Arxiu d'etiquetes: dones molt obertes

Dones que salven, educació matriarcal i xiquets acollidors i molt oberts

General, , , , , , ,

Un altre relat en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en el mateix llibre de Joan Amades, és “La caseta de sucre”. Dos germanets, un xiquet i una xiqueta, decideixen anar pel món i “Van fer cap a un bosc tan espès que no es coneixia el dia de la nit. I camina que caminaràs, van veure allà lluny, lluny, una caseta (…) tan dolça i tan bona” (p. 135), en què vivia una bruixa. Com podem veure, els dos xiquets, amables, s’endinsen en el bosc (és a dir, en l’aventura i en la foscor), es fan a la mar i som davant un relat matriarcalista en què apareix la figura de la velleta (en aquest cas, una bruixa). Tot i això, predomina la part de la bonhomia.

Tanmateix, la dona els acull i mana que la xiqueta li faça moltes tasques de casa i, quant al germà, l’anciana espera que menge per a sacrificar-lo per Nadal. Aquest passatge està en nexe amb lo matriarcalista: la dona decideix que matarà la part masculina (la passiva), però no la femenina (la germaneta, activa).

Passa que, ja en Nadal, la dona diu a la noia que faça un bon foc, i la nena, eixerida, li comenta que no se li volia encendre. En acabant, l’anciana s’acosta a la foguera i la xiqueta espenta la velleta. En acabant, la germana (empiulant amb el matriarcalisme) salva el germà: “Va córrer a obrir la gàbia del seu germanet i, cames ajudeu-me, tots dos se’n van anar ben lluny” (p. 137).

Set dies després (és a dir, en una altra etapa de la vida d’ambdós xiquets), troben una caseta enmig d’un bosc, “petita, petita, petita, que semblava que talment era feta per a ells (…), tot era petit i a la seva mida; i tot el parament de cuina, igual. (…) Els armaris estaven tots plens de roba a vessar i n’hi havia tanta de nen com de nena” (p. 137). Per consegüent, la bonesa és compensada i els germanets es troben quasi en un món ben diferent al de ca l’anciana. A banda, com en les cultures matriarcalistes, captem uns quants missatges: la infantesa és ben tractada, cal que els xiquets tinguen les coses adaptades a la seua capacitat i al seu físic, posar-los-ho fàcil i que ni els xiquets, ni les xiquetes visquen en la pobresa (hi havia roba preparada per a cada sexe).

Igualment, “un dia va trucar a la porta un vellet molt vellet, que gairebé no podia caminar (…) i els va demanar si, per aquella nit, li voldrien donar posada; i els germanets el van acollir com acollien tothom” (pp. 137-138). Altra vegada copsem el tema de la generositat, però, ara, dels petits als vells. El missatge podria tenir a veure amb l’educació matriarcal, la qual convida a pensar en el demà, en els altres i que, algun dia, els xicotets també seran grans i sempre estaran agraïts a qui els siga hospitalari com quan ells eren més jóvens i, àdhuc, estaven més forts. Afegirem que, en aquest passatge, es junten les dues bandes més febles de la vida (l’esperança infantil i l’experiència dels ancians).

Finalment, “Mentre sopaven, tot era mirar-se’l i el vellet també se’ls mirava a ells, fins que van reconèixer que era el seu pare; i ell, els seus fills” (p. 138). Llavors, s’abraçaren tots tres i, en acabant, hi hagué bones relacions entre ells. Ací, l’ancià fa el paper de pare, el de la generació anterior a la dels fills, no la dels avis.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa, pal de paller i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, en què copsem trets matriarcalistes, és una llegenda plasmada per Núria Lara, Lluís Serra i Guillem Torres en l’obra “Senders d’interés botànic i cultural de l’Alcoià i el Comtat”. Així, comença dient que “Conten els més vells del lloc que, abans de la seua expulsió definitiva de la península, els moriscos que habitaven aquestes terres van voler assegurar un amagatall on protegir els seus objectes de valor. Per això, van recórrer a un encanteri, segons el qual (…) romandrien submergides en les (…) aigües del barranc, custodiades per una bella princesa” (p. 103). Com podem veure, la transmissió cultural va associada als vells (tret en vincle amb el matriarcalisme). Igualment, la part fosca, la protecció, les aigües (ací, a més, relacionades amb el barranc, el qual pot evocar el riu) i la custòdia empiulen amb la dona, amb lo femení (en aquest cas, amb una princesa).

