Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

Dones a què tira més la terra i la realitat i molt obertes

General, , , ,

 

“Els tirava més la terra i la realitat” i el sentiment de pertinença a la terra en les àvies (o padrines) o bé en les mares nascudes abans de 1920.

El 13 de maig del 2022, en Facebook, posàrem un post en què demanàvem “Les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿els tirava més la terra i la realitat o bé el cel i la religiositat? Gràcies”. En el meu mur, el mateix dia i posteriorment plasmaren “Tant la mare com l’àvia paterna eren totalment de la terra; les coses celestials, religioses, eren tan sols de caire folklòric (com Nadal o el dia de Rams) o bé obligat per les circumstàncies polítiques del moment, com el casament per l’Església o els bateigs: si, a mi, no em batejaven, no podria haver anat a escoles municipals; si els pares no es casaven per l’Església, no es cobraven els ‘punts’” (Francesc Castellano), a qui vaig escriure un enllaç amb part d’una obra de Santiago Rusiñol, “El místic” (http://magpoesia.mallorcaweb.com/muntatges4/mistic.html), publicada en la web “Mag Poesia Mallorca Web”, escrit recomanable per a aquests temes i que em pose de part de la mare del capellà que apareix. També ens comentaren “A casa, vivien els pares, àvia i besàvia. A tots, els tirava més la terra. Sí que es celebrava Nadal, Corpus, batejos, comunions i casaments per l’Església” (Montserrat More Mayoral), “La mama havia anat a ‘colegio’ de monges i era de resar tot a l’anar a dormir. Però era de terra, tocava de peus” (Montserrat Cortadella), “A la mare, com a les àvies, la terra. A la família, no eren massa religiosos. Se seguien les tradicions, però no passava d’aquí” (Rosa Garcia Clotet), “A la meva àvia, la terra. Feia les coses ‘per costum’, com anar a beneir la Palma el Diumenge de Rams, però no pas per esperit religiós autèntic” (Isabel Esteve Bertomeu), “El Cel. Sa meva àvia paterna era, cada dia, a missa primera a les cinc del matí.

Ara ja no en fan” (Angels De Ramon Vicens), “La terra, sens dubte. Els meus padrins no eren, precisament, religiosos. Seguien les tradicions religioses, però més com a tradició cultural que religiosa” (Maria Perelló).

En el grup “Cercle català d’història”, el 13 de maig del 2022, ens escrigueren “Les meves àvies eren atees i els tirava la ciutat i l’oci, a una, i, a l’altra, la terra, els tomàquets i les aus. No anaven mai a missa” (Valentina Bachs Verdú), “Fins a on sé, les meves àvies eren de tocar de peus a terra” (Angelina Borras Planas), “Soc del parer que, bàsicament, eren de tocar de peus a terra, però vivien molt dominats per la religió. En temps de república, potser no tant” (Joan Serrats), “La meva iaia, nascuda al 1904, era una dona molt pràctica, gens religiosa, fins i tot, es va separar d’un marit baliga-balaga abans de la Guerra Civil i va criar una filla, la meva mare, tota sola” (Viki Mulà Curós), “La meva deia que primer l’obligació que la devoció. A casa, tenien mas i, de feina, no en faltava pas” (Maria Mercedes Fàbrega Dalmau), “La padrina vivia al camp i hi treballava. Era molt religiosa i creient. L’àvia que vivia a ciutat, no practicava, però batejava” (Roca Aragonès Cardona), “La meva àvia va néixer al 1892. Ella no anava a missa: tenia feina. De jove, no hi anava perquè treballava per altres i, de gran, tampoc hi anava perquè tenia feina a casa. Se li va morir l’única filla i havia de pujar cinc nets/netes. És l’única mare que conec. Ara bé, ens posava de diumenge i enviava a missa” (Anna Pastó), “Les meves àvies (1892, 1894), una treballava al camp i, l’altra, nascuda al camp, va acabar treballant al tèxtil.

Les dos, grans lluitadores, cada una al seu entorn. I gens religioses, molt decebudes dels capellans. Però les dos conservaven la tradició de la família i tots els vincles que això comportava.

Tradició, sí; religiositat, no” (Merce Junquero).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 13 de maig del 2022 ens plasmaren “A l’àvia, li tirava més la realitat. Els temps eren difícils i no li quedava altre remei” (Anna Babra), “La meva mare li tirava més la terra i la realitat. A l’església, només hi anava per força, en alguna celebració.

A missa, hi enviava el pare… Ella deia que tenia feina” (Rosa Rovira), “La mare i l’àvia anaven a l’església pel què diran, no pas per fe. El capellà podia fer falta algun dia. Tot una gran mentida” (Consol Segu), “La terra i la realitat. Eren molt bones persones” (Carmen Fabra Pujadó), “Els temps eren difícils i vivien dels fruits de la terra. Més aviat, quan no plovia o, per malalties, es recordaven dels sants” (Josep M. Barenys Barenys), “Eren més de terra. No hi havia temps per perdre. Molta feina a fer” (Angela Arenillas F), “La terra i la realitat” (Maria Rosario Pascual), “La padrina materna era molt religiosa. Tenia un fill capellà. Mu mare era més realista, tot i que l’ambient religiós era prou viu.

La padrina paterna era més prosaica, tenien un negoci i, amb aquesta excusa, es lliurava de certes obligacions i, això, que eren els veïnats de més a prop” (Marga Ferrà Ensenyat), “La terra i la realitat” (Magda Bohigas), “Àvia, 1912. La terra i la realitat” (Sandra Cabrespina), “La terra. Sols seguien les festes cristianes per costum i, jo mateixa, vaig batejar el nadó de blanc i llarg, amb mantell fet per ella i vaig pagar la butlla perquè érem en Quaresma, i doble, per arribar tard” (Silvia Franch), “L’àvia materna era religiosa i, a la vegada, llesta i pràctica. L’àvia paterna era atea” (Maria Dolores del Amo), “Ses meves dues padrines eren molt religioses. Una resava cada horabaixa el rosari. Aquest rosari, el tenc jo ” (Angela Bosch Jerez).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 13 de maig del 2022, Jose Tomas Montolio comentà “Mare nascuda al 1918. Tocava de peus a terra. Diumenge de Rams i res més”. 

