Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

Bruixes, aplec de dones amb iniciativa, la terra i sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

Una altra narració que fou recopilada per Joan Soler i Amigó junt amb Roser Pubill en la mateixa obra sobre les bruixes, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Vara per tres!” (pp. 193-194). Cal dir que, atenent al darrer passatge, seria interessant saber si hi hagué alguna versió anterior en què les dones acabassen bé i, com ara, entre les que va recollir el folklorista Valeri Serra i Boldú (1875-1938), qui l’escrigué.

L’estudiós comenta que, “Quan era petit, havia sentit contar que Altafulla era terra de bruixes i fins que n’eren totes les dones d’Altafulla. No fa molts anys, trobant-me a Torredembarra i enraonant amb la dona d’un pescador, que resultà ser filla d’Altafulla, aquella antiga creença va venir-me a la memòria i vaig demanar-li sobre el que hi havia de cert en tan arrelada preocupació. Va arronsar-se d’espatlles i es posà a riure bo i dient: ‘-Coses dels vells!’. Però, com que vaig insistir per evocar-li records d’infància, heus ací el que, sense deixar de fer xarxa, va contar-me:

-A Altafulla, hi havia tres dones que eren bruixes. Cada nit sortien de llur casa, es reunien a la platja, muntaven en un gussi i desapareixien.

Havent-ho observat el marit d’una d’elles, va tenir la curiositat de saber on anaven a passar la nit i, a l’efecte, sortí de casa molt abans que la seva dona i va amagar-se en el gussi ben arraulit, ben quietó.

A mitja nit, arriben les tres bruixes, hi salten a dins i una d’elles crida al gussi: ‘-Vara per tres!’. Però el gussi no es mou” (p. 193).

Com podem veure en aquesta part de la contarella, la dona és qui passa la saviesa ancestral al folklorista i ell ho assoleix gràcies a la seua persistència i a la simpatia cap a la dona.

Llavors, la velleta, connectant amb la infantesa, li descriu el relat, amb trets matriarcalistes: 1) un aplec de dones, 2) el vincle amb la mar (el gussi, una embarcació petita) i 3) l’home va cap a on ho fan les dones (elles tenen més iniciativa que ell).

Igualment, el verb “varar” (ací, té a veure amb l’aigua), significa “Fer que una barca o una embarcació es pose a navegar”. I, així, elles es llancen a l’aventura.

Més avant, una de les bruixes diu “’-Vara per quatre!’. I, tot seguit, el gussi avara i se’n va mar endins brunzent com una bala (…).

Entretant, el pobre home s’estava ben arraulit en el seu amagatall, que ni gosava respirar.

En un obrir i tancar d’ulls, el gussi, volant per sobre l’aigua (…), va ésser a l’altra banda de la mar, qui sap si a les Amèriques o a les costes d’Àfrica, aneu a saber on! Les bruixes van saltar en terra i van anar-se’n, convertides en ocells negres” (p. 194).

Sobre aquestes línies, podríem connectar-les amb el pas de l’adolescència a la jovenesa ben avançada (travessen el riu i, com aquell home que em contà que, durant la guerra de 1936-1939, aprengué a nadar quan, per necessitat de salvar la pell, li calgué dirigir-se a l’altra banda del riu Ebre).

Ben mirat, elles fan bona pasta amb unes aus fosques (com ho farien amb l’obagor) i, així, empiulen amb l’espiritualitat femenina (el nexe entre l’ocell i la lluna, la qual ací figuraria de manera implícita) i amb la llibertat.

Nogensmenys, Valeri Serra i Boldú agrega que desaparegueren i que, “Abans no claregés, van tornar a saltar un altre cop al gussi i (…), abans de fer-se dia, ja tornaven a ésser a Altafulla” (p. 194), tret que lliga amb l’època més femenina i més associada a les bruixes: les ombres. A més, apareix el sentiment de pertinença a la terra.

Finalment, accedim a un passatge que, al meu coneixement, com en altres casos de rondalles de mitjan segle XX (o bé anteriors), podria haver estat retocat o, si no, haver estat fruit d’una versió diferent com a resultat de la política dels segles XVIII i, sobretot, del segle XIX: “Les tres bruixes, com qui no ha fet res, van entornar-se’n cadascuna a casa seva; però, quan el bon pescador va arribar-hi, va agafar la seva dona i va apallissar-la de tal manera que va treure-li per sempre més les ganes d’embarcar-se per anar pel món a fer maleses” (p. 194).

Com a detall a tenir present (per a mi, un altre exemple de “buenrollismo”), els autors d’aquesta obra sobre les bruixes… no posen ni un mot respecte a l’actitud del marit: ¿per què ho fa a una bruixa? No hi escriuen res.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes i famílies arraïlades i hòmens (i dones) de paraula del segle XIX

General, , , , ,

Continuant amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha una narració derivada d’un cas viscut per la Pepa de la Tria (terme d’Olost) a la darreria del segle XIX, el qual, com indica el folklorista, “L’explicà a la seva filla, i aquesta me l’ha contat” (p. 64). Començarem dient que es plasmen trets que tenen a veure amb el matriarcalisme: 1) el sentiment de pertinença a la terra, 2) fer costat els malalts (esperit comunitari), 3) que la dona salva l’home i 4) el fet que, en els Pobles matriarcals, la paraula és molt important (“Ser home / dona de paraula”).

