maig, per servir-vos[4] -diu aquell.

-Es Maig! -diu sa jaieta-. Oh, quin mes més garrit!

Maig humit

fa es pagès ric.

Aigua de maig,

de raig a raig.

As mes de maig,

a segar me’n vaig[5].

En ploure de maig,

anyada de garroves segura” (p. 102).

 

I més encara: la jaieta aporta vida i esperança a Maig i als oïdors i, plasmat per escrit, al lector: “Dins es maig (…), floreixen els rosers, que es vesten de roses i, amb elles, endiumengen ets altars de la Mare de Déu de la Rosa[6] i hi fan es Mes de Maria[7], que agrada tant i tant a la Purissimeta. Per això, diuen:

Per sa festa del Roser,

tot ve” (p. 103).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Diada de Sant Jordi a tots els qui hui la celebren, d’aquest històric patró del Regne de València, fins que, en la segona meitat del segle XVI, fou substituït per Sant Vicent Ferrer i, a hores d’ara, patró de Catalunya i d’Aragó, entre altres llocs.

Aclarirem que, així com Sant Jordi és un sant de línia patriarcal (representa el cavaller que, sexualment i tot, allibera la dona, ací, representada pel drac), a diferència, com ara, dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent (també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non), en una de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, “Es murterar del rei de França” (la qual figura en el Tom XXII), una jove sospita que el drac que la manté molt bé deu ser fruit d’un encantament i…, al capdavall, és ella qui el desencanta i, així, el drac (que era molt obert i amable) es converteix en un jove. 

Finalment, comentarem que Sant Jordi és u (numeral vinculat amb lo patriarcal) i, en canvi, els Sants de la Pedra en són dos (numeral relacionat amb el matriarcalisme).

 

 

Notes: [1] 23 d’abril.

[2] Són mesos amb una considerable presència de llum, sobretot, maig, al llarg del dia.

[3] Collita; abundància.

[4] És l’home (ací, simbolitzat per cada u dels mesos de l’any) qui, fins i tot, per mitjà de la cortesia, “serveix” la dona, simbolitzada per la jaieta, una dona harmònica i molt oberta.

[5] Si bé la sega està molt relacionada amb el mes de juny i amb el de juliol, sobretot, amb el primer, la primera segada podria tenir lloc en maig i, quant a la darrera, àdhuc, per exemple, en la primera setmana d’agost.

[6] El 8 de maig.

[7] Aquest mes està molt vinculat amb la deessa grega Maia, nom que, com poguérem veure en Viquipèdia el 23 d’abril del 2022, es relaciona amb una paraula “per a referir-se respectuosament a les dones grans” i, a més, que Maia era invocada “com a protectora de les mares i la fertilitat en general”.

“La meva àvia era molt oberta” (Pep Trempat)

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Dialectes”, relacionats amb si eren obertes, bé les àvies, bé les mares, ens escrigueren “Les meves padrines eren més modernes que la meva mare i el meu pare. Sempre he trobat que la generació d’abans del franquisme era més moderna. Les meves padrines: una, havia nascut el 1900, havia estat criada a casa d’uns senyors. No sé si, per això, tenia idees més avançades. L’altra, nascuda el 1903, era molt bona lectora i l’interessaven molt les notícies” (Miquel Mesquida Manresa), a qui li escriguí “Un comentari molt semblant al teu, Miquel, he fet a ma mare (1943) i ella també aprova que la generació anterior al franquisme fou més oberta. I m’ho comenta a partir, sobretot, de les seues àvies (nascudes en els anys setanta del segle XIX) i després de dir-li, jo, més d’un comentari vostre” i, igualment, Josep Moll Giner li comenta “Sí: era gent liberal i, llavors, del franquisme, és gent mentalment castrada, amb una empremta feixista universal. Els meus avis eren molt més oberts que els meus pares.

Les generacions que s’educaren durant el primer franquisme han tingut molta por, amb motius sobrats. La por bloqueja la ment, i bloquejats som encara: els de dalt, Club Bilderberg, G7, G20… són per dalt dels parlaments. I els parlaments fan…, què fan? Reprimir sense mesura als de baix”. Tot seguit, Miquel Mesquida Manresa addueix que “El franquisme va castrar mentalment tota una generació. I encara en notam els efectes.

Per cert, les dues àvies eren les que manaven a casa. Duien ‘la voz cantante’, que es diu” i li comentí “Com les àvies de ma mare i com la meua àvia materna i com ma mare, totes quatre catalanoparlants i casades amb valencians catalanoparlants”  i Miquel Mesquida afig ”La meva padrina materna era de Porreres (Mallorca); i la meva padrina paterna, de Felanitx (Mallorca).