Finalment, en relació amb aquest tema, el 13 de maig del 2022 ho comentí a un amic molt coneixedor de la cultura colla (de Sud-amèrica i matriarcalista):

“-Hui faig una pregunta en relació amb la terra i amb la realitat i, a banda, amb el cel i amb la religiositat.

En la cultura colla, la religió ¿està molt vinculada amb la terra com a mare, així com, en la culltura grega, ho feien amb Demèter i, després, en tot l’àmbit lingüístic, amb els Sants de la Pedra? Gràcies”. I em respongué “Ella és la Pachamama, terra i aigua que, fecundada pel déu Sol, els dona la vida”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, la pagesia, molt oberta, i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

 

La dona i la figura del llaurador (o la del pagès o la de l’hortolà) i la terra.

El 26 d’abril del 2022, en Facebook, comentàrem que, “En moltes rondalles en llengua catalana, apareix la figura del llaurador (o bé la del pagès o la de l’hortolà), però la del pastor és molt puntual. ¿Què opinaven les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 26 d’abril del 2022, Francesc Castellano ens plasmà “La família materna de la meva mare era pagesa a Girona i, la del meu pare (tant per via paterna com materna), ho eren també, a Benicarló i Navarrés.

Sí que hi ha rondalles amb pastors, tant entre les recollides per Joan Amades, com per altres folkloristes, i algunes relacionades amb la ‘descoberta’ d’imatges marianes, tot i que, certament, són poques en comparació amb altres oficis” i, posteriorment, li escriguí “És perquè la figura del pagès està molt vinculada amb el matriarcalisme, mentres que, com ara, la del pastor (i d’açò ja escriu Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya’, en 1960) ho fa amb la cultura castellana i amb la ‘Trashumancia’.

I, com ja podíem pensar, la cultura aragonesa, també patriarcal, en un article en aragonés i traduït al castellà, també està relacionada amb el pastor”.      

El mateix dia, en el grup “Valencians per la independència”, Josemi Sánchez Velascu ens escrigué amb “Una cobla de jota molt coneguda (…), ‘Jota de les Ventes de Moixent’”, en la versió del grup “Alimara”, la qual figura en el disc ‘A l’aire de la terra’”, tret en 1981:

“Més m’estime ser pastor

i anar per eixes muntanyes,

que no segador d’arròs,

que em piquen les cotimanyes”.

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, ens respongueren “Doncs, què pensaven? Eren de cases pageses” (Maite Bofarull).

En el grup “Dialectes”, el 26 d’abril del 2022 ens plasmaren “Qui tenia un trosset de terra era un bon partit. Ara, si anava a jornal, la cosa canviava: ‘Si el xicot ve amb ganes, no partiràs fam, filla’” (Rosa Maria Bixquert Camarasa), “A casa, eren pagesos. Així que, per l’àvia, era la seva vida quotidiana. Cuidar la família, preparar menjar, portar-lo al tros[1] o a l’era al migdia, tenir cura de l’hort…” (Neus Soler Rodríguez), “Opinaven que els pagesos eren autèntics. Per això, em vaig casar amb un pagès” (Maria Montserrat Morera Perramon).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’abril del 2022, Irene Barberà Pavia ens plasmà “La meua iaia, quan el marit tornava de l’horta, deia, irònicament, que li agradaven més les taronges que les figues, perquè aquestes eren per als pardals” i, quan li demaní amb quina intenció li ho deia, em comentà “Doncs, que es passava el dia treballant els tarongers i venia tan cansat, que la figa era per als pardalets, referint-se al sexe d’ella,… que el tenia abandonat”.

El 29 d’abril del 2022 posàrem un post en línia amb l’anterior: “En l’article ‘Els nostres llauradors’[2], de Ramon Tarín, publicat en Alaquàs (l’Horta de València), veiem que la figura del llaurador (o pagès) apareix, per exemple, com bonàs, picardiós i de comportament moderat. ¿Què caracteritzava els que ho eren i havien nascut abans de 1920, en cas que, bé les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, haguessen nascut abans de 1920? Gràcies”. En el grup “Dialectes”, ens plasmaren “La família de l’àvia paterna eren pagesos. Diria que el seu tarannà s’ajusta al que dius” (Rosa Garcia Clotet), “La família del meu home eren pagesos i la definició hi va bé” (Maria Montserrat Morera Perramon).

Quant a l’article, direm que Ramon Tarín comenta que “El llaurador es pot definir com una persona de caràcter alegre, bonàs i picardiós, amb una veu ardent i xiscladora. El torrentí[3] i el picanyer[4]són un bon exemple d’aquestes qualitats genuïnes; entre ells s’expressen quasi a crits. És gent a qui agrada la broma, i quan treballen en colla utilitzen un llenguatge que, per a l’estrany, pot semblar ofensiu. El llaurador, dins del seu hàbitat, es mou com un peix en l’aigua (…). En aquest context del ser i sentir, el llaurador se’ns revela d’un primitivisme deliciós[5].

Cenyint-nos al llaurador d’Alaquàs, el nostre llaurador es caracteritza pel comportament discret i moderat. No gesticula, i quan parla ho fa de forma solemne i greu. Home de poques paraules, mesurat amb una parla assossegada i reflexiva: es pot dir del nostre llaurador que resumeix amb el gest o la mirada el valor de les coses, el valor de la vida…” (pp. 93-94).

Com a afegitó, direm que el 15 d’octubre del 2022, en una pregunta en línia amb aquest tema, Nuri Coromina Ferrer ens posà una expressió que reflecteix el matriarcalisme: “Ser fill del terròs”, és a dir, de la terra, entesa com a mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En relació amb aquestes paraules, ma mare, a finals d’abril del 2022, em comentà “Jo també he anat al motor de [Madre] Sacramento, a dur el dinar, des de casa, ahí, amb un arròs caldoset i, quan tornava, per la séquia, arreplegava caragols, que m’agradava”. El motor a què fa esment ma mare està en el terme d’Alaquàs.

[2] L’article és “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), publicat en la web “QiA”, relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”.

[3] De la població valenciana Torrent (l’Horta de València).