Aquesta princesa, jove i garrida, cada cent anys “ofereix a qui troba en les proximitats del seu toll la possibilitat d’escollir entre ella i el tresor, però, només aquell que, mancat d’avarícia, trie la jove, podrà quedar-se també amb el tresor” (p. 103). Per consegüent, es reflecteix una dona que viu en punts pregons del barranc, molt oberta i que, a més, ofereix dues possibilitats. I, de pas, la narració exposa que, com aquell qui diu, qui tria una dona (ací, de bon cor i generosa), rep un tresor. Aquestes paraules enllacen amb quan diem que una persona ha trobat un tresor per a la seua vida. 

Finalment, la llegenda comenta que, segons la tradició i, sempre que observem “amb els ulls de l’ànima” (p. 103), “podrem albirar, en el fons d’aquest magnífic barranc, la jove encisadora que habita en les seues aigües cristal·lines” (p. 103). Per tant, aquestes paraules estan en relació amb la part femenina (l’ànima, que prima en el matriarcalisme) i, a banda, amb la part interior (ací, del toll) i, al capdavall, plasmen que la dona és qui fa de cap de colla (vinculada amb l’aigua) i que ella té el seu regne (en aquest relat, en un barranc, detall que empiula amb lo terrenal i amb l’aigua) i es reflecteix el paper important de la dona en les cultures matriarcalistes, àdhuc, com a pal de paller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La beneïda terra, l’estima per l’arrelament i per la Mare Terra en els Pobles matriarcals

General, , , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de le terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, com ara, en el tema de la ”Mare Pàtria”, terme que fa al·lusió a la terra on es viu i amb què u s’identifica (en vincle amb la llengua pròpia del territori, encara que no siga, com molt sovint ocorre, l’oficial d’un Estat), és “El tossal de la Talaia”. “Era pels anys 1705-1706 endavant, que començà a bufar més fort que mai el vent de la terrible guerra de Successió, en la qual els catalans, per la seva estima a la llibertat, pel seu valer, pel seu arrelament al país i, per la clara noció que hi havia que nosaltres teníem una total independència d’altres llocs que es creien els eixos, va ser posat a la nostra beneïda terra el cartell de ‘rebels’. Però, més que això, que no té sentit, els habitants de la vall del riu Set van demostrar ésser uns herois” (p. 23). Com veiem, aquesta part de la gesta, la qual figura un poc després de l’inici del relat, presenta trets matriarcalistes: 1) la llibertat però unida a l’arrelament a la terra, no de tipus colonitzador, ni de menyspreu cap a qui ve de fora, sinó de rebuig a lo que tracta de fer miques els Pobles i les cultures; 2) hi ha un missatge que l’oïdor i el lector poden captar, malgrat que no figure en la narració: relació directa entre els eixos i el Regne de Castella (el seu estil de govern i la seua cosmovisió, patriarcals). I 3) la terra és beneïda, és tractada com la mare amb qui u està relacionat i a qui no estaria disposat a trair, ni a fer-la caure.

Més avant, llegim (i el remarcat és nostre) que, “Davant d’aquestes realitats, van decidir d’enviar dues dones per tal de trobar una sortida al setge a què pràcticament estaven sotmesos, dient als bandolers que volien pactar” (p. 24). Com captem, és la dona qui fa de representant del poble i, en aquest cas, qui procura aplegar a acords amb els altres (els bandolers), ací, per a pacificar la situació. Això no exclou que, per exemple, a banda, es comente que, “A tal punt arribà, que només quatre joves de menys de dotze anys van quedar al poblat útils, per tal d’inventar la solució per sobreviure. Un vell coix era qui guiava les activitats de dones i joves del poblat, erigint-se com a cap d’aquell” (p. 24). Per tant, encara que siga un home qui faça de cap del poblat (després d’haver tirat junta, un tret en línia amb el matriarcalisme), és un vell i, per consegüent, es reflecteix la bona acollida que reben els ancians en les cultures matriarcals.

Com a més trets matriarcalistes, un poc després, veiem que “es dedicaren, els infants, a jugar pels carrers, mentre les dones contemplaven les belleses de les postes de sol” (p. 24). En aquestes línies, es reflecteix una obertura a la creativitat en els nens i a la contemplació cap a la mare, cap a lo maternal i, a més, de cara a la nit (signe matriarcal). Per això mateix, prompte llegim que “La idea d’abandonar el poblat passà per la ment de moltes dones, però l’estima a la llar les féu desistir i, així, intentaren de redreçar aquell desgavell” (p. 24). Això és, com diu un refrany, “La [Mare] pàtria sempre tira”, ben lluny del “[Pare] Estat”, tan primada en els qui, per mitjà de la paraula i dels fets, prefereixen lo matriarcal en la seua visió de la vida.