Així, en l’inici, posa que “La família de la Pepa va viure més de tres-cents anys a la Tria (Olost). Era una d’aquelles famílies que, si es trobaven bé en un lloc, els costava molt de canviar de masoveria. En canvi, a la casa veïna de cal Barxó, tot sovint, canviaven de masover” (p. 62) i, per exemple, ho fa “un matrimoni de mitjana edat que no tenia fills. (…) Com sempre passava a pagès, quan arribava un nou veí, el primer que es feia era anar a presentar-se al nou veïnat per oferir la seva llar i, per a tot allò que els fes falta, es posaven a la seva disposició” (p. 62).

Aquestes línies lliguen amb uns mots que posa un poc després i amb un tema de què ens comentaren sobre dones nascudes abans de 1920: “com passava en aquell temps, els veïns s’ajudaven quan hi havia malalts” (p. 62), un fet de què, com ara, ens parlà Pere Riutort (1935-2021) el 24 de desembre del 2019.

Un altre passatge interessant és el que exposa que una dona reviscola i, tot seguit, és inclòs el simbolisme de l’aigua (la qual enllaça amb lo femení i amb lo matriarcal): “el primer que va demanar fou que ruixessin totes les finestres amb aigua beneïda que guardava del salpàs” (p. 62).

En els paràgrafs següents, apareix lo de ser una persona de paraula i dels qui no es fan arrere. Així, el marit d’aquesta dona demana a la Pepa (la de la família arrelada d’ençà de feia anys), “si es podia restar a fer companyia a la seva dona, mentre ell anava a visitar una curandera per trobar un remei” (pp. 62-63).

En aplegar a la guaridora, ella li diu “Mireu: si voleu que la vostra dona es curi d’aquest mal, heu de fer exactament tot el que jo us digui, passi el que passi i vegeu el que vegeu, tant se val el que sigui. Quan feu alguna de les coses que ara jo us diré, no feu cas de res, és a dir, heu de fer com si no veiéssiu, ni sentíssiu res. Només cal que compliu l’encàrrec que jo us faci” (p. 63).

Al meu coneixement, resulta molt significatiu aquest relat, ja que reflecteix un fet arraïlat en els Pobles matriarcalistes: la confiança en qui, més que parlar, compleix la paraula i, així, ve a dir que és de fiar.

Ben mirat, també copsem el paper determinant de la dona: si ell fa les passes que li marca, llavors, el marit ho assolirà i, de pas, la muller guarirà.

A mitjan escrit, “L’home tornà a veure la remeiera i li comentà el que havia passat (…). La remeiera ho va veure molt bé:

-La cosa va per bon camí. Ara heu d’anar a cercar aigua de tres fonts diferents” (p. 63), és a dir, l’home haurà de recórrer a lo que, simbòlicament, serien tres dones (en nexe amb lo líquid) que aportarien vida a la muller.

Passa que, quan l’home se n’anava cap a les fonts, veu uns gossos i, a més, no segueix les indicacions de la bruixa (qui representa la saviesa i la figura de la remeiera ancestral). Per això, quan el marit parla amb la sàvia, ella li evoca “Vós no heu fet tot el que jo us vaig recomanar. Recordeu que (…) només faríeu el que jo us vaig dir” (p. 64).

A banda, la bruixa li addueix la idea de pacte i que l’home havia acceptat que no el tiraria arrere: “Quan es comença un conjur, no es pot fer ni un sol moviment que no sigui en relació amb el mateix. (…) el retrocedir en el camí iniciat i l’intent d’estomacar els dos gossos que hi havia davant casa vostra, va desfer el conjur (…).

-I, com ho sabeu vós, tot això, si no hi éreu?

-I tant que hi era! ¿Recordeu els dos gossos que volíeu estomacar? Un era jo; i l’altre, un veí vostre” (p. 64).

Finalment, direm que el tema que més tracta el relat, la fidelitat a lo que acorden dues bandes, és present en moltes rondalles anteriors a 1932 i que, fins i tot, quan un rei (o una reina o bé una princesa) intenta violar-los (com ara, no aprovar  l’aspirant a marit de la princesa, pel fet que és lleig), qui plasma la narració fa que, al capdavall, aquest físic fastigós siga compensat per la bonesa. Per consegüent, el personatge de la noblesa, acull positivament l’aspirant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Folkloristes catalanoparlants del segle XIX i rondalles del Poble

General, , , , , ,

Continuant amb el tema de les rondalles, però ara, per mitjà de l’obra “Rondalles del poble”, de Francesc Badenes Dalmau (1900), en l’apartat “Dos paraules al que llixca” (https://ca.wikisource.org/wiki/Rondalles_del_poble/Dos_paraules_al_que_llixca), anterior al pròleg, publicada per “Viquitexts” i ací adaptada, aquest folklorista valencià (1859-1917), comença dient que, “entre les ombres de la nostra història i de la nostra vida, que ens porta en sos rajolins d’or, poesia d’un altre temps, que embaumava la nostra llar en dies en què la senzillesa informava els costums. I, quina és eixa joia? El Romancer català del venerable Marià Aguiló. (…) agrunsat anys i anys a l’amorós caliu de la nostra llar per la santa mà de les nostres àvies”.