[4] De la població valenciana Picanya (l’Horta de València).

[5] En relació amb aquestes paraules, el 29 d’abril del 2022, ma mare, per telèfon, em comentà “[El llaurador] També té la cultura del camp i un vocabulari que, molta gent, ahí no fica fava ni de broma”.

Les cultures matriarcalistes primen viure i actuar

General, , ,

En relació amb la cultura valenciana de primeries del segle XX, si més no, com la plasma Joaquín Martí Gadea en la seua obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), i amb el fet que, en línia amb el matriarcalisme, les persones no teoritzen, sinó que viuen i actuen, en la primera part de l’obra, veiem diferents entrades que ho reflecteixen. Així, en “Ballar sempre en la més lleja”, comenta “açò es deu entendre de teulades per avall, perquè, si és per amunt, es pot dir que no hi ha ningú, desgraciat, com tinga fe i confiança en Déu: este món són quatre dies i lo que convé és emplear-los en bé” (p. 19).

Igualment, en l’entrada “Cantal (el) del cornut”, exposa “Però, ¿qui serà més fort, el cantal o el que s’assentava o recolzava en ell? Esbrine-ho el curiós[1], que nosaltres no volem calfar-nos tant el cap en això” (p. 41) i, com ara, quan, molt avançat el llibret, escriu “perquè així ho demana el caràcter festiu i bromesc dels valencians. No ens calfem, puix, el cap en fer comentaris i reflexions sobre açò, perquè seria perdre el temps i mallar debades, i acabem, com en tots, per una cançó” (p. 174).

En aquesta línia, al capdavall de l’entrada “Pixavins (els) de Valencia”, comenta “tornaria en molt gust a ressuscitar les seues aficions i costums típics d’altres temps, que no són més que males criances, parlant en plata. Però nosaltres no tenim per què ficar-nos més a dins i concloem estes ratlles entonant-los una cançó” (pp. 180-181) i, a banda, quan, tractant sobre els habitants de Parcent (una població de la comarca valenciana de la Marina Alta), diu “Nosaltres no anem a esbrinar si tenen raó o no en tenen els que els han posat eixe malnom, perquè no és eixe el nostre propòsit, però sí que estan batejats així” (p. 191) i, per consegüent, Joaquín Martí Gadea plasma que el seu objectiu no és precisament teoritzar, com remata amb unes paraules en eixa entrada: “Però això no els deu entrar de les dents en a dins, perquè, segons es veu, és més per buscar el consonant que altra cosa, i ni tampoc els trenca ninguna costella” (p. 191).

En la segona part de l’esmentada obra, hi ha una entrada en què també ho reflecteix, en escriure sobre el refrany “Moda, la que acomoda” (p. 309): “Este (…) cos, que és de terra i a ella ha de vindre a parar. Açò, suposat, no anem a passar revista d’elles, perquè seria allargar massa aquestes ratlles”. Cal dir que, en aquestes paraules, es plasma un detall en línia, per exemple, amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista): que les persones som terra (entre els colla, diuen que la persona és terra caminant) i, a més, unit al tema de la prioritat per lo femení, per lo maternal i, així, per la terra.

Finalment, ho copsem quan també en la segona part, escriu “I vagen vostés a esbrinar[2] per què ve la cosa així i no d’altra manera, puix, per molt que cavil·len i es calfen el cap, no trauran més” (p. 392). I, per tant, veiem com, àdhuc, no sols a primeries del segle XX com també entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, igualment, entre persones que viuen en l’any 2022, quan escrivim aquestes línies, per exemple, quan es tracta sobre el matriarcalisme, els catalanoparlants tendeixen més a fer-ho a partir de fets, de publicacions, de refranys, de vivències, etc., en lloc, com ara, de fer xarrades, articles, etc. sobre què és el matriarcalisme. Açò concorda amb moltíssimes rondalles tradicionals en llengua catalana recopilades abans de 1930 o bé abans de 1990.

En eixe sentit, preferesc la que opta per tocar els peus en terra i l’estudia i el promou des de la vessant femenina, maternal i de sentiment de pertinença a la terra. I moltes persones que conec, també.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “apoyava en ell? Averígüeu el curiós”.

[2] En l’original, “averiguar”.

El sentiment de pertinença a la terra: comentaris i vivències

General,

 

El sentiment de pertinença a la terra, a partir de comentaris en Internet i de vivències

L’11 d’octubre del 2022 consideràrem que podria ser interessant consultar sobre el sentiment de pertinença a la terra… a partir d’escrits en Internet, i ens trobàrem que, per exemple, n’abundaven en Twitter, a diferència dels que hi havia en Facebook, dos canals que, més d’una vegada, reporten vivències que poden resultar molt profitoses. Tot seguit, n’exposem, de publicats en Twitter, acompanyats dels noms dels qui els plasmaren.

“És igual quina sigui ta procedència, és igual quina llengua parlis, és igual a quin barri visquis; és igual quina condició social tinguis… Només importa quin sigui el teu sentiment cap a la terra!! El sentiment de pertinença a un país és quelcom portat al cor, ben endins!!” (TJP-REPÚBLICA), “Però aquí està el punt. Com la llengua és el cor de les nacions, volen exterminar-la i, així, s’acabarà el nacionalisme català. Les generacions que pugen ja no parlen ni, molt menys, entenen el sentiment de pertinença a la terra catalana” (Una docent més), “Ja has canviat al castellà. Has tardat. Això de democràcia plena és la teva percepció. (…) Identitat catalana? Aquella persona que no es pensa que la terra li pertany (per dret de conquesta), sinó que té el sentiment de pertinença a la terra” (Enric Manyer).