Això explica que, a diferència, per exemple, de lo que apareix en la lletra de l’himne “La Internacional”[1] (a què accedírem el 12 de març del 2023), del segle XIX i en línia amb lo patriarcal, en les cultures que estimen la terra (en el relat, de Catalunya), que la relacionen amb la Mare Terra i que la tenen com una mare que els dona vida i a qui cal considerar bé i estar-li agraïts per tot lo que proporciona: 1) no es pren a qui mana com una mena de tirà, sinó que és una persona (quasi sempre, una dona) triada per la matriarca (cap del grup) perquè considera que és qui millor portarà el territori i d’acord amb lo matriarcalista, 2) no s’espera cap salvació grupal acompanyada d’una futura pau ferma després de la guerra (la qual recordaria les que sorgeixen posteriors a aquests enfrontaments bèl·lics dins d’un estat i que van de la mà de règims dictatorials o bé de les paus que naixen de règims parlamentaris però amb política patriarcal i, com ara, en què es pretén anul·lar la creativitat, lo femení, lo maternal i lo que no combregue amb la llengua oficial de l’Estat, quasi sempre, la majoritària i amb la llei més al seu favor a nivell estatal), ni es fa una exaltació del sol, i, per descomptat, 3) la terra no és concebuda (ni tractada) com una possessió, sinó com una part de la Mare Terra. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota sobre la foto: És d’una obra del pintor Miquel Torner de Semir, nascut en 1938 en Santa Pau (la Garrotxa) i va en línia amb la cosmovisió matriarcal de la Mare Terra, de què hem escrit en relació amb aquest relat.

Agraesc la generositat que tingué d’enviar-me fotos en què es reflectís la maternitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] https://www.uv.es/~pla/PCPV/intcatal.html. Publicada per la Universitat de València.

Dones que arriben a acords sota un arbre i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “El cabdell d’or”, el qual, a més, exposa passatges que tenen a veure amb el paganisme i, igualment, amb el comunalisme. Una vegada, un rei molt poderós desitjava tenir un fill o una filla “de sa molt aimada com gentil muller (…).

I veus aquí que esdevingué un dia en què sa muller fou deslliurada d’una infanta que, per l’agraciada i bonica, (…) el rei havia desitjat sempre haver successió” (p. 79). Passa que el rei considerava que bé podia ser que es conservàs el bon nom i l’esplendor del seu poderós reialme, però no amb la ufana amb què ell l’havia sostingut fins llavors.

Aleshores, un dia deliberà traure-la de casa.

La filla, ja fora del palau, “camina que caminaràs, fins a tant que, essent nit, trobà un bosc. I ella no s’hi gosà a ficar, perquè mai havia eixit de casa sua” (p. 79). No obstant això, la jove s’obri i, ja dins del bosc, “veié un arbre de grossa capçalada i, sota de l’arbre, una velleta d’eixes que tenen molts de consells i sapiència i que sempre es troben a punt de fer una bona obra” (pp. 79-80).

El 25 de novembre del 2022 demanàrem en Facebook sobre la disposició a arribar a acords per part de dones nascudes abans de 1920. Antonia Verdejo, una dona d’arrels castellanes i que viu en Catalunya, ens escrigué: “Per lo que em contava l’àvia, per quan jo fos gran, es reunien diverses persones, les que havien d’arribar a un acord, i miraven la manera, pel bé de tots.

De vegades, estira i arronsa, però sempre trobaven una solució”.

Aleshores, li preguntí “¿Es reunien sota un arbre o ben pròxims?

-Sota un arbre, la majoria de vegades, potser una alzina. I l’avi, també, per fer tractes del bestiar i de la collita”.

Cal dir que, tot i que la família de la informadora procedeix de terres castellanes (des dels seus avis fins als seus pares i més), s’obriren molt a la llengua i a la cultura de Catalunya, àdhuc, culturalment, fet que inclou llur recepció al matriarcalisme. A banda, afegirem que rebé una educació matriarcal.

Continuant amb la rondalla i amb el tema de l’arbre, veiem que la velleta li fa de consellera i amb paciència i amb l’obertura amb què es relaciona amb la jove, com es llig en un passatge immediat. Comentarem que hi ha refranys que encaixen amb el paper (i amb l’actitud) de l’anciana: “De bon arbre, surt bon fruit”, “Arbre ben plantat, dona bon resultat” i, sobretot, u que, cap al 2014, em digueren uns amics de més de setanta anys, en relació amb un home molt receptiu, amb bona empatia i atrevit: “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”.