Com podem veure, les àvies són la principal connexió de la cultura tradicional que passa de generació en generació (cal dir que, igualment, ben considerades).

Més avant, el mateix recopilador indica que s’ha trobat amb el romanç “L’infant i la dida” i que, després de veure que hi havia moltes cançons per a nines (però que eren en castellà), “em féu dirigir la vista i el cor cap a altre punt d’investigació: a la rondalla d’ahir, la tradició passada, la vella llegenda. De tot això, done alguna mostra (…). acontentem-nos amb l’espigolada, ja que no hem pogut fer la sega. (…) estes rondalles, tradicions i llegendes, que he tractat de vestir lo millor que he sabut i amb la senzillesa que han de tenir. Tal volta, se’m diga que tot açò és molt innocent (…) així és el Poble i tal apareix Montserrat de l’insigne Verdaguer. Valga lo que valga i siga lo que siga, lo que al públic oferisc, mire’s tan sols el sentiment que m’anima i que no és altre que el d’amostrar, una volta més, mon amor, mon ver amor a València”, uns mots que plasmen el sentiment de pertinença a la terra.

En passar a la introducció, el català Artur Masriera i Colomer (1860-1929), escriu que “el Poble fou sempre el veritable rei dels poetes”, “aquest poeta, vigorós i senzill, natural i espontani com cap, ha fet sempre com el rossinyol de les boscúries: ha cantat refilant de bo i millor, però sense firmar les seues obres genials. (…) ¿Quina glòria més cabdal per a un poeta que la de produir una obra que encarna l’esperit de tota una centúria o les lluites i sentiments d’una raça? Per això, els escatimadors de glòries suposaren que un home sol no podia assolir tan noble empresa”. Sobre el terme “raça”, direm que, en els anys trenta del segle XX, encara tenia el significat de “Poble”, de “Nació” cultural.

Més avall, el prologuista posa noms de folkloristes del seu temps i addueix que, per exemple, uns versos que ell plasma, “tenen el millor elogi de son valer en la vida que savis i ignorants els donen, ja que, mentres naixen i moren, cada quinquenni, centenars de llibres plens de lletres arrenglerades que no diuen res al cor, ni al cap” (en al·lusió a la instrucció pública en llengua castellana i oficial en Espanya, la qual no ensenyava cap de les llengües vernacles allà on ho eren, llevat de la castellana), “eixes hermoses flors aromàtiques de la poesia populars com flairoses perpetuïnes” i que, “de moltes menes, poden conservar-se eixes flors camperoles; o trasplantant-les, cuidadosament, dels llavis del Poble a les galerades de l’estampa (…) o aprofitant només la llavor i fent conrear en el propi magí els que en diríem els arguments tradicionals per a vestir-los amb les gales de la prosa encisadora (…) destinada a viure tant com la mateixa terra a on s’arrelà”.

Ben mirat, diu que l’estudiós i escriptor Francesc Badenes “ha volgut fer-ho amb les belles tradicions valencianes (…) una mina sense explotar en el concepte folklòric. (…) ha anat triant tradicions fantàstiques i llegendes a les quals ha donat forma de narracions poètiques i avui les presenta als bons aimadors de les lletres llemosines”.

Finalment, Artur Masriera agrega “Déu vulla que l’exemple del poeta Badenes siga imitat per l’estol de benemèrits conreadors de les lletres valencianes que tant podrien espigolar en el camp ubèrrim de la literatura popular i el folklorisme regional”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la maternitat i el realisme a mitjan segle XIX

General, , ,

Un altre poema en què figura el tema de la maternitat, a més, junt amb el de la llengua vernacla (simbolitzada per la filla, això és, per l’esdevenidor) i que capírem en la web “Poeteca”, és “Cançó” (https://poeteca.cat/ca/poema/4859), del valencià Tomás Villarroya Sanz (1812-1856), u dels impulsors del català genuí en aquell temps. Així, diu:

“I

Àngel que Déu, per mon conhort, envia,

cel visió de mos ensòmits d’or,

imatge d’il·lusions i poesia

     delícia del meu cor”.

 

Per tant, apareix un tret matriarcalista: el pas del cel a la terra, a la dona, a la mare natura.