N’hem trobat, àdhuc, en línia amb la terra com si fos una mare, a qui cal tornar-li els favors, així com, en moltes festes d’origen pagà (com ara, la dels Sants de la Pedra), sol fer-se un agraïment a lo que els ancestres (i també persones del nostre temps) dirien la Mare Terra: “Volem tornar-li, a la terra, lo que ella ens ha donat abans. El compostatge a partir de les restes orgàniques de les llars suposa el reconeixement de la nostra gratitud a la terra i ens cohesiona entorn d’un sentiment de pertinença imprescindible per a la sostenibilitat de la vida” (Salvaperez.eth). Comentaré que, durant un poc més de cinc anys (entre el 2000 i el 2006, si més no), formí part de la “CEVA” (“Coordinadora Ecologista Veïnal d’Aldaia Alaquàs”), una associació heterogènia i molt democràtica, vinculada amb dues poblacions de la comarca de l’Horta de València i que, arran de converses amb ma mare (quan, sobretot, em parlava dels seus avis) i de tractar el tema de la terra en la recerca sobre el matriarcalisme, copsí respostes com aquesta, la qual, al meu coneixement, reflecteix molt bé l’esmentat sentiment.

Igualment, n’hem arreplegat sense embuts: “N’hi ha que han nascut i/o porten tota la vida a Catalunya i no són pas catalans. És ben bé el que diu Eva a l’última frase i al per a tots els territoris del món: Amor a la terra, la seva llengua i cultura i els seus valors. Aquest és el sentiment de pertinença a qualsevol país” (CarmeCat),”“El que no té sentit és que algú emigri i, al cap de tres generacions, encara sigui totalment impermeable a la cultura de destí. Que el sentiment de pertinença el tinguis cap a la terra d’algun dels teus avantpassats, que de fet ja no existeix i ja han passat dècades” (Anna), “Jordi (…) No perdis mai el teu lligam a la terra i el teu sentiment de pertinença a la terra; i continua fent de far” (SilviaVilaNavarra), “La majoria de gent s’estima la seva terra sense que els altres li diguin que és especial. És la teva terra i prou” (Joan), “Català és, independentment del naixement, el que té sentiment de pertinença a la Terra i la seva cultura, no només per viure un temps” (Toni Rodríguez López).

Afegirem unes paraules que enllacen molt amb el matriarcalisme, per exemple, les que exposa DretsiLliures: “Els meus orígens, que m’han tocat i no he escollit, són catalaníssims. Ara bé, a casa, sempre se m’ha deixat clar: català és tot aquell qui estima i defensa la terra. La resta és accidental perquè, simplement, t’ha tocat i no ho has triat. El sentiment de pertinença es du dins lo cor”. I aquestes: “L’equidistància no és possible: hi ets o no hi ets…; ho sents o no ho sents… El sentiment de pertinença es té o no es té… L’amor a la terra es té on o es té” (Encarnació).

En llegir les paraules d’Encarnació recordí quan, a mitjan dels anys huitanta del segle XX, en una població castellana pròxima a Madrid, una psicòloga, mon pare, ma mare i jo érem en un despatx. Quan comencí a parlar en llengua catalana els meus pares, la psicòloga em comentà que ho considerava una falta d’educació. Els meus pares, en cap moment, em criticaren. I, tot seguit, li responguí sense embuts:

-Mire: con mis padres, yo siempre hablo en valenciano. Cuando hable con usted, lo haré en castellano. Pero, con mis padres, en valenciano.

I continuà la sessió, malgrat que, immediatament, la dona plasmàs unes paraules. En el moment d’escriure aquestes línies, 12 d’octubre del 2022, ma mare encara recorda aquest fet i no em desaprova l’actitud. És més: en 1997, en Burgos, coneguí dos castellans que vivien en Madrid i molt oberts, u dels quals havia estat dos anys de monitor de temps lliure en el País Valencià i tenia coneixement de català.

Adduirem que el mateix dia diguí a ma mare que, des del meu punt de vista (i partint dels nombrosos viatges que tots tres o, àdhuc, junt amb els meus germans), hem fet per Espanya (des de Galícia fins a Burgos, passant per Astorga, per terres castellanes, andaluses, aragoneses, de Navarra, o bé per Catalunya i pel País Valencià), on millor ens acolliren (parle de terres que formaren part de l’històric Regne de Castella i només castellanoparlants) fou en Andalusia. I li vaig afegir que Andalusia no és com les terres de Castella i, a més, està oberta al mar i al comerç. Per exemple, durant els segles de gran colonització castellana en lo que ara diem Llatinoamèrica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen i que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, lo maternal i la seua promoció

General, , ,

 

El sentiment de pertinença a la terra en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea (1837-1920). Una altra part del matriarcalisme.

En moltes entrades de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, de Joaquín Martí Gadea, es plasma el sentiment de pertinença a la terra i, així, el matriarcalisme. Per exemple, en la primera part, el copsem en l’entrada “Granerérs (els) de Torrent”, en remarcar la “serietat, patriotisme i amor a la terra que els va vore nàixer (…), encara que es troben a l’altra banda del món” (p. 106). I, això, com indica, implícitament, en un escrit referent als maçons i als judeus (p. 140), en un ambient en què les dones no són considerades com els mobles de la casa (p. 141), “per a apreciar el caràcter i els costums dels nostres avantpassats” (p. 172).

Una de les entrades en què més ho reflecteix és en “Pixavins (els) de Valencia”, o siga, els qui viuen en la ciutat de València, en escriure “tenen gran enginy i inventiva per a totes les coses, una gràcia i sal especials per a burlar-se fins de la seua ombra, una finor que ratlla en exageració en el tracte social, però poc patriotisme i amor a les coses de la seua regió natal, les quals desconeixen en general, posposant-les a les d’altres regions i països” (p. 180), motiu pel qual, més avant, plasma que “nosaltres devem conservar el mot, perquè pertany a la història” (p. 186) i, per tant, promou l’ús social de la llengua materna de la gran majoria dels valencians de l’època.

En la segona part de l’esmentada obra, ho tracta, com ara, en l’entrada “Almonedes (les) en Valencia”, quan posa que, “comparat amb lo que usaven[1]a mitjan del segle passat[2], ara tot es publica en castellà, com si estiguérem enmig de Castella i, abans, tot en valencià, lo mateix que els catalans ho fan també en la seua llengua” (p. 249). Cal dir que, en el primer terç del segle XVIII, després de la guerra de successió i tot, en moltes parròquies s’escrivia en llengua catalana, però, posteriorment a la guerra, moltíssims periòdics es publicaven en castellà i que penetrà molt en l’àmbit eclesial.

