Arxiu d'etiquetes: pietat

Rondalles amb reis generosos, amb bona sensibilitat i pietosos

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre esmentat, i triada per la folklorista Simona Gay (1898-1969), és “La font d’Oli”. En primer lloc, direm que es capeix l’arquetip del rei i que ho fa en nexe amb els Pobles matriarcalistes. Així, en un país tot d’oliveres (u dels arbres més típics dels Pobles mediterranis), en els dies més escurçats de cap d’any, “entre les branques movedisses, alternaven les cobles i perlejava el riure del jovent, mentre queien, plic i ploc, els manats d’olives” (p. 467). El fet que, durant les tasques (en aquest cas, agrícoles) es cantàs, ha estat un element propi de les cultures de caire tel·lúric.

Nogensmenys, molt avançada la primavera, “El rei del país, qui vivia en un castell quitllat[1] en un roquetar, fou assabentat per fi de la misèria del poble i en tingué pietat. S’encertava que s’havia molt bé proveït d’oli l’any d’abans. La filarella de gerres encara plenes feia goig en el celler i en volgué fer aprofitar la gent. Manà al seu majordom de fer fer la crida: que rajaria una font d’oli on tots podrien pouar de franc una vegada, el dia vinent, de sol ixent a sol ponent.

Era pel juny, quan el dia es menja la nit de tot cap i, a l’alba, tot el poble era a l’espera (…) quina processó pel caminet que menava a la font d’un dia! Gerres i gerricons, olla i ferrada, perol o caldera, tot era bo a emplenar d’aquell oli de sabor enyorada” (p. 467).

Així, el monarca, en lloc de fruir només ell i els seus alts càrrecs o els qui viuen més pròxims i de manera contínua al sobirà, decideix compartir part de la seua riquesa que havia estat reservada per a altres moments i, de pas, els habitants del regne hi tenen accés. A banda, com que no és un escanyapobres, el detall esdevé u dels dies més llargs de l’any i, de rebot, no sols hi hauria més temps perquè els seus súbdits en poguessen arreplegar oli, sinó que més persones podrien endur-se’n. En resum, un home generós i amb bona sensibilitat.

A més, “Una pobra dona que s’havia aixecat quan llostrejava per a anar a fer llenya i que no havia sentit la crida del vespre, perquè vivia en una caseta molt retirada a prop del bosc, anà cap al tard a casa del forner a portar un feix de llenya i a cercar pa. Aquí només es parlava de l’anar i venir de la font d’oli. (…) La font rajava gota per gota quan hi parà la terrissa. Mentre vigilava el degotadís d’oli, passà el fill del rei. Encara jovenet, no tenia apresa la pietat del pobre i s’exclamà, rient i burlaner:

-Que us ha deixat enlluernada la posta del sol? Ha passat l’hora d’emplenar l’olla!” (pp. 467-468).

Per tant, hi ha una anciana, amb força, que, enjorn, fa faenes per a la casa i que, en caure el sol, torna al niu. Adduirem que, en aquesta narració, la vellesa i la pobresa van unides i que, com veurem més avant, la saviesa de la provecta i la seua vigor seran la compensació al fet de no haver pogut prendre més oli del que li era necessari.

Igualment, com en altres relats, es plasma que els majors han de ser ben tractats i que encara poden tenir capacitat de decisió i d’influència en els altres. Això fa que el minyó haja de superar unes quantes proves… en què les dones (unes fadrines) li indicaran què haurà de fer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Dret.

La bellesa de la Mare Terra, la pietat i la col·laboració

General, , , ,

 

Prosseguint amb les rondalles del llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, en el relat “L’estany de Montcortés” copsem trets matriarcalistes. Així, comença dient que aquest estany és sorprenent, sobretot, “perquè el foraster no esperaria mai de trobar, precisament allí, lluny encara de les geleres del Pirineu, aquell bé de Déu d’aigua embassada” (p. 44). Per tant, captem una lloança a un detall femení i molt vinculat amb el matriarcalisme i amb la dona: l’aigua. A més, ho fa com una mena de regal de la natura (ací, simbolitzada per Déu). Adduirem que, en el 2013, un dia, en una conversa amb Pere Riutort (1935-2021), li comentí que jo no era creient, però que em fascinava la bellesa de les muntanyes: la vall, la grandiositat enmig de la qual en som una part més i la quantitat de coses que hi havia i que podia sentir en eixos instants. Aleshores, ell em digué sense embuts: “¡Això és Déu!”.

