Arxiu d'etiquetes: dones amb bona empatia

Dones acollidores, laborioses, amb bona empatia i molt obertes

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i en què el narrador es posa de part de les persones que faciliten les relacions humanes és “Es dotze mesos”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Comença dient que “Hi havia una casa que tenien una padrineta vella molt bona dona i es mes d’agost arreglaren que ella anàs a sa caseta des figueral a guardar les figueraleres” (p. 177) i, així, captem un fet comú fins a ben entrat el segle XX: els ancians que també vivien en companyia de persones d’altres generacions, si més no, de l’anterior, i, per tant, amb la possibilitat de fer-ho amb nets i tot. Igualment, veiem que prengueren una decisió en grup i, a banda, que era una dona forta i laboriosa. Adduirem que aquest relat fou recopilat i plasmat en les Illes Balears en els anys noranta del segle XIX.

“Quan era as figueral, passaren per allà dotze senyors molt ben vestits i s’hi aturaren i ella els va fer molt bona escomesa i els va rebre molt bé (…) i els tractà molt bé” (p. 177). A més, llegim que “tots li agradaven perquè tots tenien qualque cosa bona” (p. 177).

I, després de raonar amb ella, tots dotze tiraren junta i, “per pagar-li es favor que els havia fet, parlaren de fer-li una gràcia i cada mes hi deia sa seva, però es mes de gener va esser de parer que lo millor era que, cada vegada que escopís quan filava, escopís una pesseta; i així ho resolgueren sense dir-li res, a ella” (p. 177) i, per consegüent, es recompensa el tracte de la persona (ací, una dona i, a més, velleta, lluny de la típica figura de l’ancià reguinyós).

A continuació, llegim que la dona, treballadora, “Horabaixa, quan (…) tengué sa caseta adesada, agafa sa filosa i es posà a filar asseguda as portal de sa barraca” (p. 177) i li comencen a eixir monedes (pessetes). A més, diumenge, mentres que els nets l’acompanyaven a la vila, per a anar a missa, ella els ensenya la senalla plena de pessetes i “Es nets, que l’estimaven molt, s’alegraren d’aquella ventura[1] que havia tenguda i abocaren sa senalla (…) dins un sac per dur-les-se’n a la vila” (p. 177). Així, captem una dona que fa bona pasta amb els nets, amb el demà.

El pare dels nets, en línia amb la mare (l’àvia), fent el paper de guia i desenvolupant l’arquetip del rei, comenta els fills que “allò succeïa a sa mare, que era sa padrina, per lo bona que era, que aquells senyors eren es dotze mesos, que anaven a cercar el món per donar un premi as bons i que, aquells que tractaven bé sa gent, trobarien sa recompensa” (p. 178). D’aquesta manera, el pare plasma l’educació matriarcal i un mètode obert i didàctic d’ensenyar a viure i, àdhuc, d’aprendre. A més, eixerit i, com qui té prou de món, el pare “També els comanà que no importava que diguessen res a ningú” (p. 178) i, tot seguit, els nens ho amollen a uns al·lots amics.

Però, com que la padrina d’aquest segon grup de xiquets era enutjosa, els dotze senyors “se n’anaren i resolgueren que, per lo malament que els havia tractat, cada vegada que escopís, li sortís una figaflor de sa boca” (p. 178). Cal dir que la figaflor, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, a més de ser una figa primerenca (la qual es colliria en estiu, l’estació vinculada amb la joventut), també representa la vulva i, per tant, la velleta escup la sexualitat, lo eròtic, la jovenesa.

Per això, aquesta rondalla acaba amb una moralitat en pro de comportar-se bé amb els altres i, de pas, amb les dones (independentment de l’edat): “sempre és millor tractar bé sa gent que tractar-la a barrades i que es bons trobaran sa recompensa de ses seves obres” (p. 179). En eixe sentit, en unes paraules que ma mare em transmeté el 7 de setembre del 2022, hi ha una dita popular” (així, com sona) que diu “Tu respecta a una dona com si fóra ta mare o una germana”, refrany vàlid per a totes les dones.

Per aquest motiu, és fàcil d’entendre el missatge d’una segona dita que em digué el mateix dia i que ella havia oït a la seua àvia Consuelo (padrina paterna nascuda en els anys setanta del segle XIX): “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”. Com podem veure, rondalles i aforismes a favor de les persones, indistintament, àdhuc, de com es guanyen la vida,… sempre que no siga fent mal als altres com a mitjà per a viure.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esdeveniment.