Per cert, la meva mare i la seva germana, tot i no ser tan modernes com la seva mare, també han duit el comandament[1] a les seves cases. Hem de pensar que, a Mallorca, sempre hi ha hagut separació de béns i, per tant, independència econòmica de les dones”. Respecte a la separació de béns, li escriguí que, “En el País Valencià, no hi ha hagut separació de béns perquè el decret de Nova Planta fou molt sever. Però, sobretot, a nivell familiar i de barri, sí que es considerava que calia actuar així, en les relacions entre hòmens i dones, tot i que la llei fos d’origen castellà, o siga que, com es sol dir, venia de Madrid”; “Molt obertes, no sé; però més instruïdes, sí”[2](Júlia Vilsa), “La meva àvia era més oberta que la meva mare” (Mari Carmen Miras), “Doncs, no, gens. Per començar, sempre deia que mai havia vist el marit despullat, ni tan sols quan li havia fet els tres fills que va tenir. I, més aviat, els homes li feien cert fàstic. En altres temes, crec que no ho era gaire, tampoc, però prou feina va tenir a sobreviure i tirar endavant vídua amb tres criatures petites a la postguerra” (Marta Canyís).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 15 gener del 2022 i després ens plasmaren “La meva àvia, per part de mare, era molt oberta, fins i tot, més que la mare, tot i que ho va passar molt malament en temps de guerra. L’àvia per part del pare era molt diferent. Bona persona, però molt estricta i rondinaire” (Pep Trempat), “No (…): els meus avis i pares eren seriosos i molt bones persones. (…) Els meus avis sempre els havia vist grans, diferents dels avis d’ara i els pares” (Roser Tarres Sureda Roser), “Les meves, sí. La iaia sempre contava coses de quan va ser a Barcelona. I la padrina, a més de xerraire, sempre estava contenta: els ulls li reien” (Rafel Marti), “Sí, però ho dissimulaven” (De Barceló Teresa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el faciliten i a les persones que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: 

[1] En l’original, “mando”.

[2] En relació amb aquestes paraules, em comentà que volia dir que tenien més formació i li escriguí que “Un besoncle de mon pare (1942), que havia nascut entre 1868 i 1871, era de línia lliberal, de la banda de música ‘la lliberal’, i li agradava molt la lectura. A banda, considerava que era molt important saber llegir i pensar, perquè, així, era més fàcil que no hi hagués intents de revolució, ni guerres.

Recopilà tots els comunicats de guerra de la Primera Guerra Mundial”

“La meva mare era molt oberta, per l’època” (Pilar Anfruns Fossas)

 

Per si la religiositat popular de què parlàvem en l’entrada anterior anava en consonància amb una obertura en les dones i, així, amb una actitud més dialogant que dogmàtica, tenint present que la paraula “religiositat”, fins i tot, podria prendre el significat de “minuciositat”, “exactitud”…, considerí escaient demanar en Facebook “¿Eren molt obertes, les vostres àvies, o bé les vostres mares[1], (…) fins i tot, amb persones diferents a elles? ¿Com ho reflectien? Gràcies”, àdhuc, amb la intenció de veure si l’associació entre dona, religiositat i incultura era un prejudici. En el grup “Frases cèlebres i dites en català”[2], el 15 de gener del 2022 i posteriorment ens comentaren “La meva mare, nascuda el 1906, era molt reservada, però sabia escoltar. Una gran dona!” (Julia Saura), “La meva mare era molt oberta, per l’època. Va néixer al 1909” (Pilar Anfruns Fossas), “La meva mare també era molt oberta de ment i sabia que cada persona era un món i tothom pensava diferent. Tot i que era molt reservada de parlar, sempre escoltava. Sempre deia ‘Que pensin el que vulguin i jo, a la meva’(Rosa Rovira), “Jo recordo que, en aquella època, les dones, després de dinar, prenien un ‘estimada, años’, aromes de Montserrat, i la mama demanava conyac. Era moderna, per l’època” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Dialectes”, el 15 de gener del 2022 i més avant, ens escrigueren “Sí” (Maria Montserrat Morera Perramon), “L’àvia paterna, nascuda al 1909. La que no va dir ni piu, i tant li va fer quan em vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona” (Neus Soler Rodríguez), “Les meves àvies eren ben diferents una de l’altra, i això que totes dues eren de poblets de Lleida, rurals, desplaçades a Sabadell. Una, era senzilla i amigable: lo únic que no li agradaven eren els xinesos; l’altra, era reinona i mandona, bastant classista i racista en general” (Lidia Bros Sarroca), “Les meves padrines eren més modernes que la meva mare i el meu pare. Sempre he trobat que la generació d’abans del franquisme era més moderna. Les meves padrines; una, havia nascut el 1900, havia estat criada a casa d’uns senyors. No sé si, per això, tenia idees més avançades. L’altra, nascuda el 1903, era molt bona lectora i l’interessaven molt les notícies” (Miquel Mesquida Manresa), a qui li escriguí “Un comentari molt semblant al teu, Miquel, he fet a ma mare (1943) i ella també aprova que la generació anterior al franquisme fou més oberta. I m’ho comenta a partir, sobretot, de les seues àvies (nascudes en els anys setanta del segle XIX) i després de dir-li, jo, més d’un comentari vostre” i, igualment, Josep Moll Giner li comenta “Sí: era gent liberal i, llavors, del franquisme, és gent mentalment castrada, amb una empremta feixista universal. Els meus avis eren molt més oberts que els meus pares”. 