En eixe sentit, a primeries del segle XXI, aní a la ciutat de València, a sa casa (possiblement, amb motiu del seu sant o del seu natalici), i li regalí un paperet (el qual agafà i llegí) amb aquest missatge, tret d’un llibre amb rondalles del món vinculades amb la natura:

“No és la Terra un lloc preciós? Mireu com són de belles les muntanyes i les valls? No és un plaer sentir-se viu i ser capaç de comprendre, de parlar i de moure’s?

‘L’origen dels primers éssers’ (Relat tradicional quitxé)”.

Comentaré que, el 16 de desembre del 2022, quan escriguí aquestes paraules en el grup de Facebook “L’empremta de Pere Riutort Mestre”, vaig afegir “Fou un home que, des de molt prompte, estigué en contacte amb la natura i, de fet, considerava que Déu és lo que solem dir la Mare Terra”. Tot seguit, un membre comentà “Crec que sí. També solia dir que les primeres religions tenien llocs de culte en llocs naturals bonics, i que la bellesa del lloc conduïa a la idea de divinitat”.

Tot seguit, en la rondalla, llegim que l’estany “Té una forma lleugerament ovalada i en mitja hora escassa, se li pot donar la volta. Les seues aigües, netes i blavíssimes, semblen renovar-se contínuament. (…) Expliquen alguns que la seua fondària és tan abismal que, per més cordes que s’hagin nuat no s’ha pogut tocar mai el fons” (p. 44). Per consegüent, apareixen detalls en línia amb lo matriarcal: la forma ovalada (més semblant a lo circular com també a l’ou que penetra en la vulva així com la llavor ho fa en la terra), donar la volta a l’aigua (que pot evocar-nos el ball dels cossiers i el ball de la Moma). Igualment, la bellesa de l’aigua fa que el foraster se n’emporte un bon record. I, a més, l’aigua està en renovació: com les quatre estacions, com les persones, com la natura.

Ara bé, els desigs d’aplegar al fons de lo maternal fa que els forasters tinguen la temptació d’entrar en la terra. Però, com veiem, la vida prossegueix (“no s’ha pogut tocar mai el fons”). Afegirem que, si se n’hagués arribat a la part més pregona, hi hauria ocorregut com si tocàssem el cel: desapareixeria el plaer de viure i, més encara, la connexió amb la vida, amb els altres i posar res per damunt de cada u de nosaltres i que fes que la  vida tingués sentit. Per això, la rondalla també ens envia aquest missatge.

Continuant amb la narració, veiem que “Un dia, la nit de Nadal, va passar per allí Nostre Senyor, ben esporret, vestit només amb un senzill hàbit de pobre. El captaire pidolava porta per porta un mos de pa, però a tot arreu l’engegaven a pastar fang, i amb males maneres (…).

Quan ja anava a sortir de la ciutat, va trucar a la darrera porta i el va obrir una dona que pastava. En veure’l fet un Sant Llàtzer, s’apiadà d’ell i li va dir que s’esperés que li pastaria una coca escaldada, és a dir, sense llevat. La dona agafà una engruna de farina i començà a pastar” (p. 44).

Aquesta velleta, en tres ocasions, pasta i, cada vegada, la coca és més gran. Al capdavall, diu a Nostre Senyor:

“-Teniu, home, i traieu el ventre de pena!

-Gràcies, bona dona! -digué el captaire. I afegí: -Aneu-vos-en de seguida d’aquesta maleïda ciutat, perquè d’ací uns moments hi haurà un cataclisme i no hi serà a temps ni l’extrema unció!

La dona es carregà la pastera al cap i, cames ajudeu-me” (pp. 44-45), s’alliberà de la inundació de la ciutat com també Nostre Senyor. La bonesa, la pietat i la generositat de la dona han fet possible que l’home no passe fam (ella salva l’home) i, igualment, com que ella confia en la paraula de l’home, també es salva. Els dos han eixit guanyant, com les persones de bona voluntat. Cal dir que, com en moltes rondalles en què figura algun personatge bíblic, la seua manera de relacionar-se és oberta i planera.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal.