A aquesta mare, mitjançant la figura dels ancestres i, més avant, d’una xiqueta, és a qui l’escriptor valencià mena els versos amb el tema idiomàtic i, de rebot, el sentiment de pertinença a la terra:

“En ta llaor, desplegaré jo els llavis

i una cançó diré, filla del cel,

en l’oblidada llengua de mos avis

     més dolça que la mel.

 

A cas, lo meu cantar ja t’importuna,

cent voltes ta alabança m’has oït,

i cent també la misteriosa lluna

     en la callada nit”.

 

 

Una nit que podria representar la foscor oficial a què la llengua catalana ha estat sotmesa jurídicament i eclesiàsticament, sobretot, arran dels decrets de Nova Planta i de l’arribada de bisbes castellanoparlants al Regne de València.

Ara bé: com que ell se l’estima, ho plasma en els versos vinents:

“Cobert lo front de puritat i glòria

lo meu esperit te mira en tot instant,

ompli ton nom a soles ma memòria,

     ta inspiració mon cant”.

 

O siga que Tomás Villarroya mira lo maternal, lo autòcton, no hi gira l’esquena. No debades, tot seguit, empiula amb la xiqueta (símbol de l’esper):

“Xiqueta delicada,

recorde jo que et viu

allà en l’edat dorada,

com tórtora en lo riu,

com rosa no esclatada.

 

Plaer tan pur tinguí

mirant-te, verge meua,

que sens voler plorí;

i ma ànima amb la teua

per sempre es confundí”.

 

Per consegüent, l’home connecta amb el futur (ací, la nena) i, de pas, amb una banda de lo maternal, ja que ella forma part de la terra i hi és lligada com l’obrera fadrina a l’obrera casada (o semblants) en festes matriarcalistes.

Després, l’esmentat escriptor reflecteix el paper predominant de lo feminal i de lo matriarcal (detall que enllaça amb l’obagor):

“Degué lo teu encant

robar la llum al dia,

puix veia ton semblant

encara una hora havia

sens tindre’t ja davant”.

 

 

Adduirem que els versos que posarem ací, ens evoquen un detall de què reportava el folklorista Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) sobre la pèrdua de la presència de la llengua vernacla en oracions religioses i ens fan pensar que era major que en l’època de Tomás Villarroya (1812-1856):

“Amb més sonora veu,

entone una cançó:

més tendra és ma oració

quan alce de matí lo front a Déu.

 

Té el sol altre lluir

lo cel mire més blau,

per tu lo viure em plau,

i dolç és lo content, dolç lo sospir”.

 

Cal remarcar la manifestació de la dolçor, com en moltes cultures matriarcalistes.

Finalment, l’àngel empelta amb Déu i, tocant a la mare, ella ho fa amb el nen. I, com que el xiquet té a veure amb lo palpable, captem un autor realista i en pro de la figura de la mareta:

“I adore ton encant

amb lo sublim amor

que l’àngel té al Senyor,

que té la mare a son darrer infant.

 

IV

Que goig és l’existir,

mirar tos ulls i respirar ta aroma!

A on fon lo meu patir?

A on l’ànsia de morir?

Plega la nit son vel,

radiant el sol per l’orient assoma

desfent la boira i gel,

i queda clar lo cel”.

 

Un cel que no és cap signe de triomf masculí, sinó de l’esperança que va unida a la dona: el xiquet que ella duu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en la Catalunya agrícola del segle XX

General, , , ,

Articles en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.

Un escrit que hem triat per a aquest punt és “Els meus avis i el Priorat, una història d’amor (1)” (https://prioratdigital.wordpress.com/2016/08/28/els-meus-avis-i-el-priorat-una-historia-damor-1), exposat per Pilar Garriga i Anguera en la web “Cornudellaweb/ PrioratDigital / Segle21.cat 1998-2017” . Així, primerament, com a resum, comenta que “Els meus avis ens van ensenyar moltes coses, però n’hi ha una que porto dins del cor des de molt petita: l’amor per la terra, l’amor per la nostra terrosa i seca i dolça terra del Priorat”.

A més, l’autora diu que sa àvia Guadalupe (nascuda en 1900) era una dona moderna, avançada per a la seva època i que volia aprendre més sobre la seua afició: cosir.

Més avant, la padrina, en casar-se, posà una condició al marit: haurien d’anar a viure en Barcelona. Però, abans, “Com era costum a l’època, la meva àvia va passar per les cases del poble, acompanyant la núvia, per convidar-los al casament i per ensenyar-los els acabats del preciós vestit. I així fou com, passant per la casa dels Anguera, conegué el meu avi, un xicot fadrí ben plantat, que, de seguida, va quedar enamorat d’una dona tan bonica i tan espavilada com la Guadalupe”, dos detalls que, més d’una vegada, ens han escrit en relació amb dones nascudes abans de 1920.