La dona, molt receptiva, demana a la jove, la filla del rei li ho conta i, al moment, ella “li donà un cabdell d’or tan bo (…), dient-li, abans, que li’n restava sols demanar-li que el rebés amb un consell que ella li donaria: de no desfer-se’n pas mai, per molt que en fos pregada, com no fos per tractes de casament o boda” (p. 80). I, de nou, la velleta, ací en vincle amb l’arbre, trau el tema dels acords. I… ¿on apleguen a aquest pacte, entre la jove i l’anciana? Sota un arbre: la filla del rei tenia bona ombra, i la dona, també. Finalment, direm que lo fosc té a veure amb el matriarcalisme. Tot seguit, la jove fa camí. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que encapçalen pobles de pagesos guerrers, ben tractades i molt obertes

General, , , , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La vaca de Serradell”, la qual figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. “El poble de Serradell es troba situat al peu d’unes penyes, en les quals abunden les coves. (…) en la cova Sorta, situada sobre mateix del poble, hi resta encara el dipòsit de l’aigua” (p. 27). Resulta curiós l’inici d’aquest relat, sobretot, perquè en el Pallars s’ha conservat molt el matriarcalisme, el qual, com sabem, està vinculat (simbòlicament) amb la cova (la dona) i amb l’aigua com també que el cap d’aquesta cova estigués en la part més alta de la població, així com la dona ho fa en la cultura matriarcalista (però de manera molt oberta i democràtica).

Més avant, llegim que, “Segons la llegenda, quan els àrabs van ocupar aquestes terres, els habitants de Serradell (…) es van refugiar a la cova Sorta, on es feren forts” (p. 27). Cal dir que podem empiular aquestes paraules amb el comentari que fa Jaume Vicens Vives, respecte als catalans dels primers comtats (segles VIII-IX), en el llibre “Notícia de Catalunya”, lo que plasma com Marca Hispànica. Així, en un moment en què els musulmans eren a quatres passes, “Defensar els castells, concórrer a l’host del príncep, jugar-se la vida per emparar la família, era un exercici tan sovintejat, que féu dels primers catalans un poble de pagesos i guerrers. (…) A excepció d’alguns alts funcionaris francs i d’alguns soldats d’ofici, els homes de la Marca foren essencialment soldats pagesos” (p. 38).

Continuant amb lo matriarcal, els assetjats decidiren una estratagema: “Van agafar una vaca (el darrer cap de bestiar que els quedava) i la van fer atipar de blat” (p. 27) i, quan l’animal considerà que ja havia menjat prou, el varen estimbar costes avall com dissimulant que els hagués caigut. De nou, captem que els habitants trien una dona (simbolitzada per la vaca, com en moltes rondalles), que ella és el cap del poblat i, a banda, que estava ben subministrada (com la Mare Terra a qui cal donar part de les collites, com a senyal d’agraïment). Per això, els moros pensaren que, “si els cristians feien anar tan abundant el blat, és perquè dins deurien tenir moltes provisions (…) i disposaren la retirada” (p. 27).

Una rondalla prou semblant d’aquesta obra i en què els catalans se les hagueren d’enginyar és “Mur o el bosc que camina”, en què, igualment, veiem el tema de l’educació matriarcal del pare (un senyor) a una filla petita. “El castell de Mur, centre militar i polític de la Baronia (…), és avui la fortificació pallaresa més ben conservada” (p. 28). En un moment en què estava ocupat pels moros, als exèrcits cristians, “se’ls va ocórrer finalment un enginy per tal de poder-s’hi atansar, sense que des de dalt els descobrissin. L’exèrcit cristià es revestí de branques i ramatge i (…) els soldats van anar avançant muntanya amunt” (p. 28). Per consegüent, aquest relat caldria situar-lo cap al segle XI o posteriorment, que és quan sorgeixen els castells i es consoliden progressivament, però no abans.

La filla petita de castellà moro, de pocs anys, capta que, malgrat que feia molt de vent, aquests grups de catalans feien camí, i ho comenta a son pare:

“-Papà, com és que les mates avui caminen? -li preguntà amb inquietud infantil.

(…) -No tingues por, filleta, que els arbres no caminen mai. És el vent de port que els sacseja -li contestà amorosament el pare” (p. 28). Resulta interessant que aquesta rondalla del Pallars plasme un pare tan obert i dolç amb la filleta com també en molts relats que hem tractat.