En relació amb el franquisme, recorde que, en el 2007, un dia que ens trobàrem Roser Santolaria (mestra valenciana de Magisteri, nascuda a principis dels anys quaranta) i jo (nascut en 1971), em comentà que, amb l’edat certament avançada per al tema de la sexualitat, tingué ocasió d’assistir a una xarrada que feren unes dones de la generació anterior i que… se li obriren els ulls com a plats, de tant que aprenia en eixe acte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que me’l fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Si havien nascut abans de 1920.

[2] Una altre comentari, però que no inclourem en la llista, diu La meva mare va néixer el 1922 i era molt oberta de ment, i acceptava tots els canvis” (Pili Cortiella Franch). Per tant, molt creativa.

Àvies, avis i mares “custodis de la memòria” i molt oberts

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 13 de novembre del 2021 i després, ens comentaren “Era un altre món. Els avis informaven amb les rondalles a la vora del foc, degut a l’escó. Parlaven de coses antigues, eren custodis de la memòria. Ara no parlem: mirem Internet, el mòbil.

Què era millor? Jo crec que, tots plegats, ens hi hem fet més savis que rics” (Miquel Torner de Semir, nascut en 1938), “Ens ensenyaven respecte, sobretot, a la família i als altres, a no malgastar, a no llençar ni una molla del menjar… Elles van sofrir una guerra  molt cruel i van passar molta gana, i els va quedar ben gravat al cervell” (Joaquina Viñals), “Tot s’aprofitava. Pocs recursos i gran imaginació. La família era sagrada” (Maria Josep Salvadó Carraté), “A part d’una disciplina quotidiana moderada, tant a casa com al carrer, sobretot, un respecte a tot i a tothom. Un respecte que no costava perquè era habitual.

Recordo molt bé, els diumenges, al matí, anar a visitar als nens de Sant Joan de Déu, a la Diagonal[1] i portar-los TBO’s i joguines. Era respecte i agraïment al que teníem” (Pepa Ortiz Aycart), “El respecte i l’educació cap als altres” (Lourdes Auquer Calvet), “L’orgull de tenir família i estimar-se, l’arreglar o reciclar i no malgastar, a administrar-se. A alimentar-se i a cuinar bé, a ser previnguts, a fer que les nenes fossin ‘senyoretes’ i una mica més tolerants amb els nens, a riure. Els avis, com els nens, riuen més de tot que els adults” (Quelet ML), “Lo més positiu de les dones d’aquestes generacions és que van ser capaces de sobreviure” (Maria Rosa Soto Paloma), “El sentit de la responsabilitat envers la família” (Núria Llinàs Sallés), “Com no hi havia tele, es parlava més. La tradició oral, rondalles, contes, cançons. Molt de respecte pels altres” (Cristina Pascual), “Vida molt familiar, horaris i hàbits, respecte a la gent gran, netedat i reciclatge de paper i del vidre. Poc gastar i aprofitament del menjar.

Sempre estàvem contentes. Celebrar les festes de la manera que es podia, però tots junts.

Tinc molt bons records de la meva infantesa.

Ah!, em deixava una cosa important: a casa deien que el contracte de lloguer del pis havia d’anar a nom de la dona[2] i, el negoci, a nom del marit. I així ho varen fer” (Venus Ona).

En el grup “Cuitura mallorquina”, en què es plasmaren molts comentaris i, en més d’un cas, extensos, el 13 de novembre i posteriorment, ens escrigueren “La meva padrina venia cada any a estiuejar amb nosaltres i, els vespres, després de sopar (no hi havia TV, ni mòbils), i la record seguda al balancí i, nosaltres, els petits que l’envoltàvem. Ens contava, cada dia, una rondalla. I les sabia totes, fil per randa” (La Moma), “Les meves àvies, igual. Ens llegien les rondalles mallorquines i, les vetlades, eren a cases dels veïnats o a casa. Passàvem una part del rosari, que no acabava mai: entre misteri i misteri, sempre qualcú tenia qualque cosa que contar (‘Per cert, abans que me fugi del cap,… ¿que sabeu que En… s’ha separat de la nóvia?’) i tothom tenia què opinar. Ha, ha, ha i la lletania era en llatí. Un món hermós.