Després, veiem que l’home és una persona a qui tira més la terra, més en línia amb el matriarcalisme, com ho capim en alguns adjectius que li posa l’escriptora: “El meu avi era un home tranquil, d’aspecte robust, de poques paraules i amant de la natura i de la vida austera de pagès”. Cal dir que això també figura en molts poemes de persones amb un fort sentiment de pertinença a la terra i que se senten fills de la terra: la tranquil·litat (empiula amb la paciència del llaurador i amb l’obertura de qui fa de cap de colla i escolta punts de vista diferents i tot), el lligam amb lo natural i l’austeritat (un tret que trau Bartomeu Mestre en alguns articles seus).

De fet, en acabant, copsem que “El festeig va ser tan curt com intens. Cada diumenge, l’avi baixava pel camí de ferradura, des del Lloar, passant per camps de vinyes i marges de pedra seca, fins a la Vilella Baixa; una hora llarga d’espardenya, per camins de matxo, només per veure la meva àvia una estona”, o siga, per indrets plens de passatges de la natura i del camp.

Ben mirat, “El meu avi va fer una gran prova d’amor cap a la meva àvia i, amb molta pena i després de pensar-s’ho molt, va deixar el seu estimat poble”.

Nogensmenys, ell portarà la seua vila en el cor, l’evocarà, fins al punt que, “Com tantes famílies, els meus avis, en plena guerra, decidiren portar la família fora de Barcelona, i la meva àvia, amb la meva tieta i amb la meva mare, s’instal·laren a la casa familiar de l’àvia, a la Vilella Baixa. Mentrestant, l’avi continuava treballant a Can Girona”, això és, tornen a la vila d’on havien eixit i amb què s’identificava el padrí.

Un altre detall, en què podem veure el sentiment en el marit, és quan llegim que “El meu avi, encara que treballava a Barcelona, continuà tenint cura de les terres amb l’ajut del meu pare i d’uns masovers joves, que havien emigrat d’Andalusia, el senyor Milio i la senyora Engràcia, dues excel·lents persones que van estar durant molts anys a la masia, i on van criar també els seus tres fills”. En eixe seny, encara recorde com un oncle meu (1935), molt vinculat amb el camp de quan tenia dotze anys fins a setanta-cinc o un poc més, a banda de ser constructor, molts dies passava pel camp i per parcel·les agrícoles que ell portava i coneixia prou sobre la part rural de l’Horta de València i, més encara, sobre lo agrícola.

Altrament, Pilar Garriga i Anguera indica que “El meu avi estava orgullós del vi que s’elaborava al sindicat del poble. Recordo que nosaltres, els néts, trepitjàvem el raïm i en sortia el most dolç i fresc, que ens bevíem sota la seva mirada. El vi, negre com nit sense lluna, era una altra cosa. Recordo que només el tastàvem amb la llesca de pa amb vi i sucre que l’àvia ens donava per berenar en els calorosos estius de la nostra infantesa”.

Per consegüent, com en més d’un cas (el de mon oncle n’és un altre), l’home és més en connexió amb lo tel·lúric i amb lo vernacle, mentres que la dona, per contra (com en altres exemples i, àdhuc, en rondalles), empiula més amb la tasca comercial i amb la ciutat.

Així, quant als avis paterns de ma mare, ma mare (1943) em deia que el pare de sa àvia Consuelo era jutge (i podem pensar que aniria a la ciutat de València); en canvi, quan ens parlava sobre aquests padrins i ens comentava sobre qui se n’anava a la ciutat del Túria a vendre productes que aquest avantpassat preparava (fesols),… ho feia en nexe amb l’esmentada àvia (nascuda en 1878), no amb el marit (l’avi Miquelet, nat en 1874).

Per a rematar l’article, l’autora afig que “El meu pare, en Josep, nascut a Gironella i fill adoptiu del Priorat, i la meva mare, Guadalupe, van continuar portant endavant el llegat dels avis”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la mare, les arrels i la natura

General, , , , , ,

Reprenent el tema del sentiment de pertinença a la terra, en la composició “Els dies clars”, de la poetessa Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), es plasma en la secció VI, en què la jove torna a la seua terra (ací, simbolitzada pel Montseny i rodalies), com si esdevingués en l’inici de la primavera:

“Ja un punt blanqueja a l’horitzó;

no és clar de lluna ni de dia,

és clar més bé de paradís,

somrís de Déu que ens aida a viure;

canteu moixons, preludieu

la sempre bella simfonia”.

 

En l’estrofa següent, passa a la natura: la carena, el serrat, el prat, la vall, el torrent… Després, trau personatges molt presents en les llegendes catalanes, per exemple, la goja (fada) i la dona d’aigua junt amb ella, com si fos el començament del dia (ací, el poncim, això és, la cua d’una fruita):

“Tantost se mostra com se fon;

serà una goja o dona d’aigua?

no es una dona d’aigua, no,

ni goja, ni visió, ni fada;

és la pastora del Montseny,

Na Marió, poncim de l’alba”.

 

Afegirem que altra vegada apareix la connexió entre la pastora (molt catalana) i lo terrenal (fauna, flora, muntanyes…):

“Entre la brosta va trescant

lleu com alada papallona;

quan toca al cim de Puigflairós

de genollons la terra adora:

‘-Salut Montseny! T’he retrobat;

primer que redeixar-te, morta!