Finalment, els cristians “van poder arribar fins al peu de la muralla, sense ser descoberts pels guardians. I, gràcies a aquesta estratagema, aconseguiren, poc després, apoderar-se d’aquesta estratègica fortalesa” (p. 28).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que protegeixen el Poble, que marquen el compàs i molt obertes

General, , , , , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “Es tresor de ses cases d’Alfàbia”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, “Diuen que, a davall ses cases d’Alfàbia, hi havia una cova amb un tresor que consistia en un munt de doblers guardat per una serp” (p. 343). Cal dir que aquest apartat de la rondalla té semblances amb la llegenda de Vic “El Soler Botei”. Com veiem, és la dona qui protegeix el tresor, qui fa que no passe a mans inoportunes, que puguen fer-lo malbé.

Tot seguit, llegim que, “Per agafar es tresor, havien de donar a sa serp, a sa boca, un diner de julivert comprat a Can Caietano, de Sóller” (p. 343). Per tant, és la dona qui dicta què han de fer els aspirants, no ells a ella.

A continuació, posa que “Un home agosarat, acompanyat d’altres dos, anà a cercar es tresor i dugué es julivert a sa serp” (p. 343), però se’n moren dos.

A més, “Aquell home que quedà viu, hi tornà una altra vegada, li donà es diner de julivert, sa serp el se menjà i es morí i es tresor [passà ] a ser d’aquell home” (p. 343). L’home, per a assolir el seu objectiu, ha hagut de fer un “pagament” a la dona (ací, representada per una serp ben tractada per qui vol lo que ella els ofereix): el diner de julivert. Igualment, copsem una compensació per a les dues bandes. 

En el conte que segueix en la mateixa obra, titulat “Es negret de sa Coma”, el qual podríem vincular, fins i tot, amb lo sexual, abunden els símbols. “És un negret que guarda un munt d’or i només surt es dissabte de Pasqua, quan toquen glòria. Per agafar es tresor, hi han d’anar amb un ciri beneït encès amb es foc nou” (p. 344). Per a començar, en el títol, ja apareix “negret” (i, per consegüent, un color molt relacionat amb lo matriarcalista i amb la dona, el negre, com també ho fa el marró de la terra). A banda, un lloc d’acollida, en línia amb una cova o semblant. Igualment, veiem el ciri beneït i encés (per tant, hi ha llum enmig de la foscor, esperança, i que la presència de dos colors indica pluralisme, actitud oberta). Al capdavall, captem que el ciri també té un possible simbolisme sexual: el penis en erecció.

Ara bé, “Per prendre-li es tresor, li han de prendre, amb sa boca i amb una besada, un anell d’or que té a sa boca” (p. 344). O siga, que han d’entrar en la boca (que no en la gola d’un llop), li han de besar i d’engolir (senyal d’acceptació) lo femení, lo matriarcalista. I, “Si li prenen s’anell, ell cau mort i, es qui li ha pres s’anell, se’n du es tresor” (p. 344). Prendre l’anell seria fer-se amb tota la part femenina, de la mare, de lo matriarcal. I, per descomptat, representaria la mort de la dona i, per això mateix, ella (ací, plasmada en el negret) ha de tractar que no li’l roben. Al cap i a la fi, l’anell simbolitza un lligam, un vincle, una relació i, si s’arrambla, ja és història i deixa d’existir.

Per eixe motiu, aquesta rondalla té un missatge: cal posar-nos de part de lo matriarcal, de la terra, de lo que té a veure amb lo femení i amb la mare (la Mare Terra), malgrat que estiguem oberts. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones acollidores, laborioses, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i en què el narrador es posa de part de les persones que faciliten les relacions humanes és “Es dotze mesos”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Comença dient que “Hi havia una casa que tenien una padrineta vella molt bona dona i es mes d’agost arreglaren que ella anàs a sa caseta des figueral a guardar les figueraleres” (p. 177) i, així, captem un fet comú fins a ben entrat el segle XX: els ancians que també vivien en companyia de persones d’altres generacions, si més no, de l’anterior, i, per tant, amb la possibilitat de fer-ho amb nets i tot. Igualment, veiem que prengueren una decisió en grup i, a banda, que era una dona forta i laboriosa. Adduirem que aquest relat fou recopilat i plasmat en les Illes Balears en els anys noranta del segle XIX.

“Quan era as figueral, passaren per allà dotze senyors molt ben vestits i s’hi aturaren i ella els va fer molt bona escomesa i els va rebre molt bé (…) i els tractà molt bé” (p. 177). A més, llegim que “tots li agradaven perquè tots tenien qualque cosa bona” (p. 177).

I, després de raonar amb ella, tots dotze tiraren junta i, “per pagar-li es favor que els havia fet, parlaren de fer-li una gràcia i cada mes hi deia sa seva, però es mes de gener va esser de parer que lo millor era que, cada vegada que escopís quan filava, escopís una pesseta; i així ho resolgueren sense dir-li res, a ella” (p. 177) i, per consegüent, es recompensa el tracte de la persona (ací, una dona i, a més, velleta, lluny de la típica figura de l’ancià reguinyós).