Els homes, a una altra taula, jugaven a cartes, l’escambrí[3], sense doblers: amb ciurons[4](Rosa Galmes), “Sa meva padrina Antonia Serra, nascuda el 1906, era una alcudienca molt potent, d’una família amb finques. No va voler ser pagesa, va vendre la seva herència i va baixar a Ciutat amb els seus cinc fills i el seu home, que era Carabiner del Mar. Volia que es nins i ses nines estudiassin i tenguessin un bon futur. Durant sa postguerra, va vendre un parell de pams des seu ‘cordoncillo’  per ajudar a tirar endavant ca seva.

Tengué una veïnada gallega, que estava molt malalta i amb dues nines petites. I va dir ‘Pobra dona forastera: no té sa mare amb ella’ i se’n va encarregar de surar ses nines i acompanyar-les a s’escola, donar-los de menjar i de fer companyia a sa veïnada a peu de llit. (Han passat cinquanta anys i encara tenim relació amb aquelles nines, que tornaren a Galícia).

Ella deia ‘He vist tot’. Exili del rei Alfons XIII, la proclamació de la Segona República, la Dictadura d’en Franco, sa tornada de sa Democràcia. Va morir el 1986 amb 88 anys, molt enamorada des padrí. Quan va quedar vídua… no es va treure es dol mai més. Des seus cinc fills, queda mumare, que, ara, té 91 anys…, matriarca de matriarques” (Marga Ginard Garcia), a qui Margarita Jaume Tous li respongué “Quina història tan guapa i emocionant” i Agnès Matas li comentà “Precioso”. Més escrits en relació amb el tema de lo positiu de les àvies i de les mares foren “Hi havia més disciplina, bona educació, ètica, cosa que avui, molts de pares l’han oblidat.

A ca meva era així” (Maria Torres Morey), “En aquells temps, s’educava amb una assignatura ja perduda: educació i respecte” (Carmeta Sanchez), “S’ètica,… s’empatia,… s’educació,… sa bondat… I tot lo bo que tenc…” (Antonia Vives), “Pens que bona part de sa memòria cultural quotidiana, l’hem d’honorar a ses padrines, ses àvies, ses iaies, ses nostres avantpassades” (Fani Cr), “Senzillesa, humilitat i capacitat de riure o disfrutar amb molt poc” (Llorenç MD Fuaka), “Temps: tenien tot el temps del món” (Margarita Calafell Tomás), “La meva mare era molt moderna i, al mateix temps, molt conservadora. Confiança no era lo seu. Quan vaig tenir la regla, no em va comentar res. Sort de l’àvia, que em va ajudar. Mai vaig tenir una conversa amb ella, sobre sexe. Quan em vaig casar, altra vegada, sort de la iaia, etc.” (Carme Andreu), “Sa meva padrina Aina, era molt especial. La recordo amb moltíssim carinyo. I as padrí Bernadí, encara més. Al cel siguin tots dos” (Pakita Gomez), “Sa meva padrina va néixer a 1903. Va viure 103 anys. Va tenir quatre fills.

Quan sa meva mare, que era sa més petita, tenia un any, va estallar[5] sa guerra civil i, un dia, varen venir a cercar es meu padrí i ja no varen saber res mai més, d’ell.

Em comptava totes ses coses que va passar per tirar endavant. La vaig estimar amb locura. Nomia Eugènia” (Cati Crespí Navarro), “Cariño, respeto, empatía, prudencia, ahorro, limpieza. Y mucho rezar el rosario y contar historias, de pequeña, con la nieve, de su padre que marchó a Filipinas a hacer dinero, del sufrimiento de mi bisabuela, de la guerra civil… Inculcar que estudiásemos todos, no como ella[6], que nunca pudo ejercer de maestra…Pero todo, con amor” (Agnès Matas), “Sa meva padrina Catalina era una dona molt Bona. En sos cabells blancs i una ‘moñete’ en el cap. Me’n record molt bé d’ella. I em varen posar el seu nom, Catalina, i no sé si és per això, però m’estimava molt i jo l’estimava molt, a ella. Era la mare del meu pare. Abans, hi havia molt de respecte i més educació que ara. Es respectava més als pares i als padrins. Sempre em record i me’n recordaré de la meva padrina. DEP. Besos” (Caty Pericas), “El que em va transmetre la meva padrina, va esser l’amor incondicional. Tenia una paciència infinita amb els seus néts i mai, mai, mai, MAI li vaig sentir xerrar malament de ningú!!!” (Margalida Alcover). I encara en són més, els comentaris, en aquest grup de Facebook.

Com veiem, la dona està ben tractada i ha sigut la principal transmissora de lo que es sol dir el saber popular, però també ella educava per a saber com actuar en el dia rere dia i, a més, eren molt obertes i, àdhuc, molt xiqueres. Molts dels comentaris van en línia amb moltes de les rondalles que hem llegit fins ara.