 

¡Malhaja el dia malastruc

que de ton si van arrencar-me;

malhaja l’hora que petgí

el fanguisser de la vilassa;

tu sol ets bell, tu sol ets gran

i en tes entranyes jau ma mare!—‘”.

 

Com capim, i en més d’una llegenda, hi ha un vincle entre la part interior de la muntanya i la dona (tret que ens evoca el nexe entre la cova i la mare). A banda, ella torna al Montseny i voltants com qui decideix passar a viure-hi i abraçar la mare, la persona que, de xiqueta, més temps compartia amb ella i símbol de les arrels catalanes de l’autora i de la jove.

A continuació, la fadrina es lleva, s’adreça (es quitlla) i, més avant, fa via cap al mas:

“Llavors es quitlla a la vessant;

clotada enllà son mas albira (…).

L’ha pressentida el bestiar;

el ramader ja li contesta

amb un udol llarg, expressiu…

xais, vedellets i sagalletes,

rostos amunt s’escapen tots,

rostos avall, volant, baixa ella”.

 

És a dir: primerament, va terreny amunt (els rosts) i, en acabant, amb la situació més al seu favor i, simbòlicament, cap a la mare (representada per lo tel·lúric, de la mateixa manera que el forment ho fa cap al cel i el raïm creix cap a la terra i enllaça amb lo femení i amb una de les estacions més fosques).

“Sobre sa testa el davantal

fent voleiar, color de grana,

no la detura el foll torrent

ni el pedruscall[1] ni la brossalla,

fins que topant-se amb el ramat

tots panteixant, en sec, se paren”

 

i, així, la tenen com a cap del ramat i ells figuren com els fills que es troben amb la mare.

Finalment, Agnès Armengol i Altayó exposa que ella acarona els animalets, els quals,

“Suggestionats, mansois, contents,

son faldellí flairant l’enrotllen;

Ella a quiscun amanyagant

roda el cap ple de guindes dolces

i el sol ixent, cofoi, se’n riu

entant que els xais la descoronen”.

 

I, per consegüent, ella fa de cap de colla i com una mare amb bona lliga amb els fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Nota: [1] Cudol.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

El retorn a la terra de la mare, la natura i l’obagor en el matriarcalisme

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb la secció II del llibre “Els dies clars”, d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), la jove passa a viure amb un vell, a qui, entre d’altres coses, li diu que li done espai (p. 22). Aleshores, com que ell no li ho permet i tracta de fer-la seua, la xica fa camí en oir el cant del gall (secció IV, p. 24):

“s’alça; de puntes, va a la cambra;

pren el fanal esmorteït,

cerca la porta, trau la barra,

 

d’un salt traspassa el llindarot,

rebat el llum i arrenca a córrer”

 

fins que troba un pobret, representat per Jesucrist:

“-Oh, el bon pobret de Jesucrist!

ni un mos de pa tinc per donar-vos;

mes així Déu vos doni sort

si bé em guieu camí de casa;

digueu-me on rau l’altiu Montseny

que d’arribar-hi tinc coratge”.

 

Cal dir que, a continuació, no hi ha cap passatge en què Jesús la salve i, per tant, només es tracta d’una conversa en què ella mostra la seua disposició a fer costat els necessitats.

Afegirem que, com en moltes rondalles, en entrar el vespre i de nit (en la secció V), serà quan la fadrina contactarà més amb la terra i amb molts detalls amb què ella senta acollida i, a banda, que compta amb el sopluig maternal (simbolitzat per la lluna) i… de la Mare Terra, la mareta a què tantes dones nascudes abans de 1920 (i hòmens d’aquell període) retien homenatge, tractaven bé i demanaven permís (com a fills):

“El sol se pon; en son camí

seguint-lo va la lluna blanca,

amb son estol d’estel·les d’or

sols per besar-li les petjades;

la tarda ho veu, gelosa fuig…

vers l’occident la nit avança.

 

Tot lo creat descansa o dorm;

com tendra mare, la natura

alça un cantar amorosit,

suau oreig de la boscúria;

és la non-non dels ocellets

que sota l’ala s’aixopluguen”.

 

 

Igualment, es reflecteix un lligam entre la poetessa (com a pastora de la seua vida) i el pagès (u dels símbols del matriarcalisme català) que, àdhuc, és en nexe amb el seu paper maternal i de protector dels fills més menuts:

“En les boïgues i secans

el llaurador ja deix la rella;

dins la masia els infantons

adormidets somrient l’esperen;

el grill comença la ric-ric

i al lluny se sent brandar d’esquelles”.

 

En les dues estrofes finals d’aquesta secció V, apareixen frases que empiulen amb lo matriarcal en moltíssims Pobles de la terra: la nit vista en seny positiu, el cor (els sentiments), l’obagor, lo tel·lúric, el llit i la matinada (això és, u dels moments de major obscuritat del dia) i, al capdavall, nombres d’animals (com ara, d’ocells) que tornen al niu, de la mateixa manera que aquesta fadrina ho fa a l’indret rural d’on havia eixit:

“Oh, dolç misteri de la nit,

suprem consol pel cor qui pena!