En l’entrada “Llengua (la) valenciana”, la qual podem empiular amb l’anterior, escriu que “els catalans (…), en la mateixa Barcelona, veiem que, fins a les senyores i senyors més distingits i de bona posició (…), tots parlen en la seua llengua (…). A més, els catalans prediquen, resen, canten i ho diuen tot en català, fins en els cercles, patronats, confraries, casinos, fondes i tota classe d’associacions científiques, literàries i recreatives” (p. 299). ´

Per això, considera important “fer una propaganda més activa, (…) parlant sempre en valencià, publicant, almenys, un setmanari i un almanac tots els anys” (p. 299) i, de pas, “no afrontar-se de parlar-lo, encara que siga davant del sursum corda” (p. 299), és a dir, davant de personatges anònims de categoria social elevada. Per consegüent, captem uns paràgrafs molt en línia amb el matriarcalisme.

Igualment, també es reflecteix en fer esment del “refinament de costums” (p. 347) de primeries del segle XX, quan es publicà l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, en què, àdhuc, trau la part maternal, en escriure “les glòries de la mare atenyen als seus fills” (p. 365), és a dir, que hi apleguen. I, a banda, en acabant, comenta que els valencians, els catalans i els mallorquins, “tenen més desenrotllats l’amor i sentiment de la regió natal que els de les altres regions d’Espanya” (p. 380), paraules que, a més, podríem vincular amb la cultura basca, amb l’asturiana i amb la gallega, totes elles matriarcalistes, a diferència de la castellana i de l’aragonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “empleaven”.

[2] El segle XIX.

Hem traduït la forma castellana “patria chica”, la qual empra Joaquín Martí Gadea (en l’original, “patria gica”), per “regió natal”. Igualment, on l’original posa el castellanisme “encopetats”, hem escrit “de bona posició”.

Les dones i les poblacions rurals reïxen molt el matriarcalisme

General, , , , ,

 

Podríem enllaçar el modisme sobre la bagassa d’Antella (en què Joaquín Martí Gadea considera que la dona no ha de ser motiu de burla) amb el següent: “Bajuana (la tia)”. La tia Bajuana figura en l’obra “Rondalla de Rondalles” (podem pensar que en fa esment a una del valencià Lluís Galiana i Cervera, 1740-1771) i “apareix com una àvia xapada a l’antigor, planota, satisfeta i molt de dites[1], que, en una reunió que tingueren en sa casa Pep de Quelo i Ximo del Portal, tragueren ella i ells a relluir totes les paraules, dites i refranys usats llavors pel poble. I, com que la tendència, hui en dia, de certs valencians empeltats, segurament, de castellans, pareix que siga arraconar la nostra llengua i tot lo que tinga relació amb ella, nosaltres que, gràcies a Déu, no pensem així, volem recordar ací eixos tipus i coses, a fi de que el poble sàpia son passat, únic mitjà de voler com es deu a la terra del Xè i treballar per la seua grandesa i prosperitat. 

Apliquem-li, de pas, una cançó:

L’aueleta[2] Bajuana,

tipus de les nostres velles,

mereix que la celebrem,

si enaltir volem a elles.

 

Puix, el qui no honra als vells i a la seua memòria, no serà tampoc honrat pels jóvens en son dia; fer-ho bé amb ells és cobrar de bestreta el jornal que encara s’ha de guanyar” (pp. 16-17).

A banda, en l’entrada “Boquimolls (els) de Teulà”, la qual figura en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, veiem que els habitants de Teulada (població valenciana de la Marina Alta), “com a gent llauradora i poc afectada a eixir per fora o viatjar, és prou senzilla encara i, particularment, les dones” (p. 27).

Igualment, podem empiular aquests dos escrits amb l’entrada titulada “Pixavins (els) de Valencia” (p. 180 de la primera part), quan comenta que els habitants de la ciutat de València (de malnom, “pixavins”) “sí es tenen en compte els seus gusts, costums i modo de ser, puix tots ells (raríssimes excepcions) són rumbosos i esplèndids en el gastar, molt remirats i, fins i tot, vanitosos en el vestir, amants del faust i ostentació i aficionats a eixir de paella i anar de xauxa o de broma.

Tenen gran ingeni i inventiva per a totes les coses, una gràcia i sal especials per a burlar-se, fins i tot, de la seua ombra, una finor[3] que ratlla en exageració en el tracte social[4], però poc patriotisme i amor a les coses de la seua pàtria xica, les quals desconeixen en general, posposant-les a les d’altres regions i països (…). Estos són els pixavins de València (…).

Els pixavins valencians

són molt fins ensé que volen,

però, quan no els té a compte,

al primer que els ve, l’amolen” (pp. 180-181).

 

En les paraules relacionades amb la fastuositat i amb l’ostentació, veiem senyals de cultura patriarcal que,  per exemple, des dels anys huitanta del segle XX, entraren en Torrent (població de l’Horta de València), en prendre-hi el vincle tradicional amb els Sants de la Pedra, per a justificar unes festes patronals acompanyades de moros i cristians… per a cridar l’atenció, de la mateixa manera que, a hores d’ara, en Alaquàs (una població veïna), han afegit actes amb comparses i filades, més que res, per a fer-se destacar. Les coses, com són. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “dichero”.

[2] En l’original, “ahueleta”.

[3] En l’original, “finura”.

[4] Lo que molts valencians, tradicionalment, diem “coentor”, això és, voler aparençar més de lo que s’és.

 

 

Pageses que tornen a viure en l’horta i amb estima per la terra

General, , , , ,

Prosseguint amb el document “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay, veiem que Carolina Torrelles, qui “és filla de l’Horta, (…) ja no viu a la torre on va néixer, però sent una estima irrefrenable pels conreus i pel camp.

(…) No dubta, tampoc, que, en un futur gaire llunyà, tornarà a viure a l’Horta i que farà un hortet”.

A més, captem que “Les dones de l’Horta i, més, les de mercat, tenen un no-sé-què (…) una manera oberta, forta i decidida”, trets que encaixen amb els de moltes dones nascudes abans de 1920 i, per exemple, amb les trementinaires (remeieres) o, com ara, amb com figuren les dones en moltes rondalles recopilades abans de 1930.