A banda, podríem dir (i sense embuts) que no és el fet que la dona manàs (en els casos que se’n fa esment) lo que prioritzen els qui ens han escrit, sinó, com ara, la saviesa i, igualment, la col·laboració, l’esperit de barri i el comunitari, l’obertura, etc., tan units a les cultures matriarcals i, de pas, a l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració (en el cas del  grup balear, molt alta i amb texts extensos) de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Una de les principals avingudes de la ciutat de Barcelona.

[2] Aquest comentari respecte a la dona i el lloguer aporta informació interessant que ajuda a tombar prejudicis.

[3] Un joc de cartes, també conegut, com ara, com “bescambrilla”.

[4] Cigrons.

[5] Literalment.

[6] En l’original,

Dones que aplanen, amb molta iniciativa i molt obertes

 

Quan començàrem el punt sobre refranys i dites, en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, ja hi havíem inclòs molta informació en altres punts del treball.  L’iniciàrem arran d’un correu electrònic que Josep Salinas m’envià el 30 d’octubre del 2021 i que, amb el títol “Dites pel teu treball”, deia així:

“Lluís, pel que demanaves a frases fetes del feixbuc. Aquí en tens algunes:

 

‘Mare, què vol dir casar? Parir, rentar i plorar’.

‘Més aviat és un home casat que un burro albardat’.

‘El que es casa pel diner, de la dona és jornaler’.

‘Dona bona, plata que sona’.

‘Per ton afer, pren consell de ta dona’.

‘La dona aguda, amb el marit s’escuda’.

‘L’home proposa i la muller disposa’.

‘Home casat, ase espatllat’.

‘El qui, amb la dona, es baralla, corre el perill de dormir a la palla’.

‘Ella s’ho talla, ella s’ho cus’.

‘A can Poca-cosa, més que ell, mana sa dona’.

‘L’home encomana i la dona mana’.

‘Si la dona et mana que et tiris del terrat, fes que no sigui enlairat’.

‘A allò que dona vol, Déu hi ajuda’.

‘A casa de dona rica, ella mana i ella crida’.

‘A casa, mano jo, quan no hi ha la dona’.

‘A la dona del Pallars, ningú li passa la mà per davant del nas’.

‘A la terra, un rei; al cel, un Déu i, a la casa, una dona’.

‘Casa obrada i vinya criada, dona casada’.

‘Dona que estima el marit, darrere la sopa, un traguet de vi’.

‘En casa de dona rica, ella va a la processó i ell repica’.

‘Hi ha tres bèsties de mal menar: la dona, la cabra i el capellà’”.

 

Com hem vist, dels més de vint refranys que ens plasmà Josep Salinas i que podrien figurar en un llibre o bé en una revista, en un informatiu (ja que, al capdavall, m’afegí “Si et fan falta més, et diré a on les pots trobar”) o, per exemple, en algun blog, perquè, el 3 de novembre del 2021, un poc abans d’escriure aquestes línies, n’hi havia que no figuraven en Internet, però sí, per exemple, u que plasmàrem en Facebook (en el meu mur i en distints grups), “Per ton afer, pren consell de ta muller”, podem dir que, en molts casos, es plasma el matriarcalisme.

Així, sí que hem vist, en diferents ocasions, el refrany “L’home proposa i la dona disposa” i, en aquest sentit, no fa com en castellà, en què Déu és qui disposa (la part religiosa), sinó la dona (la banda matriarcal).

O, per exemple, com en moltes rondalles (i en molts comentaris que hem rebut), la dona és la persona que actua i que viu amb més iniciativa: “Ella s’ho talla, ella s’ho cus” que, en castellà, correpon a “Como Juan Palomo: yo me lo guiso, yo me lo como”. Com a anècdota, diré que era la primera vegada que el llegia, en la versió en llengua catalana i que, el seu equivalent en castellà, per exemple, sí que l’havia vist en un número de la revista espanyola “Emprendedores”, i que també me l’havien dit persones castellanoparlants. Tot i això, adduirem que, en moltes rondalles mallorquines, apareix l’agraïment i la generositat.

A més, també es veu en el refrany “L’home encomana i la dona mana”, detall que es pot copsar en moltes rondalles mallorquines i, àdhuc, en comentaris relatius a les relacions entre hòmens i dones en la família i en el dia rere dia i que hem rebut durant el treball.

Agraesc la col·laboració de Josep Salinas i la de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Reines (i princeses) molt permissives, empàtiques i molt obertes

 

Hi ha passatges de rondalles valencianes arreplegades per Joaquim G. Caturla en què apareixen Sant Pere o bé, per exemple, Jesus i Sant Pere, i que, des de molt prompte, em recordaren les paraules de Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, en què diu que, en Catalunya, històricament, tant l’Església havia contribuït al poble, com el poble a l’Església, és a dir, d’una relació que podríem dir oberta, de tu a tu i que, no debades, es plasma en rondalles en llengua catalana.

En línia amb aquestes paraules, el 26 d’octubre del 2021, en Facebook, escriguí un post en relació amb un fet que, uns dies arrere, m’havia comentat un home de més de setanta anys, catalanoparlant, a qui conec des de fa més de quinze anys.