Hores tranquil·les no seguiu

vertiginosa la carrera,

abans calmoses atureu’s[1]

vetlleu l’ensomni de la terra.

 

Sia-li dat un bon repòs

fins que trillegin les campanes;

fins que la llebre torni al jaç,

fins que l’alosa refilaire

desperti grives i cucuts

per festejar la matinada”.

 

Clourem dient que, quan llegírem aquests dos darrers versos, evocàrem les llegendes en què, en plena nit, hi ha un aplec de bruixes; i, si no, actes en què es reuneixen persones, etc…, en lloc de realitzar-se de dia o, com ara, de vesprada, dos fets prou significatius, si més no, antropològicament.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Literalment, com a reducció d’”atureu-vos”.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i poemes amb harmonia

General, , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934).

Aquesta poetessa que hem triat escrigué un llibre a què accedírem en maig del 2025 gràcies a la generositat de Josep Gambús Forrellad, de Sabadell (Catalunya), descendent de l’escriptora i que ens envià una còpia de part de l’obra, en què apareixien temes de què li havíem escrit. Es diu “Els dies clars. Petits poemes”, d’Agnès Armengol i Altayó, amb “Pòrtic” de Mn. Anton Navarro (1867-1936) i publicat en Sabadell en 1926.

Així, en aquesta primera introducció, el capellà (qui fou un escriptor prolífic i tenia bona ploma) comenta que, “Com el rodamón que, cansat de seguir terres i veure països i costums variats i gustar fruites exòtiques, retorna als llocs on floriren els dies de sa infantesa i reviu l’encís de ses primeres visions i somnis, així m’he trobat jo quan, al recer de la llar de la il·lustre poetessa Agnès Armengol, he retrobada, per unes hores, aquella pau restauradora dels dies ja llunyans escoltant de sos llavis, com el fluir d’una clara font, les dolces estrofes d’aquest llibre, plenes de llum i de gràcia.

Perquè aquests ‘Dies clars’ de la poetessa, tenen la diàfana claror de nostres albades serenes, l’excelsitud de nostres muntanyes, l’harmonia de tons i colors de nostres paisatges, el ressò de les veus de la terra nostrada, oratjols, aigües, ocells, esquellincs i tonades, que l’altíssima poetessa expressa en verb de meravella, meitat pastora, meitat regina”.

Així, d’acord amb el poeta, Agnès Armengol trau molts detalls relatius a la natura en Catalunya i una reina que, encara que enllaça amb la figura de la pastora, roman en la terra.

Més avant, Mn. Anton Navarro exposa sobre uns temes que veiérem la primera vegada que llegírem una composició de l’autora, quant a l’estil que té ella:
“I, sobretot, aquell altre del jardí, on apareix el Mestre immortal i va saludant i nomenant i amanyagant les flors, una a una, amb aquella dolça suavitat i tendresa que sols saben expressar els escollits que en llur entranya hi tenen un verger de poesia”.

Ben mirat, inclou un tema que no ix en composicions, ni en la gran majoria de les rondalles vernacles, en dir “I, per fi, aquella ‘Capta de la guineu’ de ses ‘Amoroses’, on el captaire, tornat galant festejador, en virtut d’un tendre enamorament, desgrana, davant de la pubilla de la masia, tot un rosari de mots amorosos, vibrants d’ingenuïtat i sentiment, com una mosta de perles que cauen damunt d’una safata d’argent”.

Finalment, cal destacar quan Mn. Anton Navarro plasma uns mots que empiulen molt amb la tradició matriarcalista i que, en el primer quart del segle XXI, encara perviu en els escriptors amb un fort sentiment de pertinença a la terra i, per consegüent, en què la part femenina, l’acollidora i la de l’harmonia de la persona són ben presents i predominen: “Els versos d’aquest llibre tenen un regust de vella aristocràcia, sentor i perfum de vi generós, aroma de preat reliquiari, ingènua exquisitat de broderia de sedes i colors, que qualque delitant, qualque snob de nostres dies trobaria, potser, passats de moda. Però, aquestes qualitats són les que més l’avaloren, perquè sa il·lustre autora, fidel a si mateixa, no en sap fer de poesia cerebral, ni ha volgut entrar en el joc de les complicacions psicològiques ultramodernes, ni en l’artifici de les noves formes; ella, que és Ella, ha servat sa pròpia fesomia artística i son lèxic pur, copsat directa i fidelíssimament de la font clara de la vida, i aquesta puresa i aquesta integritat són el segell de sa personalitat artística. I la vera, la santa, l’eterna poesia és així.