A banda, Carolina Torrelles comenta que “Les tomates no venen del súper. No neixen espontànies! Hi ha qui les cultiva amb cura i dedicació durant molt de temps fins que les podem menjar. I són d’una temporada concreta. (…) En aspectes de salut i benestar, no hauríem de regatejar”. Entre aquestes paraules, n’hi ha en què es convida a la paciència, a tocar de peus en terra, a posar-nos en la pell dels llauradors i en la seua tasca que realitzen, activitat que inclou la venda del producte i la renovació de la terra (per a que estiga fèrtil, així com la fecunditat permet que hi haja vida i descendència generació rere generació), a actuar amb simpatia per la terra, etc., trets que podríem relacionar amb lo matriarcal.

Les dues dones de què, tot seguit, llegim informació, Anna i Ester Vila, passaren a viure en l’Horta de Lleida, malgrat que no hi havien tingut llaç camperol. No obstant això, “Lluny del que podrien haver fet altres famílies ‘nouvingudes’ a l’Horta de Lleida, s’han implicat totalment en els esdeveniments de la partida” i, com a exemple, “van apostar per la recuperació de races autòctones[1], així com per criar les seves gallines des del primer dia de vida, vetllant per la qualitat del producte local i tenint molt present el compromís social i ambiental de la seva activitat”.

Més avant, veiem que el món rural també és molt obert, si bé d’una manera diferent a la del món urbà. Així, “El mercat és l’oasi de la pagesia lleidatana. Ho ha estat així des de temps immemorials. És intercanvi de productes per diners, però també de notícies, receptes, curiositats i més d’un acudit.

‘Nena, a quant va el quilo?’

La venedora recomana, contagia entusiasme i ofereix als públics el fruit de tots els seus esforços”.

Cal dir que, en més d’una rondalla, apareix la dona com a venedora i que, per exemple, en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), la dona és qui es dedica a lo comercial, a la venda.

El fet que, en les zones rurals, s’haja conservat més i millor la llengua (en molts nivells), fa que puguem coincidir que, així com, en la música i en les rondalles, es reflecteix molt la manera de ser d’un Poble, de molts dels parlants d’una llengua, etc., també és cert que, com llegim en el reportatge, “Per a conèixer una societat, cal visitar els seus mercats i degustar el seu producte autòcton”, perquè, al cap i a la fi, l’horta, el camp, “és més que un nom, és un sentiment de pertinença, ple d’històries” i de què formen part “Dones generoses, constants, valentes i treballadores que han estimat (i estimen) amb totes les seves forces, les seves famílies i la terra que les ha vist néixer”. Adduirem que els adjectius que hi ha en aquestes frases es plasmen en molts comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920 i, més encara, si eren nates abans de l’any 1900.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Aquestes paraules referents a la recuperació de les races autòctones, em recordaren quan Pere Riutort em comentà, en juny del 2018, que, des de la seua arribada al País Valencià, el seu objectiu havia sigut fer que la llengua estigués present en l’Església valenciana i, igualment, en l’ensenyament, perquè captava que la llengua catalana hi estava en una situació de lo que ell entenia com pobresa. M’ho comentà en alguna altra ocasió.

“Una de les meves filles li va dir que volia ser pagesa”, Mireia Valls

General, , , , ,

 

Continuant amb el reportatge “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay, copsem molts trets matriarcalistes, començant per l’estima per la terra, per exemple, quan veiem que Anna Aragonès “és néta i filla de pagesos i (…) decidí apostar per formar part de l’explotació familiar.

(…) Recorda que, des de sempre, les reunions empresarials les han mantingut a la taula de casa, amb el menjar parat, i que, en elles, hi ha participat des del més gran al més petit. Això encara passa avui, una estima per la terra i per la feina que no ha fet més que créixer i que ha ajudat que la seva pròpia filla vulgui ser pagesa”. Com hem vist, en més d’una rondalla, les reunions es fan entre els pares i els fills, es tracten els temes de manera oberta i, a més, participen tots. Tots. Igualment, el fet que la filla trie seguir les petjades de la mare i, àdhuc, ser pagesa, parla d’un gran vincle amb la terra i reflecteix el matriarcalisme.

A més, Anna Aragonès comenta que “És molt important que les generacions futures siguin conscients de l’esforç de les coses i que aquestes necessiten el seu temps per donar fruits”, unes frases clarament en línia amb el món del camp i amb el matriarcalisme, com ara, per la importància que s’atorga a la paciència.

Més avant, Dolors Comes, presidenta d’una associació de veïns, comenta “Les dones són el pal de paller de les famílies i les empreses agràries, hem criat els nostres fills i filles, cuidat les persones grans i hem treballat -i treballem- la terra. Però la nostra feina mai ha estat reconeguda ni valorada” com també que “La dona de l’Horta de Lleida és forta, valenta, capaç d’afrontar qualsevol situació” (paraules que van molt en línia, àdhuc, amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1900). A banda, captem que “Filla de pagesos, casada amb pagès, no va dubtar mai en dedicar la seva feina a les tasques del camp, dures però, alhora, gratificants Sent un gran amor per la terra i la seva partida”.

Afegirem que, quan Dolors Comes tenia quaranta anys, passà al món de l’associacionisme i copsà un fet que hem tractat sense embuts: “A vegades, són les mateixes dones les que restem autoritat a la feina d’altres dones. I això és molt trist! Amb actituds així, fem un gran favor al masclisme i al patriarcat. (…) Hem de trencar aquestes actituds, i valorar les persones”.

Igualment, unes línies en què considerem que es reflecteix molt el matriarcalisme i, a més, el sentiment de pertinença a la terra, són les que tenen a veure amb Mireia Valls: “Les dones nascudes a l’entorn rural tenim un gran vincle amb la terra que ens ha vist néixer”. Mireia Valls, presidenta d’una partida rural, diu que “El territori és el nostre punt fort i ens hi costa marxar. De fet, quan vaig ser mare, vaig decidir tornar a la torre i criar-hi les meves filles”. A banda, exposa paraules que empiulen amb moltes rondalles i amb molts comentaris relacionats amb dones nascudes abans de 1920: “la dona (…) ha tingut més pes que l’home en la família rural, ja que ha compaginat tres jornades: casa, família i camp”. I podríem adduir que, la gran majoria de les vegades, ha estat ben tractada per l’home; i ell, per part d’ella.