Aquest home, per a nosaltres, Joan, em comentà que havia hagut d’anar a una comissaria a renovar el carnet. I que, uns quants funcionaris (tots ells, en castellà), li feren observacions sobre la foto (el tipus d’ulleres i el color que tenien, el cordó que emprava per a les ulleres, les celles, etc.) fins al punt que Joan hagué de fer-se’n una altra… però sense ulleres, que fa anys que en porta.

Aquesta foto, que tinguí ocasió de veure-la, mostrava, com escriguí en Facebook, “una cara d’home com si les passàs magres, que no és el seu cas”.

Doncs bé, el funcionari que donà el vist-i-plau a aquesta darrera foto, quan la veié, li digué amb solemnitat: “Ahí verán un buen español y un buen ciudadano”.

Aprofitant aquesta anècdota, en aquest post, preguntí “¿Què era lo que prioritzaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Eren molt obertes, fins i tot, als nens i als jóvens? ¿Afavorien un ambient molt creatiu o preferien la solemnitat? Gràcies. Jo, preferesc un ambient permissiu, molt obert, molt participatiu i creatiu”.

En relació amb aquestes preguntes, el 26 d’octubre del 2021, en el grup “Dialectes, Pere Izquierdo Tugas plasmà “Eren més obertes les àvies (nascudes al 1912 i al 1917) que els pares” i, el 27 d’octubre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Pere Ramon Nadal em comentà que “Ens hi trobem prou sovint. Veïns nostres porten vivint molts anys a casa nostra i mai han fet un petit esforç, a vegades, ni per entendre’ns.
La gent de parla catalana, en general, ha estat molt més permissiva. Potser aquest és el nostre error”.

En vincle amb les preguntes d’aquest post sobre la solemnitat, el 27 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí una entrada en què deia que, “En moltes rondalles en llengua catalana recopilades fa més de cent anys, o, si més no, valencianes i de fa uns quaranta anys, el rei (o bé la reina, o la princesa), trien més una actitud oberta, noble, sensibilitat cap als ciutadans i, àdhuc, el servir els habitants del regne i ballar[1].

La pregunta és: ¿preferiríeu persones així, fins i tot, com a cap d’estat, o en triaríeu de les que prefereixen la solemnitat, els protocols, l’enginy, la minuciositat i l’obediència cega? Gràcies. Jo preferesc la primera opció que hem exposat”.

Abans de passar a les respostes, direm que, indistintament de comentaris relatius a si hauria d’existir la monarquia com a forma de govern, recordarem que, a primeries del segle XX, en molts estats del món, sobretot, en Europa, qui feia de cap d’Estat era un rei. Per això, en moltes rondalles apareixen reis, reines, princeses, prínceps,…

Les respostes, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 27 d’octubre del 2021, foren “Com a caps d’estat democràtics, evidentment, és preferible una persona empàtica” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “El cap d’estat, (…) que tingui una gran empatia per saber governar” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 d’octubre del 2021, Rosa Garcia Clotet, contestà “La primera opció, sempre”.

Quant al tema de com actuaven els reis i, de rebot, la gran majoria dels habitants, cal recordar el refrany “Del color del Rei es tinyen els vassalls”, amb què es vol indicar que la població tendeix a imitar i a seguir les directrius i l’estil d’actuar i de viure de qui governa, començant pel del cap d’Estat. I  també que, en eixe sentit, per exemple, l’historiador Jaume Vicens Vives (en 1954, en “Notícia de Catalunya”) o, com ara, David Algarra Bascón  (en el 2015, en “El Comú Català”), comenten sobre el vincle estret que, històricament, hi ha hagut en Catalunya, entre l’Església i la comunitat, els habitants.

De fet, com comentí el 27 d’octubre del 2021, a ma mare, en moltes rondalles en llengua catalana, els reis, fins i tot, van als pobles, estan en contacte amb treballadors o, per exemple, es diu que un rei ha d’estar disposat a servir els habitants (com figura en la rondalla valenciana “’El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges’ (Arreplegada a Elx)”), recopilada per Joaquim G. Caturla, en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”: “El príncep (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones que el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits” (p. 23).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En moltes rondalles apareix el ball, fins i tot, en la cort i, en una quantitat menor, el rei va de cacera junt amb altres persones pròximes.