A continuació, llegim que la dona, treballadora, “Horabaixa, quan (…) tengué sa caseta adesada, agafa sa filosa i es posà a filar asseguda as portal de sa barraca” (p. 177) i li comencen a eixir monedes (pessetes). A més, diumenge, mentres que els nets l’acompanyaven a la vila, per a anar a missa, ella els ensenya la senalla plena de pessetes i “Es nets, que l’estimaven molt, s’alegraren d’aquella ventura[1] que havia tenguda i abocaren sa senalla (…) dins un sac per dur-les-se’n a la vila” (p. 177). Així, captem una dona que fa bona pasta amb els nets, amb el demà.

El pare dels nets, en línia amb la mare (l’àvia), fent el paper de guia i desenvolupant l’arquetip del rei, comenta els fills que “allò succeïa a sa mare, que era sa padrina, per lo bona que era, que aquells senyors eren es dotze mesos, que anaven a cercar el món per donar un premi as bons i que, aquells que tractaven bé sa gent, trobarien sa recompensa” (p. 178). D’aquesta manera, el pare plasma l’educació matriarcal i un mètode obert i didàctic d’ensenyar a viure i, àdhuc, d’aprendre. A més, eixerit i, com qui té prou de món, el pare “També els comanà que no importava que diguessen res a ningú” (p. 178) i, tot seguit, els nens ho amollen a uns al·lots amics.

Però, com que la padrina d’aquest segon grup de xiquets era enutjosa, els dotze senyors “se n’anaren i resolgueren que, per lo malament que els havia tractat, cada vegada que escopís, li sortís una figaflor de sa boca” (p. 178). Cal dir que la figaflor, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, a més de ser una figa primerenca (la qual es colliria en estiu, l’estació vinculada amb la joventut), també representa la vulva i, per tant, la velleta escup la sexualitat, lo eròtic, la jovenesa.

Per això, aquesta rondalla acaba amb una moralitat en pro de comportar-se bé amb els altres i, de pas, amb les dones (independentment de l’edat): “sempre és millor tractar bé sa gent que tractar-la a barrades i que es bons trobaran sa recompensa de ses seves obres” (p. 179). En eixe sentit, en unes paraules que ma mare em transmeté el 7 de setembre del 2022, hi ha una “dita popular” (així, com sona) que diu “Tu respecta a una dona com si fóra ta mare o una germana”, refrany vàlid per a totes les dones.

Per aquest motiu, és fàcil d’entendre el missatge d’una segona dita que em digué el mateix dia i que ella havia oït a la seua àvia Consuelo (padrina paterna nascuda en els anys setanta del segle XIX): “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”. Com podem veure, rondalles i aforismes a favor de les persones, indistintament, àdhuc, de com es guanyen la vida,… sempre que no siga fent mal als altres com a mitjà per a viure.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esdeveniment.

Rondalles en què es plasma el matriarcalisme i dones molt obertes

General, , , , ,

Rondalles i llegendes en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs i en relació amb les recopilades per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana (1847-1915).

En abril del 2022, s’edità el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, publicat per Galés Edicions i en què, entre altres coses, copsem rondalles que “no les havia recollit directament Lluís Salvador,  sinó que n’havia encarregat la recerca al professor i escriptor Antoni M. Penya (1863-1948)” (p. 11) i que es recopilaren en els anys noranta del segle XIX: “cent quinze narracions inèdites, entre rondalles, llegendes, succeïts i tradicions explicatives” (p. 15).

En la primera rondalla, “Sa rabosa i s’eriçó”, molt semblant a la de la rabosa i el pot de mel, relat que és molt conegut i que figura en altres obres, es reflecteix molt el matriarcalisme i que es fa lo que vol la dona. Així, “Una rabosa i un eriçó es juntaren i prengueren una escarada de segar. L’amo de sa terra els va prometre que, a més de ses messes des tracte, els daria una salsera de mel, que es menjarien es dia que acabarien s’escarada” (p. 140), és a dir, el contracte de treball en què es paga a tant la faena feta.

Tot seguit, la rabosa diu a l’eriçó:

“-Eriçó, jo me’n vaig, perquè som comare i hem de dur a batiar un infant” (p. 140), i l’eriçó s’ho creu i la rabosa, en lloc d’anar-se’n a batejar cap infant, fa via cap a on era el pot de mel. I, per tant, es fa lo que vol la dona.

En tornar a on era l’eriçó, li diu que li havien posat, per nom, Comencelis.