Al capdavall, afig que, “Un dia, una senyora va preguntar a una de les meves filles què volia ser de gran. I ella, decidida, no va dubtar: li va dir que volia ser pagesa, perquè sap que és una feina molt necessària per a la societat”.

Podríem dir que les persones relacionades amb el món rural toquen els peus en terra, atorguen importància a la paciència, al pas a pas, tracten la terra com una mare a qui estimen i de qui saben que reben menjar i els fruits de la bonesa i del conreu de les bones accions, són molt obertes (com l’ambient hortolà en què es desenvolupen majoritàriament)… en relació amb la casa i, a banda, s’estableix un pas del món de la casa, al de l’hort i, a més, al social (el mercat, la cooperativa, balls i danses vinculades amb els camperols, etc.).

Finalment, quant al camp, afegiré que, des del curs 1992/1993, en què un mestre de Magisteri, Enric Sebastià Domingo (1930-2006), ens parlà sobre l’emfiteusi i, més encara, del 2003 ençà (quan, en cals meus avis materns, trobí un llibret que eren les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar, les quals daten de 1740) i copsí que, en els texts, hi havia paraules en llengua catalana, i, uns mesos després, entrevistí el meu oncle José Palop (1935-2021, des dels dotze anys vinculat amb el camp, bondadós i molt obert), vaig sentir una relació més gran amb el camp: s’hi havia conservat més i, sovint, molt millor, la llengua. I, per tant, calia tractar-lo amb estima.

Més tard, passí a interessar-me pels sants que feien de protectors dels llauradors valencians i, ara, per l’estudi sobre el matriarcalisme i, de rebot, sobre la terra i sobre tot l’àmbit lingüístic. Ho he pensat, per primera vegada, hui, mentres escrivia frases d’aquestes dones de Lleida. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pagesos que agermanen i que afavoreixen un espai de fraternitat

General, , , , , , ,

 

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i de l’estima de la terra, direm que el 19 agost del 2022 accedírem a un reportatge extens i molt interessant, “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay i publicat, si més no, en el 2020, en què onze dones tracten sobre el camp i sobre la terra. Entre altres coses, llegim, “A trenc d’alba, es lleva Rosa Batlle , una pagesa de soca-rel. Filla de pagesos, dona de pagès, i pagesa (…).

‘A mi, m’encantava baixar al mercat! Era el principal lloc de reunió de pagesos, i de les pageses! Anar al mercat era molt més que vendre, era fer comunitat’, explica Batlle”.

Ens trobem, per tant, amb unes paraules que ja parlen de fer comunitat, una actitud molt distinta a l’individualisme maquiavèl·lic que tant impulsa el capitalisme. A més, Rosa Batlle, amb “Prop de 80 anys estimant la terra, i traient el millor d’ella”, li porten a considerar que “L’Horta també és Lleida, i fa molta pena quan es renega de les pròpies arrels”.

A continuació, llegim unes paraules de Marina Pifarré, qui creu que, “Tradicionalment, la dona de l’Horta de Lleida ha estat molt tancada. No ha anat al cinema, ni a ballar, ni tampoc ha participat en cap acte municipal”, que “Els únics espais socials que ha freqüentat han estat el mercat i la cooperativa” i, com ara, que “La dona pagesa ha estat una dona destinada a viure a casa perquè no ha tingut temps a res més”. Comentaré que, partint de les meues vivències en la meua família (amb un oncle nascut en 1935 i dedicat al camp durant més de seixanta anys, fins al 2011), de les paraules de ma mare (en relació amb les seues àvies, nascudes en els anys setanta del segle XIX) i, més encara, d’un escrit de Joan Sala Vila (català d’arrels catalanes nascut en 1929), respecte a la pagesia durant la guerra (i, sempre, des de fets que ell ha conegut de primera mà), copse que, en comentaris semblants a aquest, hi ha una mena de menyspreu, sovint, cap a la dona i cap a lo rural, perquè es fa la mirada com si la ciutat fos una espècie de Xauxa o bé un camí de roses, almenys, en la vida i com a signe de progrés, sense incloure que, a major progrés d’aquesta línia, major desigualtat i menor presència del matriarcalisme.

A banda, a primeries del segle XX, abundaven els balls de línia matriarcalista i, amb la penetració del capitalisme i del castellà, minva el temps dedicat a balls i danses i, igualment, els matriarcals. Cal afegir que, en molts balls posteriors a la guerra i que no eren tradicionals en tot l’àmbit lingüístic, s’introdueixen junt amb la llengua castellana.

Per això, podríem demanar-nos ¿no serà que moltes associacions prefereixen una subvenció i inclinar el cap davant les autoritats polítiques i de la versió oficial de la història, en lloc de tractar el tema més enllà dels anys del franquisme i no des d’una visió no necessàriament marxista, ni anarquista, ni, òbviament, positivista (la que prefereix parlar de reis, de batalles, de gestes militars, de grans invents, etc.)? Per això, la tria d’una opció oberta fa possible que la gran majoria de la població també puga plasmar, explicar, escriure, etc., fets que ha conegut o bé que els han transmés avantpassats seus.

Afegirem que un altre prejudici, com ara, és considerar que la vida de pagès a penes tenia dies festius… sense dir que això ho accentuà el capitalisme, a diferència de la vida, per exemple, en l’Alta Edat Mitjana, en terres de lo que seria el Regne de Lleó, relacionat amb la cultura asturiana, la qual és matriarcalista. 