Això ens pot dur a la idea que els catalanoparlants estem més vinculats amb la diversió amb moltes persones (lo col·lectiu) que amb les accions en què intervé material militar (la cacera, amb menor nombre de persones), de la mateixa manera que el jardí (un altre element de signe matriarcal) està present en moltes narracions, com ara, entre les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Dones molt col·laboradores, amb molta iniciativa i molt obertes

 

Un altre escrit que aporta molta informació sobre la dona en la família catalanoparlant és “A l’àvia Mercè en el seu centenari” (https://www.lopedris.cat/a-lavia-merce-seu-centenari-c5655), publicat en el butlletí “Lo Pedrís”, de Vilaplana (el Baix Camp), i redactat per Mercè Huguet, en què podem llegir que “L’àvia ens explica aquest món passat des d’un present que li és afable i en el qual també ens mostra la dona que és avui (…). Una dona forta, que dins un context que no deixava triar gaire, va saber construir un entorn en el qual organitzar la feina i la família, educar els fills segons les seves conviccions. Dins aquest matriarcat –tal i com de vegades exagerem a casa- la Mercè va esdevenir l’àvia que avui coneixem: lúcida, carinyosa, amant de la conversa, amb sentit de l’humor, patidora i amb un afany d’alimentar-nos constantment.

Vostè, àvia, que va néixer avui fa un segle però que està sempre al dia de l’actualitat, ens transmet l’amor per Vilaplana i la seva gent. Gràcies per compartir amb nosaltres aquest amor que ja sentia de ben petita”  i que, fins i tot, ho plasmà en un poema de 1933, quan la dona tenia 13 anys, i com a “Capitana de les eixerides de Vilaplana” (fet que ens indica que comandava un grup de persones) i que fou publicat en el setmanari catequístic “L’Eixerit”, de què adjunta unes quantes fotos.

Arran d’un post que, el 25 de setembre del 2021, posí en el meu mur i en distints grups de Facebook, després d’haver llegit aquest article aparegut en el butlletí “Lo Pedrís”, per a saber “¿Com actuaven les vostres àvies (en cas que haguessen nascut abans de 1920)? ¿Quins records en teniu? La meua àvia, com també les altres de ma mare (1943), era molt arriscada i, a banda, actuava així, amb una miqueta de raboseria, amb bon cor i molt oberta”, les respostes, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 25 de setembre del 2021, foren “La meua iaia, de Sant Joan (l’Alacantí); sabia prendre les mides[1] de la panxa per a saber si estàvem enfitats i després sabia trencar l’enfit refregant dos dits sobre la persona que hi havia anat” (Ximo Caturla), “La meua iaia Elvira, mare del meu pare, li ficava aigua al vi per a que el seu home no es passara amb ell. De tal manera que, el meu iaio, li deia: ‘Elvira, a esta aigua li has ficat un poc de vi’.

Benaguasil, Camp de Túria” (Josep Vicent Domínguez Balaguer). Aquests dos comentaris plasmen una dona (en el primer cas, una àvia respecte als nets), molt oberta i, en el segon cas, com comentí a ma mare el mateix dia, bones relacions entre l’home i la dona, fins al punt que hi havia bon humor i que l’home no desaprovava la decisió presa per la dona.

També el 25 de setembre del 2021, en relació amb les àvies i amb els records que en tenien, veiérem dos exemples més de padrines que, a banda, ensenyaren a llegir a netes abans que les xiquetes anassen a escola. Així, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon, comentà “La meva àvia va néixer el 1885. Em va ensenyar a llegir abans de començar l’escola. M’explicava contes i em cantava cançons. Era una dona segura de si mateixa”. A més, Maria Ferrer escrigué “La meva iaia va néixer el 1908.

Abans dels tres anys, vaig aprendre a llegir amb ella. Només sabia llegir lletra impresa. No sabia escriure. Uns anys més tard, jo li vaig ensenyar a escriure el seu nom perquè pogués firmar”.  Veiem, de nou, dues àvies molt obertes i, a més, molt col·laboradores, com les dues anteriors. I, fins i tot, un exemple de generositat de neta a padrina.

El fet que la dona estiga molt oberta als xiquets mostra una actitud, en la mateixa línia, cap al futur. I, en aquest cas, a més, veiem que eren dones molt col·laboradores, com tant es plasma en moltes rondalles en llengua catalana (entre persones de distintes edats, sexes, etc.).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades com també a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “medir la panxa”.