Les dones, amb bona empatia, trauen de la penitència els hòmens

 

Continuant amb el relat “Rondalla de Belindo, el monstre”, el monstre dona a la jove un pot de confitura (per a donar de menjar al cavall que la portarà a cals pares) i, a més, “li ha dat una bossa de moneda per dar a la família” (p. 19).

Al moment, veiem que la xica hi aplega i, immediatament, podem dir que salva l’home, com fa la dona en moltes rondalles i en la cultura matriarcalista, en aquest cas, començant pel pare: “Aqueix era al llit, (…) però tota la família, tot just l’ha vista, li s’és gitada al damunt, de l’alegria (…). Tots, fins al pare, se l’ha abraçada. Alhora, el pare li ha dit: ‘-Filla mia: sort que, primer de morir, he tingut aqueixa contentesa[1] de veure’t, perquè t’havia plorat per morta” (p. 20) i ella els narra els fets i, un poc després, dona de menjar al cavall.

L’endemà, la xica abraça son pare, comenta (a sa mare) que ella ha d’anar-se’n (p. 20) i fa via cap al palau del monstre Belindo, on aplega de nit, un detall matriarcalista: “Era de nit; ha trobat la casa aparellada, el llit fet” (p. 20) i, l’endemà, la jove diu al monstre unes paraules que podem vincular amb el matriarcalisme: “-Ara veus, Belindo: als tres dies, t’he dit que vindria, i sóc vinguda’.

I Belindo li ha dit: ‘-Aquesta volta has fet de bona minyona’.

A ella, no li mancava res: feia una vida com una reina” (p. 20).

Nogensmenys, la joveneta volia veure els seus pares i les seues germanes,… però en la casa pairal. I, com que, un dia copsa que ploren les germanes i que ho fan amb el metge en la casa, comenta a Belindo: “-Deixa’m anar, que allí és[2] gent malalta” (p. 20) i, al capdavall, ho aconsegueix.

En aplegar la xicota a la casa, abraça sa mare, qui, immediatament, mor (p. 20).

Immediatament, veiem que la xica s’ha oblidat de donar de menjar al cavall, que l’animalet ha fet camí cap al palau del monstre Belindo i que ella s’acomiada de les germanes i se’n va cap a l’esmentat palau. Quan hi és, demana, unes quantes vegades, a Belindo, que li òbriga i li diu “Basta que isques, Belindo meu, jo t’espòs!

Alhora, ou totes eixes remors de cadenes, i era ell (…) i [ el monstre] li ha dit: ‘-Ara ja és acabada la mia penitència: jo sóc un fill de rei i aqueixa casa és una cort encantada, que fins que una minyona no m’hagués dit que m’esposava, el meu encanteri no s’acabava. Ara tu m’has de treure aqueixa pell que jo port; l’has de portar al jardí” (p. 21) de manera que ell no copse la pell mitjançant l’olor. Un exemple més en què la dona salva l’home i en què, si bé ell li diu què ha de fer, és per a que ella el puga alliberar (ací, àdhuc, simbolitzat per les cadenes i pel canvi de pell que ell necessitava per a tornar a ser lo que era abans).

Igualment, “Després que ella li n’ha tret aqueixa pell, se n’és entrat dins d’una fontana d’aigua i és eixit un bell jove com una joia” (p. 21). Un altre tret matriarcalista: l’aigua, fins i tot, com a renovadora i, ací, a banda, com un detall femení. Llavors, ell li comenta: “-Tu ets ma muller’.

Alhora, aquell palau és vengut una cort amb els patges, les guàrdies, i les dames de cort, belles com el sol” (p. 21). Captem com una mena de recompensa a la faena feta per la xicota: ara ella passarà a viure junt amb el fill del rei.

I, finalment, tres dies després de casar-se tots dos, “són anats en carrossa a prendre-se’n les germanes, que se les ha portades a la cort amb ella. Les dues germanes se són casades: una, amb un comte; l’altra, amb un marquès; i són estades sempre ensems[3], alegres i contentes” (p. 21). I, així, des del principi, la jove ha mantingut la relació amb les germanes i, com a agraïment a la informació que li han facilitat, elles passen a pertànyer a la noblesa i en una situació molt semblant a la de la xica.

Aquest final de rondalla és prou comú en relats amb germanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Alegria.

[2] Hi ha.

[3] Juntes, plegades.