Tot seguit, plasmarem i comentarem un escrit publicat per l’associació cultural “Vibrant” en Facebook el 20 d’agost del 2024. Com podrem veure, s’exposa el sentiment de pertinença a la terra mitjançant el tema de la tradició. Diu així: “Davant el menysteniment d’algunes administracions, cal afirmar ben alt, clar i català, que TRADICIÓ no significa guardar les cendres. TRADICIÓ és passar la flama a les noves generacions.
El terme ‘folklore’ neix de la mà de l’arqueòleg britànic William John Thoms. L’agost de 1846 va publicar a la revista ‘The Ateneum’ una carta proposant aquest nou concepte etimològic per a definir ‘saber del poble’ o ‘saber popular’. Thoms animava a recollir i classificar aquells coneixements ancestrals que s’anaven perdent, com els usos, els costums, les supersticions, els cants, els proverbis, etc. a peu de camp, a les manifestacions tradicionals de la cultura popular, especialment, entre les classes populars.
La difusió del concepte de folklore (saviesa popular) agafà embranzida internacional (…). En la recuperació d’aquests coneixements nostrats, preservar la llengua autòctona és vital. El filòsof alemany Johann Gottfried Herder definia la llengua autòctona com el mirall d’una nació i com el magatzem en el qual cada poble acumula la seva saviesa i experiència ancestrals. Totes aquestes manifestacions de la vida dels pobles són definides per Herder com el ‘Volksgeist’, l’ànima col·lectiva o l’esperit nacional.
Identificant el seu sentiment de pertinença, tothom entén millor el seu entorn i la seva realitat i, tot plegat, trobant un gaudi en la felicitat col·lectiva. Tots els pobles tenen el seu folklore, la seva saviesa popular i, per tant, en el reconeixement propi, entenen millor els veïns. Neix el respecte entre les nacions naturals”.
Primerament, direm que, si lo tradicional es vincula amb les candidatures polítiques, es podria entendre, com ara, per què, entre el 2015 i el 2023, en el País Valencià (on governaren partits, mediàticament, considerats d’esquerres i progressistes, la promoció de la llengua fou pobra i hi hagué tendència a donar acollida els qui venien de fora, però sense impulsar el seu empelt lingüístic amb la terra que els rebia), 1) es primava lo in, lo superficial, lo que enllaçàs amb la fama, 2), en candidatures com Compromís (històricament, una de les més defensores de la llengua catalana, sota partits com Unitat del Poble Valencià, el Bloc…), en les eleccions municipals i autonòmiques del 2023, bona part de la campanya es féu en castellà… i 3) ens trobàvem amb votants d’aquesta candidatura, qui et demanaven el vot… en nom del valencianisme. ¡S’havia de tenir barra! Igualment, 4) quant a les festes, les religioses (“religió” està en nexe amb “lligam” i el lligam ho és amb la terra, si tenen relació amb lo ancestral i amb lo matriarcalista) es convertien en una oportunitat per a la fastuositat i 5) les patronals (sovint, també dites “majors”, en què intervenen els patrons de la població), es tractaven de vendre al públic com si fossen “les populars” o, simplement, “les festes”.
Afegirem que, 6) les rondalles tradicionals s’arraconaven i es prioritzaven unes narracions noves que, al meu coneixement, empiulaven amb l’estil dictatorial dels règims que, per exemple, després d’una guerra, es proposen instruir els alumnes amb històries que vagen en línia amb la nova etapa política (òbviament, partint de la vesant dels vencedors).
Aquestes actituds fan que, entre la gent més indecisa o que actua més com una esponja davant els partits polítics, el pas cap a la cultura oficial resulte més fàcil i que, per contra, les persones menys lligades als partits i que més acullen lo maternal (i, de rebot, lo femení i lo tel·lúric) i la germanor, tinguen més interés pel folklore i més recepció a lo que no intente tombar la cultura matriarcalista.
Això sí: un folklore més com una part de lo que forma un Poble (i, cada Poble, definit per una llengua, que no per com apareix la llengua en quatre texts oficials i posteriors a la cultura que, de segles arrere ençà, està més ben vista a nivell estatal, polític, jurídic, mediàtic, instructiu, etc.), que com una recialla del passat i, fins i tot, a menysprear i a eliminar.
En eixe sentit, en lloc de criticar-lo, procurem trobar qui ens l’explique i, en acabant, passar-ho als altres, a l’esdevenidor. Llavors, el text, les paraules, la vida,… connecten amb el sentiment de pertinença, amb l’entorn més pròxim (i podríem incloure’n el lingüístic i la realitat com també tocar els peus en terra).
Prosseguint amb el tema que escriu “Vibrant”, algunes persones exposaren el seu punt de vista: “Totes les comunitats tenen les seves tradicions i cultura. I, quan es junten amb altres, o se’n té coneixement, s’enriqueix per totes bandes. Tot passa de generació en generació i, com més coneixement, millor” (Antonia Verdejo González), “Tota l’absoluta raó, (…) conservar la llengua (fet que jo fa que la parlo amb tota mena d’interlocutors, fa més de quaranta-quatre anys) (…). Si us plau, poseu-ho en pràctica: la llengua guanyarà parlants, de mica en mica, que fa que s’ompli la pica” (Ramona Ibarra), “Molt bé!! El que ens han fet a Gràcia, prohibint que sortíssim al carrer dracs gegants, grallers i a totes les colles de diables al·legant que no s’havien posat d’acord les colles amb el recorregut pels carrers, em sembla un insult al nostre enteniment!!!! Vergonya, alcalde, regidors i consistori!!!!. Hem tornat seixanta anys enrere!!!!” (Merce Casademunt), “Doncs, molts ajuntaments de Catalunya, de cert color polític, haurien de llegir aquest article” (Júlia Miquel López).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