“Es fa lo que vol la dona”, una frase aprovada per molts catalanoparlants

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 1r d’agost del 2021 i, posteriorment, respongueren “Jo sempre he sentit a dir, des de molt jovenet, ‘L’home mana, però es fa el que la dona vol’(Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), “Algú ho dubtava?” (Elena SanJosé), “Depén de si convé o no, si mana ella. De fet, hauria de ser un equilibri, perquè funcioni” (Elisa Serramià Ramon), “Una frase retrograda, per  a amagar la realitat… I contentar consciències…!” (Neus Benavent Vallès). A Neus Benavent Vallès,  li respongué Capità Melabufa amb la definició de “calçasses” (segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans), la qual, al meu coneixement, no té a veure amb el matriarcalisme, sinó amb el prejudici que l’home ha de ser el fort de la pel·lícula i, per tant, amb lo patriarcal (com ara, amb la cultura castellana, la que, per la força de la imposició de les lleis, ha gaudit de carta blanca, en els territoris catalanoparlants i més, des dels decrets de Nova Planta del primer quart del segle XVIII, que anaren units a l’anul·lació de moltíssims furs i drets dels pobles catalanoparlants com també del Regne d’Aragó). De totes maneres, n’hem triat la part que considerem adient: “Fa referència a això, al poder de certes dones que semblaven que no tenien poder. Que feien veure que manava l’home però eren elles les que, al final, prenien decisions. Malgrat el que digui el martirologi feminista”. “La casa que vol prosperar, la dona ha de manar” (Jaume Moragas), “A Mallorca deim ‘Val més ésser amic de sa madona, que germà de s’amo’ (Jero Arbona Rossinyol), “Alguna vegada, he sentit dir: (Home): ‘A casa, sempre tinc l’última paraula: ‘El que tu diguis, carinyo’’” (Rosa Maria Hernandez), a qui li contestí “Sí, l’han escrita alguns hòmens”. “A casa també ho deien així!!! Encara ho fem servir nosaltres” (Conxita Margarit).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, algunes de les respostes del 1r d’agost del 2021 i posteriors foren “Hi ha una anècdota que diu. Un matrimoni amb molts anys de convivència aconsella a una parella acabada de casar.

El marit els diu:

‘-Nosaltres, quan ens vam casar, vam establir un acord: en els temes quotidians, decideix la dona i, en els temes importants, decidiré jo.

-I què, què? Va donar resultat?

-I tant!!! Fa quaranta anys que estem casats i encara no he hagut de decidir res!’(Mercè Ramionet). Per tant, ho havia decidit tot… la dona. La meua resposta, el mateix dia, fou “Els meus pares porten cinquanta-tres anys casats. Ma mare és qui tria; i ell, ho accepta. S’entenen molt bé”. Més comentaris, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, foren “A la primera casa dels pares, hi tenien penjada una rajola dibuixant un pagès i una casa. Deia ‘Aquesta és la meva casa, però qui mana és la meva dona’” (Imma Carreras), “I jo dic. ‘MANA EL QUE NO FA CAS’(CA M. Carme), “Jo ho sé així: ‘Aquesta és la meva casa, però qui mana és la dona’(Isabel Esteve Bertomeu).

Quant al significat, en aquests casos, de la paraula “amo”  i del verb “manar” o de sinònims d’aquests mots, cal dir que, com a exemple, en la rondalla mallorquina “L’amo de So Na Moixa”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), de boca de sa mare (“La’m contà ma mare”, p. 29 del Tom II de les “Rondaies mallorquines”, editades per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2016), en les nou primeres línies, comença dient que “Això era un amo de So Na Moixa, de s’any de sa neu (…).

Sa madona havia de dur es calçons, i s’havia de cuidar de tot.

Un diumenge dematí, que ella se n’anava a la vila per feines (…), li digué”… a l’home (p. 29). Per tant, és la dona (“sa madona”, lo que molts valencians diríem la “senyora ama” i, molts catalans, la “mestressa de casa”), qui tria en la casa i qui té la darrera paraula, qui fa el paper actiu i, a més, qui, tot i no rebre (en alguns casos) la consideració “ama”, és qui comanda i tot, com en aquesta rondalla mallorquina.

A banda, com indiquí a Ximo Caturla, en un missatge que li envií el 2 d’agost del 2021, “En les [rondalles] que tu arreplegares, sí que n’hi ha moltes en què la dona (com en aquesta rondalla mallorquina[2]) s’ho trau de les mans i és la persona hàbil, a diferència de l’home, qui és, per dir-ho així, el trompellot”. Al moment, Ximo Caturla em respongué “Sí. I els meus narradors orals ho reconeixien, però també amb la idea de ‘És que les dones són molt manifasseres…’. Però ho diuen des d’un punt de vista positiu: són bones per a negociar el preu d’una cosa, de la collita, de veure-les vindre de lluny…

En certa manera, es reprodueix això en les batalletes entre el compare llop i la comare rabosa”…, les quals, guanya la rabosa.

Com a afegitó, direm que, en la rondalla mallorquina “La princesa bella”, no sols una vella afavorirà molt que una princesa, jove i formosa, reviscole i… es salve, sinó que, posteriorment, serà aquesta princesa qui alliberarà un rei jove (ella fa possible que ell torne a somriure a la vida), rei que, igualment, des de molt prompte, li diu que tant ell com els seus súbdits, estan al manar de la princesa. Per tant, de nou, es fa lo que vol la dona, no solament, en les relacions de parella, en una casa, o bé, com ara, en una família, sinó també entre les persones de la noblesa i, àdhuc, de la cort. Hi estic totalment d’acord, com també en què està molt vinculat amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Població de l’illa de Mallorca, en la comarca es Raiguer.

[2] En al·lusió a la rondalla “L’amo de So Na Moixa”.