Benvinguts sien aquests ‘Dies clars’ de la noble i alta poetessa Agnès Armengol. (…) retrobarem l’encant de nostres paisatges catalans i la veu dolça i sonora de nostra gent, evocats per la musa vella que torna a cantar entre el brogit de nostres dies turbulents.

                                                                                                                                     Mss. ANTON NAVARRO

Novbre. de 1925”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, aplec de poetes i l’arbre

General, , , , , ,

Literatura matriarcal en relació amb l’arbre.

Un exemple de literatura en què es plasma molt l’arbre i temes que hi tenen a veure i, de pas, el sentiment de pertinença a la terra i la maternitat, és en l’entrada “Records” (https://raimdepoesia.weebly.com/records.html), en la web “Raïm de Poesia d’Artés”, en nexe amb la comarca catalana el Bages. Així, en el primer poema, podem llegir

“​Remuntes segles,
oh gegantina arbreda
floró del Bages,
tot brodant una història
ungida de silencis!
                  Francesc Blancher”.

 

   

Per tant, lo pretèrit connecta amb el passat i amb lo que hi ha fins ara. A més, en una altra composició, Raïm de Poesia posa

“¿Oh alzina ets centenària? No se sap la teva edat,
sols la terra que t’amara, el sol i la soledat.
Soca i branques magistrals, milers d’ulls que es diuen brots
i les fulles són mormols que transformen nostres mots”.
“L’aire que t’envernissa  esculpeix el Mas Pujol
i transmet tots els efectes  de repòs emblema i sol”.
                               
                                                                                                        

Així, l’autor d’aquest segon poema trau la figura de l’alzina, com si fos l’àvia que ha viscut el pas dels anys i que evoca la saviesa popular, dos trets que empiulen amb la tradició matriarcalista del comunalisme, amb la renovació i, ben mirat, amb la terra (simbolitzada pel mas i per les arrels).

A banda, en la composició “Alzina estimada”, capim trets tel·lúrics, per exemple, la germandat, lo català i l’interés per la poesia (un detall, sovint, associat a lo femení com també ho fa l’art), en uns versos de Pere Feliu i Soler:

“Arbre frondós i estimat

que ens aculls a cada anyada

en motiu de la Diada

amb esperit de germandat”.

 

En acabant, el poeta agrega a la carrasca: 
“Ets geganta de verdor
que abraces als qui t’estimen,
nostres poetes et mimen
tots farcits d’admiració”.

 

Per consegüent, aquests escriptors ho són en llengua catalana.

En uns altres versos en la mateixa entrada, Pere Feliu i Soler agrega uns mots que, mitjançant l’aglaner i el mas, connecten amb l’acte d’oir l’aire: 
“Tens deliciós tot el vol,
oint, amb la teva estampa,
la remor que l’aire escampa,
bella Alzina del Pujol”.

 

Finalment, veiem unes paraules que ens evoquen la festa del dia de Pasqua (“Aquest berenar poètic inoblidable, que, durant tants anys, hem compartit entre tots”), encara que, en temps de Pasqua, la música tinga un paper més important.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, natura, la Mare Terra i santuaris

General, , , , ,

Tot seguit, Anna Ma. Fontanals Veà indica que

“Les tiges s’aferraven com tentacles,
per murs i branques de rosers i pins,
desafiant tempestes.
Cada jorn ella amb molta força
i vigor creixia…”.

 

O siga que la poetessa trau el nexe que ella té amb la terra (ací, simbolitzat per les tiges i per la fortalesa).

En acabant, copsem que
“Un matí l’eina esmolada li tallà
el tronc de soca-rel”,

 

fet que implica que perviuen les arraïls catalanes.

A continuació, tracta sobre un incendi que afectà el cim de Montserrat i que Catalunya plorava.

Nogensmenys, agrega que
“tornà a brostar un nou paisatge.
Les rels de Catalunya mai no moren,
tenen molt bona saba”,

 

de la mateixa manera que ho féu l’heura que ella decidí plantar un dia en el jardí de sa casa.

Un altre poema matriarcalista d’Anna Ma. Fontanals Veà és “El massís del Montseny” (https://relatsencatala.cat/relat/el-massis-del-montseny/482425), publicat en la web “Relats en català” i en què exposa mots relatius a la cultura tradicional catalana, com ara, “follets” i “fades” junt amb uns versos en què apareix la Mare Terra:

“L’aigua neix de fonts, cristall de l’entranya
de la terra mare, lliurant-li saó”

 

i, així, un empelt entre la terra i l’aigua.

A banda, escriu noms d’animals de la zona i , fins i tot, un santuari de molt segles arrere:
“És el roquisser de granit, l’ermita

d’origen romànic talment una nau”,

 

és a dir, de trets tel·lúrics.

Finalment, posa que

“de llum i verdor de maragda, groc
d’aram, niu d’amor del suprem paisatge”

 

i, per tant, una escriptora que acull la maternitat (el niu ben considerat i, de pas, la dona) i lo terrenal, i això fa que la seua vida tinga seny i que prosseguesca amb fortalesa, de la mateixa manera que aquest santuari.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)