Un poc després, llegim que tots dos es posen a segar i que l’endemà, de matí, diu la rabosa a l’eriçó:

“-Eriçó: jo me n’he d’anar a batiar un altre infant.

Diu s’eriçó:

-Ves-te’n i torna prest, jo seguiré segant.

Sa rabosa se’n va a ses cases, troba sa salsera (…). Llavors, se’n torna as sementer i s’eriçó li diu:

-Que ja l’heu batiat?

Diu:

-Sí” (pp. 140-141).

I, així, captem que la dona fa lo que tria. I, immediatament, veiem que l’endemà, també de matí, la rabosa diu a l’eriçó “me n’he d’anar a batiar un altre infant” (p. 141). Quan la rabosa torna del bateig, el company li comenta que, a ell, li toca tota la mel, ja que la rabosa se n’havia anat cada dia.

Aleshores, la rabosa, que porta la iniciativa, comenta a l’eriçó que ell se la menjarà i, a més, fa una proposta al company:

“-Bé. Farem una cosa. Anem-nos-en a jeure as sol i, (…) es qui la s’hagi menjada, li sortirà sa panxa lluenta” (p. 142). I així ho fan. I, per consegüent, la dona (ací, simbolitzada per la rabosa) marca les directrius.

A continuació, llegim un passatge en què l’eriçó fa una proposta a la rabosa i ella, molt oberta, l’accepta. I l’eriçó se’n va i cerca uns quants eriçons “i els posa un aquí, s’altre allà, s’altre més enfora, per allà on s’havien de provar a córrer” (p. 142) i cada u dels seus amics en un punt, des d’on dirà “Ja som aquí” a la rabosa.

Finalment, l’eriçó rebé els seus companys, cobrà totes ses messes i els convidà a dinar (p. 143). I, per tant, veiem que el narrador es posa de part de l’eriçó, perquè ha actuat de bon cor, els ha agraït i, a més, ha sigut generós amb ells.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, valentes i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra cançó eròtica en què, a més, es plasma el matriarcalisme i, en eixe sentit, l’espenta, la valentia i l’obertura de la dona, és el “Romanç de l’albercoquer”, el qual figura en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”. Primerament, direm que un romanç, en aquest cas, és una cançó en què es relata fets vinculats amb la vida d’una persona. Diu així:

“Tenia un senyoret,

allà, en l’horta,

p’a regal de sa casa,

un albercoquer

molt ple d’albercocs:

xicotets, madurets i, algun, gros.

Per por a una feta,

carregada portava l’escopeta,

molt ben preparada,

per si algú s’acostava,

buidar-li el cap.

 

Els amics que s’enteraren,

de força i manya,

un ninot p’a espantar-lo,

de roba i palla,

molt ben preparat,

va i li’l deixen en l’arbre, penjat,

p’a que es menejara

i el fulano[1], de lluny,

que el divisara.

 

El fulano, que el veu,

allarga el pas

i li diu:

-So tunante[2]i, ahí, ¿què fas?

Pillo, so gandul. Si no vols

que et forade el cul.

Pillo, deshonrat,

si no vols que et forade el cap.

 

¿Com has sabut l’hora

per a vindre a omplir-te la barjola,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb[3] gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret?

 

A l’instant, li dispara

i li pega un tir;

als seus peus,

li va caure

aquell pernil.

I ell, que se’l va vore,

al moment, se’n va amollar a córrer.

Quan arriba a casa,

sa muller li diu:

 

-Xico[4], què et passa?

Fas cara de groc!

-Acabe de fer una mort

en l’albercoquer:

el pillastre s’omplia el cendrer,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret.

 

Li diu a sa muller:

-Veges a on m’amagues:

prompte vindrà la ronda

i també l’alcalde

i se m’emporten nugat

a dormir en la presó, tancat.

Pensa [ sa] muller,

d’amagar-lo dins d’un gran femer.

Tan a dins estava,

de la calor del fem, s’ofegava.

Li destapa el cap

i li’l deixa amb un cabàs tapat,

p’a que respirara

i pernil no hi haguera

que s’ofegara.

 

Pensa sa muller

el que faria.

Pensa anar-se’n al poble

a vore què sentia

i, al no sentir res,

pensa anar-se’n [a ] l’albercoquer,

a vore aquella mort.

I entonces[5] repara…

que era un ninot!

 

Se’n va sa muller

dret al femer

i li diu, al seu home:

-Ix, femater[6]!

Que has fet gran hazanya[7].

Has mort un ninot de roba i palla

tot ple de sagnies[8].

I va anar de cursela[9]

quinze o vint dies”.