Persones que premien el treball en equip, la bondat i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla «En Joanet i la filla del rei», la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, al moment, llegim que En Joanet es desperta i, després de considerar que lo més adient era anar per avall, ho fa:  “Anem per avall, que, per ventura, sa bona sort em tornarà a topar” (p. 121), paraules amb què plasma l’esperança. I, encara que la baixava i no semblava que es trobàs amb res que li compensàs, “A la fi, topa amb un hort, ple d’arbres fruitals. Afina una perera ben carregada de peres (…) que les trobava com un sucre” (p. 121) i…, en haver-se-les menjades, li apareixen unes banyes. A més, veiem que, “quan s’hortolà se’n tem de que li salpaven ses peres, hi compareix amb un bon venable” (pp. 121-122) i el pagès el carda de valent. Ara bé, com que En Joanet l’ha tractat molt bé, “S’hortolà en va tenir pietat i dóna a En Joanet tres peres de ses que feien sortir banyes as qui en menjaven i tres peres de ses qui les llevassen as qui en tenien” (p. 122) i li diu com podrà recuperar el canyamet, la bosseta verda i la selleta que li havia robat la princesa.

Un poc després, En Joanet, com en altres rondalles semblants, es posa a vendre les peres en la ciutat on viu el rei (p. 122), unes criades de cal rei comenten a la filla del rei que hi ha un venedor de peres que tenen la virtut més grossa que no es pot pensar (pp. 122-123) i li les compren. Així, novament, es plasma el matriarcalisme: la dona (ací, la reina) és qui fa la compra, no l’home. La filla del rei se les menja i… li ixen tres banyes (p. 123) i el rei ordena que vagen a cercar el polissó que les venia,… però ja era tard (p. 124).

Aleshores, el rei cerca metges que facen possible que desaparega el banyam de la filla, però no ho assolien i veiem que En Joanet (ara, com un metge nou) passa per la cort a veure la princesa. I, primerament, li donarà una pera, després que ella li haja tornat el canyamet (p. 126); en acabant, una altra, i ell recupera la bosseta verda (p. 126) i, al capdavall, després de cedir-li’n la tercera, la filla del rei li torna la selleta:

“Aquí, es metge nou diu:

-Per llevar-la-hi, (…) necessit una selleta que, en posar-s’hi damunt i li diguen ‘Selleta, du-me a tal banda!’, a l’acte, sa selleta duga es qui l’hi diga a tal banda.

El rei i la princesa es miraren i varen dir:

-No tendrem altre remei que donar-li aquella que tenim!” (p. 127).

Li la tornen, En Joanet se’n va com un coet, prometent que l’endemà, a la mateixa hora, seria de nou en cal rei i faria que li desaparegués la tercera banya. I, així, veiem que, en lloc de fer que la filla del rei no tinga cap banya, en primer lloc, recupera la selleta i, a continuació,… li demanarà la mà a la princesa (p. 127). Així, En Joanet, mostrant la tercera pera al rei, a la reina i a la filla del rei, els diu que, per donar-los-la, “primer, ella i Vosses Reials Majestats, m’han de donar una altra cosa, que em sembla que la m’he guanyada i és es sí per jo casar-me amb la senyora princesa” (p. 127). I, immediatament, “la princesa va dir que sí més que de pressa, i el rei i la reina, també” (p. 128) i, un poc després, llegim que “ella bota del llit i s’aferra a son pare i a sa mare, i s’agenolla davant En Joanet (…). I allà mateix es casaren” (p. 128).

Finalment, En Joanet, no deixa fora son pare, sinó que anà a cercar-lo “a sa barraca i encara l’hi trobà viu, i el se menà a cal rei i, amb el rei i amb la reina i amb la senyora princesa, el rei i la reina, varen viure contents i alegres” (p. 128) durant molt anys. Amb aquest final, veiem com, de nou, es reflecteix que, més d’una vegada, en les cases dels avis, també vivien persones de generacions distintes i, a banda, que el fill té en compte la tasca que ha fet son pare i el premia amb la possibilitat de viure en cal rei, la qual accepta el pare.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.