Adduirem que Joan Sala Vila, en l’entrada “La importància de la pagesia que jo vaig viure” (https://filosofiaipensaments.blogspot.com/2022/08/la-importancia-de-la-pagesia-que-jo.html), plasmada, amb noranta-tres anys, en el blog “Filosofia i pensaments”, comenta que, “Fou durant la guerra incivil espanyola. Jo l’any 1936 tenia 7 anys. Durant tota la guerra, vaig viure a pagès en una Masia de Collsuspina anomenada Can Torres. Vivia el nen i és, en la meva vellesa, que recordo i reflexiono. Només em referiré a fets de la meva estança a Can Torres durant la meva infantesa. Records de la pagesia m’alliçonen ara que soc avi. (…) Els pagesos, durant la guerra, foren molt generosos i salvaren força gent de morir de fam. Entre els homes del meu poble regnava una forta fraternitat. La seva pagesia reforçava la seva capacitat salvadora del necessitat. El treball no era cap impediment per assistir-lo. Les patrulles de milicians no van poder mai detenir a ningú. El poble de Collsuspina estava sempre a punt per defensar la seva gent i els seus pagesos foren un model de solidaritat. (…) Collsuspina, els anys de guerra fou un oasi de pau, llevat dels darrers dies de la retirada. (…) Els pagesos defensaren el seu poble de possibles atacs incontrolats, oferiren hostatge a famílies perseguides, donaren productes del camp a persones necessitades que demanaven ajuda i, durant la guerra, les escoles compliren amb el seu deure, amb la peculiaritat que el mestre de l’escola dels nens era un capellà”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Aquesta foto és del llibre ““El matriarcalismo vasco” (p. 23), publicat per la Universidad de Deusto en 1988. Lo que posa “ànima” fa referència a la part femenina de la persona.

Com podem llegir, “En cas de renegar de la nostra ‘ànima’, ens espera no sols un autoritarisme cada vegada més patent, sinó la impotència. En efecte, com indicàs l’escola de Frankfurt, l’autoritarisme antidemocràtic i de línia feixista es fonamenta en la repressió de lo propi femení que fa niu en cada persona i, com a energia latent, en la societat”.

Dones que estimen i que tracten bé la terra i molt obertes

General, ,

 

En relació amb el paper de les mares i de les àvies en el tema de l’estima per la terra, comentarem que el 23 de juliol del 2022 trobàrem unes paraules interessants en l’entrada “L’Elvira” (https://ousemporda.com/equip/lelvira), en la web “Ous Ecològics Empordà”, quan diu que l’Elvira “és la matriarca, el model a seguir, sempre té coses per ensenyar. Estima i cuida la terra on viu. L’ofici de pagesa li ensenyaren els seus pares i abans els seus avis, ara també hi té el fill i qui sap si en Martí i la Rita també seguiran les seves passes. L’Elvira és una persona molt humana, respectuosa i amb valors ferms”. Afegirem que, sobre els padrins i la terra, a mitjan juliol del 2022, copsàrem l’article “Visca els padrins, visca la terra lleidatana” (https://www.lrp.cat/opinio/article/1821986-visca-els-padrins-visca-la-terra-lleidatana.html?s=09), escrit per Magda Gregori i publicat en “La Republica – El Punt Avui”, en què podem llegir “La terra és la seva font d’energia i subsistència.

(…) Any rere any, collita darrere collita. Perquè no hi ha cap altra sortida. Vivim del que sembrem i del que arrepleguem dels nostres camps”, unes paraules que plasmen el matriarcalisme: la mare (la terra) com a subministradora de vida, com qui garanteix el futur i, igualment, com la terra que cal tractar amb simpatia.

A banda, comenta un detall que empiula amb lo matriarcal: la proximitat. Així, ens diu que, “Ara, es parla de productes quilòmetre zero, de consum de proximitat. I tant! Però el padrí sempre ho ha fet així. Sempre. Generació rere generació”. A més, Magda Gregori reflecteix que el matriarcalisme és una constant en les terres catalanoparlants (en aquest cas, tracta sobre Catalunya) i… en les rondalles (en què sovint apareix la figura del jardiner i, en moltes de les valencianes, el llaurador i l’hort):

“Catalunya és un país de pagesos, treballadors incansables, lluitadors infatigables. Persones que han fet de la seva vida un ofici imprescindible per existir, construir, aprendre, sentir i viure”.

Comentarem que Magda Gregori ho plasma com a “neta de pagès, filla de pagès i germana de pagès. Perquè el padrí ha ensenyat els valors de la constància i perseverança al pare, perquè el pare ho transmet al germà”.

Respecte al vincle que caldria tenir present i, fins i tot, remarcar, l’autora de l’article addueix que l’agricultura “ha estat sempre el millor rebost, una conserva que necessitem per seguir. Perquè sense cultius ni pagesos, tot s’atura. Tot comença i acaba a la terra. (…) La terra (…) sempre reneix i alimenta”. Per tant, de nou, figura la terra com la mare que fa possible la vida, la regeneració i el futur de tots els seus fills i de tota la fauna que hi viu, si més no, mitjançant el menjar, els aliments.

Un altre article, “Estimar la terra” (https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2169101-estimar-la-terra.html), d’Assumpció Cantalozella i publicat en el diari digital català “El Punt Avui” el 20 de juliol del 2022, reflecteix, molt prompte, el matriarcalisme: “Som terra. N’hem sortit, de la terra, fins i tot si creiem que l’Ésser Superior ens va fer amb fang.

(…) Dic terra, i vull dir el marc físic on hem nascut, on estem ficats, inserits, on vivim tots els moments de la nostra vida, on comencem a caminar, a dir els primers mots. El lloc on ens hem enamorat per primer cop. Terra vol dir tota la gent que he conegut, que són terra (…). Estimar la terra. És estimar els arbres, estimar les pedres, la sorra que es desgrana dels esclats de granit (…).

Estimar la terra és abraçar els arbres, sentir que els rius són la meravella. Estimar la terra vol dir conéixer aquells racons que els pares ens van assenyalar, aquí, ho veus, hi ha una cova”. Cal dir que, en traure la paraula “cova”, passem a un símbol que figura en moltes rondalles i que té a veure amb la mare, amb lo receptiu, amb el matriarcalisme.

Un altre passatge d’aquest article, molt interessant, és quan trau l’agricultura: “Estimar la terra és haver cultivat aquell trosset que els humans van descobrir a fora la selva i que van fangar, cavar, per a enterrar-hi llavors del bosc fins a fer-les créixer allà”. Les llavors, per descomptat, en què el llaurador confia que donaran els seus fruits en l’esdevenidor i que, per això mateix, les tracta amablement, amb paciència, com ho faria amb la mare que li donà la vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.