 

Com hem pogut veure, la dona, a més de valenta, és qui resol el tema i, a banda, parla sense embuts a l’home. Igualment, copsem que l’home va associat al ninot de palla, mentres que la muller ho fa amb la resolució (i realista) que veiem al final, quan conta al marit què és lo que realment ha fet ell.

Quant a lo lingüístic, comentarem que reduir la forma “per a” a “pa”, en lloc de fer-ho a “p’a”, al meu coneixement, és un exemple més de castellanització cultural, ja que el “pa” prové del  mot castellà “para”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El DCVB admet la forma “fulà”.

[2] La paraula castellana “tunante”, que no el mot “Sotunante”, com figura en l’original, significa “brètol”, “guilopo”.

[3] En l’original, “en”.

[4] Aquest forma, en lloc de “xic” o de “xicó”, s’utilitza molt en frases d’aquest tipus.

[5] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble ací, i sense influir en la rima, per “llavors”.

[6] En l’original, “femeter”, forma que el DCVB remet a “femater”.

[7] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble, per exemple, per “fita”.

[8] En l’original, figura el terme castellà “sangria”.

[9] Aquest mot sembla tèrbol, si més no, documentalment, i, com poguérem veure a finals d’octubre del 2022, podria significar “de caguetes”, “de cagueroles”. Sembla que figura, com ara, en obres del segle XIX i que podria estar vinculat amb “cursa”, com a sinònim de “correguda”. Afegirem que no apareix en el DCVB.

Persones acollidores, que abracen el comunalisme i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes, és “Lo Rocafesa i l’Honorata”. Així, diu que, fa molts anys, en Peramola (una població de la comarca de l’Alt Urgell), “una parella de gegants, home i dona, van arribar a la gran cova de la Catedral, a un salt de la font de la Pastera, i s’hi van instal·lar” (p. 111) i, per tant, captem trets femenins, com ara, la cova, la font i, àdhuc, dels que podríem considerar pagans, per exemple, el fet que la cova estiga en la Seu.

Cal dir que molts llocs que, posteriorment, passaren a ser santuaris o ermites, havien tingut una funció de llocs sagrats i vinculats amb la natura i, sovint, amb els arbres, com ha comentat David Algarra Bascón, autor del llibre “El Comú català”, en més d’un escrit i en xarrades sobre l’arbre, o bé en què han tret el tema de les reunions, detalls en què es reflecteix el bon tractament cap a la terra, com si fos la mare que proporciona vida. Així ho podem veure en l’entrada “El comú català sota un arbre: una forma d’organització social arrelada a la terra” (http://elcomu.cat/2017/06/04/el-comu-catala-sota-un-arbre-una-forma-dorganitzacio-social-arrelada-a-la-terra), publicada el 4 de juny del 2017 en el seu blog “El comú català”, a què accedírem el 30 d’octubre del 2022.

Continuant amb la rondalla, veiem que tots dos foren ben acollits, “Primer de tot, perquè els nouvinguts eren gent d’ordre i bonhomiosa” (p. 111). Més avant, podem llegir que, establits en la Catedral, “tot seguit, s’afanyaren a conrear els feixars dels voltants (…). D’altra banda, el gegant també caçava al bosc i pescava al Segre (…), mentre que la geganta arreplegava llenya i bolets (…), a més de feinejar a la llar (…)” (p. 111) i, per tant, la dona no resta tot el dia en casa.

A banda, addueix que, “De tant en tant, però, la dona s’acostava fins a Peramola a cercar oli en una botiga (…) que regentava el comú de la vila per concessió del baró” (pp. 111-112). O siga, que la dona també feia lo que ara diem vida social.

Afegirem que és u dels poquíssims relats en què hem copsat que el comú fos el cap de la vila, de la població. A més, partint de la definició de “comú” en el DCVB, ens trobem que, en el Rosselló i en el Conflent, fa referència a la “Casa consistorial” (quarta definició) i que, en la tercera, la qual s’ajusta molt al relat, significa “Terreny pertanyent a tots els veïns d’una població” i que, per consegüent, era comunal.

En eixe sentit, quan Josep Espunyes escriu sobre Cassovall (p. 85), una part del terme de Montferrer i Castellbò, comenta que podria tenir relació amb el “monestir benedictí de Santa Cecília d’Elins, edificat al fondal del riu de Pallerols i a quatre passes de Cassovall” i, igualment, amb “la contribució de la gent de Cassovall a la construcció de l’obra, pel que fa a la pedra -tria, transport, escairament…-, o del mòbil, per nosaltres, més versemblant, d’haver-se-la endut, després de suprimir-lo, per a obrar el poble” (p. 85).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.